Llibre digital sobre glúcids editat a partir de la Wikipedia

1. PDF generated using the open source mwlib toolkit. See http://code.pediapress.com/ for more information.
PDF generated at: Thu, 18 Nov 2010 00:36:51 UTC
Bioquímica - 1r de BTX
Els glúcids

2. Contingut
Articles
Els glúcids 1
Glúcid 1
Pentoses 5
Ribosa 5
Desoxiribosa 6
Hexoses 9
Fructosa 9
Glucosa 22
Galactosa 26
Disacàrids 27
Lactosa 27
Maltosa 28
Sacarosa 28
Polisacàrids 29
Cel·lulosa 29
Glicogen 32
Midó 36
Quitina 36
Referències
Article Sources and Contributors 37
Image Sources, Licenses and Contributors 38
Llicències dels articles
Llicència 39

3. 1
Els glúcids
Glúcid
El sucre és un aliment ric en glúcids.
Els glúcids, també coneguts com a glícids o sacàrids, són
biomolècules orgàniques formades per carboni, hidrogen i oxigen. Els
monòmers bàsics dels glúcids són els monosacàrids, de fòrmula
empírica C
n
H
2n
O
n
, és a dir (CH
2
O)
n
, per la qual cosa es va suposar
que eren àtoms de carboni units a molècules d'aigua, o "carboni
hidratat" d'on es va derivar el seu primer nom, "hidrats de carboni"; Els
dos darrers elements es troben en els glúcids en la mateixa proporció
que en l'aigua, d'aquí ve el seu nom d'hidrats de carboni, encara que la
seva composició i les seves propietats no corresponguin en absolut
amb aquesta definició. Malgrat que des fa temps se sap que això no es
cert, se segueixen utilitzant els termes d'hidrat de carboni i
carbohidrat per a designar-los (sobre tot en dietètica) de forma, si més
no, inexacta.
La realitat és que els monosacàrids estan formats per una curta cadena de carbonis (de tres a set), un dels quals duu
un grup carbonil i la resta grups hidroxil (-OH) i àtoms d'hidrogen. Diversos monosacàrids es poden unir per formar
oligosacàrids (de dos a deu monosacàrids) i polisacàrids (més de deu, sovint milers).

4. Glúcid 2
Monosacàrids
La D-glucosa és una aldohexosa
amb la fórmula (C·H
2
O)
6
. Els
àtoms vermells destaquen el grup
aldehid, i els àtoms blaus destaquen
el centre asimètric situat més lluny
de l'aldehid; com que aquest -OH es
troba a la dreta de la projecció de
Fischer, es tracta d'un sucre D.
Els monosacàrids són els glúcids més simples pel fet que no poden ser hidrolitzats
en carbohidrats més petits. La fórmula química general d'un monosacàrid no
modificat és (C•H
2
O)
n
, on n és un nombre equivalent o superior a 3.
Classificació dels monosacàrids
Els anòmers α i β de la glucosa. Remarqueu la posició del carboni anomèric
(vermell o verd) en relació al grup CH
2
OH unit al carboni 5; o bé estan a costats
oposats (α), o bé al mateix costat (β).
Els monosacàrids es classifiquen segons tres característiques diferents: la situació
del seu grup carbonil, el nombre d'àtoms de carboni que contenen, i la seva
quiralitat. Si el grup carbonil és un aldehid, el monosacàrid és una aldosa; si el
grup carbonil és una cetona, el monosacàrid és una cetosa. Els monosacàrids amb
tres àtoms de carboni s'anomenen trioses, els que en tenen quatre tetroses, els que
en tenen cinc pentoses, els que en tenen sis pentoses, etc.
[1]
Sovint es combinen
ambdós sistemes de classificació. Per exemple, la glucosa és una aldohexosa (un aldehid amb sis carbonis), la ribosa
és una aldopentosa (un aldehid amb cinc carbonis) i la fructosa és una cetohexosa (una cetona amb sis carbonis).
Fisiologia
La principal funció del glúcids és aportar energia a l'organisme. De tots els nutrients que puguin ser utilitzats per
obtenir energia, els glúcids són els que produeixen una combustió més neta dins les nostres cèl·lules i les que deixen
menys residus en l'organisme. De fet, el cervell i el sistema nerviós només utilitzen glucosa per obtenir energia.
D'aquesta manera, s'impedeix la presència de residus tòxics (com l'amoníac, que es el resultat de cremar proteïnes) i
el contacte d'aquests amb les delicades cèl·lules del teixit nerviós. Una part molt petita dels hidrats de carboni que
ingerim es fa servir en la construcció de les molècules més complexes, juntament amb els greixos i les proteïnes, que
llavors s'incorporaran als nostres òrgans. També utilitzem una porció d'aquests carbohidrats per aconseguir
metabolitzar de forma menys tòxica les proteïnes i greixos que es fan servir com a font d'energia.
Les reserves dels glúcids: el glicogen
Pràcticament la totalitat dels glúcids que consumim són transformats en glucosa i absorbits per l'intestí.
Posteriorment, passen al fetge on són transformats en glicogen, que és la substància de reserva d'energia per a ser
utilitzada en els períodes en què no hi ha glucosa disponible. Segons es requqereix, el glicogen es converteix en
glucosa, que passa a la sang per ser utilitzada als diferents teixits de l'organisme. També s'emmagatzema glicogen als
músculs, però aquesta reserva d'energia només es fa servir per a produir energia en el propi múscul davant situacions
que requereixen una ràpida i intensa activitat muscular.
El glicogen s'emmagatzema fins arribar a la quantitat màxima d'uns 100 grams al fetge i un 200 grams en els
músculs. Si s'arriba a aquest límit, l'excés de glucosa a la sang es transforma en greix i s'acumula en el teixit adipós
com a reserva energètica a llarg termini. Tots els processos metabòlics en els quals intervenen els glúcids estan
controlats pel sistema nerviós central, que a través de la insulina retira la glucosa de la sang quan la seva

5. Glúcid 3
concentració és massa alta. Existeixen també hormones, com el glucagó o l'adrenalina, que tenen l'efecte contrari.
Els diabètics no poden utilitzar ni retirar la glucosa de la sang, per tant, cauen fàcilment en estats de desnutrició
cel·lular i estan exposats a múltiples infeccions.
Nutrició
L'índex glucèmic
Quan prenem qualsevol aliment ric en glúcids, els nivells de glucosa en la sang s'incrementen. La velocitat a la que
se digereixen assimilen els diferents aliments depèn del tipus de nutrient que els componen, de la quantitat de fibra
de l'aliment i de la composició de la resta d'aliments presents en l'estómac i l'intestí durant la digestió.
Per valorar aquests aspectes de la digestió s'ha definit l'índex glucèmic d'un aliment com la relació entre l'àrea de la
corba de l'absorció de 50 grams de glucosa pura al llarg del temps.
Necessitats diàries de glúcids
Els glúcids han d'aportar entre un 50% i un 60% de les calories de la dieta i entre aquests, un 10% han de ser sucres
d'absorció ràpida. Seria possible viure durant mesos sense prendre hidrats de carboni, però es recomana una quantitat
mínima d'uns 100 grams diaris.
La quantitat màxima d hidrats de carboni que podem ingerir només està limitat pel seu valor calòric (un gram de
glúcids aporta 4 calories).
Classificació dietètica del glúcids
1. Els midons o fècules
2. Els sucres
3. La fibra
Les fècules o midons
Els midons o fècules són components fonamentals de la dieta de l'home. Són presents en els cereals, els llegums, les
patates, etc. Constitueixen els materials de reserva energètica dels vegetals, que emmagatzemen en els seus teixits o
llavors amb l'objectiu de disposar d'energia en el moments crítics, com el de la germinació.
Els midons estan formats per l'encadenament de molècules de glucosa, i els enzims que descomponen l'enllaç
anomenat alfa amilasa, presents a la saliva i als fluids intestinals. Per poder digerir els midons, és necessari
sotmetre'ls a un tractament amb calor previ a la seva ingesta (cocció, torrat, etc). El midó cru no es digereix i
produeix diarrea.
Els sucres
Els sucres es caracteritzen pel seu gust dolç. Poden ser sucres senzills (monosacàrids) o complexes (polisacàrids).
Són presents a la fruita (fructosa), a la llet (lactosa), al sucre blanc (sacarosa), a la mel (glucosa més fructosa)...
Els sucres simples o monosacàrids, glucosa, fructosa i galactosa s'absorbeixen a l'intestí sense necessitat d'una
digestió prèvia, per la qual cosa són una font d'energia molt ràpida.
El més comú i abundant dels monosacàrids és la glucosa. És el principal nutrient de les cèl·lules del cos humà a les
quals arriba a través de la sang. No sol trobar-se en els aliments en estat lliure, sinó que sol formar part de cadenes de
midó o de disacàrids.
Entre els sucres complexes o disacàrids destaca la sacarosa component (principal del sucre de canya) que està
formada per una molècula de glucosa i una altra de fructosa.

6. Glúcid 4
La fibra
La fibra és present en verdures, en fruites, en els fruits secs, els cereals integrals i en els llegums. Són polímers
glucídics amb enllaços beta que els animals no podem hidrolitzar pel fet que no tenim els enzims específics. Per tant,
els humans no som capaços de digerir-les bé i arriben a l'intestí gros sense assimilar-se.
El component principal de la fibra que ingerim a la nostra dieta és la cel·lulosa. Altres components força habituals en
la fibra dietètica són l'hemicel·lulosa, la lignina i les substàncies pèctiques com la pectina.
Alguns tipus de fibra retenen diverses vegades el seu pes d'aigua. Això les engrandeix i fa que arrosseguin els residus
que no podem expulsar perquè els moviments peristàltics del tub digestiu no poden abaixar-los. Per tant i encara que
la fibra no s'aprofiti per obtenir energia, és necessària la seva presència en una dieta equilibrada per a netejar el tub
digestiu de substàncies nocives producte de la digestió.
Referències
[1] Campbell, Neil A.; Brad Williamson; Robin J. Heyden. Biology: Exploring Life (http://www.phschool.com/el_marketing.html). Boston,
Massachusetts: Pearson Prentice Hall, 2006. ISBN 0-13-250882-6.

