1. Resum del Fedó El llibre s’inicia amb un diàleg introductori on Equècrates pregunta a Fedó si ell va assistir en persona al judici i a la mort de Sòcrates. Com que Fedó respon afirmativament a la pregunta, Equècrates demana que li expliqui tots els detalls de l’esdeveniment. Fedó comença explicant que del dia del judici havien coronat la nau que els grecs envien a Delos en honor al deu Apol·lo i fins que la nau no torna està prohibit executar a ningú. Fedó li explica que en tot el temps que va passar ell sempre va estar al costat del seu mestre. - Inici del relat del Fedó: el filòsof ha de desitjar la mort però no el suïcidi. Fedó comença intentant relatar amb tot detall el dia de la mort. El primer que Sòcrates els digué aquell dia va ser que els contraris es persegueixen fent referència a les marques on ara hi sentia plaer però que li havien causat dolor tota l’estona que havia estat lligat. Aleshores Cebes el tallà per fer referència a Evè, un poeta que tenia curiositat per saber perquè Sòcrates havia escrit un poema al qual havia posat música. I Sòcrates va decidir explicar a tots els presents el perquè del poema. Tot venia d’un somni que repetidament li deia: “Aplica’t a la música”. I acabà dient a Cebes que li ho expliqués a Evè i que li digués que no tardarien en retrobar-se. Tots s’estranyaren pel comentari i Sòcrates els explicà que Evè era un filòsof i com a tal té voluntat de morir. Però per no portar a confusions, Sòcrates els explicà que el suïcidi és il·lícit ja que som possessions dels deus i aquests es poden enfadar si desitgem la mort. En aquest moment tots van pensar que Sòcrates s’estava contradient ja que estava dient que el suïcidi és il·lícit però que el filòsof desitja la seva mort. I per això li proposaren que el defensés la tesi que després de la mort hi ha una vida millor com si d’un judici es tractés. - La tesi: després de la mort hi ha una vida millor Sòcrates accepta defensar la tesi amb una defensa més persuasiva que la que va tenir davant dels jutges que el van condemnar. - La mort és l’alliberament dels impediments del cos Per defensar la tesi, Sòcrates comença explicant que la mort és l’alliberament dels impediments del cos ja que amb la vista, l’oïda... obtenim impressions, quelcom canviant inferior al coneixement clar de la realitat. Quan l’ànima fuig del cos es concentra en ella mateixa i així és quan millor raona. Com que el filòsof desitja la veritat i el cos proporciona mil impediments per arribar a aquesta. Amb el cos mai arribarem a la veritat absoluta. Quan haguem mort, l’ànima quedarà sola i podrem conèixer el que és pur de veritat. - Argument a favor de la immortalitat de l’ànima: el cercle dels contrarisÉs aquí quan Sòcrates decideix deixar clara la immortalitat de l’ànima amb el cercle dels contraris. Cebes diu que la gent té por que un cop morts, l’ànima es malmeti i es dissolgui. Aleshores Sòcrates explica que hi ha una doctrina antiga que diu que les ànimes van i venen de l’Hades; els vivents reneixen dels morts. Per explicar-ho millor posa un exemple: si una cosa ha de fer-se petita, caldrà primer una cosa gran a partir de la qual en surti després la més petita. Per tant cada cosa sorgeix del seu contrari, i la vida és el contrari de la mort. - Argument a partir de la reminiscència de les idees A més, Sòcrates argumenta a favor de la reminiscència de les idees. En aquest punt Cebes diu a Sòcrates que l’ànima ha de ser immortal ja que ell sempre diu que aprendre és recordar. Símmies no s’ho acaba de creure, així que Sòcrates parla amb ell i li diu que nosaltres a partir de coses semblants coneixem allò que és igual. Per tant, és un procés de recordar. Aquests coneixements ja els teníem abans de néixer. Per tant la nostra ànima existia abans de néixer. - Argument a partir de la simplicitat de l’ànima I també argumenta a Sòcrates la simplicitat de l’ànima ja que Cebes i Símmies diuen que han demostrat que l’ànima existia abans de néixer però queda en l’aire si l’ànima seguirà existint després de la nostra mort. És aquí quan Sòcrates els explica que l’ànima pertany a les coses simples i invisibles, per tant sempre idèntiques a elles mateixes. A més, Sòcrates els explica que les ànimes pures aniran a l’Hades on seran ben rebudes, mentre que les impures estaran obligades a vagar fins a aconseguir el perdó. - Objecció de Símmies i de Cebes Cebes i Símmies que no ho acaben de