...

1. ABDEL
Les èpoques més difícils construeixen la determinació i la força interior
Respectuós, humil i amable en el tracte, és una
persona amb seixanta-un anys, amb cabell curt de
color negre que cobreix sempre amb una gorra, una
altura estàndard d’uns 1,70 cm i amb barba curta que
li cobreix tota la part inferior de la cara. Li costa
somriure, ja que no li agrada que es vegi que no té
dents, segurament una conseqüència del temps
viscut al carrer. Li agrada llegir novel·les de l’oest i
passejar a la vora del mar, i totes les coses
relacionades amb la seva antiga professió, pescador.
Com cada dia abans de l’alba, l’Abdel, que vivia al
Marroc, salpa en un vaixell de pesca cap a la costa
d'Almeria, amb el seu cap i un company. De camí es
va avariar el motor, tal com recorda d’Abdel tots
estaven molt espantats i van passar moments de
nervis i de tensió, es trobaven al mig del no-res. El
patró va trucar a la seguretat marítima d'Almeria la
qual va acudir al seu rescat, tots estaven desesperats,
no trobaven manera de solucionar el que estava
passant. Ja a terra el patró li va dir a l’Abdel que
haurien d'esperar un o dos mesos per reparar el
vaixell. L’Abdel després de pensar-ho una mica li va
dir al seu capità que li pagués ja, que ell se n'aniria i
no esperaria més, estava patint massa.
Va deixar tot endarrere i va decidir anar-se'n tot sol a Barcelona. L’arribada no va ser fàcil, els primers
dies dormia al carrer, fins que va trobar un refugi a una cova de Montjuïc. L’Abdel va quedar molt
desolat, i va començar a refugiar els seus problemes en alcohol a causa de la desesperació que
s'estava acumulant dins seu. Va córrer el risc de tornar-se alcohòlic, “casi fui borracho” recorda
l’Abdel, assumint que no li'n quedava un altre. Sentia el fred de la nit que augmentava el sentiment
de soledat, no tenia on passar la nit. No tenir on passar la nit és un fet habitual que avui dia afecta
moltes persones, però a la mateixa vegada, és una situació que cap ésser humà no hauria de passar i
a la que ningú s’hauria d’acostumar. Justament és el que li va passar a l’Abdel.
Cada dia amunt i avall, del centre de la ciutat a la muntanya i de la muntanya al centre de la ciutat,
fent-se cada vegada més gran la situació li comença a passar factura tant físicament com
mentalment. Fins que arriba un punt en el qual el mal de genolls es torna insuportable i es decideix ha
de demanar ajuda a l'hospital. Allà va ser quan el van operar dels genolls, va estar ingressat un temps
amb dues monges perquè el cuidessin, fins que va arribar un dia que li van donar l’alta. L’Abdel ens
comenta que quan li van donar l’alta no estava preparat per sortir de l'hospital i fer la seva vida, ja que
anava amb crosses i no es podia cuidar de si mateix. Fins que Arrels el va acollir i li van proporcionar
una habitació compartida amb una persona.

2. L’Abdel ens explica tot això amb la mirada buida i fixa com si tot el que li ha passat no tingués
importància, però realment sí que la té, el record és tan dolorós que prefereix explicar-ho sense
posar-li emoció perquè si no, seria insuportable.
Sabem que no ho ha passat bé. Però ell ara mateix sembla que està content de tenir una vida més
estable i amb millors condicions que abans. Podem dir que l’Abdel està en bones mans i ha deixat de
costat la vida tan desestructurada que portava.
En l’actualitat l’Abdel col·labora en La Troballa on la gent d'Arrels fa treballs manuals de dies especials
com Sant Valentí, Nadal i diverses celebracions més. A part fan coses com llibretes, carteres, fins i tot
llibres, canviant la manera en la qual la gent veu als sense llars.
El vam visitar a La Troballa, el lloc on l’han ajudat. El que més ens va impressionar de l’espai va ser
l’aura familiar i de respecte que vam sentir quan vam entrar a la petita botiga, era un ambient càlid. Es
veia com feien un equip entre tots i tenien un afecte especial entre ells. “La Troballa para mí es
salvación, una salvación para no estar donde estuve yo antes, a desmadrarme con la bebida y tirado
por ahí en la calle, La Troballa es un taller para estar haciendo como una terapia, una terapia para
estar haciendo cosas ahí y te olvidas de las cosas malas que hacíamos antes”. Això és el que ens diu
l’Abdel sobre el que ell sent per La Troballa.
Ara que l’Abdel està bé amb una llar i té una vida social més o menys estable, ens explica que ara
mateix a l’edat que té no voldria una casa enorme de luxe per ell sol, ni ven decorada, es conforma
amb el que té i dona gràcies per tindre un treball, on es veu que està a gust i estimat amb una
habitació on té les seves permanències.
Segons al nostre punt de vista creiem que, després de tot el que ha passat l’Abdel es mereix tenir
més i una vida millor, encara que, per altra banda, tot el que ha viscut l'ha ajudat molt a aprendre i
valorar més les petites coses i els detalls, ja que ho ha passat molt malament i ha estat en
circumstàncies molt dures que gràcies a allò ara l’Abdel ha crescut com a persona.