Treball de recerca - Aleix culell

Aleix Culell Prat Treball de Recerca Maristes Montserrat Lleida
1
Aquest treball ha estat possible gràcies a la col·laboració i ajuda prestada per diverses
persones. Especialment al meu tutor, Gerard, que m’ha anat donant cops de mà per poder fer
un bon treball i no perdre el ritme, a la fisioterapeuta Eva Ribó que m’ha proporcionat informació
amb la qual he triat els exercicis idonis per les característiques del grup al qual he fet fer els
exercicis, al Joan Capdevila i a la Zoe Tora, per haver-me explicat les seves vivències en quan
a la lesió que ha patit de LCA i al Dr. Oran per explicar-me els seus coneixements i per deixar-
me estar en una intervenció quirúrgica de lligament creuat i menisc i finalment als amics i la
família per haver-me recolzat en l’elaboració d’aquest treball.
Gràcies, moltes gràcies.

2
“La salud física es el primer requisito para la felicidad”
(Joseph Pilates)
“El millor metge és un mateix, cadascú coneix el seu límit”
(Joan Capdevila)

3
ÍNDEX
ÍNDEX 3
INTRODUCCIÓ 5
OBJECTIUS 6
1. EL COS HUMÀ 7
1.1. ESQUELET OSSI 9
1.1.1 PARTS 9
1.1.2 OSSOS 13
1.1.2.1 TIPUS D’OSSOS 13
1.2. ESQUELET MUSCULAR 14
1.2.1 MÚSCULS 15
1.2.1.1 TIPUS DE MÚSCULS 15
1.3. ESQUELET TENDINÓS 18
1.3.1 TIPUS DE TENDONS 20
1.4. ESQUELET ARTICULAR I LLIGAMENTÓS 21
1.4.1 TIPUS D’ARTICULACIÓ 21
1.4.2 TIPUS DE CARTÍLAGS 22
1.4.2.1 MENISC 23
2. LESIONS ESPORTIVES 25
3. LESIONS ÒSSIES 26
3.1 Tipus de lesions òssies 26
3.1.1. Fractures 26
3.1.2. Fissura 27
3.1.3. Periostitis 28
3.2. Causes de les lesions òssies en l’esport: 30
3.3. Símptomes 30
4. LESIONS MUSCULARS 31
4.1 Tipus de lesions 31
4.1.1. Cruiximent muscular (conegut vulgarment com “agulletes”) 31
4.1.2. Rampes 31
4.1.3. Contractura 31
4.1.4. Elongació 32
4.1.5. Ruptura de fibres 33
4.2 Causes de les lesions musculars en l’esport: 34
4.2.1. Escalfament nul o incorrecte 34
4.2.2. Estiraments nuls o incorrectes 34
4.2.3. Material esportiu inadequat 34

4
4.2.4. Sobreesforç 35
4.2.5. Alimentació 35
5. LESIONS ARTICULARS 36
5.1. Luxacions 36
5.1.1. Causes de les luxacions 36
5.1.2. Tractament d’una luxació 36
5.2. Subluxació 37
5.3. Lesió de cartílag 37
5.4. Esquinços 38
6. LESIONS TENDINOSES 40
6.1. Tendinitis 40
6.2. Tendinosis 41
6.3. Tenosinovitis 42
7. La meva experiència al llarg d’aquest treball 42
8. PART PRÀCTICA 44
8.1 Anatomía del genoll 47
8.1.1Parts del genoll 48
8.2 Lligament creuat anterior o LCA 55
8.2.1 Simptomes 55
8.2.2 Tipus de tractament 56
8.3 Parts de la lesió del LCA 59
8.3.1 Prevenció amb propiocepció 59
8.3.2 Preoperatori i diagnòstic 67
8.3.3 Intervenció 68
8.3.4 Rehabilitació 73
8.3.5 Manteniment 75
9. ENTREVISTES 76
9.1 Entrevista Zoe Tora 76
9.2 Entrevista Joan Capdevila 79
9.3 Entrevista Eva Ribó 82
9.4 Entrevista Jesús Oran 85
10. CONCLUSIONS 87
11. INDEX D'ILUSTRACIONS 88
12. WEBGRAFIA 90
13. BIBLIOGRAFIA 92

5
INTRODUCCIÓ
Aquest treball de recerca tracta les lesions en l’esport. Tractaré els 5 grans esquelets dins
l’anatomia humana, les lesions en cada esquelet i finalment, com a part pràctica, estudiaré tot
el procés dins de les lesions que engloben lligament creuat.
He triat aquest tema, ja que des de ben petit que estic immers en el món de l’esport. Sempre
he set un noi que ho donava tot per l’esport i des dels 7 anys que estic jugant al Club Atlètic
Segre, al qual agraeixo tots els conceptes tant teòrics com pràctics que m’han ajudat a assolir
dins del món de l’esport. A partir dels 12 anys, dins de la meva trajectòria futbolística, van
començar a aparèixer petites lesions que em feien visitar amb freqüència el fisioterapeuta, el
fet de patir tantes lesions m’ha fet tenir curiositat des de ben petit sobre aquest tema. Durant
l’elaboració d’aquest treball, vaig patir un trencament de fibres i un esquinç dels quals
explicaré la meva experiència a la conclusió.
La pràctica regular d’activitat física és probablement la millor manera amb la que una persona
pot mantenir un bon estat de salut. Avui en dia sabem que l’activitat física redueix el risc de
malalties cardiovasculars, hipertensió arterial, diabetis, etc... D’altra banda, la inactivitat física
implica riscos com l’obesitat o la hipertensió. En realitat no és necessari practicar un esport
diàriament per obtenir beneficis significatius en termes de salut, ja que això s’aconsegueix
mitjançant una activitat física moderada (caminar a un ritme ràpid, ballar, treballs
domèstics,...) o fent exercicis físics en els que s’activi la musculatura i que permetin fluir el
corrent sanguini amb facilitat, tant en gent jove com en gent d’edat més avançada. A més a
més, aquelles persones que no tenen un bon estat atlètic són els que obtenen majors
beneficis de l’activitat física regular. Per desgràcia, l’activitat física té una part negativa, com
són les lesions, que molts cops produeixen una parada de l’activitat física o fins i tot, un
estancament, això seria un error ja que com he esmentat abans, l’exercici físic és elemental
per la nostra vida.
La part teòrica d’aquest treball és una recopilació d’informació que he extret sobre els 5
sistemes que engloben el cos humà alhora de parlar d’activitat física i les lesions que hi podem
trobar. L’objectiu és fer veure la prevenció i el tractament post-lesió d’algunes d’elles i
esmentar les característiques bàsiques de cadascuna d’elles. La informació d’aquest treball
de recerca està extreta de llibres i de pàgines web. Per ampliar el meu coneixement, he parlat
amb fisioterapeutes i amb gent que ha patit la lesió en la que més treballaré, el lligament
creuat.

6
OBJECTIUS
- Conèixer l’anatomia humana.
Un dels meus objectius era conèixer l’anatomia humana ja que d’aquesta manera
se’m faria més fàcil tractar qualsevol tema que tractes amb l’aparell locomotor. A més,
és un tema que em crida l’atenció i que per tant, tinc interès per aprendre’n més.
- Conèixer el procés dut a terme dins d’una intervenció.
Quan la patologia d’una lesió consta d’un tractament quirúrgic, la part més important
d’aquesta és la intervenció, per tant, un dels meus objectius és comprendre tot el
procés dins d’una intervenció i si puc, tot i que es molt difícil, estar present en una.
- Conèixer tot el procés que engloba la lesió.
D’aquesta manera, podré saber tots els punts pels qual passa la lesió i per tant,
entendre millor totes les etapes que l’engloben.
- Veure si hi ha o no mesures preventives d’aquesta lesió.
Com que es una lesió molt perjudicial per tota persona que la pugui patir, estaria bé
indagar si hi ha la possiblitat de prevenir-la per tal de generar plantilles amb aquesta
prevenció en llocs on hi ha tendència a patir-la com podria ser un equip de futbol.

7
1. EL COS HUMÀ
El cos humà és l'estructura física i material de l'ésser humà. El cos humà es compon de cap,
tronc i extremitats, els braços són les extremitats superiors i les cames les inferiors.
Un dels sistemes de classificació del cos humà va ser establert al 1992 per Wang i Col
(segons Wikipèdia):
-Nivell atòmic: Al nivell atòmic trobem elements com l’hidrogen, el nitrogen, l’oxigen, el
carboni, i els minerals.
-Nivell molecular: L’aigua, les proteïnes, els glúcids i els lípids formen part del nivell molecular.
-Nivell cel·lular: Nivell intracel·lular i extracel·lular (fluid intersticial i plasma de fora de les
cèl·lules).
-Nivell anatòmic: Format per un 70% d’aigua, un 20% de proteïnes i un 10% de sucres, RNA,
nucleòtids, aminoàcids...
-Nivell cos íntegre: massa corporal, volum corporal, densitat corporal.
El cos humà té més de cinquanta bilions de cèl·lules. Aquestes s'agrupen en teixits, els quals
s'organitzen en òrgans, i aquests en vuit sistemes: locomotor (muscular i ossi), respiratori,
digestiu, excretor, endocrí, circulatori, nerviós i reproductor.
Per introduir el sistema ossi, muscular, tendinós i lligamentós, cal ubicar cadascuna de les
parts del nostre sistema. El sistema ossi és la part que proporciona estabilitat al cos humà, la
part òssia està formada per un esquelet. El sistema ossi requereix del sistema lligamentós,
muscular i tendinós, per poder dur a terme cadascuna de les seves funcions.
En aquest dibuix, es demostra els vincles de cada sistema, que el sistema tendinós es
complementa amb el sistema muscular i ossi per una banda, i el sistema lligamentós amb el
sistema muscular i ossi per l’altra.
L’objectiu del sistema tendinós és unir el sistema muscular al sistema ossi, ja que l’esquelet
és la base del cos humà i unint el sistema muscular, hi aportem teixit per generar moviment.
Parlant del sistema tendinós, aquest té com a objectiu unir el teixit ossi entre si per tal de
generar estabilitat i mobilitat a l’esquelet.
El sistema locomotor és la base del cos humà a l’hora de parlar de la mobilitat i l'estabilitat, i
el sistema tendinós i lligamentós, son sistemes externs, complementaris al sistema locomotor.

8
1
1
Les 5 parts de l’aparell locomotor.

9
1.1 ESQUELET OSSI
L’esquelet és una estructura movible composta per 206 ossos, dels quals aproximadament la
meitat es troben a les mans i als peus. Tot i que individualment els ossos són rígids, com a
totalitat l’esquelet és extraordinàriament flexible, permetent al cos gran mobilitat.
L’esquelet serveix per a fixar els músculs i fer de caixa protectora per als òrgans interns del
cos. Els ossos de les dones són generalment més lleugers i petits que els dels homes, excepte
la pelvis femenina, que és més ampla i profunda que la de l’home. L’interior dels ossos
s’anomena teixit ossi.
El teixit ossi combina cèl·lules vives (osteoblasts, osteòcits i osteoclasts) i matèria inerta (sals
de calci i fòsfor), a més de substàncies orgàniques de la matriu òssia com el col·lagen,
proteïna que també està present en altres teixits. Els ossos són òrgans vius que s'estan
renovant constantment, gràcies a les cèl·lules òssies. Els osteoclasts són cèl·lules que
destrueixen l'os, i aquest és reemplaçat per una nova matriu òssia que fabriquen els osteòcits.
1.1.1 PARTS
(A l’hora de dir les parts sol esmentaré les més importants o conegudes)
L’esquelet humà es divideix en dos parts: L’esquelet axial i l’esquelet apendicular.
L’esquelet axial està format per:
- Columna vertebral (24 vertebres, sacre i còccix)
- Crani
- Caixa toràcica
L’esquelet apendicular està format per:
- Cintura escapular (La cintura escapular fixa l'articulació glenohumeral al tronc, de
manera que constitueix la comunicació entre el membre superior o toràcic i el
tronc. La cintura escapular es troba formada per omòplat o escàpula, i per la
clavícula.)
- 2 omòplats
- 2 clavícules

10
2
- Extremitats superiors (El membre o extremitat superior és cadascuna de
les extremitats que es fixen a la part superior del tronc.)
- 2 húmers
- 2 cúbits
- 2 radis
- 16 carps
- 10 metacarps
- 28 falanges
-
3
*És un error molt constant citar el membre superior com a "braç". Aquest terme només s'assigna al
segon segment del membre superior localitzat entre l'espatlla i el colze.
2
Cintura escapular en l’esquelet ossi (clavicula i omoplat)
3
Extremitats superiors en l’esquelet ossi

11
- Extremitats inferiors
- Natja (conjunt dels tres músculs glutis)
- Maluc (cadascuna de les dues parts sortides que formen els ossos
superiors de la pelvis)
- Cintura pelviana (primer segment del membre inferior)
- 2 coxals (El coxal o os ilíac és un os pla de l'anca que connecta
el sacre amb el fèmur)
- 1 sacre (Punt d’unió dels dos coxals, aporta protecció a la
medul·la espinal)
4
- 2 fèmurs
- 2 ròtules
- 2 tíbies
- 2 peronés
- 2 turmells
- 14 tarsos
- 10 metatarsos
- 28 falanges
4
Cintura pelviana.

