Treballderecerca jldelatorre

Un estudi d’Història Oral a la II República espanyola:la vida quotidiana
1

Índex
INTRODUCCIÓ 4
1. HISTORIA ORAL 8
1.1 Introducció 8
1.2 Per què utilitzar 9
1.3 La Història Oral com a font històrica 11
2. METODOLOGIA 16
2.1 Documentació 16
2.2 Selecció de fonts orals 19
2.3 Anàlisis de la informació 21
2.4 Elaboració de les conclusions 22
3. CONTEXT HISTÒRIC 23
3.1 Antecedents 23
3.2 Proclamació de la II República (1931) 31
3.3 Bienni reformista (1931-1933) 35
3.4 Bienni negre (1934-1936) 38
3.5 La victòria del Front Popular (1936) 40
4. VIDA QUOTIDIANA 43
4.1 Descripció dels entrevistats 43
4.2 Residència 47
4.3 La família 49
4.4 Alimentació 50
4.5 Higiene 53
4.6 Temps lliure 54
4.7 Actes socials 56
4.8 Relacions socials 58
4.9 Política 59
4.10 Educació 61
4.11 Treball 62
CONCLUSIONS 64
ANNEXES 68
Entrevista Base 68
Fitxes tècniques de les entrevistes 73
Glossari 96
Bibliografia 99
2

"A vegades hi somio, i llavors em sento culpable: els veig a tots, intactes i saludant-
me, igual de joves que llavors, perquè els temps no corre per a ells, igual de joves i
preguntant-me perquè no estic amb ells, com si els hagués traït, perquè el meu lloc
vertader era allà; o com si jo estigués usurpant el lloc d'algun d'ells; o com si de fet
jo hagués mort fa seixanta anys en qualsevol cuneta d'Espanya o d'Àfrica o de
França i estigués somiant una vida futura amb una dona i uns fills, una vida que
havia d'acabar aquí, en aquesta habitació d'un asil, xerrant amb vostè ...
Ningú no els recorda, ¿sap? Ningú. Ningú no recorda ni tan sols per què van morir,
per què no van tenir una dona i uns fills i una habitació amb sol; ningú, i, menys que
ningú, la gent per la qual van lluitar."
Miralles: Soldats de Salamina.
3

Agraïments
Al meu pare, que amb el seu suport incondicional i la seva tasca d’extermini de la
procastinació, ha aconseguit que aquest treball tingués cap i peus.
A la meva mare, que amb les seves converses i els seus entrepans, em va amenitzar
les tardes de redacció del treball.
A la meva tutora Dolors Camenforte, que finalment va ser capaç de superar les
conspiracions internacionals que existien contra els correus electrònics en els que li
enviava els esborranys del treball.
A la família Ojuel Escobar, que a través dels seus treballs de recerca i els sopars a
La Marina, em van anar preparant any rera any per a aquest treball.
A tots els entrevistats de la meva recerca, que m’han prestat amablement els seus
records, vitals per a la meva investigació.
A en Gregorio López-Raimundo i a la Teresa Pàmies, que tot i que no els vaig poder
entrevistat personalment, han contribuït activament en el procés de recuperació de
la memòria històrica.
Al grup d’investigació de la Universitat de Barcelona DHIGECS, que m’ha guiat en
l’apassionant tasca de investigar a través de la Història Oral.
A tots aquells i aquelles que lluiten dia a dia contra l’oblit, contra la pèrdua de la
nostra història i les nostres arrels.
4

INTRODUCCIÓ
El treball que desenvolupo a continuació està centrat en un període específic,
el de la II República Espanyola. En el procés de documentació del treball he
trobat molt interessant la vigència actual d’algunes de les divisions socials i
polítiques que tenen el seu origen en aquesta època.
Podem exemplificar la vigència d’aquestes divisions en els enfrontaments
polítics que han protagonitzat el govern i l’església arran de la proposta de la
llei orgànica d’educació. Una altra qüestió vigent nogensmenys important és
el conflicte territorial espanyol, que té com a màxima correlació històrica els
Estatuts de Catalunya de 1932 i el del 2005. Totes aquestes qüestions eren i
són les causes principals dels malsons més aterradors i dels somnis més
il·lusionats de tot un país.
No vull pas que aquests exemples donin a entendre que estic introduint un
treball d’història política, ja que sóc conscient que ja n’hi ha moltíssims que
tracten aquesta matèria. Aquest treball té com a objectiu saber fins a quin
punt la història oral ens pot servir per a explicar les condicions de vida de les
persones que van viure aquesta època tan rica en experiències .
En el procés de realització d’aquest treball, les fonts orals tindran un paper
5

fonamental, ja que aquestes ens portaran més enllà dels llibres, relatant-nos
nostàlgicament una de les etapes més importants de la història del nostre país
a través de les seves vivències més íntimes de les persones entrevistades. Cal
recordar que molts d’aquests testimonis es troben en edats molt avançades i
que, per llei de vida, desapareixeran aviat. La seva pèrdua significarà la
desaparició d’una gran quantitat de vivències que contenen molta informació
d’aquest emocionant període que ha configurat la història del nostre país.
No obstant això, i deixant de banda l’aspecte més emotiu del treball, també és
necessari posar els peus a terra, i ser conscients que els testimonis
entrevistats són una font històrica més, i com a tal, han de rebre el mateix
tractament que qualsevol d’aquestes. Això comporta fer un esforç intel·lectual
amb una conseqüent interpretació distant, imparcial i fins i tot, amb un cert
grau d’escepticisme. Mantenir una certa distància ha d’ajudar a donar al
treball el rigor històric que ha de tenir.
Quan vaig començar a pensar en la investigació que desitjava realitzar, tenia
ben clara l’època que tractaria. Sempre he sentit un especial interès per la II
República. Inicialment, i reconec que amb un sentiment poc raonat, vaig
pensar que va ser una etapa política d’una intensitat extraordinària. És evident
que existien molts partits, i que els sindicats tenien una presència més que
important. La gran diversitat de partits polítics va crear un escenari on el joc
polític estava servit. Aquest joc va desencadenar una quantitat de coalicions i
pactes fascinants. És cert que aquesta vida política frenètica també la trobem
6

en altres moments històrics i que durant el segle XIX el joc polític va ser fins i
tot més intens. Però si som més amples de mires, si fem un esforç reflexiu i
observem la història del nostre país, ens adonarem que ara, durant la II
República, per primera vegada en molt de temps les persones creien en la
viabilitat d’un canvi radical en les seves vides.
Durant anys, fins i tot segles, tots aquells que creien i lluitaven per un canvi,
no havien arribat a bon port, ja que les estructures socials feien impossible
qualsevol trencament amb els sistemes polítics tradicionals. Però a la II
República, amb l’avenç de la industrialització i l’expansió de les idees
anarquistes i comunistes al camp, les estructures socials van començar a
trontollar. La industrialització va possibilitar la presa de consciència de les
masses, i les idees revolucionàries van iniciar un conflicte amb les estructures
tradicionals que permetia albirar un canvi, en definitiva, la possibilitat de
concebre una nova forma de viure. Els republicans defensaven el laïcisme i
lluitaven per un estat lliberal modern que fos un exemple de modernitat a
nivell europeu. Els socialistes i comunistes, obrien les portes a una nova forma
de concebre la igualtat econòmica i els anarquistes plantejaven una veritable
revolució social, que fes lliure cada persona. En definitiva, un cúmul d’idees,
que encara que en aquell moment fossin motiu de moltes baralles, coincidien
en la intenció, i fins i tot la necessitat, de canviar el món conegut.
Per tots aquests motius i partint del meu interès per la història oral, la vida
quotidiana i la II República plantejo el meu treball com una investigació pilot
7

que em permeti posar en evidència el valor de la memòria col·lectiva en el
coneixement i l'explicació de la nostra història recent. Les següents hipòtesis
serviran de fil conductor a la meva recerca:
• Podem considerar realment que les fonts orals són fonts històriques?
• És possible, utilitzant la Història Oral, fer una història diferent de la que
hem trobat fins ara als llibres d'història?
• Ens aporta la Història Oral nous coneixements sobre la vida quotidiana
durant la II República?
• Hi ha coincidències entre el record que en conserven les persones i els
fets documentats pels historiadors?
• És necessari un major esforç institucional per evitar la pèrdua dels
testimonis orals i de tot el que ens poden aportar?
El meu treball intentarà respondre aquestes qüestions.
Josep Lluís de la Torre Lorente
Febrer del 2006
8

1.- HISTÒRIA ORAL
1.1.- Introducció
Començarem parlant aquí d’una de les eines fonamentals que hem fet servir
per realitzar aquest treball de recerca, és a dir, la utilització de fonts i de
tècniques pròpies de la història oral.1
Quan vaig començar
aquest treball, jo ja
havia vist imatges
de la Segona
República a diversos
llibres gràfics i tenia
informació detalla
dels fets polítics
d’aquest període.
Amb tots aquests recursos, jo em veia capaç de reconstruir una part del
passat. Era capaç de saber quins tipus de govern van haver-hi i com van
actuar. Coneixia molta història política, però volia anar més lluny. Volia
1
Citarem aquí les publicacions més importants que ens han servit per iniciar-nos en el treball
d’història oral. BORDERIAS, C. “La historia oral en España a mediados de los noventa”, a
Historia y fuente oral, núm.13, Barcelona, 1995. FOLGUERA, P. Cómo se hace historia oral.
Eudema, Madrid: 1994. FRASER, R. “La formació d’un entrevistador”, a Historia y fuente oral,
núm.3, Barcelona 1990. PUJADAS, Joan J. “Les fonts orals i la metodologia dels relats
biogràfics”. A Perspectiva Escolar, núm. 265, maig 2002. SANTACREU, J.M. (coord.) Historia
contemporánea y nuevas fuentes. Universidad de Alicante, Alicante, 1995.
9
Enregistrament de l’entrevista a l’Antoni Solà

ampliar la visió històrica que ofereix la història política, afegint la història de
la gent2
. La història política ens parla sovint dels governants i no dels
governats. Volia tenir una visió més àmplia amb l’ajuda de la història social.
En definitiva, el que cercava, era entendre el com i el perquè del
comportament de la gent.
Una de les raons que més m’ha motivat a utilitzar la història oral, és la
imminent desaparició dels últims testimonis de la Segona República. Com que
és ja un període generacionalment allunyat, es fa cada vegada més difícil
trobar testimonis vius. Em neguitejava la necessitat d’entrevistar-los, de
recollir els seus records i les seves paraules per a què no es perdessin per
sempre. Em passava pel cap que si no ho fèiem ara, després seria massa tard.
1.2.- Per què utilitzar la història oral?
La història oral pot arribar a ser una eina clau per a la investigació que hem
portat a terme, ja que aquesta ens permet analitzar la història d’una manera
molt més dinàmica i viscuda. Quan els fets històrics tenen un rostre humà, la
història deixa de ser una simple llista d'esdeveniments i dates. Pren un valor
2
En els anys trenta el teòric marxista Antonio Gramsci ja havia escrit:” la historia se refiere a los
hombres, a cuantos más hombres sea posible, a todos los hombres del mundo en cuanto se
unen entre ellos en sociedad y luchan y se mejoran a sí mismos” en GRAMSCI,
A.:Antología.,Selección, traducción y notas de Manuel Sacristán, ed. Siglo XXI, Madrid, 1974,
p.511. La història oral permet incorporar a l’estudi històric tota la gent anònima que no sortiria
d’altra manera en els llibres d’Història.
10

