Recull de textos de la Política d´Aristòtil.

1. Aristòtil: antropologia,
llenguatge i política.
Recull de textos
Manuel Villar Pujol
26/02/2011

2. Recull de textos:
No tienen razón, por tanto, los que creen que es lo mismo ser gobernante de una ciudad, rey,
administrador de su casa o amo de sus esclavos, pensando que difieren entre sí por el mayor o
menor número de subordinados, y no específicamente; que el que ejerce sobre más,
administrador de su casa, y el que sobre más aún, gobernante o rey. Para ellos en nada difiere
una casa grande de una ciudad pequeña, y en cuanto al gobernante y el rey, cuando la
potestad es personal, el que la ejerce es rey; y cuando, según las normas de la ciencia política,
alternativamente manda y obedece, es gobernante.
1- No tenen raó, per tant, els que creuen que és el mateix ser governant d'una
ciutat, rei, administrador de casa o amo dels seus esclaus, pensant que
difereixen entre si pel major o menor nombre de subordinats, i no
específicament; que el que exerceix sobre més, administrador de casa
seva, i el que sobre més encara, governant o rei. Per a ells en res difereix
una casa gran d'una ciutat petita, i pel que fa al governant i el rei, quan la
potestat és personal, el que l'exerceix és rei, i quan, segons les normes de
la ciència política, alternativament mana i obeeix , és governant. Política,
1252 a, 7-16
… la comunidad constituida naturalmente para la satisfacción de las necesidades cotidianas es la
casa (…); y la primera comunidad constituida por varias casas en vista de las necesidades no
cotidianas es la aldea, que en su forma más natural aparece como una colonia de la casa (…) Esta
es también la razón de que al principio las ciudades fueran gobernadas por reyes, como todavía hoy
los bárbaros: resultaron de la unión de personas sometidas a rey, ya que en toda cas reina el más
anciano, y, por lo tanto, también en las colonias, cuyos miembros están unidos por el parentesco.
2- ... la comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les
necessitats quotidianes és la casa (...), i la primera comunitat constituïda
per diverses cases en vista de les necessitats no quotidianes és el llogaret,
que en la seva forma més natural apareix com una colònia de la casa (...)
Aquesta és també la raó que al principi les ciutats fossin governades per
reis, com encara avui els bàrbars: resultaren de la unió de persones
sotmeses a rei, ja que en tota casa regna el més ancià, i, per tant, també a
les colònies, els membres estan units pel parentiu. Política, 1252 b, 12-22
La comunidad perfecta de varias aldeas es la ciudad, que tiene, por así decirlo, el extremo de toda
suficiencia, y que surgió por causa de las necesidades de la vida, pero que existe ahora para vivir
bien. De modo que toda ciudad es por naturaleza, si son las comunidades primeras; porque la
ciudad es el fin de ellas, y la naturaleza es el fin. En efecto, llamamos naturaleza de cada cosa a lo
que cada una es, una vez acabada su generación, ya hablemos del hombre, del caballo o de la
casa. Además, aquello para lo cual existe algo y el fin es lo mejor, y la suficiencia es un fin y lo
mejor.
3- La comunitat perfecta de diversos llogarets és la ciutat, que té, per dir-ho,
l'extrem de tota suficiència, i que va sorgir per causa de les necessitats de
la vida, però que hi ha ara per viure bé. De manera que tota ciutat és per
naturalesa, si són les comunitats primeres, perquè la ciutat és la fi d'elles, i
la natura és la fi. En efecte, anomenem naturalesa de cada cosa al que
cadascuna és, un cop acabada la seva generació, ja parlem de l'home, del
cavall o de la casa. A més, allò per al qual existeix alguna cosa i la finalitat
és el millor, i la suficiència és un fi i el millor. Política, 1252 b, 27 – 1253b, 5
2