12
5
5
Visió anterior i posterior de l’esquelet ossi.

13
1.1.2 Ossos
Els ossos estan compostos principalment per teixit ossi, un tipus de teixit connectiu
constituït per cèl·lules i components extracel·lulars calcificats. Els ossos també
posseeixen cobertes de teixit connectiu (periosti) i cartílag (carilla articular), gots,
nervis i alguns contenen teixit hematopoètic i teixit adipós (medul·la òssia).
Els ossos posseeixen formes molt variades i compleixen diverses funcions. Amb una
estructura interna complexa però molt funcional que determina la seva morfologia, els
ossos són lleugers encara que molt resistents i durs.
El conjunt total i organitzat de les peces òssies (ossos) conforma l'esquelet o sistema
esquelètic. Cada peça compleix una funció en particular i de conjunt en relació amb
les peces pròximes a les que està articulada.
1.1.2.1 Tipus d’ossos
Depenent de la forma de cada os, cada un té una funció molt diferent i es
poden classificar segons:
- Ossos llargs: Com a os llarg podem trobar el fèmur.
- Ossos plans: Omòplat per exemple.
- Ossos curts: Un exemple de os curt és l’os del taló o els del puny.
- Ossos irregulars: Com per exemple les vèrtebres.
- Ossos sesamoides: Os petit i arrodonit incrustat en un tendó sotmès a
compressió i a força de tensió habituals. Els ossos sesamoides es troben en
diverses articulacions del cos.
6
6
Tipus d’ossos.

14
1.2 ESQUELET MUSCULAR
En l'anatomia humana, el sistema muscular és el conjunt dels més de 650 músculs del cos,
la funció primordial és generar moviment, ja sigui voluntari o involuntari -músculs esquelètics
i viscerals, respectivament. Alguns dels músculs poden enfilar de les dues formes, de manera
que els hi sol categoritzar com mixtes.
El sistema muscular permet que l'esquelet es mogui, mantingui la seva estabilitat i la forma
del cos. En els vertebrats es controla a través del sistema nerviós, encara que alguns músculs
(tals com el cardíac) poden funcionar en forma autònoma. Aproximadament el 40% del cos
humà està format per músculs, val a dir que per cada kg de pes total, 400 g corresponen a
teixit muscular.
7
7
Visió anterior i posterior de l’esquelet muscular.

15
1.2.1 Músculs
Els músculs són estructures o òrgans existents en l'ésser humà i la majoria dels animals
que tenen la capacitat de generar moviment al contraure i relaxar-se. El teixit que forma
el múscul es diu teixit muscular i està format per cèl·lules especialitzades anomenades
miòcits que tenen la propietat d'augmentar o disminuir la seva longitud quan són
estimulades per impulsos elèctrics procedents del sistema nerviós. Un múscul està format
per fascicles, miofibres i fibres musculars, les miofibres estan formades per dos tipus de
proteïnes, la miosina i l’actina. Cadascuna formen un tipus de fibra que s’acabaran juntant
formant el teixit del múscul, degut a impulsos nerviosos, consum d’energia i consum de
glucosa es genera un moviment microscopi d’aquestes proteïnes que el que provoquen
es la contracció del múscul.
1.2.1.1 Tipus de músculs
- Múscul amb teixit estriat
Els músculs estriats contenen unes bandes transversals separades regularment, els
sarcòmers, que empaqueten les fibril·les musculars. El múscul estriat es contrau i es
relaxa en ràfegues curtes i intenses.
- Múscul amb teixit llis
Els músculs llisos es troben en les parets dels òrgans interns de tot el cos. Les
contraccions del múscul llis són moviments plenament involuntaris provocats per
impulsos que genera el sistema nerviós autònom i que viatgen a través del teixit
muscular llis. La disposició de les cèl·lules dins del teixit muscular del múscul llis, fan
possible la contracció i relaxació d'aquest amb una gran elasticitat.
- Múscul amb teixit cardíac
La paret del cor es compon de tres capes diferents, endocardi, miocardi i pericardi. La
capa mitjana rep el nom de miocardi i és el responsable de la contracció del cor i per
tant del bombament de sang. El múscul cardíac es contreu donant resposta als
senyals del sistema de conducció cardíac per permetre el batec del cor. Tot i així, és
important saber que el múscul cardíac pot funcionar de forma autònoma sense cap
control del sistema nerviós. El múscul cardíac es compon de cèl·lules anomenades
cardiocits. Aquestes cèl·lules tenen un aspecte estriat, igual que el múscul esquelètic,
però la seva estructura general és més curta i gruixuda.

16
8
Teixit llis Teixit estriat Teixit cardíac
També podem trobar altres components al sistema o esquelet muscular que són:
- La fàscia, és una capa o làmina de teixit connectiu que sosté i envolta els músculs
i altres òrgans del cos. La fàscia superficial, que separa el múscul de la pell, es
compon de teixit connectiu areolar i teixit adipós. Proveeix una via per a l'ingrés i
graduació de nervis, vasos sanguinis i vasos limfàtics al múscul. La fàscia profunda
és un teixit connectiu dens i irregular que revesteix les parets del tronc i dels
membres, i manté junts els músculs amb funcions similars.
Des de la fàscia profunda s'estenen tres capes de teixit connectiu per protegir i
enfortir el múscul esquelètic. La més externa de les tres, l'epimisi, envolta el
múscul íntegrament. El perimisi envolta grups d'entre 10 i 100 o fins i tot més fibres
musculars, separant-les en els anomenats fascicles. Tant el epimisi com el perimisi
són teixits connectius densos i irregulars. A l'interior de cada fascicle i separant les
fibres musculars una de l'altra, es troba el endomisi, una fina làmina de teixit
connectiu areolar.
8
Tipus de teixits musculars.

17
9
9
Estructura interna del múscul.

18
1.3 ESQUELET TENDINÓS
El tendó és una part del múscul estriat, de color blanc perlat, de consistència forta i no
contràctil, constituït per fibres de teixit connectiu, que s'agrupen en fascicles.
Els tendons estan formats per teixit connectiu dens. La funció principal dels tendons es
transmetre la força dels músculs a l’esquelet, aconseguint d’aquesta manera produir mobilitat
i estabilitat en l’articulació. La seva estructura manté una gran similitud a la dels lligaments.
Els tendons més importants són:
- Els tendons del genoll:
El genoll es compon dels tendons: el tendó del quàdriceps, banda iliotibial, isquiotibials
i del tendó de la ròtula, també anomenat lligament rotular, que es troba al genoll sent
la continuació del tendó del quàdriceps situat davant del genoll. La seva funció és
proporcionar l'equilibri i l'estabilitat al genoll. La tendinitis rotular és una de les malalties
més comunes relacionades amb aquest tendó.
10
10
Teixit tendinós del genoll.

19
- Els tendons de la cama:
A més del tendó del genoll i el taló, els tendons extensors de la cama són cinc: el
tendó tibial anterior, el llarg i el curt, l’extensor hallucis l’ extensor dels dits llargs i
curts. Els tendons del peu i del turmell es formen per la part anterior i posterior de la
tíbia. A la cama i trobem els tendons peroneals, el tendó d’aquiles i tendons extensors
i flexors dels dits. El tendó d'Aquil·les és el més dur i el més vulnerable del cos, que
es troba en els seus talons i creua el genoll i el turmell. El seu nom es basa en el mite
grec de l'heroi Aquil·les que va participar en la guerra de Troia i el taló era la seva part
més vulnerable.
11
1.3.1 Tipus de tendons
Els tendons es diferencien en dos grans tipus que depenen de la presència de baina
sinovial. La baina sinovial és un teixit que té com a objectiu protegir el tendó recobrint-
lo i evitant tot tipus de friccions. La baina sinovial està formada per dos capes que
envolten al tendó que entre elles hi ha un líquid viscós que genera viscositat al teixit
de la baina sinovial per a poder dur a terme les seves funcions sense que cap tipus
de fricció el pugui fer malbé.
11
Tendons de la cama.

20
Per tant, els dos tipus seran:
- Amb baina sinovial: en zones amb alta fricció
12
- Sense baina sinovial; en zones amb baixa fricció.
13
12
Tendons amb baina sinovial.
13
Tendons sense baina sinovial.

21
1.4 ESQUELET ARTICULAR I LLIGAMENTÓS
Les articulacions són el punt d’unió d’un o més ossos i la seva configuració determina el grau
i la direcció del possible moviment. Algunes articulacions no tenen moviment i en podem
trobar d’altres que el tenen molt limitat i que sol permet doblegar (flexió) i estirar (extensió)
com són el cas de les articulacions de tipus bisagra com la dels colzes o de la mà.
Les articulacions tenen uns components que serveixen d’estabilitzadors i disminueixen el risc
d’una possible lesió. Els extrems ossis estan coberts per cartílag, teixit llis, resistent i protector
que protegeix a l'ós d’una possible fricció.
Tots els components que formen l’articulació estan envoltats per un teixit sinovial que forma
la càpsula articular, aquest teixit genera un líquid sinovial que circula per dins de la càpsula
que dóna estabilitat, moviment i protecció a l’articulació. Trobem lligat l’esquelet articular amb
el lligamentós, ja que els lligaments uneixen els ossos i molts cops ho fan dins de la càpsula
articular.
Un lligament és una estructura anatòmica en forma de banda, compost per fibres resistents
que connecten els teixits que uneixen els ossos amb les articulacions, per tant és una banda
fibrosa resistent que aporta estabilitat a l’articulació.
1.4.1 Tipus d’articulació
Trobem tres tipus d’articulacions depenent de la possibilitat de moviment:
- Articulacions fixes: les articulacions fixes estan fixes al seu lloc i no tenen possibilitat
per moure's. En són exemples els ossos del cap.
- Articulacions semimòbils: Els ossos que les formen tenen un moviment reduït, un
exemple n’és la columna vertebral.
- Articulacions mòbils: articulacions amb possibilitat de moviment. N’és un exemple
l’espatlla o el colze.

22
14
1.4.2 Tipus de cartílags
Hi ha tres tipus de cartílag:
- Hialí: El més freqüent: la seva matriu conté una quantitat moderada de fibres de
col·lagen (superfícies articulars dels ossos).
- Elàstic: La matriu conté fibres de col·lagen juntament amb una quantitat important de
fibres elàstiques (oïda externa).
- Fibrocartílag: La matriu conté un nombre limitat de cèl·lules i de substància
fonamentals entre una substancial quantitat de fibres de col·lagen (discs
intervertebrals).
*Un dels cartílags amb més freqüència a l’hora de patir una lesió és el menisc.
14
Tipus d’articulacions.