7. 5
Pentoses
Ribosa
Ribosa
General
Número CAS [200-059-4]
Nomenclatura SMILES C([C@@H]1[C@H]([C@H](C(O1)O)O)O)O
Propietats
Fórmula molecular C
5
H
10
O
5
Massa molar 150,13 g/mol
Aspecte Sòlid blanc
Punt de fusió 99°C
Solubilitat en aigua Molt soluble
Si no s'indica el contrari, les dades són pels materials
en condicions estàndard (25 °C, 100 kPa)
Avís d'exempció de responsabilitat
La ribosa, que existeix principalment com a D-ribosa, és un compost orgànic amb una àmplia presència a la natura.
És una aldopentosa, és a dir, un monosacàrid amb cinc àtoms de carboni que en la seva forma acíclica té un grup
funcional aldehid en un extrem. Típicament, aquesta espèci existeix en forma cíclica, com es veu a la imatge. Fou
observada per primer cop el 1891 per Emil Fischer. Forma part del tronc de l'ARN, un biopolímer que és la base de
la transcripció. Es diferencia de la desoxiribosa, que es dóna en l'ADN, perquè aquesta última ha perdut un grup
hidroxil. Una vegada fosforilitzada, la ribosa pot esdevenir una subunitat de l'ATP, el NADH i diversos altres
compostos que són essencials pel metabolisme.
Açò és un esborrany sobre bioquímica. Amplieu-lo
[1]
(citant les fonts).
Referències
[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Ribosa

8. Desoxiribosa 6
Desoxiribosa
Desoxiribosa
General
Nom sistemàtic Desoxiribosa
Altres noms D-2-Desoxiribosa 2-Desoxi-D-ribosa 2'-Desoxi-D-ribosa Desoxi-D-ribosa D-2-Desoxieritropentosa
PubChem
5460005
[1]
Fórmula molecular C
5
H
10
O
4
Massa molar 134.05791 g/mol
Aspecte blanc
sòlid
Número CAS [533-67-5]
Propietats
Solubilitat en aigua Molt soluble
Punt de fusió 91 °C, 364 K, 196 °F
Si no s'indica el contrari, les dades són pels materials
en condicions estàndard (25 °C, 100 kPa)
Avís d'exempció de responsabilitat
La desoxiribosa, denominada correctament en la seva forma natural D-2-desoxiribosa, és un sucre monosacàrid de
cinc àtoms de carboni component de l'ADN amb formula empírica C
5
H
10
O
4
i que es caracteritza per tenir com grup
funcional un grup aldehid, és a dir, que és una aldopentosa. Igual que la majoria de sucres (inclosos els
monosacàrids i els disacàrids), la desoxiribosa és un sòlid de color blanc, cristal•litzable, soluble en aigua i de sabor
dolç. La presència de desoxiribosa en comptes de ribosa en l'ADN és una de les diferències entre aquest i l'ARN
(àcid ribonucleic).
Història
La desoxiribosa va ser descoberta en l’any 1929 pel bioquímic rus Phoebus A. T. Levene, qui treballava en un ampli
estudi sobre l'ADN. El científic va anomenar aquest compost desoxiribosa per distingir-lo de la ribosa ( que ell
mateix havia descobert ja en el 1909), destacant la falta d’oxigen. En realitat, ja en el 1901 Emil Hermann Fischer va
sintetitzar al laboratori els dos components diferents fins aleshores desconeguts en la natura, sense atribuir-los cap
utilitat. No es va aillar de l'ADN fins el 1954.

9. Desoxiribosa 7
Estructura
Els cinc àtoms de carboni s’uneixen per formar una estructura d’anell tancada per un àtom d’oxigen, al voltant del
qual se disposen els altres àtoms. La desoxiribosa es forma en aigua a partir de la forma lineal
H-(C=O)-(CH
2
)-(CHOH)
3
-H, i pot formar qualsevol dels dos anells, ja sigui en forma furano o pirano:
desoxiribofuranosa, el qual té forma cíclica pentagonal i es troba en una proporció del 25%, i la desoxiribopiranosa,
que té forma hexagonal i es troba en una proporció del 75%, essent aquesta la forma predominant.
Equilibri químic de desoxiriboses en solució
La desoxiribosa és un derivat de la ribosa: és un desoxisucre, al igual que la fucosa i la rammosa, els quals es
caracteritzen per diferenciar-se de la ribosa per la substitució d’un grup hidroxil en un dels carbons per un hidrogen.
Concretament, en la desoxiribosa s’ha substituït el grup hidroxil del C2’. Aquesta diferència amb la ribosa sembla ser
la responsable de que l'ADN sigui més flexible que l'ARN, permetin així a l'ADN adquirir forma de doble hèlix i
(com és en el cas de les cèl•lules eucariotes) trobar-se molt compactat dintre del nucli de la cèl•lula.
Importància biològica
La desoxiribosa i els derivats d’aquesta porten a terme un paper molt important en biologia, ja que participa en la
formació de l'ADN, principal responsable de l'emmagatzemament de la informació genètica. La funció de la
desoxiribosa en l'ADN és la formació de nucleòtids. Cada nucleòtid consta de tres parts: una base nitrogenada, el
monosacàrid desoxiribosa i una resta de fosfat. Les bases nitrogenades que podem trobar en l'ADN són quatre: dos
púriques, adenina (A) i guanina (G), i dos pirimidíniques, citosina (C) i timina (T) (en l'ARN en comptes de timina
tenim uracil (U), a més de les altres tres bases nitrogenades). Així doncs podem trobar quatre desoxiribonucleòtids
diferents, segons amb quina base es trobi enllaçat: desoxiadenosina, desoxiguanosina, desoxicitidina i
desoxitimidina. La unió base-sucre és una unió N-glucosídica de la base amb la posició 1’ del sucre. A més de
diferents bases, els nucleòtids poden tenir enllaçats un, dos o tres grups fosfats, de manera que s’afegeix la
terminació monofosfat, difosfat o trifosfat respectivament. La unió es dóna per esterificació del grup hidroxil
5’-terminal del sucre amb l’àcid fosfòric. Un desoxiribonucleòtid típic en la síntesis d'ADN és, per exemple, el
2’-desoxitimidina trifosfat (dTTP).
[2]
Dir que la unió del sucre amb la base s’anomena nucleòsid, i que no és fins que s’afegeixen els fosfats que
s‘anomena nucleòtid.

10. Desoxiribosa 8
Elaboració sintètica
La composició sintètica de la desoxiribosa pot ser obtinguda en laboratori amb
1,2:5,6-di-O-isopropylidene-3-O-methylsulfonyl--D-glucose, tractat prèviament amb àcid sulfúric diluït i
posteriorment amb hidròxid de sodi diluït. El procés és d’una elaboració molt complexa.
Notes
La desoxiribosa es troba com D-2-desoxiribosa en forma natural, però també es pot obtenir el seu enantiòmer
L-2-desoxiribosa per síntesis sintètica (rarament es troba en forma natural).
El terme desoxiribosa pot referir-se també al seu isòmer 3-desoxiribosa H-(C=O)-(CHOH)-(CH
2
)-(CHOH)
3
-H, el
qual rarament es troba en la naturalesa (p. ex. en DNA danyat)
[3]
Articles relacionats
• Glúcid.
• Didesoxinucleòtid.
Referències
[1] http://pubchem.ncbi.nlm.nih.gov/summary/summary.cgi?cid=5460005
[2] Müller-Esterl, Werner (2004), Los nucleótidos son los componentes básicos de los ácidos nucleicos. Bioquímica; Fundamentos para Medicina
y Ciencias de la Vida, issue 2; part I, p. 23,24.
[3] C Bernelot-Moens and B Demple (1989), Multiple DNA repair activities for 3'-deoxyribose fragments in Escherichia coli.. Nucleic Acids
Research, Volume 17, issue 2, p. 587–600.
Enllaços externs
• CAS (http://www.cas.org). El registre CAS conté més de 50 milions de composts, la seva web duu un
comptador que s'actualitza diàriament.
• PubChem (http://pubchem.ncbi.nlm.nih.gov/)

11. 9
Hexoses
Fructosa
Fórmula estructural de la fructosa
La fructosa és un sucre simple o monosacàrid que es troba en els
éssers vius. És un dels tres sucres més importants que es troben als
aliments i també en la sang, juntament amb la glucosa i la galactosa.
Contenen fructosa, sacarosa i glucosa productes naturals com la mel,
les fruites i alguns tubercles, arrels i bulbs com ara la remolatxa, el
moniato, la xirivia i la ceba. La fructosa també s'obté per digestió
enzimàtica de la sacarosa.
El consum de fructosa és indicat en pacients de diabetis mellitus o hipoglucèmia, ja que té un índex glicèmic de 32,
molt baix si el comparem amb el de la sacarosa o sucre de taula. Aquesta propietat es deu al fet que la via metabòlica
encarregada de degradar la fructosa en el fetge és molt més llarga i complexa, amb diferents passos de fosforilació i
molts més enzims involucrats.
Estructura
La fructosa, o levulosa, és un monosacàrid levorotatori amb la mateixa fórmula empírica que la glucosa, però amb
una estructura diferent. Tot i que la fructosa és una hexosa (6 àtoms de carboni), normalment es presenta com un
hemiacetal anul•lar de 5 àtoms, per la qual cosa es classifica com una furanosa.
Una altra diferència amb la glucosa és el fet que la fructosa conté un grup cetona -O- en comptes d'un d'aldehid i per
tant és una cetosa. A més a més, el primer -OH apunta en direcció oposada al segon i tercer -OH.

12. Fructosa 10
Isomerisme
La D-fructosa té la mateixa configuració en el penúltim carboni que el D-gliceraldehid. Aquesta estructura isomèrica
fa que sigui més dolça.
alfa-D-fructosa beta-D-fructosa
beta-L-fructosa
Propietats químiques
La fructosa és un 6-carboni-polihidroxicetona. És un isòmer de la glucosa, els dos tenen la mateixa fórmula
molecular (C6H12O6), però difereixen estructuralment parlant. La fructosa adopta estructures acícliques degut a
l’estabilitat que li confereixen els hemicetals. En contrast, les aldoses com la glucosa, tendeixen a formar un anell de
6 carbonis. L’anell de cinc carbonis es formalment anomenat D-fructofuranosa. Alternativament, el grup OH en el
sisè carboni pot unir-se al carbó carbonil per formar un anell de 6 carbonis (D-fructopiranosa). En una solució, la
fructosa existeix com una mescla equilibrada, del 70% de fructopiranosa i el 30% de fructofuranosa.
[1]

13. Fructosa 11
Reaccions químiques
• La fermentació de la fructosa
La fructosa por ser fermentada anaeròbiament per bactèries o per llevats.
[2]
Els enzims dels llevats transformen el
sucre (glucosa o fructosa) a etanol i diòxid de carboni. El diòxid de carboni alliberat durant la fermentació romandrà
dissolt en aigua on arribarà a l’equilibri amb l’àcid carbònic a menys que la cambra de fermentació quedi oberta a
l’aire. El diòxid de carboni i l’àcid carbònic dissolts produiran la carbonització en begudes en ampolla fermentades.
[3]
• La fructosa i la reacció de Mainllard
La fructosa pateix la reacció de Mainllard, una reacció d’enfosquiment no enzimàtica, amb aminoàcids. Com la
fructosa existeix en major proporció en la seva forma de cadena oberta que la glucosa, les etapes inicials de la
reacció de Mainllard succeeixen més ràpidament amb fructosa que amb glucosa. Per tant, la potencialitat de la
fructosa podria contribuir als canvis en el bon gust dels aliments, com també altres efectes nutricionals, com un
enfosquiment excessiu, una reducció del volum i la tendresa durant la preparació de pastissos, i la formació de
components mutàgens.
[4]
• Deshidratació
La fructosa es deshidrata ràpidament per donar hidroximetilfurfural (“HMF”). HMF és un potent precursor del fuel
verd líquid. La glucosa por ser isomeritzada a fructosa per poder ser deshidratada.
Propietats físiques i funcionals
Dolçor relativa
El principal motiu pel qual la fructosa es utilitzada comercialment en aliments i begudes, a més de pel seu baix cost,
es per la seva alta dolçor relativa. És el carbohidrat natural més dolç. Es considera que la fructosa es
aproximadament 1.73 cops més dolça que la sucrosa. No obstant això, és la forma d’anell de 5 carbonis la que és més
dolça, la forma d’anell de 6 carbonis és més o menys tan dolça com la sucrosa. Desafortunadament, quan la fructosa
s’escalfa indueix la formació de l’anell de 6 carbonis.
[5]
La dolçor de la fructosa es percebuda més aviat que la
sucrosa o la dextrosa, i la sensació gustativa arriba al seu punt màxim (superior a la sucrosa) i disminueix més
ràpidament que la sucrosa. La fructosa també pot realçar altres sabors dins el sistema.

