Mostra de textos literaris dels alumnes de 2n d'ESO de l'institut Josep Puig i Cadafalch (Mataró).

1. L’amor igualitari
Una matinada de primavera en una ciutat molt bonica, plena de vida on el sol
despuntava i il·luminava tota la ciutat, un noi anomenat Lucas i una noia anomenada
Tammy. Passejavenals seus gossos per un parcpreciós, plede flors, naturalesa i gent,
on davant hi havia una plaça rodona amb una font molt gran al mig on es llençaven
monedes i es demanaven desitjos contínuament.
Al voltant hi havia bancs molt macos, d'aquells vells tan bonics. La Tammy es va
asseure en un d'aquells preciosos bancs amb la seva gosseta Nina i aleshores en
Lucas esva asseure al seu costat també amb elseu gos anomenat Max. Seguidament,
en Lucas es va presentar i li va explicar la història sobre aquell parc, llavors la Tammy
li va oferir unes galetes que ella havia fet amb tot el seu amor. En Lucas va acceptar
i se les va menjar amb ella.
Com que els dos gossos es portaven molt bé entre ells, jugaven molt, i ells dos eren de
personalitats molt iguals, es van enamorar i en Lucas li va regalar una capsa de
bombons.
Cada dia anaven a aquell parc amb els seus gossos, cada dia portaven cadascú
alguna cosa de menjar i ho compartien, fins que un dia en Lucas va anar al parc i ella
no estava, era un dia ennuvolat, llavors en Lucas pensava que no havia anat pel
temps, però no era així.
Com ells es van donar el número de telèfon en Lucas la va trucar, però ella no
contestava fins que un dia li va contestar i li va dir que estava malalta i el seu gos
també. En Lucas preocupat va anar a casa seva amb el seu gos i li va portar
medicaments per a què es posés bé. Ella no es posava bé, fins que un dia va marejar-
se i en Lucas la va portar al metge. Cada dia anava al metge per estar amb ella i
donar-li amor.
Una tarda de llamps i pluges el gos de la Tammy va morir i es van posar molt tristos,
però pocs dies després la Tammy es va recuperar i es van alegrar. Finalment, van
adoptar a una altra gosseta i van ser feliços per sempre donant-se amor cada dia.
Anònim

2. Una amiga diferent
Ring, ring, ring...
He sortit del llit d’una rebolada, he agafat la roba i la tovallola. Quan he entrat a la dutxa he
ficat l’aigua bullint, que és com a mi m’agrada. M’he posat la roba que està ben planxada i
m’he allisat el cabell. Al sortir del lavabo, la mare ja m’estava cridant des de baix perquè
baixés a esmorzar. M’he posat les botes i he baixat la maleta, la motxilla i la bossa.
Quan m’he asseguta la cadira per esmorzar, la marei el pare estaven igual de nerviosos que
jo. És veritat encara no us ho he dit, avui és el meu primer dia d’universitat, bé, vaig a veure
l’habitació de la residència, perquè em quedo allà a viure, entre cometes.
Ja hem posat tot el que m’he d’endur al cotxe. Ara només hem de fer dues hores de cotxe
fins arribar a la residència de la Universitat.
- Bet, ja estàs preparada pel teu primer dia a la Universitat entre cometes com dius tú?- diu
el pare.
- Jo crec que sí que estic preparada- dic jo.
- Bet, estàs preparadíssima per tot- afegeix la mare.
El trajecte s’ha fet súper llarg, però per fi hem arribat. Arribem a l’habitació, obro la porta
amb la clau, a dins hi ha una noia. Té el cabell de color vermell, tot de piercings, arracades i
tatuatges.
- Qui és aquesta? - Salta la mare - No serà la teva companya d’habitació, no?
- Hola, em dic Zoe, i sí, sóc la companya d'habitació de la teva filla - Li respon la noia.
La mare tanca la porta per parlar amb mi i el pare sense que la Zoe ens senti.
- Bet, demanarem que et canviïn d’habitació! - Diu la mare cridant - Ara mateix!
- No cal que et precipitis tant, no coneixes aquesta noia- Salta el pare.
- És veritat - dic jo- No saps com és i potser és bona persona i amable.
Després de discutir una estona, la mare accepta que no sap com és i que no la pot jutjar, per
l'aspecte.Obrimla porta,empresentoa la Zoei li demanodisculpespelquea passat.Ja s’han
anat el pare i la mare. Coloco la roba al mini armari i em poso el pijama. Li torno a demanar
disculpes a la Zoe per tot el que ha passat i tot el que ha dit la meva mare.