23
15
1.4.2.1 Menisc
Són cartílags de forma semilunar o semicircular que serveixen d’estabilitzadors
a l’articulació i tenen la funció de protegir la ròtula impedint moviments molt
bruscos. A més, augmenten la congruència entre el fèmur i la tíbia. Transmeten
i distribueixen el pes corporal, tant amb el genoll estès (fins a un 75% de
transmissió de càrrega) com flexionada (fins a un 90%).
Alhora de parlar de menisc, tot i que hi ha altres tipus de meniscs, em centraré
amb el del genoll. En el genoll trobem dos tipus de meniscs: El menisc intern,
que és semicircular, mentre que l'extern forma gairebé un cercle tancat. Són
aplanats per sota, adaptant-se així a la superfície relativament plana de
l'extrem superior de la tíbia. En canvi, tenen forma còncava per la banda
superior, de manera que formen una cavitat on s'encaixen els còndils
(Viquipèdia: “Eminència o protuberància arrodonida a l'extremitat d'un os que
encaixa en el buit d'un altre per a formar una articulació. La superfície articular
del còndil és convexa en dues direccions i la de l'os que la rep és còncava en
dues direccions”) del fèmur. Són més gruixuts a la vora externa i més prims
cap a l'interior de l'articulació. Estan adherits pels seus extrems a la fossa
15
Cartílags del genoll.

24
intercondilar de la tíbia, però estan lliures per la seva part central. En el
moviment de flexió, tendeixen a desplaçar-se enrere i en l’extensió, endavant.
16
16
Ruptura de menisc.

25
2. LESIONS ESPORTIVES
Una lesió esportiva és un tipus de malaltia lligada a la pràctica d'un esport. Normalment
manifestades en alteracions dels ossos, articulacions, músculs i tendons que es produeixen
durant la pràctica d'activitats físiques i es troben relacionades amb l'esport. Es defineix
activitat física com la mobilització o la utilització del cos, tot això comprèn diferents formes
d'exercici físic com el treball, la exercitació aeròbica, els entrenaments, la preparació general
i activitats relacionades amb l’educació física. En aquest treball parlaré de les lesions
relacionades amb els 4 tipus de sistemes que ja he esmentat abans, i per tant, parlaré de les
lesions òssies, musculars, tendinoses, lligamentoses i articulars.
17
17
Causes de les lesions esportives.

26
3. LESIONS ÒSSIES
Com bé diu el seu nom, les lesions òssies són les lesions en les que l’os es veu afectat. L’os
és un òrgan dur de forma variable i constituït per teixit ossi que forma part de l'aparell de
sosteniment del cos humà. Morfològicament, els ossos poden ser llargs, curts o plans; els
llargs posseeixen una part intermèdia relativament prima i llarga (la diàfisi) i una part distal
més gruixuda i arrodonida (l'epífisi); els curts formen estructures com la columna vertebral, i
els plànols solen recobrir cavitats, com la cerebral.
Les lesions òssies son difícils de prevenir, ja que es produeixen normalment en esports de
contacte i a més el xoc ha de ser suficientment fort per superar la resistència de l’os.
3.1 Tipus de lesions òssies
Hi ha tres tipus de lesions òssies:
3.1.1 Fractures: Trencament total de l’os. La fractura pot ser interna, si l'os trencat no
perfora la pell i queda a l’interior del cos, o externa, en la qual l’os surt fora de la
pell.
3.1.2 Fissures: Esquerdes que es produeixen en els ossos sense que aquests acabin
de trencar-se.
3.1.3 Periostitis: Inflamació molt dolorosa de la membrana que recobreix l'os
anomenada periosti.
3.1.1 Fractures
Segons l'extensió de la lesió les fractures obertes es classifiquen en 3 tipus:
- Tipus I: La ferida de la pell és menor d'1 cm, quasi sempre produïda pel desplaçament
d'un fragment. És pròpia dels ossos subcutanis i té poca incidència en el pronòstic de
les fractures.
- Tipus II: La ferida és major d'1 cm, però sense danys extensos de les parts toves.
- Tipus III: La lesió de la pell és alta amb greus lesions musculocutànies amb pèrdua de
substància (Tipus IIIA), a vegades hi ha pèrdua de teixit ossi (Tipus IIIB) i en casos
més greus, importants lesions vasculars i nervioses que comprometen la viabilitat del
membre (Tipus IIIC). El tractament és sempre molt complex.

27
Segons el tipus de trencament ossi pot ser:
- Fractura completa: L'os es trenca en dues parts.
- Fractura en tija verda: L'os es trenca però no se separa en dues parts. És típica dels
nens.
- Fractura simple: L'os es trenca per una part.
- Fractura comminuta: L'os es trenca en més d'una part o s'estella.
- Fractura oberta: L'os sobresurt a través de la pell.
- Fractura tancada: Hi ha trencament però no sobresurt l'os per la pell.
18
3.1.2 Fissura
Una fissura és una esquerda produïda en un os, provocada normalment per cops. Cal
esmentar que si no es fa un tractament amb cura pot derivar en una fractura.
Amb una fissura es pot fer vida normal, però el més recomanable és tractar-la. Si no
es tracta pot provocar dolor a la zona afectada i sol ser un dolor agut, provocat en el
moment de tocar aquella zona.
En el cas dels esportistes és totalment recomanable operar, ja que un esportista, a la
mínima, pot realitzar moviments bruscs i fer derivar la fissura en una fractura força
greu.
18
Exemples de fractures.

28
19
3.1.3 Periostitis
La periostitis és una lesió òssia i tendinosa que consisteix en una inflamació molt
dolorosa de la membrana que recobreix l'os anomenada periosti, aquesta inflamació
és produïda per la unió d’un tendó amb el periosti. La zona on més es dóna aquesta
lesió és a la tíbia, al terç inferior de la cama i des d'allà pot arribar fins al genoll.
Aquesta lesió és molt freqüent en els corredors de fons quan no es realitza un
escalfament previ a un exercici físic o quan es força molt aquest exercici. També sol
ser freqüent quan a l'hora de realitzar la nostra activitat esportiva no portem el calçat
adient per realitzar-la o simplement es pot produir per trepitjar molt fort quan correm.
Habitualment, sol ser per una mala posició del peu el que la provoca.
20
19
Tipus de fisures.
20
Periostitis tibial.

29
3.1 Causes de les lesions òssies en l’esport:
- Manca de preparació 30%
- Fatiga i esforç excessiu 25%
- Males condicions del terreny 17%
- Lesions causades pel contrari 15%
- Altres 13%
3.2 Símptomes
- Dolor intens que augmenta a la pressió
- Inflamació i hematoma
- Escurçament d'una extremitat, crepitació i cruixit
- Mobilitat anormal
- En cas d’una fractura oberta: ferida amb fragments ossis visibles
- Impotència funcional total o parcial
- Deformació de la zona afectada (asimetries)
- Ferides, contusions o signes en la pell
- Simptomatologia vascular i nerviosa: extremitat més freda de la temperatura corporal
normal, falta de pols en la zona, formigueig, falta de sensibilitat, etc.

30
4 LESIONS MUSCULARS
Les lesions musculars, com bé diu el seu nom, són aquelles lesions que tenen relació amb el
múscul. Al parlar de múscul hem de tenir clara la seva definició, un múscul és l’estructura
encarregada de produir el moviment de les nostres articulacions gràcies a la contracció de les
seves fibres.
Un cop detectem la lesió i tenim clares les definicions, aquesta pot ser benigna o greu segons
la seva intensitat. Les més lleugeres són les agulletes que són degudes a petits vessaments
sanguinis. També tenim les rampes, una mica més dolorosos però que duren poc, i les
contractures que provoquen un espasme muscular sensible. Quan la lesió muscular és una
contusió, la part muscular afectada són les fibres musculars. Aquestes fibres es poden veure
afectades encara més en cas d'elongació, lesió o ruptura, la qual parlarem d’un esquinç
muscular, i en aquests casos el moviment és impossible.
4.1 Tipus de lesions
4.1.1 Cruiximent muscular (conegut vulgarment com “agulletes”)
Molèstia muscular que percep una persona al fer un sobreesforç en una zona
muscular de la qual no està acostumada a rebre aquests tipus d’esforços o no
d’aquesta intensitat. Aquestes lesions consisteixen en petits traumatismes a nivell de
les miofibril·les musculars. Aquestes ruptures sofreixen un procés inflamatori que
produeix sensació de dolor, malgrat tot, al començament d'una temporada esportiva
és freqüent que apareguin. La duració d’aquesta lesió és d’un període aproximat
d’entre 2 i 3 dies.
Un dels tractaments més senzills és el repòs seguit de la mateixa activitat física, i
també hi ha la possibilitat, en cas de dolor agut, de prendre algun analgèsic com el
paracetamol.
Hi ha dos grans mites del cruiximent muscular erronis, el primer és que aconseguim
tractar-los a partir d’una sobredosi de la mateixa pràctica d'exercici físic amb la que
vàrem patir-ho però no és així, ja que necessitem dur a terme l’activitat física amb
progressió, primer mantenir repòs i més endavant començar amb l’esport de manera
progressiva. L’altre gran mite és que el cruiximent és produït per cristalls d'àcid làctic
que punxen al múscul, i no és així, ja que s'ha vist com en persones amb la malaltia

31
de McArdle, incapaços de produir àcid làctic, també pateixen dolor muscular d'origen
retardat.
4.1.2 Rampes
La rampa muscular és un espasme o contracció involuntària dels músculs que pot
tindre de durada segons (en cas de que sigui lleu) o minuts (en cas de que sigui més
greu). Les causes d’aquesta lesió són un esforç prolongat i excessiu, dèficit de potassi,
calci o magnesi i deshidratació. El tractament d’aquesta lesió és aplicar fred a la zona
afectada i repòs absolut en els primers moments de la lesió, més tard és podrà exercir
teràpia manual.
21
4.1.3 Contractura
Una contractura és una contracció involuntària i constant del múscul que va associada
a un dolor i a un cercle viciós que es genera i que impedeix la relaxació i el moviment
natural del múscul.
Un múscul està format per fascicles, miofibres i fibres musculars, les miofibres estan
formades per dos tipus de proteïnes, la miosina i l’actina. Cadascuna formen un tipus
de fibra que s'acaben ajuntant i formant el teixit del múscul, degut a impulsos
21
Rampes o espasmes musculars.

32
nerviosos, consum d’energia i consum de glucosa que genera un moviment microscopi
d’aquestes proteïnes que el que provoquen és la contracció del múscul.
La contractura es genera a causa d’un augment de volum de la zona muscular que
quan és detectada per l’organisme, aquest reacciona formant una o més contraccions
que generen un dolor. Aquest procés provoca una irrigació sanguínia insuficient, ja
que al contraure el múscul, també és contrauen totes les zones, com poden ser
arteries o venes, que estan connectades a ell i per tant, la sang que circula per
aquestes venes o arteries no arriba amb fluïdesa al múscul. Això provoca una
disminució energètica dins del múscul i una acumulació de metabòlits, que són unes
substàncies de rebuig que es generen quan el múscul crema la glucosa per extreure
energia.
22
4.1.4 Elongació
És un estirament excessiu del múscul que supera els límits fisiològics i per tant,
provoca un dolor muscular. És el pas previ a una ruptura fibril·lar. Té una durada d’1
a 6 setmanes i en aquest cas, és necessari no dur a terme activitat física, ja que faríem
empitjorar les condicions físiques de la lesió. Per evitar-la són útils els estiraments
previs, ja que així aporten calor al múscul i alhora de fer l’activitat física, no parteix de
zero al parlar d’elongacions.
22
Efecte de la contractura.

