3. Les noves fronteres (la Guerra
dels Segadors)
Mapa del s.XVII amb els territoris de la Catalunya Nord cedits a França
Més enllà dels principals fets polítics i d’armes esdevinguts en el decurs de la Guerra de
Successió (1705-1714), cal entendre el rol geopolític desenvolupat per Catalunya en
l’època moderna, dins la tradicional rivalitat entre les monarquies hispana i francesa
per fer-se amb la supremacia militar i política europea.
Ens hem d’endarrerir fins a les primeres dècades del segle XVII amb la Guerra dels
Trenta Anys (1618-1648) i les seves conseqüències sobre Catalunya. La seva incidència
sobre el Principat s’havia de plasmar a la dècada de 1640 en l’anomenada Guerra dels
Segadors o de Separació (1640-52) amb la revolta de la població contra el problemàtic
allotjament dels terços castellans i la posterior revolució política de les institucions
catalanes davant els intents unificadors de la monarquia hispànica que havia de
concloure amb la intervenció de les tropes del rei Lluís XIII de França com a nou comte
de Barcelona.
Catalunya esdevenia així un front més d’una guerra general europea en un conflicte de
caire fronterer que havia de durar dotze llargs anys. El tractat dels Pirineus, signat el
1659, entre els representants de Felip IV i del monarca francès Lluís XIV, culminava les
negociacions de pau iniciades amb la Pau de Westfàlia (1648) i posava fi a la guerra que
4. ambdues corones mantenien des del 1635. El text ratificat aleshores confirmava la
cessió de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i l’Alta
Cerdanya al Regne de França.
A partir d’aleshores s’adoptà el Pirineu com a línia divisòria entre la Monarquia
hispànica i França. L’ocupació francesa en el decurs de la Guerra de Separació i la nova
frontera geopolítica derivada del tractat dels Pirineus havien de fer de Catalunya i el seu
territori una de les principals àrees del continent que patiren els efectes de l’anomenada
“guerra moderna” per espai de quasi dos segles com a teatre d’operacions dels exèrcits
de les dues potències confrontats.
Dinasties europees (la Guerra de
Successió)
Escut de Carles VI
L’1 de novembre de l’any 1700 finia la vida del rei Carles II de Castella sense haver
revocat el seu darrer testament a favor de Felip d’Anjou, el nét de Lluís XIV de França.
Setze dies desprès, el rei francès optava per acceptar el testament i proclamar el seu nét
com a Felip V d’Espanya. Decisió aquesta que contravenia el segon tractat signat a
l’Haia entre França, Anglaterra i Holanda sobre l’herència dels Habsburg a la
monarquia hispànica. Raó per la qual, només un any després, amb data del 7 de
setembre de 1701, el Sacre Imperi, Anglaterra i Holanda constituïen la Gran Aliança de
5. la Haia contra Lluís XIV de França i el seu nét Felip V d’Espanya. En darrer terme, el
maig de 1702, la figura de l’Arxiduc Carles d’Àustria era postulada pels aliats com a
successor al tron espanyol.
Bandera borbònica
Esclatava així un conflicte de caire internacional per la successió de la corona espanyola
caracteritzada per l’ocàs definitiu de l’imperi espanyol a Europa al mateix temps que
Catalunya i, per extensió, tota la península havia d’esdevenir l’escenari de les
operacions bèl·liques de les altres potències europees que, des de dècades enrere,
lluitaven per fer-se amb el control continental. Així, es van superar els trets tradicionals
d’un conflicte dinàstic per esdevenir un enfrontament entre estats que anuncia les
grans guerres contemporànies.
Alhora, es donava la disputa per imposar les seves respectives visions del món: les
formulacions polítiques fonamentades en la representació parlamentària i associades a
la nova burgesia comercial emergent, com a continuació de la vella tradició del
pactisme català enfront l’absolutisme dels Borbó francesos.
6. Guerres i revoltes
Corpus de sang (Antoni Estruch)
Malgrat els tractats de pau signats després de la Guerra de Separació i la Guerra dels
Trenta Anys, segueixen els conflictes hispano-francesos amb les continues incursions
franceses en territori català, sota un clima quasi permanent de guerra amb França, i
amb aixecaments populars de divers signe (per exemple, l’avalot de les Faves a Manresa
i la revolta dels barretines o gorretes en el pla del Llobregat, 1687-89). Enmig d’un
creixent sentiment antifrancès, s’arribà a la Guerra dels Nou Anys, amb l’ocupació de
bona part de Catalunya, inclosa Barcelona, a l’agost de 1697, per part de l’exèrcit
francès, com a preludi del conflicte successori que havia de sagnar el país en els anys
següents. Conflictes que, en darrer terme, es van perllongar en el temps fins a la
darreria del segle XVIII amb l’esclat de la Revolució francesa (1789) i la Guerra Gran
(1793-95), continuades després per la Guerra del Francès (1808-1814), i concloses
després per les conteses vuitcentistes de caire civil entre liberals i conservadors amb les
tres carlinades com a paradigma (1833-40, 1847-49 i 1872-76).
7. Fortaleses i setges
Malplaquet (batalla de 1709)
La nova frontera pirinenca situada per sota de la vella “frontera de Perpinyà” amb la
seva ciutadella i les fortaleses de Salses, Cotlliure, Bellaguarda i Vilafranca de Conflent
com a centres neuràlgics, va evidenciar la necessitat de fortificar la primera línia
defensiva situada entre Roses i Castellciutat (La Seu d’Urgell) amb Castellfollit de la
Roca, Hostalric, Camprodon, Bellver de Cerdanya entremig. Sense oblidar les
principals vies de comunicació vers el sud que creuaven les comarques centrals a través
del litoral i les conques del Llobregat i el Cardener, així com les principals ciutats i viles
de l’interior. Tot això en un seguit d’obres que havien de transformar els vells castells
medievals com ara els de Cardona, Berga o Castellciutat en fortaleses de caire modern
adaptades per resistir el tir dels canons i morters, que alhora resolien en part el
problema de l’allotjament dels terços.
Fortalesa de Roses Fortalesa de Salses
8. Exèrcits i armes
Banderer del regiment de la Diputació
Aquestes guerres modernes es basaven en les noves estratègies militars en funció de
l’evolució tecnològica de l’artilleria i les tècniques d’atac i setge de les places fortes
bastides de nou segons els sistemes defensius desenvolupats per la incipient enginyeria
militar.
L’any 1711, en plena Guerra de Successió, l’exèrcit austriacista estava format per més de
20.000 soldats anglesos, alemanys, austríacs, holandesos, portuguesos, italians,
catalans i d’altres indrets de la península. L’exèrcit borbònic disposava de més de
30.000 soldats, procedents de les Dues Corones: França i Castella. Aquest havia estat
reformat durant els anys 1701 i 1704 pel monarca Felip V. L’any 1704 els antics "tercios"
d’infanteria, dragons i cavalleria, existents des de segles abans, foren substituïts per la
formació francesa del regiment, més reduïda en nombre de tropa que aquells, però més
operativa. El coronel era l’oficial que manava un regiment. Tenia la responsabilitat
absoluta sobre l’administració i l’economia d’un regiment.
També s’organitzava en regiments l’exèrcit austriacista català. Destacaven en aquest
exèrcit els regiments de fusellers de muntanya, que constituïen el gruix més important
dels combatents que lluità sota les ordres del Marquès del Poal, comandant en cap de
l’exèrcit català l’any 1714. Eren les milícies rurals catalanes i la seva forma de lluita, de
9. la mateixa manera que els sometents, es basava en la guerra de guerrilles, atacant
l’exèrcit invasor per allà on menys s’ho esperava.
L’arma més emprada pels soldats de principis del segle XVIII, tant austriacistes com
borbònics, era el fusell amb baioneta. Els soldats acostumaven a portar una bossa
ventral amb butxaques on guardaven les bales, la pólvora i les pedres fogueres. Sovint
també portaven pistoles i armes blanques.
Bombes de la batalla dels Prats de Rei (Museu local)
Bala de plom de la batalla de Talamanca
11. Catalunya en armes
L’any 1700 moria sense descendència Carles II, últim rei de la dinastia dels Àustria a
Espanya, i la seva successió esdevingué un problema de política internacional entre dos
pretendents: l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou (Felip V). Això provocà una
guerra entre les potències europees: La Gran Aliança de l’Haia, formada per Holanda,
Anglaterra, Portugal i l’Imperi austríac s’enfrontà a França i Castella (els austriacistes,
partidaris de l’arxiduc Carles, contra els borbònics, partidaris de Felip).
Batalla D'Almansa, de Buonaventura Ligli (1709)
La Guerra de Successió (1700-1714) enfrontà també la Corona d’Aragó amb Castella,
amb Catalunya en primer nivell. L’any 1705 els austriacistes catalans van signar un
pacte d’ajut militar amb Anglaterra (el Pacte de Gènova); des d’aquest moment, la
guerra internacional es convertí en una llarga guerra civil peninsular.
L’octubre de 1705, els austriacistes entraren a la ciutat de Barcelona amb l’arxiduc
Carles, que fou proclamat com a rei Carles III per la població. Les Balears i el País
Valencià seguiren l’exemple de Catalunya i es revoltaren contra Felip V i juraren
fidelitat a Carles III. Però, l’any 1707, a la batalla d’Almansa primer i després a Lleida,
les tropes borbòniques van vèncer les austriacistes i això precipità el canvi de signe de
la guerra. Els austriacistes aconseguiren encara importants èxits militars a l’interior de
Catalunya, com les batalles d’Almenar (1710), els Prats de Rei i el setge de Cardona
(1711).
L’any 1711 Carles III heretà la corona de l’Imperi austríac i això va conduir les potències
europees a signar el Tractat d’Utrecht (1713) que posava fi a la Guerra de Successió i
12. confirmava Felip V com a rei d’Espanya. Des d’aleshores, Catalunya va restar sola
davant dels exèrcits borbònics.
L’11 de setembre de 1714 es produí l’assalt final de les tropes borbòniques a la ciutat de
Barcelona. Un cop caiguda la capital, només resistia a Catalunya la plaça militar de
Cardona, que capitulà el 18 de setembre. Les conseqüències de la Guerra de Successió
foren l’ocupació de Catalunya per les tropes borbòniques i la supressió de les
institucions catalanes. El Decret de Nova Planta (1716) imposà a Catalunya les
institucions i lleis de Castella
Els bàndols en conflicte
Àliga austriacista
Durant la Guerra de Successió s’enfrontaren dos bàndols molt heterogenis. Per una
banda, els austriacistes, partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria, comptaven amb
exèrcits procedents del Regne Unit, els Països Baixos, l’Imperi Austro-Hongarès,
Portugal i Catalunya. Els soldats catalans representaven un sector minoritari dins de
l’exèrcit austriacista, una part important d’ells eren fusellers de muntanya i soldats de
cavalleria. La Diputació del General i la Ciutat de Barcelona, entre d’altres, tenien
regiments propis al servei de la causa austriacista. L’exèrcit austriacista, abans del
Tractat d’Utrecht (abril de 1713), arribà a mobilitzar més de 20.000 soldats per
l’interior de Catalunya.
13. Bandera de la coronela de la infanteria borbònica
Pel que fa al bàndol borbònic, integraven l’exèrcit regiments francesos i castellans,
dominant els francesos en nombre de contingents. Hi havia també regiments italians i
irlandesos que lluitaven a favor de la causa borbònica. L’exèrcit borbònic, en les
acaballes de la Guerra de Successió, l’any 1714, arribà a mobilitzar per l’interior de
Catalunya més de 60.000 efectius.
La Guerra de Successió va ser també una guerra civil entre bàndols enfrontats, amb el
partit austriacista sustentat pels vigatans i miquelets enfront els filofrancesos o botiflers
(també coneguts com gavatxos, agavatxats i renegats).
El procés de la guerra: cronologia i principals fets
• 1700: Mort del rei Carles II.
• 1701: Els catalans accepten Felip d’Anjou com a rei, que jura a Barcelona les
constitucions davant de les Corts Catalanes.
• 1705: Es signa el Pacte dels Vigatans i posteriorment el Pacte de Gènova entre
notables vigatans i ambaixadors anglesos representants de la Gran Aliança de
l’Haia.
A principis d’octubre, una esquadra anglesa que porta l’arxiduc Carles arriba a
Barcelona. Després del bombardeig, la població es subleva i jura fidelitat a
l’arxiduc Carles. Les tropes angleses alliberen Tarragona i les catalanes Girona,
que juren fidelitat també a Carles.
