Hort 5ena setmana ea

V setmana Catalana d’Educació Ambiental
La vegetació: quelcom més que un paisatge
Hort escolar ecològic Montse Bofill
I. PER QUÈ UN HORT ESCOLAR ECOLÒGIC? 2
II. ELEMENTS BÀSICS PER ORGANITZAR UN HORT 5
III. PRINCIPIS BÀSICS PER A GESTIONAR UN HORT ESCOLÒGIC 8
IV. CONTROL D’HERBES ESPONTÀNIES EN HORTICULTURA
ECOLÒGICA 13
V. L’ADOB EN VERD 13
VI. EL COMPOSTAGE CASSOLÀ 14
VII. LES FAMÍLIES HORTÍCOLES MÉS IMPORTANTS 16
VIII. BIBLIOGRAFIA 17

I. PER QUÈ UN HORT ESCOLAR ECOLÒGIC?
a) Per què a l’escola?
L’horta es caracteritza per posseir uns cicles ràpids, on els fruits són el resultat
d’un procés continu d’experimentació. L’alumne n’és el protagonista que
observa i aprèn.
També, permet treballar durant tot el curs escolar. En aquesta interacció
alumne‐hort es genera una diversitat de situacions (regar, entrecavar, control
herbes espontànies i de plagues i malalties...), que l’alumne va resolent aportant
la solució que creu més adient.
b) Com?
A partir d’unitats didàctiques adaptades a cada nivell: infantil, inicial, mitjà i
superior.
Les nostres amigues: “Les herbes espontànies”
Energies renovables
Aprofitament d’hortalisses i ús de plantes aromàtiques i
medicinals
Com s’alimenten les plantes?
Prevenció i control biològic de plagues i malalties
La germinació
El sòl
Una planta per a cada estació
Feines a l’hort per a cada estació
c) Objectius?
Utilitzar l’hort com a eina transversal per treballar les
matemàtiques, física, biologia, química, llengua, plàstica....
Facilitar l’adquisició, per part de l’alumnat d’hàbits i actituds
saludables i sostenibles a través de les feines de l’hort
Facilitar l’acollida dels nouvinguts en l’àmbit escolar
Crear un espai d’experimentació per part de l’alumnat de la
creació d’un hort en un context d’igualtat d’oportunitats
Apropar l’entorn natural a l’alumnat d’infantil i primària
Desenvolupar el raonament hipotètic deductiu a l’alumnat de
primària
Apropar l’agricultura, com a medi de subsistència i identitat
cultural

d) Per què ecològic?
Inconvenients de l’horticultura convencional
1. Problemes ambientals dels adobs químics
Eutrofització de l’aigua: quan hi ha molts nutrients a l’aigua hi poden
viure molts organismes. Aquests necessiten oxigen i poden deixar l’aigua
sense
Desequilibri estructural i nutritiu de la terra, manca d’oligoelements:
NPK no és suficient. Les plantes necessiten altres elements en petites
quantitats i si no els tenen són més sensibles a les malalties.
Manca de matèria orgànica al sòl:la terra és menys esponjosa, per tant les
arrels no hi poden penetrar bé i reté menys aigua
Procés de fabricació gens ecològic: cal un gran consum d’energia i les
matèries primeres no són renovables
2. Problemes ambientals dels pesticides i herbicides
Tenen una gran persistència tant en l’aigua que els arrastra com en el sòl
Són d’elevada toxicitat
Poden ser presents en els aliments, a l’interior o a la pell
Sovint estan fets amb substàncies bioacumulables (els organismes vius
no tenen mecanismes per a eliminar‐los i els acumulen
Els paràsits desenvolupen resistències als productes
Els productes fitosanitaris no són selectius i afecten la fauna auxiliar i la
salut de l’home
e) Avantatges de l’horticultura ecològica
Evita la contaminació del sòl, l’aigua i els éssers vius
Els seus productes són més sans, en un sentit ample de la paraula
També són més gustosos
A la llarga és més econòmica perquè no fa malbé el sòl. A curt termini
també perquè s’estalvien molts productes fitosanitaris
L’hort està en equilibri amb el seu entorn
f) Què és l’agricultura ecològica?
La producció agrària ecològica és un sistema de producció d’aliments de
màxima qualitat nutritiva i sensorial, respectant el medi ambient i conservant la
fertilitat del sòl i la diversitat genètica, mitjançant una utilització òptima dels
recursos locals, sense l’aplicació de productes químics de síntesi (hormones,
antibiòtics, adobs químics, plaguicides, etc.), procurant un desenvolupament
agrari perdurable, econòmicament viable i socialment just.

