1. Base psicològica de l’adaptació
Seqüeles psicològiques més comunes en els nens adoptats en altres
països.
La majoria dels nens adoptats de l’estranger no presenten seqüeles
psicològiques o únicament manifesten lleus trastorns d’afecte i emocionals i del
comportament que desapareixen espontàniament en les primeres setmanes de
convivència en la nova llar. Però, en aquells nens que han sofert
maltractaments o que han sigut adoptats per sobre dels 6 anys d’edat,
s’observa amb relativa freqüència l’anomenat síndrome del nen post-
institucionalitzat.
Aquest síndrome està originat per la confluència de factor negatius en edats
molt primerenques, com manques en l’alimentació , la sanitat, l’afectivitat...En
els nens més grans s’inclou la manca d’educació. Aquest síndrome es pot
manifestar per la presencia de trastorns de conducta, insomni, dificultats en
l’aprenentatge.
Diferents factors
Igual que succeeix amb la majoria dels nens, qualsevol fill adoptat presenta una
sèrie de característiques cognitives, intel·lectuals i emocionals que són
conseqüència directa d’una sèrie de factors tant interns com externs, alguns
d’ells fora del nostre control. Altres perfectament coneguts i controlables.
En general, podem afirmar que la seva forma d’adaptar-se, desenvolupar-se i
actuar davant l’entorn familiar i social ve determinada per la conjunció dels
següents factors:

2. a) Factors
genètics
b) Problemes
mèdics
c) Experiències
vitals
Factors genètics – Hereditaris
Avui en dia, cada vegada més, coneixem el complex sistema genètic que
permet la transmissió de determinades característiques fenotípiques de
personalitat. El nostre codi particular ja ens predisposa a tenir uns trets
determinats de personalitat, intel·ligència, etc. Amb l’ interacció del món exterior
i les diferents vivències farà la nostra forma de ser i de relacionar-nos. Una de
les incerteses que es pot tenir amb un fill adoptat, especialment aquells que
venen de països llunyans i amb pocs recursos, és la manca d’informació o
desconeixement de la història familiar del nen. És a dir, si hi havia antecedents
de salut mental a la família o factors de risc dels pares (abús de substàncies,
etc). Desconèixer aquestes dades comporta el risc d’ignorar malalties de
transmissió genètica de les quals no són conscients i, per tant, no es poden
prendre mesures preventives a temps.
Els pares adoptius han de conèixer tota la informació disponible sobre el nen i
la seva família i, alhora, decidir si estan preparats per acollir a un nen, si és el
cas, amb necessitats educatives especials o amb algun problema genètic.

3. Problemes mèdics
Les malalties que han patit aquests nens durant la seva etapa passada solen
estar a l’abast en els diferents informes que proporcionen les autoritats de cada
país d’origen. Igualment, l’estat de salut, en el moment de l’adopció, es pot
valorar a través d’un examen pediàtric.
És important conèixer l’existència de possibles problemes ja des de l’embaràs
de la mare biològica (infeccions, exposició a teratògens, abús de substàncies,
alcohol, etc) ja que aquests poden produir malformacions congènites no
sempre diagnosticades a temps o patrons de conducta atípics en la infància.
Una part dels nens adoptats poden provenir de famílies desestructurades amb
història d’abús de substàncies, alcohol i maltractaments, la síndrome alcohòlica
fetal, és un dels trastorns que pot donar-se en aquest àmbit i que cal valorar en
població de risc.
Experiències vitals
Història prèvia d’adopció (possibilitat de vinculació afectiva).
A nivell psicològic els factors que resulten més significatius en la futura
conducta del nen adoptat són els anomenats problemes de vinculació que, en
alguns casos, deriven en trastorns de vincle.
En l’actualitat, no hi ha cap dubte, que la situació psicològica dels nens des de
edats molt primerenques, ve condicionada en gran manera, per la qualitat i
freqüència de les relacions interpersonals que les persones els proporcionen
des de el seu naixement i fins i tot abans d’aquest.
De totes aquestes primeres relacions, hi ha una que anomenem “afecció” i que
constitueix un dels suports bàsics per estructurar una personalitat sana.
L’afecció (o vincle afectiu) és una relació especial que el nen estableix amb un
nombre reduït de persones, normalment amb els pares biològics, especialment
amb la mare ja que els uneix un llaç previ que es va constituir amb l’embaràs