emotiu que trenca la fredor del document escrit. Una altra de les possibilitats
que ens obre aquesta eina investigadora és l’aprofundiment en els aspectes de
la vida quotidiana. La història oral ens permet allunyar-nos parcialment de la
història política i posar en relleu els aspectes més humans de l’etapa
històrica. Ens permet endinsar-nos en el dia a dia de les persones i ens acosta
al coneixement de la seva atmosfera social. Aquest mètode ens facilita poder
saber el que pensava la gent sobre els diferents esdeveniments viscuts i, a
més, ens dóna la possibilitat de saber quina influència van tenir aquests a la
seva vida diària.
Utilitzar la història oral
per al desenvolupament
d’aquest treball té un
valor afegit més, i és la
contribució a la
recuperació de la
memòria històrica. Per a
mi és veritablement
important no perdre
l’oportunitat d’aprofitar, ara que encara som a temps, aquestes fonts que ens
poden aportar una valuosa i necessària visió de la història d’aquest període.
La història, a més de servir per a satisfer la nostra curiositat, té una altra
utilitat. És la de permetre’ns conèixer el passat per a no tornar a cometre els
11
Entrevista a Antoni Solà
Enregistrament de l’entrevista a la Pepa Batalla

mateixos errors, per entendre una mica millor el present i per intentar
esbrinar cap a on anem. No he volgut pas desenterrar els morts ni gratar en el
conflicte que va posar fi a la República. He buscat entendre perquè es va
arribar a aquells extrems. I he volgut entendre, perquè em preocupa el
present que visc i el futur que en tocarà viure.
Respecte a les entrevistes que he realitzat, una de les coses que m’ha cridat
l’atenció és el fet que quan els testimonis parlen de la vida quotidiana sovint
s’allunyen de les seves visions polítiques. M’he adonat que el dia a dia de les
persones, de vegades, transcorre, independentment de les seves opcions
polítiques.
1.3.- La Història Oral com a font històrica
Quan elaborem un treball d’història, cal tenir present que hi ha diversos tipus
de fonts històriques. En qualsevol investigació històrica, l'investigador ha
d’extreure informació de les fonts disponibles. El mètode amb el que es
treballen les fonts depèn de l’etapa històrica d’aquest3
. També és molt
important tenir present el grau de fiabilitat de les fonts, ja que aquestes
poden ser subjectives o incertes. Per a poder superar aquests problemes és
necessari un tractament crític i una bona contextualització de la font.
3
Un primer qüestionament de les fonts orals com a fonts històriques el podem trobar en BURKE,
P. (ed.): Fromas de hacer Historia.- ed. Alianza Universidad, Madrid, 1993. Dintre d’aquest
treball col·lectiu cal destacar l’article de Gwym Prins titolat “La Història Oral”. No obstant, aquí es
planteja la utilització de la història oral copiant sistemes de treball de l’antropologia. És a dir,
com un recurs per treballar la història dels pobles que no tenent fonts escrites per utilitzar-les.
12

Hi ha vàries categories
de fonts històriques i es
classifiquen segons el
seu suport4
. Les fonts
materials són les que
ens donen informació
d’una manera indirecta.
Alguns exemples
d’aquestes serien
els vestits o els estris de cuinar d’una època en concret. Les fonts escrites (o
textuals) són considerades les més essencials per a qualsevol investigació
històrica. Aquestes comprenen tots els documents escrits amb qualsevol tipus
de caràcter. Les fonts audiovisuals són aquelles que mostren una imatge,
pel·lícula o so que reflecteixen una etapa històrica. En aquest grup podem
incloure el cinema, la televisió, la ràdio i elements similars.
Les fonts orals són els enregistraments de testimonis orals a través d’una
entrevista sobre un tema determinat. Existeixen dos tipus de fonts orals: les
directes i les indirectes. Les directes es caracteritzen perquè els testimonis
proporcionen informació directa: han estat testimonis oculars o participants
dels fets que expliquen. Les indirectes són les transmeses pels testimonis que
no han viscut personalment els fets. Un exemple de font oral indirecta seria
4
Per veure d’una manera resumida i esquemàtica les tècniques de treball d’historiador i
l’evolució de la historiografia des dels inicis fins a l’actualitat m’ha estat molt útil SÁNCHEZ
PRIETO, S.: ¿Y qué es historia? Reflexiones epistemológicas para profesores de secundaria.
Ed. Siglo XXI, Madrid, 1995 i també MORATIELLOS,E.: El oficio de historiador. Ed. Siglo XXI,
Madrid, 2003.
13
Enregistrament de l’entrevista a Tario Rubio
Enregistrament de l’entrevista de la Pepa Batalla

l’enregistrament d’una néta exposant una vivència que la seva àvia li va
explicar.
Treballar amb fonts orals comporta el seguiment d’una metodologia específica
per tal de tractar adientment la informació captada a través testimonis. Un
dels inconvenients d’aquest tipus de fonts, és la seva subjectivitat. L'objectiu
clau de les entrevistes és el de captar les sensacions e impressions dels
testimonis, tot i sabent que aquestes són només una cara del cub de la veritat.
Aquesta ha de ser contrastada amb documentació i altres testimonis, no per a
negar la veracitat total del testimoni, sinó per enquadrar-la en el conjunt de la
explicació i de la investigació.
Per a la realització d’aquest treball, ha estat necessària la selecció de
testimonis representatius dels diversos sectors socials de l’època. Aquest ha
estat el primer esforç important de fer. És necessari seleccionar els
testimonis, ja que com he mencionat abans, una investigació històrica
requereix ser crític i neutral. Crec que primer s’ha d’analitzat l’etapa que és
objecte d’investigació i després s’ha de fer una tria de testimonis tot intentant
que siguin representatius del col·lectiu social del moment. Aquí apareix una
dificultat. De vegades, aquesta tria és difícil de realitzar i, altres, fins i tot
impossible. Aquest últim cas es dóna quan s’investiguen etapes històriques
molt llunyanes. En el meu cas, vaig pensar que malgrat la dificultat de triar
testimonis encara seria possible. Havia de trobar persones que tinguessin al
voltant de 80 anys o més i tenir present que haurien viscut els fets de la
14

República amb molt pocs
anys. Efectivament, tots
els testimonis que he
entrevistat m’han parlat
com a nens o
adolescents en aquella
república, cosa que
m’ha dificultat
profunditzar en certs
aspectes quotidians, com per exemple la vida laboral. En aquests casos,
aquesta informació que em mancava l’he complementat amb documentació
textual i gràfica.
No obstant les dificultats , podem transformar aquest inicial desavantatge en
un factor, sinó positiu, si constructiu. El fet de ser conscients que la memòria
és selectiva i que els testimonis poden donar informacions contradictòries a les
donades pels documents o llibres, ens poden fer entendre que la realitat no és
més que la suma del conjunt de totes les realitats personals dels individus.
Una de les eines més útils per poder contrastar entre els diversos testimonis és
l’ús del qüestionari. Aquest ús també ens facilita la comparació entre la vida
quotidiana de cadascun dels testimonis. El qüestionari ha de contemplar
preguntes concretes sobre affairs quotidians, com poden ser- per exemple-
l’alimentació o l’oci. També ha de ser flexible, de manera que, gairebé,
15
Enregistrament de l’entrevista a Josep Ramos
Enregistrament de l’entrevista de la Pepa Batalla

durant l’entrevista s’ha de convertir en un guió que la faciliti.
Per a l’elaboració del qüestionari5
vaig centrar-me en el tema que realment
tractava en el treball: la vida quotidiana, fugint així de les típiques entrevistes
d’història política. No es que volgués rebutjar qualsevol aspecte polític, sinó
que només preguntaria sobre política quan aquesta influís en el dia a dia dels
entrevistats.
5
FRASER, R. “La formació d’un entrevistador”, a Historia y fuente oral, núm.3, Barcelona 1990.
16

Portada del llibre de R.
Fraser
2.- METODOLOGIA
2.1- Documentació
Tenir un coneixement el més ampli possible de l’etapa a estudiar és el pas
previ al treball de camp. És important fer-ho abans, perquè així podrem
disposar de certs coneixements previs sobre la matèria. No podem oblidar que
hi ha molts historiadors importants que han treballat sobre aquest període
històric. Estem parlant d’historiadors tan importants com Pierre Vilar, Edward
Malefakis, Eduardo Ponts Prades, Josep Fontana, Paul Preston, Enrique
Moradiellos, Tuñón de Lara, Javier Tussell, Juan Pablo Fusi, Santos Juliá,
Gabriel Jackson i Ronald Fraser.
En l'ampli ventall de llibres d’història política de la
Segona República destaca el llibre "La República
Española y la Guerra Civil"6
de l'historiador Gabriel
Jackson. Aquest llibre és una excel·lent síntesi de
la història política d’aquest període. Una altra de
les característiques d’aquest llibre és la
neutralitat amb la que relata els diferents fets.
Prova d’això és que aquest llibre és avui un dels
essencials que els historiadors recomanen per
6
JACKSON, G. La República Española y la Guerra Civil. Ed. Grijalbo. México D.F. 1967.
17

iniciar-se en el tema.
Però sens dubte l’historiador que
inicia l’estudi de la història oral a
la Segona República (i a la Guerra
Civil) és en Ronald Fraser amb el
seu llibre "Recuérdalo tú y
recuérdalo a otros"7
. Tanmateix, el
llibre d’en Fraser sobretot es
centra en les visions diferenciades de la guerra civil espanyola. En aquest
sentit, tenim moltes i moltes entrevistes, però són totes bàsicament d’història
política, sense gairebé fer referència a la vida quotidiana dels entrevistats.
Aquest no és un llibre que hagi aportat noves dades sobre els fets polítics
generals. De fet, el llibre era la continuació de la tradició iniciada en la
dècada dels setanta de publicació de memòries de personatges supervivents de
la Segona República Espanyola. Memòries, que es centraven bàsicament en la
història política. No obstant, el que aquest llibre si que va aportar al conjunt
de la història, va ser el tracte per igual de les històries personals i la història
política general. L'origen del meu interès a l'hora de desenvolupar aquest
treball, no ha vingut tant del camp historiogràfic en si, sinó pel moviment
actual de grups de professors a Catalunya i a la resta d'Espanya que utilitzant
la història oral com un element didàctic important8
. Tal i com diu Ana Maria
7
FRASER, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia Oral de la Guerra Civil Española. Ed.
Crítica. Barcelona 1979. Publicat anteriorment en anglès sota el nom Blood of Spain. The
experience of civil war, 1936-1939.
8
Un exemple és la pàgina web del professor Andreu Guiu, Treballs de recerca d'història oral a
4t d'ESO <http://www.xtec.es/~aguiu1/historiaoral/index.htm> .També és molt interessant la
pàgina web La Història Viscuda. Una mirada al segle XX des dels ulls dels palauencs. Aquesta
plana web està elaborada per professors de Ciències Socials i els alumnes de 4t d'ESO del IES
Reguissol<http://iesreguissol.xtec.net/webIES/webReguissol/centrals/cellers/historia/index2.html>.
18
Pàgina web de A. Guiu

