Tema 3 Ciències Socials Cinqué de Primària

1. 5
LA CULTURAA ESPANYA
La cultura espanyola té les seues arrels en les influències que els diferents pobles han
deixat després del seu pas per la península al llarg dels segles. A més de la història, el
relleu muntanyós i els mars que la circumden també han contribuït significativament en
la formació de la cultura actual.
Encara que hi ha un patrimoni cultural comú a tots els espanyols, la marcada
singularitat de les seues regions ha donat lloc a diverses manifestacions culturals al
llarg de la seua geografia. Eixes manifestacions han tingut reflectisc en tots els camps:
- l'art
- les tradicions
- la literatura
- les llengües i dialectes
- la música
- la gastronomia, etc.
Per asquest motiu, dins de cada territorihi ha DIVERSITAT CULTUTRAL
Aquesta pluralitat és tan important que està recollida en la CONSTITUCIÓ*
I QUÉ ÉS LA CONSTITUCIÓ?
Espanya és una nació molt antiga, històricament
formada per molts pobles i que en 1978 va decidir
regular-se per mitjà de normes civilitzades i
democràtiques.
La Constitució Espanyola de
1978 és la llei essencial per la qual
ens regim a Espanya i gràcies a la qual vivim en pacífica
democràcia. Espanya és un Estat democràtic perquè, abans que
res busca la llibertat, la justícia i la igualtat per a tots els que ho
formem i qualsevol té dret a exposar i defendre les seues idees
en públic sense ser perseguit.

2. La bandera d'Espanya la va inventar el Rei Carles
III per a distingir els nostres barcos dels altres. Els
seus colors són el roig i el groc. La Capital
d'Espanya és Madrid des que el Rei Felip II
trasllat allí La Cort per ser el centre geogràfic de la
Nació Espanyola. Un estat modern ha de tindre
les seues funcions ben dividides perquè no hi haja
embolics i eixa divisió de poder es fa de les
maneres següents: Executiu, Legislatiu i Judicial.
RIQUESA IDIOMÁTICA
El castellà o espanyol és l'idioma parlat per la majoria dels espanyols, encara que no tots
ho fan com a llengua materna. De fet, hi ha també altres llengües de gran importància
regional: principalment el català, el gallec, i el basc. Altres llengües són l'aranés,
l'aragonés i l'asturleonés o bable. Algunes d'estes llengües, especialment el català, el
basc i el gallec gaudixen d'una indústria editorial ben desenrotllada, que produïx diaris i
altres publicacions periòdiques. En les últimes dècades, les administracions locals
intenten potenciar l'aprenentatge i l'ús de les llengües minoritàries. Cal dir que, associat a
estes diferències lingüístiques, hi ha un marcat sentit d'identitat pròpia en unes quantes
regions, especialment en el País Basc, Galícia i Catalunya, amb importants sectors
nacionalistes. Pot dir-se que sempre ha existit una tensió entre el centralisme i el
regionalisme, optant-se en l'actualitat per una organització en comunitats autónom.

3. INFLUÈNCIA DEL CLIMA I LA GEOGRAFIA
Els accidents naturals que conformen Espanya han ajudat a configurar la cultura del país.
En el nord del país, la geografia muntanyosa ha facilitat la conservació de la seua llengua
i costums característics en eixes regions. Hi ha una forta tradició marítima, pel fet de ser
una península i, conseqüentment, estar rodejada d'aigua. Inclús en ciutats en l'interior
amb port fluvial, com és el cas de Sevilla, s'aprecia tal tradició. El transport aeri ha facilitat
que les platges del mar Mediterrani, especialment les de la Costa del Sol, alberguen a
milions de turistes tots els anys. Exceptuant la franja subtropical (illes Canàries) , es
poden distingir els següent tipus de climes: mediterrani, atlàntic i, en l'interior peninsular,
un clima continental moderat caracteritzat per estius molt calorosos i hiverns freds. En la
costa, el clima és més moderat. Els temperats i secs estius han donat com resultat una
cultura.
La presència de fonts en el disseny urbà i en els patis de les cases, la ceràmica en les
teules de les teulades i l'ús decoratiu dels taulellets són tradicions heretades dels
musulmans. Amb la decadència espanyola, el país adquirix davant dels observadors
estrangers una aurèola romàntica, convertint-se en una terra de terratinents aristocràtics,
llauradors illetrats, gitanos coloristes, toreros i intensa religiositat a l'estil medieval, en gran
contrast amb els països europeus circumdants, industrialitzats i «modernos».
Ja en els anys seixanta, la televisió es torna omnipresent, encara que només es comptara
amb un parell de canals. La mort de Franco va acabar amb la censura, i va donar lloc a un
creixement cultural explosiu en un ampli nombre d'àrees, en especial el còmic, la música
popular i el disseny. S'assistix així al fenomen de la moguda madrilenya, subcultura jove
de finals dels 70 i primers dels 80 afí al punk i la new wave, que va tindre el seu epicentre