14. Fructosa 12
• Sinergia de la dolçor
La fructosa presenta un efecte sinèrgic de la dolçor quan s’utilitza en combinació amb altres components dolços. La
dolçor relativa de la fructosa combinada amb la sucrosa, aspartam, o sacarina es percebut de manera més intensa que
la dolçor calculada per cada component de manera individual.
Solubilitat i cristal•lització de la fructosa
La fructosa té una solubilitat major que altres sucres. La fructosa, a més, és difícil de cristal•litzar des de una solució
aquosa. Les llaminadures que contenen barreges de sucres amb fructosa són més toves que les llaminadures que
contenen barreges d’altres sucres per la gran solubilitat que té la fructosa.
[6]
Higroscopicitat i humitat de la fructosa
La fructosa absorbeix amb rapidesa la humitat i l’allibera al medi amb més lentitud que altres sucres tals com la
sucrosa, la dextrosa i d’altres edulcorants [8]. La fructosa és un humectant excel•lent i reté la humitat durant un llarg
període de temps inclús a baixa relativa humitat. A més, la fructosa pot contribuir a millorar la qualitat, la textura i el
temps de vida dels aliments on és utilitzada.
• Punt de congelació
La fructosa té un millor efecte al punt de descens crioscòpic que altres disacàrids i oligosacàrids, el que la fa ideal
per protegir la integritat de les parets cel•lulars reduint la formació de cristalls de gel. No obstant això, aquesta
característica pot ser indesitjable en les postres que se serveixin tous o gelats.

15. Fructosa 13
La fructosa i la funcionalitat del midó en els aliments
La fructosa incrementa la viscositat del midó més ràpidament i aconsegueix una viscositat final més alta que la que
aconseguiria la sucrosa perquè la fructosa disminueix la temperatura requerida durant la gelatinització del midó,
assolint una viscositat final bona.
[7]
Fonts d'aliments
Fruites variades
Els principals aliments que són una
font de fructosa són les fruites, els
vegetals i la mel.
[8]
La fructosa existeix
en aliments com un monosacàrid lliure,
o es pot trobar unida a glucosa com a
sucrosa, un disacàrid. Fructosa,
glucosa i sucrosa poden estar presents
a tots els aliments; no obstant, diferents
aliments tenen nivells variables de
cadascú d’aquests sucres.
El contingut de sucre de les fruites i
vegetals més comuns estan indicats a
la Taula 1. En general, els aliments que
contenen fructosa lliure tenen una
proporció de fructosa i glucosa
aproximadament 1:1; es a dir, els aliments que contenen fructosa solen contenir una quantitat equivalent de glucosa
lliure. A valor que estigui per sobre de 1 indica que hi ha una major proporció de fructosa que de glucosa, i un valor
per sota de 1, indica que hi ha una menor proporció de fructosa que de glucosa. Algunes fruites tenen proporcions
molt més grans de fructosa que de glucosa comparada amb les altres. Per exemple, les pomes tenen més del doble de
fructosa que de glucosa, mentre que en els albercocs tenen menys de la meitat de fructosa que de glucosa. Els sucs de
poma i de pera són de particular interès per als pediatres perquè les altres concentracions de fructosa en aquests sucs
poden causar diarrea als nens petits. Les cèl•lules (enteròcits) que cobreixen l’intestí prim dels nens petits tenen
menys afinitat per l’absorció de la fructosa que per la sucrosa.
[9]
La fructosa que no s’absorbeix crea una major
osmolaritat a l’intestí petit, el que fa que entri molta més aigua al tracte intestinal, causant una diarrea osmòtica.
Aquest fenomen es discuteix amb més profunditat a la secció d’Efectes sobre la Salut.
La Taula 1 també mostra les quantitats de sucrosa que es troba a les fruites i els vegetals més comuns. La canya de
sucre i la remolatxa tenen concentracions altes de sucrosa, i són utilitzades en l’àmbit de la preparació comercial de
sucrosa pura. L’extracció del sucre de la canya i de la remolatxa es fa a través del suc, que després es purifica traient
les impureses; i concentrant la sucrosa eliminant l’excés d’aigua. El producte final en 99,9% sucrosa pura. Els sucres
que contenen sucrosa inclouen el “sucre blanc”, el sucre en pols, com també el “sucre marró”[13].
Taula 1 – Contingut de sucre de fruites i verdures més comunes(g/100g)

16. Fructosa 14
Fruita/Verdura Total
Carbohidrats
Total
Sucres
Lliure
Fructosa
Lliure
Glucosa
Sucrosa Fructosa /
Glucosa
Proporció
Sucrosa com a %
de
Sucres Totals
Fruita
Poma 13.8 10.4 5.9 2.4 2.1 2.5 19.9
Albercoc 11.1 9.2 0.9 2.4 5.9 0.7 63.5
Plàtan 22.8 12.2 4.9 5.0 2.4 1.0 20.0
Raïm 18.1 15.5 8.1 7.2 0.2 1.1 1.0
Prèssec 9.5 8.4 1.5 2.0 4.8 0.9 56.7
Pinya 13.1 9.9 2.1 1.7 6.0 1.2 60.8
Pera 15.5 9.8 6.2 2.8 0.8 2.1 8.0
Verdures
Remolatxa
vermella
9.6 6.8 0.1 0.1 6.5 1.0 96.2
Pastanaga 9.6 4.7 0.6 0.6 3.6 1.0 70.0
Blat dolç 19.0 3.2 0.5 0.5 2.1 1.0 64.0
Pebrot vermell 6.0 4.2 2.3 1.9 0.0 1.2 0.0
Ceba 7.6 5.0 2.0 2.3 0.7 0.9 14.3
Patata 20.1 4.2 0.7 1.0 2.5 0.9 60.3
Nyam 27.9 0.5 tr tr tr na tr
Canya de sucre 13 - 18 0.2 – 1.0 0.2 – 1.0 11 - 16 1.0 100
Remolatxa sucrera 17 - 18 0.1 – 0.5 0.1 – 0.5 16 - 17 1.0 100
Dades obtenides a [10]
[11]
Totes les dades amb unitat de gram (g), estàn basades en 100 g. de la peça de fruita o
verdura. La proporció de fructosa/glucosa es calcula dividint la suma de fructosa lliure més la meitat de la sucrosa
per la suma de la glucosa lliure més la meitat de la sucrosa.
La fructosa també es troba en l’edulcorant sintètic, l’almívar de blat de moro amb altes concentracions de glucosa
(high-fructose corn syrup), que les sigles en anglès son HFCS. El midó de blat de moro hidrolitzat s’utilitza com a
matèria prima per produir HFCS. A través d’un tractament enzimàtic, les molècules de glucosa es converteixen a
fructosa[13]. Aquests son tres tipus de HFCS, cadascú amb una proporció diferent de fructosa: HFCS-42, HFCS-55,
i HFCS-90. El número de cada HFCS correspon al percentatge de fructosa sintetitzada present al almívar. HFCS-90
té la concentració més alta de fructosa, i és utilitzat normalment per manufacturar HFCS-55, que és utilitzar com un
edulcorant de refrescos. HFCS-42 s’utilitza en molts aliments cuinats.
Edulcorants comercials
Els sucres de canya i de remolatxa han estat utilitzats com edulcorants en la manufactura dels aliments des de fa
segles. No obstant això, amb el desenvolupament del HFCS, es va succeir un canvi significatiu en el tipus de consum
d’edulcorants.Contràriament a la creença popular, amb l’increment del consum de HFCS, la quantitat de fructosa
consumida no ha variat dramàticament. El sucre granulat o “sucre blanc” es 99,9% sucrosa pura, el que significa que
té una proporció igual de fructosa i glucosa. Els edulcorants més utilitzats, el 42 i el 55, tenen una proporció
equivalent de fructosa i glucosa, amb diferències menors. HFCS simplement ha reemplaçat a la sucrosa com a
edulcorant. A més, tot hi els canvis en el tipus d’edulcorant utilitzat, la proporció de fructosa i glucosa s’ha mantingut
gairebé constant.
[12]

17. Fructosa 15
Digestió i absorció de la fructosa en humans
La fructosa es troba als aliments com a monosacàrid (fructosa lliure) o com a disacàrid (sucrosa).
Hidròlisi de la sucrosa en fructosa i glucosa
La fructosa lliure no es digereix; no
obstant, quan la fructosa es consumida
en forma de sucrosa, la digestió té lloc
íntegrament a la part superior de
l’intestí prim. Tan aviat com la sucrosa
pren contacte amb la membrana de
l’intestí prim, l’enzim sacarasa catalitza
la sucrosa per cedir una unitat de
glucosa i una de fructosa. La fructosa
travessa l’intestí prim sense canviar, i
arriba a la vena porta a on es dirigida
fins al fetge.
Encara avui dia, el mecanisme
d’absorció de la fructosa a l’intestí prim no és entès completament. Hi ha evidències que suggereixen que es dóna un
tipus de transport actiu, perquè s’ha demostrat que l’absorció de fructosa es dóna en contra del gradient de
concentració.
[13]
No obstant, la majoria dels investigadors afirma que la absorció de la fructosa té lloc a membrana
mucosa per difusió facilitada (transport facilitat), gràcies a les proteïnes de transport GLUT5. Ja que la concentració
de fructosa és major al lumen, aquesta té la capacitat per fluir a favor del gradient de concentració cap als enteròcits,
assistida per proteïnes de transport. La fructosa pot ser transportada fora de l’enteròcit al costat de la membrana
basolateral per les proteïnes transportadores GLUT2 i GLUT5, encara que el transportador GLUT2 té una major
capacitat per transportar fructosa i a més la majoria de fructosa és transportada fora de l’enteròcit a través de GLUT2.
Capacitat i ritme d'absorció
La capacitat d’absorció de fructosa en forma de monosacàrid va des de menys de 5g fins a 50g, i s’adapta segons la
fructosa ingerida a la dieta. Molts estudis mostren que la millor taxa d’absorció es dóna quan la glucosa i la fructosa
són administrades en quantitats iguals o similars.
[14]
Quan la fructosa es ingerida com a part del disacàrid de sucrosa,
la capacitat d’absorció es molt més alta perquè llavors la fructosa existeix en una proporció 1.1 amb la glucosa. Un
mecanisme proposat per aquest fenomen es el cotransport de fructosa depenen de glucosa. A més, la activitat de
tranferència de la fructosa augmenta si també augmenta la quantitat de fructosa ingerida a la dieta. La presencia de
fructosa al lumen causa un increment de la transcripció del mRNA de la GLUT5, d’acord amb l’increment de
proteïnes transportadores. Una dieta amb una ingesta alta de fructosa incrementa l’abundància de proteïnes de
transport en 3 dies d’ingesta massiva.
[15]
Malabsorció
Diversos estudis han mesurat l’absorció intestinal de fructosa utilitzant el test d'hidrògen expirat.
[16] [17] [18] [19]
Aquests estudis indiquen que la fructosa no s’absorbeix completament a l’intestí prim. Quan la fructosa no
s’absorbeix completament a l’intestí prim, es transportada fins a l’intestí gros, on és fermentada per la flora intestinal.
L’hidrogen es produït durant el procés de fermentació i es dissol a la sang de la vena portal. Aquest hidrògen es
transportat als pulmons, on es pot mesurar gràcies al test d'hidrògen expirat. La flora intestinal també produeix, àcids
grassos de cadena curta, àcids orgànics i altres gasos que són un rastre que indica la presència de fructosa no
absorbida.
[20]
La presència de gasos i d’àcids orgànics a l’intestí gros causa símptomes gastrointestinals com diarrea,
flatulències, sensació d’inflament, i dolor gastrointestinal.
[21]
L’exercici físic pot empitjorar aquests símptomes
perquè redueix el temps de trànsit a l’intestí prim, i per tant hi ha una major quantitat de fructosa sense absorbir