3. La razón por la cual el hombre es, más que la abeja o cualquier animal gregario, un animal social es
evidente: la naturaleza, como solemos decir, no hace nada en vano, y el hombre es el único animal
que tiene palabra. La voz es signo del dolor y del placer, y por eso la tienen también los demás
animales, pues su naturaleza llega hasta tener sensación de dolor y de placer y significársela unos a
otros; pero la palabra es para manifestar lo conveniente y lo dañoso, lo justo y lo injusto, y es
exclusivo del hombre, frente a los demás animales, el tener, él solo, el sentido del bien y del mal, de
lo justo y de lo injusto, etc., y la comunidad de estas cosas es lo que constituye la casa y la ciudad.
4- La raó per la qual l'home és, més que l'abella o qualsevol animal gregari, un
animal social és evident: la naturalesa, com solem dir, no fa res en va, i
l'home és l'únic animal que té paraula. La veu és signe del dolor i del plaer, i
per això la tenen també els altres animals, doncs la seva naturalesa arriba
fins a tenir sensació de dolor i de plaer i comunicar-se-la uns als altres, però
la paraula és per manifestar el convenient i el danyós, el just i allò injust, i
és exclusiu de l'home, enfront dels altres animals, el tenir, ell sol, el sentit
del bé i del mal, del just i de l'injust, etc., i la comunitat d'aquestes coses és
el que constitueix la casa i la ciutat. Política, 1253 a, 12-18
La ciudad es por naturaleza anterior a la casa y a cada uno de nosotros, porque el todo es
necesariamente anterior a la parte; en efecto, destruido el todo, no habrá pie ni mano, a no ser
equivocadamente, como se puede llamar mano a una de piedra: una mano muerta será algo
semejante. Todas la cosas se definen por su función y sus facultades, y cuando éstas dejan de ser
lo que eran no se debe decir que las cosas son las mismas, sino del mismo nombre. Es evidente,
pues, que la ciudad es por naturaleza anterior al individuo, porque si el individuo separado no se
basta por sí mismo será semejante a las demás partes en relación con el todo, y el que no puede
vivir en sociedad, o no necesita para nada por su propia suficiencia, no es miembro de la ciudad,
sino una bestia o un dios. Es natural en todos la tendencia a una comunidad tal, pero el primero que
la estableció fue causa de los mayores bienes; porque así como el hombre perfecto es el mejor de
los animales, apartado de la ley y de la justicia es el peor de todos: (…) sin virtud, el hombre es el
más impío y salvaje de los animales, y el más lascivo y glotón. La justicia, en cambio, es cosa de la
ciudad, ya que la justicia es el orden de la comunidad civil, y consiste en el discernimiento de lo que
es justo.
5- La ciutat és per naturalesa anterior a la casa i a cadascun de nosaltres,
perquè el tot és necessàriament anterior a la part, en efecte, destruït el tot,
no hi haurà peu ni mà, llevat equivocadament, com es pot anomenar mà a
una de pedra: una mà morta serà una cosa semblant. Totes les coses es
defineixen per la seva funció i les seves facultats, que aquestes deixen de
ser el que eren no s'ha de dir que les coses són les mateixes, sinó del
mateix nom. És evident, doncs, que la ciutat és per naturalesa anterior a
l'individu, perquè si l'individu sol no subsistirà per si mateix serà semblant a
les altres parts en relació amb el tot, i el que no pot viure en societat, o no
necessita res per la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó
una bèstia o un déu. És natural en tots la tendència a una comunitat tal,
però el primer que la va establir va ser causant dels majors béns, perquè
així com l'home perfecte és el millor dels animals, apartat de la llei i de la
justícia és el pitjor de tots: (...) sense virtut, l'home és el més impiu i
salvatge dels animals, i el més lasciu i golafre. La justícia, en canvi, és cosa
de la ciutat, ja que la justícia és l'ordre de la comunitat civil, i consisteix en el
discerniment del que és just. Política, 1253 a, 15-38
3

