1. FITXA BIBLIOGRÀFICA. Carles Santacana Torres. El franquisme i els catalans. Els informes del
Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), Catarroja, Editorial Afers, 2000, 141 pàgines.
PRESENTACIÓ DE L'AUTOR. Carles Santacana Torres és nascut a Barcelona l'any 1961 i és
Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Actualment és professor
d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, Consultor de la Universitat Oberta de
Catalunya i és President del Centre d'Estudis de l'Hospitalet. És autor d'una extensa obre
d'investigació sobre història política i social contemporània, tant des de la perspectiva general com
local. També cal destacar els estudis sobre el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el
tardofranquisme i la transició, més concretament la vinculació entre el món cultural i sectors de la
resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d'aquest club. La seva tesi duta
a terme l'any 1991 es titula “Trencament i continuïtats a la Catalunya de la postguerra.
L'Hospitalet de Llobregat, 1939-1951”. Altres obres publicades a tenir en compte son la
coordinació de “Col·lectivitzacions al Baix Llobregat, 1936-1939”, (1989), “L'altra Olimpíada,
Barcelona '36: esport societat i política a Catalunya (1900-1936),” (1990), escrit juntament amb
Xavier Pujades i Martí, “Victoriosos i derrotats. El franquisme a l'Hospitalet 1939-1951”,
(1994),“Atles de la transició” (1997), “La llarga postguerra” (1997), “Història. Política. Societat i
Cultura als Països Catalans”, és coautor del llibre “Història de Piera” (1999), “El franquisme i
els catalans. Informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971)”, (2000), “Le
nationalisme catalan”, (2004), i el“El Barça i el franquisme. Crònica d'uns anys decisius per a
Catalunya (1968-1978)”, 2005.
RESUM TEMÀTIC GLOBAL. El present llibre és un estudi dels informes intern del Consejo
Nacional del Movimiento sobre els treballs de la novena i onzena legislatura del CNM al 1961 i al
1971, respectivament. Aquest estudi té l'objectiu de conèixer el discurs intern del règim, ja que
l'existència legal d'un únic discurs oficial, sense matisos fins almenys el 1966, ens fa difícil saber si
aquest discurs era compartit per tota l'elit governant. Per a esbrinar sobre aquesta qüestió l'autor ha
fet una recerca exhaustiva de documentació interna i reservada, ja sigui correspondència privada o
documents oficials. Gràcies a la recerca de l'autor podem observar el debat que hi havia al règim a
través del CNM sobre les qüestions referides a Catalunya i al País Basc. Tal i com afirma
Santacana, “Sota un únic principi bàsic, mantenir la unitat i uniformitat d'Espanya i lluitar contra
el separatisme, les receptes polítiques van passar de no voler sentir parlar ni del reconeixement de
les realitats regionals a discutir sobre formes de descentralització administrativa”.* Aquestes línies
ens mostren el que tractarà el conjunt del llibre.
El Consejo Nacional del Movimiento fou creat al 31 de Juliol de l'any1939. En aquest moment el
seu paper era molt reduït, però a la dècada dels anys cincuanta pateix una reconversió, concretament
a l'any 1958 degut a la promulgació de la “Ley de Principios del Movimiento”. El seu moment
culminant serà als anys seixanta quan el franquisme també pateix una reconversió amb l'aposta de
Franco pels tecnòcrates. Amb la promulgació de la Ley Orgánica del Estado al 1966 el CNM pateix
un impuls, doncs obliga a redefinir el paper de les FET, ara, Movimiento amb la promulgació de la
“Ley Orgánica del Movimiento Nacional y de su Consejo Nacional”, del 28 de juliol de 1967.
Aquest pas és molt important ja que encarregava una feina política important consistent en la
divulgació i actualització de la doctrina del Movimiento.
A partir del 1966 amb la “Ley de Premsa i Impremta” es produirà una certa obertura pel que fa al
tractament de les conclusions del CNM, doncs des de la premsa es començaran a escriure articles
d'opinió.
Per a analitzar les dues ponències és necessari conèixer el context en que es debaten. Com ja s'ha
comentat anteriorment tant els treballs del 1961 com els del 1971 tracten sobre la qüestió de la
* SANTACANA, C. “El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-
1971)”,Ed. Afers, Catarroja, 2000, p.20

2. unitat d'Espanya i sobre el separatisme. Podem trobar les causes de la preocupació sobre aquests
temes a Catalunya perquè des dels inicis del franquisme aquest es troba en dos problemes. Per una
banda hi ha l'existència d'una cultura política específicament catalana. Per l'altre, la manca
d'entusiasme en la integració política, que no pas econòmica i social, de força nuclis d'aquella dreta
política al règim franquista.
L'estructura de poder franquista era extremadament centralitzada i escassament formada per
personalitats catalanes, exceptuant les estructures locals i l'arrel d'aquest problema es deu a que el
franquisme no distingia entre el catalanisme progressista i el conservador. No obstant, a partir dels
anys cincuanta el règim veu la necessitat de canviar d'estratègia política i s'intentarà d'establir ponts
amb sectors burgesos catalans, com va succeir durant el període en que Felipe Acedo Colunfa fou
Governador Civil de Barcelona. Així alguns individus formaran part de la renovació de
l'Ajuntament de Barcelona al 1954.
En el mateix sentit, al 1957 Franco nomenarà a Pere Gual Villalbí secretari del Foment del Treball
com a mostra del reconeixament per part del règim a les elits intel·lectuals catalanes.