g) Tendències de l’agricultura ecològica
Rudolf Steiner ( Croàcia 1861‐1925 ). Filòsof i creador de l’antroposofia.
Després d’un curs impartit a un grup d’agricultors i de la publicació d eles
conferències donades es va iniciar a l’agricultura biodinàmica, basada en
una relació més estreta i conscient entre l’home i la naturalesa, on es posa
èmfasi en el sòl com a organisme viu, i la influència dels cicles còsmics.
Masanobu Fukuoka ( Japó 1913 ). Es pot considerar l’autèntic pare de
l’agricultura natural. Microbiòleg, poeta, savi, filòsof, agricultor i sobretot un
home honest. Als 25 anys va tenir la intuïció de que la humanitat no sap res
en absolut: només som estudiants de la natura i en canvi ens creiem més
llestos que ella.
El contrari de com s’acostuma a fer, en lloc d’anar afegint suposades
millores els treballs agrícoles, va anar deixant de fer coses. És així com va
arribar a la conclusió de que moltes feines del camp han estat creades per
l’home innecessàriament. Amb l’aplicació de palla, gallinassa, coberta
permanent, i potenciant el màxim la sembra directe ha aconseguit molts
resultats i un total respecte a la naturalesa.
L’agricultura biològica basada en l’ús dels depredadors naturals. Poden fer‐nos
servei utilitzant‐los expressament per a lluitar contra alguna plaga. Però
també, si tenim un hort sense productes químics, la presència natural
d’aquests depredadors ens ajudarà a mantenir la bona salut dels cultius.
Per exemple formen part de l’anomenada fauna auxiliar:
Alguns mamífers:
la musaranya menja insectes i llimacs.
L’eriçó s’alimenta de llimacs, cargols, erugues i ratolins.
La mostela ens neteja l’hort de rates i ratolins.
El talp es menja molts insectes i larves del sòl que s’alimenten de les
arrels de les plantes, però també es menja els cucs de terra.
El rat penat es menja molts de mosquits ( principals paràsits de
l’horticultor ), la mosca blanca i altres insectes voladors.
Alguns ocells: son insectívors ( estudis demostren que horts amb molts
ocells tenen menys atacs d’insectes).Els millors son les mallerengues
perquè es mengen moltes erugues i també insectes adults. Atracció, nius
i aliment. D’altres, per exemple les òlibes i mussols ens netegen l’hort de
talpons, uns petits rosegadors àvids de menjar‐se les arrels.
Els amfibis:
Com gripaus, granotes i tritons son ideals perquè es mengen erugues,
llimacs i insectes. Atracció: bassa.
Els rèptils:
el millor és el vidriol ( o serp de vidre, o nina o nineta ) i el llangardaix
que ens neteja l’hort de paràsits: llimacs, insectes larves i erugues.

