50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir

Equip directiu
Víctor Bagán Aparici- Director
Mayte Oliva Domínguez - Vicedirectora
Toni Clausell Molino - Cap d’estudis
Vicent Soler Domínguez - Secretari
IES Álvaro Falomir
c/ Boqueres 239
12550 Almassora
Disseny i maquetació: Javier Méndez Oro
Fotografia: Jesús García Palmer i arxiu
Depòsit Legal: CS 364-2021
Impressió: Algrafic
Juny de 2021
Amb el patrocini de Caixalmassora

Si vagabund me veu lo món anar,
en tan segur port home jamés venc.
Mon desig és en molta part complit,
trobant molt més del que fui desijós.
Ausiàs March, LX, vv.35-38

9
1970/71 - 1976/77
1977/78
1977/78 - 1978/79
1978/79
1979/80 - 1982/83
1983/84
1984/85 - 1985/86
1986/87
1986/87
1987/88
1988/89
1989/90 - 1993/94
1994/95 - 1995/96
1996/97 - 2000/01
2001/02- 2004/05
2005/06 - 2014/15
2015/16 - 2020/21
Álvaro Falomir Vilarrocha
Mª Carmen Ballester Ricart
Emilio García Puchol
Josefina Amblar Correches (en funcions)
Francisco Mariscal Garrido
Higinio López Hernández
Ferran Guardiola Noguera
Francisco Puertes Pérez
Rosa Llopis Guerola (en funcions)
Mercedes Mediavilla Calleja
José Manuel Arribas Álvarez
Jesus Bernat Agut
Victoria Hornero Chornet
Jesús Bernat Agut
José Luis Alós Cortés
Xavier Trenco Pitarch
Víctor Bagán Aparici
Directores i directors

13
Álvaro Falomir, un naturalista empedernido
Miguel Serra Escorihuela
President de Caixalmassora i de la Cooperativa Agrícola Sant Josep
Lo conocí en la Masía de mi familia. Íbamos
paseando con mi padre, ellos identificando los
árboles y comentando sus características. En un
momento dado mi padre lo quiso poner en un
aprieto: ––“A veure, Álvaret, tu que saps tant,
quin arbre és aquest?” Era un arbolito que parecía
un palo de escoba, con dos hojitas en la punta.
Falomir contestó como un rayo: ––“Un til-ler,
sinyo Roberto!”. Mi padre se quedó desconcertado
porque era la primera vez que alguien identificaba
aquél proyecto de tilo. Álvaro, socarrón, se volvió
hacia mí y me dijo muerto de risa: ––“En tinc un
igual que no creix des de fa tres anys”.
Era un viajero peculiar, tan aficionado a las
plantas que siempre las iba recogiendo en ruta
y las transportaba con sumo cuidado; en una
ocasión llegó a vaciar el agua de un termo para
poder guardar en él una mata, a la que le convenía
mantener la temperatura. Como anécdota, el
papiro del estanque del IES Álvaro Falomir, lo
trajo de Marruecos.
Locuaz y ocurrente, sentía pasión por la
fotografía, siendo uno de los primeros en tener una
cámara Súper-8. En una de sus múltiples visitas a
la “Masía”, lo sorprendí tumbado en el suelo de la
pinada, filmando procesionarias.
Escultor reconocido y profesor muy apreciado
por los alumnos. No consintió que su Instituto
fuera una filial de Castellón; logró que fuera
autónomo e independiente.
Por encima de todo, Álvaro Falomir era una
buena persona.

15
Marián Llop Puerto
Directora General de Caixalmassora
Cruzo la entrada y al pisar de nuevo su gravilla,
ese característico sonido me hace recordar a la vez
que me transporta a otra época. Subo los escalones
donde tradicionalmente nos fotografiábamos para
perpetuar nuestra académica juventud y vuelvo
34 años atrás, a mi adolescencia. El pequeño jardín
de siempre me recibe, el estanque con su figura
femenina sigue ahí, como centro de atención
y modelo en las clases de dibujo de su autor,
profesor y director del centro, además de amigo
de la familia, Álvaro Falomir. Por un momento
me siendo desorientada, incluso estoy esperando
el saludo de mi amiga Ana o de Rosabel o de
cualquier otro de mis compañer@s de entonces.
¡Que recuerdos!
Vuelvo en mí al acercarse una cara conocida
y preguntarme amigablemente ¿Cómo estás
Marián? ¿Cómo le va a Paula, que hace tiempo
que no la vemos? ¿Querías hablar con la tutora de
Javi o vienes a hablar con dirección por temas de
Caixalmassora?Hola¿Quétalestás?Hoynovengo
como madre de alumno, sino como Directora de
Caixalmassora, Entidad del pueblo, involucrada
con la cultura, la educación y la juventud, con la
que sabéis siempre podéis contar.
Al salir, vuelvo a experimentar el especial
sonido de la gravilla de la entrada y una vez a la
altura de la verja me giro, allí está como siempre
el edificio de caravista que tanto ha representado
en mi vida y en la de mis hijos. Un sentimiento
de legítimo orgullo me embarga y una sonrisa de
satisfacción por mi buena elección se dibuja en mi
rostro.

17
Alfred Remolar Franch
Director Territorial d’Educació
FELICITATS PEL 50 ANIVERSARI
Són poques les ocasions que la vida ens
presenta un esdeveniment que ens commou de
veres, col·lectivament. I estic segur que celebrar
el 50 aniversari de l’IES ÁLVARO FALOMIR n’és
una d’elles ja que sense dubte molts de vosaltres
haureu sentit una sensació única estos dies, plens
de records. I no és per a menys. Cinc dècades és
tota una vida, en este cas dedicada a ensenyar, a
compartir vivències, a conviure, a fer poble. Perquè
no es pot entendre la vida d’Almassora en estos
cinquanta anys i el que ha significat per a bona
part dels seus habitants sense tindre en compte la
vida de l’institut.
Bressol de professionals excel·lents que s’han
format en estes aules, però sobretot, bressol de
persones, PERSONES en majúscules, que han
tingut l’oportunitat d’estudiar i d’ampliar els seus
coneixements en el sentit més ampli de la paraula
per fer avançar la societat en general i el poble en
particular.
Per tot això, vull felicitar a tota la comunitat
educativa que formeu i heu format part del centre,
per la trajectòria feta fins al dia de hui. I també
la que està per vindre. Celebrar els cinquanta
anys de vida de l’IES Álvaro Falomir no és un
esdeveniment menor i per això cal celebrar-ho com
es mereix, sobretot subratllant els aspectes més
positius i encoratjadors que necessitem guardar i
tindre com a referent.
Moltíssimes gràcies per la vostra feina i per la
labor que desenvolupeu a diari i per contribuir
activament a fer d’esta societat, la nostra, una
societat més lliure, justa i solidària. I la meua
més sincera enhorabona pel treball al llarg d’estos
cinquanta anys que, sense dubte, continuaran
perllongant-se durant molt de temps.

19
Merche Galí Alfonso
Alumna, mare i alcaldessa
L’Institut fa 50 anys. Sí, l’Institut. Així es deia
per als de la meua generació, els del 74, encara
que en la seua portada anunciava Instituto de
Bachillerato Unificado Polivante. Allí eixies del
teu món des de “parvulets” i entraves a l’univers
dels majors per a ajuntar-te per primera vegada
en una classe amb xiquets i xiquetes d’altres
col·legis. Era per això que tots a Almassora teníem
en comú l’institut.
Tambéelnostreracófavorit:eldissenydel’edifici
ho permetia. És per això que hui, des de la meua
responsabilitat i tenint l’oportunitat de treballar
en la seua remodelació, vull que conserve la seua
essència, que el fa més que un centre educatiu i on
vaig passar quatre anys inoblidables. Vaig perdre
amistats i en vaig guanyar altres, i vaig conéixer
a qui hui és el meu marit. Vull agrair també al
professorat que contribuïra al fet que siga la dona
que sóc hui.
Vaig eixir de l’institut després de COU i no vaig
mai imaginar que tornaria a formar-ne part, però
ho vaig fer i per duplicat. Les meues dues filles en
tenen la culpa. Al meu retorn, tot havia canviat
i no sols perquè el mirava amb ulls de mare,
sinó perquè l’alumnat havia crescut tant que, on
abans hi havia grava, ara s’allotjaven barracons
demanant una ampliació que està més a prop
que mai. Les meues filles ja no li van dir l’Institut.
Era l’Álvaro, però tant elles com jo hem viscut
experiències inoblidables i l’últim dia ens vam fer
la foto en les escales amb la mateixa emoció pel
que ens esperava i la nostàlgia del que deixàvem
enrere.
Per molts anys més, Institut! Llarga vida!

21
Marián Bermúdez
Exalumna i Presidenta de l’AMPA
L’Institut, el instituto de todos
Recuerdo con mucho cariño aquellos años de mi
adolescencia cuando yo iba al instituto. Por aquel
entonces no hacía falta decir la coletilla de Álvaro
Falomir porque solo había uno. “L’Institut”. Todos
íbamos allí.
Yameparecíaunainstalación“viejuna”cuando
yo iba allí. Así lo recordé cuando por primera
vez, como presidenta del AMPA que soy, me tocó
hablar en la reunión de bienvenida a los padres de
primero de ESO.
Si,meloparecía.“Viejuno”,peroallípasábamos
las horas, estudiando y descubriendo quienes
queríamos ser en la vida, eso es la adolescencia,
además de estar peleando con el mundo y los
profesores, de los que no me quiero olvidar, ni los
que fueron, ni los que son, por entregarse con tanta
pasión a la formación de nuestros hijos.
Años después he vuelto al instituto, ahora
Álvaro Falomir, como madre de alumno. Si ya por
los años 90 me parecía “viejuno”, cuando entré por
primera vez hace 4 años, se me cayó el alma a los
pies de ver como el tiempo había hecho más que
mella en aquellas instalaciones.
El viejo edificio de COU, el de laboratorios
hecho polvo, tambaleándose. El “césped”, que
llamábamos nosotros, donde almorzábamos más
de un día o donde salíamos en filosofía o latín,
invadido por unos barracones que alguien se
empeña en esconder para que nadie los vea. Porque
sí, el Instituto, el de toda la vida, tiene barracones;
los primeros que se instalaron en Almassora, se
instalaron en el instituto.
El Instituto Álvaro Falomir, es el instituto del
pueblo. Un trocito de cada familia del pueblo, está
en L’Institut. En menor o mayor medida. Quien no
ha ido, tiene un hijo que ha ido, o va, o el día de
mañana irá.
Ahora cumple 50 años de historia, de historias
escritas y por escribir. Esperando esa reforma y
ampliación que haga que las futuras generaciones
que pasen por allí, el día de mañana, sigan
recordando con tanto cariño como yo y como lo
harán mis hijos, la época estudiantil allí.
Por muchos más años. FELICIDADES
INSTITUT!!!!