3. Abans d'adormir-me parlo amb la Zoe. No sembla mala persona, el contrari és molt amable i
afectuosa. Al dia següent em desperto a les set trenta per no arribar tard a la primera classe.
Em dutxo, em vesteixo i em planxo el cabell. La Zoe encara no s’ha despertat quan jo me’n
vaig.
Quan arribo a la classes m’assento al costat d’un noi que està llegint un llibre. Li pregunto si
puc seure al seu costat. Xerrem una estona fins que arriba el professor.Quan acaben les
classes en Nil m'acompanya fins a la porta de la meva habitació. La Zoe encara no arribat a
l’habitació i aprofito per llegir una mica. Quan la Zoe arriba ens passem tota la tarda xerrant
de com m’ha anat el primer dia, ella ja és el segon any que està a la Uni.
Les setmanes em passen volant. Cada dia és bastant igual, abans de començar les classes
esmorzo amben Nil i ha la tarda estic ambla Zoe. Encara quenopensavaqueemfaria amiga
seva. Però he après que no es pot jutjar a algú si no el coneixes.
Laia Alameda Buquet

4. El meu millor amic
Avui comença un altre dia a casa meva. Estic al meu llit, escoltant el despertador que
em diu que és hora de llevar-se.Notinc ganes, no vull. Peròde sobte algú salta al meu
llit i comença a llepar-me tota la cara, és el meu gos, Manchitas. L’acaricio el cap i em
llevo. Mentre em vesteixo ell em porta les sabates de l’armari. Baixem tots dos a la
cuina, on era la Mare preparant l’esmorzar. Li faig un petó a la galta i sec a la meva
cadira, en Manchitas seu al meu costat al terra, i li dona un tros de la meva torrada.
Després de l’esmorzar, vaig cap a la porta, i agafo la seva corretja i una pilota, el lligo
i comencem a caminar cap al parc. Juguem molta estona, i comencem a caminar cap
a casa. Un cop a casa, li poso aigua al seu pot i menjar, es beu tot el pot. Torno a pujar
a la meva habitació, trec el portàtil i en Manchitas seu al meu llit. Escric el conte que
ens van encomanar fer els professors de llengua catalana. Un cop acabo, li llegeixo a
en Manchitas, i li pregunto:
- Què et sembla?
- Guau - va respondre.
- Jo també crec que li falta alguna cosa al final, què li puc posar?
- Guau, guau, guau.
- Tens raó, potser el gos pot parlar.
- Guau!
- Moltes gràcies Manchitas, ara farem matemàtiques.
Hem fet totes les meves feines del confinament, i ens hem posat a jugar l’estona que
quedava fins l’hora de dinar. La mare arriba tard de la feina, i tots dos correm a
saludar-la. En Manchitas i jo hem fet el dinar del dia d’avui: macarrons. Jo li
demanava els ingredients que venen en bosses i ell els portava. Hem dinat tots tres
junts incloent a en Manchitas. Ell i jo hem anat al pati a jugar, i quan m’he cansat ha
vingut a jeurealmeu costat; hem mirat a la tanca, elpare arribaràenun no res. Quan
m’he descuidat, en Manchitas ha saltat sobre meu i m’ha llepat tota la cara. El pare
ha arribat per sopar, hem corregut tots dos i hem fet igual que amb la mare.
En Manchitas i jo ho fem tot junts, l’estimo molt, és el meu millor amic per sempre.

