Economia Internacional; creixement econòmic

Economia Internacional
Melanie Nogué Fructuoso
1
TEMA 7 CREIXEMENT ECONOMIC
Veurem quins són els factors que fan que creixi l’economia, és a dir, veure el
perquè creix el PIB.
1. Introducció; model neoclàssic o de Robert Solow
Model d’oferta i demanda agregada, el qual relaciona els preus i la producció.
La demanda agregada és l'agregació de tot el consum i inversió, quedant:
( )
L’oferta agregada indica que a majors preus, les empreses produeixen més. No
obstant, no utilitzarem aquest model sinó un de diferent tenint en compte varies
premisses:
a. Preus constants a curt termini (< 1 any).
b. Preus flexibles a llarg termini (> 1 any).
COM FUNCIONA?
Imaginem que hi ha una PME (Política Monetària Expansiva), la qual fa
augmentar la quantitat de diners i per tant baixa el tipus d’interès.
A més una PFE (Política Fiscal Expansiva) la qual baixa els impostos i/o
augmenta el gasto públic. Amb això, quan hi ha polítiques d’aquestes provoca un
desplaçament de la DA, de manera que augmenta (ja que augmenta el consum i la
inversió).
P
OA
DA
Y
P
OA c/t
DA
Y
DA2
OA l/t
P0
P1
Y0 Y1

2
En el gràfic, la fletxa en vermell indica el que fa l’economia a llarg termini. Amb
l’aplicació de polítiques, a curt termini la Y augmenta. No obstant, a llarg termini el que
provoca és que disminueixi la Y tornant a la posició inicial però amb els preus
augmentats.
Per tant, és un punt negatiu. Això passa perquè el creixement econòmic NO
depèn d’això. Així, la producció Y la contem com a constant perquè no depèn
d’aquests estímuls (del preu).
Ara mirem-ho a l’inrevés. Amb la PFR (restrictiva) amb la qual augmenta T i
disminueix G. Al ser restrictiva la DA disminueix (baixa el consum i la inversió) i a curt
termini baixarà Y, no obstant, altre cop, a llarg termini s’estabilitzarà tornant a la
posició inicial però amb uns preus més baixos. És a dir, que no afectarà al model
econòmic.
Recordem que la producció (=creixement d’una economia) depèn del capital i
del treball, essent:
( )
No obstant, s’ha de passar a termes per càpita:
( ( )) ( )
Veiem que la Y per càpita només depèn del capital. Aleshores, el que hauria de
fer una economia és augmentar-lo al màxim.
Per fer-ho, es necessita invertir quedant una expressió:
S’ha de tenir en compte que el capital es deprecia perquè es trenca, ja sigui per
catàstrofes naturals, es fa vell... per tant, a l’expressió anterior hi afegirem la
depreciació del capital, essent:
DA2
P
OA c/t
DA
Y
OA l/t
P0
P1
Y0Y1

3
On és la depreciació (0 < < 1) i representa un percentatge.
 Representem f(K/L). És impossible ja que no sabem la forma. No
obstant, farem dues hipòtesis:
o Estem en un mercat de competència perfecta (CP), cap empresa
té capacitat per fixar preus.
o En els mercats de competència perfecta hi ha els rendiments
decreixents, els quals contra més màquines tenen menys
produeixen. És contrari als rendiments de les economies d’escala
(que són creixents).
EE: Estat estacionari. És el punt on I= K. És un moment on l’economia té
producció, inversió, consum... està estable però no avança. Per exemple el punt A i E
representen la posició d’Alemanya (A) i Espanya (E).
Aquesta teoria de Solow només aconsegueix explicar un 60% del creixement
econòmic (dient que només depèn de K) i la resta (el 40% restant) no ho va saber. No
E
A
EE
Y= f(K/L)
(K/L)
Y
Y
C
(K/L)
Y/L
Y
K
Y
I
I
Y
K
Y
I
K

4
obstant, hi ha un economista, Pol R. Que va veure on fallava quest model econòmic de
Solow.
El problema és que els mercats no són de competència perfecta, sinó
imperfecta, la qual està formada per grans empreses que necessiten capital humà
format, d’I+D, etc. Per tant, la producció depèn de K físic i K humà. En el nostre cas
(Espanya), el que hauria de fer és millorar el capital humà aplicant una certa formació.
2. Model endogen
Sosté que el creixement econòmic depèn de factors endògens i no pas de forces
externes con polítiques fiscals ni monetàries. També es centra en el capital humà K.
CONTINUACIO TEMA 3
TEORIA DEL COMERÇ
INTERNACIONAL EN LA
COMPETENCIA IMPERFECTA
Les empreses molt grans amb capacitat de fixar preus tenen rendiments creixents,
els quals estan formats per:
i. Economies d’escala internes: els costos de l’empresa es redueixen en
funció de la grandària d’aquesta.