4. a Madrid. També va permetre el boom del cine eròtic nacional en un fenomen conegut
com el destape. La instauració de les comunitats autònomes va donar vigor a molts
aspectes de la cultura local, alhora que Espanya s'unia a la Unió Europea en 1986.
S'imposen noves formes d'oci, com els videojocs, mentres el nombre de llibres presents
en les llars espanyoles augmenta a poc a poc. Així, si en 1985, tenien de mitja 108 llibres;
en 1991, el número havia ascendit a 143.
COSTUMS
La sesta és una tradició que està retrocedint, especialment en les ciutats. El ritme normal
del dia a Espanya sol continuar dividisc en dos períodes, matí i vesprada, amb una pausa
de dos o tres hores durant el menjar. Un passeig al final de la vesprada és un costum
estesa en molts llocs. L'hora del sopar, com en unes regions del sud d'Itàlia, és la més
tardana a Europa, habitualment al voltant de les 10 p.m. La diversió es caracteritza per
tindre lloc en la nit, fins i tot altes hores de la matinada. En el centre i sud de la península,
la calor estival ha potenciat eixe fenomen. La vida nocturna comença tard. Molts clubs,
inclús en ciutats relativament xicotetes, obrin a la mitjanit i no tanquen fins a l'alba. A
Madrid a l'estiu i en altres grans capitals, comença a ser habitual que actuacions culturals
s'estenguen fins a les dos de la matinada.
VARIETAT GASTRONÒMICA
És difícil resumir tota la riquesa de la gastronomia espanyola en unes línies. La geografia,
la cultura i el clima han creat una cuina molt variada en receptes i estils culinaris. Les
distintes civilitzacions que han passat per la península també han deixat la seua
empremta, que ha arribat fins als nostres dies. Part d'eixa influència es deu a la tradició
fesol i morisc. El peix és part important en la dieta dels espanyols. El costum és adquirir-
ho fresc. Moltes zones distants de la costa també tenen un aprovisionament diari, la qual
cosa fa possible preparar plats de gran sabor. La carn, no obstant això, sol ser més
habitual en l'interior. No pot faltar una menció a l'oli d'oliva, la tradició de la qual és
mil·lenària en la cuina mediterrània.
Una breu relació de plats típics i populars podria ser la següent:
Arròs amb llet Polenta torrada Porrusalda
Abadejo Orxata Formatges
Botillo Mona Vinagreta
Calder Pernil Sagnia
Durícies Marmita Sidra
Xoriço Botifarra Tapa
Olla Molles Truita de creïlles
Quallada Brisa Vins d'Espanya
Escudella Pa amb tomaca Rosta
Fabada Paella Gaspatxo
Fideuá Papes arrugades

5. ESTIL DE VESTIR
Durant el Segle d'Or espanyol (ss. XVI i XVII) la moda espanyola s'imposava a Europa:
trages foscos i la major part de les vegades negres, amb uns pocs detalls de color:
cadenes d'or, blanques goles, la creu d'alguna orden... A Holanda, França o Flandes era
comú esta moda entre els hòmens. Les regions d'Espanya han desenrotllat al llarg de la
seua història una manera de vestir propi. El trage regional és la seua màxima expressió.
Es lluïa, especialment, en les festes locals i celebracions populars. Eixa tradició en el
vestir ha cedit en favor de les pautes que marca la moda contemporània; si bé, encara
persistixen alguns estils característics: a Extremadura i en els pobles de Castella, la
vestimenta continua sent relativament austera. El vestir andalús, al contrari, és molt colorit
i elaborat durant les festes. Els dissenyadors espanyols estan rebent un cert
reconeixement a nivell internacional, destacant-se la Cíbele Madrid Fashion Wee
En la següent pàgina trobem els tratjes típics de totes les ciutats d 'Espanya:
http://www.educar.org/redhispanica/trajes/
TRATJE TÍPIC D'ALACANT
TRATJE TÍPIC DEE CASTELLÓ