• 1706: Les Corts Catalanes reconeixen l’arxiduc com a rei Carles III. El País
Valencià i l’Aragó també s’alcen a favor de l’arxiduc. Al juliol, Carles III entra a
Madrid, però ha de marxar per l’avanç borbònic.
• 1707: Les tropes borbòniques vencen als exèrcits austriacistes a la batalla
d’Almansa el dia 25 d’abril, passant a domini borbònic el País Valencià i l’Aragó.
14. L’octubre de 1707 Lleida és vençuda pels exèrcits borbònics després d’un llarg i
costós setge, i el nou govern borbònic de la ciutat clausura la Seu Vella com a tal
i la destina a usos militars.
• 1710: Victòries aliades a les batalles d’Almenar i a Saragossa. La subsegüent
ofensiva borbònica amb les derrotes aliades de Brihuega i Villaviciosa fan
retrocedir Carles III a Catalunya.
• 1711: Parts importants de Catalunya cauen en mans de Felip V. El germà de
Carles III, Josep I, esdevingut emperador, mor. Carles III esdevé emperador.
Això comporta un gir en la política britànica que no vol reforçar l’Imperi i pot
treure molts avantatges econòmics de la pau.
Durant els mesos de setembre i desembre, les tropes borbòniques del Duc de
Vendôme i les austriacistes del mariscal Guido Von Starhemberg s’enfronten a
la batalla dels Prats de Rei.
Durant els mesos de novembre i desembre, les tropes borbòniques assetgen el
castell de Cardona, que resisteix heroicament el setge.
• 1713: Es signa el tractat d’Utrecht: Castella perd Gibraltar (ocupat al 1704),
Menorca, Sicília, Sardenya, Nàpols, Milà i Flandes. Al juliol comença el setge de
Barcelona.
• 1714: El setge s’endureix amb l’arribada del duc de Berwick i Barcelona cau l’11
de setembre després d’una resistència heroica. No es respecten els acords
assolits. El 18 de setembre capitula el castell de Cardona, darrer baluard de les
llibertats catalanes.
• 1716: S’aplica un nou ordenament jurídic al Principat de Catalunya: el Decret de
Nova Planta.
• 1717: Felip V signa el decret d’erecció de la Universitat de Cervera.
15. El camp de batalla
A banda del paper de Cardona en la guerra, hi ha d’altres indrets destacables, tant pels
fets del conflicte (grans batalles, saquejos o incendis) com per la seva identificació amb
aquells temps:
• Vic (Osona): zona inicial de la revolta catalana contra les tropes de Felip V
(l’ermita de Sant Sebastià de Sentfores, on es signà el Pacte dels Vigatans
(1705). Els vigatans eren els partidaris de la causa austriacista. A Osona també
cal considerar Centelles i Manlleu, com a viles botifleres per competència amb
Vic; i la batalla del Congost (1707).A Vic se celebra cada 10 de setembre la
Marxa dels vigatans, convocada per la comissió Onze de Setembre Osona (des
del 2001). Conté diversos actes, entre els quals una marxa de torxes, la Marxa
dels Vigatans, la crema del decret de Nova Planta o l’homenatge a Bac de Roda.
• El Lluçanès: Prats de Lluçanès representa un altre dels focus austriacistes i un
dels més durament reprimits (incendi de 1714). Oristà i Sant Feliu Sassera
també varen ser cremats i saquejats;
• Moià, la casa de Rafael Casanova: Casa on va néixer (1660) Rafael
Casanova, Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona i heroi de la seva defensa
durant el setge de les tropes borbòniques el 1714. La Casa-museu conté una
explicació museïtzada de la Guerra i de la vida de Rafael Casanova, l’arxiu
municipal i el museu de Moià, dotat de col·leccions arqueològiques provinents
de la Cova del Toll. A Moià se celebra la Festa Barroca cada Diada.
• Talamanca: darrera batalla victoriosa de l’exèrcit català contra les tropes
borbòniques, que tingué lloc els dies 13 i 14 d’agost de 1714. L’exèrcit català del
Marquès del Poal, format per uns 2.500 fusellers de muntanya i genets del
Regiment de Cavalleria de Sant Jaume, vencé a un exèrcit borbònic de més de
3.000 soldats, la majoria dragons, que lluitaven a les ordres del Conde de
Montemar i dels brigadiers Vallejo i González.
• Manresa: La ciutat fou cremada per les tropes borbòniques el 13 d’agost de
1713. El Duque de Pópuli envià una columna des de Barcelona, comandada pel
general José Armendáriz, per castigar la ciutat, que s’havia revoltat contra les
tropes borbòniques. L’incendi es propagà per bona part del nucli urbà, afectant
uns 522 edificis, gairebé la meitat de la ciutat, inclosos la Casa de la Vila i les
cases de la plaça Major, els carrers de Sobrerroca, de Sant Miquel i de Santa
Llúcia, el raval de Sant Andreu i l’església del Carme. Es cremaren alguns
molins de pólvora que acabaren d’estendre més les flames.
16. • Sant Benet de Bages: El monestir de Sant Benet de Bages fou freqüentat en
diferents ocasions per les tropes durant la Guerra de Successió. L’any 1714 el
monestir fou saquejat pels soldats borbònics de Josep de Marimon, que
s’emportaren 30 quarteres de civada pels cavalls. Durant la guerra, el monestir
serví de refugi per a moltes famílies del territori, sobretot per les principals
famílies de la ciutat de Manresa.
• Sallent: La vila de Sallent, que havia pres partit a favor de l’arxiduc Carles
d’Àustria, fou durament represaliada per les tropes borbòniques durant la
Guerra de Successió. Per l’agost de 1713 la vila fou cremada, poc després de
l’incendi de Manresa. Mig any després, el dia 13 de gener de 1714 una divisió de
l’exèrcit borbònic arribà a Sallent i cremà novament la vila, que havia donat
suport a les tropes de l’arxiduc Carles.
• Balsareny: El gener de 1714, el regiment borbònic de León, a les ordres del
coronel Palomino, ocupà la vila. L’11 de gener hi arribaren els sometents del
Lluçanès i el coronel austriacista Ferrer amb el seu regiment de fusellers,
iniciant-se un tiroteig contra les tropes de Palomino, al qual arrestaren i feren
presoner al castell de Cardona, capturant també la resta de soldats, prop de 700
soldats. El brigadier Vallejo, veient l’urgència de recuperar Balsareny, envià
dues columnes sobre la població, sota comandament del català Bernardí
Marimon i del brigadier Félix Álvarez de la Escalera. El coronel austriacista
Ferrer els sortí al pas amb el seu regiment de fusellers, però s’hagué de refugiar
a Sallent. Els borbònics cremaren Balsareny i marxaren cap a Sallent.
• Bosc de Pregones (Santa Maria de Merlès): El dia 25 de gener de 1714
alguns fusellers del coronel Ferrer, units a uns quants sometents, degollaren
prop de 700 soldats del regiment de León, que havien estat capturats a
Balsareny, al bosc de Pregones, prop de la Serra de Degollats (Santa Maria de
Merlès).
• Gironella: celebra cada Diada un espectacle que repassa els fets històrics de la
Guerra, en concret, la història d’una família que va col·laborar en la defensa de
Barcelona.
• Montserrat: L’octubre de 1713 fou expulsat del monestir de Montserrat el P.
Fèlix Ramoneda, que havia estat abat durant el quadrienni de 1705-1709.
Durant el seu abadiat, intentà separar el monestir de Montserrat de la
Congregación de San Benito de Valladolid i aconseguir que a partir d’aleshores
tots els abats de Montserrat fossin sempre catalans. Destacà la figura de Benet
Sala i de Caramany, abat de Montserrat, que hagué d’exiliar-se per austriacista.
• Prats de Rei, la Torre de la Manresana Aquesta torre formava part del
quarter del general Starhemberg en la batalla dels Prats de Rei (1711) contra els
17. exèrcits borbònics del Duc de Vendôme (exactament a la masia de Can Sala,
encara existent). Al Museu municipal dels Prats de Rei hi ha un manuscrit
anònim explicant els fets i un plànol original del camp de batalla. La Torre de la
Manresana, és un excel·lent mirador des d’on explicar el territori i el
desenvolupament de la batalla.
• Calaf: Pel maig de 1710, un destacament borbònic irlandès, a les ordres del
tinent general Daniel O’Mahony, atacà el castell de Calaf, on hi havia una
guarnició austriacista, i a continuació, hi calà foc, després de prendre i destruir
una gran quantitat de provisions de l’exèrcit austriacista. Un any i mig més tard,
durant els mesos de setembre i desembre de 1711, la vila de Calaf acollí el
quarter general borbònic del Duc de Vendôme, que es trobava instal·lat al casal
de Mn. Jeroni Abadal. La vila fou ocupada per més de 30.000 soldats, que es
desplegaren també per la població de Sant Martí de Sesgaioles, fins que
abandonaren la zona el desembre de 1711.
• Solsona: el bisbat i les figures del bisbe fra Guillem de Gonyalons i el Doctor
Joan de Miquel com promotors de la revolta a favor de l’arxiduc. Solsona va
perdre els seus estudis universitaris amb el Decret de Nova Planta.
• Cervera: Per voluntat del rei Felip V, esdevingué l’únic centre d’estudis
superiors a Catalunya en suprimir-se les sis universitats existents pel Decret de
Nova Planta. La Universitat de Cervera és, sens dubte, una de les més
monumentals obres d’arquitectura civil catalana de tot el segle XVIII. El Museu
de Cervera, disposa de peces relacionades directament amb la Universitat i una
secció especial d’època moderna.
• Lleida: L’ocupació de Lleida per les tropes de Felip V després del setge de la
tardor de 1707 significà una gran derrota per la ciutat. Les tropes franceses
feren una repressió terrible sobre Lleida (com l’assassinat de 700 lleidatans al
Convent del Roser). Inicialment les autoritats borbòniques convertiren la Seu
Vella en presó i posteriorment, a partir de 1749, en caserna militar. El barri de la
Suda fou enderrocat.
• Almenar: A Almenar es produí una important batalla durant la Guerra de
Successió. La batalla tingué lloc en la confluència dels camins de Lleida a
Balaguer el dia 27 de juliol de 1710. L’exèrcit austriacista, comandat pel mariscal
austríac Guido von Starhemberg i el general anglès James Stanhope, va
enfrontar-se a l’exèrcit borbònic. La batalla fou a camp obert i va acabar amb
una clara victòria de la causa austriacista, permetent continuar l’ofensiva en
direcció a Saragossa, reconquerir l’Aragó i entrar a Madrid. La victòria
d’Almenar obligà les tropes borbòniques a abandonar Catalunya, encara que per
molt poc temps.
18. • Puigcerdà la vila de Puigcerdà fou cremada per les tropes borbòniques molt
abans que la resta, l’abril de 1707.
• la Seu d’Urgell (Castellciutat): La fortalesa de Castellciutat, a les portes de
la Seu d’Urgell, acollia l’any 1710 quatre companyies del Regiment de la
Diputació, comandades pel sergent major Joan Jansà, i 20 companyies de
fusellers de muntanya. Era comandant de les fronteres pirinenques i
governador de la plaça militar de Castellciutat el general de batalla Josep
Moragues, essent el seu sergent major Josep Ladrón de Guevara. Després de
demanar infructuosament l’aprovisionament de queviures i municions per a la
guarnició de Castellciutat, el consell de la plaça decidí el dia 28 de juliol de 1713
acceptar la capitulació de la fortalesa davant del setge del general borbònic
Bracamonte, que s’havia plantat amb un cos considerable de l’exèrcit davant de
les fortificacions de Castellciutat el dia 24 de juliol.
• Sort: En capitular Castellciutat el juliol de 1713, el seu governador austriacista,
el general Josep Moragues, es traslladà a Sort, vila de la seva segona muller, des
d’on continuà lluitant contra les tropes borbòniques arreu del país.
• Barcelona, cap i casal de Catalunya, és sens dubte el principal escenari històric
de la Guerra de Successió. Són diversos els indrets de Barcelona que es poden
destacar:
o les ruïnes del Mercat del Born, que amaguen una petita mostra de la
ciutat d’abans del 1714;
o el Parc de la Ciutadella, com a memòria del quarter i fortalesa militars
que s’alçaren després de la guerra;
o Montjuïc, l’altra fortalesa militar que visqué importants batalles i
esdeveniments durant aquell període;
o el Fossar de les Moreres, com a cementiri on s’afusellaren i s’enterraren
moltes de les víctimes catalanes després de l’entrada de les tropes
borbòniques a la ciutat;
o El Portal de Mar, indret on s’instal·là la gàbia amb el cap del General
Moragues per escarni dels vençuts;
o l’estàtua de Rafel Casanova a la Ronda de Sant Pere, lloc de l’antiga
muralla de la ciutat on caigué ferit el conseller en cap.