de la O Castellanos: "La historia oral escolar sirve para salvar la brecha entre
lo académico y la comunidad: trae la historia al hogar, ya que relaciona al
mundo del aula de la clase y el libro de texto con el mundo directo y diario de
la comunidad en que vive el estudiante y en este sentido se produce una
reafirmación de su identidad frente al grupo o frente a los demás. Se lleva al
alumno a la afirmación de sus valores comunitarios, en la defensa y
ampliación de los espacios donde expresa los valores culturales más
entrañables, es ahí en donde se vivifica y fortalece su propia identidad.
Porque además aquel que narra su pasado se lo apropia, al estudiante se le
promueve hacia la investigación, la cual no le resultará tan ajena, porque la
realizará en el mundo que está más cercano a él que es el de la familia, el de
su barrio, o el de su pueblo."9
A Catalunya el grup pedagògic més important és
Historaula10
. Compta amb el suport de l’ICE de la UAB i el departament de
fonts orals de l'arxiu històric de la ciutat de Barcelona. Sense oblidar la IOHA
(Associació internacional d’Història Oral) i la revista Historia, Antropología y
Fuentes Orales.
Personalment, aquesta via didàctica és la que m’ha aproximat a la Història
Oral. Aquest treball m’ha permès conèixer aspectes de la història recent de la
nostra societat que habitualment no figuren en els llibres de text que els
estudiants utilitzem. Per tant, per a mi no ha estat només un exercici
9
Article: "La historia oral como recurso metodológico en la enseñanza de la historia" de la
profesora Castellanos a la revista mexicana "La Tarea", que es pot consultar a internet a:
<http://www.latarea.com.mx/articu/articu9/delao9.htm>. També es pot trobar informació en
aquest sentit al següent llibre. THAD SITTON, G., MEHAFFY, L., DAVIS JR, O. L.: Historia Oral.
Una guía para profesores. Ed. Fondo de Cultura Económica. México, 1989. p. 12.
10
Es pot trobar més informació a la web del grup Historaula:
<http://www.xtec.es/recursos/socials/historaula/>.
19

d’història oral, sinó també un exercici d’història viva.
2.2.- Selecció de fonts orals
Com he dit abans, els testimonis per al nostre treball calia que tinguessin una
edat que els permetés recordar mínimament el període que estem tractant.
Per tant, vaig haver de cercar persones que haguessin nascut en els anys vint.
Aquest fet em va limitar molt la mostra, ja que no era fàcil trobar gent de més
de vuitanta anys capaç de recordar el període concret de la Segona República.
Les característiques que calia que tinguessin els testimonis van limitar molt la
possible grandària de la mostra. Un altre dels factors que calia no oblidar era
el de l’edat dels testimonis que entrevistés. Encara que fossin capaços de
parlar de les seves vivències a la Segona República, aquests ho farien des
d’una perspectiva de nen o adolescent. Per a superar aquestes limitacions, va
ser necessari seleccionar una mostra -tot i que petita- representativa de la
societat de la Segona República. Calia tenir representants de diferents sectors
ideològics i econòmics per tal de poder recrear la societat d’aquella etapa.
Un cop vaig tenir clar que havia de buscar una mostra representativa, vaig
pensar en una sèrie de llocs on podia trobar a aquesta gent. Primerament vaig
pensar en preguntar als partits polítics de tot tipus d’ideologies. No obstant,
no podia només preguntar aquí, ja que també necessitava a testimonis que no
estiguessin polititzats per a tenir una vertadera mostra representativa.
Després, familiars, amics i diverses entitats em van permetre posar-me en
contacte amb el possibles testimonis per a la recerca.
20

En els diferents treballs
d’història oral que jo havia
vist, els investigadors
enregistraven les seves
entrevistes en àudio. Vaig
pensar que podia millorar
tècnicament treballs
anteriors enregistrant en
vídeo les entrevistes. Enregistrar l’entrevista en format vídeo permet captar
les expressions i les emocions dels testimonis. Una altra de les raons per les
quals vaig decidir utilitzar el format vídeo, era la possibilitat de guardar
aquestes entrevistes com a patrimoni històric.
Per a poder enregistrar correctament en vídeo, ha estat necessari l’obtenció
de material tècnic adient. He enregistrat les entrevistes amb una videocàmera
digital, ja que això m'ha possibilitat després muntar els vídeos utilitzant
l’ordinador. També he utilitzat com a element de suport de la videocàmera un
trípode. Aquest serveix per a obtenir vídeos sense els moviments o tremolors
del pols de la mà i facilitar la col·locació de la càmera. Un dels aspectes
importants dels enregistraments és la il·luminació. Realment, hi ha molta
diferència entre un vídeo ben il·luminat i un altre que no. En un vídeo sense
una il·luminació correcte poden aparèixer ombres en la cara del entrevistat
que no són visualment estètiques. Com que cada entrevista és en un lloc
diferent la il·luminació sempre varia. Per solucionar aquest problema he fet
servir dos focus de vídeo que m’han permès il·luminar correctament en
21
Enregistrament de l’entrevista a Tario Rubio

cadascun dels escenaris de les entrevistes. En l’aspecte sonor cal tenir en
compte que els micròfons que solen portar les videocàmeres capten el so
ambiental de tal manera que la veu dels testimonis es veu alterada pels
diversos sorolls que dificulten l’escolta de la persona. La solució d’aquests
sorolls de fons és la utilització d’un micròfon de solapa que grava
preferentment la veu de l'entrevistat.
Després de realitzar la entrevista, i sent conscients del tractament que hem de
donar a les fonts orals, cal seleccionar fonts textuals i visuals per a
complementar la informació que hem extret de les entrevistes.
2.3.- Anàlisis de la informació
Un cop fetes les entrevistes, cal organitzar, contextualitzar i contrastar les
dades obtingudes. Primerament cal categoritzar les entrevistes tallant
cadascuna d’aquestes guiant-se pels blocs del qüestionari. Això ens facilitarà
després la tasca comparativa entre elles, ja que podrem estudiar tema a tema
el que diuen els diferents entrevistats. Després de categoritzar els diferents
segments, és necessària una tasca de contextualització de la informació de les
entrevistes. Les dades que ens facilitin els testimonis han de ser
contextualitzades històricament per comprovar el seu grau de veracitat. Però
quan aquesta tasca és veritablement important és quan els entrevistats ens
exposen les seves opinions sobre fets històrics conflictius, és a dir, que hi ha
diverses opinions al respecte. Un exemple d’aquest fet són les preguntes amb
relació al paper del poder de l’església.
22

Quan ja haguem contextualitzat la informació, caldrà contrastar les diferents
entrevistes, és a dir, comparar bloc temàtic a bloc temàtic el que diuen els
entrevistats. Aquesta comparació ens reflectirà les diferents visions personals
i ens permetrà tenir una visió més global sobre els temes.
La culminació de la tasca analítica de les entrevistes és el muntatge final dels
enregistraments. En aquest punt és molt important no posar segments massa
llargs d’un sol testimoni. Seria més interessant posar segments petits amb
informació concreta i alternant els diversos testimonis, per tal de mostrar els
diversos punts de vista d’una manera molt més directa. L’elaboració tècnica
del muntatge es realitzarà amb l’ordinador i un software11
específic per
treballar amb vídeo.
2.4.- Elaboració de conclusions
En aquest punt del treball és necessari tornar al principi per rellegir les
hipòtesis que es plantejaven a la introducció del treball. M’he documentat en
el tema del treball llegint llibres històrics i historiogràfics i he analitzat
detingudament totes les entrevistes que he realitzat. Ara el que cal és
interpretar tot aquest material i buscar les respostes a les hipòtesis
plantejades.
11
El software que he fet servir per a el muntatge del vídeo és el Pinnacle Studio. Es pot trobar
més informació a: <http://www.pinnaclesys.com>
23

3.- CONTEXT HISTÒRIC
3.1.- Antecedents
La Segona República Espanyola va néixer en un escenari
social, polític i econòmic molt específic. Per poder
entendre de debò aquest escenari tan particular, és
necessari fer un breu repàs dels antecedents històrics
previs a la república. Aquest repàs és important, ja que
amb una breu ullada a la història d'Espanya del segle XIX
podrem comprendre millor les pautes de comportament
dels diferents elements polítics de la República
Per altre banda, cal reflexionar sobre una altra qüestió nogensmenys
important: el fracàs de revolució liberal. En el cas d'Espanya, no es va dur a
terme ni el model violent francès (Procés Revolucionari de 1789) de la
eliminació dels elements del Antic Règim; ni el model anglès que va
possibilitar (des de 1640) l’evolució dels estaments privilegiats de l’Antic
Règim cap a la industrialització i la revolució burgesa, transformant-se així
d’estament privilegiat a classe social alta.
La història espanyola del segle XIX està marcada pels continus fracassos de la
revolució liberal burgesa. La Constitució del 1812 va ser la primera constitució
24
Emblema de la II
República

liberal a l'Europa del segle XIX, però Ferran VII va reprimir qualsevol intent de
portar-la a la pràctica. Amb el Trienni Liberal (1820-1823) va fracassar un altre
intent de revolució liberal. La ineficàcia d’algunes reformes econòmiques del
govern liberal, van enfonsar el recolzament popular d’aquest i el van deixar en
mans del Congrés de Viena (1815) i les monarquies europees absolutistes, que
restablirien l’ordre de l’Antic Règim mitjançant la invasió dels cent mil fills de
Sant Lluís.
Aquest sistema va continuar fins a la mort de
Ferran VII. Amb el retorn de la monarquia absoluta
(1823-1833, Dècada Ominosa) s’instaurà al país, de
nou, una forta repressió contra els liberals.
Malgrat aquest fet, hi ha alguns intents de
moderació progressiva en la política
absolutista. Exemples d’aquest intent de
moderació són l’amnistia política dels liberals i la
regulació dels impostos. Durant aquest període, l’oposició política a Ferran VII
es va estructurar en dos grans bàndols. Per un costat, els anomenats
"realistes", que eren els que consideraven que el rei feia masses concessions
als liberals; per l’altre, els liberals més radicals, que van ésser els
protagonistes dels pronunciaments dels anys posteriors. És a dir, al rei li
sortien oponents radicals, tant en la facció tradicionalista com en la liberal.
A la mort de Ferran VII al 1833, un conflicte dinàstic va desembocar en una
25
Fernando VII

fatal guerra civil. Els partidaris d'Isabel II, la filla petita de Ferran VII, es van
enfrontar amb els partidaris de Carles de Borbó, el germà de Ferran VII.
Aquesta devastadora guerra civil va permetre entreveure les dues opcions
polítiques que s’enfrontarien violentament durant dècades. La primera opció,
l’opció "isabelina", optava per un model més liberal; apostava pel
desenvolupament del capitalisme i la centralització del govern. La segona
opció, la "carlina", optava per un model més tradicionalista, rural i catòlic,
amb una política descentralitzadora, en la que els furs serien de vital
importància. Els govern isabelí va acabar imposant-se militarment als carlins,
encara que mai es van resoldre els problemes més essencials del conflicte.
La minoria d’edat de la reina Isabel II comportà
primer la regència de Maria Cristina (1833-1840),
que era la seva mare. En aquest període podem
destacar que la regent donava suport als liberals
moderats i que es va produir el pronunciament* 12
de La Granja (1836), protagonitzat pels liberals
radicals. De l’obra de govern de Maria Cristina
podem destacar: la desamortització de
Mendizabal* (1836), la llibertat d’impremta i la
Constitució de 1837 que reconeixia la sobirania nacional. Aquesta constitució
establí unes corts bicamerals, on el senat era d’elecció reial, i la càmera de
diputats, triada per sufragi censatari*.
12 Les paraules que tinguin un * estàn en el glossari anexe.
26
Isabel II