6. TRATJE TÍPIC DE VALENCIA
ART
L'art a Espanya es remunta a les primitives aportacions artístiques dels pobles
prehistòrics que van poblar la península hispànica (Altamira) a més dels seus restes
arqueològiques en la protohistòria com a aixovar funerari: atuells, collars, diademes, etc. I
les seues tombes funeràries, com el tholos de l'edat del bronze, com un altre tipus de
soterraments en monuments turriformes, en atuells o escultures de mans dels ibers. La
influència fenici-púnica, grega, romana i finalment l'arribada dels pobles germànics,
fonamentalment el visigot i alguna influència bizantina en Llevant, determinaria, junt amb
el cristianisme europeu, l'art espanyol durant l'Edat Mitjana i fins a l'actualitat. En
l'Espanya primigènia, és a dir, Hispània, la riquesa cultural orientalitzant (influenciant als
tartessos i ibers) i del nord (influenciant la població celta del nord) , van ser dos factors
determinants per a l'enriquiment de l'art peninsular.
El poble fenici i púnic, amb l'arribada dels grecs més tard dotaria d'una influència notable per a
l'iber més avant. La seua riquesa cultural arribaria al seu apogeu en el Segle d'Or espanyol (mitjan
del s. XVI fins mitjan del s. XVII) , destacant figures en la pintura com Diego Velázquez, El Greco,
en la literatura; Francisco de Quevedo, Góngora, etc. Esta riquesa cultural que sobreïx en les seues
pintures, escultures i edificios... a més de places i carrers de les ciutats espanyoles, és resultat sens
dubte de la simbiosi de l'Espanya cristiana (hereva de la visigoda) i de
la islàmica, que ha dotat de gran riquesa artística durant els segles
venidors.
Les Meninas de Diego Velázquez, en el Museu del Prado,
Madrid. Este quadro és un dels més representatius de l'art
espanyol junt amb la representació d'El tres de maig de 1808
de Goya i a altres obres de Velázquez, com La rendició de
Breda (Les llances) o les filadores. Esta junt amb les citades
anteriorment són una de les obres més destacades i difoses de
l'art a Espanya.

7. MÚSICA I DANSA
La música d'Espanya és una part fonamental de la cultura i el folklore d'eixe país incloent
els distints estils desenrotllats en les diferents històriques; des de les primeres
manifestacions culturals prèvies a la pròpia existència d'Espanya com a estat, a les
manifestacions artístiques i els productes de la indústria de l'entreteniment actuals.
Els balls són un reflex dels costums i tradicions d'un poble, sent molts d'ells el resultat de la fusió de
diverses cultures que han anat poblant al llarg dels anys distints territoris del món. Espanya és un
país ric que costums pel que no estranya que tinga una diversitat de balls típics.
Els balls típics d'Espanya que han sigut més popularitzats en la resta del món, entre ells: El
fandango. Encara que històricament s'indica que el fandango va arribar a Espanya a través dels que
havien estat en el regne d'índies, el fandango s'ha tornat tan popular i important dins del folklore
espanyol que va ser declarat en 2010 com Bé d'Interés Cultural. El fandango es balla en parelles i
davall un compàs ternari amb l'acompanyament de castanyoles, la qual cosa fa que siga considerat
un símil de la jota. Les seguidilles. Les seguidilles són cançons típiques d'Espanya però que també
compten amb un ball típic en particular, són típiques de comunitats autònomes com Madrid i
Canàries. Les primeres seguidilles van aparéixer en els teatres del segle XVIII i des dels seus inicis
es van caracteritzar per ser de ritme animat i estar acompanyades pel tamborí, guitarres, dolçaines i
castanyoles. Els seus temes solen ser guilopos encara que també compta amb lletres de temes
amorosos.

8. La crotacología. Que és el singular art de tocar furgadents o castanyoles mentres es balla o es
realitza taloneig. A més, dins dels balls típics d'Espanya comptem amb balls regionals d'Espanya,
entre ells tenim: La jota. La jota és un ball típic espanyol el ball del qual és acompanyat del so de
les castanyoles i els ballarins del qual visten amb trages típics semblants als ballarins de flamenc. El
ritme de la jota és de compàs de ¾ i per a la seua interpretació s'utilitzen guitarres, tambors, i
bandúrries. Les danses basques. Estes danses són típiques i fonamentals quan ens referim al folklore
basc. Les danses basques s'utilitzen en festivitats on es busca representar esdeveniments de la
història o cultura basca. Dins de les seues variants trobem als balls de romeria i les danses d'espases.
La sardana. Típica d'Andorra i Catalunya, La sardana és un ball que es realitza en grup i en forma
circular. Este ball pot ser realitzat per un grup de persona -sense importar una quantitat específica de
parelles- i és considerat com un ball merament social que és acompanyat en el seu compàs per una
mitjana de dotze instruments. La muiñeira. Esta dansa típica espanyola és pròpia de comunitats
autònomes com Astúries, Galícia i Castella i Lleó. La muiñeira sol ser acompanyada per panderetes,
tambors, tamborí, gaita, bombos, i inclús l'estrijole de petxines. En la seua estructura de ball és
semblant a la sardana i presenta un compàs de 6/8.
Com a curiositat...
Una de les feste smés copnegudes a Espanya és la Fèria d'Abril amb les seues “Sevillanes”
Es coneix com a Fira d'Abril o Fira de Sevilla al conjunt de casetes
i atraccions que s'instal·len en el recinte firal del barri Dels
Remedios per a la celebració de la festa local de Sevilla, en la
comunitat autònoma d'Andalusia, Espanya. Se celebra una o dos
setmanes después1 de la Setmana Santa i coincidix amb els bous en
la plaça de la Maestranza, constituint estos esdeveniments les Festes
de Primavera de Sevilla. És la fira més populosa i coneguda de quantes se celebren a Andalusia, la
més visitada i la que té un impacte econòmic més fort a la Comunitat Autònoma.