Molts insectes son bons per l’hort:
La marieta gran devoradors de pugons ( sobretot les larves de marieta
poden menjar entre 200 i 600 pugons cadascuna )
La crisopa també menja pugons.
Algunes mosques ( les grogues i negres com les vespes ) també mengen
pugons ( també quan son larves ).
També hi ha unes vespes petitones que posen els ous a l’interior de
pugons parasitant‐los.
Les aranyes també son bones depredadores d’insectes petits.
II. ELEMENTS BÀSICS PER ORGANITZAR UN HORT
En els casos on puguem escollir la ubicació de l’hort escolar, ho farem en funció
de l’accés i de la proximitat. També caldrà tenir en compte:
1.‐ Les condicions climàtiques
2.‐ La llum i la calor
3.‐ El vent
4.‐ L’aigua
5.‐ La terra
1.‐ les condicions climàtiques
Cada lloc té el seu propi microclima, que depèn de l’exposició solar, l’orientació
cardinal, els vents, la pluja, etc... per ubicar l’hort escollirem l’espai més ben
protegit dels efectes negatius.
A part, els microclimes ens condicionen els cultius que podrem plantar (ja que
no totes les plantes tenen la mateixa resistència al fred o a la calor), així com les
èpoques de sembra més adequades, variant si ens trobem en una zona amb un
alt risc de gelades, o si ens trobem en un lloc extremadament calorós is ec a
l’estiu. Si no coneixem gaire el lloc on estem perquè fa poc temps que hi som, o
perquè hem estat poc observadors, el més pràctic és anar a demanar consell als
veïns pagesos de la zona. Ells coneixeran molt bé les condicions climàtiques
locals i podran preveure quins seran els moments on es podrà sembrar o
plantar, i quins mesos serà millor no fer‐ho
2.‐ La llum i la calor
Les plantes es veuen condicionades per l’exposició solar, el que anomenem
fotoperíode. Aquest determina el moment de la germinació, del
desenvolupament de la planta, de la floració, de la fructificació i de la
maduració, és a dir, totes les fases vegetatives de les plantes.
Per norma general els horts necessiten un mínim d’exposició solar d’unes sis
hores diàries, o si més no, disposar de lluminositat, el més prolongada i intensa
possible, cosa que ens farà decidir per un lloc o un altre de la parcel∙la.

Les plantes de fruit: necessiten de més quantitat de llum i calor (carbassons,
faves, tomàquets..)
Les plantes de fulla i d’arrels: necessiten d’espais il∙luminats (enciams, espinacs,
bledes, porro, pastanagues, remolatxa...)
3.‐ El vent
La ventilació dels espais és necessària, sobretot en llocs amb un excés d’humitat,
permetent renovar l’aire i disminuint així els problemes criptogàmics. També
permet baixar uns graus la temperatura i refrescar l’ambient en zones molt
caloroses a l’estiu.
Però un fort vent pot ser perjudicial ja que pot fer trencar algunes branques, fer
caure les plantes que estaven asprades.
Hi ha plantes que u cop aguantades amb aspres toleren bé el vent, però n’hi ha
d’altres que no. En cas de trobar‐nos en una zona amb forts vents, ens podrem
plantejar l’ús de tanques vegetals per minimitzar els seus efectes perjudicials, i
maximitzar els beneficis que aporten.
Una de les principals característiques d’un clos vegetal és el seu efecte tallavent.
Generalment, per evitar l’efecte dels forts vents s’opta per construir una tanca
massissa artificial: però aquesta pot produir unes turbulències molt més
perilloses que el vent directe.
El més recomanable és un clos vegetal, és a dir una tanca d’arbres, arbusts i
plantes, que suavitzin la força del vent, i que aporten molts efectes positius a
l’hort:
Efecte tallavent
Efecte contra l’erosió (tant hídrica com eòlica9
Proporcionen refugi per la fauna auxiliar
Afavoreixen la pol∙linització
Regulen el microclima de les parcel∙les on es troben, disminuint els xocs
tèrmics
Augmenten la biodiversitat, ja que afavoreixen el creixement d’altres plantes
i la vida de moltes espècies d’aus i insectes
Permeten el “reciclatge” de nutrients, gràcies a la profunditat a la que
arriben les arrels.
Permeten obtenir produccions diverses, independents de les de l’hort.
Per a fer un clos vegetal cal escollir les espècies que més bé s’adapten a les
nostres condicions, i saber que no totes les espècies són aconsellables. Al costat
de l’hort, per exemple, s’han d’evitar les espècies invasores, o les que poden
presentar fenòmens d’al∙lelopatia negatius, produint substàncies tòxiques o
repel∙lents per altres plantes, així com les que tenen fulles que tarden massa en
descompondre’s ( com plataners, pins, coníferes i d’altres). D’aquesta manera
ens evitarem problemes i en canvi obtindrem més beneficis a l’hort.