5. Després de sopar hem anat a veure la televisió, i en Manchitas m’ha portat la pilota
per jugar, llavors li he dit:
- És tard per jugar a pilota.
Ell m’ha mirat, i ha sortit corrents, he anat darrere d’ell, i quan se n’ha adonat, m’ha
bordat, no entenia què volia. Aleshores m’ha portat les sabatilles, he entès que volia
jugar, però era molt tard. La mare ha entrat a l’habitació i ens ha dit que se n’anava
a dormir, he mirat el rellotge i he vist que eren les onze de la nit. Li he dit a en
Manchitas que era hora d’anar a dormir, però no m’ha fet cas, i ha començat a
bordar. He intentat que callés, però no ho he aconseguit. Aleshores s’ha quedat
mirant el llit, i mirant-me a mi. Ha tornat a bordar, i ha corregut cap al llit, jo també hi
he anat. Ens hem tapat, i ha jagut al meu costat, amb el seu cap sobre el meu pit. He
tancat el llum, i aleshores, m’ha tornat a bordar i li he dit:
- Bona nit a tu també Manchias!
I hem caigut tots dos al món dels somnis.
Anònim

6. Les llàgrimes de la lluna
Vet aquí una vegada en una ciutat molt industrialitzada, on el cel estava cobert per
núvols de fum, un nen que es deia Jan. En Jan vivia a la muntanya, en un lloc molt
remot on diuen que es podia escoltar la lluna plorar. Es va despertar pel matí i es va
preparar per anar a l’escola. Seguidament, va sortir de casa i va veure com el Sol el
cridava. El Jan es va acostar el més a prop possible del Sol i aquest li va xiuxiuejar:
- Ets en Jan, oi?- Aquest va respondre:
- Sí, soc jo.
Després que en Jan digués això el Sol va començar a desprendre molta calor i li va
preguntar:
- Tu coneixes a la Lluna?- Ell va respondre:
- No, però l’escolto per la nit; sembla que plora.- El Sol va continuar preguntant:
- Llavors no la coneixes, però saps l’escoltes per la nit?- En Jan va dir amb un to una
mica més agressiu perquè veia que se li estava fent tard:
- Si, però ara no puc continuar parlant perquè he d’anar a l’escola. Adeu.-
Mentre corria cap a l’escola, en Jan només pensava en la conversa que havia tingut
amb el Sol. Què voldria ell de la Lluna? Per què li havia fet tantes preguntes respecte
a ella? Va arribar cinc minuts tard a classe, però quan va entrar a l’aula l’únic que va
poder observar eren els ulls de la seva amiga Carla. La Carla i el Jan es coneixen des
de petits, abans eren veïns, però la Carla es va traslladar amb els seus pares a una
casa mésproperaa la ciutat. Des d’aquellmoment, en Jan erauna persona més seria,
i ja no transmetia l’alegria que portava a la sang quan era més petit. A l’hora del pati
va començar a jugar a pilota fins que la Carla se li va acostar i li va dir:

7. - Jan, podem parlar?- En Jan va contestar:
- Si, què passa? - La Carla va contestar
- És que... , no sé com dir-ho- Llavors en Jan la va agafar de la mà i li va dir: - Saps
que em pots dir el que sigui que jo m’ho callo tot.- Llavors la Carla va contestar:
- Marxo de l’escola i de la ciutat, el meu pare ha trobat una feina als afores.
Després d'escoltar el que va dir, en Jan es va quedar parat sense dir res i en un
moment va sortir corrents cap al lavabo per rentar-se les llàgrimes que li queien
galtes avall. Va entrar al lavabo, es va observar detingudament i aleshores va
comprendre per què la Lluna plora totes les nits. I és que la distància que la separa
del Sol i el fet de no poder fer res per posar-hi remei li remordia la consciència. En
Jan sentia el mateix i ja no era el mateix, aquesta notícia l’havia fet pols i a classe els
seus ulls mostraven absència i indiferència respecte a la resta de coses que
l’envoltaven.Quan va sortir de l’escolava anar a casa corrents i es va tancar a laseva
habitació, va esperar a que caigués la nit i va sortir per la finestra. Va anar al mateix
lloc on havia vist al Sol, però aquest cop per parlar amb la Lluna. En Jan la va cridar:
- Lluna estàs aquí ?- Llavors va escoltar a la Lluna plorar i li va dir:
- Deixa de plorar, jo sé per què plores i sé que és difícil, però hem de seguir endavant.
La teva relació amb el Sol és com el gener i desembre: el sents molt lluny quan el tens
molt a prop.- La Lluna va deixar de plorar i va dir:
- Tens raó, he de lluitar pel que estimo i el que vull.- Després de la conversa en Jan va
canviar d'actitud i va entendre la situació de la Carla.El dia següent li va dir a la Carla:
- Escriu-me, no vull perdre el contacte.
Anònim

8. Final feliç
Albert, aquest era el nom del noi del qual la Daniela va estar enamorada. Bé, millor
comencem des del principi. La Daniela és una noia de cabell negre, ulls verds i amb
moltes pigues, però sobretot no era gens tímida, tot el contrari a l’Albert, ell si que ho
era, també era pèl-roig i molt alt.
La primera vegada que ella el va veure no va estar gaire interessada en ell, però poc
a poc li va anar agradant més i més, en canvi ell no li parava cap atenció. I així van
anar passant els mesos fins arribar al desembre, concretament el 28 de desembre, el
dia que la Daniela li va expressar tot el que sentia a l’Albert. Setmanes abans ella ja
havia parlat amb les seves amigues de confessar-li a l’Albert que l’estimava, algunes
de les seves amigues deien que era molt millor que li ho digués el dia de Sant Valentí,
però ella estava decidida en fer-ho el 28 de desembre ja que si li deia que no, ella li
podia dir que era una broma pel dia dels innocents. Llavors va agafar valor i ho va
fer, li ho va dir. L’Albert li va respondre amb un gran no, després la Daniela li va
comunicar que era una broma i mentreho deia es reiauna mica perquè semblesreal.
No va funcionar. Abans de tornar a classe després de les vacances de Nadal, l’Albert
va haver de traslladar-se de ciutat, i sí, la Daniela estava molt trista, ni les seves
amigues podien consolar-la.
Tot seguit, va arribar un noi nou a la classe de la Daniela, es deia Àlex i de seguida es
van fer molt amics. A ellliva començar a agradar ella,i a ella, ell. El dia de Sant Valentí
l’Àlex li va escriure una carta a la Daniela explicant-li tot el que sentia per ella, la va
firmar i la va ficar al seu armariet. Quan ella la va llegir no s’ho podia creure, des
d’aquell dia van començar a sortir. Ara ella està feliç.