Amb la regència* del general progressista Espartero (1840-1843), va semblar
que hi podia haver un canvi polític més liberal. Però el difícil caràcter del
general va obstaculitzar qualsevol entesa, tant amb moderats com amb
progressistes. La seva regència va finalitzar amb la sublevació del general
moderat Narváez (1843).
Una vegada coronada Isabel II com a reina, va repartir el poder entre
moderats, progressistes i centristes. La primera part del seu regnat-
l’anomenada dècada moderada (1845-1854)- es va caracteritzar per
l’elaboració de la Constitució de 1845 que establia la sobirania compartida
entre el rei i les corts. S’establí un sufragi restringit, un estat centralista, un
nou codi civil (1844), un nou codi penal (1848) i una reforma fiscal (1854) que
va igualar els impostos a tots els territoris del regne.
La segona etapa del regnat és anomenada el Bienni Progressista (1854-1856).
Va ser una etapa de gran crispació política, i que només va durar dos anys. Fou
protagonitzada per l'ultraconservador Bravo Murillo, amb una nova
desamortització (Madoz*, 1854-56). La crisi econòmica i els conflictes socials
van acabar amb el Bienni Progressista i la reina va donar el govern a la Unió
Liberal d’ O'Donnell (1856-1868). En aquesta tercera etapa, hi haurà una certa
estabilitat amb el govern centrista, que va combinar elements dels moderats i
dels progressistes.
No obstant, durant el regnat d'Isabel II només es veuen realment satisfetes les
27

peticions dels liberals moderats, fet que propicià un gran descontent entre els
grups opositors, que eren els progressistes, els demòcrates i els republicans.
Aquests acabaren signant el Pacte d'Ostende i, amb el suport de les masses
populars i dels militars, enderrocaran la monarquia d'Isabel II ( Revolució de
1868: “La Gloriosa”) . Podem dir que és el primer precedent realment
democràtic en la història d'Espanya. La constitució resultant, Constitució de
1868, parlava ja de sobirania nacional, monarquia constitucional, sufragi
universal masculí, llibertat de premsa, d’associació i de culte.
Amb el parèntesi del curt regnat d'Amadeu de Saboia, aquest període culminà
amb la breu Primera República (1873-1874). Aquesta, que tan sols va durar 11
mesos, va ser enderrocada pel general Pavia, que va dissoldre les corts.
Després, amb el pronunciament de Martínez Campos, es restaurà la monarquia
borbònica en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II. Això va suposar la fi de les
aspiracions democràtiques dels sectors més progressistes del país.
La restauració de la monarquia (1874-1902) es va
caracteritzar per dos fets fonamentals. El primer, va ser
l’elaboració d’una nova constitució amb certa projecció
d’estabilitat. Per aconseguir-ho, era bàsic assolir un
mínim consens amb les forces polítiques més
importants. Aquesta constitució (1876) promulgava la sobirania compartida
entre el monarca i les corts. Recollia la confessionalitat catòlica de l’estat i la
ampliació del poder executiu del rei, a qui permetia vetar les lleis, dissoldre
28
Cánovas del Castillo

les corts i escollir senadors i ministres.
La restauració es va caracteritzar per l’alternança en el
poder de dos grans partits: el Partit Conservador (els
antics moderats), liderat per Cánovas del Castillo i el
Partit Liberal (els antics progressistes), liderat per
Sagasta. Però aquest sistema d’alternança política, tot i
les aparences, no era democràtic, ja que es basava en la manipulació electoral
per part dels cacics* (homes poderosos a les viles) per tal d’aconseguir el
resultat desitjat. Així, van quedar exclosos de totes les eleccions d’aquest
període els republicans, els socialistes i els nacionalistes.
L’any 1898 marca la fi de la Restauració. En aquest any Espanya va perdre les
últimes colònies a ultramar (Cuba, Filipines i Puerto Rico). Les pèrdues van
tenir com a conseqüència una crisis econòmica i social que va concloure amb
la idea del "regeneracionisme"*. És a dir, promulgava la necessitat de reformes
administratives i econòmiques.
L’any 1902 arriba a la corona Alfons XIII (1902-1923), que va intentar plantejar
el seu regnat com una continuació de la Restauració, i durant el qual es van
succeir crisis de distintes classes. La primera d'aquestes fou l’aflorament del
nacionalisme català, que va desembocar en la Mancomunitat de Catalunya*
(1914) i el creixement del moviment nacionalisme basc (amb el Partit
Nacionalista Basc) i català (amb la Lliga Regionalista).
29
Sagasta

El segon conflicte important va ser la Setmana Tràgica* (1909) de Barcelona.
Aquesta va ser una protesta violenta als carrers de Barcelona contra
l’allistament obligatori de les classes populars per a la guerra del Marroc,
acabant en una vaga general canalitzada per les organitzacions obreres.
El tercer gran conflicte va tenir lloc al 1917, manifestant-se en tres sectors
socials. Primerament, els militars professionals es van rebel·lar contra la forma
discriminatòria de produir els ascensos. En segon lloc, els parlamentaris
catalans van protestar contra el tancament de les corts i van demanar la
reforma de la constitució i l’autonomia política per a Catalunya. Finalment, es
va produir una vaga general (1917) convocada per socialistes, republicans,
liberals reformistes i anarquistes. Malgrat que la vaga va ser un fracàs, va
deixar patent el malestar de la gran majoria de la població.
Aquesta situació va deixar molt
desconcertats als diferents governs
d'Alfons XIII. Tant és així, que entre
1917 i 1923 van haver-hi 13 canvis de
govern i 36 crisis parcials. Això, sumat a
l'increment dels conflictes socials deguts a la pujada dels preus i l'augment de
l'atur, va propiciar nombroses vagues i atemptats per part d’alguns
anarquistes. A més, cal sumar-hi el fatídic desastre d'Annual en la guerra del
Marroc, l'any 1921, fet que va deixar entreveure la corrupció de l’exèrcit per
part dels oficials i una mancança de material bèl·lic adient per als soldats.
30
El general Primo de Rivera i el rei
Alfons XIII

Tot en conjunt, va suposar una gran inestabilitat social.
El fracàs d'Annual, l’augment dels nacionalismes basc i català, el creixement
parlamentari de socialistes i republicans i els atemptats anarquistes, unit a les
contínues crisis dels múltiples governs d'Alfons XIII, van fer que el general
Primo de Rivera entengués que s’havia de prendre la justícia per la seva mà
mitjançant un cop d’estat. Aquest es produí el 13 de Setembre de 1923. Es va
suspendre la constitució de 1876 i es dissolgueren les corts. No es pot oblidar
que un altre dels factors que van ajudar a Primo de Rivera a fer-se amb el
poder fou el suport que li oferí el rei.
El govern militar que establí Primo de Rivera va ser un precedent del model
franquista. Els pilars d’aquest govern militar van ser la imposició del ordre
públic a través de la repressió del moviment anarquista, la supressió dels
partits polítics, de la llibertat de premsa i el final del conflicte amb Marroc
amb el desembarcament d'Alhucemas (1925). Després d’aquestes primeres
mesures polítiques d’excepció va establir un directori civil (1925) liderat per
José Calvo Sotelo per a intentar suavitzar l’oposició popular a la seva
dictadura. A partir de 1927, l’aparició d’un grup d’intel·lectuals (la generació
del 27), estudiants, col·lectius obrers i grups nacionalistes organitzen
conjuntament l’oposició, d’una manera tan forta, que al 1929 el rei demana la
dimissió a Primo de Rivera.
En la Espanya del Segle XIX, van haver-hi petits períodes on semblava que
31

s’iniciava un sistema democràtic, com ara l’etapa del Sexeni Democràtic
(1868-1874). Però, com venia sent habitual, cada pas endavant que es feia per
instaurar un sistema democràtic, aviat era reemplaçat i tirat enrere per un
pronunciament. Així, no serà fins la proclamació de la Segona República quan a
Espanya es construiran els fonaments institucionals per a l'establiment d'un
verdader sistema democràtic. Aquest és el valor essencial d’aquesta època, i
que ens permet entendre les il·lusions i esperances que la República va
despertar.
3.2.- Proclamació de la II República (1931)
Durant l’estiu de 1930 els diferents
grups polítics republicans van
arribar a un pacte polític anomenat
"Pacte de Sant Sebastià", amb el
que van acordar actuar
conjuntament en la lluita
antimonàrquica. En aquest pacte estaven presents molts dels futurs líders
polítics dels diferents sectors republicans que van prendre vital importància
durant la Segona República. Manuel Azaña, qui després acabaria essent
president la república, va ser el representant de la nova esquerra republicana.
En aquest pacte van participar diverses organitzacions polítiques republicanes i
un grup d’intel·lectuals que s’hi afegeix a títol propi. Les organitzacions que
32
Cartell: Proclamació de la II República

van participar en aquest pacte van ser: Acción Republicana, Acció Republicana
de Catalunya, Partido Radical, Partido Radical Socialista i la Organitzación
Republicana Galega Autónoma (ORGA).
El Pacte de Sant Sebastià va esdevenir un comitè revolucionari, ja que va
preveure al detall un govern provisional que actuaria ràpidament, establint els
fonaments institucionals de la Segona República. Una de les prioritats que,
després d’arribar al govern, el comitè havia de complir era la redacció d’una
constitució que definís el caràcter d’aquesta república. Cal destacar que
aquest comitè es va comprometre a concedir a Catalunya una certa autonomia
política.
Al desembre de 1930, els capitans Fermín Galán i García Hernández van
intentar portar a terme un cop d’estat. La guarnició de Jaca es va aixecar,
però van quedar aïllats, ja que aquest aixecament sols va ser seguit per un
grup madrileny d’aviadors militars que es va dedicar a llançar octavetes
republicanes pel cel de Madrid. Aquest aixecament va ser ràpidament sufocat,
i com a conseqüència, els dos líders de la revolta van ser afusellats.
No obstant això, el poble espanyol els va fer màrtirs. Es va donar l’ordre de
detenir als polítics que estaven en la trama d’aquestes sublevacions. Polítics
com Alcalá-Zamora, Largo Caballero o Miguel Maura van ser empresonats. No
obstant, Azaña, Lerroux i Prieto van aconseguir creuar la frontera amb França
abans de ser empresonats.
33