33
23
4.1.5 Ruptura de fibres
Una ruptura fibril·lar és produeix quan hi ha una elongació del múscul que acaba
produint un trencament de la fàscia, de les fibres, dels vasos sanguinis i de les
terminacions nervioses.
Dins de les ruptures trobem tres tipus de ruptura:
-Trencament de 1r grau.
Hi ha trencament d’algunes microfibril·les musculars. Existeix dolor que augmenta en
cessar l'activitat, encara que hi ha cops que l'atleta pot caminar sense molèsties (en
cas de ser de l’aparell inferior). Pot aparèixer hematoma i inflamació.
-Trencament de 2n grau.
Augmenta el nombre de fibres afectades pel que fa al grau 1. La mobilitat es redueix
i fins i tot es torna limitada, també hi ha inflamació i un possible hematoma important.
Hi ha dolor molt intens a la palpació, però pot ser que no aparegui en caminar (en cas
de ser de l’aparell inferior).
-Trencament de 3r grau.
Ruptura completa del múscul o de la unió múscul-tendinosa. Dolor molt intens i
impotència funcional. Depressió visible i palpable, inflamació i edema molt extens.
23
Elongació.

34
24
25
4.2 Causes de les lesions musculars en l’esport:
4.2.1 Escalfament nul o incorrecte
L’objectiu d’un bon calentament es generar calor al múscul per posar-lo a punt abans
de començar a fer l’activitat física.
4.2.2 Estiraments nuls o incorrectes
Els estiraments tenen com a objectiu produir moviment al múscul per tal d’adaptar-lo
al tipus d’activitat física que volem fer, són importants abans i després de l’activitat
física. És important no fer els mítics “rebots” a l’hora d’estirar.
24
Estructura de les fibres musculars.
25
Ruptura de fibres.

35
4.2.3 Material esportiu inadequat
L’ús de material inadequat pot provocar una mala praxis de l’activitat física.
4.2.4 Sobreesforç
Un sobreesforç pot provocar una elongació o contracció continuada que pot ferir l’estat
del múscul.
4.2.5 Alimentació
L’alimentació és la nostra font d’energia, i per realitzar qualsevol activitat física, el cos
necessita energia, de forma que si aquesta alimentació no és correcta (tant
quantitativament com qualitativament) el cos es veurà força perjudicat.

36
5 LESIONS ARTICULARS
Les lesions d'articulacions es poden dividir en luxacions, subluxacions, lesions de cartílags o
esquinços.
5.1 Luxacions
Parlem de luxació quan hi ha una pèrdua de contacte entre les superfícies articulars. Les
luxacions es solen produir de forma progressiva per una mala posició de l'articulació o una
càrrega excessiva sobre aquesta, amb l'excepció dels dits que sol ser produïda més de forma
directa per cops o caigudes. Sol ser més freqüent en persones joves, ja que amb les
articulacions menys definides i amb el creixement progressiu del cos, les articulacions
tendeixen a tenir més risc de descol·locar-se. Quan el dolor de la luxació és molt agut, aquest
pot produir un síncope, és a dir, pèrdua de la consciència.
5.1.1 Causes de les luxacions
- Traumatisme: Actuen directament separant els fragments, o indirectament sobre l'os,
el qual al seu torn actua com una palanca sobre l'articulació, separant-la.
- Tracció muscular: Degut a moviments bruscs o inadequats.
- Espontani: Degut a la fragilitat articular i òssia.
- Congènita: Causada en l’etapa fetal.
5.1.2 Tractament d’una luxació
- Repòs
- Teràpia manual (sempre a mà d’un professional)
Per supervisar el grau de la luxació emprendrem una artroscòpia també nomenada
radiografia quan tractem de part òssia.

37
26 27
5.2 Subluxació
Una subluxació és el desplaçament d'un os (els casos més habituals de subluxacions són a
les vèrtebres de la columna vertebral) que provoca la pressió del nervi irritat. Aquesta lesió, a
part del dolor que suposa i el descoloriment de l'articulació del seu lloc també provoca el
treball vital de la intel·ligència innata del nervi ja que afecta a la transmissió d'informació
d'aquest. Per aquest motiu aquesta lesió també pot suposar malalties i una mala alineació del
cos. Les subluxacions es solen produir més per una mala posició que per cops o caigudes.
No obstant també pot ser per una lesió de naixement que afecta al nervi de la zona afectada.
5.3 Lesió de cartílag
Un cartílag és un tipus de teixit que recobreix la part de l’os que pot estar en contacte amb
altres ossos com a objectiu de protegir l’os i que el fregament entre els ossos no pugui debilitar
el teixit ossi. Les lesions de cartílags es produeixen perquè aquests s'estoven i formen
deformacions i esquerdes. Les lesions de cartílags poden provocar també úlceres que són
pèrdues de pell i pot afectar l'os de la part inferior del cartílag. Generalment es produeixen
per cops, girs bruscos, mal gestos, males posicions del cos i sobrecàrregues sobre el propi
cartílag. En casos més extrems, aquest tipus de lesió pot derivar a artrosis.
26
Luxació d’un hombro en una radiografia.
27
Imatge real d’una luxació de turmell.

38
5.4 Esquinços
Un esquinç és l'estripada, distensió o estirament excessiu d'un lligament, això deriva a una
deformació en ell i per tant, l’inhibeix de fer la seva funció. Les causes més comunes d’aquesta
lesió són moviments bruscs o cops. En trobem de tres graus:
- Esquinç de primer grau; es un esquinç en el que sol si veuen afectades poques fibres
del lligament per tant, es parcial.
- Esquinç de segon grau: en aquest cas es trenquen la meitat o més de la meitat del
nombre de fibres del lligament.
- Esquinç de tercer grau: aquest tipus d’esquinç és total, per tant, es trenquen totes les
fibres.
Els esquinços es poden apreciar per radiografia i a partir d'aquesta es determina el grau de
l'esquinç (I, II o III), i a partir d'aquí es determina el temps de recuperació que necessita el
pacient i si és necessari realitzar una intervenció. Normalment el temps de descans per la
recuperació d'un esquinç sol ser de 2 setmanes a 3 mesos (depenent del grau d'aquest) i
durant aquest temps la persona ha d'intentar no forçar l'articulació, si bé és recomanable fer
exercicis de mobilitat de la zona on s'ha produït l'esquinç.
28
28
Esquinç de turmell.

39
6 LESIONS TENDINOSES
Les lesions tendinoses són les lesions que afecten al tendó. El tendó és una part del múscul
estriat, de consistència forta i no contràctil, constituït per fibres de teixit connectiu, agrupats
en fascicles. Està format principalment per fibres de col·lagen, molt estretament agrupades
entre si, a més d'una escassa quantitat de fibres elàstiques i mucopolisacàrids (polisacàrids
de molècules de sucre que es troben en la mucosa i en els lligaments), que s'encarreguen de
mantenir-lo unit a l'os.
Els tendons poden patir una lesió a causa d’un moviment brusc (com pot ser un canvi de
ritme, o un canvi de direcció repentí), traumatismes directes, sobreesforços i canvis de rutina
en l’activitat física dels quals el tendó no està adaptat.
Les lesions tendinoses poden ser de tres tipus: tendinitis, tendinosis i tenosinovitis.
6.1 Tendinitis
Lesió lleu i recent d’un tendó, és molt dolorosa, s'acompanya per augment de volum, limitació
de moviment i rigidesa. En el cas de que una tendinitis no es tracti adequadament o la
recuperació no sigui l’esperada, parlaríem d’una tendinitis crònica que derivaria a una
tendinosis.
En els casos de tendinitis agudes, el tractament sol ser el repòs esportiu, el fred local i els
antiinflamatoris. Sempre és millor posar-se en mans d'un traumatòleg especialista en aquest
tipus de lesions esportives per conèixer la causa i el seu tractament específic.
29
29
Tendinitis.

40
6.2 Tendinosis
És la continuació d’una tendinitis crònica, en aquest tipus de lesió, no sol es lesiona el tendó
sinó que, el teixit que el conforma comença a degenerar-se, per tant, no sol hi ha inflamació,
també hi ha un procés de degeneració.
El tractament en aquests casos sol ser més complicat, ja que no hi ha un tractament únic
eficaç. Cal tractar-lo a nivell multidisciplinari: modificar pauta d'entrenament, exercicis
d'estiraments excèntrics, ortesis, “tapings”, pautes de fisioteràpia, infiltracions amb PRP,
tractament amb EPI ... En aquests casos els antiinflamatoris i el repòs no són efectius, i només
contribueixen a cronificar la lesió.
30
30
Tendinosis.

41
6.3 Tenosinovitis
En aquest tipus de lesió s’inflama el tendó i també la baina tendinosa que el recobreix.
És molt característica de malalties inflamatòries com l'artritis reumatoide. Es tracta d'una lesió
molt dolorosa acompanyada per una inflamació i rigidesa importants.
31
31
Tenosinovitis.

42
7 LA MEVA EXPERIÈNCIA AL LLARG D’AQUEST TREBALL
Tot va començar quan a 4rt d’ESO em vaig començar a fixar en l’àmbit de les lesions
musculars, des de ben petit he set un noi al que li agradava l’esport però que tenia molta
tendència a lesionar-se, per tant, al estar tant temps immers en la fisioteràpia (Definició de
l’OMS: “L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua,
massatge i electricitat. A més, la fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals
per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats
funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes
diagnòstiques per al control de l'evolució”) vaig començar a informar-me sobre aquesta
pràctica i vaig fer el projecte de recerca sobre les lesions en l’esport i la fisioteràpia.
Al començar primer de batxillerat, quan em van dir que havia de pensar un tema per fer el
treball de recerca, estava segur que ho volia fer de les lesions esportives però no sabia quina
part pràctica fer. Ho vaig estar parlant amb el Gerard i vam decidir que podria fer l’estudi de
totes les etapes que comporta una lesió de lligament creuat, ja que és una de les lesions més
complexes dins del món de l’esport.
Per dur a terme aquest estudi, vaig creure que el millor seria contactar amb l’empresa que
faria l’estada a l’empresa i que em cedissin la informació necessària per posar en marxa
l’estudi. Un cop vaig començar l’estància al Vithas Salut, vaig agafar confiança amb l’Alba, la
responsable de la zona en la que ajudava al centre, i li vaig demanar ajuda per fer la part
pràctica del treball. Ella em va dirigir a la responsable de Vithas Salut, ja que ella no podia
decidir si cedir-me o no aquest tipus d’informació. Un cop dirigit, ho vaig sol·licitar però em
van dir que era impossible, ja que el 25 de maig de 2018 va sortir una nova llei de protecció
de dades que impedia poder extreure qualsevol tipus d’informació relacionat amb el centre i
els seus pacients. L’estada a l’empresa em va ajudar a aprendre molt sobre la fisioteràpia i
les seves praxis, i a més, em va permetre poder veure diferents tipus de lesions des d’un punt
molt proper. Van ser 75 hores molt intenses en les que vaig crear un vincle de proximitat amb
tots els pacients, els quals em van poder explicar la seva experiència en el món de les lesions.
Tot i això, aquella estada em va permetre decidir que el meu futur no estaria relacionat amb
la fisioteràpia cosa que tenia pensada des de feia anys.
Un cop vist que la part pràctica que havia plantejat era impossible de fer, vaig començar a
pensar diferents variants amb el Gerard i vam decidir que el millor era fer un estudi què em
pogués ajudar, tant a mi com al club en el que estic inscrit des dels 7 anys, l’Atlètic Segre.

43
Finalment, m’he basat en la lesió més important en el futbol, el lligament creuat anterior, i he
explicat totes les seves etapes.
Parlant de la part teòrica, també vaig tenir problemes, ja que no sabia com enfocar el treball
en la part teòrica. Al principi vaig començar a buscar informació sobre tot el que engloba les
lesions i la fisioteràpia però vaig veure que em tenia que centrar més en algun tema i no fer-
ho tant global. Per tant, vaig començar a centrar-me en la fisioteràpia i les seves praxis. Un
cop començat, vaig veure que aquest tema no m’aportava suficient informació i vaig decidir
centrar-me en el sistema humà i les lesions que aquest comporta.