• Sant Boi de Llobregat: població on va viure després de casat i on morí Rafel
Casanova, essent enterrat a dins de l’església parroquial.
• Costa del Maresme: lloc d’arribada de tropes i de la fugida a l’exili dels
militars austriacistes.
• Hostalric: La fortificació d’Hostalric fou ocupada per les tropes borbòniques
del general Pino l’any 1713. El dia 13 de gener de 1714 un destacament borbònic
19. de la guarnició d’Hostalrich, format per 740 infants i 130 cavalls, intentà sufocar
la revolta antiborbònica que es produí a Arbúcies, Viladrau, Espinelves i Sant
Hilari Sacalm. El dia 14 els borbònics es rendiren i en tornaren uns quants a
Hostalric. El coronel de fusellers Ermengol Amill freqüentà en els atacs contra
la guarnició borbònica d’Hostalric, prenent-los mules i cavalls.
• la Batalla d’Almansa: Batalla entre les tropes borbòniques, comandades pel
Duc de Berwick, amb 25.000 soldats castellans i francesos, i les austriacistes,
comandades pel Marquès das Minas i Lord Galway, amb 26.000 soldats
portuguesos, britànics i holandesos. L’enfrontament, un dels més importants de
la Guerra de Successió en territori peninsular, tingué lloc el dia 25 d’abril de
1707 prop de la vila d’Almansa. El resultat fou una important derrota pels
austriacistes, i com a conseqüència, caigueren successivament sota control
borbònic les ciutats principals del Regne de València, abolint-se els Furs,
promulgant-se el Decret de Nova Planta, i adherint-se el Regne de València a
Castella en condició de província.
• el Museu de Xàtiva: El Museu de l’Almodí de Xàtiva destaca, entre d’altres
coses, per tenir un quadre del monarca Felip V penjat de cap per avall. Aquest
fet es deu a que el monarca Felip V ordenà que la ciutat de Xàtiva fos incendiada
per haver-li estat infidel. L’ordre fou executada el 17 de juny de 1707, després
d’haver estat assetjada la ciutat per les tropes borbòniques, comandades per
D’Asfeld. Durant l’incendi, les tropes castellanes que l’executaren, van posar
especial cura en la destrucció d’edificis oficials de la ciutat. Una vegada acabat
l’incendi i despoblada la ciutat, Felip V dóna l’ordre de crear-ne una nova i
“fidelísima” que portés per nom Colonia Nueva de San Felipe.
• Menorca: L’illa de Menorca fou conquerida per les tropes britàniques durant
els mesos de setembre i octubre de 1708, i el general anglès James Stanhope
passà a ser la principal autoritat militar de l’illa. Menorca es vinculà a les
possessions directes de la Corona Anglesa. En el Tractat d’Utrecht, França i
Castella reconegueren la sobirania anglesa de Menorca, i aquesta, juntament
amb Gibraltar, foren les dues possessions a les quals els borbònics hagueren de
renunciar a canvi que els britànics signessin la pau.
• Viena: Viena era durant la Guerra de Successió la capital del Sacre Imperi
Romanogermànic. L’ant 1711, l’Arxiduc Carles, per mort del seu germà Josep,
esdevingué l’emperador del Sacre Imperi i es traslladà de Barcelona cap a Viena,
lloc on residí fins a la seva mort. En acabar la Guerra de Successió, Viena, com a
capital de l’imperi i de la seva cort, acollí molts exiliats catalans i espanyols que
fugiren del dominis conquerits per Felip de Borbó.
20. • Anglaterra: Anglaterra, des del primer moment, s’uní amb Àustria i Holanda,
per tal d’impedir l’hegemonia francesa d’Europa. Es creà la Gran Aliança de
l’Haia (1701) per desbancar Felip V i posar-hi al seu lloc un monarca Habsburg,
l’arxiduc Carles d’Àustria. El 20 de juny de 1705, el ministre britànic Mitford
Crowe es reuní a Gènova amb els comissaris vigatans Domènec Perera i Antoni
de Peguera, per tal de planificar l’entrada de les tropes aliades a Catalunya i la
col·laboració dels vigatans. El Regne Unit aportà un gran exèrcit a la guerra
contra els borbònics, però signà la pau amb França i Castella l’abril de 1713,
després que li fos reconeguda la sobirania de Menorca i Gibraltar. El Regne Unit
fou instigador dels catalans a la revolta i, al mateix temps, el principal traïdor.
Mapa de la batalla de Prats de Rei
Mapa de la batalla de Talamanca
21. Els protagonistes
Personatges històrics del conflicte.
Bàndol austriacista:
Carles d'Àustria (retrat)
L’Arxiduc Carles d’Àustria: L’arxiduc Carles d’Àustria nasqué a Viena l’any 1685.
Fou el segon fill de Leopold I, emperador d’Àustria i la seva tercera esposa Elionor del
Palatinat-Neuburg. L’any 1706, en plena Guerra de Successió, fou nomenat rei d’Aragó,
València, Mallorca, Sardenya, Sicília, Castella i comte de Barcelona, passant a ser
reconegut com a Carles III. Es casà l’1 d’agost de 1708 a la catedral de Barcelona amb
Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. L’any 1711, en morir el seu germà Josep I,
emperador d’Àustria, va ser coronat emperador d’Àustria, i renuncià als seus drets
sobre la corona hispana pel Tractat d’Utrecht, a canvi dels Països Baixos, el Milanesat,
el Regne de Sicília, Nàpols i Sardenya. Fou aleshores que féu retirar les tropes imperials
de la península, abandonant els catalans a la seva sort. Morí el 20 d’octubre de 1740 a
Viena i fou substituït en el títol imperial per la seva filla, l’emperadriu Maria Teresa
d’Àustria.
Guido Von Starhembrerg (retrat)
Starhemberg: El mariscal austríac Guido Von Starhemberg fou el generalíssim de les
forces aliades al servei de l’arxiduc Carles d’Àustria entre els anys 1708 i 1713. Durant
bona part del conflicte bèl·lic romangué a Barcelona, encara que presencià importants
22. batalles a l’interior de Catalunya i de la península, d’entre les quals destaquen Brihuega,
Villaviciosa, Monte Torrero, Almenar i Prats de Rei, entre d’altres.
Manuel Desvalls (retrat)
Desvalls, germans: Antoni Desvalls i de Vergós (1666, el Poal-1724, Viena) i Manuel
Desvalls i de Vergós (1674, el Poal-1774, Viena) foren dos dels militars catalans més
compromesos amb la causa austriacista. El primer, conegut pel títol que ostentava de
Marquès del Poal, presidí la Junta de Guerra a partir del juliol de 1713 i fou nomenat
comandant en cap de l’exèrcit català a l’exterior de Barcelona. Era coronel de cavalleria
del Regiment de Sant Jaume. Manuel Desvalls, el seu germà, fou coronel d’infanteria i,
a partir de 1711, governador del castell de Cardona, darrer baluard en capitular. En el
camí de l’exili, Manuel Desvalls fou governador de Gaeta (Nàpols), capità general de
l’exèrcit austríac i gran camarlenc de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria.
Marquès del Poal (signatura)
23. Rafael Casanova
Rafael Casanova: Rafael Casanova i Comes nasqué a Moià l’any 1660. Estudià dret a
l’Estudi General de Barcelona i exercí com a advocat. L’any 1706 accedí al càrrec de
conseller de la ciutat de Barcelona. El 30 de novembre de 1713, en ple setge borbònic de
Barcelona, fou nomenat Conseller en Cap, màxima autoritat de la ciutat, i com a tal,
coronel de la Coronela, la milícia urbana més nombrosa de la ciutat. L’11 de setembre
de 1714, durant l’assalt final de la ciutat per les tropes borbòniques, fou ferit al baluard
de Sant Pere, mentre portava la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Fent-
se passar per mort, s’instal·là a Sant Boi de Llobregat, a casa de la seva muller.
Amnistiat l’any 1719, Casanova continuà exercint com a advocat fins a l’any 1737. Morí
en aquesta mateixa població l’any 1743.
Bac de Roda: Francesc Macià i Ambert, més conegut com a Bac de Roda, nasqué a
Roda de Ter l’any 1658. Fou un dels prohoms que firmaren el Pacte dels Vigatans
(1705), i posteriorment, esdevingué un dels caps militars dels austriacistes catalans,
participant en importants batalles com la del Congost. Essent coronel de fusellers de les
tropes catalanes, fou fet presoner durant l’ocupació borbònica de Vic i executat a la
forca el 2 de novembre de 1713.
24. General Moragues
Josep Moragues: Josep Moragues i Mas nasqué a Sant Hilari Sacalm l’any 1669. Fou
un dels signants del Pacte dels Vigatans el maig de 1705. L’any 1706 fou ascendit a
general de batalla. Se li confiaren els càrrecs de governador de la fortalesa de
Castellciutat i cap superior de les forces catalanes a les fronteres de la Seu d’Urgell. En
capitular Castellciutat l’any 1713, Moragues es reféu a Sort, vila de la seva segona
muller. L’any 1714 es refugià amb la seva família al castell de Cardona, des d’on dirigí
diferents companyies per combatre els exèrcits borbònics. Acabada la guerra, quan es
proposava d’embarcar-se cap a Mallorca, fou pres per la guàrdia borbònica i executat el
dia 27 de març. El seu cap fou posat en una gàbia de ferro al Portal de Mar, on hi
romangué 12 anys.
Ermengol Amill (signatura)
Ermengol Amill: Militar austriacista. Nasqué a Bonestarre l’any 1665. Fou coronel
del regiment de Fusellers Voluntaris de Sant Raimon de Penyafort. Va ser un dels
principals caps militars del front exterior de l’exèrcit austriacista català. El gener del
1714 es posà sota les ordres d’Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, i combaté
al Maresme, Vallès, Moianès, Lluçanès, Bages, Baix Llobregat i Penedès. En capitular el
castell de Cardona, s’acollí a la capitulació i pogué exiliar-se a l’Imperi, esdevenint l’any
1718 governador del castell de Cotrone, al Regne de Nàpols, on morí aquell mateix any.
25. Carrasclet (monument)
Carrasclet: Pere Joan Barceló i Anguera, més conegut com a Carrasclet, va néixer a
Capçanes l’any 1682. La seva activitat guerrillera més important s’inicià acabada ja la
Guerra de Successió. L’any 1718, trobant-se a la Catalunya francesa, fou nomenat
coronel i se li encarregà la missió d’atacar els exèrcits borbònics de Catalunya. Allistà
8.000 homes per a la lluita, al mateix temps que féu una gran recollida d’armes pels
pobles. Fou un gran estrateg i un bon coneixedor de les Serres de Prades, del Montsant,
de la Mussara, de l’Argentera i de Llaberia, llocs on es refugià molt sovint quan era
buscat per les tropes borbòniques.
26. Els Miquelets
Els Miquelets o “Micalets”, també anomenats regiment de “fusellers voluntaris” o
“fusellers de muntanya” batejat més tard com Regiment de Fusellers Voluntaris, eren
els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per
les diputacions i juntes de la Corona d’Aragó, per accions especials o com a reforç de les
forces regulars. La primera constància escrita del nom de Miquelets es remunta a l’any
1640, durant la Guerra dels Segadors. Amb l’objectiu d’enfrontar-se a les tropes de
Felip IV de Castella. Els Miquelets feren bo al seu nom original (“Companyia
d’Almogàvers”) i causaren grans baixes als terços castellans.
El cos sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà al Principat de Catalunya entre els
segles XVII-XIX. Cal tenir en compte que aquest cos armat català no té cap relació amb
els “migueletes” forals navarresos, guipuscoans, i biscaïns.
Ja durant la Guerra de Successió, l’Arxiduc Carles III va restaurar el cos, aixecant
diversos regiments de fusellers que el poble continuà anomenant Miquelets. Gràcies al
seu coneixement del terreny, la seva mobilitat i una gran potència de foc, els Miquelets
van esdevenir un malson per als seus oponents.
Als regiments d’infanteria de principis del segle XVIII hi havia diferents tipus de
soldats cada un amb la seva tasca específica, distingibles pels seus uniformes i
equipaments: fusellers, granaders, sergents, timbalers, abanderats i oficials
Fusellers i caporals
Els fusellers eren la columna vertebral de les unitats d’infanteria del segle XVIII.