23
PASSAT, PRESENT, FUTUR I RESPONSABILITAT
Equip Directiu
Víctor Bagán Aparici, Mayte Oliva Domínguez, Toni Clausell Molino i Vicent Soler Domínguez
Finals dels anys 60. Una delegació del govern
municipal d’Almassora encapçalada per l’alcalde
Vicente Claramonte viatja a Madrid per demanar
la creació d’un institut de batxillerat. El poble
estava creixent i els joves d’Almassora havien de
desplaçar-se a Castelló per estudiar.
La proposta de la delegació d’Almassora
era crear una extensió de l’institut Ribalta. El
Ministeri no sols va ser receptiu a la demanda,
va anar un pas més enllà i va proposar que el
nou institut d’Almassora fora independent, no
una secció. Ara calia aconseguir uns terrenys. No
va resultar difícil. El propietari, el farmacèutic
Manuel Tellado Verche, sols va posar la condició
que li compraren tota la parcel·la, a 104 pessetes
el m2
. Així l’Ajuntament d’Almassora va adquirir
un solar on es va poder edificar l’Institut, el
col·legi Errando Vilar i posteriorment l’Auditori de
Boqueres.
El següent pas era redactar un projecte i
executar-lo, i això era competència del Ministeri
d’Educació. El disseny de l’institut és obra de
l’arquitecte madrileny Luís Cubillo de Arteaga.
Com reflexa el catàleg del Col·legi Territorial
d’Arquitectes de Castelló:
«Es un edificio que sigue los principios del
Movimiento Moderno.... cubiertas planas,
interación del espacio interior-exterior....
El resultado general es de gran calidad. Los
materiales se utilizan con cuidado y elegancia.
Aunque se han llevado a cabo algunas reformas
siguesiendounejemplodeexcelentearquitectura
moderna, como hay pocos en esta provincia».
L’any 1970 apareix en el BOE l’autorització per
iniciar l’activitat del nou «Instituto de Enseñanza
Media de Almazora», signat pel ministre Villar
Palasí. S’inaugura l’institut, tot un esdeveniment
per a un poble que estava creixent i volia entrar en
la modernitat.
Calia donar-li forma, vida i ànima. Álvaro
Falomir, professor de dibuix, director del
centre i reconegut escultor va completar l’obra
arquitectònica amb els jardins i escultures que són
la senya d’identitat de l’institut.
Passen els anys i l’institut es converteix en l’eix
vertebradordelajoventutd’Almassora,unreferent
educatiu, cultural i social per a una població que
està canviant. L’arribada de l’ESO i el creixement
exponencial de la població d’Almassora suposen
un canvi important a l’institut. S’instal·len aules
prefabricades de manera “provisional” per a donar
cabuda a tot l’alumnat. Malauradament encara

25
hi són. El 50 aniversari de l’institut es celebra
amb l’esperança que el pla Edificant solucione els
problemes estructurals que patim des de fa molts
anys.
El futur passa per una ampliació substancial
de les instal·lacions actuals i la implantació de
nous cicles formatius, una necessitat evident
d’Almassora que per fi ha trobat resposta efectiva
en les autoritats educatives.
És responsabilitat de tots i totes mantenir i
millorar un institut que ha significat tant en la
vida d’un poble. Perquè invertir en educació és
invertirenfutur.Sienseduquenperanoembrutar,
reciclar, estalviar energia, resoldre conflictes amb
el diàleg, no utilitzar la violència i acceptar la
diversitat, la societat del futur serà més humana,
respectuosa amb el medi ambient i sostenible
econòmicament. És responsabilitat de tot docent
inculcar estos valors i de les administracions
públiques i privades facilitar-ho.
Al’IESÁlvaroFalomirsemprehemvolgutposar
l’alumnat en el centre del procés d’ensenyament i
aprenentatge. Sempre hem volgut tractar-lo com
un element actiu, que pensa, actua, dialoga i aprén
dins d’una comunitat, no com un element aïllat,
com un receptor passiu d’informació. I és una línia
educativa marcada de fa molts anys. Igual que
ara observem admirats els arbres monumentals
que Álvaro Falomir va plantar fa 50 anys, i els
cuidem, els reguem i els podem per mantindre’ls
vius, també ara el nostre treball té les arrels en
el que hem aprés dels companys que han passat
abans per aquest centre: remar tots i totes en la
mateixa direcció i formar un equip docent unit i
solidari.
Amb l’ajut de les institucions públiques i
privades i amb la participació de les famílies
hem fet possible treure endavant, curs a curs,
promocions d’adolescents formades, tolerants
i útils per a la societat. Perquè la vida és com
jugar una partida a un joc de cartes. Quan més
triomfs tinguem millor, i si en ensenyen a utilitzar
les nostres cartes tindrem més possibilitats de
guanyar, sense fer trampes clar.
La història d’una ciutat ha estat sempre lligada
a la del seu institut, avui a la dels dos instituts.
És necessari conèixer el passat, valorar la cultura
i la llengua d’un poble i treballar el present units,
col·laborant entre tots com sempre ho hem fet per
aconseguir un millor futur per a la nostra joventut.

27
Jesús Bernat Agut
Exprofessor de Valencià i exdirector
FORA DE L’ AULA
Fora de l’aula! Dit com un manament, una
ordre o exhortació, ben bé ens aboca a l’expulsió.
Altrament, si hi llevem la passió i el cabreig de la
interjecció i deixem nu el sintagma en resta un lloc
desitjable, un deler, un escenari amable, estimat
pels estudiants i, sovint, pels mestres.
Fora de l’aula vol dir abandonar les parets de
cada dia, els pupitres de tot el curs. Convida a
pensar que anem al pati, al jardí de la Figuera,
sota l’ombra suau d’un tell, damunt la gespa... a
qualsevol dels loci amoeni que guarda un institut
ben dissenyat, també en els seus espais oberts. I
és que tots els companys que hi han passat, ni
que només haja estat un curs, han confessat que
els feia estar a gust eixa arquitectura d’espais i
silencis, el fet de passejar a cada canvi de classe
vora uns arbres o poder saludar la Dona de la
Basseta, l’escultura d’Álvaro. A més, els corredors
curts aboquen a l’aire lliure, a les flors odorants de
la magnòlia, a l’esveltesa espriuana del xiprer, al
selvàtic posar del ficus o al disseny persistent dels
estrats d’una araucària.
Fora de l’aula hom respira eixe aire jove de
rebel·lia, amb un munt d’amagatalls per a aquells
que, expulsats del paradís del saber, cerquen
racons on no aplegarà cap professor de guàrdia,
arcàngel que els foragita del seu autèntic edén;
ara entre els graons de les escales de darrere dels
laboratoris, adés als xiprers que guaiten al carrer
des d’on xerren amb joves que no van a costura i,
alguna vegada, arraulits entre un núvol de fum
als lavabos.
Fora de l’aula pot portar-nos a una altra aula,
la qüestió és deixar les parets habituals, encara
que només siga per trobar-ne unes altres quatre.
La biblioteca, el laboratori, l’aula d’informàtica,
A Ferran, conlloga d’amistat

28
Primavera literària al jardí

29
l’aula de vídeo... nous espais que ens acullen una
vegada al mes o a la setmana i que, tot i la faena
que hi caldrà fer, afegeix un poc de llibertat, un
canvi del ritme tediós d’una classe i una altra...i
una altra.
Hi ha aules, això sí, que menudes com són
tenen un aire d’acolliment diferenciat, com si
foren dides que ens arreceren. Alguns alumnes,
obstinats a trobar combinacions minoritàries en
les seues assignatures, han conformat grups petits
que només demanen una dotzena de pupitres i
ocupen racons extrems dels corredors. I uns pocs,
privilegiats en el nombre, seuen al voltant de les
taules del seminari i declamen Estellés o Biedma,
tot pensant que Oxford no està tan lluny de les
Boqueres.
Hi ha uns lavabos que han estat, a jornal de
vila, transformats en laboratori de fotografia.
Quatre alumnes, mentre saben els companys
escampats pels jardins fent-se fotos, xalen per
veure com el paper, sota un roig esmorteït i ofegat
dins la safeta de revelat, comença a pintar el
miracle de la imatge.
Fora de l’aula, ho sabeu, hi ha un bosc ordenat
amb una quarantena d’arbres i quaranta vides. A
ells, tant els fa si cal portar llibreta i si després hi
haurà examen d’aquelles anotacions fetes en cada
aparonet, tot començant per la surera d’una punta
de mestral i acabant per la xicranda de migdia. A
cada arbre anoten la caducitat de la seua fulla o
la perenne renovació, la qualitat i usos de la fusta,
alguna anècdota sobre l’oró baixat de Cinctorres o
les peripècies amb el sinyo Pedro per portar unes
carrasques i un roure d’un bosquet d’Atzeneta...
I quan arriben al ginebre, arbust de verd i blau
grisenc, els explique com n’està d’enamorat de la
savina veïna... I, entre somriures, es creuen les
mirades, convençuts que Aquest mestre no està
acabat!

31
Victoria Hornero Chornet
Professora de Filosofia jubilada i exdirectora
50é aniversari
Un dia, a classe, vaig demanar a l’alumnat
que posara un nom al seu grup de treball i algú
va proposar “Caragolets”. Em va agradar, perquè
és una paraula molt bonica. Els caragolets estan
al nostre imaginari com un animal simpàtic i
tranquil, però que, xino-xano, arriba allà on vol.
−Per què voleu eixe nom? –els vaig preguntar.
−Perquèalsd’Almassoraensdiuen“caragolets”−
van respondre.
Va ser la primera vegada que ho vaig sentir,
però ningú me’n va saber explicar el perquè.
Després hi vaig caure un escultor, Álvaro Falomir,
va fer uns caragols de bronze per a una coneguda
plaça de Castelló.
I aquest escultor també era professor, de dibuix
concretament, i va ser el primer director del nostre
institut, que, per cert, porta el seu nom. Ell va fer
que l’estructura arquitectònica de l’institut fora
humana i harmònica, molt allunyada de la resta
de centres que semblen fets en sèrie. Ell va donar
forma al claustre-jardí de l’entrada amb elements
naturals: pedra, terra, aigua i vegetació, que ens
transmeten pau i serenitat; però també amb un
poquet d’art, gràcies la seua dona-escultura, que
observa permanentment l’aigua i els peixos de la
basseta i en període lectiu l’entrada d’alumnat
i professorat. Claustre-jardí-basseta dels quals
durants tant anys el “sinyó” Pedro en va tenir
cura.
I van passar 25 anys d’aquell començament
quan vam gaudir de la primera gran celebració
al centre, i ho férem amb solemnitat: retrobades
de totes les generacions que havíem passat per
l’institut, música, literatura i dinarets. Molts
preparatius que serviren per retrobar-se antics
companys i antigues companyes, i també per fer
la coneixença de nous i de noves. La implicació
destacada d’un grup d’exalumnes amb molta
il·lusió per aconseguir que la celebració fora una
gran festa, la col·laboració de les institucions locals
i de Conselleria, el suport de tot el claustre i del
personal no docent, van fer que aquell aniversari
esdevinguera una trobada molt entranyable.
També vam celebrar que l’ensenyament públic
és vital per a un poble, i que possibilitava l’accés
a l’ensenyament superior, que, en definitiva,
afavoria els caragolets, no sols a passejar pel
poble −que està molt bé per enfortir les relacions
veïnals−, sinó sobretot per passejar per tot el món
el nom del poble, com bé heu demostrat, caragolets.
Però ara m’adone que hi va haver un element
al nostre favor, i que en aquell moment no vaig

32
Els caragols. Escultura d’Álvaro Falomir
valorar: les circumstàncies incontrolables,
aquestes circumstàncies en què ara, vint-i-cinc i
vint-i-sis anys després, ens trobem.
Tanmateix, açò no pot desmeréixer el moment.
Fa 50 anys que un grup de persones van començar
una gran aventura educativa i cultural de la
qual hem gaudit tots i totes. Durant 50 anys hem
col·laborat en la construcció de un món més just
i millor des de l’ensenyament, hem treballat en
projectes locals i en projectes europeus, en accions
concretes al poble i en accions de solidaritat
amb els que estan més desfavorits encara que
estiguen lluny, en iniciatives que afavoreixen la
convivència, en el respecte al medi ambient, en
l’acollida als qui venen de fora, en la integració
dels que estaven al marge malgrat estar tan prop,
en l’intercanvi amb les escoles i amb el Vila-roja, i
en moltes altres coses més. I tot a poquet a poquet,
com ho fan i com ho feu els caragolets, per poder
arribar allà on us proposeu.
Caragolets, feliç 50é aniversari! Des de la
distància passegem pels nostres records de
l’institut: aprenentatges, descobriments, il·lusions,
somnis, complicitats, amistats i, en molts casos,
primers amors.