18. Fructosa 16
dirigida cap a l’intestí gros.
[22]
Metabolisme de la fructosa
Els tres monosacàrids alimentaris són transportats cap al fetge pel transportadors GLUT 2.
[23]
La fructosa i la
galactosa son fosforilades al fetge per la fructoquinasa (Km=0,5mM) i la galactoquinasa(Km=0,8mM). En contrast,
la glucosa tendeix a passar a través del fetge i pot ser metabolitzada a qualsevol lloc del cos. El consum de fructosa
pel fetge no està regulat per la insulina.
Fructólisis
La fructólisis es divideix en dues parts. La primera, les dos trioses dihidroxiacetones(DHAP) i el gliceraldehid són
sintetitzades. En segon lloc, les trioses són metabolitzades en la via gluconeogènica per tal de reomplir les reserves
de glicogen. També pot prendre aquesta via per completar el metabolisme fructolític cap a piruvat, el qual desprès de
la conversió en acetil-CoA entra al cicle de Krebs i es transformat en citrat. Posteriorment és dirigit cap a la síntesis
“di novo” del àcid palmític.
[24]
Metabolisme de la fructosa a DHAP i gliceraldehid
El primer pas en el metabolisme de la fructosa és la fosforilació de la fructosa en fructosa-1-fosfat per acció de la
fructoquinasa. En conseqüència la fructosa queda atrapada al metabolisme dins del fetge. La fructosa-1-fosfat pateix
una hidròlisi a causa de la aldolasa B per formar DHAP i gliceraldehids. El DHAP també pot ésser isomeritzat en
gliceraldehid-3-fosfat per la triosafosfat isomerasa o patir una reducció en glicerlo-3-fosfat per la glicerol-2-fosfat
deshidrogenasa. El gliceraldehid produït pot ser que es converteixi en gliceraldehid-3-fosfat per l’acció de la
gliceraldehid quinasa o passi a glicerol-3-fosfat per la gliceraldehid-3-fosfat deshidrogenasa.
Síntesis de glicogen a partir de DHAP i gliceraldehid-3-fosfat
El gliceraldehid format per l’aldolasa B pateix una fosforilació en gliceraldehid-3-fosfat. Incrementar les
concentracions de DHAP i de gliceraldehid-3-fosfat al fetge condueix la via gluconeogènica cap la síntesi de glucosa
i consegüentment cap a la síntesis de glicogen. Es per aquest motiu que la fructosa és millor substrat per la síntesis
de glicogen que no pas la glucosa. Un cop el glicogen del fetge és regenerat, els intermediaris del metabolisme de la
fructosa es dirigeixen cap a la síntesis de triglicèrids.
[25]
Figura 6 Conversió metabolica de fructosa en glicogen al fetge

19. Fructosa 17
Síntesis de triglicèrids a partir de DHAP i de gliceraldehid-3-fosfat
Els carbonis de la fructosa alimentaria es troben en els àcids grassos lliures i en les fraccions de glicerol dels
triglicèrids del plasma. L’alt consum de fructosa pot portar a un excés de producció de piruvat causant una
acumulació dels intermediaris
[24]
del cicle de Krebs. El citrat acumulat pot ser transportat de la mitocòndria cap al
citosol dels hepatòcits, transformat en acetil-CoA per acció de la citrat liasa i desprès ser dirigit cap a la síntesi
d’àcids grassos;.
[24] [26]
A més a més. El DHAP pot ser transformat en glicerol-3-fosfat tal i com s’ha esmentat
anteriorment, proporcionant l’eix per la molècula de triglicèrids.
[26]
Els triglicèrids son incorporats a les lipoproteïnes
de molt baixa densitat(VLDL), les quals són alliberades del fetge i es destinen cap als teixits perifèrics per
emmagatzemar-se en les cèl•lules musculars i adiposes.
Figure 7 Metabolic conversion of fructose to triglyceride in the liver

20. Fructosa 18
Efectes en la salut
Problemes digestius
L’absorció de la fructosa succeeix gracies al transportador GLUT-5 (només fructosa)
[27]
i al transportador GLUT2, el
qual competeix per la glucosa i la galactosa. Un dèficit de GLUT 5 pot provocar que un excés de fructosa sigui
transportat cap a l’intestí prim. En aquest punt pot proveir de nutrients a la flora intestinal i en conseqüència produir
gasos. També pot ser causa d’una retenció d’aigua a l’intestí. Aquests efectes poden portar a sentir-se inflat, a patir un
excés de flatulències, i diarrea depenent dels altres factors alimentaris.
Síndromes metabòlics
L’excés en el consum de fructosa ha estat hipotetitzat com a factor que contribueix en la resistència a la insulina,
l’obesitat,
[28]
l’elevat colesterol LDL i triglicèrids conduint a un síndrome metabòlic.
[29]
Els tests a curt termini, la
carència d’un control dietètic i la falta d’un grup control de no-consumidors de fructosa són factors que confonen els
experiments. Tanmateix, ara hi ha molts estudis que mostren la correlació entre el consum de fructosa i l’obesitat,
[30]
>
[31]
centrada en l’obesitat que representa un perill més gran. Hi ha preocupació pels pacients de diabetis tipus 1 i
l’aparent índex glucèmic de fructosa. La fructosa provoca una pujada tan gran de la glucèmia en sang com la glucosa.
La tècnica bàsica per mesurar l’índex de glucèmia pot ser errònia. Els nivells de sucre en sang són representats
gràficament i l’àrea total coberta per aquesta corba en forma de campana és utilitzada per calcular el nombre de IG
(índex glucèmic).
Encara que tots els sucres simples tenen una formula química semblant, cadascun té unes propietats químiques
diferents. Aquesta afirmació pot ser il•lustrada amb la fructosa pura.
[32] [33] [34] [34] [35]

21. Fructosa 19
Un estudi va concloure que la fructosa “produeix una ràpida pujada dels valor de triacilglicerol presents al plasma en
contrast amb els observats en una dieta rica en glucosa".
[36]
Si els triacilglicerols del plasma son un factor de risc per
a les malalties cardiovasculars, llavors les dietes riques en glucosa son indesitjables. La fructosa és un sucre reductor,
com tots els monosacàrids. La reacció espontània de transformació d’un sucre simple en proteïnes, coneguda com a
glicosilació, es pensa que és una causa significativa dels danys produïts als diabètics. La fructosa apareix com
l’equivalent a la glucosa en aquest afer i no sembla que sigui una millor opció per la diabetis.
[37]
Això pot ser una
contribució important a la senescència i a moltes de les malalties cròniques relacionades amb l’edat.
[38]
Comparació amb la sacarosa
Estudis que han comparat els grans de fructosa en almívar (un ingredient que es troba a moltes begudes dels EUA)
amb la sacarosa trobant que molts dels efectes fisiològics son equivalents. Per exemple, es van estudiar els efectes
del HFCS (high fructose corn syrup) i de la sacarosa que endolçen les begudes i es van relacionar amb els nivells de
glucosa en sang, d’insulina, de leptina i de ghrelina. No es van trobar diferencies significatives en cap d’aquests
paràmetres.
[39]
Això no va causar sorpresa perquè la sacarosa es un disacàrid format per un 50% de fructosa i un
50% de glucosa; mentre que la HFCS té un 55% de fructosa i un 45% de glucosa.
La fructosa és recomanada normalment pels diabetics ja que no dispara la producció d’insulina per les cèl•lules ß del
pàncrees, probablement perquè les cèl•lules beta tenen baix el nivell de GLUT 5.
[40] [41] [42]
La fructosa té un baix
índex glucèmic de l’ordre de 19 ± 2, comparat amb el de 100 de la glucosa i amb el de 68 ± 5 per la sacarosa.
[43]
La
fructosa, també es un 73% més dolça que la sacarosa a temperatura ambient. Estudis mostren que la fructosa
consumida abans de menjar redueix la glucèmia produïda en resposta per la ingesta d’aliments.
[44]
La seva dolçor
varia a altes temperatures i els seus efectes culinaris no són equivalents als de la sacarosa.
Malalties del fetge
“La professió medica pensa que la fructosa es millor per als diabètics que el sucre -diu Meira Field, Ph.D., un
investigador químic del “United States Departament of Agriculture”- però cada cèl•lula del cos pot metabolitzar la
glucosa". Tanmateix, tota la fructosa ha de ser metabolitzada en el fetge. En les dietes riques en fructosa, els fetges
de les rates tenen el mateix aspecte que els de un alcohòlic, saturat de greixos i cirròtic.
[45]
Mentre que altres
teixits(cèl•lules intestinals, espermatozoides) utilitzen la fructosa directament, aquesta s’ha de metabolitzar en el
fetge.
“Quan la fructosa arriba al fetge,” diu el Dr. William J. Whelan, un bioquímic de la Universitat de Medicina de
Miami, “ el fetge para la seva acció i se centra en metabolitzar la fructosa.”. Menjar fructosa en comptes de glucosa
es tradueix en una reducció de la insulina circulant i de la leptina, i una pujada dels nivells de ghrelina desprès de
menjar.
[46]
Al disminuir la leptina i la insulina, disminueix l’apetit i un augment de la ghrelina l’incrementa. Molts
investigadors sospiten que ingerir grans quantitats de fructosa augmenta la probabilitat d’augmentar el pes.
[47]
Un consum excessiu de fructosa es creu que contribueix en el desenvolupament de malalties del fetge no
alcohòliques.
[48]