Armats amb un fusell d’uns 18 mm de calibre, una baioneta i una espasa, eren capaços
de disparar uns tres trets cada dos minuts. Els fusellers del regiment de la Generalitat
duien la munició en una cartutxera ventral amb capacitat per a nou trets. Sovint, els
soldats duien també una motxilla o una bossa amb objectes personals, un corn o polvorí
amb la reserva de pólvora, un flascó petit amb la pólvora d’encebar el pany del fusell,
una petita bossa amb bales i pedres fogueres i una cantimplora, normalment feta amb
una carbassa assecada i buidada.Vestien una casaca de pany llarga fins a sobre el
genoll, amb grans punys i butxaques, armilla de màniga llarga, camisa de lli, mocador
de coll també de lli, barret de feltre de tres pics, pantaló de pany fins a sota el genoll,
mitges llargues i sabates de pell de punta plana amb un taló força alt. Els colors de la
casaca dels soldats del Regiment de la Diputació eren blau amb punys i folre vermells.
D’aquest darrer color eren també els pantalons i les mitges.
27. Els caporals eren soldats encarregats de despertar la resta d’homes al matí i assegurar-
se que estiguessin ben vestits i equipats per a la revista. La seva vestimenta no es
distingia en res de la de la resta de soldats. Més avançat el segle se’ls permeté dur un
nus sobre l’espatlla.
Granaders
Els granaders eren l’elit de la infanteria. Eren triats entre els soldats més ben plantats
i valents i utilitzats com a força de xoc i per assaltar trinxeres o fortificacions. Com a
curiositat, els granaders eren els únics soldats autoritzats a lluir bigoti.
El vestit era bàsicament el mateix dels fusellers, però enlloc del tricorni duien una mitra
o gorra granadera, que els feia encara més alts i ben plantats. En el cas del regiment de
la Diputació, els punys de la casaca tenien sis botons enlloc dels dos dels fusellers.
Pel que fa a l’equipament, duien un fusell amb corretja per penjar-lo a l’esquena, una
baioneta, un sabre, un sarró amb granades de metxa i moltes vegades una petita
destral. En un contenidor de llautó duien la metxa per encendre el fus de les granades o
magranes, mot que feien servir els soldats catalans.
Sergents
Eren els responsables d’ensinistrar la tropa, mantenir la disciplina, distribuir les
racions i inspeccionar els allotjaments dels soldats. Al camp de batalla transmetien les
ordres de l’oficialitat als rengles d’infanteria.
Duien una alabarda o partesana com a símbol del seu grau, tot i que també es podia
utilitzar per alinear els fusells, marcar la distància entre rengles o com a arma
defensiva.
El seu vestit, tot i seguir les línies bàsiques dels de la tropa, era fet amb materials de
millor qualitat.
28. Timbalers
Els timbalers eren els responsables de transmetre les ordres dels oficials als soldats,
marcant el ritme per a que les maniobres i canvis de formació sobre el camp de batalla
es fessin de forma coordinada.
Al campament eren els encarregats d’anunciar l’inici i el final de la jornada,
acompanyar amb el seu so els càstigs als soldats indisciplinats i, sovint, se’ls enviava al
camp enemic com a missatgers o negociadors. Se’ls considerava no combatents i estava
molt mal vist disparar-los o atacar-los.
Per distingir-los clarament de la resta de soldats, els timbalers duien casaques
guarnides amb vistosos galons. El timbal o “caixa de guerra” anava penjada del costat
mitjançant una corretja de cuir. Com a únic armament duien una espasa per a defensa
personal.
Abanderats (alferes)
Els oficials més joves eren els responsables de dur la bandera del regiment (coronel·la)
o de la companyia. La bandera, a més de servir de punt de reunió, tenia una gran
càrrega simbòlica i era un gran deshonor perdre-la en combat. Moltes banderes
capturades l’onze de setembre pels exèrcits borbònics van ser exhibides a Santa Maria
d’Atotxa, a Madrid. Segons un noticiari alemany de l’època, les banderes van ser
retornades a Barcelona i cremades en públic com a escarni.
Les banderes del Regiment de la Generalitat lluïen la Creu de Sant Jordi, patró de
Catalunya, com es pot deduir de les comandes de tafetà blanc i carmesí per a fer-les. No
sabem si sobre la creu van arribar a pintar motius religiosos o les armes del coronel de
torn.
Les banderes de l’època eren quadrades, d’uns dos metres de costat. El pal era curt i no
recolzava mai a terra.
30. Personatges històrics del conflicte.
Bàndol borbònic:
Felip V
Felip V: Rei de Castella, Aragó, Sicília, Nàpols i Sardenya. Nasqué a Versalles l’any
1683. Fill de Lluís, gran delfí de França, i nét de Lluís XIV, rebé l’any 1700 el títol de
Rei, com a herència testamentària del monarca Carles II. Esdevingué el primer Borbó
en regnar Espanya. L’any 1707 suprimí les constitucions del País Valencià i d’Aragó, els
territoris dels quals havien quedat derrotats. El mateix succeí amb el principat de
Catalunya l’any 1716, quan s’imposà el Decret de Nova. El seu regnat representà la
introducció als seus estats d’una administració imitada de la francesa, tendent a la
centralització i a una major eficàcia en la tributació. Morí a Madrid el 9 de juliol de
1746.
Duc de Vendôme
31. 31
Duc de Vendôme: Lluís Josep de Borbó, Duc de Vendôme, era fill de Louis II de
Bourbon-Vendôme i besnét del rei Enric IV de França. L’any 1688 fou nomenat
lloctinent general de l’exèrcit de França i l’any 1695 comandant en cap de l’exèrcit
francès al front del Rosselló. L’any 1710 fou enviat a Espanya per rellevar el Marquès de
Bay com a comandant en cap de l’exèrcit borbònic espanyol. Aconseguí una victòria
inicial al Setge de Brihuega, però fou derrotat a la Batalla de Villaviciosa. A la Batalla de
Prats de Rei de 1711 hagué de retirar-se i posposar l’avenç sobre Barcelona. Morí l’11 de
juny de 1712 a Vinaròs, víctima d’un empatx de llagostins i de marisc.
Duc de Berwick
Duc de Berwick: James Fitz-James, Duc de Berwick, va néixer a Moulins (França)
l’any 1696. Era fill il·legítim del rei derrocat d’Anglaterra Jaume II i d’Arabella
Churchill, germana del Duc de Marlborough, un dels més destacats generals de l’exèrcit
britànic que lluità amb els exèrcits austriacistes. El juliol de 1714 arribà a Barcelona
amb 20.000 soldats de reforç i una nombrosa artilleria, per iniciar l’atac a la ciutat, que
estava assetjava des del juliol de 1713. L’11 de setembre, després d’alguns dies de
canonades contra les muralles i la ciutat, Barcelona es rendí i Berwick en signà l’acta de
capitulació juntament amb el tinent general austriacista Antoni de Villarroel,
governador militar de Barcelona. Havent estat investit com a duc de Llíria i de Xèrica,
Berwick morí en combat a Philippsburg (Alemanya) l’any 1734.
Comte de Montemar
32. 32
Comte de Montemar: José Francisco Carrillo de Albornoz y Montiel (1671, Sevilla-
1747, Madrid), tercer comte i primer duc de Montemar, fou un dels principals militars
borbònics enviats a Catalunya durant la Guerra de Successió. El gener de 1714 fou
enviat a reprimir la revolta antiborbònica de l’interior de Catalunya. Destacà per les
seves operacions de càstig i repressió a la Catalunya central. El 18 de setembre de 1714
es féu càrrec de la capitulació del castell de Cardona. La seva principal carrera militar la
féu acabada la Guerra de Successió, arribant l’any 1731 a ser nomenat Capità General
dels Reials Exèrcits d’Espanya.
33. 33
La guerra a la Catalunya central
A la Catalunya central, la Guerra de Successió tingué dos períodes de màxima
intensitat: l’any 1711 i els anys 1713-1714, després del Tractat d’Utrecht. L’any 1711
destacà per la batalla de Prats de Rei (setembre-desembre), entre els exèrcits
borbònics, encapçalats pel Duc de Vendôme, i els austriacistes, a les ordres del Comte
de Starhemberg. A mitjan novembre s’inicià el setge borbònic del castell de Cardona,
que fou vençut triomfalment per l’exèrcit austriacista el 22 de desembre.
A partir del juliol de 1713, els borbònics aplicaren a Catalunya la tàctica de la terra
cremada, és a dir, es dedicaren a calar foc i reprimir durament els pobles i viles amb
focus de revolta antiborbònica. El Marquès del Poal, des del castell de Cardona, agrupà
un gran exèrcit amb el Regiment de Cavalleria de Sant Jaume, alguns regiments de
fusellers de muntanya, voluntaris i sometents, i es dedicà a practicar la guerra de
guerrilles contra les guarnicions borbòniques i els destacaments que es desplaçaven pel
territori. A través de la guerra a l’interior de Catalunya, el Marquès del Poal preparà
infructuosament un atac massiu per trencar el setge de Barcelona, que s’havia iniciat el
juliol de 1713.
Territori controlat pel Marquès del Poal (esquerra) i viles incendiades pels borbònics
(dreta)
35. 35
Demografia
Entre els segles XVI i XVII, la població catalana experimentà un creixement lent però
sostingut, esperonat per l’arribada d’immigrants occitans, que va suposar deixar enrere
les crisis demogràfiques heretades de les grans pandèmies medievals. Així, si a finals
del segle XV, Catalunya comptava amb 268.000 habitants, a mitjan segle XVI arribava
als 339.000.
Serà, però, entre 1655 i 1700 que el Principat experimentarà un important cicle
demogràfic a l’alça com a conseqüència de la represa de les activitats agràries i
manufactureres que perdurà fins a les portes del set-cents, quan la guerra trencarà
aquesta tendència.
Malgrat la derrota de 1714 i el canvi de règim polític experimentat, Catalunya va reeixir
i va reiniciar ben aviat el camí traçat a les darreres dècades del segle XVII. Entre 1715 i
1788 la població del Principat passà de 400-500.000 habitants a 800-900.000. També
la desaparició de la pesta va afavorir l’empenta demogràfica.
El camp
Masia Sala de Cardona (s.XVIII)
La represa demogràfica i econòmica del segle XVII va lligada a l’expansió agrícola. Pel
que fa a l’economia agrària, el fet més característic de la Catalunya del segle XVIII fou
36. 36
el procés d’especialització agrícola que van viure totes les comarques. Hi destaca
notablement l’increment de la vinya, que fins i tot tenia destinacions diferents segons
els llocs: mentre al Bages, el vi que s’obtenia servia per abastar els mercats interiors, on
la vinya ja no podia ser conreada, a la costa i a les comarques tarragonines, el vi es
transformava en aiguardent o s’exportava cap al mercat americà a partir de la segona
meitat del segle XVIII.
El millor testimoni de la puixança agrària son els masos que van aprofitar el creixement
econòmic per ampliar-se amb noves estances que s’afegien al mas principal. El
creixement de la producció en el segle XVIII es va efectuar amb molt poques innova-
cions tecnològiques, de tal manera que arades i eines de viticultura eren les mateixes
que en els segles anteriors.
La manufactura i el comerç
Els talladors de sal (AHC, s. XVIII
En el s.XVIII, el comerç esdevé un sector clau, amb un doble vessant: el mercat
regional, on es comercialitzen els excedents agrícoles i el mercat colonial. El 1778
s’atorga el lliure comerç amb Amèrica, quan ja era un fet l’anada de vaixells catalans
cap al nou continent.
Estretament lligada a l’expansió agrària i el comerç, sorgirà la producció industrial,
centrada fonamentalment en la indústria tèxtil cotonera que arrencarà el 1736-1738. Hi
havia també la indústria de la llana, de la seda, del paper, del vidre i altres
manufactures.
Les guerres de fi de segle paralitzaren l’intercanvi comercial i feren perdre, a la
manufactura catalana, un temps preciós en la cursa de la industrialització (guerres de la
37. 37
independència de les colònies nord-americanes (1779-1783); guerra contra França
(1793-1795); i guerres contra Anglaterra (1779.
Les institucions
Decret de Nova Planta
La desfeta del setembre de 1714, amb la capitulació de Barcelona i el lliurament del
castell de Cardona, suposa un punt de ruptura en la història de Catalunya. Res tornarà
a ser com era.