4. … no es lo mismo el gobierno del amo que el de la ciudad, ni todos los poderes entre sí, como dicen
algunos, pues uno se ejerce sobre personas libres por naturaleza y otro sobre esclavos, y el
gobierno doméstico es una monarquía (ya que toda casa es gobernada por uno solo), mientras que
el gobierno político es de libres e iguales.
6- ... no és el mateix el govern de l'amo que el de la ciutat, ni tots els poders
entre si, com diuen alguns, ja que un s'exerceix sobre persones lliures per
naturalesa i un altre sobre esclaus, i el govern domèstic és una monarquia
(ja que tota casa és governada per un de sol), mentre que el govern polític
és de lliures i iguals. Política, 1255 b, 16-20
Me refiero a la idea de que lo mejor es que toda ciudad sea lo más unitaria posible; tal es, en efecto,
el supuesto de que parte Sócrates. Sin embargo, es evidente que si la ciudad avanza en ese sentido
y es cada vez más unitaria, dejará de ser ciudad, pues la ciudad es por naturaleza una multiplicidad,
y al hacerse más una, se convertirá de ciudad en casa y de casa en hombre, ya que podemos decir
que la casa es más unitaria que la ciudad y el individuo más que la casa. De modo que, aun cuando
alguien fuera capaz de hacer esto, no debería hacerlo, porque destruiría la ciudad.
7- Em refereixo a la idea que el millor és que tota ciutat sigui el més unitària
possible, tal és, en efecte, el cas que part Sòcrates. No obstant això, és
evident que si la ciutat avança en aquest sentit i és cada vegada més
unitària, deixarà de ser ciutat, ja que la ciutat és per naturalesa una
multiplicitat, i en fer-se més una, es convertirà de ciutat a casa i de casa a
home, ja que podem dir que la casa és més unitària que la ciutat i l'individu
més que la casa. De manera que, tot i que algú fos capaç de fer això, no
hauria de fer-ho, perquè destruiria la ciutat. Política, 1261 a, 16-22
Fuente: Aristóteles, Política, Clásicos políticos, Madrid 1983
(reimpresión)
Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos:
"Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú)
que jo ja m´ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)".
D´aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d´idiótai ja que ell es
feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a
persona que només s´ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i
felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni s´ocupa d´allò
comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus
d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà
complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no
participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat,
sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès).
Les paraules de Pisístrat i de Pericles ressonen en la Política d´Aristòtil (344 -
322 a C) quan defineix l´home com animal polític. És un animal polític perquè
acostuma a viure en comunitat i, a més, disposa de llenguatge, i això és el més
important pel que respecta a la política, ja que aquesta capacitat li permet
discutir sobre el que és just i injust. Però no tot context comunitari predisposa a
poder desenvolupar aquesta potencialitat que només és característica de
l´ésser humà. “Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política, afirma
4

5. Jean-Luc Nancy. És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no
sempre ha hagut política” (Democracia finita y infinita. Democracia en
suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010).
Aristòtil és qui va construir les categories polítiques que han configurat el
pensament polític occidental. Ho fa a partit de la contraposició entre l´oikos i la
polis. Mentre que a la casa les relacions humanes estan marcades per la
verticalitat, la jerarquia, en l´àmbit polític, domina la igualtat (isonomia) (Jorge
Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio
2010, nº 203).
oikos polis
- L´espai és la família - L´espai és l´àgora, on pots
actuar amb els altres
- “el govern domèstic és una - és el govern de la paraula
monarquia” (governa un) raonada (logos), allò que
identifica i defineix els humans i
que tothom ha d´utilitzar.
- Les relaciones humanes estan - Les relacions humanes estan
marcades per la desigualtat marcades per la igualtat:
natural:
- despòtiques (amo-esclau)
- enraonar entre homes
- Paternalistes (pare-fills) lliures i iguals
- Aristocràtiques (marit-
muller)
- lloc de la producció i de la - lloc on es pot desplegar la
reproducció (necessitat) capacitat deliberativa: es
discuteix sobre el que volem
ser i com volem viure
(llibertat)
- vida: existència biològica - vida: viure bé
5