33
José Luis Alós Cortés
Professor de Física i Química jubilat i exdirector
Vivències d’un professor d’institut
L’any 2020 es van complir 50 anys del
funcionament de l’Institut al meu poble, al
Claustre del qual vaig pertànyer durant 13 anys
(des del curs 1998/99 fins 2010/11).
Durant aquests anys les meues vivències han
sigut moltes i molt variades, però em voldria
centrar en dues, les quals, tot i el temps passat,
han estat molt significatives des del punt de vista
acadèmic i humà.
El professorat de l’Institut estava acostumat
a l’alumnat que, de forma voluntària, venia a
continuar els seus estudis realitzant el batxillerat
i COU al centre, però de cop i volta, van canviar
les coses: l’ensenyament va passar a ser obligatori
fins als 16 anys fent que tot l’alumnat de primària
continuara, com a mínim, quatre anys més a
l’Institut cursant l’ESO.
Aquest canvi va ser difícil d’assumir per a tots.
El professorat ben preocupat de com plantejar les
classes per poder arribar a tot l’alumnat, tan els
més atents com aquells més dispersos. En principi
les classes es feien per a tots difícils i els continguts
de l’assignatura passaven a un segon terme.
El canvi a l’obligatorietat va fer que el
professorat interessat per que les classes
funcionaren busqués solucions en tots els racons
possibles: reunions de Departament, reunions de
grup, formació, experiències d’altres centres i totes
les eines diverses que es trobaven. Els primers anys
van ser difícils, però seria injust no remarcar que
les coses van anar canviant a poc a poc.
A tall d’exemple, voldria centrar-me en aquella
primera promoció. Aquella que va accedir a
l’Institut per fer 3r ESO. Un grapat ben gran de
grups que no cabien a les aules i es van haver
d’utilitzar “barracons” per poder fer classe.
D’aquesta gran quantitat d’alumnes que van
ingressar aquest any, alguns ho van deixar pel
camí, d’altres acabaren l’ESO i se’n van anar
al món de treball, altres continuaren estudiant
algun cicle formatiu, però un bon nombre d’ells
van continuar els estudis a l’Institut i després a la
Universitat. Avui, 23 anys després, podem trobar
bons treballadors i professionals d’aquella primera
promoció en tots els àmbits: arquitectes, enginyers,
infermeres, metgesses, professores, periodistes,
etc. El professors ens podem sentir satisfets per
tots els grans de sorra que vàrem anar aportant i
que van permetre construir l’edifici sòlid d’aquells
alumnes. Persones que no sols van créixer en el
món profesional sinó també en l’àmbit humà.
Aquest àmbit humà es reflexa, encara ara,
després del temps passat quan et trobes alguns

34
dels alumnes pel carrer: uns et saluden, d’altres
fan una xerradeta amb tu o enceten una conversa,
i amb alguns coincideixes en un Claustre. Et
recorden, de nou, quan eren alumnes i tu els feies
algun comentari, observació, reflexió, explicació…
i, sorprenentment, tants anys després, encara se’n
recorden de les paraules que en aquell moment els
vas dir per tal d’ajudar-los en continuar formant-
se, no sols en el món acadèmic sinó també en
l’humà.
Pertotaixò,vallapenahaverdedicattantsanys
a aportar una mica de sorra en la construcció de
la formació i la personalitat d’aquells alumnes que
avui no són el futur sinó el present d’una societat
quecadavegadaésmésexigentenlescompetències
professionals i també en les humanes.

35
Xavier Trenco Pitarch
Professor de Geografia i Història i exdirector
Com a casa
La major satisfacció que sempre he tingut
durant els 10 anys que he dirigit el centre ha sigut
escoltar moltes vegades que “he estat molt a gust”.
I no sols al professorat, també a l’alumnat o al
personal no docent. Què és el que ens fa estimar
aquest centre com alguna cosa més que un simple
lloc de treball o d’estudi?
Pot ser per com hem entès des de sempre
l’educació: com un camí transversal i no tan sols
com un camí per ensenyar matèries o traure unes
notes. L’objectiu principal del centre és formar
persones en el sentit més ampli de la paraula, tal
com replega l’ideari del centre, i per això, tots els
equips directius hem treballat per aconseguir tots
els mitjans humans i materials per atendre totes
les diferències que tenim al centre. Quin goig
quan ens retrobem amb alumnat de projectes com
l’INTEGRA que han aprofitat la oportunitat a
pesar de fer-nos patir.
Pot ser per la sensibilitat que sempre hem
tingut amb el nostre entorn -tant el més proper, el
poble, com el més llunyà- davant dels reptes d’una
societat canviant. Sempre ens hem solidaritzat
en la defensa de la pau denunciant tots els tipus
de violència (gènere, terrorisme, guerres, etc.);
ens hem sumat a actes en defensa del valencià i
de la nostra cultura; hem secundat campanyes
solidàries; hem potenciat la integració dels
nouvinguts i, sobretot, mai hem deixat passar
l’ocasió de posar en valor l’ensenyament públic.
Pot ser per l’estructura d’un edifici singular
d’estil racionalista, que forma part del Catàleg
d’Almassora, on els seus espais oberts, lluminosos,
amples, verds o eixe jardí central afavoreixen
el contacte humà, la convivència, el diàleg o en
alguns moments la necessària calma o el relax.
Com agraïm tots el poder respirar, eixir als
balconets, anar a classe a l’aire lliure encara que
passemfredoensbanyemperlaplujaogaudirdels
arbres i d’eixa figuera tan emblemàtica que acull
primaveres literàries, graduacions, jubilacions i
una gran quantitat d’activitats diverses.
Pot ser per eixes activitats extraescolars
que enriqueixen la formació de l’alumnat i que
sempre hem prioritzat per completar la formació
acadèmica i, sobretot, per millorar les relacions
humanes entre el professorat i l’alumnat. La millor
mostra són les 32 setmanes culturals que portem
organitzant al centre. O els recordats viatges fi de
curs que eren el millor premi per a l’alumnat que
finalitzava els estudis de Secundària.
Pot ser perquè la majoria del professorat
compartim les mateixes inquietuds educatives,

37
cosaqueensfaparticiparanyrereanyenprojectes
de formació. I que les relacions entre el professorat
van més enllà del merament professional com ho
demostren els dinars, les paelles, les calçotades, la
cerveseta dels divendres i tants i tants moments en
què hem gaudit fora del treball.
Pot ser les mares i pares també tenen un
sentiment de pertinença a aquest projecte. Els
tenim al dia del progrés dels seus fills, saben que
sempre tenen les portes obertes per qualsevol
cosa i que compten amb ells per compartir
l’ensenyament dels seus fills i les activitats del
centre. La participació dels pares i mares dins
de l’aula en els grups interactius o les tertúlies
literàries són la millor mostra, com també ho és
la seua participació i col·laboració en les Jornades
Culturals.
Pot ser perquè l’alumnat sent que els tractem
com a persones, amb respecte i -malgrat les
dificultats- mai defallim per intentar rescatar a
tots, a nivell educatiu, de comportament, anímic,
social... ens tenen ahí per al que necessiten. El
fruit d’aquesta llavor germina amb l’emocionant
acte d’acomiadament de l’alumnat de segon de
batxillerat recordant el seu pas pel centre.
Pot ser perquè el personal de consergeria,
de secretaria, de neteja i el personal tècnic de
manteniment del centre senten que formen part
d’aquest equip i són tan importants com la resta.
Pot ser que simplement siga perquè totes i tots
ens sentim com a casa nostra.

39
Estaba yo casi al comienzo de mi carrera
profesional docente, y llegaba al Instituto de
Almazora desde un centro masificado con los
problemas e inconvenientes que eso conlleva;
pero ahora será diferente, un edificio construido
en módulos independientes en torno a un
espacio abierto ajardinado, y hasta las escaleras
eran exteriores y el entorno campo, no barrio
urbanizado.
Y el número de alumnos nacional, y yo como
jefe de estudios y con el entusiasmo de mi juventud
podía conocerlos a todos.
Nacido en Castellón, yo conocí Almazora de
niño, llegando allí en el ya de leyenda “Trenet
Panderola que voreja garroferals, creua rius, salta
bancals…“ y ahora estaba allí como profesor de
cultura clásica y podía llevar a mis alumnos a
visitar Ampurias, Itálica, Mérida… Y como jefe de
estudios tendría que organizar y coordinar el viaje
de fin de bachillerato; nada del acostumbrado ir
a Mallorca… a Italia, cuando nuestro autobús
aparcaba en Florencia junto a la Catedral y en
Roma en pleno centro… ahora son otros tiempos,
los autobuses turísticos ni siquiera pueden
entrar en esas ciudades y había que conseguir
ayudas económicas… rifa y la subvención del
Ayuntamiento a cambio de que ellos y ellas
desfilaran en el “Pregó de fiestas”.
Años más tarde, cuando yo era profesor en un
Liceo Clásico de Roma, paseando por sus calles
recordaba anécdotas vividas con ellos, añorando
ya mi juventud.
Aún recuerdo muchos de sus nombres y
apellidos, y ahora, ya jubilado, cuando he ido a
Almazora a dar alguna conferencia, allí estaban
algunos de ellos esperándome.
Han pasado cincuenta años y de aquella junta
directiva creo que ya solo quedo yo. En la fiesta de
hace veinticinco años todavía estábamos todos, y
yo quiero recordarlos a ellos y a todo el pequeño
grupo de profesores que éramos como una familia;
y los individualizo en la persona del director,
alma de ese instituto y que allí se quedó hasta su
jubilación.
Y un claustro de profesores posterior tuvo el
acierto de dar su nombre, Álvaro Falomir, al
Centro.
Manuel Irún Revest
Exprofessor de Llatí jubilat i Cap d’estudis

41
Tantos años después
Clemente Alonso Crespo
Exprofessor de Castellà
Una escultura adolescente con coleta situada
en el rincón del patio central me saludó silenciosa
cuando llegué al Instituto.
Iba a comenzar el curso escolar y era mil
novecientos setenta y seis. Me asignaron mis
cursos correspondientes y empezamos las clases
que entonces se llamaban de Lengua y Literatura
españolas.
El año anterior lo había pasado entre idas y
venidas a Madrid en una larga oposición que se
prolongó desde julio de mil novecientos setenta y
cinco hasta mayo del setenta y seis. En medio me
atrapó la muerte de Franco cuando estábamos a
punto de comenzar el tercer ejercicio de los cinco
de que constaba aquel largo enfrentamiento lleno
de temarios y comentarios literarios.
Por fin comenzaba el curso escolar en Almazora
cuando aún faltaban profesores por incorporarse.
A los pocos días apareció por allí un mozo alto y
recio que hablaba valenciano con una fonética
marcada por fuerte acento zaragozano, acusada
en sus largos finales de palabras y frases. El
tal quídam era Ferrán Guardiola, cintorrá de
nacimiento que había sido como yo estudiante de
Filología en la misma Facultad de Zaragoza.
Con la muerte de Franco comenzó un periodo de
incertidumbreynerviosentrealgunoschupatintas
y próceres del asustado franquismo. Se sucedían
las oposiciones a las agregadurías y cátedras de
Instituto. Al poco apareció entre los pórticos del
Instituto de Almazora Paco Mariscal, anunciado
como Mariscalet por quien era entonces Director
de este Instituto y ahora titular del mismo Álvaro
Falomir. En la convocatoria madrileña del B.O.E.
habían escrito Almazora cuando quisieron poner
Cuevas de Almazora (Almería) y allí estaba Paco
con todo derecho.
La climatología de Almazora y el buen
ambiente que había entre aquel profesorado joven
y entusiasta hizo fácil y cómoda la vida escolar.
Los alumnos, chicuelos y chicuelas como se
decían, eran receptivos y participaban en cuantas
iniciativas se les planteaban. Comenzaron a leer
los textos que les proponíamos y se acercaban
hasta la biblioteca por conocer otras páginas que
no sólo fueran los libros de texto.
Con Mayer y Piluca, los profesores de Historia,
intercambiábamos momentos académicos de sus
pasionesyconocimientosymarchábamosalapar,
cuando podíamos, con los programas de Historia y
de Literatura. La admiración griega nos llegaba
de la mano y la voz de un Manolo Irún enamorado
de la Hélade. Un alcoyano de sobrenombre

42
Amb Labordeta. Any 1977
Moisés se sintió aún más cantautor cuando se me
ocurrió invitar y traer hasta aquí a José Antonio
Labordeta quien lanzaba por entonces su recia voz
pregonado una tierra, Aragón, que era también
la mía. Paco Mariscal y yo pegamos carteles
con engrudo y brocha gorda por las paredes de
Castellón anunciando su nombre. Álvaro Falomir,
como Director, se asustaba con el coste de todo
aquello y por quién lo iba a pagar. No le pedimos
ni un duro a nadie. El cine y teatro Avenida que
nos lo había cedido gratis su propietario y padre
de un alumno se llenó la mañana de un domingo.
Nos sobró dinero y aún tuvimos suficiente para
comprar aperos y mejorar el montaje de “El
retaule del flautista” que Paco Mariscal había
comenzado a ensayar con alumnos del Instituto.
Me pidió que le echase una mano, no sé si a él o al
cuello de aquellos chicuelos y chicuelas que se le
desmandaban en unos ensayos llenos de alegría,
de voces, de carreras, de gritos y de buen estar.
Aquel primer año los alumnos y alumnas
de segundo curso querían celebrar su paso de
Ecuador bachilleril. Manolo Irún, jefe de estudios
y hábil diplomático como buen patricio griego, me
engañó diciendo que los alumnos me estimaban