El govern de Catalunya es fonamentava en el principi del pacte entre el rei i la
representació del país i dels drets individuals i col·lectius. El 16 de setembre, José
Patiño, president de la Reial Junta, comunicà que les institucions més emblemàtiques
del Principat, la Generalitat i el Consell de Cent, eren suprimides i substituïdes, després
d’un breu període d’interinitat, per una nova superestructura política i administrativa
definida pel reial Decret de Nova Planta (1716). S’iniciava així el camí definitiu cap a
una Espanya unificada i absolutista. El canvi de règim forçarà un canvi radical en les
estructures socials, culturals, polítiques i lingüístiques. El desembre del 1715 s’implantà
un nou sistema impositiu, el Reial cadastre, que gravava els béns immobles, els
38. 38
ingressos professionals i l’activitat comercial. La introducció del Reial Cadastre
significà per al Principat, la incorporació al règim impositiu castellà.
Amb la liquidació de la Corona d’Aragó es vol fer desaparèixer Catalunya, no només
corn a entitat política, sinó també social i cultural.
La repressió
Universitat de Cervera
La repressió contra les persones destacades en la lluita fou implacable i s’aplicaren
càstigs exemplars (el general Moragues va ser degollat i esquarterat, i el seu cap posat
en una gàbia a l’exposició pública).
La repressió filipista actua també a les universitats catalanes i els estudis generals
suprimint-los (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Solsona i Tortosa) i creant la
Universitat de Cervera el 1717. El català passarà de ser la llengua hegemònica a
sobreviure en un estadi subaltern a nivell oficial i escrit, bandejada de la justícia i
proscrita a l’ensenyament. La uniformitat lingüística serà un dels puntals de I’Espanya
borbònica.
39. 39
Una bona mostra de la crueltat de la contesa són les paraules d’Antoni Joan Palà (n.
1655-†1715), pagès, amo i propietari de la casa, mas i heretat de Palà de Coma,
parròquia de Bergús, terme de Cardona, any 1713 (Arxiu Patrimonial de Palà de Coma,
Llibre de notas de la ascendència del llinatge de esta casa Palà de Coma.):
«En lo any 1700 morí Carlos segon, rey de Espanya, sens sucsesió, al qual costà
grandíssima guerra entra Falip quint y Carlos tercer, vuy enparador. Que fou la
grandísima desditxa per lo Principat de Catalunya eixas guerras per las morts que.s
feren, cremas de casas y sacos ab grandísimas crueltats».
El segle de les llums
La cultura, el pensament i l’art, al s. XVIII, forma part d’un període més ampli que
abasta tota l’època moderna i l’Antic règim (1500-1800) i que va des de l’Humanisme
fins a la Il·lustració. Durant tota l’edat moderna es produïren grans descobriments
geogràfics i les teories i mètodes racionalistes de la Il·lustració s’obrien a tot un món de
nous coneixements.
El segle XVIII es caracteritza –en el camp del pensament- pel moviment il·lustrat, un
corrent filosòfic, literari, polític i social que apareix en contraposició a l’absolutisme, i
que tindrà el seu moment de màxima incidència amb la Revolució Francesa el 1789. És
l’anomenat “segle de les llums”, en què la raó i la ciència es sobreposen a un passat
dominat per la foscor. En la societat, i en la religió, el moviment il·lustrat promou la
tolerància i la llibertat de culte.
A Catalunya, el moviment il·lustrat promou el coneixement a partir de la creació
institucions privades, com la Junta de Comerç, i acadèmies com la dels Desconfiats
(1700). Aquest segle, malgrat la repressió política i lingüística, experimenta un
redreçament social i cultural que acompanya els corrents més il·lustrats que arriben a
casa nostra.
40. 40
Època barroca
Santuari del Miracle
L’Època moderna podríem abastar-la entre 1500 i 1800, i els estils artístics principals
que hi trobem són el Renaixement, el Barroc i el Neoclàssic. Entre l’idealisme i el
classicisme del Renaixement del s.XVI i el racionalisme del Neoclàssic de finals del
XVIII, apareix l’Època barroca, de caràcter més pessimista, marcada per conflictes de
gran transcendència a Europa com el que es dóna entre catòlics i protestants del qual el
Barroc n’és l’expressió contrareformista.
Tot i que el Barroc es pròpiament l’art que desenvolupa el s.XVII, és l’estil artístic que
realment protagonitza la major part del s. XVIII; per això, el Barroc és la imatge i la
icona artística i religiosa que “decora” els escenaris de la Guerra de Successió. A cavall
també del divuit i el dinou, el Neoclassicisme comença a despuntar a la segona meitat
del segle com a resposta al Barroc, ja esgotat.
42. 42
Introducció
A partir de la història i el patrimoni de Cardona es poden interpretar tant els orígens
nacionals -en època medieval- com la conformació de la Catalunya moderna -amb la
pèrdua dels seus drets. És en aquest segon vessant, emmarcat en la Guerra de
Successió, on Cardona disposa d’una de les principals icones de la història de
Catalunya: el castell o fortalesa de Cardona, símbol de la Guerra de Successió, essent el
darrer baluard de la resistència catalana. Aquells esdeveniments bèl·lics a més, van
capgirar l’esdevenidor de Catalunya i van condicionar el seu desenvolupament social,
econòmic i nacional.
Per tot això, Cardona s’afegeix a la commemoració nacional del tres-cents aniversari de
la fita del 1714 –que coordina la Comissió Catalunya 2014- i participa de la Ruta que
ofereix el Museu d’Història de Catalunya.
A partir del relleu simbòlic del Castell de Cardona l’Ajuntament de Cardona ofereix
aquesta web per al coneixement, la valoració i difusió del nostre patrimoni històric i
monumental vinculat a l’època moderna i en especial a la fita històrica de la Guerra de
Successió
Cardona en armes. La fortalesa
mai vençuda.
Cardona fou una de les viles catalanes que més transcendència tingué durant la Guerra
de Successió. El seu castell, darrer baluard en caure en mans de Felip V, resistí
victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques. La seva capitulació es
produí el 18 de setembre de 1714, una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot
el país ja estava controlat per l’exèrcit borbònic. D’entre els diferents esdeveniments
que succeïren a Cardona durant la Guerra de Successió en destaquen tres per la seva
magnitud: el setge de Cardona dels mesos de novembre i desembre de 1711, la batalla de
l’agost de 1713 i la capitulació del castell, el 18 de setembre de 1714.
43. 43
El castell de Cardona ha passat a la història de Catalunya per haver estat el darrer
baluard de les llibertats catalanes; una fortalesa mai vençuda per la força de les armes.
El 17 de novembre del 1711, quan el duc de Vendôme envià el tinent general comte de
Muret amb 25.000 soldats a prendre el castell de Cardona. S’apoderaren de la vila i
bateren amb canons el castell durant 34 dies. El 18 de desembre es presentaren les
tropes austriacistes del mariscal Guido von Starhemberg i trencaren el setge del castell,
després de vèncer els exèrcits borbònics a la Querosa i els Escorials. En la batalla del
setge de Cardona hi lluitaren combatents catalans, castellans, francesos, anglesos,
austríacs, holandesos, portuguesos i alemanys.
Els dies 30 i 31 d’agost de 1713 les tropes catalanes de Manuel Desvalls, governador
militar del castell, resistiren a l’exèrcit borbònic del comte de Montemar quan es
proposava ocupar el castell.
El setembre de 1714, mentre tot el país estaba derrotat, només resistien Barcelona i
Cardona, i la capitulació d’aquesta darrera arribà pactada des de Barcelona. Una de les
quatre condicions de la capitulació de Barcelona fou que es rendís també el castell i la
guarnició de Cardona, comandades pel coronel Manuel Desvalls i de Vergós.
46. 46
Una visita a l’escenari dels fets: la
fortalesa de Cardona durant el
Setge de 1711.
Als peus del semibaluard de Sant Sebastià
El lloc on som: El Castell de Cardona com veiem es construeix sobre un terreny
elevat, abrupte i irregular. El Castell data ja de l’època dels ibers, tot i que el conjunt
d’edificacions actuals contenen vestigis del segle XI com a molt tard. Per aquesta raó no
ens ha de sorprendre que les construccions més tardanes es realitzessin sobre
l’emplaçament del que fou la fortalesa medieval.
La fortalesa no és obra d’un sol autor, ni d’un projecte unitari sinó que és fruit de les
necessitats de cada situació i de cada època. Això li afegeix un component estètic
especial.
El Castell de Cardona és divideix en tres nivells:
• Les obres exteriors
• El camí cobert amb la corona de baluards
• El recinte superior o cavaller
El conjunt ocupa uns 45.000 metres quadrats. Des del punt de vista constructiu, el
Castell medieval es va aixecar sobre la mateixa roca del turó i emprant sempre
materials del mateix promontori, això és pedra sorrenca unida amb argamassa feta
d’aigua i argil.la. Aquesta tècnica és totalment desaconsellada en els manuals
d’enginyeria ja que presenta una notable fragilitat davant l’erosió i l’impacte de
projectils. El Castell de Cardona ha estat històricament una fortalesa de reraguarda,
això vol dir mai a la primeria línia de foc. Això explicaria que mai comptes amb els
recursos econòmics suficients com ara el Castell de Sant Ferran de Figueres. No ha
estat una fortalesa estratègicament prioritària ni cabdal.
Caldrà esperar a la Guerra del Francès, per veure les primeres grans obres de
fortificació, emprant la pedra de qualitat i l’argamassa de calç, sorra i agua.
La manca de solidesa dels fonaments dels murs i baluards, sense fonaments ni estreps
de subjecció, afeblides per l’erosió natural i amb uns drenatges d’aigua insuficients
47. 47
provocaran continus esfondraments i inestabilitats. Les obres estaven condemnades a
ser fetes i refetes contínuament.
L’obra no va ser projectada amb ambició de perpetuïtat, sinó per resoldre el conflicte
puntual que en cada moment de la història s’anava produint. Un factor jugava sempre a
favor de la fortalesa: la dificultat per fer arribar a Cardona artilleria de gran calibre i per
tant amb capacitat destructiva. Traslladar a Cardona artilleria pesant capaç de batre les
muralles, va constituir sempre un problema considerable, pel treball costós
d’explanació, eixamplament i obertura de nous i llargs trams de camins rodats.
Així doncs, la fortalesa és realista i es construeix segons la mida dels
efectes de la fuselleria i de les peces de petit calibre de l’artilleria de
campanya.
Pati Ducal, claustre i Col·legiata de Sant Vicenç
El lloc on som: Ens trobem a l’interior del Castell de Cardona. La fortalesa té uns
45.000 metres quadrats construïts i ara ens situem al que foren els edificis de l’antic
castell medieval. Aquí hi hagué el centre de coordinació de tota l’operació de defensa
del Castell, fonamentalment entre el comte d'Eck, el governador Desvalls, el
governador civil Pere Alba i el coronel Pere Montaner (pel seu coneixement del
terreny), alhora que caserna i espais diversos.
També esdevingué l’espai on van dormir els soldats. Les condiciones eren insalubres
del tot i l’espai reduït. A més cap dels edificis que veiem està dissenyat per a ser sotmès
a l’impacte de les bombes, ja que les teulades no estan reforçades excepte les de
l’església de Sant Vicenç, amb la volta de canó.
Durant més de 2 segles, l’antic palau residència dels “Cardona, els rics senyors de la
sal” va encabir les casernes militars i els espais necessaris per a la seva funcionalitat.
Les necessitats de cada moment, el volum de la guarnició, la situació econòmica i
perquè no, el caprici de cada governador, van canviar en cada temps
l’aspecte del Castell.
Així doncs, no podem afirmar ni identificar un ús concret a cada espai ja que aquests
van variar amb el temps.
48. 48
Ara som al Pati Ducal, l’anomenat pati d’armes del Castell. Aquí s’hi feien totes les
activitats susceptibles de ser realitzades a l’aire lliure en un aquarterament. Aquí
observem una gran cisterna d’aigua que permet encabir 380.000 litres. L’aigua fou el
gran problema per la guarnició defensora.
El gran problema: la manca d’aigua
Tot i l’existència de 3 grans impluvis amb capacitat per uns 800.000 litres d’aigua, van
ser del tot insuficient per tants soldats i cavalleria. Tanmateix, la tardor i hivern del
setge fou especialment seca, de manera que els impluvis no es renovaven i les aigües
s’estancaven.
El gran problema dels dipòsits era la gran facilitat amb la que es contaminava l’aigua.