El dictador Berenguer no va complir les expectatives de tornar l’ordre al país,
és a dir, tornar als primers anys de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest
fracàs va comportar la seva renúncia al poder i tot seguit, l'home que estava
-no per molt temps- al capdavant del govern, l'almirall Aznar, elaborà un
calendari electoral. Aquest calendari va fixar unes eleccions municipals pel 12
d'Abril de 1931. El rei, va plantejar-se aquestes eleccions com un sondeig per
conèixer el suport popular que gaudia la monarquia.
Les eleccions municipals del 12 d'Abril de 1931 van
deixar enrere la manipulació dels cacics que el país
havia suportat durant molts anys. Tot i que a les zones
rurals, encara existia certa manipulació, a les ciutats hi
havia major transparència. Això es va fer evident en els
resultats: els republicans i socialistes van guanyar en 41 capitals de província,
entre elles Madrid, Barcelona, Sevilla i València, que eren les ciutats més
desenvolupades del moment. Un dia després, davant l’evident majoria
republicana, el rei Alfons XIII va decidir renunciar al tro. La seva abdicació va
ser retransmesa als espanyols mitjançant la portada del diari monàrquic ABC.
El 14 d'Abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola. Aquell va
ser un dia intens. El poble va sortir al carrer a celebrar-ho amb alegria i
emoció, ja que auguraven un canvi que milloraria la seva qualitat de vida. Pels
carrers de les gran ciutats espanyoles es passejaven dones amb el barret frigi i
34
Azaña

homes amb la tricolor, cantant sense parar càntics republicans.
Però la Segona República (utilitzant un símil humà) no va triar una bona època
per néixer. La veritat és que Europa estava sotmesa a una forta crisi
econòmica i política. En la vessant econòmica, Europa va començar a patir les
conseqüències de l’anomenat "crack del 29"*. Tot i que les repercussions
d’aquesta crisi no van ser tant importants per Espanya, aquest era un punt de
partida econòmic difícil per resoldre els greus problemes socials que havia
d’afrontar aquest nadó republicà.
En quant a l’aspecte polític, les democràcies liberals europees van entrar
també en crisi, ja que no van poder donar solució als diferents problemes
socials causats per la crisi econòmica. L’enfrontament entre feixisme i
comunisme radicalitzaren les polítiques europees i tingueren una influència
capital en la naixent república espanyola, que acabarà debatent-se entre una
revolució burgesa convencional i una revolució obrerista de caràcter
revolucionari.
En el desenvolupament de la Segona República, podem destacar tres grans
grups de partits i tendències polítiques que protagonitzaran l’escena política
durant aquest període.
Dintre del primer grup- els partits republicans o de centre - hi destaquen
Acción Republicana (que acabaria formant part de Izquierda Republicana),
35

dirigit per Manuel Azaña i el Partido Radical dirigit per l’estrambòtic
Alejandro Lerroux.
El segon grup estaria format pels partits d’esquerres. El principal partit
d’aquest grup va ser el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), on hi trobem
dues faccions: una, que podríem denominar com "l’ala dreta", liderada per
Indalecio Prieto i una altra, "l’ala esquerra", liderada per Largo Caballero.
Aquests últims, amb gran influència entre la UGT, tenien tendència a pactar
amb els sindicats i, finalment, l’acabat de néixer Partido Comunista de España
(PCE). Cal esmentar també el moviment anarquista, representat per la CNT i
la FAI, que tot i no ser un part polític, tenien una gran força social.
El tercer i últim grup de partits és el representat pels partits de dretes o
conservadors. El principal partit d’aquest grup és la poderosa Confederación
Española de Derechas Autónomas, fundada i liderada per Gil Robles, defensora
del catolicisme i contrària a les reformes del primer govern de la República.
Tot i que no tenien abast nacional, cal citar també els partits regionalistes i
nacionalistes, com Esquerra Republicana de Catalunya, la ORGA gallega i el
Partit Nacionalista Basc al País Basc.
3.3.- Bienni Reformista (1931-1933)
Després del triomf republicà a les eleccions municipals, es formà un Govern
36

Provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora i amb Manuel Azaña com a cap d’
un govern de coalició entre republicans i socialistes.
Una de les obres més importants d’aquest govern, va ser la redacció i
aprovació, al desembre de 1931, d’una constitució. Aquesta implantava, d’una
forma definitiva, un règim plenament democràtic. És a dir, dotava la
república d’un sufragi universal masculí i femení, reconeixent per primera
vegada a la història d’Espanya el dret de vot a les dones. Tots els partits
estarien representats sense exclusions. Es reconeixien les llibertats individuals
d’expressió, de reunió i d’associació. En aquesta constitució s’establia que la
república tindria una sola cambra parlamentària amb poder legislatiu: el
congrés dels diputats. Un dels punts bàsics d’aquesta constitució va ser la
separació de poders. També es considerava Espanya com un estat laic. El
reconeixement del dret de les regions a obtenir un estatut d’autonomia, i el
reconeixement de les diferents llengües particulars, van ser un avanç per a la
descentralització de l’estat. Finalment, es pot considerar un gran avenç social
- encara que també polèmic- el dret, reconegut a la constitució, de
l’expropiació de terres per raó "d’utilitat social".
Aquest Govern Provisional va tenir com a característic, l’ inici de les reformes
més importants de la República a tots els nivells. És a dir, va voler solucionar
els problemes històrics que arrossegava Espanya.
Una de les reformes més ambicioses, va ser la Reformar Agrària. Aquesta
37

reforma pretenia solucionar el problema històric de la productivitat dels camps
i millorar la situació social dels jornalers a través de la expropiació dels
latifundis que no es conreaven, repartint-los entre els camperols sense terra.
Pel que fa referència a la reforma religiosa, a més de l’aplicació de la
constitució com hem citat abans, es va aprovar el matrimoni civil i el divorci.
En el camp militar, el govern va eliminar l’excés d’oficials (que tants
problemes havien donat als governs de la restauració) i la ingerència dels
militars en la política. En la relació a les reformes autonòmiques, cal esmentar
l’aprovació del Estatut d’autonomia de Catalunya i el reconeixement de la
Generalitat de Catalunya com a òrgan de govern autònom.
Les reformes socials van ser un dels aspectes on el govern va incidir més. El
govern va augmentar els salaris, incrementant així la capacitat adquisitiva dels
treballadors i per tant, generant major demanda dels productes. Igualment, es
van fer lleis de protecció dels treballadors en l’àmbit laboral. Una de les
reformes que més prestigi va donar a la república, va ser la seva
avantguardista reforma educativa. En un país on la meitat de la població era
analfabeta, el govern, junt amb un bon grup de mestres molt motivats van
crear les missions educatives itinerants, gràcies a les quals van produir un gran
progrés educatiu a tot el país i van portar una mica de cultura a les zones més
rurals. El govern va destinar una important suma de diners a la construcció i
manteniment d’un gran nombre d’escoles. Cal esmentar que la República
garantitzava l’educació gratuïta i mixta per primera vegada a la història
d'Espanya.
38

Durant aquest període, tota aquesta Espanya de reformes, va quedar una mica
difuminada per la gran oposició al govern d'Azaña que presentava tant la
dreta, com l’esquerra. L’extrema dreta monàrquica va preparar el fracassat
cop d’estat militar del general Sanjurjo, al 1932. Pel que fa a l’extrema
esquerra, cal esmentar les tres sublevacions d’anarquistes. Tot això va
propiciar un tens ambient que va dificultar l’aplicació de les grans reformes de
la República.
3.4.- Bienni Negre (1934-1936)
Al setembre de 1933, el llavors cap de govern Manuel Azaña dimiteix per les
pressions d’aquest tens ambient social. El president de la República, Alcalá-
Zamora, convocà eleccions pel novembre. En aquestes eleccions van triomfar
els partits de centre-dreta, la recentment creada CEDA, de Gil Robles i el
Partido Radical de Lerroux. Aquest últim va ser anomenat cap de govern.
El programa polític essencial que va dur a terme aquesta coalició va ser el de
l’enderrocament de les reformes iniciades pel Govern d'Azaña. Cal tenir
present que, tot i ser aliats polítics, el Partido Radical i la CEDA tenien grans
diferències polítiques de programa. Durant el transcurs d’aquest període la
governabilitat es va fer molt difícil, també, per la gran hostilitat dels partits i
sindicats d’esquerres i nacionalistes.
La tensió va arribar a un punt extrem quan el cap de govern, Lerroux, va
39

anomenar a tres ministres procedents de la CEDA. Això va provocar un gran
rebombori social, i els partits i sindicats d’esquerres van declarar una vaga
general revolucionària. Tot i que es va declarar en tot el país, les zones on es
van produir els enfrontaments més violents, van ser a Catalunya i Astúries.
Aquests fets són coneguts com els fets "d'Octubre del 34".
A Catalunya, el president Lluís Companys va fracassar en el seu intent de
proclamar la República Catalana. L’exèrcit de la república el va detenir
juntament amb els seus consellers i, acte seguit, el govern va suprimir
l’autonomia catalana. Per
culminar aquesta situació extrema, cal esmentar que els anarquistes
(majoritàriament la FAI) van intentar revoltar-se, sense èxit, als carrers.
A Astúries, els partits i sindicats
d’esquerres es van unir per a
proclamar la revolució social.
Cal esmentar l’ important paper
dels miners de la UGT i de la
CNT que van enderrocar les
autoritats locals. Aquesta revolta, va ser duríssimament reprimida per l’exèrcit
dirigit pel general Franco, amb tècniques de tortura que després utilitzaria
Hitler. El resultat final van ser 2.000 morts i 30.000 presos.
Aquesta brutal repressió no va deixar indiferent al govern. Els radicals, es van
40
El president Companys empresonat pels fets
d’octubre del 1934

mostrar contraris al grau de repressió que els militars van adoptar. En aquests
moments, l’extrema dreta, representada per la Falange va augmentar
significativament la seva influència política al país. Això té relació directa amb
l’enfrontament dels feixistes amb les revolucions socials que els comunistes
van plantejar a tota Europa.
A més, el Partido Radical es va veure envoltat en una sèrie d’escàndols polítics
de corrupció que no van fer sinó que tensar encara més la situació. En mig
d’aquest ambient tant crispat, el president Alcalá-Zamora es veié obligat a
convocar noves eleccions per al febrer de 1936.
3.5.- La victòria del Front Popular (1936)
Els fets d’octubre del 34, van apropar les diferents
forces d’esquerres. Aquests van apostar per una aliança
obrera. Francisco Largo Caballero, va impulsar la unió
política del PSOE amb el PCE, posant així en evidència
el gir a l’extrema esquerra del PSOE. Tant és així, que
fins les posicions més moderades del PSOE, com la d’
Indalecio Prieto, van cedir a aquesta voluntat unificadora. La unió entre
socialistes i comunistes es va fer evident quan, al març de 1936, les Joventuts
Socialistes i la Unió de Joventuts Comunistes es van fusionar en una sola
organització anomenada Joventuts Socialistes Unificades (JSU).
41
Cartell de propaganda
electoral del Front
Popular