4.‐ l’aigua
Cal estudiar la gestió de l’aigua per tal que sigui la més eficient i sostenible
possible.
Ens trobem amb diferents estructures possibles: pous, mines, cisternes, estanys i
basses, canals o cursos naturals. El pou, les mines, o les fonts tradicionals són
molt interessants, però no hem d’oblidar que representen la utilització d’un
recurs i per això és bo intentar complementar‐lo amb algun altre tipus de
recollida.
Les basses o les cisternes, per exemple, ens aniran bé per l’acumulació de
l’aigua en períodes plujoses.
A partir, d’aquestes estructures i de conèixer la quantitat d’aigua de què
disposem, haurem de decidir quin sistema de reg pot anar millor, condicionant
el disseny de l’hort.
L’elecció de varietats adaptades a les condicions específiques de cada zona és
un dels factors per obtenir bons resultats i per reduir les aportacions d’aigua de
certs cultius exigents.
Tot i que hi ha regions on la pluviometria és tan elevada que pràcticament no fa
falta regar, en la majoria de llocs de clima mediterrani amb estius secs, cal fer
una aportació d’aigua controlada. En aquest llocs serà aconsellable fer algun
“jaç protector” (anomenat mulching en anglès) per evitar les pèrdues d’humitat
sobretot a l’estiu.
A part, hi ha altres formes de l’aigua, com són la neu, les pedregades, o les
rosades. Això com la neu pot ser beneficiosa per l’aportació d’aigua d’una
manera lenta, les altres dues formes, que difícilment podem evitar, ja són molt
més perjudicials, i convindrà estar al cas per intentar protegir els cultius dels
seus efectes.
Mètodes d’estalvi d’aigua:
Encoixinar (cobrir la terra amb restes de segar o herba seca o palla o
compost...)
Regar per goteig
Millor regar poc i sovint que molt i de tant en tant
Una terra amb molta matèria orgànica aguanta millor l’aigua de la pluja
Una superfície treballada reté més aigua, evitat l’evaporació
Millor si l’aigua és de qualitat: si ve de conreus convencionals pot arrastrar
substàncies químiques. La més segura és la de la pluja. Si té clor és millor
deixar‐la uns dies en un dipòsit perquè s’evapori. Si és de pou, també perquè
s’escalfi.
Una bassa dins l’hort crea un microclima i és un medi biològicament molt ric
que permet la implantació de flora aquàtica (incorporant espècies comestibles),
o d’insectes i altres animals que viuen en aquest medi.

No cal que sigui molt gran, ja que amb un mínim d’1 m2 de diàmetre i uns 50
cm de profunditat ja podem fer una petita bassa, que encara que tingui
dimensions reduïdes ens pot aportar molts beneficis
5.‐ La terra
Segons Nicolas Lampkin 1998
...El punt de partida per crear un sòl sa hauria de se el fet de trencar amb la idea
que el sòl és únicament un mitjà de cultiu per les plantes, un lloc on els cultius
poden afiançar les seves arrels i prendre els nutrients que necessiten mentre el
sac de fertilitzant els alimenta (...). El sòl és una entitat viva, un ecosistema que
conté una gran varietat d’espècies animals i vegetals que compleixen una
multitud de funcions
Diferents estudis mostren que els sòl és viu, i això vol dir que l’hem de
respectar i aportar només el què se li ha extret amb la collita.
El sòl pot variar segons on ens trobem. Dues finques a pocs quilòmetres de
distància poden tenir sòls molt diferents. Les característiques específiques de
cada sòl ( més o menys àcid, calcari, argilós) donaran a la terra una major o
menor aptitud per certs cultius, i també condicionaran les formes de treballar‐la.
Si volem començar a conrear un hort on abans hi ha hagut molts fertilitzants i
productes químics, haurem de fer una intensa neteja de residus amb adobs en
verd, i amb grans aportacions de matèria orgànica
III. PRINCIPIS BÀSICS PER A GESTIONAR UN HORT ESCOLÒGIC
1.‐ Treball del sòl
2.‐ Associacions
3.‐ Rotacions
4.‐ Fertilització
5.‐ Mètodes de control i prevenció de plagues i malalties
1.‐ El treball del sòl
El clima afecta molt la dinàmica de la matèria orgànica.
El treball del sòl també afecta la dinàmica de la matèria orgànica.
El treball del sòl exposa el sòl a l’aire i fa que incrementi la temperatura
del sòl; això provoca un increment de la mineralització de la matèria
orgànica.