22. Fructosa 20
Gota
S’ha suggerit en un estudi recent publicat al “British Medical Journal” que l’alt consum de fructosa està vinculat a
l’aparició de la gota. En els últims anys, han augmentat els casos de gota i se sospita que la fructosa trobada en les
begudes carbòniques o altres begudes dolces pot ser la raó d’aquest fet.
[49] [50]
Referències
[1] « Institute of Organic Chemistry (http://www.oci.unizh.ch/edu/lectures/material/AC_BII/Kap14/kap14.html)».
[2] McWilliams, Margaret. Foods: Experimental Perspectives, 4th Edition.
[3] Keusch, P. « Yeast and Sugar- the Chemistry must be right (http://www.chemie.uni-regensburg.de/Organische_Chemie/Didaktik/
Keusch/D-fermentation_sugar-e.htm)».
[4] Dills, WL. «Protein fructosylation: Fructose and the Maillard reaction». Journal of Clinical Nutrition, vol. 58, pàg. 779–787.
[5] Fructose in our diet: http://www.medbio.info/Horn/Time%201-2/carbohydrate_metabolism.htm last visited 2008-12-28
[6] McWilliams, Margaret. Foods: Experimental Perspectives, 4th Edition. Upper Saddle River, NJ : Prentice Hall, 2001.
[7] White, DC; Lauer GN. «Predicting gelatinization temperature of starch/sweetener system for cake formulation by differential scanning
calorimetry I. Development of a model». Cereal Foods Wold, vol. 35, pàg. 728–731.
[8] Park, KY; Yetley AE. «Intakes and food sources of fructose in the United States». , vol. 58, pàg. 737S–747S.
[9] Riby, JE; Fujisawa T, Kretchmer N. «Fructose absorption». American Journal of Clinical Nutrition, vol. 58, pàg. 748S–753S.
[10] http://www.nal.usda.gov/fnic/foodcomp/search/
[11] (http://www.nal.usda.gov/fnic/foodcomp/search/)
[12] Guthrie, FJ. «Food sources of added sweeteners in the diets of Americans». Journals of American Dietetic Association, vol. 100, pàg. 43–51.
[13] Stipanuk, Marsha H. «Biochemical, Physiological, and Molecular Aspects of Human Nutrition, 2
nd
Edition». .
[14] Fujisawa, T; Riby J, Kretchmer N. «Intestinal absorption of fructose in the rat». Gastroenterology, vol. 101, pàg. 360–367.
[15] Ferraris, R. «Dietary and developmental regulation of intestinal sugar transport». Journal of Biochemistry, vol. 360, pàg. 265–276.
[16] Beyer, PL; Cavier EM, McCallum RW. «Fructose intake at current levels in the United States may cause gastrointestinal distress in normal
adults». J. Am. Diet. Assoc., vol. 105, pàg. 1559–1566.
[17] Ravich, WJ; Bayless TM, Thomas, M. «Fructose: incomplete intestinal absorption in humans». Gastroenterology, vol. 84, pàg. 26–29.
[18] Riby, JE; Fujisawa T, Kretchmer, N. «Fructose absorption». American Journal of Clinical Nutrition, vol. 58, pàg. 748S–753S.
[19] Rumessen, JJ; Gudman-Hoyer E. «Absorption capacity of fructose in healthy adults, comparison with sucrose and its constituent
monosaccharides». Gut., vol. 27, pàg. 1161–1168.
[20] Skoog, SM; Bharucha AE. «Dietary fructose and gastrointestinal symptoms: a review». Am. J. Gastroenterol., vol. 99, pàg. 2046–50.
[21] Beyer, PL; Cavier EM, McCallum RW. «Fructose intake at current levels in the United States may cause gastrointestinal distress in normal
adults». J. Am. Diet. Assoc., vol. 105, pàg. 1559–66.
[22] Fujisawa, T; Mulligan K, Wada L, Schumacher L, Riby J, Kretchmer N. «The effect of exercise on fructose absorption». Am. J. Clin. Nutr.,
vol. 58, pàg. 75–9.
[23] Quezada-Calvillo, R (2006), Carbohydrate Digestion and Absorption, Missouri: Saunders, Elsevier, pp. 182–185, ISBN 141600209X
[24] McGrane, MM (2006), Carbohydrate metabolism: Synthesis and oxidation, Missouri: Saunders, Elsevier, pp. 258–277, ISBN 141600209X
[25] Parniak, MA. «Enhancement of glycogen concentrations in primary cultures of rat hepatocytes exposed to glucose and fructose».
Biochemical Journal, vol. 251, pàg. 795–802.
[26] Sul, HS (2006), Metabolism of Fatty Acids, Acylglycerols, and Sphingolipids, Missouri: Saunders, Elsevier, pp. 450–467, ISBN
141600209X
[27] Buchs, AE; Sasson S, Joost HG, Cerasi E.. « Characterization of GLUT5 domains responsible for fructose transport (http://endo.
endojournals.org/cgi/content/full/139/3/827)». Endocrinology, vol. 139, pàg. 827–31.
[28] Elliott SS, Keim NL, Stern JS, Teff K, Havel PJ. « Fructose, weight gain, and the insulin resistance syndrome (http://www.ajcn.org/cgi/
content/full/76/5/911)». Am. J. Clin. Nutr., vol. 76, 5, pàg. 911–22.
[29] Basciano H, Federico L, Adeli K. « Fructose, insulin resistance, and metabolic dyslipidemia (http://www.pubmedcentral.nih.gov/
articlerender.fcgi?tool=pmcentrez&artid=552336)». Nutrition & Metabolism, vol. 2, 5, pàg. 5.
[30] Lustig RH. «Childhood obesity: behavioral aberration or biochemical drive? Reinterpreting the First Law of Thermodynamics». Nature
clinical practice. Endocrinology & metabolism, vol. 2, 8, pàg. 447–58.
[31] Isganaitis E, Lustig RH. «Fast food, central nervous system insulin resistance, and obesity». Arterioscler. Thromb. Vasc. Biol., vol. 25, 12,
pàg. 2451–62.
[32] Hughes TA, Atchison J, Hazelrig JB, Boshell BR. «Glycemic responses in insulin-dependent diabetic patients: effect of food composition».
Am. J. Clin. Nutr., vol. 49, 4, pàg. 658–66.
[33] Wylie-Rosett, Judith; et al.. « Carbohydrates and Increases in Obesity: Does the Type of Carbohydrate Make a Difference? (http://www.
obesityresearch.org/cgi/content/full/12/suppl_2/124S)». Obesity Res, vol. 12, pàg. 124S–129S.
[34] Havel PJ. «Peripheral signals conveying metabolic information to the brain: short-term and long-term regulation of food intake and energy
homeostasis». Exp. Biol. Med. (Maywood), vol. 226, 11, pàg. 963–77.

23. Fructosa 21
[35] Dennison BA, Rockwell HL, Baker SL. «Excess fruit juice consumption by preschool-aged children is associated with short stature and
obesity». Pediatrics, vol. 99, 1, pàg. 15–22.
[36] Bantle JP, Raatz SK, Thomas W, Georgopoulos A. «Effects of dietary fructose on plasma lipids in healthy subjects». Am. J. Clin. Nutr., vol.
72, 5, pàg. 1128–34.
[37] McPherson, JD; Shilton BH, Walton DJ. «Role of fructose in glycation and cross-linking of proteins. PMID 3132203». Biochemistry, vol.
27, 5, pàg. 1901–7.
[38] Levi, B; Werman MJ. « Fulltext Long-term fructose consumption accelerates glycation and several age-related variables in male rats. PMID
9732303 (http://www.nutrition.org/cgi/content/full/128/9/1442)». J Nutr, vol. 128, pàg. 1442–9.
[39] Melanson, K.; et al.. «Eating Rate and Satiation.». Obesity Society (NAASO) 2006 Annual Meeting, October 20-24,Hynes Convention
Center, Boston, Massachusetts..
[40] A. M. Grant, M. R. Christie, S. J. Ashcroft. «Insulin Release from Human Pancreatic Islets in Vitro». Diabetologia, vol. 19, 2, pàg. 114–117.
[41] D. L. Curry. «Effects of Mannose and Fructose on the Synthesis and Secretion of Insulin». Pancreas, vol. 4, 1, pàg. 2–9.
[42] Y. Sato, T. Ito, N. Udaka, et al.. «Immunohistochemical Localization of Facilitated-Diffusion Glucose Transporters in Rat Pancreatic Islets».
Tissue Cell, vol. 28, 6, pàg. 637–643.
[43] Kaye Foster-Powell, Susanna H. A. Holt, and Janette C. Brand-Miller. July 2002. International Table of Glycemic Index and Glycemic
Load Values: 2002. American Journal of Clinical Nutrition 76(1):5-56 (http://www.ajcn.org/cgi/content/full/76/1/5)
[44] Patricia M. Heacock, Steven R. Hertzler and Bryan W. Wolf. September 2002. Fructose Prefeeding Reduces the Glycemic Response to a
High-Glycemic Index, Starchy Food in Humans. The Journal of Nutrition 132(9):2601-2604 (http://jn.nutrition.org/cgi/content/full/132/
9/2601)
[45] Forristal, Linda. « The Murky World of High-Fructose Corn Syrup (http://www.westonaprice.org/motherlinda/hfcs.html)». Weston A.
Price Foundation.
[46] Teff, KL; Elliott SS, Tschöp M, Kieffer TJ, Rader D, Heiman M, Townsend RR, Keim NL, D'Alessio D, Havel PJ. «Dietary fructose
reduces circulating insulin and leptin, attenuates postprandial suppression of ghrelin, and increases triglycerides in women». J Clin Endocrinol
Metab., vol. 89, 6, pàg. 2963–72.
[47] Swan, Norman. « ABC Radio National, The Health Report, The Obesity Epidemic (http://www.abc.net.au/rn/healthreport/stories/2007/
1969924.htm)». [Consulta: 2007-07-15].
[48] Ouyang X, Cirillo P, Sautin Y, et al.. «Fructose consumption as a risk factor for non-alcoholic fatty liver disease». J. Hepatol., vol. 48, 6,
pàg. 993–9.
[49] " Gout surge blamed on sweet drinks (http://news.bbc.co.uk/1/hi/health/7219473.stm)", BBC News (2008-02-01).
[50] Johnson, Richard Joseph; Timothy Gower. The Sugar Fix : The High-Fructose Fallout That is Making You Fat and Sick. US: Rodale (http:/
/www.rodale.com/), 2008, 304. ISBN 10 1-59486-665-1.
Notes
Aquest article és una traducció de la Wikipedia en anglès: http://en.wikipedia.org/wiki/Fructose
Vegeu també
• Glucosa
• Galactosa
• Hipoglucèmia
• Diabetes mellitus

24. Glucosa 22
Glucosa
Glucosa
Nom químic 6-(hidroximetil)oxane-2,3,4,5-tetrol
Sinònims de la D-glucosa dextrosa, sucre de raïm
Anòmers de la D-glucosa α-D-glucosa
β-D-glucosa
Abreviatura Glc
Fórmula empírica C
6
H
12
O
6
Massa molar
180.16 g·mol
−1
Punt de fusió α-D-glucosa: 146 °C
β-D-glucosa: 150 °C
[α]
20 α-D-glucosa: +112,2º
β-D-glucosa: +18,7º
Densitat
1.54 g·cm
−3
CAS RN 50-99-7 (D-glucosa)
921-60-8 (L-glucosa)
SMILES C(C1C(C(C(C(O1)O)O)O)O)O
La glucosa (Glc), també anomenada sucre de raïm, és un monosacàrid que les cèl·lules utilitzen com a font
d'energia i com a intermediari metabòlic. És un dels principals productes de la fotosíntesi i el principal punt de
partida de la respiració cel·lular tant als organismes procariotes com als eucariotes.
Químicament, la glucosa és una aldohexosa, però dels dos isòmers possibles d'aquesta aldohexosa, només la
D-glucosa és biològicament activa ja que la L-glucosa no pot ésser utilitzada per les cèl·lules.
La D-glucosa rep el nom de dextrosa,(terme procedent de «glucosa dextrorrotatòria»
[1]
) especialment a la indústria
alimentària, que la utilitza en l'elaboració de molts productes. Juntament amb la fructosa constitueix la sacarosa que
és la molècula de gust dolç que forma el sucre. També és la molècula que, en polimeritzar de diverses maneres,
forma la cel·lulosa, el midó o el glicogen.
Investigadors del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la Universitat de Barcelona han conclòs que
combinar cafeïna i glucosa afavoreix l'atenció, l'aprenentatge i la consolidació de la memòria verbal, efecte que no es
percep per en ingerir aquestes dues substàncies per separat.
[2]