Els dipòsits s’omplien per l’aigua recollida de teulades. Les xemeneies fumejaven i els
soldats sovint tenien el ma costum de llençar deixalles a les teulades.
Tot sembla indicar que durant el setge es va haver de recórrer a una petita font situada
a prop del bonete.
Els usos dels espais
Les plantes baixes dels edificis van ser condicionades per allotjar els serveis propis de la
guarnició:
• Cos de guàrdia
• Sala de banderes
• Magatzems diversos
• Cantina
Les plantes superiors allotjaven els dormitoris.
Els mateixos soldats van desmuntar cobertes per escalfar-se amb la llenya, bigues,
taules i taulons... provocant importants desperfectes al Castell. Durant el setge es
visqué una de les èpoques més fredes que es recorden.
El pati del Claustre
A les plantes baixes dels espais que ens envolten s’hi van instal·lar:
49. 49
• Fusteria
• Ferreria
• Magatzem de curenyes pels canons
Al centre veiem el brocal de la cisterna del claustre amb una capacitat de 260.000
litres.
L’església de Sant Vicenç
De totes les reutilitzacions dutes a terme a la fortalesa durant el setge, la més notable i
efectiva va ser la transformació de la Col·legiata en caserna. Cap al 1794 es van
construir 2 alçades, de manera que la nau central tingué 3 plantes.
• Als baixos magatzem i cuina
• A la primera planta els dormitoris
• A la planta superior i sota volta, l’hospital
Aquest ús es mantingué fins el mateix any 1903, quan els darrers militars abandonen el
Castell.
Sabem que l’atri de la Col·legiata de Sant Vicenç fou el lloc escollit com a Polvorí
Principal fins al 1720. Un lloc del tot inadequat pel:
• Perill per la proximitat amb els soldats i quartels
• Humitat
• Manca de ventil.lació
Què va passar amb els religiosos de la canònica? Van fugir ràpidament abans
del dia 17 de novembre quan els borbònics entren a la vila.
Els desperfectes
Els desperfectes més importants van ser causats per l’impacte de les bateries de canons.
Quedaren greument afectats:
• Casa de l’abat (desapareguda totalment durant els bombardejos del setge)
• Habitatges dels canonges
• Claustre
• Capella de Sant Ramon
50. 50
Gràcies al Clavariat de Cardona podem conèixer els diners que cada dia es van
ingressar o pagar durant els dies de setge.
Després del setge de 1711, es van comptabilitzar les destrosses del castell de Cardona.
Josep de Rúbies, tresorer del Ducat de Cardona i administrador de les rendes de la sal,
va comptar un total de 9.185 lliures, 18 sous i 4 diners en concepte d'obres, finançades
pels ingressos de les rendes de la sal, el clavariat municipal, la Secretaria d'Estat i
Guerra i Reial Patrimoni, entre d’altres. Avui, la reparació equivaldria a mig milió
d’euros.
Entre febrer i setembre de 1712 es van dedicar a agafar i reparar fusells del castell de
Cardona. En total van arreglar 1.168 fusells a raó de 18 sous cadascun.
Inventari d’elements del març de 1712 al castell: 13 canons i 4 morters de bronze, 4
mansfelts, dos pedrers i dos canons de ferro, 4 espingardes, 136 mosquetons, 209
arcabussos, 713 fusells, 12.438 quilograms de pólvora, 7.404 quilograms de bales de
fusell, 624 quilograms de mosquetó, 582 quilograms d'arcabús, 4.000 pedres fogueres,
4.526 projectils de canó i 3.424 granades de mà, anomenades magranes en català.
Remuneracions econòmiques
Sous: és arriscat donar un xifra de l’equivalència d'una lliura en euros. No es coneix
del cert, però es podria equiparar 1 lliura a 50 euros.
• Manuel Desvalls i de Vergós, governador del castell: 140 lliures al mes (avui,
uns 7.000 euros).
• Pere Alba i Marquès, governador polític del Ducat de Cardona: 25 lliures al mes
(avui uns 1.250 euros al mes)
• Josep de Rúbies, tresorer i advocat fiscal: 27 lliures i 5 sous al mes.
• Antoni Desvalls, marquès del Poal, germà del governador del castell: 84 lliures
al mes (sembla ser que era per via d’aliments a la tropa).
A banda dels sous i efectius, tenim constància que la gent del poble tallava llenya i
donava bestiar al castell, feia regals als oficials i gaudien de favors comercials a la vila.
La comunicació verbal
Una altra dada curiosa és que dins el Castell hi van conviure homes de nacionalitats
diferents i per tant idiomes diferents:
52. 52
El Setge de 1711: cronologia
Iniciem la cronologia dels fets, per entendre el setge i el seu desenllaç. Ens dirigim cap a
la torre mestra del Castell.
A la Torre de la Minyona.
El lloc on som: Ens trobem als peus de la torre mestra del Castell de Cardona, una
torre d’origen medieval i ara transformada. Al segle XI, la Torre assolia els 25 metres
d’alçada. Ara en té uns 12,5 metres.
Durant el setge la torre era més alta, tenia dos pisos, uns 7 o 8 metres més que ara. A
dalt de tot, era el punt més elevat del castell i servia per controlar tot l’entorn. El primer
pis era un calabós, i la planta baixa va servir com a polvorí durant el setge. Aquí s’hi
guardava una part de la pólvora i la munició, i la major part dels fusells, que deurien ser
uns 2.000. Els defensors del castell estaven en clara inferioritat, i a banda dels
professionals hi havia molts voluntaris que no tenien experiència en combat. Però el
castell estava molt ben proveït de munició, a comparació més que no pas els atacants.
De fet, els atacants van tenir moltes limitacions de pólvora i artilleria, mentre que els
defensors van poder dosificar molt més la munició. Per què? Doncs perquè, gràcies a
l’alçada favorable, podien fes us d’un arma molt efectiva: els rocs.
Efectivament, hi ha constància que quan els assaltants s’apropaven més del compte als
murs exteriors de la fortalesa, els defensors els llançaven rocs i provocaven nombroses
baixes. També aprofitaven els moments en què els borbònics es quedaven sense
munició i esperaven reforços per fer incursions i inutilitzar els seus canons.
Curiosament la Torre de la Minyona va ser un dels elements del Castell que millor va
resistir el canoneig tot i rebre diversos impactes al basament.
Observem també l’impluvi al pati de la torre, amb una capacitat de 150.000 litres.
53. 53
17 d'octubre de 1711
1.600 homes de les forces del mariscal Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme,
acampat a Calaf, preparen a través de Pinós un camí carreter fins a Cardona per
fer-hi passar els homes, canons, carros i queviures necessaris per al setge del
castell de Cardona, i controlar la Catalunya central, pas previ per a la dominació
de Barcelona. El comte de Muret dirigeix l’operació, i un cop obert el camí
arriben uns 4.500 homes més.
7 de novembre de 1711
Des de Solsona, 6.000 soldats i 3000 de cavalleria borbònics es dirigeixen a
Cardona des del Pla de Bergús. El Duc de Vendôme vol atacar directament
Cardona.
L’accés a Cardona està cobert per un camp atrinxerat, recolzat per la muralla i
dues torres, que es troben situades a ponent de la vila. La guarnició consta de
1.868 homes sota les ordres del comte d'Eck. Al castell hi havia el coronel
Manuel Desvalls com a governador. Formaven part de la guarnició del castell els
regiments de la Diputació, del comte de Taff (austríacs), de Faber (italians),
grisons (suïssos), castellans i voluntaris. Algun document apunta que també hi
podien haver uns 186 portuguesos.
12 de novembre de 1711
Les tropes borbòniques del comte de Muret arriben a prop de Cardona. Els
borbònics obren les trinxeres contra les torres del campament, on hi havia
atrinxerada la major part de la guarnició aliada, que vetlla per la defensa des
dels murs de la ciutat.
15 de novembre de 1711
(3a nit)
Bombardeig borbònic . Els borbònics construeixen una bateria de canons que
durant 48 hores enderroca els murs que hi havia a la zona de la Pietat.
54. 54
17 de novembre de 1711: CAU LA VILA DE CARDONA
La guarnició que es trobava en la defensa avançada de la Pietat fuig
desordenadament, juntament amb els atacants. Moren uns 600 soldats
defensors del Castell de Cardona. El tinent general borbònic comte de Muret
pren la vila de Cardona, que havia estat evacuada per tots els seus habitants en
saber-se que els exèrcits borbònics s'hi apropaven.
Com a curiositat, quan l’exèrcit borbònic entra a la vila, al forn jussà hi havia
6.000 pans cuits i 4.000 pastats. El forn va quedar inutilitzat. El 1712 es va
haver de refer.
L’èxit borbònic provoca un gran ensurt. El Comte d'Eck envia una carta a la
reina dient-li que si no és ajudat pot haver de prendre desesperadament la
decisió de rendir-se, doncs al castell no hi ha massa provisions i la guarnició
està en inferioritat respecte els assetjants (a més, acaben de perdre 600 homes).
La reina, citant paraules del rei Carles, diu que "és davant del perill quan la
constància, la determinació i la direcció s'han de demostrar", i que
ajudarà amb tropes a l'alliberament del setge.
El baluard de la Torre
El lloc on som: És l’obra que tenim constància més antiga, cap al 1692. Podem dir
que és la primera obra baluardada del Castell. Sabem que es va utilitzar el morter de
calç per fer-la enlloc del tradicional de fang.
Com a curiositat, la ubicació de sis canons en un espai tant reduït va portar l’enginyer a
una curiosa disposició de les troneres, aconseguint concentrar al màxim els sectors de
tir. Aquest baluard al final té 10 costats interns. Donada l’alçada del baluard i la seva
elevació, quedava gairebé al nivell del turó de la Pietat, per tant esdevingué una peça
important per a la defensa de la fortalesa i el seu domini cap a la població. Això
explicaria la necessitat d’ubicar-hi sis canons.
55. 55
18 de novembre de 1711
Després de prendre la vila, Muret dirigeix les bateries cap al castell. Disparen
des de 4 punts diferents. Obre trinxeres contra el castell.
• Hospital de Sant Jaume.
• Plaça de la Fira i Balcó del Cardener
• El Campet: Hi havia les bateries de canons borbònics que més mal van
fer als baluards del castell durant el setge.
Hi havia les bateries de canons borbònics que més mal van fer als baluards del castell durant
el setge. Hi havia les bateries de canons borbònics que més mal van fer als baluards del
castell durant el setge.
56. 56
• El Campet: Hi havia les bateries de canons borbònics que més mal van
fer als baluards del castell durant el setge.
• El Rastrillo
Starhemberg sap que és complicat que les bateries puguin provocar la caiguda del
castell. Per facilitar la defensa al comte d'Eck, Starhemberg decideix retirar tropes
cansades i inservibles del castell de Cardona i reemplaçar-les per tropes noves.
Arriben 150 granaders
El comte de Gehlen arriba amb 150 granaders al castell. Allà ha de prendre informació
de la situació de la guarnició. La reina compleix doncs la seva paraula de promesa
d’ajuda. Els granaders, l’èl.lit dels militars arriben al Castell de nit i en silenci,
57. 57
possiblement guiats pel vilatà Solà de Riner, l'única constància que tenim del qual és
que l'emperadriu el premia amb una paga vital·lícia com heroi de guerra per complir
amb la seva tasca.
Per la informació rebuda pel comte de Gehlen, Starhemberg prepara l'atac al
setge de Cardona. L'alliberament del setge esdevé una prioritat, després de controlar
la batalla de Prats de Rei.
El baluard de Santa Maria, (durant el setge, anomenat de
Sant Carles).
El lloc on som: Ens trobem a l’actual baluard de Santa Maria, durant el setge conegut
com baluard de Sant Carles on honor al mateix arxiduc Carles.
És un dels més antics del Castell.
Què és un baluard?
El baluard va aparèixer per primera vegada a Itàlia i per això en els primers temps, a les
fortaleses amb baluard se les anomenava a la italiana.
El baluard és una figura de 5 costats i consta de:
• Cares: els 2 costats que miren a camp obert. Es situa l’artilleria de major
calibre.
• Flancs: els 2 costats laterals. Es situa les peces de menys calibre per a la
defensa propera.
• Gola: el costat que uneix el baluard amb la muralla
Convé explicar, que un baluard sempre defensa un altre baluard pels flancs, de
manera que es produeix un foc creuat. Cap baluard es protegeix a si mateix sinó que
tots intenten evitar l’aproximació dels atacants, i quan això passava, uns es cobrien als
altres lateralment. Quan el baluard només té 4 costats s’anomena semibaluard i quan
en té 3 s’anomena dent de serra.