5
L’augment de la quantitat produïda fa que la corba s’aplani, és a dir, es
redueixi. Amb la qual cosa augmenta la competència imperfecta, directament en la
quota de mercat.
Recordem que si una empresa amb economia d’escala volgués a més oferir
diversitat de productes, això faria que baixés l’economia d’escala és a dir, augmentés
els costos totals mitjos. No obstant, el que ha de fer és desplaçar aquesta corba cap a
la dreta augmentant la quota de mercat, amb la qual cosa dóna lloc a la
competència imperfecta.
ii. Economies d’escala externes: aquí tenim la mateixa corba de CTMi.
Aquest tipus d’economies es produeixen quan una sèrie d’empreses de
competència perfecta treballen associadament en territoris
(anomenats “clústers”) determinats, els quals estan especialitzats amb ma
d’obra especialitzada, proveïdors...
No obstant, la corba no s’aplana perquè no són procediments interns,
simplement es desplaça cap a la dreta.
Com a conseqüència d’aquests rendiments creixents, apareix el comerç
intraindustrial (entre industries similars) el qual constitueix la major part del
comerç internacional actual
MICHEL PORTER
És el creador de la teoria dels Clusters (concentració geogràfica d’empreses,
institucions i universitats que comparteixen l’interès per un sector
econòmic i estratègic en concret. Aquests generen una col·laboració que
permet que els seus membres puguin prendre projectes conjunts de tot
tipus, des d’activitats de difusió i foment del sector, fins a projectes de
I+D+i, creació de capacitats compartides...).
A més diu que s’ha d’analitzar un territori per si té les infraestructures
adequades per aconseguir aquests Clusters.
CTMi
Q
A més, aquestes empreses
són PIMES, no com en el
cas d’EE internes que es
tracta d’empreses grans
(monopolístiques).

6
CONCLUSIONS
I. El comerç no té perquè sorgir només de l’avantatge comparativa, sinó
que a part d’això pot ser competència de rendiments creixents o
economies d’escala, és a dir, d’una tendència dels costos a reduir-se a
mesura que augmenta la producció. D’aquesta manera les EE proporcionen
als països un incentiu per a especialitzar-se.
II. Les EE poden ser internes o externes; dependents de la grandària de
l’empresa o a més de les característiques del territori/indústria
respectivament.
III. Normalment les EE porten a la ruptura de la competència perfecta, on
predominen (dins de les EE) les empreses monopolistes i oligopolístiques.
Pel cas de les EE externes continuem situats en mercats de competència
perfecta.
IV. Ens troben davant de dos tipus de comerç:
i. Comerç de productes diferenciats en una mateixa indústria, que
s’anomena comerç intraindustrial. Aquest és el que reflexa
les EE.
ii. Comerç en el que s’intercanvia productes d’una indústria amb els
d’una altra indústria, anomenat interindustrial. Aquest
reflecteix l’avantatge comparativa.
V. Les economies externes són economies d’escala que es produeixen en la
industria i no a l’empresa.
REFLEXIÓ FINAL
Per què és més important el comerç INTRAINDUSTRIAL? Quins avantatges té vers
el comerç interindustrial?
- L’intraindustrial permet a les empreses créixer en el sector i per tant guanyar
més diners. A més poden arribar mercats més grans (i seguir augmentant el
benefici).

7
TEMA 4 EL MULTILATERALISME
COMERCIAL I EL PAPER DE LA OMC
A partir de la Segona Guerra Mundial, va esdevenir l’OEC, la qual va ser una
reorganització.
Els acords de Bretton Woods (celebrats en l’hotel d’aquest nom) van anar
destinats en tres àmbits; financer, desenvolupament econòmic i comercial.
i. Financer: es va crear la FMI. L’objectiu era orientar i ajudar als països
amb problemes monetaris, ja que el dòlar era predominant i la relació entre
les unitats monetàries i aquest era molt marcada.
ii. Desenvolupament econòmic: es va crear el Banc Mundial que volia
ajudar a països a sortir del subdesenvolupament mitjançant ajudes
econòmiques i assessoria.
iii. Desenvolupament comercial: es va crear la OIT (organització
internacional del comerç) i el GATT (acord general sobre aranzels i
duanes). La OIT no va arribar a funcionar. L’objectiu del GATT era la
rebaixa aranzelària (entre els països signants) amb la idea de fomentar el
comerç i que el PIB internacional creixés.
i. Clàusula de nació més afavorida: qualsevol país que signés
l’hauria d’acomplir i deia que tots els països rebrien el mateix
tracte, sense discriminacions. És un principi de la OMC.
El GATT s’organitza en Rondes:
RONDAS DEL GATT
Nom Seu Data
I Ginebra 1947
II Annecy 1949
III Torquay 1950-1951
IV Ginebra 1955-1956
V "Ronda Dillon" Ginebra 1960-1961
VI "Ronda Kennedy" Ginebra 1964-1967
VII "Ronda Tokio"
antes "Ronda Nixon"
Tokio 1973-1979
VIII "Ronda Uruguay" Ginebra 1986-1994
IX "Ronda Doha" Ginebra 2001-?
a. Ronda Kennedy: va promocionar rebaixes aranzelàries importants. El seu
principal objectiu era arribar a un acord entre EE.UU. i la CEE.
b. Ronda Uruguai: es va crear la OMC (va deixar de ser GATT), a més va
aconseguir un descens aranzelari molt important, amb l’obertura del mercat
monetari i major protecció de la propietat intel·lectual.