43
mucho y que me pedían que me encargase de hacer
rifas, preparar bocadillos en la hora del recreo y
obtener algún dinero que hiciese el coste del viaje
menos oneroso para los padres. Cometí el error
de decirles a los alumnos que iríamos donde ellos
decidiesen. Y me cayó Mallorca. La que se armó en
el barco en el viaje de ida y en los hoteles y lugares
de Mallorca fue digna de múltiples escenas del
camarote de los hermanos Marx. Porque en más
de una ocasión me encontré con habitaciones-
camarote abarrotadas de nuestros alumnos con
sus juergas particulares a punto de ser sacudidas
sus espaldas por la verga del vigilante desbordado
por el jolgorio. Mientras tanto nuestro querido
Ferrán Guardiola, casado recién con Valvanera,
a quien pedí que nos acompañara para impedir
que me ahogara aquella divertida y entrañable
marabunta, disfrutaba en su camarote su viaje de
novios.
Terminó aquel primer año con las clases diarias
en muy cordial ambiente. Algunos sábados
seguíamos con nuestro “retaule” entre ratas y
ladrones llevados a otros institutos y a la plaza del
pueblo.
El curso siguiente, una tarde arrebatada, me
dio por recoger distintos textos de García Lorca
y proponer a los alumnos de aquellos cursos
de la locura mallorquina, que los leyeran y los
dramatizaríamos. Nunca pensé que lo aceptaran
con un entusiasmo tal que incluso ha llegado hasta
hoy casi cincuenta años después. Recorríamos en
clase la Historia de la Literatura siempre con una
selección de textos y entre sememas, chorremas y
gilipollemas aceptaban la aridez de una gramática
que intentábamos fuese digerible.
Al final del curso anterior, para celebrar los
éxitos sobre el escenario de aquel “retaule” y con
els dinés obtenidos por el recital de Labordeta
y algunas perricas que nos dieron en distintos
institutos por nuestras actuaciones, decidimos
irnos con tiendas de campaña una semana y
acampar en los altos de una ladera del llamado
“Cuarto pelado”, más allá de La Iglesuela y
Cantavieja, en pleno Maestrazgo turolense.
Eran los días en que comenzaban los mítines
con las primeras elecciones democráticas. Era
un domingo al mediodía cuando paseando por
las calles de Cantavieja entre las arcadas de
su plaza mayor porticada nos asomamos a su
iglesia en el momento en que el cura de entonces
reclamaba en su prédica el voto para el partido
de aquel ínclito Manuel Fraga. Paco, en un
arrebato, propuso representar allí mismo en la
plaza el “Retaule”. No lo hicimos pero nos reímos

45
a carcajadas. Menudo retaule tuvimos aquellos
días encendiendo nuestros fuegos con leña verde
para asar las carnes, los chorizos, las longanizas
y las morcillas que abundaban más que las que
metíamos en los diálogos teatriles cuando se nos
olvidaba el texto. Entre ronquidos nocheriles y
sabor quesero de olores a pies apareció quien
luego se convertiría en el dolçainer mayor del
reino, conocido con el nombre de Pep Oria, a quien
no se le ocurrió en una noche de luna llena, allá
en Cuarto Pelado, más que tomar un palo en el
que insertó una bandera con la ropa que tapaba
sus partes pudendas y proclamar su eslogan
electoral “calçotet al poder” contrapuesto a la
demanda del cura de Cantavieja. La marimorena
en plena naturaleza del Maestrazgo, la juerga y
alegría permanente después de un curso escolar
apasionado y receptivo.
Al poco recibí la confirmación de mi traslado
a un instituto de Zaragoza por regresar a esta
tierra dura y difícil donde sigo. Cambié el olor
embriagante del azahar en la primavera de la
Plana y el remanso de su mar por la niebla y el
cierzo zaragozano.
No sé cómo se enteraron los alumnos. Una
tarde del comienzo de julio llamaron a la puerta
de la casa que ocupábamos en la calle san Pascual.
Era un tercer piso. Al abrir la puerta Encarna me
encontré la escalera ocupada de arriba abajo por
aquellos chicuelos y chicuelas que guardaban un
silencio que nunca habían mantenido en las aulas.
Me entregaron una figura esculpida en madera de
un Quijote que, con el tiempo y los traslados, ha
acabado por perder un brazo y dijeron que aún era
tiempo de poder quedarme en Almazora.
No acerté a decir una palabra. A quien me la
ofreció le sonreí y, en su nombre, abracé a todos.
Como ahora tantos años después.
Desde Zaragoza en la primavera de 2021

47
Andreu Beltran Zaragozà
Exprofessor de Valencià i Cap d’estudis
EL MEU PAS PER ALMASSORA 1992-2007
S’acabaven de celebrar els Jocs Olímpics a
Barcelona (1992) quan vaig arribar a l’Institut
d’Almassora. Treballava a València i vivia a
Castelló de la Plana i calia acurtar la distància de
casa al treball. Tot i que no era dels primers centres
que havia demanat, la primera impressió ja va
ser bona. El mateix Àlvaro Falomir m’assegurava
que havia triat bé, que era una bona destinació.
La rebuda familiar que vaig sentir era diferent de
la impersonalitat dels grans instituts de ciutat on
havia treballat.
Un record d’aquells primers anys té el seu
origen en la guerra de Bòsnia (1992-95). En les
aules comptàvem amb la presència dels fills de
les famílies refugiades de guerra que havien estat
acollides a Almassora. Era la primera vegada que
ensenyava valencià a estrangers. Es tractava de
l’inici del procés d’immigració a tot l’Estat, lligat
a aquella prosperitat econòmica: noms i cognoms
estranys que ara ja han esdevingut també nostres.
Al cap de dos anys, el 1994 vam assistir al final
del Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i el Curs
d’OrientacióUniversitària(COU).Perdecret,vam
passar a ser professors d’Educació Secundària. El
canvi, ens va costar d’assimilar a tots, als pares, al
professorat i a l’alumnat que era obligat a fer dos
anys més d’escola. No va ser fàcil donar prioritat
a educar.
El 1995 vaig llegir la tesi doctoral i va nàixer
la meua filla. Del mes de maig del 1998, segons
he llegit a la revisteta Badallet, perquè les dates
se’m perden en el temps, tinc gravada la imatge de
l’escriptora Carme Riera envoltada pel professorat
organitzadors de la Primavera Literària al jardí
de la Figuera i dinant amb el blau de la mar
d’Almassora al fons. Aquest any va nàixer el meu
fill. El contacte directe amb els millors creadors
literaris no es va aturar, Isabel-Clara Simó ens
acompanyava la següent primavera, i després
Carme Miquel...
Recorde les obres d’ampliació de l’ala nord de
l’Institut i el disseny i la instal·lació de la font del
pati amb proporció àuria en la commemoració els
matemàticsaFibonacci,il’apariciódelsbarracons,
que tants anys havien de quedar-se.
A partir del curs 2000-01 coincidint amb la
creació del nou IES La Vila-roja a Almassora,
el nostre institut comença a impartir el primer
cicle d’ESO i vam haver d’aprendre a tractar
l’alumnat de 12 i 13 anys. La dinàmica del centre a
poc a poc va canviar, es van adaptar els mètodes
pedagògics per a donar resposta als nous reptes
que es presentaven. Vam haver de fer diferents
agrupacions d’alumnes, adaptacions curriculars i
reforços educatius.

48
Tampoc oblidaré mai els noms de l’alumnat
del primer PAC, sigles del programa d’atenció a la
diversitat i inclusió educativa adreçat a l’alumnat
enriscd’exclusiósocial,ambconductesdisruptives,
dificultats d’adaptació al medi escolar i tendència
a l’absentisme escolar crònic o a l’abandonament
escolar. Vam fer tot el que vam poder. Tot i que
vam comptar amb la col·laboració de personal
amb experiència en el treball socioeducatiu
extern, sembla que res no era suficient per aquells
adolescents.
Les dificultats no ens apagaven la il·lusió i el
2002 ens vam engrescar en l’organització del
projecte internacional Comenius “Quality of life,
quality at scool” per al desenvolupament escolar
mitjançant l’educació mediambiental. S’hi va
constituir un grup de cinc centres educatius,
el nostre i els d’unes ciutats d’Àustria, Bèlgica,
Itàlia i França, amb uns representants molt
motivats a millorar la qualitat de les respectives
escoles i instituts mitjançant l’educació per al
desenvolupament sostenible.
Andreu Beltran, Javier Llach, Jesús Bernat
Presentació del CD LA LLENGUA D’UN POBLE. Any 2004

49
El projecte va durar tres anys i crec que vam
popularitzar la paraula “sostenibilitat” entre els
estudiants i les famílies, i la vam fer arribar fins
i tot a l’Ajuntament i als fòrums socials de la
ciutat. No van faltar les accions concretes, com
ara, el refús del paper d’alumini o de les begudes
comercials envasades; els primers contenidors per
al reciclatge de les deixalles o la cura d’una planta
en un test a cada aula.
Inoblidables les meravelloses jornades per
Europa amb els companys amics de l’Institut:
a Weiz, prop de Graz a Àustria; Eupen, de la
comunitat germanòfona de Bèlgica, Die, als peus
dels Alps francesos i les organitzades per nosaltres
per a rebre el professorat europeu a Almassora.
L’arribada contínua de famílies estrangeres va
portar a la creació de l’aula d’acolliment, una nova
experiència que vaig viure durant uns quants
anys. En la memòria del meu ordinador encara he
trobat dades del curs 2005 quan l’Institut reunia
45 alumnes estrangers, el 9% del total, procedents
de vuit estats (Romania, Marroc, Colòmbia,
Brasil, Bulgària, Equador, Algèria i Moldàvia).
Aquests grups d’alumnat amb qui passava gran
partdel’horarisetmanalemvanferviuremoments
memorables i em van aportar humanament més
del que jo els vaig poder oferir. L’organització i les
activitats del projecte de nouvinguts va merèixer
un premi de Bones Pràctiques per a la Integració
de la Conselleria d’Educació.
L’any 2004 vam publicar el disc compacte La
llengua d’un poble, Almassora, fruit d’un projecte
de centre que va rebre la col·laboració de la
Càtedra Soler i Godes, el Servei de Dinamització
Lingüística, el programa Europeu Sòcrates i
la Caixa Rural d’Almassora. En vam fer 1.500
exemplars, els vam oferir en la Festa per la
Llengua, en vam regalar i sembla que encara en
queda algun pels armaris.
Tot plegat i vist des d’ara són molts anys, la
part central de la meua vida, però sobretot són les
persones , totes les que l’institut d’Almassora em va
concedir el privilegi de conéixer i que tant m’han
aportat.
Una abraçada a totes i tots amb amistat i
agraïment.

51
El nostre Projecte Europeu a la manera de Otro poema de los dones de J.L. Borges
Carmen Nogueira Izquierdo
Mestra d’ Anglés jubilada
Gràcies vull donar a Comenius,
que podria ser el déu europeu de la germanor
però era una idea sobre un full de paper
i va ser una magnífica bogeria
educativa sense fronteres.
Per la immensa confiança que em vau regalar
i aquell vol d’avió cap a Reichenau el 2002.
Per molts dies i algunes nits del 2003 al 2006,
i -rotundament- pel maig del 2005.
Per la llengua de Shakespeare, excusa i lligam.
Perquè França és ací al costat i
arribes en cotxe llogat.
Per una excursió en raquetes a la neu
tot seguint una guitarra i escoltant uns
poemes i unes lectures en veu alta.
Pel color dels camps de lavanda
i el clairette de Die
que, per ser francs, no és un color perquè és un vi.
Per la Quality of Life, Quality at School
i per la paraula sostenibilitat
que els ensenyants vam pronunciar
abans que ningú.
Per l’hort ecològic i el reciclatge,
per la solidaritat,
per la caminada que no va arribar a ser cursa,
per les samarretes del Fes camí i guanya salut.
Per una paella en quatre llengües
a l’alqueria de Jesús
i una serenata amb Andreu i altres
veus a la platja de Castelló.
Per l’hort de Ximo
que pot omplir de taronges maletes belgues
i austríaques, i sicilianes, i franceses.
Per l’Etna,
un volcà en una illa boja on tot
un barri cap dins l’escola,
a l’hora de sopar.
Perquè no hi ha qualitat a la vida si no
hi ha qualitat a l’escola. I ho sabem.
Perquè de vegades sortegen una màscara a Sicília
i va i et toca,
i la portes a Almassora.
I la comparteixes fins hui.
Per les hores impagables de Mari Carmen i Lucía,
Per Carmen Norrete,
més que encertada simbiosi de les Cármenes,
Nogueira i Ferrete.
Per tots vosaltres, incondicionals,
per les infinites emocions que us he d’agrair.
Per l’Escola
Per la Vida
Per l’Àlvaro Falomir.