9. Anònim
El bàsquet i els secrets
Hi havia una vegada una noia de 15 anys que es deia Olivia. Ella vivia en als Estats
Units i la seva família era cristiana, molt religiosa i també molt estricta: només la
deixaven sortir el dissabtes, havia de llegir tota la Bíblia abans que acabés l’any sinó
no podia utilitzar el telèfon, i havia de treure bones notes si volia sortir els dissabtes.
Era el primer any d’institut i aquesta era l'única oportunitat per l’Olivia de ser ella
mateixa i de tenir una miqueta més de llibertat, així que va decidir apuntar-se al club
de bàsquet. A la pràctica de bàsquet va conèixer a un noi que es deia Derek, era molt
atractiu, alt i tenia molt bon estil, però...ell era exactament el contrari que l’Olivia i la
seva família, però el que tenien en comú era que els dos estimaven el bàsquet. En
Derek i l’Olivia es van fer molt bons amics, s’ho passaven molt bé junts: ell sempre la
portava a llocs als quals ella mai havia anat i sempre practicaven bàsquet a l’hora del
pati.
Al cap d’un any van començar a sortir, però els pares de l’Olivia no ho sabien. Un dia
els pares de l’Olivia van anar a l’institut a recollir les notes i van trobar a l’Olivia i a en
Derek. Al adonar-se que eren més que amics, es van enfadar molt amb ella per haver
ocultat això durant tant de temps iperquèellno eracristià ivan decidir prohibir veure
al Derek, sortir els caps de setmanes i li van prohibir anar a bàsquet. L’Olivia estava
molt trista perquè els seus pares li havien arrabassat dues coses que ella estimava
amb tot el seu cor: el bàsquet i en Derek.

10. Un dia es va aixecar i va decidir parlar amb els seus pares perquè aquell any amb el
Derek havia sigut un dels millors anys de la seva vida. Els hi va demanar perdó per no
haver-los dit que estava sortint amb el Derek i els hi va suplicar tornar a veure’l. Va
dir:
- El fet de que jo sigui cristiana i ellno, no voldir que no puguem estar junts. Encara
que ell no sigui cristià no vol dir que jo deixi de ser-ho, ell m’ha fet sentir molt
especial des del moment que el vaig conèixer.
Els seus pares es van adonar que ell era molt important per ella i que ella mereixia
una miqueta mésde llibertatila van deixar tornar a bàsquet i tornar a veurealDerek.
Unes setmanes després, van sopar tots junts i al conèixer realment al Derek es van
adonar de que era un bon noi i que només volia el millor per ella, igual que ells. Els
pares de l’Olivia van canviar i van ser menys estrictes, i ella va parar d’ocultar-los
coses.
Anònim
Els nous amics de la Carlotta
Fa molt de temps, a un poble italià hi havia una nena que es deia Carlotta. Ella era
una nena molt sociable, simpàtica i guapa, però sobretot era feliç. Un matí els seus
pares li van comunicar que per qüestió de treball ella i la seva família haurien de
marxar cap a Espanya, concretament a Madrid. La Carlotta tenia sentiments de
tristor, ja que no volia anar-se’n del seu poble natal, però a la vegada també sentia
emoció per conèixer un nou poble i sobretot fer nous amics.
Tal com van dir els seus pares, en menys d’un mes la Carlotta i la seva família ja eren
camí a Madrid. Quan va arribar,immediatament va començar a anar a l’institut. Com
que la Carlotta erauna nena molt sociable no li va costar gaireaconseguir una millor
amiga, la qual es deia Gala. La Gala era una nena bona i carinyosa, que l’ajudava
molt a aprendre la llengua. Però tenia un defecte, es deixava portar totalment per la
seva germana. Per això, cada vegada que sortien o simplement estaven juntes la
seva germana també estava amb elles, ja que només podia fer-se el que la germana
de la Gala deia. El que més va molestar i entristir a la Carlotta va ser que a un cap
d’any van dir de celebrar-ho totes juntes, ella tota emocionada va anar a la
perruqueria i es va comprar un vestit preciós i una mica elevat de preu. Però aquella
mateixa nit va descobrir per una trucada, que la germana de la Gala havia anul·lat
la festa. La Carlotta va tenir un disgust horrible, però per por de perdre-les no els hi
va replicar res.