8
a. 1994 a Marrackech. S’aconcegueix reduir 1/3 el nivell dels aranzels
preexistents. De manera que l’aranzel mig en països desenvolupats se
situa sobre el 3,8%.
b. S’acorda el tema de la política agrària comunitària, la qual és molt
proteccionista.
c. Ronda Tokio: enfocada a disminuir els aranzels en temes de manufactura. A
més apliquen ajudes per a països menys desenvolupats.
PROBLEMES FONAMENTALS DEL COMERÇ INTERNACIONAL
i. Agricultura: actualment hi ha el problema agrari d’Europa. Això és així
perquè actualment l’agricultura europea està sobre tot subvencionada, amb
la qual cosa en el preu de venta el marge comercial es redueix ja que una
part se’n va a les institucions subvencionadores.
ii. Aranzels elevats entre països.
iii. Tèxtil: a partir dels anys 70 es va autoritzar als països més desenvolupats
a fer una forta protecció a tot el sector tèxtil, amb la qual cosa elevava els
preus (per culpa del tema proteccionista, és a dir, que era molt difícil
importar productes tèxtils fora d’Europa).
REPÀS
FMI, BM i OIT: organitzacions que es van crear després de la Segona Guerra
Mundial. En el 1947 es va donar lloc al GATT (amb l’objectiu d’aconseguir acords
recíprocs per a baixar de manera substancial els aranzels i afegint-hi la clàusula que
afavoria) i a les Rondes (Kennedy, es dirigeix cap el tema agrari).
En matèria tèxtil: acord multifibres i per primera vegada es toca el tema de
serveix, afavorint la baixada d’aranzels.
La resta de Rondes no mencionades no han tingut molta importància.
OMC: Organització Mundial del Comerç
La seu és a Ginebra (01/01/1995), conseqüència de la Ronda d’Uruguai. Té
com a objectiu regular la normativa que regeix el comerç entre els països amb el
propòsit de regular i assegurar que les corrents comercials circulin amb la màxima
facilitat possible.
Les seves funcions són:
i. Administrar acords comercials.
ii. Ser un fòrum per qualsevol negociació comercial.
iii. Resoldre diferències comercials entre els països.
iv. Supervisar polítiques comercials nacionals.
v. Assistència tècnica i cursos de formació per a països en desenvolupament.
vi. Cooperació amb altres organitzacions internacionals com FMI i el BM.

9
Els principals acords de la OMC:
i. Sobre mercaderies  GATT.
ii. Sobre serveis  GATS.
iii. En relació a la propietat intel·lectual  TRIP.
Ronda Doha: celebrada en Qatar. S’està portant un important programa pel
desenvolupament econòmic. Aquests acords tenen l’objectiu d’ajudar als països en vies
de desenvolupament, amb mesures per tal que puguin augmentar les opcions per
créixer, augmentar les possibilitats de construir més infraestructures i poder allargar
terminis acordats.

10
TEMA 5 INSTRUMENTS DE LA
POLITICA COMERCIAL: TEORIA DELS
ARANZELS I BARRERES NO
ARANZELARIES
1. Aranzels i els seus efectes
Un aranzel és un impost aplicat a quan s’importa un bé. N’hi ha de dos tipus:
i. Específics: quantitat fixa exigida per a cada unitat de bé importat. Per
exemple, un barril de petroli a 3$.
ii. Ad-valore: són impostos exigits com a percentatge dels béns importats.
En ambdós, l’objectiu és reduir les importacions, i l’efecte directe és pujar els
preus. A més és una font important d’ingressos per l’Estat.
La importància dels aranzels ha anat disminuint durant el temps ja que els Estats
actuals prefereixen protegir les seves indústries mitjançant barreres NO
aranzelàries, com per exemple:
- Quotes a la importació : un país pot importar X quantitat d’un producte.
- Restriccions a l’explotació: imposades pels països exportadors i demanades
pels països importadors.
EXERCICI A CLASSE
Mostra de l’excedent del consumidor (EC) i l’excedent del productor
(EP).
Q0 Q1 Q1 Q0
P0
P1
EC
EP1
Estat
EP0

11
Imaginem que s’imposa un aranzel. Si succeeix això, augmenten els preus. A
més, la quantitat inicial del productor també augmenta, encara que la del consumidor
no, amb la qual cosa hi ha excedent de productor. Resumint:
Per tant, el que surt guanyant és el productor.
No obstant, amb la rebaixa aranzelària el que en realitat surt perdent és també
el productor perquè té problemes amb la competència exterior.
INTEGRACIÓ ECONÒMICA
Des de fa uns anys, el que caracteritza l’economia actual és la globalització
(convergència econòmica entre països). Aquesta convergència succeeix per tres motius
i/o característiques:
i. Augment dels moviments comercials.
ii. Augment dels moviments de capital.
iii. Augment dels fenòmens migratoris.
Tot això, fa que les economies estiguin interrelacionades, per això si li passa
quelcom a una d’aquestes li passa a una altra. Fa més de 100 anys hi havia tanta
globalització com ara, no obstant es va aturar per les guerres.
A partir dels anys 50 va tornar a créixer, i sobre tot a partir dels anys 80-90 va
créixer exponencialment.
En aquests 20 anys ha crescut més pel tema de les tecnologies i per les reduccions
dels costos (gran invent dels contenidors de mercaderies anomenats col·loquialment
“containers”).
Les institucions europees busquen la integració entre els països. Una de les
característiques en la Unió és que quan el treball falla en un país, es pot anar a
treballar a un altre lliurement (lliure circulació de capital humà).
SISTEMES D’INTEGRACIÓ ECONÒMICA
i. El més baix s’anomena acords preferencials: són acords bilaterals entre
països que produeixen rebaixes aranzelàries. El primer va ser el tractat del
carbó i de l’acer.
ii. Zones de lliure comerç: com per exemple el que va ser el mercat comú
europeu. Vol dir que dins d’aquesta àrea hi ha lliure comerç. A més a més,
aquests països es protegeixen amb un aranzel comú.
iii. Unió econòmica: per exemple la UE. Hi ha lliure circulació de capitals i de
persones.