La fortalesa de Cardona compta amb 6 baluards pròpiament dits (entre parèntesi el
nom que rebien durant el setge):
58. 58
• Sant Vicenç (La Coromina)
• Sant Pere (De la Motte)
• Santa Maria (Sant Carles)
• Sant Carles (Del Rei)
• Sant Ambròs (Sant Jaume)
• De la Torre (anònim)
I dos semibaluards:
• Sant Sebastià
• La Casamata
Les obertures que es succeeixen al llarg dels parapets són les troneres.
El canó es situava sobre el terreny i normalment sobre una llosa de pedra. De vegades i
per economia es feien amb taulons de fusta sobre dorments del mateix material.
Quan l’impacte dels canons aconseguia enderrocar un mur de baluard, immediatament
s’omplia de material per evitar l’entrada dels enemics.
També es construïen de manera improvisada les conegudes estacades. Es tractava
d’estaques literals de fusta de pi tallat, pelades i netes, ben dretes i apuntades. Sempre
es trobaven situades una al costat de l’altre on el soldats, amagats darrera disparaven
amb fusell per evitar l’entrada dels enemics.
En el cas de Cardona, els continus esfondraments de murs obligaven a emprar aquest
sistema de defensa.
Un altre element curiós del baluard és la garita. Van ser, al marge de la seva
funcionalitat, un dels escassos elements ornamentals presents a les fortaleses. Es tracta
de lloc de vigilància on els soldats hi passaven hores. Es construeix amb pedra de més o
menys qualitat, combinada amb maó o fins i tot fusta. Després de la Guerra de
Successió, el Castell de Cardona apareix sense garites d’obra, enderrocades totes durant
el setge.
És curiós veure, com a les espitlleres (obertures per on es treien els fusells) es poden
trobar senyals de la manera de fer transcórrer les llargues hores del sentinella de
guàrdia, tot esmolant el ganivet o la baioneta.
59. 59
Com a curiositat comentar que als peus del baluard, durant el setge es va iniciar la
obertura d’un pou d’aigua per millorar l’abastament. Els treballs van ser
abandonats sense èxit.
El pendent del terreny arriba gairebé al cordó del pany de muralla i encara a una de les
troneres. Aquesta circumstància, que facilitava tant la deserció com el cop de mà, va ser
una preocupació constant dels governadors del Castell.
Curiosament a la cara dreta del baluard hi ha una petita làpida de marbre amb la
inscripció:
Año 1693 por el mes de junio
Data a la qual es suposa foren iniciades les obres.
També és interessant comentar l’existència de l’anomenada poterna de l’arxiduc,
una obertura de sortida, flanquejada, amb espitlleres i doble porta, per facilitar la
sortida d’emergència dels soldats cap al camí d’entrada del Castell. Fou construïda
durant el setge de 1711.
28 de novembre de 1711
Arriben reforços de cavalleria borbònica, uns 3.000 soldats. Ara ja són entre
9.000 i 11.000 els soldats que ataquen el Castell de Cardona.
30 de novembre de 1711
Alarma. Una bretxa que s’havia aconseguit a través dels bombardejos de les
bateries i de mines esdevé transitable (segurament oberta en la banda dels
baluards que mira a la vila). Muret ordena als soldats atacar per la bretxa, però
les incursions són aturades pels defensors.
Entre el 20- N i el 10- D de 1711
Entre el 20 de novembre i el 10 de desembre hi ha bombardejos al castell i els
esdeveniments no prenen cap forma diferent, sense bons resultats i amb
nombrosos intents frustrats per part dels francoespanyols. Escasseja la munició
i l’aliment. Consta que els mateixos soldats recullen les bales ja projectades i les
tornen a encanonar.
60. 60
S’utilitza l’estratègia del desgast, és a dir, atac continu fins que l’assetjat es
rendeixi per cansament o manca de munició i queviures.
Com a dada curiosa:
• Abast dels canons: 700 / 800 metres
• Abast d'una bala: 100 metres
• Trets de fusell per minut: 1 (els tiradors més àgils)
Alçada del castell respecte la vila: 100 metres (inclou l’alçada de la torre
de guaita de La Minyona).
11 de desembre de 1711
Alarma. Una mina subterrània explota. La galeria s’obre en horitzontal pel turó
que enfila al Castell des de l’actual avinguda del Rastrillo. Al fons de la galeria
s’ubica càrrega de pólvora i es fa explotar a fi que col·lapsi un baluard o muralla
i els assetjants pugui entrar al Castell. La mina i l’explosió van aconseguir
enderrocar i destruir l’anomenada Mitja Lluna (on més tard es s’aixecarà
l’actual baluard de Sant Llorenç).
Ens dirigim cap a l’antic baluard de la Coromina, on explicarem el desenllaç del setge.
A la dreta veiem el polvorí d’abast del baluard de Sant Carles, de l’any 1813,
col·labora en la contenció del mur i del terreny. La ubicació semisubterrània, sota el
talús, la falta d’estanquitat i ventilació van fer que ben aviat fos considerat inútil. En
l’actualitat és d’ús de Paradores.
A l’esquerra veiem l’anomenada Dent de Serra.
I veiem també l’anomenat Portal del Socors.
Al baluard de Sant Vicenç
El lloc on som: Ens trobem al baluard de Sant Vicenç, aleshores conegut com La
Coromina i també dels Canonges.
Aquest baluard cobreix una vessant del castell clau per entendre el desenllaç del setge,
la zona de La Coromina.
61. 61
La construcció que veuen dins de muntanya és el polvorí d’abast, excavat sota la rampa.
Fou construït durant la Guerra del Francès i podia contenir fins a 2.300 kgs de pólvora.
18 de desembre de 1711
Uns 4.300 soldats aliats es preparen per socórrer el Castell de Cardona. La
situació a dalt la fortalesa és de desesperació total i absoluta. Manca aigua,
aliment i munició i les forces van a menys.
Starhemberg conscient de tot, envia el cap del quarter general Peroni,
acompanyat per Gehlen i Rohr, cap a Cardona per documentar-se sobre la
posició exacta de l’enemic, i escollir punt fàcils d’atac.
El comte de Traun, que després serà un dels caps militars d'Àustria més
famosos, és enviat a trobar-se amb el general Batteé per passar instruccions
d’aprovisionament i socors al castell. En total hi ha 4.300 soldats
austriacistes a punt per atacar el setge del castell de Cardona. Cal
iniciar amb caràcter d’urgència la operació rescat del Castell de Cardona. Entre
els socors, es comptabilitzen els miquelets i voluntaris.
19 de desembre de 1711 (a les 17:00h)
A les 17.00h, els soldats surten camí cap a Cardona. Surten dirigits pel Baró de
Batteé des del pont de Malagarriga, on hi havia el campament, i s’apropen a la
vila de Cardona fins a una distància de mitja hora. Passen la nit acampats amb
l’exèrcit i allà s’organitza el rescat.
21 de desembre de 1711 (a les 05:00 de la matinada)
Es dóna la SENYAL d’atac.
A La Coromina hi ha el campament borbònic més important. En aquest espai
s’instal·la el campament base borbònic format per prop de 2000 soldats amb tot
el necessari per viure-hi.
El 21 de desembre fou la data clau. Tot estava a punt per iniciar l’operació
militar de rescat del Castell de Cardona.
62. 62
Era una matinada freda, fosca i emboirada. A les 5 de la matinada, hora clau per
la manca de visibilitat, el general Nebot i la cavalleria assalta la fortificació que
hi havia sobre del turó de l'actual benzinera Vilalta i, seguidament, ataca el
campament enemic de la Coromina, el conquereix i s'hi manté en posició
malgrat les forces dels francesos.
Aquesta en realitat serà una operació de distracció. El coronel anglès Edward
Stanhope, de l'èl.lit dels granaders i el coronel austríac Comte de Ghelen
ataquen amb els seus homes els altres campaments dels Escorials i La Querosa.
Els borbònics fugen costa avall. Hi hauran mig centenar de morts borbònics. Es
repleguen confiant guanyar la batallà l’endemà.
En aquesta lluita, el comte francès de Melun és greument ferit i capturat, i al cap
de poc mor per les seves ferides.
Batalla més dura del Setge. El coronel Edward Stanhope és ferit i mor dos dies
després.
Hores abans, el comte d'Eck havia advertit per carta que estava a
punt de rendir-se per la falta d’aigua, i és requerit a que aguanti o bé
intenti treure-la del riu en alguna maniobra.
22 de desembre de 1711 (a les 09:00 del mati)
El dia 22 de desembre té lloc la batalla més sagnant. Els borbònics intenten de
nou pujar a la Querosa, Serà una batalla duríssima, cos a cos, amb baioneta. El
que ara són boscos en aquell moment eren camps de conreu de vinya i olivera,
amb un terreny abrupte i difícil. Moriran 700 soldats borbònics. La resta
fugiran ràpidament.
Gràcies a la victòria, el comandant de la operació, l’austríac baró de
Bathée aconsegueix introduir 400 homes de reforços amb munició
al Castell de Cardona. Entraran pel conegut com bonete, una
construcció dissenyada com una prolongació del Castell a manera de reducte
avançat.
El bonete és un dels elements més antics de la fortalesa moderna. Cap al 1694 ja
consta l’existència d’un camí o sender sense protecció lateral permanent que
s’estén des dels baluards fins als peus del Castell, sempre en el costat del turó
amb pendent més suau.
63. 63
Durant la Guerra de Successió, es construeixen els murs laterals i un cos de
guàrdia. El bonete és una obra de fortificació exterior consistent en un parapet
formant un angle que sortia i dos més que entraven. Estava protegit per un
fossat i podia albergar tant artilleria com fuselleria. És un conjunt formidable
que dominava l’accés al riu. En conjunt ocupa uns 4.000 metres quadrats.
Els borbònics veuen el setge perdut, marxen amb la certesa que el Castell ha
estat rescatat i esdevé invencible. Els francesos desallotgen el lloc. Renuncien al
castell de Cardona i fugen a la desesperada sense endur-se la maquinària de
guerra. El general Nebot els persegueix amb 100 cavalls per assegurar que
marxen per no tornar.
A la nit
El comte de Muret escriu al comte d'Eck i li recomana que tingui cura dels
malalts i ferits que no s’ha pogut emportar. Li envia un tambor amb metges i
cirurgians esperant el seu retorn quan els malalts estiguin ja més bé.
• Carta del derrotat Comte de Muret al Comte d’Eck: “Et demano que tinguis
cura dels malalts i ferits que no m’he pogut emportar”.
A mitjanit
Els francesos marxen cap a Solsona fins a Oliana. Segons Starhemberg, l’enemic
tenia 2.500 homes davant de la muralla, però va perdre 1.500 homes durant els
dos dies de batalla més uns 300 ferits i nombrosos empresonats i desertors.
23 de desembre de 1711
Es fa oficial l'alliberament del setge, notícia donada pel general comte de Traun.
Aquest mateix dia, Carles és coronat emperador a Àustria. Festa
d’agraïment del mariscal Starhemberg pel socors de Cardona. Tots els canons
llancen una triple descàrrega. El comte de Traun, destacat especialment per la
batalla de Cardona, entregà la notícia de la victòria a Barcelona. Tots contents
amb Starhemberg per les bones ordres, pel càlcul i pel control dels fets.
65. 65
Els punts febles del setge i les
raons del fracàs
El setge de Cardona tingué 2 fases molt clares: una ascendent i donant totes les
esperances als francesos i la segona viscuda com una successió de fracassos davant un
emplaçament inexpugnable. És ben mirat, un desenvolupament molt clàssic.
L’enginyer francès Jean Baptiste Joblot (1655 – 1725), fou l’ enginyer en cap de les
obres del setge de Cardona de 1711 i considerat com la persona més capaç per portar a
terme l’atac de Cardona al costat de les tropes franco espanyoles.
En les seves memòries revela clarament les claus del fracàs. Es resumeixen en 3:
• La mala avaluació de la durada del setge. Creient poder conduir un atac
ràpid i en poques setmanes, l’exèrcit s’instal·la massa tard a les rodalies de
Cardona. L’interior del país era hostil pels borbònics i fou difícil portar
municions i artilleria des de França cap a Cardona.
• Mala estimació de l’artilleria i de les municions. Des del mes de
novembre, a les tropes els falten municions i les 12 peces d’artilleria no són
suficients en absolut per batre totes les posicions del castell. Joblot diu:
“el setge està frenat per falta de pólvora i d’avituallament” i diu “els enemics
ens bombardegen, ens canonegen i ens tiren pedres dins la ciutat quan per
manca de municions no els ho podem impedir”.