4. que ve determinat genèticament com a mètode per assegurar la supervivència
del petit.
Els nens que van ser institucionalitzats abans dels tres anys en centres
d’acollida o van passar per diverses famílies, es molt probable que no hagin
tingut la possibilitat d’haver establert durant les etapes crítiques, això comporta
el desenvolupament d’un perfil psicològic peculiar.
L’edat d’adopció
En general podem afirmar que el procés d’adopció s’hauria de fer com més
aviat millor per eliminar factors de risc. A mesura que el nen adoptat és més
gran té al darrere més càrregues emocionals, especialment si ja ha estat
vinculat a diferents adults o centres.
Adoptar un nadó suposa la possibilitat d’establir vincles afectius primerencs, i
per tant, minimitzar riscos importants. El nen no és conscient encara de la seva
situació i tindrem temps per anar-li explicant.
Entre els dos i cinc anys, els nens ja han començat a utilitzar el llenguatge i
gravar en la seva memòria emocional tots els esdeveniments que intueixen
rellevants. Dependrà de l’afecte i les possibilitats d’estimulació que hagin rebut
el seu estat psicològic actual.
Aquestes edats els nens són, majoritàriament, conscients que inicien una nova
vida. Molts d’ells solen reaccionar davant el fet de tenir uns nous pares de
manera que volen oblidar i esborrar tot el que té a veure amb el seu passat.
D’aquesta manera, si provenen d’altres països, poden evitar , al principi, el
contacte amb compatriotes o objectes que li recordin al país d’origen.
A mesura que puja l’edat d’adopció la càrrega vital acumulada pot dificultar les
relacions amb els nous pares ja que part del dolor emocional acumulat pot
expressar-se i dirigir contra ells. Per aquest tipus d’adopció ( nens de més de
set o vuit anys) pot ser aconsellable el seguiment per part d’un professional de
la psicologia infantil durant el procés inicial de l’adaptació.

5. Altres factors importants
En la comprensió del nen adoptat també haurem de valorar aspectes
importants com els estils educatius dels pares.
Segons diferents estudis, el millor estil educatiu és el que anomenem
democràtic enfront el permissiu o autoritari.
Aquest estil es caracteritza amb l’exigència d’uns principis o valors compartits
pel membres de la família, una estructura clara de les normes i els límits, però
combinats amb una gran aportació i comunicació afectiva cap als fills. També
juga un paper molt important les expectatives tant afectives com de
desenvolupament que es creen els pares sobre el nou fill.
Un factor important a valorar és el que anomenem Resiliència. Podríem definir
aquest factor com: “La capacitat d’una persona o un grup per desenvolupar-se
bé, per seguir projectant-se en el futur malgrat els esdeveniments
desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes de vegades
greus” (Manciaux i altres, 2003).
En definitiva, la resiliència, és una actitud cap a la vida, una forma de créixer i
desenvolupar-se de manera efectiva fent front a l’adversitat.
Els nens adoptats, solen portar amb si, en molts casos, el que anomenem
problemes de vinculació afectiva primerenca. Això els fa molts més vulnerables
emocionalment a situacions de canvis imprevistos. L’arribada d’un nou germà,
la separació dels pares, fins i tot canvis d’escola, mestre o ciutat, poden
despertar de nou en ells certes alarmes emocionals que poden cursar amb
desestabilització afectiva i conductes des adaptades.
Finalment, destacar que altres factors com la cultura o el nivell social i
econòmic de la família poden resultar importants en l’adaptació i funcionament
del nen adoptat.
Un nivell cultural adequat suposa la comprensió o recerca de les peculiaritats
del nou fill, així com el nivell econòmic suposa l’accés a recursos privats quan
no estan disponibles a nivell públic