25. Glucosa 23
Estructura
Transformació de la glucosa de la
projecció de Fisher (plana) a la projecció
de Haworth.
La glucosa (C
6
H
12
O
6
) és una hexosa (monosacàrid de sis àtoms de carboni)
que conté un grup -CHO, és a dir, un grup aldehid. Per tant, es classifica com
una aldohexosa.
La molècula de glucosa en dissolució presenta un equilibri entre dues formes
que coexisteixen: la forma de cadena oberta i la forma cíclica, predominant a
pH 7. Les formes cícliques es formen per la reacció intramolecular del grup
hidroxil (-OH) del C-5 amb el grup aldehid (-CHO) del C-1, que origina un
hemiacetal. L'anell resultant està format per cinc àtoms de carboni i un àtom
d'oxigen i recorda l'estructura del pirà, per la qual cosa la forma cíclica de la
glucosa s'anomena glucopiranosa. Els carbonis 1 al 4 estan units a un grup
hidroxil mentre que el C-5 resta unit a un grup -CH
2
OH que es manté fora de
l'anell.
Isòmers
Les aldohexoses tenen 4 carbonis asimètrics i, per tant, 16 (2
4
) estereoisòmers o isòmers òptics que es divideixen en
dos sèries, D i L, cadascuna amb 8 compostos. De la glucosa, doncs, existeixen dos estereoisòmers, la D-glucosa, el
monosacàrid més abundant, i la L-glucosa que, com ja hem comentat, no pot ésser utilitzada per les cèl·lules. Entre
les aldohexoses trobem altres compostos importants per als éssers vius com la D-galactosa (Gal) o la D-mannosa
(Man).
Com a resultat de la ciclació de la D-glucosa apareix un nou carboni asimètric, el C-1, que origina dos
diastereoisòmers diferents. Aquests diastereoisòmers, que en la química dels glúcids s'anomenen anòmers, difereixen
tan sols en la configuració del C-1 o carboni anomèric i es designen amb els prefixos α (alfa) i β (beta). En la
projecció de Haworth la forma α de la D-glucosa té el grup hidroxil del C-1 sobre el pla de l'anell, mentre que a la
forma β aquest grup queda situat sota l'anell de glucopiranosa.
La forma oberta de la D-glucosa La
projecció
de
Fischer
de la
forma
oberta de
la
D-glucosa
α-D-glucopiranosa β-D-glucopiranosa
Model de boles i barres de la
cadena de la D-glucosa
Model de boles de la
cadena de la D-glucosa
α-D-glucopiranosa β-D-glucopiranosa

26. Glucosa 24
Equilibri entre les formes α i β de la D-glucosa
Les formes α i β tenen propietats químiques i físiques diferents. Per
exemple, els valors de la rotació òptica específica, [α]
20
, de la
α-D-glucosa i la β-D-glucosa són, respectivament, +112,2º i +18,7º.
Això no obstant, quan qualsevol d'aquestes dues substàncies es dissol
en aigua, la rotació específica de la dissolució va variant fins que
assoleix un valor d'equilibri de +52,7º. El motiu és que ambdues
formes, α i β, s'interconverteixen a través de la forma oberta fins arribar a una ratio d'equilibri de α:β 36:64, en un
fenomen conegut amb el nom de mutarotació.
Reaccions químiques
Unitat bàsica de la cel·lulosa. El carboni
anomèric de la molècula de l'esquerra s'ha
condensat amb el grup -OH del C-4 de la
molècula de la dreta.
Enllaç glicosídic
L'enllaç glicosídic és el tipus d'enllaç que manté unides les unitats de
glucosa als polisacàrids cel·lulosa, midó i glicogen. Es forma quan el
grup hidroxil del carboni anomèric d'una molècula de glucosa es
condensa amb un grup hidroxil d'una altra molècula de glucosa. Segons
la conformació del carboni anomèric (α o β) i el carboni al qual
pertany el segon grup hidroxil hi ha diferents tipus d'enllaç glicosídic.
Per exemple, la cel·lulosa és un polímer lineal de la glucosa formada
per enllaços del tipus β(1-->4).
Reaccions d'oxidació-reducció
A la forma oberta de la glucosa el grup aldehid queda lliure, de manera que pot experimentar reaccions típiques del
grup, com les d'oxidació-reducció. L'oxidació suau de la glucosa transforma el grup aldehid en un grup carboxil i
origina l'àcid D-glucònic. D'altra banda, l'oxidació del grup hidroxil del C
6
origina l'àcid D-glucurònic, un component
important de molts polisacàrids.
Funcions
Es pot especular sobre les raons per les quals la glucosa, i no un altre monosacàrid com per exemple la fructosa, està
tan àmpliament representada al llarg de l'evolució al metabolisme de totes les formes de vida. La glucosa es pot
originar en condicions abiòtiques a partir del formaldehid, de manera que hauria pogut estar present i disponible als
sistemes bioquímics primitius. Probablement sigui encara més important la baixa tendència de la glucosa, si la
comparem amb altres sucres, a reaccionar de manera no específica amb els grups amino de les proteïnes. Aquesta
reacció de glicosilació no enzimàtica redueix o impossibilita el funcionament de molts enzims i el fet que tingui una
taxa baixa és deguda a la preferència de la glucosa per la forma cíclica, menys reactiva. De totes maneres, moltes de
les complicacions a llarg termini de la diabetes (per exemple ceguesa, fallada renal i neuropatia perifèrica) estan
probablement relacionades amb la glicosilació de proteïnes o lípids. En contrast, l'addició enzimàtica de glucosa a les
proteïnes mitjançant glucosilació és sovint essencial per a la seva funció.

27. Glucosa 25
Font d'energia
La glucosa és el combustible universal en el món aeròbic. És utilitzada com a font d'energia en la major part
d'organismes, des de bacteris fins a les plantes i els animals. La glucosa es pot utilitzar mitjançant la respiració
aeròbica o bé per respiració anaeròbica, també anomenada (fermentació). Els glúcids són la font d'energia també dels
éssers humans i a través de la respiració aeròbica ens proporcionen aproximadament 4 quilocalories (17 quilojoules)
d'energia per gram. El trencament de glúcids complexos, per exemple el midó, origina di- i monosacàrids,
principalment glucosa. La glucosa és oxidada fins a CO
2
i aigua mitjançant la glicòlisi i les posteriors reaccions del
cicle de l'àcid cítric en un procés que allibera energia, principalment en forma d'ATP.
La glucosa a la glucòlisi
α-D-Glucosa Hexoquinasa α-D-Glucosa-6-fosfat
ATP ADP
Les cèl·lules poden utilitzar la glucosa mitjançant la respiració aeròbica o anaeròbica. Ambdues vies comencen amb
la via metabòlica de la glucòlisi. El primer pas és la fosforilació de la glucosa per acció de l'enzim hexoquinasa, un
pas necessari que la prepara per ser trencada i obtenir així energia. La principal raó per a fer aquesta fosforilació és
evitar que la glucosa pugui sortir de la cèl·lula, ja que la fosforilació transforma la glucosa en glucosa-6-fosfat, que
conté un grup fosfat carregat negativament, la qual cosa li impedeix de travessar la membrana plasmàtica. El grup
fosfat li confereix una alta reactivitat i permet a la glucosa esser integrada en polisacàrids (funció estructural o de
reserva) o bé conduïda a la glicolisi (funció energètica).
Precursor químic
La glucosa, especialment la forma fosforilada, és un compost crític per a la producció de proteïnes i lípids. A més, a
les plantes i molts animals, és també el precursor per a la producció de la vitamina C (àcid ascòrbic). Algunes
substàncies importants per als éssers vius, com el midó, la cel·lulosa o el glicogen, tots ells polisacàrids, són polímers
de glucosa. La lactosa, el sucre més abundant a la llet, és un disacàrid de glucosa i galactosa, mentre que la sacarosa,
un altre disacàrid important, és format per glucosa i fructosa.
Origen natural
La glucosa apareix als organismes mitjançant tres mecanismes bàsics:
• La fotosíntesi de les plantes i alguns procariotes com els cianobacteris.
• La degradació de polisacàrids complexos com el midó o el glicogen (glicogenolisi).
• La seva síntesi, o gluconeogènesi, a partir de compostos diversos (lactat, piruvat, glicerol,...) que té lloc al fetge i
al ronyó dels animals.

28. Glucosa 26
Bibliografia
• SOLOMONS, T. W. Graham. Química orgánica. México: Editorial Limusa, 1988, 1125 p. ISBN 968-18-0982-3.
• VOET, Donald; VOET, Judith G. Bioquímica. Barcelona: Ediciones Omega, 1990, 1315 p. ISBN 84-282-0906-5.
Notes
[1] "dextrose" (http://www.m-w.com/dictionary/dextrose), Merriam-Webster Online Dictionary. Consultat el 15 de septiembre de 2009.
[2] La combinació de cafeïna i glucosa afavoreix l'atenció i la memòria verbal, BUC - Revista de la Xarxa Vives d'Universitats, Tardor 2010.
Codi ISSN 1888-7414.
Vegeu també
• Transportador de glucosa.
• Glucoquinasa.
• Glicosúria renal.
Galactosa
La galactosa és un monosacàrid format per sis àtoms de carboni o hexosa, que es
converteix en glucosa al fetge com a aportació energètica. A més, forma part dels
glucolípids i glucoproteïnes de les membranes cel·lulars de les cèl·lules, sobretot de
les neurones.
Des del punt de vista químic és una aldosa, és a dir, el seu grup químic funcional és
un aldehid (CHO) ubicat al carboni 1. D'altra banda, i tal com la glucosa, la
galactosa és una piranosa donat que teòricament pot derivar de l'anella de sis
costats formada per 5 àtoms de carboni i 1 d'oxígen, anomenat pirà.
La galactosa és sintetitzada per les glàndules mamàries per produir lactosa, que és
un disacàrid format per la unió de glucosa i galactosa, i per això la major aportació
de galactosa en la nutrició prové de la ingesta de lactosa de la llet.