Els radical-socialistes també van participar en el procés d’unificació de
l’esquerra. Manuel Azaña va liderar la nova formació anomenada Izquierda
Republicana. Aquesta nova formació va sorgir de la fusió de Acción
Republicana, el Partido Republicano Socialista i la Organitzación Republicana
Gallega Autònoma (ORGA).
Aquests processos van ser els que van fer que Indalecio Prieto busqués una
aliança global entre totes les esquerres a la que posteriorment anomenarien
"Front Popular". Finalment, el front popular, que a Catalunya es coneixia com
a "Front d'Esquerres", va unificar la candidatura del PSOE, PCE, POUM i ERC.
La posició de la CNT va ser clau en aquestes eleccions. Tot i el caràcter
anarcosindicalista de la CNT, aquest cop no va promoure l'abstenció, ja que-
com que el Front Popular reclamava l’amnistia dels presos polítics- estava
interessada en la victòria d’aquest.
La dreta també es va intentar unir, tot i que amb menys força que l’esquerra.
Es van presentar múltiples candidatures conjuntes de la CEDA amb Renovación
Española. No obstant, l’extrema dreta, representada per la Falange, no va
participar en aquesta coalició.
Finalment, va ser el Front Popular qui va guanyar
les eleccions, tot i que amb una diferència escassa
de vots amb la candidatura de les dretes. Aquest
42

triomf va suposar una total amnistia per als polítics empresonats l'Octubre del
34. Amb aquest triomf, es va restablir l’estatut d’autonomia de Catalunya i es
van començar a tramitar dos nous estatuts, un a Galícia i l’altre al país Basc.
La tensió social es va veure forçada al màxim quan els camperols sense terra
van començar a ocupar-ne, i el govern no va actuar en contra. A tot això cal
afegir-hi que tota l’esquerra en general havia adoptat una postura política
revolucionària sens volta enrere.
Alguns grups polítics començaren a organitzar milícies per a un possible
enfrontament. Per part de les esquerres podem esmentar la importància de la
formació de milícies de les JSU; i de les dretes, de les milícies falangistes.
Aquest ambient revolucionari va provocar la reacció dels militars més
conservadors i de les classes dominants. Aquests van planejar un cop d’estat
que acabaria efectuant Franco al 18 de Juliol del 1936, i que desembocaria en
la catastròfica guerra civil.
43
Franco

4.- VIDA QUOTIDIANA
4.1.- Descripció dels entrevistats
El paper dels entrevistats ha estat fonamental per al desenvolupament del
treball. A través d'aquests hem obtingut les dades necessàries per a
l'elaboració d'un estudi de la vida quotidiana a la II República. En el capítol
anterior he esmentat la necessitat d'obtenir una mostra representativa de la
societat de la República. A continuació mostraré un breu perfil dels
entrevistats amb la intenció de
contextualitzar al lector cadascun dels testimonis.
L'Antoni Solà13
va néixer a Barcelona l'any
1921. Durant la República va viure al carrer
Sant Pau, tot just al costat de La Rambla.
13
Veure extracte de l’entrevista a l’anex dedicat al tema.
44
Antoni Solà

Aquesta localització privilegiada el va fer testimoni dels esdeveniments més
importants a Barcelona durant la II República. La seva situació econòmica li va
suposar canviar diverses vegades d'escola. Va acabar els seus estudis primaris a
l'escola parroquial. Vivia amb els seus pares i els seus tres germans. El seu pare
treballava a la indústria tèxtil, un dels seus germans era pintor i l'altre
mecànic. La seva família provenia de Manresa, on encara vivia una de les seves
àvies. En la seva família no existia cap tipus de militància política. Rebutjaven
els extremistes, tant els falangistes com els de la FAI. Tot i no militant en cap
organització política, es consideraven simpatitzants catalanistes.
La Pepa Batalla14
va néixer a Barcelona l'any
1925. Durant l'etapa de la República va viure
al barri barceloní de Gràcia. Va ser en aquest
barri on el seu avi tenia llogada una botiga
que era a l'hora la seva residència. Va viure
en un ambient humil junt amb la seva mare,
el seus avis i les seves dues germanes. Va cursar la primària a l'escola pública
republicana Lluís Batlló. En aquesta escola li van ensenyar a escriure en català,
i la van animar a estudiar allò que realment li agradava: la química. La seva
mare treballava a la indústria tèxtil, i el seu avi a la botiga on vivien. Ella va
començar a treballar a la fàbrica on treballava la mare, portant els rodets de
fils de l’ordidor fins els telers. La Pepa Batalla és una militant històrica
d'Esquerra Republicana de Catalunya. Una de les seves germanes va ser
militant del POUM i de l'Agrupació de Dones Antifeixistes.
14
45
Pepa Batalla

En José Ramos15
va néixer el 1921 a Barcelona. En José és actualment un
advocat jubilat. En el període de la República va viure a la barriada
barcelonina de la Barceloneta. El pis on vivia tenia menys de cinquanta metres
quadrats i allotjava a els seus pares, avis i tiets i la seva germana. El seu pare
va morir quan ell era molt jove. La religió i l’església
eren molt respectades per la seva
família. Amb el sacrifici econòmic de la
seva mare, va cursar l'educació primària
en una escola privada. El seu avi era
vigilant en un taller de la CAMPSA, un
dels seus tiets treballava com a mecànic
en un taller i l'altre en un banc. Ell va començar a treballar quan tenia 14
anys. La seva família no va participar en cap organització política.
15
46
Josep Ramos

La Marina Lorman16
va néixer l'any 1924 a Barcelona. Quan es va proclamar la
República vivia al carrer Enric Granados de l’Eixample barceloní. Poc temps
després es va traslladar amb la seva família a una torre a Sant Joan D'Espí.
Vivia amb els seus pares i la seva germana. La
Marina va rebre la seva educació a l'escola
francesa. En
aquesta escola, on s'impartien gairebé totes
les matèries en francès, es respirava una gran
disciplina i respecte entre alumnes i
professors. La seva família no militava en cap
tipus de partit. Tot i així el seu pare era un simpatitzant socialista. Aquest no
va influir de cap manera en la seva religiositat. No va ser fins a temps després
que la Marina va descobrir el seu propi sentiment religiós. El seu pare era un
oficial de correus.
En Tario Rubio17
va néixer l'any 1920 a Les
Useres, un poble de muntanya a la província
de Castelló. Durant el període republicà, va
viure primer a Les Useres. El seu pare
-animat pel seu tiet capellà- el va enviar a
estudiar al seminari de Burgos. En Tario va tornar al poble poc temps després,
ja que no li agradava gens el que estava estudiant. El seu pare treballava a la
construcció i la seva mare era mestressa de casa. Va començar a treballar al
16
17
47
Marina Lorman
Tario Rubio

camp amb onze anys. Quan la feina va començar a ser escassa, la seva família
es va traslladar a la ciutat de Vila-reial, que també estava a la província de
Castelló. Poc a vans de començar la guerra, Tario va ingressar en les Joventuts
Socialistes Unificades.
4.2.- Residència
48

La residència és un dels elements que ens permet acostar-nos més a la vida
quotidiana de les persones. Abans de començar a descriure com eren les
residències on la gent vivia durant la República, cal tenir present si estem
parlant d’una vivenda al camp o d’una vivenda a la ciutat.
Als pobles, les residències solien ser de propietat. Un dels fets que crida
l'atenció en les residències rurals era com es tancaven els tractes en la
compra-venda d'aquestes. En la compra de les residències a les zones rurals
era molt habitual finalitzar el contracte encaixant les mans. La encaixada era
molt respectada, i qui l'incomplia alguna vegada, estava socialment molt mal
considerat. Eren cases rústiques, no gaire grans. Molts dels treballadors de la
construcció, construïen poc a poc la seva pròpia casa. A part de la casa, les
famílies dels pobles acostumaven de tenir petites finques per plantar-hi i
obtenir el seu aliment diari. La propietat d'aquestes finques no era sempre de
les famílies, ja que moltes eren comunals.
Les residències a les ciutats solien ser totes de lloguer. Només les persones
molt riques les tenien en propietat. Dintre de les residències urbanes, cal fer
una petita matisació amb les residències dels barris obrers. Un exemple d'un
d'aquests barris era el de la Barceloneta a Barcelona. Els baixos sous dels
obrers i els elevats preus dels lloguers condicionaven les vivendes de la classe
49
Barriada d’Horta a Barcelona als anys 30. Foto: Arxiu Desideri Díez

treballadora. En aquestes, a més de ser molt petites (fins i tot menors de
cinquanta metres quadrats18
), i hi solien conviure avis, tiets, pares i fills.
Conseqüentment, a cada habitació hi podien dormir de dos, quatre o, fins i
tot, sis persones. Una de les coses que aquest fet propiciava era gent que vivia
en aquesta situació passés la major part del dia fora de casa.
Les famílies treballadores de les ciutats provenien sovint de zones rurals, i
aquest fet es posava de manifest al nou habitatge. Un dels elements
tradicionals de la vida als pobles que es va traslladar a les ciutats va ser la
possessió d'animals de granja -galls la major part – de vegades en la pròpia
residència.
El govern republicà va intentar solucionar els problemes de la residència
obrera a través de la potenciació de les cooperatives de residència. Durant el
bienni reformista es va proposar sense èxit la realització d'un pla de concessió
d'ajudes econòmiques per aquestes cooperatives. L'única mesura significativa
que es va aprovar durant la República va ser les supressions fiscals per a les
residències de lloguer. Aquesta proposta es va fer durant el bienni negre, però
més que millorar la precària situació de les famílies treballadores, va
beneficiar les classes mitjanes i els propietaris constructors de residències de
lloguers.
4.3.- Família
18
Consultar el resum de l'entrevista a José Ramos a l’Annex.
50

Durant el període republicà, la societat tenia una estructura familiar molt
diferent a l'actual. Podem dividir l'estructura familiar en dues categories: les
ciutats i els pobles. Tot i l'existència d'aquesta divisió, tant la societat urbana
com la rural tenien molts trets en comú.
Les famílies eren en general
patriarcals. Les decisions les solia
prendre el marit, i secundàriament
l'avi o el germà gran. Podem afirmar
que el paper de la dona estava
subordinat al de l'home. Encara que
aquesta subordinació existís a tota la
societat , es donaven diferències entre
els pobles i les ciutats. La supeditació
s'accentuava molt més en els ambients
rurals perquè les dones no treballaven mai fora de casa, i conseqüentment
assolien el paper de mestresses de casa. En canvi, a les ciutats això va variar
lleugerament quan les dones van començar a treballar a les fàbriques. Aquest
fet és més notori en l’àmbit català, ja que a la indústria tèxtil treballaven
bàsicament dones.
En aquesta etapa històrica les famílies tenien molts fills. Podríem resumir les
causes d'aquesta alta natalitat en el manteniment del model demogràfic de les
zones rurals, i la curta edat que els nens començaven a treballar, la qual cosa
51
Una familia obrera barcelonina: la vídua i els
fills d’un treballador del moll de Barcelona,
assassinat a l’octubre de 1933. Foto: Arxiu
Edmon Vallès

permetia portar diners a casa ben aviat.
Els avis tenien un paper molt important a les famílies. Aquestes valoraven la
seva experiència i els tenien com a consellers predilectes. Cal esmentar que
les famílies d'aquell període eren molt més extenses.
Un dels factors més característics del tracte familiar, era el gran respecte que
existia entre pares i fills. Era molt habitual que els fills tractessin de vostè als
seus pares.
4.4.- Alimentació
La dieta alimentària estava condicionada per l'economia de les famílies, que
en general no era gaire bona. Els plats que menjaven es caracteritzaven pel
baix preu dels aliments. No obstant, aquests tenien que aportar les calories
necessàries per a suportar les llargues jornades de treball dels membres de la
família.
La patata era un dels aliments bàsics a l'hora de preparar el plat del dia a dia.
Tenia un preu molt barat, era fàcil d’aconseguir i servia per aportar calories a
quasi qualsevol plat. La patata era present als plats més quotidians del
període, com l'escudella catalana o el potaje andalús. Els cereals tenien també
una gran importància i presència a plats com els fideus o l'arròs. En relació a la
dieta dels infants, podem afirmar que un dels aliments més bàsics era la llet.
La seva aportació vitamínica i el seu baix preu la van convertir per als nens en
52