11. Un dia d’abril, la Carlotta estava fent classe com cada dia i li va arribar la notícia del
fet que hi havia un nen nou, així que com una bona companya va anar a presentar-
se i a oferir ajuda. Es deia Bruno, els dos es van portar genial des del primer moment
en què es van conèixer i al cap de poc temps van començar a sortir amb els amics i
amigues del Bruno. Cada vegada que sortien tota la colla junta la Carlotta se sentia
molt emocionada i contenta i gaudia molt. Aquella colla i el que sentia quan estava
amb ells van fer que la Carlotta s’adonés de la relació tan tòxica que tenia amb la
Gala i la seva germana. Així que, tota decidida, la Carlotta va anar a explicar-les-hi
que havia fet nous amics i que alguns dies sortiria amb elles, però d’altres sortiria
amb l’altra colla. La Gala s’ho va prendre tot malament i va dir-li que havia d’escollir
entre elles o ells, sense pensar-ho gaire la Carlota va dir-li que no volia estar més
amb ella.
La Carlotta va seguir sortint amb aquella colla que tan feliç la feia i amb la que podia
comptar tant pels moments divertits ialegrescom en els moments tristos en els quals
necessitava una abraçada. Així és com més tard va conèixer al seu futur marit,
germà d’una de les noies de la colla, es van casar i van tenir dos fills, un nen i una
nena.
Anònim

12. Els ulls de l’Emma
En una ciutat com qualsevol altre hi viu l’Emma, una nena com tu i com jo, de catorze
anys i que passa tant de temps com pot caminant per la muntanya amb el
seu company inseparable, en Max.
Com cada matí, l’Emma es lleva i s’acosta a la caseta d’en Max. Li dona de menjar i
surt de casa disposada a viure una aventura; per ella cada dia ho és. Amb un crit de
comiat diu adéu als seus pares i surt amb en Max a passejar. Mentre juga amb ell,
l’Emma li va explicant totes aquelles coses que la fan contenta i totes aquelles que
l’angoixen; ell l’entén perfectament i sap com donar-li ànims i participar de la seva
alegria.
Un matí, l’Emmava dirigir-seal bosc per passejar a en Max. Com de costum, van estar
divertint-se una bona estona fins que es va fer tard. Van estar asseguts al costat d’un
penya-segat escoltant els ocells i el vent, quan de cop va començar una gran
tempesta.
L’Emma desorientada va dirigir-se al Max, i li va dir:

13. - Confio en tu, estic a les teves mans!
Va agafar-se de la corretja i el Max la va guiar fins cap al camí de tornada. L’Emma,
amb en Max, mai tenia por, perquè sabia que ell sempre la protegiria i tot i que era
cega, el Max eren els seus ulls.
El Max, a la vegada, se sentia cuidat, feliç i estimat perquè sabia que l’Emma confiava
plenament en ell i no permetria que res dolent li passés. A l’Emma li va costar molt
acceptar la seva ceguesa i va ser gràcies a en Max que va comprendre que aquest
obstacle no la frenaria, perquè sempre tindria el suport de la seva família, i dintre
d’aquesta família s’hi trobava en Max.
Quan va arribar a casa, tothom l’esperava amb els braços ben oberts; els pares, tot i
que havien estat una mica preocupats, sabien que el Max la portaria a casa sana i
salva.
Anònim
Amor igualitari
Fa temps dues nenes, anomenades Laura i Noelia, es van conèixer en el seu primer
any d'institut. Des del primer dia sabien que anaven a ser molt bones amigues. Va
arribar el punt en què eren confidents la una de l'altra. S'ho explicaven tot, secrets,
tristeses, desamors, amors...
Van anar passant els anys i seguien sent molt amigues. Però va arribar el punt en el
qual com tota adolescent es van anar fixant en nois, fins i tot Noelia es va anar fixant
també en noies.
Era una cosa nova per a les dues, ja que mai havien sentit "amor" o "atracció" per
algú. Laura li va comentar a Noelia que s'havia fixat en un noi de l'institut, es deia
Mario i tenia 15 anys. Les dues anaven a tercer de l'ESO, i Mario a quart de l'ESO.
Aquest li va començar a parlar per instagram, i que cada dia li agradava més. Noelia
es va alegrar molt per la seva amiga però li va advertir sobre aquest noi, ja que a
l'institut no parlaven molt bé d’ell sobre els amors passats que va tenir. Laura li va dir
que no es creia els rumors de la gent, ja que com no ho coneixia de res li anava a