Deixar la superfície del sòl sense cap coberta vegetal durant llargs
períodes de temps deixa el sòl a mercè de les inclemències de temps i
augmenta la mineralització d ela matèria orgànica i l’erosió.
La matèria orgànica és un element clau en el manteniment de l’estructura
del sòl.
Una bona estructura permet la circulació de l’aigua, l’aire i l’escalfament
del sòl a la primavera.
La vida del sòl s’organitza per capes, cada capa és un ecosistema
diferent, quan es canvien les capes d’ordre s’alteren les condicions de
vida dels éssers vius de cada capa.
La matèria orgànica fresca de la superfície queda enterrada i no es
descompon correctament ( es donen processos d’ Anaerobiosi).
Les llavors de les males herbes enterrades en profunditat tornen a la
superfície on troben les condicions adequades per germinar.
Per a aconseguir una esponjositat profunda de la terra es compta amb els
mitjans biològics, com les arrels dels adobats verds, dels cultius
intercalats i del propi cultiu, i com els petits organismes com els cucs de
terra.
Per aquests motius no es recomanen els a reus que tomben la terra si no
els que fan un treball vertical.
L’estructura del sòl la creen els éssers vius del sòl. El treball del sòl mai
crea estructura.
2.‐ Associacions (policultiu)
Quan més diversitat d’espècies presenta un ecosistema major és la seva
estabilitat.
L’associació de les plantes consisteix en el conreu de dues o més espècies
vegetals per tal d’aconseguir un efecte favorable. Aquesta barreja de conreus té
lloc en l’espai i el temps. Associar diferents conreus en una mateixa feixa, ja
siguin intercalats dins d’una línea o línees de diferents cultius intercalades.
S’aconsegueix:
Reducció d’herbes espontànies
Millora de la qualitat de les produccions.
Augmenta la fertilització del sòl.
Evitar o reduir l’acció d’algun determinat paràsit( cultius trampa ). Els
atacs parasitaris mai no son tan greus com en els monocultius.

3.‐ Rotacions
Són el pilar bàsic de l’horticultura ecològica. Cada planta necessita diferents
elements nutritius. Segons el tipus de planta, les seves arrels (curtes, llargues,
fines, fortes, superficials o profundes) busquen obtenir les substàncies
orgàniques en les diferents capes del sòl. Cultivar la mateixa planta en el mateix
lloc comporta un esgotament dels elements que consumeix aquesta planta. La
rotació alterna diferents tipus d e vegetació, sistemes radiculars i necessitats
nutritives diferents. D’aquesta manera la rotació de cultius permet regenerar el
terreny, obtenir bons rendiments i evitar possibles malalties. Per la majoria dels
cultius és el que anomenem successió de conreus en el temps.
Dins de les rotacions tenim tres regles generals:
a) Alternar espècies amb diferent tipus de vegetació, segons l’òrgan específic
que desenvolupen. El primer any plantar en una parcel∙la plantes de fruit, el
següent any plantes de flor, a continuació fulles i per últim plantes d’arrel. Així,
el primer any podríem plantar cogombres, carbassons, pebrots,... després col i
flor o adobs verd deixant‐los a la parcel∙la fins que comencen la floració. A
continuació, enciams, bledes, espinacs, cols, porros i finalment patates,
pastanagues, cebes, alls, remolatxes.
b) Evitar espècies de tipus vegetatiu diferent però de la mateixa família
botànica, com per exemple patates i tomàquets (solanàcies). La rotació a quatre
anys sobre quatre o més bancals (la xifra ha de ser múltiple de quatre)
consisteix as traslladar cada any i en cadascuna de les parcel∙les les respectives
plantes de les diferents famílies botàniques, fins a completar el cicle anual
Solanàcies
Tomàquets
Pebrots
Albergínies
Umbel∙líferes
Pastanagues
Api
Liliàcies
Cebes
Porro
All
Lleguminoses
Mongetes
Pèsols
Faves
Crucíferes
Cols
Raves
Naps
Compostes
Enciams
Escaroles
Cucurbitàcies
Carbassons
Cogombres
Quenopodiàcies
Remolatxa
Bledes
Espinacs

