Breu descripció del que em va dur a estudiar Educació Social .

1. GRAU D’EDUCACIÓ SOCIAL
Identitat i desenvolupament professional / Ana Novella
Isabel Iniesta García
1 |
Com puc explicar-ho? Vaig pensar només escoltar la pregunta. I després
de pensar-ho bé, de trobar el punt per on començar, és aquesta la
resposta:
La veritat es que no tenia gens clar on anar a parar, ni que volia fer
de cara al futur. Inclús no havia pensat en la possibilitat d’anar a
la universitat, crec que ni tan sols en acabar estudiant educació
infantil. Però estic aquí, i per alguna raó hi soc.
Han hagut molts desencadenants que m’han portat fins aquí, per què com
moltes altres persones penso que tot passa per alguna raó, i moltes
coses que m’han passat havien de passar per a que jo hi sigues en
aquest grau.
La veritat que tot va començar quan vaig acabar de voluntària al casal
d’estiu del meu poble. Un dels meus millors amics em va proposar
d’estar amb ell, fent de reforç, i així va ser. Vaig passar tot el
casal amb els nens i nenes, i vaig anar de colònies també, i realment
aquella experiència em va fer veure com m’arribava a agradar estar amb
els nens i nenes, compartir amb ells i elles aquells moments de gaudi.
Llavors vaig interessar-me pel cicle d’educació infantil i el vaig
cursar.
Al segon any, quan ja tocava fer practiques a la llar d’infants, ja
vaig començar a sentir aquella coseta que em deia que volia més. Hi
havia un nen a l’aula que tenia autisme. Doncs aquest nen, que casi
mai tenia voluntat per tenir contacte amb ningú, només amb la seva
educadora de referència, interactuava amb mi, em tocava, em mirava, em
demanava amb senyals que jugués amb ell, i aquella sensació va ser
enorme. Per què em va fer sentir especial, molt especial. Va ser com
si ell m’escollís a mi, ben bé no se per què, però va ser així.
A l’hora que feia les pràctiques, a classe, vam començar una matèria
de segon any, que despuntava de les altres. Era una assignatura
d’integració social, que tocava totes les temàtiques socials que
podíem trobar dins l’educació infantil. I allò ja va ser el
desencadenant de tot. Vaig començar a recordar les meves pròpies
vivències.

2. GRAU D’EDUCACIÓ SOCIAL
Identitat i desenvolupament professional / Ana Novella
Isabel Iniesta García
2 |
Quan vam viure a la casa d’acollida, amb la meva germana i la meva
mare. Quan vam poder sortir d’allà i anar a un pis les tres juntetes i
començar des de cero. Quan la meva mare tenia que anar a demanar a
Caritas. Quan tenia que moure mil papers amb l’assistenta social per
poder demanar beques de llibres, de menjador, d’ajuts ... El abans i
el després del meu pare. El seu problema amb el joc, el seu caràcter
agressiu ... I records no tan llunyans, records d’una dona anul·lada,
atemorida, insegura, submergida en una història d’”amor”.
I tot allò, tot el meu passat, totes les vivències i experiències, em
van fer adonar-me que el meu camí era aquest. Que pel fet d’haver
passat per aquestes coses em feien una persona amb més empatia, amb
més sensibilitat i respecte davant segons quines problemàtiques.
I així va ser com vaig decidir que volia fer educació social. Per mi
és una manera de retornar allò que van fer per nosaltres en el seu
dia, i per intentar també, millorar allò que no van saber fer tan bé.
Per mi, un treball, allò que ha de sostenir la teva vida diària, ha de
ser una cosa que t’apassioni, que et retroalimenti cada dia, que et
faci créixer com a persona i que t’ensenyi algun cop de tan en tan,
que per més anys que passen segueixes equivocant-te, que segueixen
havent coses per fer, per millorar i per canviar. Realment no se si
seré una bona educadora social, ni se en quin àmbit de l’educació
social hi aniré a parar, però ho que si tinc clar, es que faré coses
meravelloses, per persones meravelloses que m’ho retornaran amb moltes
més coses meravelloses.