29. 27
Disacàrids
Lactosa
Fórmula de la lactosa
La lactosa (alfa-D-galactopiranosil-beta-D-glucopiranosa) és un
disacàrid format per la unió d'una glucosa i una galactosa.
Concretament hi intervenen una β-galactopiranosa i una
α-glucopiranosa unides pels carbonis 1 i 4 respectivament. Al
formar-se l'enllaç entre els dos monosacàrids se'n desprèn una
molècula d'aigua. A més aquest compost poseeix l'OH hemiacetàlic per
la qual cosa es dona la reacció de Benedict. A la lactosa se l'anomena
també sucre de la llet, donat que apareix a la llet de les femelles dels
mamífers en una proporció del 4-5%. La llet de camella, per exemple,
és rica en lactosa. Cristal·litza amb una molècula d'aigua d'hidratació, i
per això la seva fórmula és: C
12
H
22
O
11
·H
2
O, és a dir, que també se la
pot anomenar lactosa monohidrat. El seu pes molecular és 360,32 g/mol
Molècula de lactosa, descomposta en glucosa i en galactosa
Els éssers humans necessitem la presència
de l'enzim lactasa per a la correcta absorció
de la lactosa. Quan l'organisme no és capaç
d'assimilar correctament la lactosa,
apareixen diverses molèsties l'origen de les
quals anomenem intolerància a la lactosa.

30. Maltosa 28
Maltosa
Maltosa
Una maltosa és un disacàrid format per dues α+D glucopirenoses. La
unió de les dues glucoses és per mitjà d'un enllaç α(1->4), per tant és
un enllaç monocarbonílic, o sigui, que s'estableix entre el carboni
anomèric de la primera glucosa i el quart carboni, que no és anomèric.
Pot reduir el reactiu de Fehling.
Es troba en l'oli, les fècules i la cervesa. Es pot obtenir per hidròlisi del
midó o del glicogen, procés sobretot emprat en les indústries
Açò és un esborrany sobre bioquímica. Amplieu-lo
[1]
(citant les fonts).
Referències
[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Maltosa
Sacarosa
Sacarosa
representació de la molécula de la sacarosa en
tres dimensions
La sacarosa (nom químic del sucre de taula) és un
disacàrid format per una molècula de glucosa i una altre
de fructosa.
El seu nom químic és:
alfa-D-glucopiranosil(1->2)-beta-D-fructofuranósid.
La seva fórmula química és:(C
12
H
22
O
11
)
És un disacàrid que no te poder reductor sobre el licor
de Fehling.
En la naturalesa es troba en un 20% del pes en la canya
de sucre i en un 15% del pes de la remolatxa sucrera, de
la que s'obté el sucre de taula. La mel també és un
fluid que conté gran quantitat de sacarosa parcialment
hidrolitzada.
El sucre de taula és l'edulcorant més utilitzat per
ensucrar els aliments i sol ésser sacarosa.
Una curiositat de la sacarosa és la triboluminescència,
ja que produeix llum mitjançant una acció mecànica.
Hi ha persones que poden presentar intolerància a la
sacarosa.

31. 29
Polisacàrids
Cel·lulosa
L'article necessita algunes millores de traducció. ( Col·laboreu-hi!
[1]
)
Pot ser una traducció automàtica o contenir fragments sense traduir.
Cel·lulosa, un polímer linial de monòmers de D-glucosa units per enllaç
glicosídic β(1→4).
Estructura tridimensional , amb 4 unitats de glucosa visibles.
(Negre=carboni; vermell=oxigen; blanc=hidrogen.)
La cel·lulosa és un compost orgànic amb la fórmula
(C 6 H 10 O 5) n, un polisacàrid constituït per una
cadena lineal de centenars a més de deu mil β (1 →
4) vinculat D -glucosaunitats. La cel·lulosa és el
component estructural de la principal paret cel·lular
de les plantes verdes, moltes formes d'algues i la
Oomycetes. Algunes espècies de bacteris que
secreten per formar biopelículas. La cel·lulosa és el
més comú de compostos orgànics a la Terra. Al
voltant del 33 per cent de totes les plantes de
cel·lulosa és assumpte (el contingut de cel·lulosa de
cotó és de 90 per cent i la de la fusta és de 50 per
cent). Per a ús industrial, principalment de cel·lulosa
s'obté a partir de polpa de fusta i el cotó.S'utilitza
principalment per produir cartró i paper;, en menor
mesura, que es converteix en una gran varietat de
productes derivats com el cel·lofana i raió. Alguns
animals, especialment remugants i tèrmits, poden
digerir la cel·lulosa amb l'ajuda desimbiòtica de
microorganismes que viuen en les seves entranyes.
La cel·lulosa no és digerible pels éssers humans i és
sovint esmentat com "fibra dietètica" o "tosc",
actuant com un hidròfil agent de càrrega dels
excrements.
Història
Cel·lulosa va ser descobert en 1838 pel químic francès Anselme Payen, que és aïllat a partir de matèria vegetal i es
va determinar la seva fórmula química. La cel·lulosa es va utilitzar per produir el primer èxit de polímer
termoplàstic, el cel·luloide, per Hyatt Manufacturing Company en 1870. Hermann Staudingerdeterminat l'estructura
de polímer de cel·lulosa 1920. El compost va ser sintetitzat químicament (sense l'ús de qualsevol biològicament
derivats d'enzims) en 1992, per Kobayashi i • la Shodan.

32. Cel·lulosa 30
Els productes comercials
La cel·lulosa és el principal constituent de paper i cartró i dels tèxtils de cotó, lli i altres fibers vegetals. La cel·lulosa
pot convertir-se en cel·lofana, una prima pel·lícula transparent, i en raió, una fibra important que s'ha utilitzat per als
productes tèxtils des de principis del segle 20. Tant el raió i el cel·lofana que es coneix com "fibers de cel·lulosa
regenerada", que són idèntiques a les de cel·lulosa en l'estructura química i en general són fetes de viscosa, un viscós
solució a partir de la cel·lulosa. Un fet més recent i el medi ambient mètode per produir raió és la Lyocell procés. La
cel·lulosa és utilitzada en el laboratori com la fase estacionària de cromatografia en capa fina. És la matèria primera
en la fabricació denitrocel·lulòsic (nitrat de cel·lulosa), que va ser històricament utilitzada en la pólvora sense fum, i
com la base material de cel·luloideutilitzat per a la pel·lícula fotogràfica i pel·lícules fins a mitjans de la dècada de
1930. Aïllament de cel·lulosa a partir de reciclatge de paper premsa s'està convertint en un popular com
ambientalment preferibles els materialsb d'aïllament d'edificis. La cel·lulosa es fa servir per fer hidròfil molt
absorbent i esponges, així com soluble en aigua adhesius i aglutinants com ara metil cel·lulosa i carboximetil
cel·lulosa que s'utilitzen en el paper tapís la pasta. Cel·lulosa microcristal (E460i) i cel·lulosa en pols (E460ii)
s'utilitzen com a farciment inactiu en comprimits i com espessidors i estabilitzants en aliments processats.
Font de cel·lulosa i els cultius energètics
Els principals combustibles component de productes no alimentaris dels cultius energètics és la cel·lulosa, amb la
lignina segon. No alimentaris cultius energètics són més eficients que els cultius energètics comestibles (que tenen
un gran midó component), però encara competir amb els cultius alimentaris de terres agrícoles i els recursos hídrics,
típica d'aliments no inclouen els cultius energètics cànem industrial, Mill, Miscanthus , Salix (salze), i Populus
(álamos) espècies. Algunes bacteris poden convertir la cel·lulosa en etanol que pot ser utilitzat com a combustible,
vegeu etanol cel·lulosa.
Estructura i propietats
La cel·lulosa no té sabor, és inodor, és hidròfil, és insoluble a l'aigua i la majoria dedissolvents orgànics, és quiral i és
biodegradable. La cel·lulosa s'obté a partir de D-glucosa unitats, que es condensen a través d'β (1 → 4)
-GLUCOSIDASE bons. Aquesta relació contrasta amb motiu que α (1 → 4)-GLUCOSIDASE bons present en el
midó, glicogen, i altres hidrats de carboni. La cel·lulosa és un polímer de cadena recta: a diferència de midó, no es
produeix l'espiral, i la molècula adopta una extensa i força dura-com vara de conformació. Els múltiples grups
hidroxil a la glucosa a partir de residus d'una cadena de bons d'hidrogen amb molècules d'oxigen en una altra cadena,
la celebració de les cadenes fermament junto al costat de l'altra i formant microfibrils amb altaresistència a la tracció.
Aquesta força és important en les parets cel·lulars, on són de mallaen una matriu d'hidrats de carboni, que confereix
rigidesa a les cèl·lules de les plantes. En comparació amb el midó, la cel·lulosa és també molt més cristal·lí. Atès que
el midó se sotmet a una cristal·lina a amorfa de transició quan s'escalfa més enllà de 60-70 ° C a l'aigua (com en la
cuina), cel·lulosa requereix una temperatura de 320 ° C i la pressió de 25MPa a ser amorf en l'aigua. Químicament, la
cel·lulosa es poden desglossar en les seves unitats de glucosa pel tractament amb concentrats d'àcids a altes
temperatures. Moltes propietats de la cel·lulosa depèn del seu grau de polimerització o la longitud de la cadena, el
nombre d'unitats de glucosa que composen una molècula de polímer. Cel·lulosa de polpa de fusta típic de la cadena
ha longituds d'entre 300 i 1700 unitats; cotó i altres fibers vegetals, així com la cel·lulosa bacteriana tenen longituds
de cadena que van des de 800 a 10.000 unitats [5]. Molècules molt petites amb la longitud de la cadena resultant de
trencar la cel·lulosa que es coneix com cellodextrins, en contrast amb la llarga cadena de cel·lulosa, cellodextrins
solen ser soluble en aigua i en dissolvents orgànics. Planta de derivats de cel·lulosa és en general estan contaminats
amb la hemicel·lulosa, lignina, pectina i altres substàncies, mentre que lacel·lulosa microbiana és molt pur, té un molt
més gran contingut d'aigua, i es compon de llargues cadenes.