6. Malalties
Segons un estudi de l’autònoma de Barcelona, els nens adoptats somatitzen
menys malalties.
Els nens adoptats tenen menys tendència a somatitzar problemes psicològics
fruit de l’angustia i conflictes psíquics respecte al nens biològics, segons
demostra un estudi de la UAB sobre l’adaptació psicològica dels nens adoptats.
Després d’una investigació amb nens de diferents països assegura que la
susceptibilitat de somatització entre els nens adoptats i els que no, es
demostren escasses diferencies a l’adaptació d’ambdós, però els adoptats
presenten més problemes d’atenció a partir dels tres anys.
Les nenes adoptades expressen menys variacions en l’adaptació respecte els
nens, també poden afirmar que els nens que provenen de països de l’Europa
de l’est presenten més problemes d’adaptació, atenció i relacions
interpersonals que els altres.
En canvi, els nens procedents d’altres zones estudiades presenten una
adaptació similar a la dels nens no adoptats.
Les investigacions creuen que aquestes diferencies poden ser ocasionades per
les diferents condicions pre i postnatals als diferents països, com el possible
consum de tabac i alcohol durant l’embaràs.
Malalties principals que pateixen els nens al arribar.
La majoria presenten retards i trastorns lleus o moderats del desenvolupament
maduratiu psicomotor i del llenguatge, retard del creixement, trastorns
nutricionals deficitàries, malalties dermatològiques, trastorns dentals i malalties
infecto parasitaries, entre les que destaquen els paràsits intestinals i la infecció
tuberculosa latent. Aquest problemes de salut normalment s’han solucionat o
recuperat després del primer any de convivència amb la família adoptiva .

7. Hem de tenir present que al voltant d’un 10% presenta problemes de salut
física o mental seriosos, en moltes ocasions no detectats, reconeguts o
sospitats abans d l’adopció .
Problemes d’alimentació.
Els problemes en l’alimentació és un dels trastorns més freqüentment
observats en els nens acabats d’arribar a una nova llar. Fins a un terç dels
nens, especialment els procedents d’orfenats, presenten problemes amb
l’alimentació caracteritzats per menjar massa, acaparar i amagar aliments,
empassar sense mastegar, negar-se a menjar aliments per la seva textura i
olors, dieta molt repetitiva, etc.
Hem de tenir presents les experiències passades per aquest nens ( molts han
passat gana i han creat conductes de supervivència per poder menjar) i en
alguns orfenats no son el lloc més indicat per adquirir uns hàbits correctes
d’alimentació. Aquest problemes poden durar força temps i pot crear tensions a
la família, però amb paciència i introduint gradualment els aliments ajudarà als
nens.
El canvi d’alimentació pot repercutir en el seu organisme, a més a més, de
forma molt positiva, de vegades, espectacular. La nova dieta farà que es
recuperi de retards en el creixement, la millora de trastorns lleus o moderats del
desenvolupament maduratiu psicomotor, i facilitar la solució d’anèmies,
raquitismes, malalties de la pell, cabell, ungles, genives, etc.
Són pocs els nens que presenten intolerància o al·lèrgies alimentaries ( a la
lactosa, a les proteïnes...). Encara que aquest problema pot afectar a qualsevol
nen, l’observem més amb nens de l’Àfrica Tropical i el sud-est d’Àsia.
Escolarització
Problemes d’adaptació a l’escola
De la mateixa forma que es poden produir problemes d’adaptació a la nova llar,
també es poden produir problemes d’adaptació en l’escolarització. De fet
aquest problemes son observats en major freqüència i especialment en nens
adoptats per sobre dels 4 anys d’edat.
Aquest problemes d’adaptació escolars son provocats fonamentalment pels

