Aticle de premsa sobre el català a la Franja de Ponent.

2. 5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
55
60
La Franja de Ponent: història d’una espoliació lingüística i patrimonial
La història
Més enllà de les fronteres de l’actual Comunitat autònoma de Catalunya, hi ha unes quantes comarques que actualment
formen part d’Aragó, les quals són de llengua, de cultura i de nació catalanes: l’Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el
Baix Cinca i el Matarranya. Aquestes cinc comarques, vistes com un conjunt, són anomenades la Franja de Ponent, perquè
totes plegades, en el mapa formen una franja, una llesqueta enganxada a la frontera occidental de la Catalunya estricta. Els
municipis més importants d’aquest territori són Benavarri, Fraga, Calaceit i Mequinensa.
Els territoris d’aquestes comarques foren conquerits als andalusins de religió musulmana i repoblats amb gent catalana
durant l’Edat Mitjana. El comte de Barcelona Berenguer IV impulsà aquest procés conqueridor i repoblador. L’any 1142
conquerí Tamarit de la Llitera i el 1149 Fraga i Mequinensa. La conquesta de la comarca meridional del Matarranya acabà
l’any 1169. És per això que la llengua pròpia d’aquestes comarques d’ençà de fa gairebé mil anys és la catalana.
A les Corts Catalanes de Lleida de 1214 s’hi esmenta que Catalunya va “de Salses fins al Cinca”. Aquest límit es va
mantenir fins que l’any 1300, per pressions aragoneses, el rei catalanoaragonès Jaume II optà per lliurar la Ribagorça i part
de la Llitera a Aragó, malgrat que els catalans s’hi oposaren. A mitjan segle XIV el Matarranya també fou inclòs a Aragó i al
segle XV ho foren Fraga i Mequinensa. La part de la Ribagorça no cedida a Aragó hi fou annexada per part del rei castellà
Felip II l’any 1592.
D’aleshores ençà Catalunya no ha pogut reincorporar aquests territoris poblats per gent nostra. Tanmateix, històricament,
els habitants de la Franja s’han sentit catalans, de llengua i de nació. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya teoritzà la
reincorporació de la Franja a Catalunya, projecte que malauradament no prosperà com a conseqüència de la ferma oposició
de les Corts espanyoles.
Després de la mort de Franco, el 1978, es realitzà una enquesta a l’Institut de la vila de Tamarit en la qual, dels 64
alumnes de BUP que foren preguntats tots menys un deien que es sentien catalans. El mateix any, al Torricó, un altre
municipi de la Franja, es va cantar l’himne “Els Segadors” i s’hi van fer crits a favor de la integració a Catalunya, i el 1981 es
van recollir signatures a Benavarri per aconseguir aquest objectiu.
L’any 1996, vuit municipis de la Ribagorça aragonesa catalanoparlant (Benavarri, Tolva, Viacamp, el Pont de Montanyana,
Areny de Noguera, Sopeira, Bonansa i Montanui) demanaren passar a formar part de Catalunya si el govern aragonès no els
reconeixia una comarca pròpia dins Aragó.
Ni la constatació que la llengua pròpia de la Franja és el català, ni la identitat de costums entre gent de la Franja i gent
de la resta del Principat, ni la voluntat declarada diverses vegades d’incorporar-se a Catalunya han estat suficients, de
moment, per aconseguir que la Franja de Ponent torni a formar part de Catalunya.
La llengua
D’ençà de la fi del franquisme, a diferència de Catalunya, on l’administració autonòmica ha dotat d’oficialitat a la llengua
catalana i n’ha promogut tant com ha pogut la normalització, Aragó –amb la connivència de l’Estat espanyol- ha negat
qualsevol mena de reconeixement a la llengua catalana. El català és exclòs de l’administració a l’Aragó. Ni tan sols l’empren
les administracions municipals de la Franja. Només en algunes escoles el català hi és present, i encara com a una única
assignatura optativa. S’ha arribat a l’extrem grotesc de traduir els noms de les viles al castellà. Per exemple, Mequinensa ara
és Mequinenza, Vall-de-roures és Valderrobres, Benavarri és Benavarre, Tamarit és Tamarite, Aiguaviva és Aguaviva, Calaceit
és Calaceite, Areny és Arén, etc... I això en unes comarques on, fins fa pocs anys, més del 90% de la població era
catalanoparlant, un percentatge de catalanoparlants molt més alt que a qualsevol comarca de Catalunya.
L’administració aragonesa no només no ha legislat a favor del català sinó que hi ha legislat en contra. L’any 2013, en ple
debat sobre la futura Llei de Llengües de l’Aragó, el Partido Popular en el govern autonòmic i el PAR (Partido Aragonés
Regionalista), introduïren en el text de l’avantprojecte de l’esmentada llei la denominació de “lengua aragonesa propia del
área oriental” (LAPAO) per referir-se a la llengua catalana parlada a la Franja i no haver-la d’anomenar llengua catalana. El
govern autonòmic aragonès, doncs, no només no volia impulsar l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja –d’on n’és la
llengua pròpia- i afavorir-ne l’ús social sinó que, a més, volia negar l’existència del català dins les fronteres d’Aragó.
En l’actual llei de llengües d’Aragó el català serà cooficial en els indrets on n’és la llengua pròpia, però de moment les
administracions no han fet res per aconseguir que aquesta llei s’apliqui. A més, pràcticament no hi ha mitjans de comunicació
propis en català. Les televisions en llengua catalana no es veuren a la Franja. Tot l’oci és en castellà i pràcticament no
s’ensenya a les escoles. S’ha promogut un odi contra la llengua catalana, conseqüència de la creixent catalanofòbia a tota
Espanya, que ha fet néixer una entitat anticatalanista anomenada Aquí No Hablamos Catalán, contrària a la oficialitat del
català a la Franja. Darrerament la Falange Española ha iniciat una campanya contra la llengua catalana com a conseqüència
del fet que la Plataforma per la Llengua ha impulsat el repartiment per les escoles de la Franja d’un calendari en català per
als alumnes. Amplis sectors d’Aragó, aliens als pobles de la Franja, malden per fer desaparèixer qualsevol rastre del català en
aquestes comarques.
La conseqüència de tot plegat és que cada cop són més evidents els símptomes d’un retrocés clar de l’ús social del català
a la Franja. Moltes parelles ja no parlen en català als seus fills i hi ha viles com Aiguaviva de Bergantes en que s’ha constatat
que s’ha interromput la transmissió familiar del català de pares a fills, de manera que en aquesta vila del Matarranya, d’aquí
a uns anys ja no hi quedarà ningú que parli en català, per primer cop en 900 anys.
A tot plegat s’hi oposen amb la seva feina diària i abnegada una colla d’entitats que malden per defensar la llengua a la
Franja: l’Associació Cultural del Matarranya, el Casal Jaume I de Fraga, el Centre d’Estudis Ribagorçans, la Iniciativa Cultural
de la Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i Convergència Democràtica de la Franja.
La desaparició de la llengua catalana a la Franja de Ponent s’acosta cada vegada més i amb ella l’extinció d’una cultura i
una identitat –les nostres- mil·lenàries en aquest territori.
LA RENAIXENSA (blog en línia). Disponible a:
http://larenaixensa.blogspot.com/2017/10/la-franja-de-ponent-historia-duna.html