2. DESEMBRADA És llei de quietud i res s'escolta, ni tan sols un cant. Les roderes, sobre el terra dels camins són seques, terrossades i mig gelades. Les roques dels vorells sagnen llapons i el rellent se'm fica ben a dins. El bosc és un palau de silenci encatifat de fulles seques i molsa. El dia és més i més curt, talment com la llum quan s'escola d'una llàntia, perdent-se en l'emboirada de la fosca que s'acosta per moments.
3. El vent s'ha retirat d'aquest llostre salicall, color pastel a les quatre setmanes d'Advent que preludien el Nadal mentre revenen les deus i tempira a les obagues més calimes Els bolets són secs o ja podrits. Les fulles dels freixes, grogues daurades les del castanyer, roig violaci les de l'alzina, rica paleta d'un foc-follet vegetal envides traïda pels punts vermells del grèvol encipient, les secallones gardanes o les cireretes d'arboç madures Natura alentida i llosca, només amplificada en la gèlida remor de les veus de tots els torrents, salmodiant.
4. El xiscle ferest de l'òliba esquerda la quietud del ranvespre i retallada sobre el blanc de la lluna encavalcant una granera, apareix traïdorament la fetillera Figurança fuent, de pas vers qui sap on encimbellada dalt del cel com un renec eixorc amb els esquinçalls dels pobres parracs i la lletjor de companya L’harpia s’aplegarà després, amb potols i malfactors en el redol d'un foc de camp, despullada amb nuesa ritual per tal d'honorar com cal, a la nit i al boc negre.
5. Farà, amb la més abjecta submissió, un petó negre al cul de la immunda bèstia, i la víctima serà, una innocent i cruel ofrena a l'absurditat del no-res. Retrobo i conec la finitut és la nit, és l'hivern és la definitiva absència dels que estimo i el dolor és així, una fiblada Però... aquestes gatoses florides són la darrera i salvatge defensa del paisatge I la soledat? La soledat és el que en resta quan tot esdevé definitivament mut i quiet. Silenci, tan sols silenci, només silenci..
6. La Dama Blanca es despentina els seus cabells i..... comença a gebrar. Tremolo! La mort arriba inexorable i apaga aquesta flama estantisa El celistre del nord sobre els erms amb una dalla, sega els cors encongits i escampa miasmes i decrepituds Sembla que tot vulgui acabar. Jo, sol i centrat sota la volta del firmament, repasso els estels de la embromallada celistia i mig albiro al lluny, als Déus de la Terra retornant de la seva cíclica i anual estada a l'Altre Món
7. Mig curat de tants espants i només com a darrera tuïció, sé que el demà és possible i li veig al avui, tot el sentit per a transcendir. Segur, és cert, el Sol Invicte reneix i acompleix la promesa del periòdic retorn, de la mort a la vida, en el ventre de la fembra i en la llavor que grilla. Amen. Ramon