6. De hecho, ya Aristóteles, recurriendo al lenguaje, dio una respuesta a la pregunta acerca de
cómo se distinguen los hombres de los otros animales (…) Lo característico del lenguaje
humano es, dice Aristóteles, que tiene una estructura proposicional. Mientras que los lenguajes
de otros animales tienen una función, según la cual simplemente reaccionan al ambiente, la
estructura predicativa-proposicional le da al hombre la posibilidad de decir cosas que son
independientes de la situación de habla. Con esto ve Aristóteles conectado el hecho de que los
hombres pueden hablar de lo bueno y por consiguiente de los justo.
Esta reflexión se encuentra al comienzo de su Política, y Aristóteles concluye que los hombres
pueden formar conjuntos políticos sólo porque se pueden dar a entender mutualmente que algo
es bueno para ellos. (…) Mientras que una sociedad de hormigas, por ejemplo, está organizada
a base de estímulos químicos, en una sociedad humana los individuos se enganchan los unos
a los otros por consideraciones de bien y por consiguiente tienen la capacidad de
desengancharse y de dar razones sobre cómo engancharse. La sociología tiene esa base
antropológica.
Ahora, lo que distingue lo bueno del placer es, para Aristóteles, la deliberación: el objeto formal
de toda deliberación práctica es lo bueno, mientras que el objeto formal de toda deliberación
teórica es lo verdadero. Lo característico del hombre es que habla y piensa en proposiciones y,
por lo tanto, que es un ente deliberativo que como tal se relaciona a lo bueno y a lo verdadero.
Confrontado con una proposición, sea asertoria, sea práctica, el hombre puede asentir o
negarla y, por lo tanto, también puede ponerla en duda, cuestionarla y, por consiguiente,
deliberar. Confrontarse con algo dicho o pensado en la modalidad de deliberación, significa
preguntar por razones, es decir, preguntarse qué se puede decir a favor o en contra de la
proposición, y en este tomar distancia, en este poder tomar posición a favor o en contra, el
hombre se da cuenta de que está libre. Así que, junto con el lenguaje proposicional,
necesariamente aparecen varios conceptos, todos los cuales representan diferentes aspectos
de una y la misma cosa: deliberación, pregunta, razones, libertad. Cuando Aristóteles dice que
para el entendimiento humano el lenguaje proposicional es esencial, esto significa que el
hombre es el animal que puede preguntar por razones, el animal racional, o sea, el ente
deliberativo, libre.
De fet, ja Aristòtil, recorrent al llenguatge, va donar una resposta a la pregunta
sobre com es distingeixen els homes dels altres animals (...) El característic del
llenguatge humà és, diu Aristòtil, que té una estructura proposicional. Mentre que
els llenguatges d'altres animals tenen una funció, segons la qual simplement
reaccionen a l'ambient, l'estructura predicativa-proposicional li dóna a l'home la
possibilitat de dir coses que són independents de la situació de parla. Amb això
veu Aristòtil connectat el fet que els homes poden parlar del que és bo i per tant
dels just.
Aquesta reflexió es troba al començament de la seva Política, i Aristòtil conclou
que els homes poden formar conjunts polítics només perquè es poden entendre
mútuament sobre el que és bo per a ells. (...) Mentre que una societat de
formigues, per exemple, està organitzada a base d'estímuls químics, en una
societat humana els individus s'enganxen els uns als altres per consideracions de
bé i per tant tenen la capacitat de desenganxar-se i de donar raons sobre com
enganxar-se. La sociologia té aquesta base antropològica.
Ara, el que distingeix el bo del plaer és, per a Aristòtil, la deliberació: l'objecte
formal de tota deliberació pràctica és el bé, mentre que l'objecte formal de tota
deliberació teòrica és la veritat. El característic de l'home és que parla i pensa en
proposicions i, per tant, que és un ens deliberatiu que com a tal es relaciona amb
el bé i la veritat. Confrontat amb una proposició, sigui assertòria, sigui pràctica,
l'home pot donar el seu vist i plau o negar-la i, per tant, també pot posar-la en
dubte, qüestionar-la i, per tant, deliberar. Confrontar-se amb alguna cosa dita o
pensada en la modalitat de deliberació, significa preguntar-se per raons, és a dir,
6

7. preguntar-se què es pot dir a favor o en contra de la proposició, i en aquest
prendre distància, en aquest poder prendre posició a favor o en contra,l'home se
n'adona que és lliure. Així que, juntament amb el llenguatge proposicional,
necessàriament apareixen diversos conceptes, tots els quals representen diferents
aspectes d'una i la mateixa cosa: deliberació, pregunta, raons, llibertat. Quan
Aristòtil diu que per l'enteniment humà el llenguatge proposicional és essencial,
això significa que l'home és l'animal que pot preguntar per raons, l'animal racional,
és a dir, l'ens deliberatiu, lliure.
Ernst Tugendhat, Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la
transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa, Barna 2001, págs.. 206-207
Bibliografia:
Jorge Álvarez Yagüez, La categoría de política. Aclaraciones desde la
perspectiva de un clásico Republicano, Isegoría, nº 39, julio-diciembre 2008
Jorge Álvarez Yagüez, Aristóteles: perì demokratías. La cuestión de la
democracia, Isegoría, nº 41, julio-diciembre 2009
Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón
pràctica, junio 2010, nº 203
Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
Ernst Tugendhat, Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la
transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa, Barna 2001
7