veure clar, decideixen expressar la seva visió del tema. Símmies explica que l’ànima és com l’harmonia dels components del cos i en efecte de la mateixa manera que si la tira es trenca l’harmonia desapareix. D’altre banda, Cebes compara el cos i l’ànima amb un teixidor mort i el seu mantell. El mantell perdura després de la mort però el teixidor segurament haurà teixit i gastat molts mantells semblants. Ve a dir que no n’hi ha prou amb que l’ànima sigui immortal, ha de ser també indestructible. - Advertiment de no caure en la misologia Un cop han exposat les seves teories, Sòcrates els fa l’advertiment de no caure en la misologia. Sòcrates fa referència a que han de vigilar a no agafar odi als raonaments ja que pot passar que un argument que abans veiem fals ara el veiem vertader. I afegeix que vagin amb compte no sigui que ell emportat per la seva situació s’enganyi i els enganyi a ells. - Resposta de Sòcrates a Símmies i a Cebes. I decideix respondre tant a Símmies com a Cebes: a Símmies li fa veure que una harmonia no pot tenir moviments contraris als de les parts o oposar-se a elles. A més junts arriben a la conclusió que l’ànima en si mateixa no és més que una altra i la seva funció és guiar els elements que la componen. A Cebes li respon que l’ànima és naturalment indestructible ja que un contrari no admet al seu contrari com tampoc admet una qualitat contrària. Per tant allò que la mort no admet és l’immortal, i l’ànima no admet la mort. A més, és indestructible ja que l’immortal és etern. - El mite de l’Hades. Sòcrates es disposa a explicar el mite d’Hades i per això els explicà que no han d’oblidar de tenir cura de l’ànima en tot temps ja que quan l’ànima se’n va a l’Hades s’emporta els bons comportaments que la poden beneficiar. El camí a l’Hades és molt difícil i només segueixen el camí les ànimes ben ensenyades ja que són les ànimes ben comportades les que segueixen al daimon (guia) pel camí adequat. A més, Sòcrates els explicà la seva visió de la terra. Segons ell la Terra és esfèrica, amb moltes cavitats i una d’elles és habitada per nosaltres. Però no vivim en la superfície, tot i que nosaltres ens pensem que si, i si poguéssim volar fins amunt trobaríem coses molt millors que les nostres. Però que la nostra feblesa i torpor, no som capaços de travessar l’aire fins al seu límit extrem. Sòcrates explica que a la terra d’allà, elements com l’or i la planta que la natura produeix a la vista es troben en qualitat i en grandària elevada. I que qualsevol part d’aquella terra és digna d’admirar. - Els corrents subterranisTot i així, també hi ha zones profundes, amb una obertura més estreta que la de la nostra regió, comunicades entre elles amb gran quantitat de rius de foc que arrosseguen fang davant la lava. Les aigües no troben ni fons ni base per això tornen d’allí cap aquí amb l’aire i el vent. Es distingeixen quatre rius: Oceà (el riu més gran), l’Aqueront (que corre en sentit contrari a l’oceà), l’Aquerúsia (on van les ànimes de la majoria de morts) i el Piriflegetont (del qual surten fragments de lava i que a la seva desembocadura es forma el llac Estix). Qual les ànimes arriben al final del camí guiades pel diamon són jutjades i segons la vida que han tingut van a un lloc o un altre. La majoria van a parar a l’Aquerúsia on es posen a cridar vers els que van matar o maltractar i es queden allí fins que paguen per tots els mas que van fer abans de morir. Acabat el mite Sòcrates decidí banyar-se i després s’acomiadà dels fills i de les dones. Va ordenar que li portessin la metzina i com li van ordenar, se la va prendre i va caminar fins que va notar les cames adormides. Abans de morir Sòcrates recriminà als seus seguidors l’actitud que estaven tenint ja que no havien de plorar si sabien que anava a un lloc millor i tampoc s’havien de preocupar de com enterrar-lo. Finalment Fedó li diu a Equècrates: “un home del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el més just”. ANÀLISI El Fedó té com a tema central el de la immortalitat de l’ànima (considerada la part més noble de l’home). Però també hi apareixen altres temes relacionats amb aquest primer com la teoria de les idees (i la possibilitat d’un veritable coneixement a partir d’aquestes), la reminiscència, el comportament ètic (d’aquells que viuen en aquest món però que estan destinats a viure en un món millor i la reencarnació de les ànimes. A més