53
Un mestratge impagable
Josep Miquel Ribés Pallarés
Exprofessor de Valencià i Cap d’estudis
Ara fa vint-i-cinc anys, l’amic Daniel Gozalbo
encetava un escrit sobre l’institut tot dient: «Em
costa molt escriure sobre l’Institut d’Almassora i
és anormalment estrany ja que mantinc l’institut
com a molló dins de la meua vida professional i
és una fita decisiva en la meua vida personal».
No puc estar-hi més d’acord. A l’Institut, Álvaro
Falomir em sabrà dispensar, he passat setze anys
de la meua vida i setze anys són molts anys,
molts records, molta vida, molt de treball, moltes
amistats i molta lluita. Tant de tot, que per a mi, el
Falomir, sempre serà l’Institut, el meu institut, el
nostre institut. Tant de tot, que no sé si seré capaç
d’encabir-ho en quatre ratlles.
Ja em dispensareu, d’entrada, que haja omès
deliberadament tots els noms inesborrables, les
anècdotes entranyables, les converses diverses,
tantíssimes alegries i algunes tristors. Tot ho
guarde desat als calaixos de la memòria i al plecs
del cor. Em caldrien moltes pàgines per deixar-ho
tot ben escrit i ara no és el moment. Potser més
endavant...
Quan vaig arribar a l’institut, l’estiu de 2002,
naixia la xicalla que va acabar l’ESO quan me’n
vaig anar l’estiu de 2018. Venia de centres més
nous però molt impersonals –vidre, alumini
i formigó, molt de formigó– i vaig aterrar al
Falomir com qui troba un oasi al bell mig d’un
desert, com qui descobreix el plaer de la lectura
dels clàssics que ho són perquè, malgrat el temps,
continuen d’actualitat, hi romanen. L’edifici,
senzill, funcional, monàstic –claustre i font
inclosos– i el jardí apaivagador em van captivar i
continue pensant que tots dos són part fonamental
de l’èxit acadèmic de l’institut perquè tenen ànima
i personalitat, perquè són espais oberts, plens de
llum i de vida. Els barracots, ocults als ulls dels
vianants de les Boqueres i provisionals durant un
quart de segle, han sigut i són, no cal dir-ho, tot el
contrari. Com hem lluitat per aquest centre, per
aquest edifici, pel nostre alumnat!
Durant la meua estada a l’institut m’he sentit
sempre ben acollit per companyes i companys
que han esdevingut amigues, amics i MESTRES
–amb majúscula!– al costat de qui he descobert
amistats sinceres i perdurables; el significat de les
paraules docent i decent i el compromís amb el
nostre alumnat tan divers, tan descompensat, tan
necessitat... que només el nostre treball i el nostre
esforç, malgrat inevitables moments de fatiga i
defallença, podia fer reviscolar. He aprés que la
suma i la multiplicació han d’anar per davant de
la resta i la divisió i que no sempre és a l’aula on
més s’aprèn. I això és el que he intentat transmetre.

54
Primavera literària. Any 2012

55
Treball i esforç. Classes, moltes classes, i
moltíssimes activitats extraescolars tan diverses
com extraordinàries i primaveres literàries
memorables i setmanes culturals intenses –i
intensives perquè eren només de dos dies– dins de
l’institut i fora, pedalant pel terme d’Almassora,
navegant per les muntanyes de les nostres
comarques i aprenent, sempre aprenent i gaudint
del camí, de l’amistat, de la conversa i de la natura.
Han sigut setze anys d’aprenentatge constant,
professional i personal, vital, al vostre costat i si
no n’he aprés més només a mi se’m pot imputar
el demèrit. No sé si mai us ho podré agrair com
cal. Un mestratge impagable. Gràcies, companyes
i companys, per tot.
Han sigut, també, anys de lluita constant i de
reivindicació ferma («Ha estat un plaer lluitar
al teu costat!» em va dir una companya. No ho
oblidaré mai) i sempre, o quasi sempre, del costat
dels perdedors perquè l’adversari sempre ha estat
més poderós: feixos de diaris contra la parcialitat
informativa; disbarats lingüístics orientals;
pancartes contra les retallades de sous i de drets
i contra la impuntualitat en els pagaments dels
diners públics que ens pertocaven com a centre
i aquella mani a l’aeroport; i aquella altra per
un tercer institut amb cicles formatius que ja
no serà sinó el macroinstitut que volíem evitar.
Anys de claustres, de consells escolars –de centre
i municipals–, de reunions dins i fora de l’institut
però sempre per l’institut, per l’alumnat, per
nosaltres. Anys de redactar papers reivindicatius
diversos i informes sobre l’estat del centre que
hagueren bastat per a tancar immediatament
qualsevol empresa privada, de reunions amb
administracionsdetotscolorsplenesdeparaulesde
setmana santa i obres de carnestoltes, amb bones
intencions i amb mitges veritats que encaixàvem
diplomàticament, estoicament.
Malgrat tot, malgrat totes i tots, l’institut
continuarà complint anys i nosaltres que ho
puguem veure i celebrar. Ara diuen que la
reforma ja està en marxa però es veu que més que
reforma es gairebé una reconstrucció. Serà el que
l’administració voldrà, mai ens ha fet massa cas.
Confiem però que l’ànima, l’essència, es mantindrà
intacta, i que l’institut continuarà sent, com
en aquests cinquanta anys un lloc de trobada
d’alumnat i professorat, un lloc d’aprenentatge: un
far que ens guia en la foscor.

57
EDUCACIÓ AMBIENTAL – EDUCACIÓ PER A LA SOSTENIBILITAT
Ximo García Flor
Professor de Biologia jubilat i Vicedirector
EDUCACIÓ AMBIENTAL
A la segona meitat del segle XX el
desenvolupament industrial i el canvi de model en
la producció agrícola (Revolució Verda) provoquen
desequilibris i alteracions importants dels sistemes
naturals. Front a aquesta problemàtica es convoca
la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi
Ambient (Estocolm 1972) i la seua Declaració final
es resumeix així: La defensa i la millora del medi
ambient per a les generacions futures constitueix
un objectiu urgent de la humanitat.
Si parlem d’educació ambiental (EA) hem de
fer referència a les fites que van definir el concepte
i assentar les bases per al desenvolupament del
moviment internacional d’EA:
• El Seminari Internacional d’Educació
Ambiental a Belgrad (1975) i la Conferència
Intergovernamental d’Educació Ambiental a
Tbilissi (1977), promogudes per la UNESCO.
• Posteriorment, el Congrés Internacional
d’Educació i Formació Ambiental (UNESCO
+ PNUMA) de Moscou (1987) va proposar una
estratègia internacional per a l’acció en EA per als
anys noranta.
Els models d’EA proposats tenien en un principi
un caràcter naturalista basat en la comprensió del
medi i la investigació de l’entorn. Posteriorment
predomina el caràcter ambientalista orientat cap
a la comprensió i conscienciació per a preservar
el medi.
L’EDUCACIÓ AMBIENTAL A L’INSTITUT
Aquests models constiueixen la base de tota
una sèrie d’activitats realitzades a l’institut al
llarg dels anys centrades bàsicament en “itineraris
didàctis” realitzats a diferents entorns naturals,
normalment propers a Almassora. N’esmentarem
alguns:
- Itinerari pel Barranc dels Horts.
- Itinerari pels paratges naturals del Prat de
Cabanes i Desert de les Palmes.
- Itinerari botànic pel Desert de les Palmes.
- Itinerari geològic pel Desert de les Palmes.
-ItineraripelriuMillarsilesGolesaAlmassora.
- Visita al Termet i itinerari pel riu Millars a
Vila-real.
-ParticipaciódurantmoltsanysenelPrograma
Coastwatch (Programa europeu de vigilància del
litoral a través de grups de voluntaris que prenen
dades sobre el seu estat) com a responsables d’un
tram de la zona costanera d’Almassora. Activitats

58
integrades en la campanya “Mulla’t amb la costa”.
A més de xarrades, conferències i altres
activitats d’EA al centre, el curs 1984-85 es
dissenya i es construeix l’hort escolar a l’institut.
S’encarreguen de la tasca de portar-ho endavant,
amb els seus alts i baixos, els departaments
de Biologia-Geologia i de Francés amb l’ajuda
inestimable del Sr. Pedro fins la seu jubilació i uns
anys després de George. Malauradament aquest
curs ha desaparegut ocupant el seu lloc una aula
prefabricada.
EDUCACIÓ PER A LA SOSTENIBILITAT
Durant els anys noranta, l’EA va eixamplar
el seu àmbit, avançant cap a plantejaments
interdisciplinaris dels problemes de la societat
contemporània i a mesura que va encarar
problemes de contaminació de l’aire i de l’aigua,
erosió, residus, destrucció de la biodiversitat,
forat d’ozó, canvi climàtic i els greus efectes sobre
la salut i la qualitat de vida de les persones, va
començar a posar en evidència el model dominant
de mal ús de l’entorn, qüestionant-se la estructura
socioeconòmica o política. La Conferència
de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i
Desenvolupament, coneguda com a Cimera de la
Terra, celebrada a Rio de Janeiro el 1992 representà
un salt conceptual significatiu, en oficialitzar
i estendre el concepte de desenvolupament
sostenible. L’Agenda 21 nascuda de la cimera
demanava «reorientar l’educació ambiental cap a
la sostenibilitat».
Una societat sostenible és aquella que fixa
l’atenció en les necessitats del present, sense
compromentre la capacitat de les generacions
futures per a fer-se càrrec de les seues pròpies
necessitats. La sostenibilitat apunta, doncs, a
construir les condicions d’un món materialment
suficient, socialment equitatiu i ecològicament
perdurable.
El concepte de sostenibilitat introdueix un
aspecte prou rellevant en el camp de l’EA: la
necessitat de tractar conjuntament els problemes
ambientals i de desenvolupament, i d’enmarcar-
los en el context socioeconòmic i polític.
L’EDUCACIÓ PER A LA SOSTENIBILITAT A
L’INSTITUT
L’any 1996 i en el marc del programa d’acció de
la Unió Europea per a la cooperació transnacional
en l’àmbit de l’educació (Sócrates), les regions
d’Arhs Amt (Dinamarca), Halland Länd (Suècia),
Herdfordshire Country Council (Gran Bretanya)
i la Generalitat Valenciana, dissenyen un projecte

59
sobre “Educació per a la Sostenibilitat” que té com
a objectius, entre altres: el desenvolupament de
l’EA a través de la formació del professorat i de
projectes educatius europeus conjunts, i empra
les escoles com a punt focal per involucrar les
autoritats locals, la comunitat i els professionals
relacionats amb el medi ambient.
En el projecte havien de participar tres centres
educatius de Primària i tres de Secundària de cada
regió europea. La Direcció General d’Ordenació i
Innovació Educativa de la Generalitat Valenciana
proposà el Municipi d’Almassora i els centres
CP “Ambaixador Beltran” i l’Institut, entre els
representants valencians.
Comencem a sentir parlar de sostenibilitat. I
aquesta és la seqüència d’esdeveniments que es
produiran al llag de dos anys:
• Març 1997: Acceptació del projecte per part del
centre amb l’aprovació del Claustre i del Consell
Escolar. Es pensa ja en la possible elaboració
del futur Projecte Educatiu de Centre en base a
“l’Educació per a la sostenibilitat”.
• Abril 1997: Assistència d’un representant de
l’Institut a la reunió internacional celebrada a
Herdfordshire (Anglaterra).
Cada vegada les idees estan més clares quant a
que l’Educació per a la sostenibilitat no és qüestió
d’un professor/a, d’un seminari didàctic o d’una
àrea concreta. (Transversalitat, interdisciplinar,
canvis de valors i actituds...)
• Juny 1997: Ens adonem de la nostra
necessitat de formació en aquestos temes. Acords
per a participar en la convocatòria d’ajudes
econòmiques per a la realització de projectes
d’investigació i innovació educativa, de projectes
de formació durant el curs escolar 1977-78. I acord
per a realitzar la petició d’un projecte Comenius-
Acció I, junt amb un centre de Suècia i un altre de
Dinamarca participants a la reunió d’Anglaterra.
Establiment de grups inicials de treball i elecció de
coordinadors dels grups i dels projectes.
• Setembre 1997: Grups de treball:
- Grup “Vision conference”. (Subgrup contacte
amb A. Beltran).
- Grup Comenius- relacions amb Europa.
- Grup Projecte d’Innovació.
- Grup Projecte de Formació. (Subgrup de
valors).
- Grup d’accions concretes al centre.
• Primer trimestre curs 97-98. Actuacions dels
grups:

61
- Neteja a l’Institut i altres accions concretes per
a un Centre Sostenible.
- Ambientalització del centre.
- Tauler verd.
- Esmorzar sostenible (paper d’alumini - saquet
de l’esmorzar).
- On, com i de què viuràs l’any 2013?
- Full informatiu pares-mares.
- Contenidor de piles.
- Contactes amb la premsa.
-TertúliadelPortal(assaig“visionconference”).
- Reunió amb l’alcalde i el regidor de Medi
Ambient de l’Ajuntament d’Almassora.
- Activitat de formació 1: Els projectes medi-
ambientals als centres educatius.
- Activitat de formació 2: Dinàmica de grups.
- Grup d’acció de l’alumnat.
• Gener 1998: L’institut sol·licita poder impartir
l’assignatura d’Educació Ambiental com a matèria
optativa a l’ESO. Es treballarà sota el marc més
ampli d’Educació per a la Sostenibilitat.
• Dies 20 i 21 de febrer 1998: Es realitza la
Conferència local. I Jornades “Per una Almassora
Sostenible”.
• Juliol 1998: presentem el nostre treball en les
II Jornades d’Educació Ambiental en la Comunitat
Valenciana celebrades a Torrent.
Com a conseqüències d’aquest procés portat a
terme al nostre centre podem resaltar:
1) Es va constituir el Fòrum local per a la
sostenibilitat. L’Ajuntament va entrar en un procés
d’Agenda 21 local, signant la Carta d’Aalborg i
passa a formar part de la xarxa europea de ciutats
sostenibles, amb el compromís de realitzar una
ecoauditoria municipal. La diagnosi d’aquesta
auditoria va ser presentada públicament davant
del Fòrum i de tot el municipi en general.
2) La major part del professorat participant,
vam començar a interioritzar tota una sèrie de
conceptes necessaris per aconseguir un important
canvi d’actituds i valors front al medi natural i
social que ens envolta. Així s’inclou l’Educació per
a la Sostenibilitat com a eix central en el Projecte
Educatiu de Centre.
3) L’alumnat va sentir parlar d’aquest nou
concepte (sostenibilitat) i almenys una part va
començar a realitzar eixe canvi de valors i actituds
necessaris per caminar cap a una societat més

62
sostenible.
Comença així una història de sostenibilitat al
nostre centre amb el recolzament de la Conselleria
de Cultura i Educació que a l’any 1998 crea la
figura de l’assessor d’EA a la xarxa de Centres
de Formació, Innovació i Recursos Educatius
(CEFIRE) de la Comunitat Valenciana.
Són molts els projectes d’Educació per a la
Sostenibilitat en els quals hem participat amb el
suport del Cefire de Castelló. Destacar alguns:
• PROJECTES d’EA diversos proposats i
realitzats pel nostre centre amb l’ajut econòmic
de la Conselleria de Cultura i Educació segons les
ordres publicades des de 1992 fins 2007.
• Campanya RECICLA L’ESCOLA. Proposada
als centres inicialment pel Cefire de Castelló i
patrocinada per l’Obra Social de la CAM, va
ser una experiència per a integrar a tota la
comunitat educativa en un procés de reflexió
sobre les problemàtiques ambientals i promoure
actuacions encaminades a la seua millora. Es va
desenvolupar des de l’any 2000 fins el 2012 amb
l’objectiu d’elaborar una Agenda 21 Escolar sent
l’Ecoauditoria Escolar l’eina educativa principal,
portada a terme pel Consell Ambiental del centre

63
constituït amb una participació prioritària de
l’alumnat.
• Campanya AJUDEM EL NOSTRE BOSC.
Durant el curs 2010-2011 vam participar en
aquesta campanya que, baix la direcció del Cefire
i el patrocini de la Fundació Caixa Castelló, tenia
com a objectiu prioritari la sensibilització sobre els
problemes que afecten als nostres boscos.
Entre altres projectes de caràcter nacional i
internacional podríem destacar:
• PROJECTE EUROPEU COMENIUS:
“QUALITATDEVIDA,QUALITATAL’ESCOLA”
(2003-2006). Aquest projecte va sorgir l’any
2002 del Seminari Temàtic organitzat per la Red
Temática SEED (Sustainable Environmental
Education Development). Al setembre de 2003
començàrem el projecte. Cinc instituts de diferents
països vam integrar el grup: Bèlgica, Àustria,
Itàlia, França i Espanya. Vam poder conèixer els
diferents projectes ambientals que estaven duent-
se a terme en cada escola i a organitzar el treball
conjunt així com els projectes conjunts.
• XARXA D’ESCOLES SOLARS. Greenpeace
Espanya, a través de la “Xarxa d’escoles solars”
va possibilitar la instal·lació d’una teulada solar a
l’institut, projectada per a principis del curs 2003-
2004.MotiuslegalsitècnicsperpartdeConselleria
van impedir la seua instal·lació. El dia 6 de juny
de 2003 es celebra al centre el “Dia de l’energia
solar” amb diferents activitats i una exposició al
pati central de maquetes i jocs interactius solars.
• BÚBAL i VIÉRNOLES. Del 19 al 25 d’octubre
de2008elnostrecentreparticipaendosprogrames
del MEC. El de “Recuperación y Utilitzación
Educativa de Pueblos Abandonados” en Búbal
(Huesca) amb alumnat de 1r de batxillerat. I el
de “Centros de educación ambiental” en Viérnoles
(Cantabria) amb alumnat de 4t d’ESO.
Per últim, ressaltar també un projecte molt
particular al centre:
• COMPENSATÒRIA I MEDI AMBIENT. La
combinació de Medi Ambient i Cinema en Valors
va ser, durant anys, assignatura compartida
per dos departaments en les classes d’Educació
Compensatòria, amb una clara projecció del sentit
transversal del concepte de sostenibilitat.
I és aquest sentit transversal i multidisciplinar
de la sostenibilitat el que voldríem que impregnara
tota la comunitat escolar d’una forma natural,
també en els propers cinquanta anys!

65
Carmen Ferrete Sarria
Departament de Filosofía
PEC: UNA LÍNEA QUE SE ESCRIBE CON CUIDADO
Al poco de celebrar el 25 aniversario del
instituto, se comenzó a diseñar el marco axiológico
del Proyecto Educativo de nuestro centro (PEC).
Primero en forma de seminario de trabajo y
después, con consenso del claustro, se acordó la
propuesta inicial: desde el marco límite de la ética
de la justicia, incorporar la ética del cuidado como
contenido de los valores y las actitudes.
Aunque ya había mucho camino transitado,
pues no hicimos más que continuar con el proyecto
heredado de anteriores generaciones, quedó por
escrito que nuestro sello distintivo sería el cuidado.
Un asunto aparentemente femenino, pero que
queríamos que fuera asunto universal, pues eso es
a lo que aspiran los valores éticos.
Cuidado entendido en el sentido más amplio,
que incluye a su vez otros valores: a nivel
planetario, el valor de la sostenibilidad; a nivel
social, valor de la solidaridad y a nivel personal,
el valor de la autoestima. Me centraré en el nivel
social y personal, pues en otras páginas se detalla
la sostenibilidad como uno de los ejes del PEC.
Comenzaré la historia por el principio. Ya hace
casi 30 años que me llamó la atención el edificio, el
claustro, los patios, los árboles, todo bien cuidado.
Mi intención inicial era estar solo de paso, pues
deseaba marcharme a otro centro.
Prontomeatrapóellugarllenodevidaenmedio
de un erial, poco profesorado y bien avenido. Un
equipo directivo que cuidaba de sus integrantes,
unasreunionesconcomidaenlasaladeprofesores,
donde siempre había algo que celebrar: el inicio del
curso, Sant Antoni, noches mágicas, calçotadas,
finales de trimestre y las jubilaciones en el patio
de la higuera. Y lo más importante, un alumnado
excelente, con ganas de aprender, con el que podías
dar clases en el césped, el espacio que ahora ocupan
los barracones. En poco tiempo, se convirtió en el
sitio en el que quería estar para siempre.
Hoy me sigue sorprendiendo su vejez bien
llevada. Un equipo docente, cada curso más
numeroso, que posiblemente no sepa que la línea
central del instituto es el cuidado, pero la inercia,
la imitación hace el resto. El profesorado que se va
del centro insiste en el buen ambiente y en cómo
nos preocupa y nos ocupa el alumnado, más allá
de nuestra obligación de impartir contenidos
académicos.
Los equipos directivos han ido cambiando a
lo largo del tiempo, pero también por contagio se
ocuparon de cuidarnos. En este centro es posible
proponer las actividades más variadas, y sabes
que contarás con su aprobación. Y qué decir del
alumnado, hoy cuidan entre ellos en diferentes

67
programas como la Mediación entre iguales o el
TEI (Tutoría entre iguales).
Por todo ello, me sigue doliendo escuchar
que hay un centro educativo bueno y otro malo
en Almassora. Entonces pienso que quizás
esos amantes de lo bueno lo que quieren es la
homogeneidad. Por fortuna, nuestro centro es
diverso, muy diverso. Diferentes culturas, etnias,
religiones, orientaciones sexuales, niveles de
aprendizaje… y eso imprime carácter. La atención
a esta diversidad nos caracteriza desde que
comenzó la ESO casi al final del siglo XX.
Destacar los diferentes proyectos solidarios en
estas décadas ocuparía unas cuantas páginas.
Sólo señalar el trabajo con ONG con Conectando
MundosorganizadoporIntermónOxfam,Talleres
de Pau i Solidaridad, el trabajo con organizaciones
locales como Smara o Cáritas, entre otros.
Iniciativas todas ellas que fomentan un modelo de
desarrolloglobalmásjusto.Porquelaeducaciónno
sólo ha de informar de los problemas en un mundo
global, analizar las causas, predecir los efectos,
sino que ha de formar parte de las diferentes
soluciones. El objetivo era y es hacer el mundo un
poquito mejor, conscientes de que no cambiamos
el mundo, sino a las personas. Conscientes de que
la acción colectiva es lo único que puede cambiar
el mundo.
Pero estamos convencidos de que el cuidado
también hace falta en el nivel personal: lograr
autonomía, responsabilidad, equilibrio intelectual
emocional y corporal, dignidad y confianza en sí
mismo-a. Todos estos objetivos y actitudes giran en
torno a un concepto que es clave en la enseñanza:
la autoestima y la inteligencia emocional. Como
decía, el cuidado no se impuso de modo teórico, al
contrario, de modo inductivo: el cuidado entendido
como el derecho y el deber de relacionarnos con
los demás, de atender a los demás y que hoy más
que nunca, en tiempos de pandemia, debe ser más
central que nunca. Conscientes de que la práctica
de valores dignifica a los demás y a nosotros
mismos.
Para finalizar, los aniversarios sirven para
celebrar, cohesionar a las personas de nuevo en un
proyecto en común, para dimensionar el trabajo
realizado. He tenido la suerte de poder celebrar
el 25 aniversario y, ojalá, pueda estar presente
en el 75. Desde entonces y mientras tanto, siento
un gran orgullo de formar parte de la comunidad
educativa de este centro y de contribuir a llevar
adelante sus valores y proyectos más distintivos.
Aún queda trabajo por hacer…

68
25 de novembre
Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones

69
ENSENYEM ESTIMANT
Anna Boix
Coordinació d’Igualtat i Convivència
En una societat utòpica no ens caldria
fer referència a conceptes com convivència,
igualtat, inclusió, respecte i altres de semblants.
Malauradament, bé que ho sabem, no n’és el
cas. Més bé al contrari, la nostra és una societat
malalta pel que fa als drets de les persones. Només
cal llegir o escoltar les notícies per adonar-nos-en.
Davant aquesta situació, nosaltres hem
d’insistir cada dia en la nostra missió: ensenyar,
tenir-ne cura, educar, orientar el nostre alumnat.
Necessitem persones crítiques que actuen de
manera independent i reflexiva. I la millor
manera de dur endavant aquesta tasca crec que
és a través de l’exemple en la nostra manera
d’actuar. Això és, el nostre alumnat ha de percebre
en nosaltres el respecte, la tolerància, la inclusió
i la igualtat; sense hipocresies ni interessos.
Pel que fa a la igualtat i la convivència en el
centre, sabem que cada alumne, cada alumna a
qui dediquem uns minuts, a qui intentem ajudar
o, simplement escoltem, valora molt positivament
el temps que li dediquem. Per la qual cosa crec
que sempre val la pena dedicar-hi una estona
del nostre temps. Pel que respecta al tema de la
igualtat, hem de seguir treballant amb molta
insistència per tal d’aconseguir una societat
igualitària i justa. S’han aconseguit alguns
canvis, però queda molt de camí per davant.
Aquest camí, que mai ha sigut fàcil, necessita la
nostra implicació, la nostra reflexió feminista.
Personalment i com una xicoteta peça més
d’aquest gran engranatge, pense que és obligació
i responsabilitat de tots i de totes vetlar per un
bon ambient a l’institut, on se puguen apreciar
tots els valors a què ja he fet referència. I,
en aquest punt, us he de dir que estic molt
orgullosa de treballar a l’Álvaro Falomir i de
formar-ne part d’aquest claustre de professorat,
d’aquest engranatge que fa que tot funcione.