12
iv. Unió monetària: és un salt molt més important, amb la qual cosa es crean
una moneda comuna. Això implica una única autoritat monetària (BCE) i els
països no poden apreciar o devaluar la moneda.
A més, seria important que hi hagués una centralització fiscal. En la UE no hi és,
en canvi en EE.UU. sí que existeix la centralització d’impostos, amb la qual cosa si
algun sector productiu pateix, deixa de pagar impostos i rep ajudes des de Washington
fins que millora la seva situació.
Totes aquestes mesures renuncien a la sobirania dels Estats membres fins que
existeix una unió política.
PER QUÈ S’INTEGREN? RAONS
- Econòmiques: accedir a mercats més grans. Per tant arriben a economies
d’escala (reducció de costos), augment del benefici, disminució de barreres,
foment del comerç...
- Polítiques: més cooperació entre els països membres, més cohesió social i
poder internacional.
EFECTES IMMEDIATS DE LA UNIÓ ECONÒMICA SOBRE EL COMERÇ
i. Creació de comerç: augmenta el comerç dels països que es van integran
a l’àrea econòmica.
ii. Desviació de comerç: al entrar més països hi ha més competència i fa
que alguns sectors (i comerciants) desapareguin (exemple de la fàbrica
metal·lúrgica de Sabadell vs. Polònia).
1951
Tractat
carbó i
acer
1957
tractat
Roma
constituti
u UE
1961
creació
política
agrària
comunitària
1968
creació
d'una duana
(mercat
comú
aranzels)
1973
mercat comú
s'amplia (RO,
IRL, Din)
1979
naixement
sistema
monetari
europeu
1981
s'amplia 9
països
(Grècia)
1986
entra Espany
+ Portugal
es signa acta
UE
1991
tractat
Maastricht
primer pas
naixement
euro
2002
Euro a
Espanya
2004
ampliació
països Est

13
EFECTES COMERCIALS DE LA INTEGRACIÓ ECONÒMICA
I. La integració augmenta el comerç, sobre tot l’intraindustrial.
II. Baixen els preus com a conseqüència de dos aspectes:
i. La major eficiència que s’aconsegueix.
ii. La major competència.
Això per tant té un efecte positiu sobre el consum i la inflació.
III. Millor aprofitament de les EE, ja que l’ampliació de mercat produeix una
reducció de costos.
IV. Reducció dels costos burocràtics; supressió de duanes.
V. Augment de la inversió estrangera, ja que moltes empreses
s’interessen en tenir una àrea de distribució i producció en la zona.
EFECTES DINÀMICS DE LA INTEGRACIÓ ECONÒMICA
Es fan més visibles a mig i llarg termini. Aquests són:
i. Augment de la innovació i progrés tecnològic.
ii. Augment del capital humà.
iii. Efectes precompetitius: poc a poc va millorant la competència per la
progressiva desaparició dels monopolis o pseudomonopolis.
iv. Disminució de la discriminació de preus: els preus poc a poc tendeixen
a igualar-se (de forma més o menys lenta).
v. Augment de les economies d’escala.
vi. Augment de la diferenciació de productes.
INTEGRACIÓ VS. DESLOCALITZACIÓ
La integració és un aspecte interessant, ja que al haver-hi llibertat, permet que les
empreses es puguin localitzar. Per tant, un procés d’integració permet que es
comuniquin (les empreses) i s’instal·lin en altres països (divideixin l’àrea de producció
en un país, la seu en un altre...). Això comporta a la deslocalització, els motius
d’aquesta són:
i. Econòmics globals, salarials (els sous de les economies de l’est són més
baixos que els d’Espanya), capital humà (els països de l’est són més rics
que en Espanya).
Per tant, podríem dir que la deslocalització comporta una fragmentació del procés
productiu.
ÀREES D’INTEGRACIÓ ECONÒMICA (AIO) I ÀREES MONETÀRIES
ÒPTIMES (AMO)
Una AMO és una zona amb llibertat de moviment de capital i els seus
habitants han optat per una moneda comuna.

14
Robert Mundell (teoria de. Anys 60): deia que perquè fos òptima la UE hauria de
complir tres requisits fonamentals:
1. Estructura productiva entre els diferents integrants diversificada a un nivell
similar, és a dir, que tots els països la tinguessin semblant.
2. Hi tenia que haver una elevada mobilitat de tots els factors productius. Sobre
tot el treball, ja que ell creia que si no hi ha treball en el país en el que estàs te
n’has d’anar a un altre.
3. Ha d’haver una centralització fiscal, amb un pressupost molt potent amb la fi
d’ajudar als països que no estiguessin bé econòmicament.
RESUM DELS PUNTS ANTERIORS
i. Estructura econòmica.
ii. Mobilitat.
iii. Centralització fiscal.
COM ES VA FER LA INTEGRACIÓ?
Buscaven que tinguessin estructures similars, que hi hagués la possibilitat de
mobilitat... amb criteris de variables nominals:
- Convergència amb tipus d’interès i amb el dèficit públic, a més del deute públic
i la baixa inflació.
INSTITUCIONS DE LA UE
1. Parlament Europeu (PE):
a. Aprova la legislació europea junt amb el Consell.
b. Exerceix control democràtic.
c. Aprova el pressupost de la UE.
2. Consell Europeu (CE):
a. Aprova lleis junt amb el PE.
b. Coordina les polítiques generals dels estats membres.
c. Aprova el pressupost.
d. Desenvolupa la PESUE (política exterior i de seguretat de la UE).
e. Coordina la cooperació entre els estats membres.
3. Comissió Europea: és l’òrgan executiu:
a. Promou les lleis (pensa en què legislar).
b. Gestiona l’activitat diària executant programes...
4. Tribunal de Justícia:
a. Vetlla pel compliment de la legislació europea.
5. Tribunal de Comptes:
a. Controla el finançament de les institucions.
Aquests són els principals, no obstant també cal distingir:

15
6. Organització de la UE:
a. Comitè de les regions: representa a totes les regions de la UE.
b. Banc Europeu d’inversions: encarregat d’estudiar i finançar les grans
estructures de la UE.
c. BCE: regula la política monetària dels membres de la unió monetària
europea. Només té un objectiu; controlar la inflació, la qual se situa
sobre el 2%. Si se superés la taxa, s’aplicarien polítiques restrictives
d. Defensor del poble.
PRESSUPOST DE LA UE
 El 75% surt d’una taxa aplicada a cada país en funció de la renda nacional.
 Un 12% de l’IVA de cada país.
 Un 12-13% dels aranzels de duanes i contribucions especials.
No obstant, es gasta:
 45% en política agrària (sector agrari i mediambiental).
 30% en desenvolupament social i econòmic.
 7% en temes de competitivitats (I+D...)
 7-8% en relacions exteriors.
 6% en temes d’administració i gestió.
POLÍTIQUES ECONÒMIQUES
Aquestes serien més importants si el pressupost fos més elevat. No obstant, els
objectius són:
i. Augment del PIB.
ii. Disminució de l’atur.
iii. Controlar la inflació.
iv. Redistribuir la renda.
v. Millorar el mediambient.
POLÍTIQUES MÉS IMPORTANTS
1. Política agrària comunitària: PAC. Pretén conservar la renda dels agricultors
de la UE.
2. Política monetària (important i molt influent). És influent perquè els mercats
reaccionen vers les mesures que prenguin.
3. Política comercial: hi ha un aranzel des de 1968 que es va desbloquejant a
mesura que es va negociant amb altres països.
4. Política competència: intenta evitar que hi hagi empreses amb molt poder
de mercat i es beneficiïn via preus de la seva gran quota.
5. Política regional i de cohesió: ajudes a països i regions que tenen les
rendes més baixes de la UE, per tal de reduir la desigualtat regional. Aquestes
polítiques tenen 3 objectius:

16
a. Objectiu I: per totes les zones amb un PIB inferior al 75% de la mitja.
b. Objectiu II: ajudes per a economies per dificultats puntuals.
c. Objectiu III: són per temes d’educació, innovació...
6. Polítiques de transport: tenen l’objectiu de liberalitzar el sistema de
transport, fomentant la privatització de les empreses i afavorint la competència
de la resta d’empreses.
GLOBALITZACIÓ
Recordem que la globalització és un fenomen que en un moment determinat
apareix en una economia. Aquest moment no està consolidat i implica que una sèrie de
variables (micro i macroeconòmiques) convergeixin dins de les economies.
Aquest fenomen és conegut fa més de 100 anys i es caracteritza per tres etapes:
i. Augment del comerç.
ii. Augment dels fenòmens migratoris.
iii. Augment dels moviments de capital.
En el cas de la Unió Europea, els tres aspectes estan permesos, per tant podem dir
que la UE és la globalització portada a l’extrem.
No tot són punts positius, sinó que fa que sigui més important la diferència entre
els països desenvolupats i els subdesenvolupats.
La globalització la podem dividir en 3 etapes:
- 1870 a 1914.
- 1950 a 1980.
- 1980 en endavant. A partir d’aquí creix més a causa de l’augment de les
tecnologies i la innovació.
A més, la globalització té lloc dins de l’estructura productiva que com per exemple,
en el Japó, a causa d’aquesta el sector que ha anat augmentant és el sector terciari
(serveis) igual que EE.UU, Polònia...
Com hem dit abans, la incorporació de les tecnologies i l’ús dels contenidors fan
que es redueixin els costos de transport. Tot això causat per la globalització.
La crisi actual també ve esdevinguda per un sobreendeutament per part de EE.UU
amb Xina.
PERSPECTIVES ECONÒMIQUES
Les característiques fonamentals de l’economia actual són:

17
i. Recuperació econòmica molt més lenta des del 2011 (es van frustrar
les expectatives).
ii. Un increment de la incertesa fiscal i financera.
En base això, podríem dir que per millorar les perspectives i reduir riscos
necessitem 3 aspectes fonamentals:
i. Política fiscal: consolidació fiscal ( i recuperació). Hauria d’anar a una
velocitat que anés d’acord amb les circumstàncies de cada país. Per tant,
estaríem parlant d’una consolidació a mig termini (i no a curt termini com es
creu).
ii. Mesures financeres: per augmentar el crèdit bancari i evitar noves
situacions de problemes financers a les entitats.
iii. Reequilibrament extern: les exportacions dels països que més pateixen
la crisi econòmica haurien d’augmentar i com a conseqüència les NX del
món haurien, com a mínim, deixar de créixer.
TEMA 8
TIPUS DE CANVI I MERCAT DE
DIVISES
És una part fonamental de l’economia actual i més amb la globalització.
Antecedents històrics
En el 1944, abans que acabés la Segona Guerra Mundial, 44 països es van
reunir a Bretton Woods (EE.UU), on va haver creacions d’institucions importants com
la FMI.
Els països van acordar mantenir els tipus de canvi dins d’unes bandes
estretes de fluctuació, i a més, que les monedes estiguessin recolzades amb el valor de
l’or. Cal afegir que el valor del dòlar era fixe amb el de l’or (1 oz d’or = 35$).
La resta de monedes es fixaven respecte al dòlar, la qual cosa va provocar que
el dòlar fos la divisa de referència. Això va anar funcionant fins al final de la dècada
dels 60, ja que era molt difícil mantenir-ho.
A l’any 1971, el president Nixon va suspendre la convertibilitat del dòlar amb
l’or i va devaluar el dòlar un 10%. A partir d’aquí es va adoptar un sistema de canvi
lliure, que vol dir que les monedes fluctuen en funció del mercat.