un aliment de consum diari. Era molt habitual menjar sopes de llet, és a dir,
mullar el pa amb la llet. Anteriorment he mencionat que les famílies tenien
animals de corral a les seves cases. Aquests animals els hi proporcionaven ous.
Tanmateix, aquests ous els solien vendre per aconseguir uns diners extres els
quals els hi eren molt necessaris. Aquesta venda reduïa la quantitat d'ous
destinats al consum familiar. Per això, quan les famílies més desfavorides
feien truites, havien d'afegir-hi aigua i farina per tal que la truita fos
suficientment gran per a tots els comensals.
Malgrat la precarietat econòmica
de les famílies, aquestes feien en
general un menú especial els
diumenges, on introduïen alguns
aliments més cars com la carn o el
peix. Una observació que podem
extreure dels diferents plats que
menjaven en aquesta època és la
influència dels orígens immigrants a la dieta diària.
En l’àmbit urbà, les famílies
obtenien els aliments a les petites
botigues del barri i als mercats.
Les botigues del barri acostumaven
a ser de mides reduïdes, coincidint
53
Celebració familiar al 1932. Foto: Arxiu Edmon
Vallès

així amb els pisos dels barris treballadors. Tot i la limitació espacial, l’oferta
alimentària era molt àmplia. Els mercats es caracteritzaven per oferir grans
quantitats d’aliments frescos. Encara que els mercats eren superfícies molt
grans, estaven concentrats a les zones cèntriques, fet que allargava trajecte
des dels barris perifèrics.
Les famílies rurals obtenien els seus aliments de les finques privades o
comunals de les que disposaven. També realitzaven el procés d’elaboració del
pa i de l’oli. Altres productes
de consum habitual com el vi,
es compraven a particulars que es dedicaven a l’elaboració d’aquests.
El procés de conservació dels aliments a les residències familiars era
pràcticament inexistent. No hi havia neveres, per tant els aliments no podien
restar crus més d’un dia o dos. És per això que les famílies es veien obligades a
comprar el menjar d’un dia per l’altre. No obstant, existien elements com la
fresquera19
que mantenia relativament frescos els aliments. Per tal de poder
servir fredes les begudes, les petites botigues del barri venien barres de gel.
4.5.- Higiene
Les condicions higièniques que la
societat de la II República tenia,
eren molt precàries. La neteja
19
Caixa col·locada en la part exterior de les finestres de la cuina, ventilada per l’aire.
54
Mercat de Nadal al passeig de Sant Joan,a prop
del carrer d’Ausiàs Marc. Foto: Arxiu
Huertas/Frederic Ballell (AF-AHCB)
Un grup de dones fan servir un tros de riera, a la
Gran Via de Barcelona, que servia de safareig
públic. Foto: Arxiu de Frederic Ballell (AF-AHCB)

corporal a les ciutats solia realitzar-se al safareig o a l’aigüera. La freqüència
amb la que es rentaven era setmanal. Cal esmentar que a les ciutats existien
els banys públics. Per poder-los utilitzar, era necessari l’abonament d’una
quota, el pagament del qual no era gaire assequible per a que les famílies ho
poguessin pagar habitualment. És per això que l’ús dels banys públics no era
gaire usual en les famílies treballadores.
En les zones rurals les facilitats d’higiene eren encara més reduïdes. La neteja
personal es limitava pràcticament a rentar-se no molt sovint en una galleda
plena d’aigua. A l’estiu, es banyaven ocasionalment a les basses que servien
per emmagatzemar aigua. En aquestes zones no existia cap mena de wàter.
4.6.- Temps lliure
Els infants passaven molt de temps
jugant al carrer. Un els jocs més
populars d’aquell moment era el
futbol. Aquest es jugava als
carrers, a les places i als patis de
les es escoles . Les pilotes amb les
que aquests nens jugaven estaven
fetes amb draps. Altres jocs
populars eren les carreres (curses de velocitat pels carrers) o a l’amagatall
(jugar a amagar). La situació econòmica del moment no permetia a la gran
55
Concurs de la proclamació de la Shirley Temple
espanyloa l’abril de 1936.
Foto: Arxiu Edmon Vallès

majoria de nens la possessió de moltes joguines. Aquest fet propiciava que els
infants aprofitessin objectes d’ús quotidià per la seva diversió com les agulles
o els botons.
Els esports més freqüents eren el futbol i el ciclisme. La gent s’informava
sobre els esdeveniments esportius als diaris. El futbol tenia una forta
implantació social, no només perquè es jugava al carrer, sinó també perquè va
començar a agermanar els aficionats dels diferents equips. En aquells temps
els jugadors professionals de futbol cobraven sous equivalents als de la
majoria de treballs de l’època.
El teatre era un element d’oci important. Els preus dels teatres variaven molt
segons la categoria d’aquests. Hi havia una gran oferta d’obres de tot tipus
encara que predominaven les comèdies. Com que molta gent no podia assolir
el cost que suposava la despesa de les entrades dels teatres convencionals, van
sorgir diverses alternatives més barates: les cooperatives. Les cooperatives
dels diferents barris obrers realitzaven actuacions a preus molt més
assequibles.
El cinema era també un important
entreteniment social. Quan la gent
anava al cinema solien passar dos o
tres pel·lícules per sessió. Les
pel·lícules de “cowboys” tenien
56

una gran acceptació social.
La premsa era el mitjà de
informació de l’actualitat més
usual per la majoria de gent. Com que el preu dels diaris era lleugerament
elevat, algunes vegades el diari es comprava compartit el cost entre diverses
persones. Això era molt habitual en els pobles.
La ràdio era el mitjà de comunicació més important. Aquesta realitzava una
tasca informativa decisiva, ja que era l’únic mitjà capaç d’informar dels
esdeveniments a temps real. Una altra de les raons que feia popular la ràdio
era la seva programació musical.
4.7.- Actes Socials
Les festes populars
possibilitaven la socialització,
tant en pobles com en
ciutats. En les barris de les
ciutats es realitzaven diversos
actes lúdics, com per
exemple balls tradicionals.
Aquestes eren un
esdeveniment de gran
57
Cesio de cinema dedicada als alumnes de les
escoles municipals de Barcelona en ocasió del
cinqué aniversari de la proclamació de la
República (1936). La sala és el cinema Victòria.
Turó Park era una instal·lacio situada al parc de la
Ciutadella de Barcelona amb atraccions per a grans i
petits. Foto: Arxiu Huertas

importància. La gent dels barris canviaven la rutina diària per poder preparar-
se per a la festa. Un dels aspectes que més destacava a les festes populars era
la decoració, elaborada dies abans per noies joves. El ball era quelcom més
que simples exhibicions artístiques. En aquests balls nois i noies joves
aspiraven a trobar parella. Podem destacar, entre les festes de l’època, la
festa del barri de Gràcia i la Travessia del Port de la Barceloneta.
Un altre esdeveniment nogensmenys important en l’àmbit català era el
conegut com les caramelles. Per la Pasqua de Resurrecció era costum que
colles de joves anessin per les cases, cantant cançons populars. Era una festa
que se celebrava tant al camp com a la ciutat. Els cantaires rebien com a
recompensa per les seves cançons ous, gallines i donacions similars que,
generalment, s’utilitzaven per a organitzar una bona festa per la colla.
En l’àmbit més rural les festes de cada poble també adquirien molta
importància. A cada festa hi assistien veïns dels pobles propers que
aprofitaven per a establir noves relacions socials. L’activitat més popular entre
els joves a les festes dels pobles eren els envelats.
El paper de la religió era molt diferent en el camp i la ciutat. En els pobles la
religió dominava l’activitat diària del poble. L’assistència a missa determinava
la imatge social de cada persona. El capellà del poble era un poder fàctic,
solia tenir més poder fins i tot que l’alcalde. El capellà també solia fer de
psicòleg, ja que atenia i escoltava els fidels que acudien demanant-li consell.
58

És per això que als pobles la religió era tan present. La religió a les ciutats no
tenia tanta importància. Amb l’auge de les idees socialistes, comunistes i
anarquistes la societat va quedar dividida entre els que hi creien i els que no.
Els que no hi creien tant no assistien a cap tipus d’acte religiós, mentre que
els que hi creien realitzaven grans celebracions religioses com comunions o
bodes.
La constitució republicana definia Espanya com un estat laic. Aquest fet va
causar un conflicte amb l’església. Una de les mesures més directes que va
afectar al desenvolupament de les seves celebracions religioses era la
prohibició de celebrar processons al carrer. Segons la llei, si volien fer alguna
processó, tenien que fer-la dins de les esglésies.
4.8.- Relacions Socials
A la II República la gent es casava entre els divuit i els vint-i-cinc anys. Si
s’excedia aquesta edat, pensaven que ja no es casarien. Com podem veure, la
gent és casava més jove que ara.
Quan una parella es casava, canviava la seva vida de forma important. El
primer era anar-se’n a viure junts. La situació econòmica que patien les
famílies en aquells moments encaria a nivells altíssims l’emancipació
d’aquestes parelles. Aquestes no podien fer front amb dos sous a un lloguer i
uns mobles. Per aquesta raó moltes parelles casades havien de quedar-se
59

vivint amb una de les famílies.
El paper de la dona es veia greument alterat amb el matrimoni. Un cop
aquesta acceptava casar-se amb un home, quedava completament subordinada
a la voluntat del marit. L’home de la família havia de portar el pa a casa
treballant llargues jornades. En la gran majoria de casos també suposava que
la dona s’encarregués de les tasques de casa i la educació dels fills. Això últim
era diferent a les grans ciutats a on hi havia dones treballant a les grans
indústries. Les úniques parelles igualitàries, on el paper de la dona no estava
subordinat en absolut al home, eren les que estaven ficades en política.
Les associacions eren molt presents en aquests moments. Existien diversos
cafès on la gent es reunia per a parlar sobre diversos temes, entre d’altres, de
política. Un dels cafès més emblemàtics de Barcelona era el Cafè Zúric que
encara existeix. Un altre dels punts de trobada per al debat i l’enriquiment
cultural eren els ateneus. Molt d’aquests estaven controlats per catalanistes
amants del teatre que oferien diversos tipus d’activitats com el teatre juvenil
o els cors musicals. Finalment, al esmentar la tasca social de les cooperatives,
que oferien tot tipus d’activitats culturals a preus molt baixos.
4.9.- Política
Una de les característiques del període que estem investigant, és la gran
intensitat amb que es vivia la política. Però el que realment va ser diferent en
l’aspecte polític va ser la participació de les masses en la vida política diària.
60