8. dèficits cognoscitius, que porten a l’aïllament, l’autoprotecció, retards en
l’adquisició i el desenvolupament del nou idioma.
Enviar a un menor immediatament a l’escola pot ser causa de problemes de
socialització
L’inici de l’escolaritat d’un infant adoptat
L’etapa d’adaptació
Molts pares es pregunten, i qüestionen als professionals (pediatres, mestres,
psicòlegs, etc.), sobre quin és el moment d’escolaritzar el seu fill. Aquesta és
una d’aquelles preguntes que no tenen resposta universal; considerem que no
hi ha un temps fix després de l’adopció perquè un menor, sense tenir en
compte la seva edat i les seves experiències, estigui preparat per poder
integrar-se a la llar d’infants o a l’escola; en tot cas, és segur que aquest temps
consisteix en mesos, i no en setmanes.
El primer que cal ressenyar és la necessitat de valorar cada cas en particular,
ja que les experiències de vida de cada nen i nena i el seu nivell evolutiu són
diferents; però el que sí que caldria tenir en compte, en qualsevol cas, són els
aspectes següents:
—Els nens que han viscut en institucions, inicialment desconeixen què vol dir
tenir pares i viure en família, o sigui el que representa tenir una o dues figures
de referència que protegeixen, que proporcionen seguretat i que són
incondicionals —malgrat que s’absentin durant un temps—, i tot això per
sempre.
—El procés de simbolització passa indefectiblement per la construcció dels
referents interns. A mesura que creix la confiança en les figures parentals, el
nen desenvolupa millor les seves capacitats d’aprenentatge.
—El llenguatge i la comunicació són un pas previ a l’adquisició d’aprenentatges
més complexos. Quan l’experiència vital és plena de talls i de discontinuïtat, el
procés de simbolització no s’ha pogut desenvolupar, almenys no del tot.

9. —El menor que ha viscut en medis empobrits no ha pogut desenvolupar-se en
els seus àmbits motriu, mental i lingüístic com els nens que viuen en medis
familiars; la seva comprensió de la realitat està inicialment fragmentada, i la
seva capacitat d’expressar necessitats es troba minvada; està, per tant, en
inferioritat de condicions a l’hora de compartir l’atenció d’un adult amb més
nens i, si no comprèn la nova realitat, no pot interessar-se per la relació amb
els iguals ni per les activitats que se li proposen.
—Els menors institucionalitzats freqüentment presenten conductes
«desmesurades» (per exemple, fortes rebequeries fora de mida i de context)
que dificulten la comprensió de la seva personalitat. Aquestes conductes van
lligades a la manca de límits interns; la manca d’adults significatius ha interferit
en l’aprenentatge per tolerar les frustracions i, per tant, en el procés de
reconeixement i de construcció dels límits interns propis. Només a través de
l’experiència quotidiana amb uns adults que ajuden a anar metabolitzant les
frustracions, des de la relació íntima i amorosa, aprendran a conèixer-se a si
mateixos i a adquirir aquest primer aprenentatge.
Perquè un menor «normalitzi» la seva evolució cal temps, temps per vincular-
se a les figures parentals, per interioritzar uns referents i per comprendre què
vol dir viure en família.
Tots els bebès fan un procés de “apego” que assegura i garanteix en l’infant la
permanència dels qui són significatius; l’interès per tota la resta ve després.
Entenem que aquest és el procés a refer en qualsevol nen que no l’ha viscut
inicialment.
Sabem que la realitat social actual no afavoreix que les famílies disposin de
temps, però en funció de la importància que atorguem a aquests primers temps
posteriors a l’adopció, donarem prioritat a uns aspectes o a uns altres. Es
tracta, creiem, de considerar la situació inicial com d’excepció, entenent que els
menors tenen, d’entrada, unes necessitats molt específiques. Cal que les
famílies entenguin que l’evolució del menor podrà ser positiva i sana si pot
establir uns lligams afectius sòlids i estables, i que els aprenentatges posteriors
depenen també dels aprenentatges més primaris;per tant, és molt important