Els enginyers acaben fins i tot la primera setmana de desembre enviant soldats a
recollir els projectils ja disparats del terra amb la finalitat de reutilitzar-los.
• La mala entesa i les ordres contradictòries donades a les tropes. El
comte de Muret, home d’acció excitat, no para de conduir cops de mà ràpids i
eficaços. Això li porta sort al principi, però el context canvia ràpidament.
Contradiu les ordres que Joblot havia donat als seus granaders demanant-los de
forçar les muralles del castell. El fracàs de la seva empresa participa de
l’exhauriment de les municions i l’aclaparament de les tropes ja desmoralitzades
i que perden l’esperança. Modifica constantment les maniobres dels enginyers
militars suscitant la mala entesa i el conflicte.
66. 66
• Error d’avaluació del conjunt de tots els paràmetres estratègics.
Decidir al mes de desembre de conduir un assalt generalitzat de tots els fronts
del castell quan l’hivern està ben instal·lat, quan els defensors del castell estan
en posició de força i quan no arriba ni munició ni reserva de boca és una decisió
fatal. Accelera l’agonia i l’espera quan l’ajuda només depèn de l’arribada
hipotètica de reforços i socors. Això converteix el setge en un escenari totalment
il·lusori.
Avantatges i desavantatges de l’emplaçament de Cardona
L’emplaçament de Cardona representa tots els defectes i avantatges en aquell moment
reconeguts d’una plaça forta composta d’un castell.
Les principals qualitats d’aquest tipus de fortificacions són:
• Complexitat de les aproximacions dels enemics en ser vistos des de
lluny i des de totes bandes.
• Impossibilitat d’enterrar mines a causa de les duresa de la roca.
• Dificultat de posicionament de l’artilleria enemiga que no pot
disparar cap a un emplaçament massa elevat. És difícilment assolible
instal·lar les boques de foc contra el castell en cotes d’alçada de la
mateixa que el castell i pròximes.
• Aire sa i pur que limita les epidèmies en cas de temps perllongat.
Per contra, aquest tipus de fortalesa presenta un inconvenient molt important:
• Fortalesa difícil de fortificar a causa de la figura del terreny i de els
roques.
• Manca d’aigua potable ràpidament.
• Difícil arribada d’avituallament.
Tots els autors revelen la manca d’harmonització i eficàcia de les diferents obres del
castell, dutes a terme “una sobre l’altra sense haver seguit un plànol raonat, amb la
maçoneria assentada sense fonament sobre la roca i els bastions massa estrets per ser
utilitzats eficaçment”.
67. 67
Les repercussions
La repercussió més directa que va tenir el setge de Cardona de 1711 va ser l’allargament
de la Guerra de Successió. Cardona era l'única plaça entre l’exèrcit borbònic i Barcelona
en la que els francoespanyols plantejaven com una estratègia mestra per avançar fins la
capital catalana. Una derrota de Cardona hauria permès als borbònics travessar les
comarques barcelonines per la rereguarda del gruix de l’exèrcit austriacista, enfrontat
en inferioritat a Vendôme a Prats de Rei. Això hauria donat un cop definitiu a la guerra,
que, contràriament, s’allargaria tres anys. De fet, la resistència de Cardona va servir per
minar la rereguarda borbònica durant el llarg setge de Barcelona (1713-1714), una gran
incomoditat pel que finalment es convertiria en bàndol guanyador.
El desenllaç del setge de Cardona de 1711 va provocar un veritable daltabaix entre
l’exèrcit borbònic, comandat pels oficials francesos de més reconeixement i dotat amb
el cos d’enginyers militars que millor aplicaven l’art de la guerra i del setge. Fins a un
segle després se’n parla, però les primeres notícies ens arriben de les dues Gacetas
(Barcelona i Madrid) i de diferents cronistes i dietaristes. Sabem que la derrota
francoespanyola va provocar rebombori a nivell europeu, i va ser objecte
d'aprofundiment per acadèmies d'enginyers militars amb l’objectiu d’estudiar possibles
errors de càlcul o de planificació. Avui trobem mapes militars d’aquest episodi, com a
mínim, a museus i arxius catalans, aragonesos, castellans, anglesos, austríacs i
francesos. També hem trobat nombrosos documents que hi fan referència (veure
annex), entre ells les memòries militars del rei de França Lluís XIV El Gran,
on reconeix que el fracàs de Cardona va fer allargar la Guerra tres anys
més.
68. 68
El patiment dels vilatans
A la tardor de 1711, el castell i vila de Cardona esdevenien el centre d’operacions dels
dos bàndols enfrontats a la guerra. Per un costat, els exèrcits de Felip V encapçalats pel
duc de Vendome, que havia establert el seu camp a Calaf. I per l’altre, els regiments
austriacistes del comte von Starhemberg, amb el camp establert a Prats de Rei. Entre
els dies 17 i el 28 d’octubre, uns 1.600 infants de les tropes borbòniques sota el
comandament del tinent general comte de Muret van obrir un camí carreter entre Calaf
i Cardona via Pinós per al trànsit de l’artilleria, homes i queviures necessaris per a
l’ocupació de Cardona. En els dies següents, havia de prendre forma el setge de la vila i
castell, el qual es va perllongar en el temps per espai de vora dos mesos. Val la pena
recordar que aleshores la població natural de Cardona amb prou feines superava els
1.800 habitants, enfront els més de 7.000 soldats que van participar de la batalla per
tots dos bàndols (els 1.200 defensors de la plaça assetjada enfront els més de 6.000
efectius de l’exèrcit atacant).
Començava així un malson per a les divuit cases de la parròquia i lloc de Bergús. Horror
que es pot fer extensible a tots els homes i dones de la vila i terme. Cruïlla obligada dels
camins provinents de la Segarra, el pla de Sant Joan va ser l’indret triat per a
l’acampada dels 3.000 homes que integraven la reraguarda de l’exèrcit atacant. En els
dies que tingué lloc el setge a Cardona, Bergús va ser l’escenari del pillatge d’aquestes
tropes. L’església de Sant Joan va ser violentada i la rectoria assaltada amb la seva
crema i robatori de béns. Semblant sort van córrer les cases del terme parroquial amb
saquejos, incendis i morts violentes. Sense oblidar-se de les vinyes, alzines i altres
arbres, que van ser tallats pels soldats amb l’objectiu de proveir-se de fusta per escalfar-
se en ple mes de novembre. Tot valia per a unes tropes que van seguir fil per randa el
guió d’exèrcit invasor i repressor.
El testimoni més punyent és el de Palà de Coma, que mesos abans, amb data del 29 de
juny, havia celebrat com si no res el bateig de Pere, el primer fill de l’hereu a les fonts
baptismals de Bergús. Res feia presagiar la tragèdia que s’havia d’esdevenir al
novembre: la casa va ser assaltada, cremada i sotmesa al pillatge amb tot el que hi havia
al seu interior com ara els vaixells del celler amb unes 300 càrregues de vi (uns 36.480
litres). La família va haver de cercar refugi a la casa dels avis materns, el Soler de
Gramoneda, i només van poder tornar el cap de casa i el seu hereu al gener de 1712,
quan el setge va ser trencat. Joan Antoni i Miquel van haver de refer la volta del celler i
cobrir de nou la casa. Entretant dormien a la premsa de l’oli, en un any marcat per la
carestia de blat. En acabar la guerra al setembre de 1714, les dones de la casa
69. 69
retornaven, portant amb elles a Pere, el fill de Miquel. Anys després, entorn el 1740,
Pere trobava el llibre de notes del seu avi Joan Antoni amb l’agri comentari sobre la
guerra i decidia donar-li continuïtat amb els fets explicats per la família per a record
dels seus descendents. Ara, quan cal fer recordança de la Guerra de Successió i les seves
conseqüències a Cardona, les anotacions fetes en aquest manuscrit són el millor
testimoni dels efectes d’un conflicte armat sobre la població civil.
«En lo any 1700 morí Carlos segon, rey de Espanya, sens sucsesió, al qual
costà grandíssima guerra entra Falip quint y Carlos tercer, vuy enparador.
Que fou la grandísima desditxa per lo Principat de Catalunya eixas guerras
per las morts que.s feren, cremas de casas y sacos ab grandísimas
crueltats».
Antoni Joan Palà (n. 1655-†1715), pagès, amo i propietari de la casa, mas i heretat de Pala de
Coma, parròquia de Bergús, terme de Cardona, any 1713, Arxiu Patrimonial de Palà de Coma,
Llibre de notas de la ascendència del llinatge de esta casa Palà de Coma.
«Els llivres, consuetes i escriptures antigues de la parròquia, que moltas
ne cremaren los sacrilegos soldats quant tanian lo siti a Cardona, lo any
1711, a la fi del any que cremaren [i] robaren tot lo que trobaren en esta
iglèsia de Bergús».
Pere Ventallola, prevere i rector de Bergús (†1714), any 1713, Arxiu Històric de Cardona,
XXI.1.16.
«Ab las guerres que se seguiren de la mort del enparadó, aquesta casa fou
cremada segons comtaven los meus pasats. Que jo axò no.u puch dir, sinó
per sentí a dir, que jo nasquí aquex any, que fou lo setí de Cardona, de Tots
Sans a fins a Nadal del any 1711. Que tot aquex tems diu varen esta al Solé
de Gramoneda y quan van tornà se varen ave de esta a la premsa, perque la
casa no si podia esta per ser cramada, los corrals també als cremaren, al
salle se cremà tots los vaxells, y fins las picas del oli tanbé se cremaren, y
deïen que entre lo salle de así, lo de la casa de Cardona, se crema botas per
enbotà tres sentas cargas de vi. En lo any següen de 1712, ja cubriren la casa
y feren la volta al sallé, que ja fou una bona enpresa perque als faltà mol
blat y diu que anave a set lliures la cortera y ere blat que al anavan a serca
a Mataró. De aquí en avan tornaren lo demés de la casa apoch apoch y lo
avi y lo meu pare, Miquel Palà, que ells matexos se feian moltas cosas o
tornaren fins que jo ja ne tinch recort».
Pere Palà (n. 1711-†1782), fill de Miquel Palà i nét de Joan Antoni, entorn el 1740, Arxiu
Patrimonial de Palà de Coma, Llibre de notas de la ascendència del llinatge de esta casa Palà de
Coma.
«Estant sitiada la plassa y castell de Cardona per las tropas de Peliph V
(glòria gose), un destacament de dit exèrcit de més de tres mil hòmens
estigué acampat molt temps en lo pla de Bergús, lo qual devastà moltas
vinyas, espolià y cremà casas y (lo que és més de sentir) maltractà, robà y
ensengué moltas cosas de esta iglésia».
Josep Ignasi Abat (†1809), prevere i rector de Bergús, any 1753, Arxiu Parroquial de Bergús.
70. 70
«Die 12 de noembre de 1711. Se Nota que los enemichs arribaren a la part del
portal de les Torras y per estar aquell algo inpromptu fortificat posarenhi
una bataria batent aquellas per termini de quatre dies. Quant lo die 17 del
mateix mes per diferents parts avansaren y se ensenyoriaren de ditas
torras y vila, en la plaça eo fira de la qual posaren una bateria, altra baix al
campet y altra cerca la coma del Dr. Castellet, y ab ellas bateren lo castell
per lo espay de trenta y quatre dies. Permetent la divina providència y
intercessió de nostres amats Patrons Sant Celdoni y Sant Hermenter, ab no
menos de la Nostra Senyora del Patrocini, treurer nostras tropas
compostas la major part de gent de la terra, eo del país, y desallotjar lo die
21 festivitat de Sant Thomàs Apòstol del mes de desembre del mateix any
1711 als enemichs de un colletó anomenat Cortal del Compte, lo que fou
lograt, quant lo die 22 intentà dit enemich més atrevit que temerós retxesar
del puesto ahont los nostres se eran algo fortificats, la qual intentona eo
atreviment fou fustro y aplacat ab lo valor de ditas nostras tropas, retirant
a mes de pas sens forma dexant tres banderas y morts moltíssims. Ab esta
acció fou socorregut lo castel y vist per los enemichs la nit del die 22 de dit
mes de desembre se retirà dexant las tres baterias que secomponian de 14
canons y 4 de altres molt petits, que las dexaren a la Plantada, dexant
moltas balas, poca pólvora y menos farina y altres sustentos, per haver-ne
tingut la bastant misèria».
Font: Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Cardona