44
PART PRÀCTICA

45
8 PART PRÀCTICA
En un principi, com ja he esmentat abans, el meu principal objectiu per posar en marxa la part
pràctica d’aquest treball, era fer l’estudi de les etapes d’una lesió de lligaments creuats i poder
seguir el tractament d’algun pacient, dels quals havien sofert aquesta lesió i estaven fent
l’etapa de rehabilitació al centre Vithas Salut. Per estar segur que la ruptura de lligaments
encreuats era la lesió que volia seguir, vaig mirar una intervenció via Youtube i em va semblar
interessant. Com ja he dit abans, no vaig poder fer aquest tipus de seguiment degut a una
nova llei de protecció de dades, i no em va quedar altra opció que buscar una altra part
pràctica.
Finalment, he encaminat la meva part pràctica a l’estudi de la lesió que té més pes dins del
futbol, la ruptura del lligament creuat, una lesió complexa de la qual es requereix un procés
llarg i elaborat per tractar-la bé.
Els objectius del treball són principalment, com ja he dit anteriorment:
- Conèixer el procés dut a terme dins d’una intervenció.
- Conèixer tot el procés que engloba la lesió.
- Veure si hi ha o no mesures preventives d’aquesta lesió.

46
És important entendre que aquesta lesió també la poden patir persones que no són habituals
en la pràctica de l’esport o d’activitat física, tot i que les persones que fan algun esport estan
més exposades a poder patir aquests tipus de lesions, igual que altres tipus de lesions que
engloben l’activitat física.
Faré un glossari en primer lloc per poder situar al lector en la zona on trobem aquests
lligaments i un cop fet aquest glossari, em centraré en els dos lligaments creuats que
existeixen, ja que seran els dos lligaments ens els quals es centraré el meu estudi.
El meu estudi es basarà en analitzar tot el procés de la lesió passant per la prevenció, el pre-
operatori, la intervenció, la rehabilitació i el manteniment.
He d'agrair al Doctor Jesús Oran que em va cedir l’oportunitat de veure una intervenció de
primera ma d’un lligament creuat i que em va permetre veure realment tot el que engloba
aquesta lesió i tot el treball que es fa dins del quiròfan.
En la part de la intervenció em basaré en la intervenció que vaig estar present tot i que mostra
moltes similituds a qualsevol intervenció de lligament creuat anterior, ja que totes segueixen
el mateix protocol exceptuant si hi ha algun problema.

47
8.1 Anatomia del genoll
El genoll, tot i ser una part petita en comparació d’altres estructures dins del nostre cos, és
una de les més complexes. Coneixem com a genoll l’articulació que uneix el fèmur amb la
tíbia. L'articulació del genoll és molt important perquè és fonamental pel desplaçament
normal. A més, té una funció de suport pel cos quan aquest no es troba en moviment. Per
tant presenta dues funcions: estabilitat i moviment.
La complexa càpsula fibrosa, els seus lligaments intrínsecs i els lligaments interns li donen
gran estabilitat. Encara que sigui força estable, el genoll presenta una gran mobilitat, que
s'expressa amb moviments de flexió-extensió i rotació axial.
El genoll és una gran articulació de tipus mixt còndil-troclears, que es situa al mig de les
extremitats inferiors. Trobem com a superfícies articulars: la ròtula (petit os pla de forma
triangular), els còndils femorals (intern i extern) i els plats tibials. Aquestes estructures òssies
s’articulen entre elles i estan mantingudes en contacte gràcies a altres estructures que es
diuen parts toves (lligaments: lateral intern, lateral extern, creuat anterior i creuat posterior;
meniscs, que equilibra les desigualtats entre la superfície de l’articulació del fèmur i de la tíbia,
i tendons).
32
32
Anatomia del genoll.

48
8.1.1 Parts del genoll
Fèmur: Tot i que no forma part del genoll, és l’os que està en contacte amb ell
indirectament, ja que els que realment permeten aquest contacte són els còndils. És
un os del membre inferior, recte, llarg, asimètric, format per un cos o diàfisi prismàtica
triangular, amb tres cares, anterior i laterals; tres marges, posterior, intern i externs i
dos extrems o epífisi articulars. 33
33
Còndil: Un còndil o popularment ballador és el cap, eminència o protuberància
arrodonida a l'extremitat d'un os que encaixa en el buit d'un altre per a formar una
articulació. La superfície articular del còndil és convexa en dues direccions i la de l'os
que la rep és còncava en dues direccions. Pot ser medial o lateral.
33
Vista anterior del fèmur dret.

49
34
Ròtula: os sesamoïdal de l'articulació del genoll que es troba intercalat en el trajecte del
tendó del múscul quàdriceps femoral, anomenat lligament rotular, entre la ròtula i la tíbia.
La ròtula té tres funcions principals:
- Redueix la fricció entre el tendó i l'os gràcies al seu revestiment cartilaginós.
- Guia el tendó (juntament amb els lligaments de subjecció) i evita el seu desplaçament
lateral.
- Separa el tendó del pla de suport (la tíbia), amb augment del seu moment de rotació.
35
Lligaments laterals (intern i extern): Uneixen el fèmur amb la tíbia i el peroné a nivell
del genoll. S'origina en el còndil extern del fèmur i s'insereix en la regió externa del
cap del peroné o de la tíbia. La seva funció és no permetre la mobilitat lateral de
l'articulació del genoll i evitar el genu varum (deformitat en var definida per la inclinació
34
Còndil femoral.
35
Ròtula.

50
(cap a fora) del genoll, la qual cosa significa que la cama està inclinada cap a l'interior
(medialment) de l'eix de la cuixa, donant a l'extremitat general l'aparença de l'arc d'un
arquer) excessiu. Mesura de 5 a 6 cm (extern) i 10 cm (intern) de llarg i uns 5 mm
d'ample.
36
Lligaments creuats (anterior i posterior): Lligaments situats a la part interna del genoll,
sol son visibles quan hi ha una flexió al genoll. Tenen la funció d’impedir que la tíbia
fregui amb el fèmur en els plans anterior i posterior. El lligament creuat anterior (LCA)
té la funció d’evitar un desplaçament cap endavant de la tíbia respecte del fèmur,
mentre que el lligament creuat posterior (LCP) evita un desplaçament cap enrere de
la tíbia respecte del fèmur; tots dos combinats proporcionen estabilitat rotacional al
genoll. Quan es lesiona el lligament creuat posterior, no es sol operar, ja que molts
cops s’ajunta amb el lligament creuat i és prescindible, ja que el lligament creuat
anterior segueix aportant l’estabilitat. L’LCA presenta una estructura multifibrilar amb
diferents fascicles que mantenen tensions diferents segons el grau de flexió de
l'articulació del genoll.
En els últims anys, s'ha insistit en la composició del LCA format per dos fascicles
funcionalment diferents. Des de llavors s'ha parlat del fascicle antero-medial (AM) i el
postero-lateral (PL), que també s'aprecien en el desenvolupament fetal. La
terminologia d'AM i PL està en funció de la seva inserció a la tíbia i determinada per
la seva tensió funcional en el moviment de flexió del genoll, sent la porció antero-
medial la estabilitzadora del calaix anterior, amb el genoll en flexió entre 0 ° i 90 °. el
fascicle PL es tensa en extensió i l'AM ho fa en flexió. Quan el genoll està en flexió, la
inserció femoral de l’LCA disposa més horitzontal tensant el fascicle AM i relaxant les
36
Anatomia càpsula rotular.

51
fibres del PL. La restricció de la rotació interna està controlada pel fascicle PL. Amb el
genoll en extensió els fascicles AM i PL estan paral·lels i giren sobre un mateix quan
el genoll es flexiona. és a dir que durant la flexió es produeix una torsió del lligament
de 180° però a més l’LCA dret i l’LCP esquerre giren en el sentit de les agulles del
rellotge, mentre que l’LCA esquerre i l’LCP dret ho fan en sentit contrari.
37
38
37
Anatomia càpsula rotular.
38
Càpsula rotular canina.

52
39
Menisc: Els meniscs del genoll, menisc extern i menisc intern, són dues peces de teixit
fibrocartilaginós que actuen com coixinets entre la tíbia i el fèmur. El menisc intern és
semicircular, mentre que l'extern forma gairebé un cercle tancat. Són aplanats per
sota, adaptant-se així a la superfície relativament plana de l'extrem superior de la tíbia.
En canvi, tenen forma còncava per la banda superior, de manera que formen una
cavitat on s'encaixen els còndils del fèmur. Són més gruixuts a la vora externa i més
prims cap a l'interior de l'articulació. Estan adherits pels seus extrems a la fossa
intercondilar de la tíbia, però estan lliures per la seva part central. Tendeixen a
desplaçar-se enrere en la flexió i endavant en l'extensió. Equilibren les desigualtats
entre la superfície de l’articulació del fèmur i de la tíbia, també s’encarreguen de
distribuir la força del genoll, parlant vulgarment podríem dir que el menisc omple els
espais en buit evitant el fregament dins de la capsula del genoll.
40
39
Ruptura le l’LCA i els seus dos fascicles.
40
Meniscs en la càpsula rotular..

53
Tíbia: La tíbia és, després del fèmur, l'os més gran del cos humà. Es troba en la part
anterior i interna de la cama, paral·lela i a un costat del peroné. S'articula amb el fèmur
per dalt, amb l'astràgal per baix i amb el peroné per fora. El seu extrem, que s'articula
amb el fèmur, és ample i té els còndils medial i lateral que s'articulen amb els còndils
del fèmur, té una cara superior plana, el plateret tibial, que es compon dels dos còndils
i d'una eminència entre els còndils, eminència intercondília, aquesta eminència
encaixa en la fossa intercondília del fèmur com una peça de trencaclosques, el seu
còndil lateral s'articula amb el peroné.
41
Peroné: És un os situat al costat de la tíbia, amb la qual queda connectada per dalt i
per baix. És més petit que la tíbia i, en proporció a la seva longitud, el més prim de
tots els ossos llargs. La seva extremitat superior és petita, i se situa al darrere del cap
de la tíbia, a sota de la ròtula i sense formar-ne part. La seva extremitat inferior s'inclina
una mica cap endavant, de manera que queda en un pla anterior al de l'extremitat
superior; es projecta sota la tíbia i forma la part lateral de l'articulació del turmell.
41
Visió posterior de la tíbia.

54
42
43
42
Extremitat inferior.
43
Taula de definicions dels 4 lligaments rotulars.

55
8.2 Lligament creuat anterior o LCA
El lligament creuat anterior és el fre principal al desplaçament anterior de la tíbia, limita la
rotació tibial i l’angulació externa i interna del genoll quan està completament estirada. El
lligament creuat és, dels quatre lligaments més importants del genoll, el que es lesiona amb
freqüència.
La lesió de lligament creuat anterior pot vindre a causa de reduir la velocitat i canviar de
direcció de manera sobtada (amb brusquedat), girar amb el peu fermament recolzat, caure
d'un salt de manera incorrecta, aturar-se de forma sobtada, rebre un cop directe al genoll o
xoc, com una entrada en un partit de futbol americà, etc...
Les dones són més propenses a lesionar-se d’aquest lligament, donades les seves
característiques anatòmiques: major laxitud articular, el fet de tenir la pelvis més ampla que
condiciona una rotació externa de la tíbia, el lloc on es troba el LCA al genoll és
proporcionalment menor que en el sexe masculí i altres característiques que fan que les
dones tinguin una probabilitat de 5 cops més a patir aquesta lesió.
Cal remarcar que aquesta lesió aïllada, és a dir, una lesió en la que sol es lesiona aquest
lligament és gairebé impossible o molt poc probable, per tant, és coneguda com una lesió de
globalitat en la que s’acostuma a lesionar més d’una part, com podria ser lligament creuat
anterior i lligament lateral, lligament creuat anterior i menisc, lligament creuat anterior,
lligament lateral i menisc,...
8.2.1 Símptomes
La seva ruptura pot ocasionar un o varis dels següents símptomes:
- Dolor, en general intens però variable en la seva presentació, en alguns casos és
sincopal, de durada lleu, mentre que en altres al ser un dolor fugaç, es fan intents de
reincorporació a l’activitat. A més, s’acompanya d’una sensació de cruiximent.
- -Hemartrosis, és el símptoma principal. És una sang vermella i abundant, que pot
acompanyar-se d’una elevació tèrmica. Tot i això, no vol dir que la seva absència
signifiqui que no hi pot haver ruptura.
- A l’hora de patir la lesió, el pacient sent o inclús escolta un soroll, reconegut com un
“pop”
- Inestabilitat al genoll, dona la sensació de que el genoll no té força per suportar el pes
del cos. És a dir, és nota una impotència funcional.
- Inflamació moderada o severa.