c) Alternar cultius on és necessari aportar una major quantitat d’adob orgànic
amb els que només requereixen petites aportacions. Podem dividir els cultius
amb exigents i poc exigents en matèria orgànica:
Exigents: remolatxa, tomàquet, albergínia, patata, porro, api, col, espinac...
Poc exigent: all, ceba, enciam, raves, lleguminoses....
La resta de cultius serien mitjanament exigents. Els tomàquets poden cultivar‐se
varis anys en el mateix lloc sempre que les plantes mortes es deixin
descompondre a la superfície. Altres plantes que romanen en el mateix lloc
varis anys, com per exemple les maduixeres, les carxofes i els espàrrecs, és bo
abonar el terreny periòdicament. Una plantació de crucíferes impedirà el
podriment de les arrels de les lleguminoses que les succeeixin
4.‐ Fertilització del sòl
Entès com el conjunt de tècniques d’enriquiment orgànic d’un terreny per
mantenir‐ne o augmentar‐ne la fertilitat, que permeten el desenvolupament de
les plantes en les millors condicions de nutrició. Farem doncs l’adobatge
(compostatge casolà, adob orgànic...) del sòl en moments puntuals: Compost a
la tardor, i a la primavera incorporació de fems.
5.‐ Mètodes de control i prevenció de plagues i malalties
El millor mètode perquè les hortalisses creixin sanes i sense problemes és una
bona alimentació, un treball correcta del sòl i una rotació, amb unes
associacions adients.
Per fer front als atacs tenim:
Lluita indirecta: actuacions i aspectes a tenir en compte per prevenir les
plagues:
Tenir cura de conreus d’espècies autòctones o molt ben adaptades a la
zona; són conreus més rústics i resistents a les plagues.
No forçar el conreu: un creixement ràpid o sobtat fa la planta molt tendra
i fàcil d’atacar. Una excessiva precocitat, fer un conreu fora de temps,
també el fa més fàcil d’excés atacat.
Evitar els adobs nitrogenats: són molt solubles amb aigua i fan que les
plantes siguin més aquoses i menys resistents a les plagues
Evitar el monocultiu, ja que és posar molt menjar a disposició de la plaga
específica d’aquell conreu i afavorir la seva ràpida multiplicació i per
tant la seva invasió, a més d’eliminar varietat i possible autocontrol entre
diferents insectes
Mètodes físics. Biofumigació als mesos juny i juliol i agost

La lluita directa : és quan passem a una intervenció per prevenir o eliminar una
plaga:
Amb el control biològic; es tracta de controlar una població d’insectes o
elements nocius sense aplicació de tractaments:
Afavorint la presència dels seus depredadors o paràsits naturals
provinents del seu ecosistema ecològic (marietes, aus insectívores,
posa’ls‐hi menjar...) .
També hi ha plantes que atrauen insectes útils. Aquestes plantes es
poden posar al voltant de l’hort en forma de tanca: ginebró, per
atraure les marietes, les calèndules, el saüc, refugi de vespres,
depredadores d’altres insectes, l’heura enredada per pals i parets, és
un refugi de molts depredadors i especialment de les xinxes que
controlen els àcars
Ús atraients sexuals. Hormones que atrauen els insectes. Es poden en
unes bandes grogues i enganxoses.
Amb productes de la lluita contra paràsits i malalties de l’agricultura
ecològica són els preparats amb plantes i minerals. Alguns dels preparats
són els següents:
Purí
Infusions
Decocció
Maceració
Extractes de flors
Tipus de
productes
Productes Mètode Efectes Hortalisses
Cua de cavall Decocció Malalties
criptogàmiques
(oïdi, míldiu...)
Tomàquet,
patates
Cua de cavall,
amb ortiga
Purí Per reforçar les
plantes
Totes, en
èpoques de
creixement
Camamilla Infusió o
decocció
Per reforçar les
plantes
Totes
Ortiga Purí Per reforçar les
plantes contra
pugons i àcars
Totes
Consolda Purí Totes
Amb
plantes
Consolda Per rescatar
nutrients a grans
fondàries
Tenir‐la a un
racó de l’hort
Productes amb Sofre oïdi Tomatera...
minerals Coure Míldiu Mongetera
Altres productes Bacillus
Thuringiensis
Pols que cal
diluir en aigua
Plantes menjades
per erugues
Cols...

