Xerrada a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) el 21 de febrer de 2011.

1. Un català, un alemany i un argentí...
o les formes del discurs nacionalista
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

2. Sumari
1. La semiòtica, el poder i l’opacitat
2. El món possible del nacionalisme
3. Les formes del discurs
4. La transparència i l’Alteritat
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

3. mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

4. Semiòtica, poder i opacitat
La cultura serveix perquè puguem tenir la sensació
que comprenem el sentit i el funcionament del món.
Els mitjans de comunicació construeixen el món.
Però ja sabem que la informació no pot ser neutral.
La cultura, com la informació i els mitjans, també té
aquest costat fosc: ens assembla i diferencia, ens
acosta i allunya, ens mostra i oculta intencions.
Estudiem la cultura perquè ens fascina (i inquieta)
aquest costat fosc. Ens interessa veure com la
cultura està interrelacionada amb el poder. El poder
que la cultura reprodueix tot fent que ens sembli
natural.
La semiòtica també pot servir per ajudar a fer opac
allò transparent que inicialment havia passat
desapercebut.
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

5. El món possible del nacionalisme
La cultura es presenta sovint nacionalitzada. Cada
nació, la seva cultura; cada cultura, d’abast nacional.
Però la cultura no coneix de fronteres polítiques i les
nacions són conceptes polítics... Què ha passat? Doncs
que el nacionalisme ha penetrat la manera d’entendre
la cultura i no ens hi havíem fixat.
El nacionalisme construeix un món possible (un somni)
en què les nacions existeixen. En què el territori, les
persones i la cultura estan parcel.lats en pobles i
nacions.
Aquestes unitats nacionals, diu el nacionalisme, són
unitats de dret, han de poder-se autoregular. Com les
persones no han d’estar sotmeses a res ni a ningú.
Per això, les nacions han d’organitzar-se en Estats. Els
Estats, per al nacionalisme, són la justa culminació i la
raó de ser de totes les nacions del món.
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

6. Les formes del discurs
Aquí proposaré analitzar les formes del nacionalisme.
Símbols, mites i estereotips
Formes narratives
Dispositius dispersos
Múltiples textos i enunciats
Mecanismes discursius (d’exclusió, també)
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

7. Símbols, mites, estereotips
Alemany
[Alemany]
Signe: Saussure (1916)
Baguette
Francès
Mite: Barthes (1964)
Estereotip: Mattelart (1977)
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

8. Formes narratives
El poble (potència) El poble (realitzat)
La llibertat /
La nació
el dret de ser
La lluita / Altres interessos
La Justícia
Ser poble Tenir Estat
Autodeterminació
constitucional
No tenir Estat Patriotisme
No ser poble
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

9. Dispositius dispersos
L’arquitectura
L’art La literatura
L’Esport
El vestir
La tecnologia
Els cotxes
La llengua
El comportament
Les marques
Els menjars La publicitat
El cos
Construeixen móns articulats en forma
d’espais, de temps i de personatges.
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

10. Múltiples textos i enunciats: Transmedia
• Microhistòries intersticials
– Expandeix la línia temporal de la “macrohistòria”
enganxant-s’hi
(també expandeix la geografia ?)
• Històries paral.leles
– Una història es desplega simultàniament a la principal.
Podrien convertir-se en principals també.
(és subsidiària de la macrohistòria? La reforça?).
• Històries perifèriques
– Satèl.lits més o menys distants de la macrohistòria.
Relació feble amb la principal. Podrien evolucionar en
història principal.
(¿es pot discutir la macrohistòria central?)
• Generat per l’usuari
– Usuaris creant nous continguts basats en els
personatges ficticis de la macrohistòria
(normalment fora de l’abast del propietari del copyright).
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

11. mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

12. mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

13. mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

14. mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

15. Mecanismes discursius
Totes les societats exerceixen un control sobre la producció, la
distribució i la selecció dels discursos.
Es distingeixen 3 tipus de procediments externs (control):
- L’exclusió (és externa al discurs, en vigila el poder)
-la prohibició (el tabú, el ritual, el privilegi del parlant)
-La separació/rebuig (entre bogeria i raó, p.e)
-L’oposició veritat/falsedat (la voluntat de saber)
I tres procediments interns (de limitació):
-El comentari (actualitza un discurs institucional anterior)
-L’autor (especificitza el discurs i garanteix la coherència)
-La disciplina (mètode, autorització, objectes, error, territori)
(policia del discurs)
I unes Condicions d’utilització: normes d’accés, qualificació de la veu:
qui està autoritzat a parlar, el ritual; la doctrina; fer intel.ligible
(adequació social).
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

16. Mecanismes discursius
Control:
Exclusió (i prohibició) :
Censura, apologia del terrorisme, legals, etc.
Separació / rebuig:
“Nazi-onalismo” o “Nacionalisme” vs. “Constitucionalisme”
Veritat / falsedat
la folclorització del nacionalisme, la norma,
“jo no sóc nacionalista”, “Cosmopolitisme”, etc.
Limitació:
Comentari:
L’extensió de conceptes al llarg de la història: poble, nació, llengua...
Autoria:
La identitat del parlant que l’autoritza (o desautoritza) del tema
Disciplina:
“La història moderna és un instrument del nacionalisme” (Geary)
Condicions d’utilització (adequació):
“És políticament incorrecte, però, el nacionalisme és per tot”
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

17. Mecanismes discursius
També es podria analitzar el discurs del nacionalisme tot
identificant-ne les regularitats discursives:
Allò que fa del discurs nacionalista un discurs nacionalista.
“La nació” (obj.) i el feix de relacions que en garanteixen l’existència.
I identificant-ne les funcions d’enunciació, és a dir, la narració
de la nació. En treballs anteriors s’ha proposat fer aquesta anàlisi
a partir de la identificació de les següents:
-Diègesi: els temps, els espais i els personatges
Els ritmes, el calendari, la història, l’eternitat, el futur, l’origen...
Els llocs simbòlics, els escenaris, l’organització del territori, etc.
Els màrtirs i els herois, els locutors i els enemics, el poble, etc.
-Retòrica: les formes al servei d’una finalitat
Monuments commemoratius, la llengua nacional, les tradicions...
-Els instruments: Ventrílocs i dispositius
L’escola i els polítics, les institucions i els edificis, l’elit, la premsa...
Però això seria molt llarg i potser ja comença ser hora de tancar...
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

18. La transparència i l’Alteritat
Si ara el nacionalisme sembla més ple i més opac que no
semblava abans d’estudiar-lo és que s’ha fet un pas
important per al descobriment de la seva naturalesa més
íntima.
Ara és quan es podria dedicar energia a explorar-ne els
pesos, les masses, les dimensions i les densitats. Les
formes, els processos i les pràctiques que configuren i
teixeixen inevitablement el discurs nacionalista.
Aquesta operació hauria de servir –recordem, la
semiòtica- per identificar, no només les formes sinó
també les estratègies que fan que el nacionalisme sembli
transparent.
Qui (o què) pot tenir interès a transparentar el
nacionalisme o a assenyalar-ne només els casos
patològics ?
Ha arribat el moment de recordar el principi...
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

19. La transparència i l’Alteritat
La nació, és l’objecte protagonista d’aquesta història.
L’hem vista transcórrer pels plecs de la història, entre
sofriments i lluites. L’hem trobada fragmentària,
estratègica, tota potència, inacabada, incerta, dubtosa,
eterna i infinita...
El nacionalisme és el discurs que construeix la nació; que
en garanteix l’existència. I és un discurs que es multiplica i
dispersa a través de dispositius i aparells i que es renova
constantment i s’actualitza.
Però, qui (o què) s’ocupa de mantenir el nacionalisme en
moviment. La nació no, perquè és l’objecte i és incerta. El
poble no, perquè és objecte, també juntament amb la
nació.
L’Estat, en canvi, és concret i històric. L’Estat és una llei,
una constitució i extremadament violent i arbitrari.
Necessita la nació per legitimar-se (la nació, en canvi, no
el necessitaria).
D’aquí que es pugui afirmar que l’Estat (la llei) és l’artífex
del nacionalisme. El sol inventor de la nació.
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

20. Moltes gràcies !
mon.rodriguez@uvic.cat 21/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...