56
- Dificultat per recolzar l’extremitat lesionada.
- És nota un “fallo” articular, és a dir, una sensació de que el fèmur cau per sobre del
genoll.
La seva deficiència crònica pot ser conseqüència de:
- Ruptura no recent completa o parcial.
- Elongació o estirament per un traumatisme no recent del genoll.
Un trencament o una deficiència crònica del LCA permet una translació i una rotació
anormal de la tíbia. Al caminar o al córrer es pot lesionar un o dos meniscs i el cartílag
(artrosi). Sense el cartílag, els ossos (fèmur, tíbia) friccionen sense protecció, l'artrosi
evoluciona i en conseqüència hi ha dolor, incapacitat per caminar o mantenir-se
dempeus de forma perllongada, pujar i baixar escales, etc.
8.2.3 Tipus de tractament
El Lligament Creuat Anterior trencat es desfà com el trenat d'una corda i no es pot
curar per si mateix.
La decisió entre tractament quirúrgic o no quirúrgic es basa en múltiples variables
específiques per a cada individu.
No quirúrgic:
- Edat (avançada) i nivell d'activitat física del pacient (baix).
- Grau d'inestabilitat del genoll: si globalment sembla bona i el nivell d'activitat física és
baix.
- Si no hi ha lesions associades: trencament de meniscs, lligaments, cartílag
El tractament no quirúrgic implica:
- Capacitat del lesionat per complir amb un programa de rehabilitació a llarg termini:
reforçament muscular (quàdriceps, isquiotibials).
- Sovint cal una genollera estabilitzadora per realitzar determinades activitats esportives
o simplement per caminar (decisió personal i opcional).
- Probablement canviar el nivell i tipus d'activitat esportiva.

57
Quirúrgic:
Afortunadament, la cirurgia reconstructiva de l’LCA recupera el lesionat totalment.
Els pacients que són operats quirúrgicament presenten les següents característiques:
- Ruptura recent de l'LCA i un estil de vida actiu.
- Deficiència crònica de l’LCA que desestabilitza el genoll i lesiona els meniscs i el
cartílag.
- Ruptura de l'LCA i pràctica d'esports en els quals es precisi saltar, córrer i parar-se
bruscament, girar bruscament el genoll mentre el peu està recolzat a terra (pivotar),
etc.
Sense cirurgia aquests pacients són incapaços de tornar a la seva activitat esportiva
a causa de la inestabilitat del seu genoll, i hi ha risc elevat de presentar altres lesions.
La lesió del lligament creuat pot estar associada molts cops amb els següents
trencaments o lesions:
- Un o tots dos meniscs: més del 50% de trencaments de l'LCA s'acompanyen de lesió
meniscal.
- L'absència parcial o total del menisc augmenta el deteriorament del genoll, per tant
l'objectiu és preservar el màxim possible de menisc, per la qual cosa s'ha de
reconstruir l'LCA i reparar el menisc el màxim possible.
- Un altre lligament: pot precisar reconstrucció del lligament lesionat i l'LCA.
- Cartílag: pot precisar reparació del cartílag danyat i reconstrucció de l'LCA.
Tractament quirúrgic:
Segons el Dr. Oran, aquesta cirurgia es realitza per artroscòpia: mitjançant dues o tres
incisions (cadascuna d'1 cm.) Practicades al genoll.
El Lligament Creuat Anterior trencat es desfà com el trenat d'una corda i no es pot
curar per si mateix, aquest lligament s’ha de substituir per un empelt obtingut del
mateix pacient, normalment. En determinats casos es pot utilitzar un empelt del banc
d'ossos. L'empelt implantat adopta les mateixes característiques d'un lligament a partir
del cinquè o sisè mes de la intervenció.
Per a la reconstrucció del Lligament Creuat Anterior cal utilitzar teixit per realitzar la
plàstia. Hi ha diverses tècniques per extreure teixit autòleg (del propi pacient). La font
d'empelt més utilitzada actualment són els tendons dels músculs isquiotibials, a la cara

58
posterior de la cuixa.
Actualment existeixen tècniques noves que permeten l'extracció dels tendons dels
músculs isquiotibials d'una manera mínimament invasiva utilitzant un abordatge
posterior, mitjançant una petita incisió a la cara posterior del genoll.
Aquest abordatge posterior mínimament invasiu, necessita menor dissecció i per tant
de mal als teixits veïns, disminueix el dolor postoperatori, i millora l'estètica de les
cicatrius resultants.
Una tècnica precisa en la preparació de l'empelt en quatre fascicles permet utilitzar
només un dels tendons isquiotibials, el semitendinós, respectant el tendó del Recte
Intern, conservant la seva funció com a flexor del genoll i millorant la força.
Altres tipus de plàsties són la de cadàver que consta en extreure el lligament d’un
cadàver i implantar-lo al genoll lesionat i finalment, un altre tipus, tot i que ja no es du
a terme, és el tendó tibial posterior.
Cal remarcar que és impossible que facin al 100% totes les funcions del lligament
creuat tot i que s’hi poden aproximar molt.

59
8.3 Parts de la lesió del lligament creuat anterior
8.3.1 Prevenció amb propiocepció
La propiocepció és una peça clau en la tonificació de la nostra massa muscular, podem
definir-la com la capacitat que té el nostre cos de situar les seves parts sense necessitat
d’utilitzar la vista, doncs fa ús de la informació que extreu dels propioceptors (n’hi ha molts
i varis distribuïts per tot el cos en estreta relació amb el sistema nerviós). Fa referència a
la consciència de posició estàtica, a la de moviment i acceleració i a l’acte reflex i tonicitat
muscular. Ens dona la capacitat de crear el nostre esquema corporal i normalment el seu
mal funcionament va lligat a algun tipus de disfuncionalitat motora.
Actualment s’està implementant cada cop més un treball de propiocepció enfocat al
rendiment i/o a la rehabilitació amb l’objectiu de reforçar sobretot les articulacions. Es sol
realitzar fent ús de l’equilibri tot sovint amb l’aplicació de superfícies inestables (sorra de
la platja, bossu, fitball, roller, dyn air, bandes elàstiques…). També es poden realitzar
exercicis individuals o per parelles.
Es diu que la propiocepció és el millor treball per millorar l’estabilitat articular funcional.
L’aplicació de situacions de desequilibri fa que per força haguem de prestar més atenció
(conscient i inconscientment) a la nostra execució aconseguint així molts més estímuls
que realitzant un mateix exercici en un entorn estable. Per iniciar-se en aquest treball seria
bo començar podent-nos veure en un mirall i amb la pràctica poder-ho realitzar sense el
mirall per finalment augmentar el treball propioceptiu fent-ho amb els ulls clucs.
Com que la lesió que estic tractant està ubicada en el genoll, i que per tant també engloba
els quàdriceps i els isquiotibials, he triat 4 exercicis de propiocepció per proporcionar una
tonificació a la zona citada i per tant, menys probabilitats de lesionar-se. Cal remarcar que
els exercicis que he triat, són exercicis bàsics, ja que estan pensats per fer a casa o en
un club esportiu i que per tant, no necessàriament tenen o poden tenir el material específic
citat.
Primer explicaré el procediment de cada exercici, el que es treballa i seguidament, posaré
les fotos de la demostració i del treball de propiocepció fet amb alguns nens de l’equip
que actualment porto com a 2n entrenador.

60
1r Exercici - Manteniment unipodal amb passada de pilota
Es treballa amb parelles, cada persona és posiciona unipodalment davant de l’altre, un de la
parella té una pilota a les mans i li tira al company, l’altre company l’ha d’agafar i tornar-li a
tirar, i així consecutivament, conforme surti bé l’exercici, cada cop li farem la passada al
company més lluny del cos per generar un treball més gran i per tant, una propiocepció més
marcada. Si es vol treballar una propiocepció més elevada, es pot utilitzar una plataforma
inestable com podria ser un bossu, i d’aquesta manera generes una inestabilitat en la que el
turmell i el genoll s’han d’adaptar.
Amb aquest exercici treballem la zona del quàdriceps i la musculatura del genoll.
44
(Postura bipodal damunt del bossu, en el nostre cas, la postura seria unipodal, ja que provoca
una inestabilitat major).
44
Postura bipodal en un bossu.

61

62
2n Exercici - Posició de cavaller amb intent de desplaçar el genoll.
Aquest exercici també el durem a terme amb parelles, primer començarem col·locant-nos un
davant de l’altre amb la posició de cavaller, posició en la que un genoll toca a terra i l’altre
forma un angle de 90º amb el quàdriceps i el bessó. Un cop estem en la posició, intentarem
moure el genoll del company que no es recolza al terra i el company ha d'intentar mantenir el
genoll en la posició. És important en aquest exercici mantenir l’eix del peu i del genoll en el
mateix nivell per treballar correctament. Cal remarcar que aquest exercici requereix un esforç
i que per tant, cada persona pot decidir el temps que li va bé fer-ho. En el cas de tenir
dominada aquesta posició s’ha de buscar una inestabilitat major, cada persona pot modificar
la postura de cavaller aixecant el genoll del terra i per tant, reduint la zona amb contacte amb
el terra.
En aquest exercici treballem l’estabilitat del genoll a partir de buscar situacions d’inestabilitat.

63
3r Exercici - Salts amb amortiguació del genoll en la caiguda
Aquest exercici es pot fer individualment, i es basa en fer salts amb caiguda unipodal en la
que generem una flexió exagerada al genoll, és a dir, una amortiguació, i mantenim la postura
de flexió uns segons. Cal remarcar que el salt no necessàriament ha de ser cap endavant
sinó que també pot ser un salt lateral o un salt cap enrere. Quan tenim l’exercici dominat, la
caiguda es pot fer en una superfície inestable, com podria ser el bossu.
En aquest exercici es treballa l’estabilitat del genoll, els isquiotibials i el quàdriceps.

64
En l’última fotografia, l’exercici està mal fet ja que el peu ha d’anar paral·lel amb el sentit on
mira el genoll, aquests nens tenen 9 anys i era el primer cop que ho feien, per tant, és lògic
que no tinguin les bases per fer-ho bé, en aquest cas, es on actua el paper de l’entrenador.

65
4t Exercici - Postura d’esquiador amb efecte mirall
Aquest exercici també és necessari fer-ho amb parella. Es comença situant-se un davant de
l’altre amb la postura de l’esquiador, aquesta postura es fa en una posició de sentadilla en la
que l’eix dels peus ha d’estar a la mateixa alçada que el dels genolls, i es deixa caure el pes
enrere generant un fort treball als abductors, un cop estem en la postura, ajuntem les mans
amb el company i fem l’efecte mirall, és a dir, seguint els moviments del company que es
mourà de costat a costat amb un objectiu d’intentar moure l’eix dels genolls cosa que la
persona ha d’evitar. S’ha d’intentar no moure els peus ni els genolls.
En aquest exercici treballem quàdriceps, isquiotibials, abductors i musculatura del genoll.