IV. CONTROL D’HERBES ESPONTÀNIES EN HORTICULTURA
ECOLÒGICA
Inconvenients de les herbes espontànies:
Competència: nutrients, aigua, espai, llum, reducció producció, dificulten
collita
Avantatges: Formació de matèria orgànica (adob en verd), bombeig
nutrients, preservació insectes benèfics, recobriment sòl nu, control
erosió, mantenen humitat
Mètode de control d’adventícies
Tècniques de cultiu: rotació, falsa sembra,
Acotxat
Solarització o biofumigació
Cremadors
Escarda (eixarcolar, birbar) mecànica
Escarda natural
V. L’ADOB EN VERD
És una espècie vegetal sembrada per l’agricultor que, abans d’arribar a la
floració es dalla, es pica i al cap d’uns dies s’incorpora superficialment al sòl
Eviten les pèrdues de nutrients, usen nutrients que estan en excés i que podrien
ser rentats en profunditat i els posen a disposició dels cultius quan s’incorporen
al camp
Recuperen nutrients perduts en profunditat si són d’arrels profundes
Estimulen i dinamitzen la vida del sòl per l’activitat de la rizosfera i perquè quan
es descomponen deixen matèria orgànica fresca que activa la vida dels
microorganismes i mobilitzant humus vell de reserva
Aporten matèria orgànica en forma de biomassa
Aporten nitrogen si són lleguminoses
Protegeixen el sòl davant l’erosió i la dessecació
Ser plantes de cicles curts
Aporta abundant matèria orgànica
Relació c/N adequada
Ser fixadores de N per a enriquir el sòl
Capacitat de reduir el desenvolupament de les adventícies
Capacitat de formar micorrizes
Incorporació al sòl
Característiques
Dels adobs en
verd
Picat abans de floració
per evitar la lignificació
Primera descomposició
en superfície de 7 a 21
dies
Incorporació al sòl
Màxim 10 cm
Beneficis
dels adobs
en verd
Redueixen el desenvolupament d’adventícies

Plantes utilitzades com a adob en verd en la zona Mediterrània:
Lleguminoses: alfals o userda, veça, faves, cacahuet, mongeta, guixa,
lotus, trèvol blanc,
Gramínies: Mill, blat de moro farratger, cua de guilla
Crucíferes: Mostassa, colza, rave farratger
VI. EL COMPOSTAGE CASSOLÀ
El compostatge és una imitació del fenomen que es produeix espontàniament al
sòl dels boscos, on es crea l’humus a partir de les deixalles naturals. És una
tècnica d’origen asiàtic, actualment estesa a tot el món.
Es pot fer en piló o bé en contenidors expressos. Tant en un cas com en altre són
vàlids els mateixos principis generals.
L’objectiu del procés és descompondre la matèria orgànica per a fer‐la
assimilable per les plantes. Aquesta descomposició ha de ser aeròbica, és a dir
amb oxigen:
‐ Aeròbica: fermentació, olor de terra de bosc
‐ Anaeròbica: podrit, pudor desagradable
1.‐ Dues regles bàsiques:
Ha d’haver‐hi una bona relació de Carboni i Nitrogen.
C: materials secs, com palla, serradures, branques... descomposició lenta.
N: materials verds, com vegetals joves, restes de cuina, fems...
descomposició ràpida
Ha d’haver‐hi un bon grau d’humitat. Els materials per fer el piló de
compost han d’estar ben molls, però no empapats com una esponja
2.‐ Materials útils:
Residus de collites: en general, com més joves més augmenta la
proporció C/N a favor del N
Gespa o herba verda segada( N)
Flocs, serradures, restes de llenya, fullaraca, herba seca (C)
Restes de podar, si cal triturades (senceres necessitaran més temps)
Males herbes (si són verdes N, si són seques C)
Manats d’ortigues (N)
Restes vegetals de cuina (N)
Fems: de gallina i conill molt rics en N, posar‐ne pocs (màxim 15 % del
total de materials). D’ovella també rics però no tant. De vaca i cavall,
sobretot si porten palla, podem posar‐n’hi molt. Ajuden a pujar la
temperatura