10. que puguin disposar de temps per «fer vincle» amb el seu fill, abans que vagi a
l’escola. Les setze setmanes de permís per maternitat no són suficients, en la
major part dels casos, i els efectes de l’escolarització prematura poden fer-se
evidents aviat o més endavant.
Quan l’escolarització es duu a terme massa aviat poden passar coses diferents:
pot ser que el menor no mostri inicialment «incomoditat» o aparents dificultats
en trobar-se a l’escola, però que els efectes de l’estrès que li suposen tantes
novetats difícils de pair surtin a la llum més endavant, a través de conductes
disruptives o amb dificultats d’aprenentatge. És a dir, que pot ser que la
indiferència inicial —quan encara no hi ha vincles ferms— el dugui, al principi, a
no enregistrar els canvis, la qual cosa no indica, forçosament, que l’adaptació a
la novetat que suposa l’escola estigui sent autènticament digerida. De fet, pot
ser probable que aquest «acomodament» sigui passatger i que acusi més
endavant les dificultats reals que suposa la separació amb els pares i
l’encarament de les frustracions que els aprenentatges posen en relleu.
D’altra banda, si l’escolarització es produeix en el moment en què l’infant
comença a confiar realment en els seus pares, i a donar mostres de desgrat,
sent menys «modèlic», es pot sentir «tret» de casa pel seu comportament.
Respecte a la socialització i a la necessitat d’escolarització, les famílies senten
«tòpics» que no ajuden gens a la comprensió del que necessita un infant que
prové d’una institució:
—Com que està acostumat a estar amb nens, els trobarà a faltar; val més que
vagi a la llar d’infants. Justament perquè la seva experiència és de viure al
costat de nens, sense haver pogut fer les primeres relacions amb els adults que
ofereixen les bases de socialització, li cal refer el camí que el durà finalment a
poder establir vincles amb els iguals.
—Com que és tan «sociable» i va amb tothom, ja pot anar a la llar d'infants o a
l’escola. No és sociabilitat, és indiferència, deguda precisament a la manca de
continuïtat en les relacions; se’n va amb tothom perquè no prefereix ningú. El
que convé és afavorir la diferenciació.

11. —Com que està poc estimulat li convé jugar amb altres nens i aprendre coses.
Li anirà bé anar a l'escola. Qui més l’ajudarà a aprendre coses i a jugar són les
persones significatives, les persones a qui ell estima. Els estímuls més
motivadors provenen de les persones que poden estar per ell o ella en
exclusiva, que el coneixen i poden fer les propostes més adequades als seus
interessos. D’entrada, els aprenentatges de la vida quotidiana són els més
necessaris i fonamentals.
—Si el nen té edat d’estar escolaritzat ha de posar-se al dia en els
aprenentatges, com més aviat millor. Si no ha après el més bàsic —què és una
família, quines són les figures de referència, en què consisteix allò quotidià,
com comunicar-se amb les persones, etc.—, no està en condicions d’abordar
aprenentatges més complexos. No podrà aprofitar el que se li ofereix des de
l’escola.
Si no és possible retardar l’escolaritat fins que sigui el moment adequat per a
l’infant, cal que l’entrada a l’escola sigui al més progressiva possible, i que el
centre disposi de recursos per oferir l’atenció al més personalitzada que es
pugui amb aquell menor, i que sigui factible consultar amb els professionals
adients en tot moment que es consideri necessari. És important que
comprenguem la situació de fragilitat en què es troba l’infant, per intentar
facilitar-li el màxim l’adaptació a les novetats, dosificant-li la quantitat i la
dificultat en la feina que durant els primers temps ha d’encarar. Si entenem
l’etapa inicial com una situació d’excepció i de necessitats especials, es
buscaran els recursos especials i adients a cada cas, valorant les
característiques diferencials de cada menor.
Els orígens
El segon gran terreny important a tenir en compte a l’escola, en relació amb
l’adopció, és la presència dels orígens (trets ètnics, forma de vinculació a la
família, experiències de passat, etc.). Treballar les diferències a l’aula
contribueix al procés d’integració d’aquestes.