14. donar una oportunitat i que era el seu primer amor de l'adolescència. Noelia es va
quedar contenta, ja que com la seva amiga estava feliç ella també.
Van anar passant els mesos i Noelia es va anar fixant en nois i noies de l'institut, fins
que un dia, pels passadissos li va parar una nena de la seva classe, li va dir que
necessitava ajuda en matemàtiques i que com Noelia era bona estudiant li va
demanar ajuda a ella. Noelia va acceptar i van quedar a casa de la nena. La nena es
deia Carlota.
Van anar passant els dies, i Noelia seguia anant a casa de Carlota a donar-li repàs
però li va confessar a la Laura que havia alguna cosa més que una companya
qualsevol o amistat. Laura es va alegrar per ella i li va dir que vendria bé quedar els
quatre per berenar pel centre, Noelia va acceptar i van quedar a la setmana. Va
passar la setmana i Noelia i Carlota estaven esperant en un banc fins que van veure
a la llunyania a la Laura i Mario. Noelia es va fixar que el comportament de Mario no
era correcte ja que semblava que li estigués cridant a la Laura. Quan van arribar al
banc, Mario li va demanar el mòbil a la Laura i ella l'hi va donar. En aquest moment
Noelia va aprofitar per parlar amb Laura ja que estava preocupada per aquests
comportaments.
En aquest moment, Noelia li va dir que si estava tot bé en la seva relació al que Laura
li va contestar que si amb el cap cap avall. Noelia sabia que alguna cosa passava i va
decidir parlar amb ella seriosament. Noelia va mirar als ulls i li va dir:
"Laura, sé que no estàs bé, ni tu ni la teva relació,per això vull ajudar-te. No és normal
els comportaments que té Mario cap a tu, això l'amor de veritat no ho fa . l'amor ha
de ser igualitari, tu confies en ell, i ell en tu, no està bé això d'agafar el mòbil de la teva
parellaper revisar-perquè significa que no hi ha confiança. Laura, això és molt seriós,
hauries deixar aquesta relació, perquè no és amor ni hi ha igualtat, ell està per sobre
de tu. Sinó mireu-me a mi i Carlota, jo confio en ella i ella en mi, jo no li vigilo res ni ella
a mi res, jo la vull tal com és i ella a mi igual, això si és amor, un amor igualitari ".
Judith Palomino García

15. La història del Martí i la Júlia
Fa molt de temps, la Júlia i el Martí, es van conèixer a l'escola de petits a P3. Aquell
any era el primer any que es coneixen perquè "a més a més." Tenien tres anys. La
Júlia era nova aquí a Mataró perquè ella vivia a Premià de mar. Van passar molts
anys i ja estaven a sisè i eren nuvis, primer van ser millors amics, però van acabar
sent nuvis.
Van voler anar almateix institut elsdos, però hihavia un problemaqueeraque només
quedava una plaça, va ser difícil d'escollir si un d'ells anava allà o se n'anaven a un
altre institut.
Hi havia una companya seva que va saber el que els hi va passar i llavors ella va
decidir d'anar a un altre institut perquè ells dos poguessin anar junts.Va passar tant
de temps que van acabar l'ESO. Ara els hi tocava pensar que volien treballar, el Martí