3.‐ L’espai per al compost
Millor a l’ombra, sobretot a l’estiu
Millor arrecerat del vent, sobretot de la tramuntana
Millor a prop de l’hort
Imprescindible directament sobre terra, no sobre ciment
4.‐ La construcció del piló
4.1 Posar tots els materials a punt al costat del lloc on farem el piló
4.2 Remullar‐los bé
4.3 Fer un forat rectangular de 15 cm de fons per 1,20 d’ample per la
llargada necessària segons la quantitat de materials
4.4 Omplir el fon del forat amb una capa de brancatge o materials que
permetin circular l’aire
4.5 Anar col∙locant la resta de materials a sobre, per capes fines, alternant
al màxim possible els més rics en C amb els de N, és adir les coses seques
amb les coses verdes.
4.6 De tant en tant s’hi afegeix una palada de terra
4.7 De tant en tant s’hi afegeix un manat d’ortigues
4.8 En cas que s’hi posin fems, si estaven compactats és necessari airejar‐los
bé amb la forca
4.9 D’aquesta manera es va formant un piló de secció triangular, de 1,20
m de base, 1 m d’alt i tanta llargada com materials es tinguin
4.10 Un cop acabat es cobreix preferiblement amb un bon gruix de palla,
o sinó amb una capa de terra. Si no disposem de prou materials o de
l’espai per a fer un piló així podem utilitzar un compostador dels que es
troben al mercat o autoconstruït. Seguirem els mateixos criteris exposats
per anar‐lo omplint.
5.‐ La fermentació
El procés de fermentació comença immediatament, pujant ràpidament de
temperatura. Al tercer dia pot estar als 60°, i a partir del quart baixa
progressivament. Si no ho fa pot ser:
Que fos massa sec. La manca d’aigua atura el procés.
Que fos massa moll. L’excés d’aigua impedeix circulació d’oxigen.
Que no hi hagués prou quantitat de materials rics en N.
Si puja fins als 70° o més es produeix una combustió que treu qualitat al
producte final.
Per accelerar la fermentació i fer‐la més homogènia, o per refredar el piló si
se’ns escalfa massa, podem voltar‐lo amb la forca.

6.‐ No pot anar al compost
Plantes malaltes (millor cremar‐les)
Fruits malalts o podrits
Arrels reproduïbles
Restes de cuina cuites
Males herbes amb llavors, especialment en el cas de compostadors petits.
Si el compost ens surt bé i arriba als 60°, les llavors es destrueixen.
VII. LES FAMÍLIES HORTÍCOLES MÉS IMPORTANTS
COMPOSTES CRUCÍFERES CUCURBITÀCIES
Enciam
Dent de lleó
Escarola
Xicoira, endívia
Card
Gira‐sol
Cols
Col i flor, bròquil
Naps
Raves
Verro
Mostassa
Colza
Carbassó
Carbassa
Meló
Síndria
Cogombre
GRAMÍNIES LABIADES LILIÀCIES
Cerelas d’estiu: blat de moro,
arròs, sorgo
Cereals d’hivern: blat, ordi,
civada, sègol, canya de sucre
La majoria d’herbes
aromàtiques: farigola, sàlvia,
romaní, orenga
Ceba
Porro
All
Esparreguera
LLEGUMINOSES QUENOPODIÀCIES ROSÀCIES
Fava
Pèsol
Mongeta
Llenties
Trèvol
Alfals
Cigró
Soja
Bleda
Espinac
Remolatxa
Maduixes
Gerd
La majoria de fruiters
SOLANÀCIES UMBEL∙LÍFERES ALTRES
Tomàquet
Albergínia
Pebrot
Patata
Pastanaga
Julivert
Api
Fonoll
Cilantre
Moràcies: figuera, morera
Rutàcies: cítric,: llimoners,
taronger, ...
Convolvulàcies: moniato

VIII. BIBLIOGRAFIA
Aubert, Claude. El huerto biológico. Como cultivar todo tipo de hortalizas sin
productos químicos ni tratamientos tóxicos. Ed. Integral
Bueno, Mariano. El huerto familiar ecológico. La gran guía pràctica del cultivo
natural. Ed. Integral‐RBA
Seymour, John. La vida en el campo y el horticultor autosufciente. Editorial
Blume
Thun, Maria. El control de las plagas. (mètode biodinàmic) Ed. Rudolf Steiner.
Caballero de Segovia, Gaspar. Parades en Crestall. El huerto ecológico fácil.
Mallorca, 2002. Edició pròpia, sol.liciteu‐lo al tel. 963 743 687

Hort 5ena setmana ea

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (8)

Viewers also liked

Viewers also liked (13)

Similar to Hort 5ena setmana ea

Similar to Hort 5ena setmana ea (20)

More from M T

More from M T (20)

Hort 5ena setmana ea