12. En l’experiència amb famílies adoptives veiem que, si bé és relativament
freqüent que es tracti amb certa obertura tot el que fa referència al país d’origen
del fill, es tendeixen a minimitzar les diferències ètniques, fent com si no fossin
evidents o significatives per a l’infant. En altres casos es magnifiquen exaltant-
les («ets especial», «ja voldrien molts ser com tu», «la gent vol posar-se
morena, a tu no et cal»...). Es treu valor, també en aquest cas, a la importància
que «ser diferent dels pares» té per a qualsevol nen, i es deixa de banda el
possible malestar que aquesta diferència pugui desvetllar.
La dificultat essencial resideix en els orígens biològics. L’arribada a la família
per una via diferent, el fet d’haver nascut d’uns progenitors que no són els
pares, la història d’un abandonament, no constitueixen un tema fàcil de tractar
en les famílies i, molt sovint, queda obviat i poc explicitat. És per això que cal,
també des de l’escola, abordar, amb tacte però amb certesa, la realitat de les
diferents formes de filiació, tot fent evident que les diferències ètniques
corresponen a la descendència biològica. Perquè la diferència pot ser integrada
en la mesura en què els adults l’acullen, fent-se càrrec de tots els sentiments
que la diferència desperta.
Els fills adoptius aprenen a integrar la seva condició de fills adoptius només a
través de l’avesat tracte sobre aquesta realitat; i la integren millor en la mesura
que hi ha uns adults —amb els quals tenen confiança— que «escolten» tots els
sentiments que aquesta desvetlla. És important que els mestres s’adonin de la
necessitat d’abordar les diferents formes de filiació, amb normalitat, perquè els
infants tinguin preguntes a fer als pares.
Tots, famílies i professionals de la infància, hauríem de tractar la filiació
adoptiva amb normalitat, transmetent als infants que aquest és un tema de què
es pot parlar i sobre el qual ells poden preguntar.
És molt freqüent que els pares posposin l’abordatge d’aquesta qüestió per a
més endavant, durant l’adolescència, tot i que aquest és un tema que s’ha
d’encarar des de l’inici, de la manera adient a cada etapa evolutiva.

13. Mirta Videla exposa —en el seu llibre ¿Conseguir un hijo o adoptar un niño? —
la idea que si l’infant no pot «investigar» i «aprendre» sobre els aspectes
vinculats a la seva vida —i, per tant, al seu passat—, tindrà també dificultats en
els altres aprenentatges (nens que es distreuen fàcilment, que presenten
problemes d’atenció): «El deseo de aprender se fertiliza por medio de la
curiosidad autorizada, la que suele estar ausente en el niño adoptado, el cual
siente que hay zonas oscuras en su memoria por lo que se le oculta de sí
mismo y se extiende hacia todo objeto del conocimiento.»
Els nens han de comprovar que els seus (pares, mestres) són capaços
d’interessar-se per les seves coses, i la seva arribada al món forma part
important de les seves coses. No es tracta, en absolut, d’embotir el
tema adopció per força i sense criteri, perquè s’ha de fer; es tracta de veure la
filiació adoptiva com l’altra forma de filiació, tal com es fa actualment en
considerar els diversos models de família (famílies reconstituïdes,
monoparentals...).
Però hi ha un aspecte vinculat als orígens que voldríem recalcar per la seva
importància: així com la condició de fill adoptiu s’ha de poder tractar amb
normalitat, s’hauria de vetllar perquè la història i els successos concrets de
cada infant quedin en la intimitat de la família, i ajudar els pares a conservar
aquesta història particular en el si familiar. El passat del nen és seu i no sabem
què voldrà fer-ne quan tingui capacitat de gestionar ell mateix aquesta
informació.
Sovint, imbuïts per la necessitat d’ajudar l’infant i per l’ansietat que de vegades
creen les experiències viscudes pel fill, els pares fan dipositaris dels successos
concrets als professionals. És important ajudar-los a comprendre que, si bé
com a professionals ens en fem càrrec i protegirem el menor conservant la
informació, és saludable i higiènic que aquesta no sobrepassi l’àmbit familiar.
Aquesta darrera qüestió ens duu a un aspecte que també ens preocupa: es pot
caure fàcilment a atorgar tota la dimensió dels problemes dels infants adoptats
a la seva condició de fills adoptius. És cert que hem de comprendre la
influència que han exercit les experiències viscudes en el passat, i conèixer que