La gran majoria de treballadors del
camp vivien en condicions molt
precàries. El seu sou era mínim i
treballaven de sol a sol. Com que
aquests treballadors no posseïen
terres estaven subordinats a les
condicions que els terratinents els
hi imposaven. Aquesta
desesperada situació
juntament amb l’arribada de
les idees anarquistes i comunistes al camp va començar a crear una
consciència col·lectiva de classe. És aquest escenari, on els jornalers es
comencen a organitzar en sindicats anarquistes i socialistes.
Els terratinents observaven amb recel aquesta presa de consciència. La por a
perdre les seves propietats els va portar a començar a actuar buscar aliances
en els sectors polítics més conservadors i amb l’església.
A les ciutats els obrers també van començar a prendre consciència de la seva
situació d’assalariats. I també van aparèixer aquí els sindicats anarquistes i
socialistes, que posteriorment organitzarien grans vagues generals.
El 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la II República. Aquest seria un dia que
61
Propaganda en pro de l’Estatut en ocasió del
referéndum popular del 2 d’agost de 1931.

romandria a la memòria de tots aquells que el van viure. Dècades anteriors la
societat havia estat governada per règims autoritaris que havien limitat, i fins i
tot suprimit, les llibertats socials i polítiques. Aquell dia la gent va sortir
eufòrica al carrer, com si es tractés d’una gran festa popular. A totes les grans
ciutats s’observaven elements simbòlics republicans com banderes tricolors i
barrets frigis. La gent cantava i ballava imaginant que aquesta república
recent nascuda resoldria els greus problemes que patia.
Les reformes del nou govern republicà van canviar alguns aspectes de la vida
quotidiana dels ciutadans. Els nens i nenes tenien el dret a rebre una educació
gratuïta i digna, les dones tenien per primera vegada a Espanya la igualtat
jurídica, l’estat es desvinculava en tots els seus àmbits de l’església i els
treballadors tenien el dret a organitzar-se lliurement i a exercir el dret a vaga.
En general les famílies donaven suport a les diverses organitzacions polítiques
a través del vot i les vagues. No obstant, i encara que pugui semblar estrany,
les famílies eren reticents a militar en les diferents organitzacions.
Els fets d’octubre de 1934 van variar el dia a dia de les persones. La
insurrecció armada als carrers de Barcelona causà un gran impacte a la
població local, ja que va crear una sensació d’inseguretat.
Quan el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya) va vèncer las eleccions
de 1936, la conflictivitat social era molt tensa. Aquest fet va trencar la
distància que les famílies tenien envers la militància política. Podríem dir que
62

hi ha dos raons que van propiciar aquest apropament. La primera raó era la
possibilitat d’un conflicte armat imminent, és per això que les branques
juvenils de les organitzacions polítiques van començar a formar petites mil. La
segona raó era que els sindicats i partits revolucionaris, estaven assolint la
capacitat de poder dur a terme els seus objectius polítics i econòmics.
4.10.- Educació
L’educació va ser una de les
prioritats del govern de la
república, ja que creien que era un
pilar bàsic per aconseguir la
igualtat entre les persones. Els
canvis més rellevats d’aquesta
reforma educativa van ser: la
coeducació (escoles mixtes), la
laïcització de l’ensenyament,
l’aplicació d’una nova pedagogia i l’ús de la llengua autòctona com a
instrument d’ensenyament. A Catalunya les classes en l’escola pública
s’impartien en llengua catalana. S’implantà un model d’ensenyament que
pretenia integrar tots els àmbits de la vida dels infants. Per tant, a l’escola no
només s’aprenien coneixements, sinó que també menjaven, es rentaven i
jugaven. L’esforç del govern republicà per a fomentar aquesta nova educació
es reflecteix en les 10.000 escoles que es van obrir durant el seu mandat.
63
L’analfabetització a l’inici de la república encara
era altísima i per això l’administració hi va
intervenir des del primer moment. A la imatge,
Escoles del Guinardó al març de 1932.
Foto: AHCB

Una altra prioritat del govern fou apropar la cultura ales zones rurals
mitjançant les missions educatives. Aquestes consistien en l’assignació d’un
mestre per a cada petit poble, per tal d’alfabetitzar els habitants d’aquests.
Cal esmentar com un dels més brillant intents d’aproximar la cultura a les
zones més rurals la tasca feta pel grup teatral La Barraca, en el qual havia
participat el famós poeta Federico García Lorca.
4.11.- Treball
El treball durant l’època de la II República ocupava moltes hores en la vida de
les persones i el govern va intentar resoldre alguns problemes que es
presentaven en l’àmbit laboral. Una de les accions més significatives fou la
reducció de la jornada laboral a quaranta-quatre hores setmanals. Però,
malgrat aquests intents, les llargues jornades de treball i els baixos sous
continuaven essent patents en la vida dels treballadors. Com ens diuen els
enquestats, continuà existint una certa elasticitat en la durada de la jornada
laboral, allargant-se quan així ho exigien les necessitats de l’empresa.
El treball a les zones rurals també era molt precari. Tot i que els horaris no
eren tan rígids, les jornades laborals continuaven sent llargues i els sous eren
fins i tot inferiors als dels obrers de les ciutats.
El reconeixement del dret de
vaga i l’expansió dels sindicats
foren cada vegada més
64
Els treballadors de la imprenta de la Casa de la Caritat a
l’any 1934. Foto: Arxiu Edmon Vallès

utilitzats pels treballadors per a reivindicar els seus drets laborals. Així, es varen
produir durant aquest període diverses vagues generals i altres de locals.
En aquest període es començava a treballar de molt jove. Tot i que legalment
l’edat mínima oficial per poder treballar era de catorze anys, era molt
habitual que els infants comencessin a donar les seves primeres passes en el
món laboral amb onze o dotze anys. Els infants d’aquesta edat curta edat
solien a començar treballant com aprenents en fàbriques on ja hi treballaven
els seus pares. Aquest fet venia donat per l’escassa formació laboral que els
nens havien rebut i també per la poca preparació que calia tenir per entrar en
un procés mecanitzat, si es que s’entrava a treballar en una fàbrica.
CONCLUSIONS
En qualsevol treball científic cal comprovar les hipòtesis plantejades al final
de la investgació. En aquest últim capítol intentarem donar resposta a les
hipòtesis inicials, després d’haver realitzat el treball de camp.
Abans de començar a exposar les nostres conclusions cal esmentar algunes
65

idees metodològiques que ja ens havien proposat alguns investigadors del grup
d’investigació de Història Oral Historaula de la Universitat Autònoma de
Barcelona. Em van aconsellar especialment no fer un treball d’entrevistes
massives, sinó una investigació pilot que em permetés definir la metodologia
específica pel treball sobre la vida quotidiana. En aquest sentit hem detectat
que cal preparar entrevistes molt específiques sobre el tema essencial del
treball que realitzem. Després d’haver-les realitzat estic convençut que,
variant el qüestionari orientatiu que vaig escriure inicalment, podríem
concretar molt més la informació extreta dels entrevistats.
• Podem considerar realment que les fonts orals són fonts històriques?
La resposta a aquesta pregunta és absolutament afirmativa . És cert que les
fonts orals han de rebre un tractament específic per poder ser analitzades
correctament. Però aquest fet és comú a totes les diverses fonts històriques
que existeixen.
• És possible, utilitzant la Història Oral, fer una història diferent de la
que hem trobat fins ara als llibres d'història?
Sí. Les fonts orals ens aporten tota una sèrie de matisos impossibles de
transmetre a través de les fonts materials. Tradicionalment s’afirmava que
no es podia fer història d’un esdeveniment si no havien passat cinquanta
anys d’aquest. Això es deia a fi de preservar la imparcialitat de la
66

interpretació històrica. Realitzant aquest treball m’he adonat que si
mantinguéssim aquesta teoria ens perdríem un munt d’informació sobre la
vida quotidiana que no pot ser extreta amb un marge temporal tant llarg.
Els entrevistats ens parlen de les seves passions, dels seus morts, dels
objectes que van marcar la seva vida personal, en definitiva, de tot allò
que no ens poden mostrar els documents oficials.
• Ens aporta la Història Oral nous coneixements sobre la vida
quotidiana durant la II República?
Una de les fonts històriques més utilitzades per a parlar de la vida
quotidiana en èpoques contemporànias ha estat la fotografia. En aquest
sentit la Història Oral és un complement perfecte d’aquesta primera font
documental. Però no tenim fotos de tots els moments històrics de la vida
quotidiana. En per això que la història oral complementa i completa la
informació no aportada per la fotografia. En el període de la II República
aquest fet s’accentua més, ja que la fotografia tenia una presència molt
limitada en aspectes de la vida oficial i institucional i de les classes socials
amb més recursos i pràcticament en quedaven excloses les classes més
populars.
• Hi ha coincidències entre el record que en conserven les persones i
els fets documentats pels historiadors?
67

En aquesta recerca sí, perquè quan es pregunta sobre la vida quotidiana, la
persona entrevistada fa un esforç per recordar com era la seva vida
d’infant i adolescent. Els seus records més tràgics, i per tant subjectius i
amb interpretacions ideològiques, els tenen dels anys posteriors al període
històric que estem estudiant. Tanmateix, si la investigació la centréssim en
aspectes d’interpretació política, les dades necessitarien un treball de
contrast estadístic més elaborat que el que ha estat necessàri per a l’estudi
de la vida quotidiana.
• És necessari un major esforç institucional per evitar la pèrdua dels
testimonis orals i de tot el que ens poden aportar?
Després d’haver entrevistat a tots els testimonis de la meva investigació,
m’he adonat que l’esforç de les institucions dedicades a la investigació
històrica són essencials per a la recuperació de la memòria històrica. El cas
de la Roca Umbert a Granollers, és un clar exemple de la inversió d’un
ajuntament per a recuperar el patrimoni històric i humà de la seva ciutat.
La recerca que s’ha proposat busca recollir el testimoni de persones
vinculades a aquest recinte fabril per a reconstruir-ne una part de la
història recent de la nostra ciutat . Estic convençut que aquesta recerca
contribuirà a l’enriquiment del patrimoni històric de la ciutat i ens farà més
conscients, a tots nosaltres, del paper que les persones i les institucions
que van viure abans que nosaltres han tingut en la construcció del present
que ens ha tocat viure.
68

No es pot aplaçar molt de temps la investigació sobre història oral, ja que
els testimonis deixan d’existir i es perd, així, tota la informació que ens
podrien aportar. Els testimonis que he entrevistat tenen tots més de
vuitanta anys, és a dir, una edat molt avançada. Si no es realitzen les
entrevistes aviat, ja mai no es podran fer. Quan recollim i escriguem les
seves vivències, viuran per sempre.
69

ANNEXES
70

ENTREVISTA BASE
Bloc 1: Vida privada/familiar
RESIDÈNCIA
En quin tipus d’edifici vivia? (masia, casa, bloc, etc..)
Aquest lloc era de lloguer o de propietat?
Amb qui vivia?
Com era l’habitació on dormia?
FAMÍLIA
Qui prenia les decisions a casa? (el pare, la mare, etc..)
Tenia germans? Quants?
Quin era el paper dels avis a la família?
Com es relacionava amb el seu pare? (grau de formalitat)
Com es relacionava amb la seva mare?
ALIMENTACIÓ
Quina era la seva dieta setmanal?
Quin era l’aliment més bàsic?
71

Treballderecerca jldelatorre

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Treballderecerca jldelatorre

Similar to Treballderecerca jldelatorre (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (8)

Treballderecerca jldelatorre