també hi apareix la idea de que l’univers és un tot ordenat sota el govern de la justícia. OPINIÓ La idea principal del llibre és la immortalitat de l’ànima. El tema es troba present en tot el llibre juntament amb altres arguments que la finalitat que tenen és acabar demostrant que l’ànima és immortal. Però fins i tot Símmies i Cebes (seguidors de Sòcrates) presenten els seus dubtes ja que no acaben de veure clar que l’ànima sigui immortal. Avui dia, el dubte aniria més enllà i sorgiria en si l’ànima existeix o no, més que si és immortal o no. De fet, després de llegir el llibre queda una sensació estranya, com amb ganes de llegir més, de no voler que la reflexió s’acabi ja que tots els arguments semblen ben formulats i ben argumentats, no sembla que Sòcrates ni cap dels seus deixebles entri en contradicció en cap moment, però tot i així segueixo sense creure que l’ànima sigui immortal, de fet, encara penso que l’ànima no existeix. Jo penso que creure en l’existència de l’ànima és una qüestió de fe, com aquell que creu en un Déu tot poderós. És difícil posar-se a reflexionar sobre un tema del qual, actualment en tenim una visió tan allunyada de la de fa molts i molts anys. Però de fet, és que no hi ha cap argument verificable i que pugui ser demostrat que ens asseguri l’existència del que Sòcrates anomena la part més noble de l’ànima. Potser és això, que estem tan acostumats a que ens ho demostrin tot científicament, que ens costa veure més enllà de nosaltres mateixos. Deixant de banda si l’ànima existeix o no, veient que és un tema del qual no en sortiríem, ja que no és demostrable la seva existència de la manera com l’home actual està acostumat a demostrar les coses; passaré a reflexionar sobre els arguments que Sòcrates dona per demostrar la immortalitat de l’ànima. Sòcrates explica als seus deixebles que tot sorgeix del seu contrari, de la mateixa manera que la vida sorgeix de la mort. Al llibre també apareix l’exemple de que per esdevenir allò curt, primer ha d’haver-hi allò llarg del qual en pugui sortir el curt. Però entraríem en un cercle viciós, com el peix que es mossega la cua. Perquè el curt va sorgir del llarg, que a la seva vegada va sorgir del curt. Però que va ser primer, el curt o el llarg? No podem dir que una cosa va sorgir del contrari, perquè aleshores estem dient que el contrari va sorgir de la cosa, i no estem establint cap origen. No hi ha un principi, tot existeix des de sempre. De fet si tot existeix des de sempre, si que podríem dir que l’ànima (en cas que existís) és immortal. Però el cos no pot existir des de sempre, per tant l’ànima (la vida) no haurà pogut sorgir del cos (la mort) perquè el cos no és etern i no existia des de sempre encara que la matèria si. En l’argument de la reminiscència de les idees, jo crec que simplement Sòcrates està sent coherent amb la seva manera de pensar. Ell deia que aprendre és recordar, i que es recorda per mitjà de la dialèctica. Personalment no estic segura que el coneixement sigui previ i que se’ns oblida tot al néixer, i que per tant, aprendre es basa en una activitat de recordar, no d’obtenir coneixements nous. Per exemple, un científic que fa una descoberta i que aconsegueix demostrar que és vertadera, segons Sòcrates no és que hagi après res de nou, simplement ha recordat una coa que ja existia. Però representa que aquest descobriment el sabem tots, ja que era el mateix Sòcrates que afirmava que tots portem el coneixement a dins i que és el mateix per a tots. Representa que per fer recordar als altres mitjançant la dialèctica, tu has de tenir els coneixements previs i mitjançant el diàleg, fer arribar a l’altra persona a la veritat. Perquè sinó com pots fer preguntes a l’altre o fer-lo raonar per a que arribi al coneixement si ni tan sols tu tens aquell coneixement? Hi ha una altra idea que apareix més d’una vegada al llarg del llibre i és el bon comportament que ha de tenir l’ànima per a poder tenir una vida futura millor i no haver de passar-se l’eternitat vagant pel món sense saber on anar. Aquesta idea em recorda al fonament de moltes religions, i les religions es realitzen a partir de creences que són unes opinions que no es justifiquen amb una argumentació racional. Per tant no es pot demostrar racionalment que l’ànima tindrà una vida millor si en aquesta és bona i no accedeix als desitjos del cos. Tot i que segons el Fedó seria bonic pensar-ho...