14. tot infant que ha patit carències en els seus primers temps de vida té fragilitats.
Però hauríem de procurar no generalitzar la influència d’aquest passat a totes
les dificultats escolars, i canalitzar els esforços a oferir els recursos més
indicats a cada infant, en cada etapa i puntualment en cada problemàtica.
La capacitat de reconèixer el nen real situant els seus recursos i límits concrets
és una tasca difícil, ja que en ell hi ha molt de terreny desconegut; això fa que
costi d’esbrinar-ne el que és més circumstancial (del seu propi procés
d’adaptació i d’acoblament) del que pot ser més personal o estructural;
l’aprofitament dels ajuts, si aquests són adequats, ens parlarà també de la
dimensió de la dificultat.
Per acabar, voldríem comentar que, com que l’adopció internacional és un
fenomen relativament recent en el nostre país, l'experiència sobre quina és
l’evolució a la llarga, pel que fa als aprenentatges i als rendiments escolars dels
menors adoptats internacionalment en el nostre medi, és encara escassa.
L’any 2002 es va publicar un treball que resumeix, a grans trets, totes les
investigacions que s’han fet, des dels anys setanta, en relació amb l’evolució
dels menors adoptats internacionalment en els països escandinaus —els quals
tenen experiència de molts anys en adopció internacional. Aquest treball,
realitzat per Monica Dalen —professora de la Facultat d’Educació de la
Universitat d’Oslo—, assenyala els següents aspectes en relació amb
l’aprenentatge i l’escolaritat dels menors:
 Entre el 20% i el 40% dels menors adoptats internacionalment tenen
problemes de llenguatge.
 L’edat que tenen els menors en el moment de l’adopció no és l'únic
factor que facilita o dificulta l’aprenentatge d’una nova llengua; altres
factors, com el nombre de separacions viscudes, l’experiència o no de
relacions continuades amb adults, l’estimulació i la salut física i psíquica
que tenen els infants en el moment de l’adopció, són també molt
importants en aquest aprenentatge.

15.  La major part dels menors no estan disposats a aprendre o a mantenir la
seva llengua d’origen (en el cas que ja la parlin).
 Moltes recerques assenyalen que sovint els menors adoptats
internacionalment tenen problemes a l’escola per a centrar l’atenció i
presenten conductes hiperactives, factors que incideixen en les seus
aprenentatges.
 Els pares adoptius noruecs recolzen més els seus fills en els temes
escolars que els pares noruecs amb fills biològics. Alhora, l'estudi
reflecteix que els fills adoptius de famílies de classe social més alta
tenen pitjors resultats escolars i més problemes d’aprenentatge que els
fills de famílies adoptives de classe social més baixa, al contrari del que
passa amb les famílies biològiques noruegues. L'estudi vincula aquest
fet a les expectatives que tenen els pares envers els seus fills, en funció
dels seus propis èxits personals.