18
Divises
La divisa és una moneda escollida pel Banc Central de cada país que s’utilitza per la
realització dels pagaments internacionals.
Mercat de divises
Lloc on concorren els venedors o oferents de divises i els compradors o
demandants de divises. La interacció que es produeix entre ells determina el preu de
les diferents divises. És a dir, és el lloc on els bancs, empreses i particulars compren i
venen monedes estrangeres.
És un mercat continu, que opera a totes hores i on les divises varien
constantment.
A més, és un mercat líquid ja que cada dia hi ha un volum molt gran de
compravenda.
També és tecnològic i es pot operar mitjançant ordinadors.
Funcions
Distingirem entre:
i. Permet la transferència de fons i poder de compra entre un país i un
altre.
ii. Proporciona instruments i mecanismes per finançar el comerç i les
inversions internacionals.
iii. Es considera un mercat perfecte.
Participants
a. Bancs centrals: es posen d’acord per intervindre-hi i millorar la
situació.
b. Bancs comercials: fan d’intermediaris entre oferents i demandants.
c. Persones físiques i jurídiques.
Principals divises
La solvència econòmica i la política monetària de cada economia a més de la
participació d’aquesta en el sistema econòmic internacional, determina la importància
de la divisa. Així tenim:

19
i. Dòlar.
ii. L’euro.
iii. Dòlar canadenc i australià.
iv. Ien japonès.
v. Lliura esterlina.
vi. Franc suís.
vii. Iuan.
I, els mercats més importants del món són:
i. Londres.
ii. Nova York.
iii. Tokio.
iv. Singapur.
La resta es consideren mercats secundaris.
Tipus de transaccions
Al comptat o spot: quan dues parts accepten canviar monedes i tanquen
l’acord de manera immediata.
A futur o forward: les parts acorden canviar monedes a una certa data futura (a
30, 90 o 180 dies). Es fa per assegurar la possibilitat de que els moviments canviaris
afectin la rendibilitat d’una transacció.
Definició del tipus de canvi i diferents conceptes
Es pot definir com el número d’unitats de la moneda d’un país que es
requereixen per intercanviar-la per una unitat d’una altra moneda. Per tant, mesura el
preu d’una moneda respecte a una altra.
El preu de compra i venda són diferents ja que les operacions no es porten de
manera directa, sinó que actuen els intermediaris financers que pretenen comprar més
barat que el preu de venda.
Hi ha dos tipus de canvi: nominal i real.
a. Nominal: és el preu d’una unitat de moneda estrangera expressat en termes
de la moneda local. Per exemple, aquí seria 1€  1,25$
Quan el tipus de canvi augmenta, hi ha una apreciació i quan disminueix vol dir
que s’està depreciant.
b. Real: és la taxa en la que una persona pot intercanviar béns i serveis d’un país
per béns i serveis d’un altre. S’expressa com unitats d’un article estranger per
unitats d’un article domèstic.

20
Per determinar els preus s’usa el TCR o bé el deflactor del PIB. Hi ha una fórmula
per calcular el tipus de canvi real:
Exemple I.
Un sac de patates a EE.UU costa 10$ i un sac de patates al Japó es ven per 1.600
Iens. Quin és el tipus de canvi real entre el sac de patates americà i el japonès?
Suposem que el tipus de canvi nominal és de 8 I/$, aleshores:
Això el que mesura és el poder adquisitiu.
i. Què vol dir una apreciació o depreciació del TCR?
Una apreciació vol dir que un producte és més car en el teu país que el mateix en
un altre. Una depreciació és l’inrevés.
Paritat del poder adquisitiu (PPA)
És la relació entre els nivells de preus en 2 països i el tipus de canvi entre les
dues monedes. Aquesta teoria l’ha llençat David Ricardo, i diu que els productes
idèntics han de tenir el mateix preu en termes de la mateixa moneda.
Es basa en una lògica: està basada en el principi anomenat “llei d’un preu”.
Aquesta diu que un bé s’ha de vendre al mateix preu a tot arreu, ja que si no fos així,
hauria oportunitats de benefici no explotades.
El procés de prendre avantatge en els diferencials de preus pel mateix article en
diferents mercats s’anomena arbitratge.
Finalment, si resumim la PPA diu que: és una teoria dels tipus de canvi en la que
una unitat de cada moneda ha de poder comprar la mateixa quantitat de béns en tots
els països.
Altres determinants del tipus de canvi
Els determinants del tipus de canvi venen marcats pel curt i llarg termini.
Curt termini
Respon directament a les influències de l’oferta i demanda que sorgeixen de les
condicions en que es troben els mercats internacionals de divises. Per exemple, si

21
disminueix el número de venedors d’una divisa en el mercat, el preu d’aquesta
augmentarà per atraure més d’aquests. Els factors a curt termini es poden classificar
en:
a. Condicions de l’oferta i la demanda.
b. Expectatives del mercat.
c. Combinació amb els factors a llarg termini.
Llarg termini
Els factors que influeixen a llarg termini responen al comportament intern de:
a. Taxa d’interès: l’augment de l’interès atrau la inversió exterior. Així, els
inversionistes vendran altres divises per realitzar inversions en les que més
rendiment ofereixin.
b. Balança de compte corrent: les constants negociacions de béns i serveis
entre varies economies generen la demanda de divises pel pagament de
transaccions.
c. Taxa d’inflació: les taxes altes d’inflació dins d’una economia repercuteixen
de forma inversa sobre el tipus de canvi. Si hi ha una alta inflació, farà menys
atractiva la divisa ja que hi ha una pèrdua del valor real.
d. Polítiques governamentals: els governs, junt amb els bancs centrals poden
intervindré en el mercat de divises per influir en les cotitzacions del tipus de
canvi. Els bancs centrals influeixen mitjançant la compravenda de divises contra
les seves reserves oficials.
e. Reserves internacionals de divises: aquí s’inclou els fluxos d’efectiu en
divises que té un govern en un país. L’objectiu de la seva existència pot ser:
a. Suportar transaccions econòmiques.
b. Instruments de política canviaria.
c. Element compensatori sobre la demanda i oferta d’exportacions.
TEMA 9
ORGANITZACIO MONETARIA
INTERNACIONAL
En aquest tema parlarem del sistema monetari internacional en els mercats.