66
8.3.2 Preoperatori i diagnòstic
En l’etapa del preoperatori, el pacient ha de fer exercicis per tonificar la musculatura
del quàdriceps i del genoll, ja que l’operació i el temps de després de la intervenció
generen una disminució en la massa muscular d’aquestes dues zones. Per tant,
augmentarem la musculatura perquè quan el pacient passi l’operació i el post-
operatori, tingui una massa muscular igual o molt semblant al de l’etapa prèvia.
Els objectius en aquest procés són:
- Disminuir l'edema, el vessament i el dolor
- Recuperar el rang de mobilitat articular
- Potenciar la massa muscular del quàdriceps i isquiotibials
- Preparació per al procés postoperatori
El diagnòstic de la lesió constarà de dos parts: Part clínica i exploració
complementària.
- Part Clínica: La part clínica es divideix en dos parts, la primera és la part en la que el
pacient explica les sensacions que té, presència o absència de pèrdua d’estabilitat,
historial clínic, causa de la lesió, etc. La segona part de la part clínica són els tests
que fa el metge per comprovar l’estat del lligament, les proves que acostumen a fer
són el test de Lachman, en el que el doctor mou la zona femoral i la zona tibial per
poder examinar la presència o l’absència de tensió que proporciona el lligament. El
segon test es la maniobra de calaix anterior, el qual es realitza amb el pacient en
decúbit supí (estirat "boca-amunt" a la llitera) amb el genoll i maluc en flexió de 90º.
Normalment, no s'ha de produir un desplaçament anterior de la tíbia major a 5 mm.
Si en fer la maniobra la tíbia presenta un moviment anterior augmentat, podem
considerar una inestabilitat d'aquest lligament.
Sempre és recomanable comparar el moviment amb l'articulació contralateral.
- Exploració complementària: L’exploració complementària es basa en les proves que
demostren l’estat de la zona afectada, poden ser una ressonància magnètica o una
radiografia, acostuma a ser una ressonància magnètica.
Segons el Dr. Oran el període que ha de passar des de la lesió fins l’operació és d’un
mes i mig per tal de tonificar la massa muscular i conscienciar al pacient de la lesió
que té.

67
8.3.3 Intervenció
El 5 de desembre vaig assistir a una intervenció de lligament creuat i menisc a
l’Hospital Arnau de Vilanova, gràcies al Dr. Oran que em va permetre gaudir d’aquesta
gran oportunitat. Per tant, en aquest apartat explicaré tots els processos que vaig
veure durant la intervenció de LCA amb el Dr. Oran.
La intervenció comença amb un infermer netejant amb sabó i passant líquid amb iode
per la cama a intervenir del pacient per tal de desinfectar. Un cop desinfectada la zona,
es fa un embenat al principi de la zona femoral mirant-ho des del maluc per tal de
minimitzar el reg sanguini i que per tant, a l’hora d’operar, sigui mínima la sang que
circuli per la zona. Un cop preparat el pacient, comença la intervenció.
En aquest cas, la plàstia que el Dr. Oran utilitzarà serà una plàstia del tendó semi
tendinós que, l’extraurà de la zona de l’isquiotibial.
El primer pas és, un cop el pacient està anestesiat, es fa una incisió cutània amb un
bisturí a la zona interior de la cama d’on extraurà la plàstia que substituirà el lligament
lesionat, lligarà el tendó amb un fil per poder extreure’l i a partir d’un motor
vaporitzador, que té la funció de tallar i coagular la zona intervinguda i què a més,
subministra aigua a partir d’unes bosses per tal d’hidratar l’interior del genoll, polirà la
zona per poder extreure’l. Un cop tret el tendó, el poliran i el netejaran per dins, també
el mesuraran tant de llarg com d’ample, ja que és molt important saber l’amplada
perquè si no queda just dins dels túnels que faran, podria suposar problemes a la
llarga, i finalment el trenaran i doblegaran per tal de tenir més resistència i substituir
els dos fascicles.
El Dr. fa una incisió a la part central del genoll per tal de dur a terme la intervenció
quirúrgica per artroscòpia per poder evitar una intervenció més invasiva i poder seguir
l’operació a través de les pantalles.
En aquest cas van detectar una part del menisc trencada i el Dr. Oran va creure oportú
extreure la part trencada i no cosir-la (al ser una part petita és molt difícil poder cosir-
la). La part trencada la va extreure amb el motor, ja que el menisc no és una part òssia.
Es fa una altra incisió en la zona femoral antero-medial on la cama està en una posició
de flexió de 110º o superior i un cop feta la incisió es col·locarà una guia per tal de
poder fer el túnel en la posició correcta. A més, també farà una altra incisió en la zona
tibial lateral on també es col·locarà una guia des d’on es foradarà el túnel tibial. Un

68
cop posades les guies començaran a fer els túnels al còndil del fèmur i al còndil de la
tíbia que hauran de tenir una mesura entre 35 i 45 mm depenent de la mida del tendó
de la plàstia. Per col·locar el túnel tibial utilitzen un orientador tibial per tal d’obtenir
l’angle adequat a la cama.
Un cop fets els dos túnels s’introdueix la nova plàstia que tindrà dos tipus de fixacions,
al fèmur es fixarà amb un endobutton (botó de sutura) que a partir d’uns moviments
amb els fils que utilitzen per introduir la plàstia dins del genoll es col·locarà
horitzontalment per tal de quedar-se fixat a l’ós. En el cas de la tíbia es fixarà l’empelt
amb un cargol bio-absorbible que amb el pas del temps l’os l’absorbirà. Un cop fixat
l’empelt el Dr. comprovarà la tensió de la plàstia.
Finalment per acabar la intervenció, primer uneix les capes internes, deixant 2
drenatges i després a les capes externes les junta mitjançant grapes.
La intervenció va tenir una durada de 2 hores i en el cas de que hagués passat de 2
hores s’hagués tingut de parar la intervenció, deixar passar un temps, marcat d’acord
amb el protocol d’actuació i continuar amb la intervenció, a causa del embenat citat al
principi que té una durada màxima de 2 hores, ja que si no podria derivar a problemes
colaterals.

69
A continuació, deixo un recull d’imatges que vaig capturar durant la intervenció:
45
46
45
En aquesta imatge es pot veure la incisió des d’on es treu i es posa el lligament. L’aparell
utilitzat pel doctor es el motor vaporitzador.
46
En aquesta imatge es pot veure les dues pantalles des d’on es segueix l’artroscòpia.

70
47
48
47
En aquesta imatge es veu com lliguen els fils al tendó que s’utilitzarà com a plàstia.
48
La banda negra és l’embenat citat anteriorment i el líquid que es veu per sobre de la cama és el
iode en estat líquid.

71
49
50
49
En aquesta imatge es veu com el doctor ha grapat les incisions.
50
Aquest estri es l’endobutton, eina que s’utilitzarà per fixar l’empelt.

72
51
52
*Totes aquestes imatges les vaig fer amb permís del doctor en la intervenció a la que vaig estar present.
Com es pot observar, tothom porta un tipus de roba que evita l’entrada te bacteris i microbis en el
quiròfan per tal d’higiene i per tal d’evitar possibles infeccions.
51
En aquesta imatge l’infermer està trenant el tendó semi lligamentós, el qual després mesurarà.
52
En aquesta imatge es veu com la infermera poleix l’interior del tendó.

73
8.3.4 Rehabilitació
La primera setmana després de la intervenció, es recomana fer repòs absolut, en el
que és bo aportar fred local 15’ cada hora disminuint la freqüència en dies successius.
Per disminuir el dolor i tonificar la musculatura, es pot aplicar electroestimulació
muscular que és la generació de contracció muscular usant impulsos elèctrics. Els
impulsos es generen per un aparell que s'aplica amb elèctrodes a la pell pròxima als
músculs que es pretén estimular. L'impuls imita el potencial d'acció provinent del
sistema nerviós central, causant la contracció muscular. A més, es pot utilitzar un tipus
d’estimulació anomenada TENS (Transcutaneous electrical nerve stimulation) que és un
mètode no-invasiu, molt segur per reduir el dolor, tant agut com crònic. Encara que hi
ha controvèrsia quant a la seva eficàcia en el tractament del dolor crònic, una sèrie de
revisions sistemàtiques o meta-anàlisis han confirmat la seva eficàcia per al dolor
postoperatori, l'artrosi i el dolor musculoesquelètic crònic. També és recomanable
elevar la cama amb l’extensió del genoll i fer moviments passius del genoll (0-90º). El
desplaçament sempre serà amb crosses i s’intentarà minimitzar durant aquest
període.
Entre la primera i la segona setmana, es faran exercicis actius de flexió del genoll fins
90º i es retiraran els punts, el desplaçament seguirà sent amb crosses i s'estimula el
suport del pes corporal si es tolera.
Entre la segona i la tercera, a més del que es fa en les setmanes anteriors, es comença
a mobilitzar la ròtula a partir d’exercicis actius de flexió del genoll fins limitar-se per
dolor, es pot començar a desplaçar sense crosses i començar a exercitar amb
activitats com piscina o bicicleta estàtica, sempre amb una limitació de flexió no
superior a 100º
Entre la tercera i la cinquena, afegirem una flexió passiva del genoll i un entrenament
propioceptiu per guanyar estabilitat al genoll, a més es poden fer entrenaments
isocinètics (Els exercicis isocinètics són aquells en els quals s'imposa una resistència
al moviment, sense permetre que aquest passi. Són iniciats amb un mínim de
resistència, que és augmentada gradualment. Són indicats per relaxació i oxigenació
muscular, i per a la seva coordinació. Aquests, afavoreixen la resistència muscular; i
poden ser efectuats a través d'equipaments que puguin oferir diversos graus de
resistència. En aquest tipus d'exercici, el practicant pot ajustar la velocitat exacta de

74
l'exercici, així com augmentar o disminuir la tensió de l'exercici, amb la finalitat,
d'anivellar la seva pròpia força muscular.)
Entre la cinquena i la setena, s’intentarà aconseguir un ROM de 130º (rang òptim de
moviment) i es podrà començar a trotar tot i que molt suaument.
Entre la setena i la desena s’augmentarà el ritme al trotar, tot i que seguirà sent un trot
suau i s’intensificaran tots els processos de les setmanes anteriors.
A partir de la desena setmana fins als 3 mesos s’intentarà obtenir el ROM màxim i
augmentar l’agilitat i l’estabilitat.
A partir dels 3 mesos s’intensificaran totes les pautes citades, es començarà a elevar
el ritme del trot i s’inclouran petits canvis de ritme que facin treballar el genoll d’una
manera suau.
A partir dels sis mesos de lesió es pot començar a fer alguna activitat esportiva tot i
que com cita la fisioterapeuta Eva Ribó, es recomanable assistir a un centre
d’adaptació a l’esport.
8.3.5 Manteniment
En el manteniment és essencial seguir amb la propiocepció, ja que així es tonifica la
musculatura i s’evita tenir tendència a una futura lesió. Està clar que, com ja he dit, no
es pot evitar aquest tipus de lesió, tot i que tonificant i augmentant la massa muscular,
disminueixes el risc a patir-la.
A més, també serà important abans i després de fer tot tipus d’activitat física, fer
estiraments per tal de millorar el rendiment esportiu i augmentar la flexibilitat del nostre
teixit muscular.