70
Equip de Qualitat 2020-21: Ángela Chabrera, Reyes Godes, Mayte Oliva, Ania Saorín, Víctor
Bagán, Carmen Gil, Xavier Trenco i Ruben Compte.

71
Reyes Godes González
Equip de Qualitat
Qualitat i educació: Treballant braç a braç
L’IES Álvaro Falomir té 13 anys d’història en
qualitat però intentar definir què és la qualitat és
tot un desafiament -al tractar-se d’un concepte
multidimensional, relatiu i subjectiu-, que no
es pot definir si no es posa en relació amb una
cosa o servei. Si aquest objecte és l’educació, el
desafiament es converteix en un repte de grans
dimensions que, de vegades, s’associa a molta
burocràcia, paperassa, tràmit que cal passar
perquè és obligat… i, no tant, amb una actitud
que aporta una millora contínua dels processos,
dels serveis, dels recursos, de les interaccions o de
les possibilitats de construcció col·laborativa del
coneixement.
En definitiva, parlar de qualitat educativa no
és més que plantejar-nos, en el dia a dia, per què
i per a què fem les coses i analitzar com podem
millorar cadascuna de les coses que fem i com les
fem; des de la cosa més quotidiana - com el servei
de recepció a consergeria i secretària- fins al procés
d’avaluació de l’aprenentatge més complex que
puguem dissenyar.
Unadelesconcepcionsmésesteses delaqualitat
educativa és la de la qualitat com a prestigi. Allò
que és de qualitat és exclusiu. En canvi, si anem a
una altra concepció de la qualitat que entén que
una institució educativa de qualitat és aquella
que és capaç de transformar les persones i treure’n
el millor, és on es demostra la qualitat del procés
educatiu. Perquè com més persones siguem
capaços d’educar i puguem traure el millor profit
d’elles mateixes, més qualitat demostrarem amb
els processos d’ensenyament i aprenentatge, i més
impacte serem capaços de produir en la societat.
La Direcció del centre que va iniciar el seu
treball l’1 de juliol de 2006 va plantejar com una de
lesprincipalslíniesd’actuació,eldesenvolupament
d’un pla de gestió de la qualitat, perquè entenia que
per abordar la millora dels centres educatius era
necessari poder obtindre una informació fiable que
permetera, tant a l’administració del centre com a
l’educativa, la presa de decisions. Per això, es va
dissenyar, implantar i posar en marxa un sistema
de qualitat per processos que ens garantiren una
millora de la gestió del centre i iniciar el camí cap
a l’excel·lència educativa.
En eixa línia, des del curs 2007-2008, hem
assistit a diferents jornades, cursos, projectes
i seminaris organitzats per l’administració
educativa per tal de formar-nos no només
en l’acció educativa, sinó també en tot allò que
l’envolta; amb la finalitat de mesurar de la forma
més objectiva possible la qualitat com a centre i
implantar un Sistema de Gestió de la Qualitat.

72
El SGQ ens ha suposat definir una política de
qualitat, marcar uns objectius, uns indicadors i
redactar un pla estratègic de centre amb visió de
millora contínua per tal de ser fidels a la nostra
missió: ofertar un projecte orientat a educar en
la sostenibilitat (respecte i cura personal, social
i ambiental) i formar l’alumnat respectant
les seves possibilitats i potenciant el màxim
desenvolupament de les seves capacitats.
Així va nàixer un equip de treball i amistat
que, any darrere any, hem anat formant-nos en
matèria de Qualitat Educativa i treballant en el
pla estratègic per poder obtindre totes les dades
necessàries que ens ajuden a valorar i millorar
la convivència; disminuir el fracàs escolar i
abandonament; millorar els resultats acadèmics;
millorar les infraestructures i instal·lacions i
millorar la imatge del centre. Aquest pla és un pla
de millora a quatre anys que coincideix en període
temporal amb el període de direcció.
A partir del curs 2016-2020, la directiva
va decidir unificar el pla de direcció amb el
pla estratègic, utilitzant, a més, un aplicatiu
desenvolupat al Google Drive (Quadrar el Cercle)
junt amb altres centres de la Xarxa de Qualitat
Educativa.
Es tracta d’un full de càlcul on es plantegen les
activitats de millora per al centre i com es mesuren;
si han estat útils o no. Aquestes dades ens ajuden a
avaluar-ne la utilitat i a decidir la millora per als
propers cursos. D’aquesta forma evitem prendre
decisions per al centre basades en la subjectivitat i
acomplim els cercles de millora.
Gràcies al treball de l’Equip de Qualitat i a
l’esforç que totes i tots fem en el nostre dia a dia
per portar el centre cap endavant, per formar
cadascun dels nostres alumnes respectant
les seves possibilitats i potenciant el màxim
desenvolupament de les seves capacitats, al curs
2016-2017 se´ns va atorgar el reconeixement
de Nivell III a la Xarxa de Centres de Qualitat
Educativa de la Comunitat Valenciana. Però
aquest reconeixement no haguera estat possible
sense la col·laboració de tots aquells companys
i companyes que han passat per l’institut i
han format part dels diferents Seminaris que
s’han organitzat per treballar el SGQ i el suport
d’assessors com Ignacio Robledo (Consultor del
grup EIM) i Irene Sanchis (Docent i Assessora en
Qualitat Educativa).
L’alumnat del nostre centre és el nostre motiu
per fer. No només el formem, l’ ensenyem a
viure en societat i a respectar; i desitgem que la

73
transformació que volem provocar en les persones
i en la societat siga real i de qualitat.
Antoine de Saint-Exupéry ja ens deia que:
AlplanetadelPetitPríncep,semprehivanhaver
flors senzilles, que no ocupaven gaire espai, ni
destorbaven a ningú. Apareixien i desapareixien.
Però un dia, va brollar un petit bri, una petita
rosa, que no s’assemblava a les altres. Els temps
i la cura que es va prendre abans de fer la seva
primera aparició, van despertar en el Petit Príncep
una expectació enorme. Era colpidorament bella i
delicada, i ell en tenia cura, la regava i l’abrigava
a les nits fredes.
Un dia, el Petit Príncep va marxar de viatge a
altres planetes. En un d’ells, després d’haver passat
per multitud de dificultats, va trobar un camí que
el va portar fins a un jardí de roses idèntiques a la
seva. En aquest moment, va descobrir que la seva
rosa no era única a l’univers, sinó una rosa més,
una rosa ordinària. Llavors, es va adonar que amb
una rosa ordinària i tres petits volcans, no es podia
considerar un gran príncep.
I, jaient a l’herba, va plorar.
Al cap d’una estona es va adonar que aquelles
roses no eren iguals a la seva i els hi va dir:
- No sou res, ni en res us assembleu a la
meva rosa. Sou boniques, però esteu buides i
ningúdonarialavidapervosaltres.Qualsevol
que us miri podrà creure que la meva rosa
és igual que vosaltres. Però ella és més
important que totes vosaltres juntes, perquè
jo l’he regat, perquè ha estat a ella a qui he
protegit , perquè li he matat les erugues ... i és
que és a ella a la que jo he escoltat queixar-se,
lloar-se, i algunes vegades, fins i tot callar-se.
Perquè és la meva rosa, al cap i a la fi.
Pensem que en algun lloc del món, existeix
una rosa única, diferent de totes les altres roses,
amb una delicadesa, suavitat i innocència, per
cadascun de nosaltres. Uns l’han trobada i d’altres
encara ho han de descobrir en el seu camí. Però
per a nosaltres, la Qualitat de l’Institut Álvaro
Falomir és la rosa de la qual hem de tindre cura,
perquè és la vostra. Una rosa que ara fa 50 anys
però que en farà moltíssims més.

74
34 anys de Jornades Cuturals

75
Antoni Clausell Molino
Professor de Castellà i Cap d’ estudis
Sempre m’he considerat (i així m’ho han dit
sovint) una persona molt racional. Però quan
em venen a la memòria els records de tot el que
he viscut a l’Álvaro Falomir, a l’Institut, la part
emocional que tots tenim dins aflora en un esclat.
Els meus anys d’estudiant en estes aules, la meua
primera destinació definitiva, els anys que he
passat com a cap d’estudis, estan plens d’emocions.
Un dels aspectes que he trobat ací que no canviaria
mai ha estat l’enorme disposició del professorat a
dir que SÍ. Sí a ajudar a l’alumnat; sí a qualsevol
proposta educativa que s’ha plantejat; sí a ser
voluntari per a tal o qual programa; sí a ensenyar
l’alumnat de totes les maneres possibles...
I una d’aquestes maneres noves i diferents
d’ensenyar han estat les Jornades Culturals.
Quan es van crear, allà pels anys 80, era tota
una setmana. Una setmana sencera sense
classe! Després, per distintes circumstàncies es
van quedar en dos dies. Però dos dies intensos:
ja prèviament amb l’esforç de programar tots
els tallers i les eixides; també per la complicació
d’oferir activitats atractives per a l’alumnat; pel fet
d’atorgar a cada alumne el taller segons les seues
preferències...
I al final, tot surt bé: hem ballat, hem jugat a
handbol i a escacs, ens hem anat a fer senderisme,
hem fet collars i pintat samarretes, hem vist i
debatut pel·lícules, hem fet zumba, spinning i mil
coses més. I sobre tot, hem estat feliços: l’alumnat,
per aprendre coses d’una manera diferent; el
professorat, per haver pogut fer-los disfrutar;
l’equip directiu, perquè any rere any, creem també
que es pot ensenyar de moltes maneres.
Per molts anys!!!

77
Julio Pacheco Aparicio
Departament d’Informàtica
Robótica Educativa. Enseñar en los colegios lo que aprendemos en el IES
Hace cuatro años, con un grupo del alumnado
de segundo de bachillerato, apareció la inquietud
de programar robots en clase. El problema es que
por aquel entonces no teníamos robots… tenía
que comprarlos la clase. Buf, primera piedra en el
camino.
Con el compromiso de poner cada uno un poco
de dinero y con el esfuerzo del centro de comprar
algún robot, iniciamos la marcha del pensamiento
computacional en el IES Álvaro Falomir.
Ese año, junto con el alumnado de segundo de
bachillerato de tecnologías de la información y la
comunicación, se juntaron poco a poco algunas
personas que cursaban cuarto de la ESO.
Aprovechando que por aquel entonces yo era
tutor de prácticas del alumnado de los grados de
maestro y maestra de infantil y primaria en la UJI
y que me conocían en los colegios del municipio,
decidimos intentar enseñar lo que aprendíamos en
clase en los CEIPs de Almassora.
El proyecto parecía chulo, pero (como cualquier
inicio de proyecto) tenía muchas dificultades.
Las salidas de los alumnos del IES, las horas de
los colegios que pudieran cuadran con nuestras
visitas, ¡¡el material!! íbamos con muy pocas
herramientas a los coles.
Eso hizo que tuviéramos que pedir ayuda
económica a instituciones públicas (como el
ayuntamiento o la diputación) o privadas, como
las empresas del pueblo.
Tras una entrevista con la directora de
Caixalmassora y tras pasar por la junta recibimos
la llamada de que nos financiaban el proyecto.
¡¡¡TENDRÍAMOS MATERIAL!!!
Tras la compra de robots, pudimos crecer en
número de visitas y llegamos a desplazarnos todos
los cuartos de la ESO (que tenían TIC); y primero
y segundo de bachillerato a los colegios de infantil
y primaria del municipio… ¡¡A todos!!
Ahora con la pandemia hemos sufrido un
frenazo en el proyecto, pues hay una parte
fundamental que es el contacto entre las personas
mentoras(elalumnadodelIES)ylasmentorizadas
(la chavalería de los colegios).
Con este proyecto, hemos conseguido, no
solo que haya una mayor implicación de los
alumnos que conseguían ir a los coles (o, cuando
el alumnado de los colegios venían al “Álvaro” a
“trabajar” con los robots), sino el poder socializar
entre alumnado de diferentes niveles con una
disciplina concreta haciéndola muy transversal.