22
Intervencions públiques en els mercats de canvi
Règims canviaris
El que determina el règim canviari és el Banc Central de cada país. No hi ha un
tipus de canvi òptim ja que cada país escull aquell que sigui millor per les seves
necessitats. Hi ha dos sistemes:
1. Fixe: els BCs que adopten aquest tipus de canvi valoren la seva divisa en
relació a una altra moneda econòmicament estable o potent i que tingui menys
inflació. Per tant, s’anclen amb l’euro o el dòlar.
Té l’objectiu de seguir el transcurs de l’altre moneda. A més, el tipus de canvi
no es veu afectat per l’oferta i la demanda (mercat de divises). Els avantatges
són:
i. Estabilitat econòmica a curt termini: per seguir el tipus de
canvi, els països han de controlar la inflació (no vol dir que els
tipus siguin baixos, sinó estables).
ii. Evita que els BC actuïn de manera discrecional a l’hora de
modificar els tipus de canvi (hi ha una certa seguretat, ja que no
poden devaluar quan vulguin).
2. Flexible o en flotació: és el més utilitzat a les principals economies i és el
que sí està afectat per l’oferta i la demanda de divises. Per tant, amb aquest
tipus de canvi les economies es regulen automàticament mitjançant
modificacions no brusques (sobtades). Hi ha dos tipus:
a. Neta (flotació): quan el BC no intervé en absolut en establir el tipus
de canvi.
b. Bruta: el BC sí que hi intervé comprant i venent divises per tal
d’estabilitzar-les.
També, com he dit anteriorment hi ha tipus al comptat (spot) i a termini
(forward). Els primer es liquida al moment i el segon la compravenda s’estableix quan
es pacti.
Exercici II.
a. En una gràfica d’oferta i demanda de divises, explicar i suposar com té que
afectar la última rebaixa del tipus d’interès del BCE.

23
Al baixar el tipus d’interès, baixa la demanda i augmenta el tipus de canvi. Per tant es
depreciarà.
b. Veure com ha d’evolucionar el tipus de canvi de l’euro en funció d’aquesta
rebaixa.
Baixa el tipus d’interès, la inversió exterior neta augmenta, disminueix el tipus
d’interès i finalment, les exportacions netes augmenten.
c. A l’any 1994, Mèxic va encorar el pes mexicà amb el dòlar. Ho va fer perquè va
pujar la inflació entre d’altres coses. A priori, va funcionar. No obstant, al cap
d’uns anys l’economia va davallar. Com va afectar...
- Balança de pagaments mexicana.
- Com va acabar la història.
- Hi ha un paral·lelisme amb el que es podria viure a Espanya?
Baixen les reserves pel fet que hi ha una fuga de capitals. Tot això passa perquè els
mercats anticipen que el pes, amb el temps es devaluaria. Efectivament, va ocórrer.
Hi ha un paral·lelisme amb Europa ja que si un país com Xipre sortís de l’euro, aquest
es devaluaria i provocaria una fuga de capitals important.
Preguntes exposades a classe:
i. Opinió sobre la política agrària europea. Creus que afecta als països pobres?
a. El fet de subvencionar els productes europeus fa que es venguin per un
preu molt baix, fent que no es comprin els productes dels països pobres.
j. Exposa una política monetària efectiva (que provingui del BCE) i una altra
alternativa.
a. En principi, els diners que s’imprimissin fossin pels estats per reduir
deute. El fet de crear diners surt perdent el consumidor ja que crea
inflació i per tant es redueix el poder adquisitiu. L’altre alternativa és la
política fiscal expansiva.
k. Què penses que és millor, baixar impostos o donar subsidis?

24
a. No hi ha una resposta correcte, simplement és un tema més ideològic.
Mercat de capital
S’entén per mercat de capital aquell format per residents de diferents països
que intercanvien actius, no és un únic mercat sinó que està format per varis, com el
mercat de divises que indica l’intercanvi monetari internacional.
Els agents que intervenen són els bancs comercials, grans empreses,
institucions financeres no bancàries (asseguradores), bancs centrals i altres institucions
públiques.
Bona part d’aquest mercat prové de l’intercanvi de béns i serveis. Bé, es pot dividir
en diferents segments:
i. 1er segment: prové dels béns i serveis.
ii. 2n segment: prové del que es coneix com a comerç intertemporal (p.ex.:
un país en vies de desenvolupament demana dòlars i a canvi rep una
construcció d’una infraestructura).
iii. 3er segment: típic intercanvi d’actius per altres actius.
L’evolució d’aquest mercat està relacionada amb el tipus de canvi. Quan un país
permet la lliure mobilitat de capitals fa una certa renúncia a la política monetària.
Hi ha tres aspectes en una economia els quals no es poden tenir a la vegada:
1. Tipus de canvi fixe.
2. Política monetària orientada al desenvolupament interior.
3. Lliure mobilitat de capitals.
Amb aquests tres punts, cap repassar el concepte d’unió monetària òptima. La
UE és una unió monetària, la qual cosa vol dir que té una moneda comuna i que tots
els països integrants tenen la mateixa política monetària. Aquesta teoria va ser
desenvolupada per Robert Mundell i diu que per construir l’àrea monetària han de
passar tres filtres:
1. Estructures productives similars: pel fet de que els efectes de l’economia i
de les diferents polítiques monetàries afectin de la mateixa manera.
2. Mobilitat del factor treball: quan no hi hagués treball en el país de
residència, el treballador hauria d’anar a treballar a un altre país (en el qual sí
que hi trobaria feina).
3. Mecanisme fiscal que ajudi als països que passin un mal moment econòmic.
Això és la teoria, no obstant no és una realitat en la UE, sobre tot pel tercer punt.