75
8 Entrevistes
9.1 Entrevista a Zoe Tora
- Presentació mínima: (explica breument qui ets)
Em dic Zoe i tinc 20 anys, actualment estic estudiant Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport
a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya a Lleida. Em considero una apassionada
dins de tot aquest món de l’esport i de l’activitat física. He practicat futbol tota la meva vida i
espero fer-ho molt més temps.
- Fas algun tipus d’esport? Quin? Amb quina freqüència?
Ara per ara no, estic en fase de recuperació esperant l’alta esportiva, però des de petita que
jugo a futbol, amb una freqüència de tres entrenaments a la setmana de dues hores i amb
partit el cap de setmana.
- Has sofert alguna lesió durant el teu recorregut esportiu? En cas de si, quina?
He sofert varies lesions durant el meu recorregut esportiu, la majoria eren esquinços al turmell
i també vaig patir alguna distensió muscular al recte femoral, però fins l’any passat no vaig
patir la més greu de totes, em vaig trencar el lligament creuat anterior, el menisc intern, el
còndil femoral extern, la meseta tibial i em vaig fer una distensió al lligament lateral intern, tot
això en un sol moviment, en menys d’un segon.
- Quan et va passar? Com?
Doncs em va passar el 30 d’abril del 2017, faltaven 3 jornades per acabar la lliga i jugàvem a
casa contra l’ENFAF, havia jugat la primera part i al descans em van canviar però als deu
minuts de la segona part una companya va demanar el canvi urgent i vaig sortir jo sense
haver escalfat. A la segona jugada vaig recuperar una pilota a mig camp i vaig començar a
córrer per la banda dreta cap amunt, en aquell moment em va fer una entrada una jugadora
de l’ENFAF però vaig poder tocar la pilota amb la punta de la bota per deixar la pilota en llarg
i vaig esquivar-la fent un salt sense tocar a la jugadora ni un centímetre, en aquell moment al
recolzar la cama dreta mentre l’esquerra encara estava a l’aire em vaig fer una torta al turmell
dret que em va produir un desequilibri mínim, però llavors al recolzar l’esquerra recordo com
vaig sentir un cruixit en el moment que se’m girava el genoll en rotació externa i mentrestant,
jo queia en la direcció contrària on mirava el genoll.
Va ser un desequilibri provocat per l’entrada d’una jugadora, però no va haver contacte amb
ella, per tant podríem dir que és una lesió de traumatisme indirecte.
- Quins símptomes externs mostrava la teva lesió?
Tan sols amb el que vaig escoltar quan em vaig lesionar ja vaig intuir que m’havia trencat
algun lligament, i que molt probablement era l’LCA. A part d’això, la lesió de l’LCA presenta
símptomes, ja que disminueix el rang articular a l’hora de flexionar i estendre el genoll,
seguidament estava molt inflat i també puc afegir que varies vegades em queia o perdia
l’estabilitat a causa que és una de les funcions principals de l’LCA, que en aquell moment
tenia trencat.

76
- Creus que podries haver evitat la lesió?
Això és una pregunta que m’he plantejat moltes vegades, personalment penso que ningú pot
evitar una lesió si no que pot prevenir-la, s’assemblen els conceptes, però són diferents, fins
i tot els jugadors del barça es lesionen i això que compten amb els millors especialistes dins
de l’àmbit de la prevenció, per tant crec que això està més relacionat amb els factors de risc
que una persona esta condicionada.
Tot i això, si abans de la meva lesió jo hagués realitzat exercicis de propiocepció o exercicis
per augmentar la massa muscular de tots els músculs que ajuden a l’articulació del genoll,
qui sap, potser no m’hagués lesionat, probablement tindria un risc menor al que vaig tenir
llavors però mai ho sabré.
- En la teva lesió vas necessitar operatori?
Sí, a diferencia del lligament lateral intern que no fa falta intervenir quirúrgicament, ja que es
regenera sol, el creuat anterior si que requereix cirurgia i un llarg temps de recuperació, en el
meu cas van aprofitar i també em van suturar el menisc que tenia trencat.
- En cas de si, quin procés de preoperatori vas fer?
Doncs primerament, al maig vaig anar a la mútua de futbolistes de la Federació Catalana de
Futbol i em van dir que tenia molt poca mobilitat i que en aquestes circumstàncies no em
podien operar, per tant, durant 2 mesos vaig anar a un centre de rehabilitació per guanyar
mobilitat i també aprofitar i agafar massa muscular. En dues ocasions vaig anar a Barcelona
a parlar amb l’anestesista i a fer-me unes proves conforme no hi havia cap risc en la meva
operació.
- Després de l’operatòria quant temps de recuperació vas necessitar?
Existeixen dos altes, la mèdica i l’esportiva. L’alta mèdica me la van donar després de cinc
dies a l’hospital al que estava ingressada, per altra banda l’alta esportiva encara no la tinc,
després d’un any i cinc mesos degut a complicacions a nivell de menisc, però el normal és
que et donin l’alta esportiva als 7 o 8 mesos, cadascú té un procés diferent de cicatrització i
hi ha qui tarda més temps i qui menys.
Per altra banda també depèn del tipus de cirurgia que et facin, per exemple, a mi em van fer
una HTH, que consisteix en substituir el lligament creuat anterior amb una part del tendó
rotulià, però hi ha moltes més formes, et poden treure del semitendinós, de la fàscia lata, del
tibial posterior, etc. Això també pot condicionar a una recuperació més ràpida o menys.
- Quin tipus de recuperació vas fer? (Teràpies manuals, acupuntura, rehabilitació,
propiocepció…)
Em vaig centrar amb la rehabilitació, ja que la meva prioritat des del principi era recuperar
tota la flexió i tota l’extensió de la cama i seguidament recuperar massa muscular. Fins fa poc
no vaig començar amb la propiocepció, però ara em sembla totalment necessària de realitzar
per prevenir una futura lesió de genoll.

77
- Curiositats durant la lesió?
Doncs no sabria que dir-te, no tinc cap curiositat al cap, a no ser que vaig estar desperta
durant l’operació i vaig poder veure com realitzaven tota la meva intervenció parlant amb ells
i explicant-me els passos que duien a terme o bé que el Dr. que em va operar és el mateix
que ha operat a jugadors professionals tan importants com Iniesta, De Bruyne, Silva,
Fabregas, Puyol, Kompany…
- T’han quedat seqüeles de la lesió? Quines?
Doncs actualment si! De moment encara tinc la part lateral del genoll sense sensibilitat, a
vegades em toquen i ni me n’adono.
- Des de la teva lesió, has canviat alguna dinàmica d’entrenament, tant anterior a
l’activitat física com posterior?
Si! Actualment realitzo exercicis de propiocepció, crec que són fonamentals i importantíssims
per la prevenció, com sempre diu el Dr. Peirau “el millor d’una lesió és no lesionar-se”. En
aquest cas també afecta que estigui estudiant una carrera especialitzada en l’esport, ja que
aporta molts coneixements nous i a partir d’aquí pots canviar o afegir dinàmiques
d’entrenament que abans no sabies.

78
9.2 Entrevista a Joan Capdevila
- Presentació mínima: (explica breument qui ets)
Em dic Joan Capdevila, vaig néixer a Tàrrega i sempre hi he viscut. M’he passat tota la vida
vinculat al futbol i com molts nens, des de ben petit, vaig començar jugant al futbol base del
Tàrrega i vaig passar per totes les categories del club fins que un dia, sent juvenil, em va
cridar l’Atlètic Segre i aquesta va ser una oportunitat per mi per progressar futbolísticament.
Quan ja havia jugat 1 any amb aquest club, em va tornar a fitxar el Tàrrega però per jugar al
primer equip. Vaig jugar a 3a divisió amb el Tàrrega i em va fitxar el juvenil de l’espanyol, i a
l’any següent ja vaig pujar al primer equip per jugar a primera divisió, a l’acabar l’any em va
fitxar l’Atlètic de Madrid. I vaig fer una llarga carrera en la que he passat per molts equips i
per la selecció amb la que vaig guanyar el mundial.
- Fas algun tipus d’esport? Quin? Amb quina freqüència?
Ara mateix segueixo jugant a futbol però com a hobby, jugo a futbol amb els veterans del
Tàrrega i faig partits de “leyendas” amb excompanys del futbol d'elit. Entreno tots els dijous i
jugo partits els diumenges.
- Has sofert alguna lesió durant el teu recorregut esportiu?
Durant la meva trajectòria en el futbol d’elit en vaig sofrir però de lleus, tot i que ara aquests
dos últims anys m’he trencat el lligament creuat anterior dos cops. En la competició d’alt nivell
hi ha molt desgast i això genera que al tornar a fer esport després d’haver estat tants anys
amb l’exigència tant alta, el cos sigui més propens a patir lesions, per prevenir-ho, s’ha de
cuidar el cos durant la carrera esportiva tant en descans com en alimentació.
- Quan et va passar? Com?
El primer cop va ser fa una mica més de dos anys. Estava a un entrenament amb l’equip amb
el que jugava a Bèlgica i vaig fer un mal recolzament del que en el mateix moment ja vaig
notar que havia sofert una lesió greu. Després de recuperar-me el Santa Coloma d’Andorra
em va donar l’oportunitat de jugar un altre cop i vaig jugar la prèvia de la Champions amb ells.
El segon cop va ser jugant amb els veterans, un noi em va fer una entrada amb el genoll
contra el meu genoll i vaig anar al metge i em van dir que m’havia tornat a trencar el lligament
creuat.
- Quins símptomes externs mostrava la teva lesió?
En la primera lesió vaig sentir un soroll que em va fer sospitar que m’havia trencat algun
lligament del genoll però en cap de les dues recordo símptomes externs.
- Creus que podries haver evitat la lesió?
Crec que no, ja que va ser un mal recolzament i després de tants anys al futbol d’elit els
lligaments estan tocats i crec que era molt difícil prevenir-ho. En el segon cop encara menys,
ja que va ser una entrada que em va desplaçar la cama trencant-me el lligament.

79
- En la teva lesió vas necessitar operatori?
He estat operat els dos cops que m’he trencat el lligament creuat.
- En cas de sí, quin procés de preoperatori vas fer?
En els dos casos els 15 dies anteriors vaig fer exercicis que em manava un metge que vaig
tenir a l’Espanyol i que em tonificaven i m’augmentaven la massa muscular.
- Després de l’operatòria quant temps de recuperació vas necessitar?
Vaig estar 8 mesos de baixa el primer cop i aquest segon porto 4 setmanes que és quan em
va passar.
- Quin tipus de recuperació vas fer? (Teràpies manuals, acupuntura, rehabilitació,
propiocepció…)
Vaig començar amb rehabilitació fent moviments i aixecant una mica de pes, seguidament ja
vaig començar a treballar diàriament per potenciar el múscul i poder evitar qualsevol tipus de
seqüela.
- Curiositats durant la lesió?
La lesió és la pitjor part de l’esport, ja que et priva de fer el que t’agrada. Les lesions també
afecten molt psicològicament i crec que l’important és trobar una motivació per ser constant i
poder curar bé la lesió. En el meu cas miro fotos de quan jugava, vídeos del Messi jugant,
partits del mundial que vam guanyar,...
- T’han quedat seqüeles de la lesió? Quines?
No me n’ha quedat cap en les dues lesions i això és gràcies a la constància de la rehabilitació
i al sacrifici per treballar el múscul lesionat tot i que hi hagin obstacles que t’ho impedeixin.
- Des de la teva lesió, has canviat alguna dinàmica d’entrenament, tant anterior a
l’activitat física com posterior?
Potser no vaig tant al xoc a l’hora de jugar, he canviat la meva posició i ara jugo de davanter
centre, ja que és una posició on hi ha menys contacte físic i menys recorregut per córrer, a
més, també m’he fet un planning d’exercicis i de propiocepció per poder tenir els músculs ben
tonificats. Cal recordar que el millor metge és un mateix i que cadascú sap on és el seu límit
i quines activitats físiques li afavoreixen al seu cos.

80

Treball de recerca - Aleix culell

Treball de recerca - Aleix culell

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Treball de recerca - Aleix culell

Similar to Treball de recerca - Aleix culell (20)

Treball de recerca - Aleix culell