79
L’Unitat Específica d’Educació Especial
Elia Guinot Usó
Departament d’Orientació
Aquest curs 2020/2021 celebrem 50 anys del
primer institut de la ciutat, l’IES Álvaro Falomir.
La casualitat ha fet que comence a funcionar la
Unitat Específica d’Educació Especial, la qual
cosa mereix doble celebració, per incloure una part
de l’alumnat almassorí fins ara exclòs, reflectint
l’esperit inclusiu que projecta el nostre institut.
LaConselleriad’Educacióhaconfiatenelnostre
centre per a posar en pràctica el nou DECRET
104/2018, de 27 de juliol, del Consell, pel qual es
desenvolupen els principis d’equitat i d’inclusió en
el sistema educatiu valencià.
L’objectiu d’aquesta aula és la inclusió de tot
tipus d’alumnat als centres ordinaris. Perquè la
diversitatsigaètnica,lingüística,sexual,dereligió,
ideològica, de pensament, cultural i funcional
sempre, sempre, enriqueix la convivència. Com
diu Marta Medina (2018) “l’educació inclusiva
aporta més a les persones sense discapacitat que
als que la tenen”.
La comunitat educativa (alumnat, famílies i
professorat) hem d’ensenyar els joves a conviure
amb igualtat i respectar les diferències. Tots som
iguals i tots som diferents, en drets i en obligacions.
Entendre i projectar aquest respecte és la nostra
tasca per a construir una societat plural, on la
diversitat siga una fortalesa i mai, un obstacle.
Des de l’aula d’educació especial celebrem
aquests 50 anys i, agraïm la col·laboració,
implicació i comprensió de tot el professorat del
centre amb el funcionament de l’aula. Pel fet de
ser de nova creació ha patit d’algunes mancances
tècniques, personals, materials i de tot tipus que
hem intentat superar amb professionalitat i
vocació.
Tanmateix, oferim aquest recurs a tot el
professorat del centre com una aula oberta a tot
l’alumnat.
Per molts anys més, festegem 50 anys formant
futur.

81
Carmen Peraire Gallen
Cap del Departament d’ Educació Física
50 anys de vida i esport
Des que la pandèmia que està patint tot el món
en aquest últim any 2021 ha arribat a les nostres
vides, resulta altament significatiu el paper que
està tenint l’ús de les noves tecnologies de la
informació i la comunicació. Amb milions de joves
en tots els països, entre ells els nostres alumnes,
obligats a romandre en les seves cases per a
paliar els efectes de la crisi, s’ha fet més evident
la importància d’instaurar activitats que lluiten
contra el sedentarisme. Mai, cap de nosaltres,
havíem estat tant de temps a casa com durant
aquest últim any.
En 50 anys de vida, el nostre centre s’ha
caracteritzat per vetllar per la salut de tots els
seus alumnes a través de l’educació en hàbits
saludables. Som un centre promotor de l’activitat
física i l’esport des de fa més d’una dècada. Hem
ofertat iniciatives inclusives i gratuïtes per a la
pràctica de l’esport a l’alumnat del nostre centre.
Entrenaments i campionats de futbol, curses
d’atletisme, activitats internivells on l’alumnat ha
pogut gaudir de les diferents propostes, jornades
culturals i esportives…
El nostre departament d’Educació Física ha
proposat moltes iniciatives per tal de contribuir a
l’educació i la cura del nostre alumnat. I ho hem
fet tot treballant els valors que ens proporcionen
aquestes pràctiques: l’esperit de superació, la
constància, l’esforç i el treball en equip per
aconseguir diferents fites. Segur que molt aviat tot
tornarà a la normalitat i nosaltres continuarem
amb aquesta tasca tan gratificant.

83
Carmen Ferrete Sarria i Vicent Pascual García
Departament de Filosofia
DEL PUPITRE AL ESTRADO
En el año 2015 comenzó un ciclo de conferencias
donde ex alumnas vienen a contar su experiencia
en el mundo académico, laboral y personal, y
dar una lección a nuestro actual alumnado. El
departamento de Filosofía diseñó esta actividad
por múltiples razones:
Porque estamos convencidos que educar no
es sólo transmitir conocimientos, sino también
educar en valores, en formar ciudadanos activos,
participativos, solidarios, respetuosos, etc.
Porque queremos reivindicar a personas que
tratan de luchar por un mundo más justo, por la
dignidad de las personas, por sus derechos, por sus
libertades, por la belleza y el arte.
Porque aunque estamos ya bien entrados
en el siglo XXI aún suelen ocupar los estrados
más hombres que mujeres. El centro apuesta
con ello a visibilizar a mujeres conferenciantes,
además de diferentes modelos de ser mujer, de
ser profesionales. Porque si educar es ayudar a
comprender el mundo y a comprenderse en él, es
de vital importancia la mirada femenina.
Y, principalmente, porque deseamos transmitir
el orgullo que sentimos el profesorado de este
centro por el alumnado egresado, mostrando así
al alumnado presente que el futuro también es de
ellos y de ellas, que pueden volar todo lo lejos que
se propongan con la formación que han recibido
entre estas paredes.

85
Del pupitre a l’estrat. Conferències
• 2015 IRENE COMINS MINGOL: Género y
construcción de Paz. Reflexiones desde la Filosofía
del Cuidar.
ProfesoratitulardelaUJI.Filósofaconmúltiples
publicaciones que giran en torno a un eje común;
Filosofía del Cuidar. Es investigadora, y miembro
del equipo fundador, de la Cátedra UNESCO de
Filosofía para la Paz de la Universitat Jaume I.
• 2016 MARÍA GRIGORE: Universalización
de los Derechos Humanos desde la Perspectiva
Poscolonial.
Además de en nuestro instituto ha estudiado en
Oxford.HoysigueestudiandoenlaUniversidadde
Edimburgo. Es especialista en Derechos Humanos
y trabaja con ONGs de Desarrollo.
•2017MAITEGUARDIOLACLARAMONTE,
El valor del agua en un mundo global.
Ingeniera geóloga, reconocida a nivel
internacional. Recibió una beca internacional
para Europa de la Fundación L’Óreal-Unesco.
Hoy lucha en el continente africano por el derecho
a un medio ambiente sano, el derecho al agua
potable, en definitiva, por el derecho a la vida.
• 2019 ANA MARÍA ARCHILÉS VALLS: La
guitarra es femení.
ProfesoraenelConservatorioMestreTàrregade
Castellón. Compositora y concertista de guitarra
muy bien considerada a nivel internacional.
Especialista en Francesc Tàrrega.
•2020ANNACANTAVELLA:Entrelarealidad
y la ficción: un camino desde la antropología a la
literatura.
Antropóloga, escritora, editora de libros.
Compartió con nosotros su amor y pasión por los
libros, su amor y pasión por las personas.

87
Laura Cardona Chaler
Departament de Valencià
El Departament de Valencià de l’IES Álvaro Falomir
Una gran taula de fusta amb sis cadires; una
altra taula més petita d’aquelles com de despatx
antic amb una cadira de cuir negre on està
l’ordinador (de torre i monitor, sí); molts prestatges
amb moltíssims llibres - i caixes de llibres dividits
per cursos que enguany són les biblioteques d’aula
mòbils-; calendaris penjats per les parets, cançons,
poemes, fotos antigues, pòsters i un suro on hi
ha retalls de diaris amb publicacions de les coses
xules que celebrem al centre.
Un gran finestral per on entra tota la llum
que qualsevol podria desitjar i un poema de
Marc Granell fet per alumnat enganxat a la
porta d’entrada et donen la benvinguda al
nostre departament quan hi arribes. És un lloc
meravellós. I, com sol passar habitualment en
l’educació pública, no tant pel que veus des de fora,
sinó pel que passa una vegada hi entres a formar-
ne part.
Almenys, això és el que em va passar a mi,
humil cap d’aquest fantàstic departament.
Quan ja vens de tindre experiències, més o
menys intenses o satisfactòries al llarg d’uns deu
anys de docència ininterrumpida, i de cop arribes
a un institut d’Almassora, famós per tindre un
claustre de qualitat humana difícilment igualable,
i el teu cor explota d’alegria, plaer i emoció quan
et conten totes les coses que ací passen penses: “Ací
és”.
I, efectivament, ací és on celebrem tot allò
celebrable: dies assenyalats -com el 25N, el 30G,
l’11F, el 8M, el Dia de la Poesia, El Dia del Teatre,
el Dia del Llibre-, ens movem per causes com
conscienciar contra l’assetjament escolar, contra el
mal ús o l’abús de les tecnologies, contra el consum
de substàncies perjudicials per al nostre alumnat,
seguretat vial, prevenció de ludopaties...
Des del nostre departament els intentem
motivardesdel’atenciópersonalitzada–reforçada
gràcies a la codocència-, l’estima, l’exigència
d’esforç, la lectura activa, les rutes i eixides
literàries, i fomentem actuacions d’èxit com els
grups interactius i les tertúlies literàries, que ens
encanten i funcionen fenomenal.
Fem activitats motivants i diferents, com
tallers de doblatge, i participem en tot allò que
se’ns pose per davant i, a més, guanyem!! Perquè
l’adolescència dona molt de si, només cal obrir-los
carreteres!! Campionat d’Scrabble escolar en
valencià (aquest any finalistes de l’edició virtual),
concurs Rosquilletres televisió i ràdio en À
Punt, Premi Sambori de narrativa...

88
Creiem fermament que l’adquisició de
destreses lingüístiques i d’una bona competència
comunicativa i literària determinarà el futur
del nostre alumnat, per això també des del
Departament de Valencià, hem preparat grups
per a participar en dues edicions de la Lliga de
Debat de la Universitat Jaume I de Castelló.
Sempre amb molt bons resultats, fins i tot, amb
el reconeixement de millor oradora de la fase local
2019 a una de les nostres alumnes.

89
De la mateixa manera, treballem el Teatre i
les Arts Escèniques amb assignatures optatives
per tal de fomentar l’esperit creatiu del nostre
alumnat més artista.
Tot i que ara ens veiem nugats de peus i mans i
nopodemrealitzarmoltesdelesactivitatsoaplicar
metodologies que defineixen la nostra manera de
comprendre l’educació, estem segures i segurs que
hi tornarem. Enguany, amb l’aplicació dels àmbits
a 1r d’ESO ens hem hagut de reinventar i també
han nascut idees excepcionals.
El nostre claustre i els nostres meravellosos
jardins tornaran a viure meravelloses posades
en escena, lectures grupals de poemes i
representacions teatrals.
Viurem Jornades Culturals magnífiques on
per dos dies el centre s’ompli de mil tallers per a
tot l’alumnat.
I viurem la nostra joia de la corona: la
Primavera Literària, amb la visita de l’autor/a
que ha llegit tot l’institut amb eixes rebudes tan
espectaculars i impossibles d’oblidar per a tots
els qui han passat ja per ací des de fa 22 edicions.
Anna Ballester i Marc Granell foren els últims
que hi pogueren viure-la. Amb Gemma Pasqual
i Rodolf Sirera ja no va ser possible a causa del
confinament per la pandèmia del coronavirus al
final del curs 2019-20.
Per últim, també forma part de la nostra
essència la convicció que per a fer centre i evitar
molts problemes, cal cohesionar i per això posem
en pràctica el Programa TEI (Tutoria entre
iguals). Aquest curs, malauradament, pausat,
però agafant forces per quan puguem ajuntar-nos
de nou i agafar-nos de les mans.
Totes aquestes empreses fan difícil de trobar
fora el que passa ací dins, i fan del Falomir un
institut inoblidable per a tota aquella persona que
haja treballat ací. Som una gran família sempre
disposta a donar la nostra millor versió en favor
d’una educació pública i de qualitat.
DesdelDepartamentdeValenciàvolemfelicitar
l’IES Álvaro Falomir pels seus 50 anys i li desitgem
molts més plens de rialles i d’ensenyaments
compartits, dins de les aules i fora d’elles. També
el nostre agraïment a totes les persones que n’han
format part, curs rere curs, i que han fet del centre
allò que és avui.

50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir

50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to 50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir

Similar to 50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (9)

50 aniversari 1970-2020 IES Álvaro Falomir