25
Mercats financers internacionals
El flux de capitals (10 vegades major que el comercial) entre les economies
és molt gran. L’origen d’aquest moviment està en el moviment globalitzador que
comença amb l’alliberació del comerç i té com a conseqüències l’alliberació dels
moviments de capital.
A Bretton Woods es va voler restringir el moviment de capitals (Keynes era
contrari a l’alliberació d’aquest). No obstant, progressivament es van abandonant
aquestes idees keynesianes, sobre tot sobre els anys 70 que va coincidir amb el
trencament de la relació dòlar-or. És molt important, ja que fins aleshores si es treien
capitals fora del país era delicte.
En el 74, EE.UU i Canadà, seguits d’altres van abandonar la restricció de
capitals. A partir d’aquí, poc a poc es va anar obligant als demés països.
L’argument fonamental era fomentar el comerç, seguit de canalitzar els capitals
allà on fossin més rendibles, eficients i productius.
A més, això va provocar un tercer argument, i era el de disciplinar les
economies per a poder finançar el seu creixement.
També hi va haver situacions complicades com a Mèxic (94), Argentina (corralitos),
Xipre (l’actualitat).
Postures
Hi ha dos corrents de pensament:
a. Pensar que és bo, que la globalització permet una assignació més eficient
dels capitals i això és fonamental pels països subdesenvolupats.
b. L’oposició: Stiglitz (economista) diu que aquesta llibertat perjudica a nivell
mundial l’estabilitat financera. Aquest argument està recolzat actualment.
Tot això està portat per les agències de ràting, les quals són molt criticades per
l’excés de poder que tenen les seves valoracions.
Paral·lelament a això, hi ha una crisis de confiança en els mercats. Per tant ens
trobem:
- Moviment de capitals elevat.
- Mala regulació.
- Agències de ràting enormes: pèrdua de confiança.
Aproximadament el 30% de la inversió directa va a economies emergents, i el 50%
d’aquest va a Xina.
Des de la crisi s’ha observat una retirada d’aquests països i tornen als d’origen. Cal
destacar que sobre tot van als països rics encara que també s’ha vist que han reduït.

26
Molta part passa dels països emergents als desenvolupats.
Previsions
- Creixement dels mercats de capital globals: tots els que fan referència a
deute públic, dipòsits...
- Mercats emergents contínuament augmenten el seu nivell de creixement,
de manera que els països asiàtics com Xina i d’altres agafen el relleu del Japó
(gran prestamista fins ara), el relleu financer.
- Els països europeus continuïn augmentant l’afluència financera igual com
el pes de l’euro com a moneda internacional.
- Progressiva implicació dels països rics en petroli, com a prestamistes i
passin a ser centres financers molt importants com Londres, Àsia...
Per tant, tot això suposa un desenvolupament financer des d’EE.UU cap a altres
parts del món.
Organitzacions importants en moviments de capital
- Banc Mundial: format a l’any 1944 amb l’objectiu d’assistència tècnica i
financera en països subdesenvolupats per promoure el creixement econòmic.
Està integrat per 187 països i actuen com a accionistes. També està format per
institucions com el Banc Internacional de Reconstruccions i Foment.
Part del finançament (sobre tot del BIRF) prové de la venda de bons en els
mercats financers i de les reserves del propi BM.
Els préstecs que fa són en dues línies: per finançar la inversió i per les
polítiques de desenvolupament (reformes...).
- FMI: constituït en el 1945, integrat per 187 països. A partir de la crisi actual,
el paper d’aquest ha augmentat. L’objectiu és que els països tinguin els
suficients recursos.
o Fomentar la cooperació monetària internacional.
o Facilitar l’expansió i augmentar el comerç internacional.
o Ajudar als països membres amb problemes amb la balança de
pagaments (divises) facilitant-li recursos.
Per dur a terme aquests objectius, el que fa és supervisar i revisar les polítiques
dels països.
Recursos: quotes que paguen els països membres (= que el Banc Mundial).
- Comitè de Basilea: organització fonamental en el sistema monetari, creat en
el 1947. Està format pels Bancs Centrals de diversos països. El que fa és
normatives i marca directives (obligades per complir), per la supervisió de les
pràctiques bancàries. Regula l’activitat dels intermediaris financers per a
controlar el risc de les operacions bancàries. Les mesures que adopta
s’anomenen “Basilea I”, “Basilea II” i la que se segueix actualment és la
“Basilea III”. Les mesures estan destinades a:
o Millorar el sistema bancari per absorbir les crisis i tensions financeres.
o Millorar la gestió de riscos.

27
o Millorar la transparència dels bancs per saber la salut financera
d’aquests.
Les reformes incorporades en la “Basilea III” són:
- Augmentar la qualitat del capital per assegurar la capacitat de disminuir
pèrdues.
- Millorar tot l’anàlisi de riscos: endurir els sistema d’anàlisi de riscos.
- Obligació a augmentar els capitals quan la situació és expansiva.
- Endurir el tema de l’apalancament.
- Augmentar els requeriments de capital.
- Millorar la supervisió de les entitats financeres.
- Obliguen a que el ràtio de liquiditat sigui millor, més elevat.

Economia Internacional; creixement econòmic

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (12)

Similar to Economia Internacional; creixement econòmic

Similar to Economia Internacional; creixement econòmic (20)

More from Melanie Nogué

More from Melanie Nogué (20)

Economia Internacional; creixement econòmic