1. L’altre dia vaig anar amb la classe, al museu del Sorigué a veure els
quadres del famós pintor Picasso.
Anava de parella amb la pringada de l’Alba, li diuen així perquè es
una “empollona” i no em parava de parlar amb llenguatge “Friki” del
que no me’n assabentava res.
M’avorria molt i em vaig posar els cascs de música per no sentir-la a
ella, però enmig de la cançó que estava escoltant en aquell
moment, vaig sentir una veu que em deia:
-Gira’t mitja volta!
“M’ho va dir amb tant mal to” que no vaig gosar a dir-li res a ningú
que no fos l’Alba i ella hem va dir que no em girés perquè em podria
asustar i començar a cridar i que correria el perill de què em fessin
fora del museu o que hi hagués un home amb un gabinet del pernil
o...
Jo li vaig parar la conversa, i li vaig dir:
-No diguis bestieses!,com vols que passi això? No hauries de mirar
tantes pel·lícules!
I en aquell moment em vaig girar lentament i en comptes de trobar-
me un home amb un ganivet i asustar-me i cridar com si fos boja,
em vaig trobar un quadre en blanc i un llapis. Enmig del blanquinós
quadre hi havia unes lletres fosques i gruixudes en les que hi deia:
DIBUIXA’M, I EL QUE DIBUIXIS ES FARÀ REALITAT
Jo no m’ho vaig creure, però tot i això i vaig dibuixar una porta i per
assegurar-me de no entrar-hi i vaig escriure
“ PORTA PROHIBIDA, NO PASSAR !!!!!!! “
Però en aquell mateix instant la porta es va acolorir sense que jo fes
res i de cop i volta les lletres de “PORTA PROHIBIDA, NO
PASSAR” van desaparèixer com per art de màgia. Aleshores una
força interior, a l’Alba i a mi ens va obligar a obrir la porta, jo m’hi
vaig negar, però tot i així, l’Alba no s’hi va poder resistir....
Va obrir la porta i aquesta ens va engolir tant fort que també es va
emportar la pija de la Marina i la hippie de la Sandra. Vam caure per
un rascaculs llarguíssim que per mi que no s’acabava mai, fins que

2. vam arribar a un espai completament blanc i misteriós. El rascaculs
va desaparèixer i no veiem res més que el color blanquinós per tot
arreu. Jo vaig fer un gest d’ asustada i sense voler vaig retallar amb
el llapis del quadre que portava a la mà, el fons blanc.
Llavors vam esbrinar que havíem de dibuixar la sortida d’aquell
terrorífic lloc. Vam intentar dibuixar una altra porta, que ens va dur
cap a una altra sala verda on hi havia un home baixet i grassonet i
amb un bigoti bastant gros que li ocupava la meditat de la cara.
I aquell home ens va dir:
-Segur que esteu espantades i no sabeu que fer, esteu perdudes i
amoïnades, esteu.... i no sabeu on sou.
Doncs jo us ho explicaré i tot ho entendreu. I ho faré amb un rodolí
senzill!
SI D’AQUEST LLOC VOLEU SORTIR,
UNA PROVA HAUREU DE PATIR.
I SI LA PROVA PASSEU,
D’AQUI SORTIREU.
PERÒ SI LA PROVA NO PASSEU,
AQUI SEMPRE US QUEDAREU. JA,JA,JA!
I aquell home va desaparèixer i de cop i volta, ja tornàvem a estar
en mig de la 1a sala.
Llavors vam intentar esbrinar de quina prova es podia tractar.
Mentre estàvem pensant, la sala es va començar a emboirar fent
una capa espessa i blavosa que no ens deixava veure res.
Aleshores vaig sentir que algú plorava i vaig seguir el so misteriós
que sentia cada cop més fort. L’Anna, la Sandra i la Marina em van
seguir.
La boira va començar a desaparèixer, ràpidament, i ens vam trobar
en un paisatge preciós ple de rierols i muntanyes, no es sentia cap
soroll més que el d’una persona plorant i vam veure un home alt i
prim que plorava enmig de llaminadures pel terra.
I en aquell moment ens vam acostar a ell i li vam preguntar que li
passava i ell ens va dir:
-Jo sóc mag i com tots els mags d’aquí visc en una casa feta de
llaminadures, i ploro perquè el bruixot dolent que viu damunt de la
muntanya ha enviat al seu ferotge drac a destruir la meva preciosa
casa feta de gominoles i llepolies.

3. Nosaltres li vam preguntar el perquè el dolent bruixot li havia volgut
destruir la casa i ell ens va contestar que era perquè no li va voler
donar llaminadures de la casa.
Aleshores li vam preguntar si ell coneixia la manera de vèncer al
dolent bruixot i de reconstruir de nou la casa.
Llavors ens va explicar una llegenda de.... i que el podíem ajudar....
i així ho vam fer, vam reconstruir la casa de llaminadures i vam
esperar a que el drac apareixes, quan va aparèixer el vam caçar i el
vam posar en una gàbia dins la casa del mag perquè ell pogués fer
màgia amb ell.
El bruixot no el va tornar a molestar, i nosaltres li vam demanar al
mag si sabia algun truc per fer-nos tornar cap a casa. Ell va dir que
era l’home baixet i grassonet de la sala verda i que ja havíem
passat la prova, ja podia deixar-nos marxar. Jo li vaig preguntar si
sabia perquè a nosaltres ens havia passat tot això i no a altres
persones. Ell em va dir que això no era el més important, el que
volia era que no li diguéssim a ningú que havíem estat allí.
I en aquell moment vam trobar una porta idèntica a la que havíem
entrat. I al passar-hi vam tornar al món real i no li vam dir res a
ningú.
I així les quatre ens vam fer millors amigues per sempre “BFF”.
Sara Moreno