16. volia ser cambrer i la Júlia infermera. El Martí va fer cursos per treure el diploma de
cambrer i la Júlia fa fer classes i després cursos. Van estudiar molt per ser cambrer i
infermera,després van tenir la sort que els dos van aconseguir feina. Amb els primers
diners que van aconseguir entre els dos es van llogar un pis millor i decent.
Després de tornar els dos de la feina van anar a un restaurant a sopar i el Martí tenia
un anell de compromís per a la Júlia, però ella no ho sabia perquè era una sorpresa.
Es van arreglar i van anar a un restaurant que tenen menjar molt bo. Quan van
arribar van demanar el que volien menjar, s'ho van menjar i, ja estaven de les postres
i es quan el Martí es va aixecar de la taula i treure l'anell. Li va dir:
- Júlia vols casar-te amb mi?
I la Júlia es va sorprendre tant que va plorar de l'alegria i la resta de gent que estava
en el restaurant van començar aplaudir i xiular. Van acabar les postres i van marxar
cap a casa. Quan van arribar el Martí li va dir a la Júlia que l'endemà primer avisarien
als pares de la Júlia i els seus. Se'n van anar a dormir molt tard perquè tenien festa.
Ja era l'endemà i el que van fer era trucar a la família del Martí i de la Júlia per
convidar-los a casa seva per donar-los la bona notícia que es casaven. Ja havia
arribat l'hora de dinar, ja estaven tots a la taula parlant, el Martí i la Júlia s'aixequen i
els hi diuen que es casaran.I els pares de la Júlia van dir que ells pagarien tot els
gastos de la boda i els pares del Martí van dir que no, que ja ho farien ells, van estar
allà decidint allò tota l'estona fins que van arribar a un acord que seria que tots
posarien diners A la tarda la Júlia i el Martí van quedar amb una amiga de la Júlia
perquè la seva amiga era una wedding planner.
Van estar tota la tarda decidint a quin lloc seria, el menú, les flors, la decoració.... Van
enviar les invitacions a tots els que volien convidar i es van comprar el vestit. Van
pensar a anar de lluna de mel.
Després de tres mesos va arribar el dia que tots estaven esperant, la germana de la
Júlia estava maquillant-la i després ajudant-la a posar-se el vestit. La núvia ja estava
i va venir una limusina per portar-la fins a l'altar. Després de tot van estar una estona
ballant, fent-se fotos i anaven a saludar els convidats i a donar-los les gràcies per
'haver vingut. Ja era cap al vespre i estaven a l'aeroport i aviat ja pujarien a l'avió,
eren unes quantes hores a l'avió. Ja van arribar a Toronto. Van anar a agafar un taxi
per anar a l'hotel que tenien reservat, van agafar el taxi i els hi va portar. Van arribar,
van agafar els equipatges i van entrar a l'hotel. Era un hotel de cinc estrellesi per dins
era molt bonic, van anar a recepció perquè els hi donessin la clau de l'habitació.
Tenien l'habitació al pis 413 perquè ells volien molt a dalt perquè així poden veure les

17. magnífiques vistes de Toronto. Van estar allà setmana s'ho van passar molt béperquè
era molt bonic tot i van visitar molts llocs junts.
Va passar un any i van tenir un fill que es deia Pau, tenia un anyet. El Matí i la Júlia un
dia tornant d'una festa d'uns amics seus, van tindre un accident el Martí estava molt
greu, però ella no. Quan van arribar van portar al Martí ràpid a quiròfan perquè era
molt greu elque li va passar però a la Júlia no va ser tan greu, ningú de la seva família
ho sabia que havien tingut un accident però ella no va voler atabalar-los ni que el seu
fill es posés a plorar. Les seves famílies ho van veure a les notícies i es van preocupar
molt. Mentre el Martí estava a punt de morir i la Júlia va dir que si moria el Martí mor
que ellatambé. Va sortir elmetge corrents dient-li a la Júlia que han fet tot elque han
pogut fer i no han pogut la Júlia comença a plorar i truca a la seva família dient-li que
el Martí a mort i que ella també morirà i va dir que cuiden molt bé del seu fill. Després
de parlar amb ells, es va suïcidar. Va sortir tot a les notícies i la família es va adonar i
van estar molt malament.
Anònim