33. Cel·lulosa 31
Assaig de cel·lulosa
Tenint en compte d'una cel·lulosa que contenen material, la part que no es dissol en un 17,5% de solució d'hidròxid
de sodi a 20 ° C és α cel·lulosa, que és cel·lulosa. L'acidificació de l'extracte precipitats β cel·lulosa. La part que es
dissol en base, però no precipitat amb àcid γ ésla cel·lulosa. La cel·lulosa pot analitzar utilitzant un mètode descrit
per Updegraff el 1969, on la fibra es dissol en àcid acètic i àcid nítric per eliminar la lignina, hemicel·lulosa i
xylosans. La cel·lulosa resultant se li permet reaccionar amb anthrone en àcid sulfúric. El compost resultant és de
color analitzar per espectrofotometria en una longitud d'ona d'aproximadament 635 nm. A més, la cel·lulosa està
representat per la diferència entre la fibra detergent àcid (FDA) i lignina detergent àcid (ADL).
Biosíntesi
En les plantes vasculars de cel·lulosa se sintetitza en la membrana plasmàtica per d'roseta terminal complexos
(RTC's). El RTC es la hexameric estructures de proteïnes, aproximadament 25 nm de diàmetre, que contenen la
cel·lulosa sintasa sintetitzar els enzims que la persona les cadenes de cel·lulosa. Cada RTC flotadors a la cel·la de la
membrana plasmàtica i "spins" un microfibril a la paret de la cèl·lula. El RTC de contenir almenys tres diferents
synthases cel·lulosa, codificades pels gens Cessa,a un desconegut estequiometria. Conjunts separats de Cessa gens
estan implicats en l'ensenyament primari i secundari de la paret cel·lular biosíntesi. Cel·lulosa sintasa
utilitzaUDP-D-glucosa per a generar precursors microcristal cel·lulosa. Síntesi de cel·lulosa requereix la cadena
d'iniciació i de elongació, i els dos processos estan separats. Cessaglucosiltransferasa inicia la polimerització de
cel·lulosa utilitzant un esteroides primer,sitosterol-beta-glucòsid, i UDP-glucosa. A cel.lulases pot funcionar a
trencar la cartilla de la maduresa cadena.
Repartiment (cellulolysis)
Cellulolysis és el procés de trencar la cel·lulosa polisacàrids més petits anomenats cellodextrins completament o en
unitats de glucosa, que és una hidròlisi de reacció. Donat que les molècules de cel·lulosa es fixen fortament l'un a
l'altre, cellulolysis és relativament difícil en comparació amb el desglossament d'altres polisacàrids. Mamífers no
tenen la capacitat de trencar la cel·lulosa directament. Alguns remugants com vaques i ovelles contenir certs
simbiòticabacteris anaeròbies (com Cellulomonas) en la flora de la paret intestinal, i aquests bacteris produeixen
enzims que descomponen la cel·lulosa, el desglossament de productes són després utilitzats pels mamífers. De la
mateixa manera, la reducció de les tèrmits contenen en el seu hindguts determinats flagel·lats protozoarios que
produeixen aquestes enzims; superior tèrmits contenen bacteris per al treball. Fongs, en la naturalesa que són
responsables per al reciclatge de nutrients, també són capaços de descompondre la cel·lulosa. Els enzims s'utilitzen
per trencar el vincle GLUCOSIDASE en cel·lulosa són glucòsid hydrolases incloent dament-actuant cel.lulases i
EXO-actuant GLUCOSIDASE. Aquestes enzims són secretades en general com a part de multienzyme complexos
que poden incloure dockerins i cel·lulosa vinculant mòduls, que són complexos, en alguns casos, a què es refereix
com cellulosomes.
Hemicel·lulosa
Hemicel·lulosa és un polisacàrid relacionats amb la cel·lulosa que comprèn ca. 20% de la biomassa de la majoria de
les plantes. En contrast amb la cel·lulosa, hemicel·lulosa es deriva de diversos sucres més de glucosa, especialment
xilosa, sinó també mans, galactosa, ramnosa, i ARABINAN. Hemicel·lulosa consta de les cadenes més curt - al
voltant de 200 unitats de sucre en lloc de 7.000 a 15.000 molècules de glucosa a la mitjana del polímer de cel·lulosa.
A més, la hemicel·lulosa és ramificada, mentre que la cel·lulosa és unbranched.

34. Cel·lulosa 32
Derivats
Els grups hidroxil de la cel·lulosa pot ser parcial o totalment reaccionat amb diferents reactius per a pagar productes
derivats amb propietats útils. Cel·lulosa èsters i èters de cel·lulosa són els més importants materials comercials. En
principi, encara que no siempre en les actuals pràctiques industrials, polímers de cel·lulosa, són recursos renovables.
Entre els èsters són acetat de cel·lulosa i triacetato de cel·lulosa, que són el cinema i la fibra de formació dels
materials que es troben una varietat d'usos. L'èster inorgànic de nitrocel·lulòsic va ser inicialment utilitzat com un
explosiu i va ser una de les primeres pel·lícules que formen el material. Incloure els derivats de èter:
• Etilcel·lulosa, una insoluble en aigua comercial termoplàstic utilitzat en els revestiments, tintes, carpetes, i
d'alliberament controlada de drogues comprimits
• Metilcel·lulosa
• Hidroxipropil cel·lulosa
• Carboximetil cel·lulosa
• Hidroxipropil metil cel·lulosa, E464, utilitzat com un modificador de la viscositat, agent gelificant, la formació
d'escuma i agent aglutinant
• Hidroxietil cel·lulosa de metil, utilitzat en la producció de pel·lícules de cel·lulosa
Açò és un esborrany sobre bioquímica. Amplieu-lo
[1]
(citant les fonts).
Referències
[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Cel%C2%B7lulosa
Glicogen
Estructura molecular del glicogen. Es tracta d'un polímer d'hexoses.
El glicogen o glucogen és un
polisacàrid de reserva energètica dels
animals, format per cadenes
ramificades de glucosa; és soluble en
aigua, en la qual forma dispersions
col·loïdals. Abunda al fetge i al
múscul.

35. Glicogen 33
Estructura del glicogen
Ramificació del glicogen.
La seva estructura s'assembla a la de
l'amilopectina en el midó, encara que molt més
ramificada que aquesta. Està formada per
diverses cadenes que contenen de 12 a 18
unitats de -glucoses formades per enllaços
glicosídics 1,4; un dels extrems d'aquesta
cadena s'uneix a la següent cadena mitjançant
un enllaç -1,6-glicosídic, tal com succeeix en
l'amilopectina.
Una sola molècula de glicogen pot contenir
més de 120.000 molècules de glucosa.
La importància que el glicogen sigui una
molècula tan ramificada és a causa que:
• La ramificació augmenta la seva solubilitat.
• La ramificació permet l'abundància de
residus de glucosa no reductors que seran
els llocs d'unió dels enzims glucogen
fosforilasa i glucogen sintetasa, és a dir, les
ramificacions faciliten tant la velocitat de
síntesi com la de degradació del glicogen.
El glicogen és el polisacàrid de reserva
energètica en els animals que s'emmagatzema
al fetge (10% de la massa hepàtica) i als
músculs (1% de la massa muscular) dels vertebrats. A més, poden trobar-se petites quantitats de glicogen a certes
cèl·lules glial del cervell.
Gràcies a la capacitat d'emmagatzemament de glicogen, es redueixen al màxim els canvis de pressió osmòtica que la
glucosa lliure ocasionaria tant en l'interior de la cèl·lula com en el medi extracel·lular.
Quan l'organisme o la cèl·lula requereixen d'un aport energètic d'emergència, com en els casos de estrès o alerta, el
glicogen es degrada novament a glucosa, que queda disponible per al metabolisme energètic (glicòlisi i cicle de
Krebs).
Al fetge la conversió de glucosa emmagatzemada en forma de glicogen a glucosa lliure en sang, està regulada per
l'hormona glucagó i adrenalina. El glucogen hepàtic és la principal font de glucosa sanguínia, sobretot entre àpats.
El glucogen contingut als músculs és per proveir d'energia el procés de contracció muscular.
El glucogen s'emmagatzema dins de vacúols al citoplasma de les cèl·lules que l'utilitzen per a la glicòlisi. Aquests
vacúols contenen els enzims necessaris per a la hidròlisi de glicogen a glucosa.

36. Glicogen 34
Metabolisme del glucogen
Gliconeogènesi
La síntesi de glicogen a partir de glucosa s'anomena gluconeogènesi i es produeix gràcies a l'enzim glucogen
sintetasa. L'addició d'una molècula de glucosa al glucogen consumeix dos enllaços d'alta energia: una de procedent
de l'ATP i una altra que procedeix de l'UTP.
La síntesi del glucogen té lloc en diversos passos:
• En primer lloc, la glucosa és transformada en glucosa-6-fosfat, gastant una molècula d'ATP.
Glucosa + ATP → glucosa-6-P + ADP
• A continuació es transforma la glucosa-6-fosfat en glucosa-1-fosfat
Glucosa -6-P → glucosa-1-P
• Es transforma la glucosa-1-fosfat en UDP-glucosa, amb la despesa d'un UTP.
Glucosa -1-P + UTP → UDP-glucosa + PPi
• La glicogen sintetasa va unint UDP-glucosa per formar el glucogen.
(Glucosa )n + UDP-glucosa → (glucosa)n+1 + UDP
• Per una reacció de ruptura de les trioses passa a fructosa 1-6 difosfat a fosfat d'hidroxicetona (o a gliceraldehid-3
fosfat).
Glicogenòlisi
A causa de l'estructura tan ramificada del glicogen , permet l'obtenció de molècules de glucosa en el moment que es
necessita. L'enzim glicogen fosforilasa va traient glucoses d'una branca del glucogen fins a deixar 4 molècules de
glucosa en la branca, la glicantransferasa pren tres d'aquestes glucoses i les transfereix a la branca principal i
finalment, l'enzim desramificant treu la molècula de glucosa sobrant en la reacció.
Enzims de la glicogenòlisi
En la glicogenòlisi participen dos enzims:
• La glucogen fosforilasa, que catalitza la fósforolisis o escissió fosforolítica dels enllaços alfa 1-4 glicosídicos, que
consisteix en la separació seqüencial de restes de glucosa des de l'extrem no reductor, segons la reacció:
(Glucosa)
n
+ Pi3 → (Glucosa) n-1 + glucosa-1-P.
Aquesta reacció és energèticament més favorable per a la cèl·lula si es compara amb la hidròlisi.
• Enzim desramificant del glucogen. La glicogen fosforilasa no pot escindir els enllaços O-glicosídics en alfa(1-6).
L'enzim desramificant del glucogen té dues activitats: alfa(1-4) glicosil transferasa que transfereix cada unitat de
trisacàrid en l'extrem no reductor i també elimina les ramificacions pels enllaços alfa 1-6 glicosídics:
Glucosa-6-P. + H
2
O
2
→ glucosa + Pi

37. Glicogen 35
Regulació de la gliconeogènesi i la glicogenòlisi
La regulació del metabolisme del glucogen s'executa a través dels dos enzims; la glucogen sintetasa que participa en
la seva síntesi, i la glicogen fosforilasa en la degradació.
• La glicogen sintetasa té dues formes: glicogen sintetasa I (independent de la presència de glucosa 6 fosfat per a
la seva acció), que no està fosforilada i és activa, i la glicogen sintetasa D (dependent de la presència de glucosa
6 fosfat per a la seva acció), que està fosforilada i és menys activa.
• L'altre enzim, la glucogen fosforilasa, també té dues formes: glicogen fosforilasa b, menys activa, que no està
fosforilada i la glicogen fosforilasa a, activa, que està fosforilada.
Tant la glicogen sintetasa com la glicogen fosforilasa es regulen per un mecanisme de modificació covalent.
Les hormones adrenalina i glucagó activen les proteïnes quinases que fosforilen ambdós enzims, provocant activació
de la glucogen fosforilasa, estimulant la degradació del glucogen; mentre que la glucogen sintetasa disminueix la
seva activitat, el que inhibeix la síntesi de glucogen.
L'hormona insulina provoca la desfosforilació dels enzims, en conseqüència la glucogen fosforilasa es fa menys
activa, i la glucogen sintetasa s'activa, el que afavoreix la síntesi de glicogen.
És a dir, que hormones com l'adrenalina i el glucagó afavoreixen la degradació del glucogen, mentre que la insulina
estimula la seva síntesi.
Trastorns metabòlics
Les glicogenosis o trastorns del metabolisme del glucogen són un conjunt de nou malalties genètiques, la majoria
hereditàries, que afecten la via de formació del glucogen i les de la seva utilització.
Articles relacionats
• Cèl·lula cloragògena.
• Hepatòcit.
• Malaltia de Danon.
Enllaços externs
• Metabolisme del glucogen
[1]
(castellà)
• The chemical logic behind glycogen synthesis
[2]
(anglès)
Referències
[1] http://grupos.unican.es/asignaturabioquimica/documentos/Dolores/Tema17-07.pdf
[2] http://www.ufp.pt/~pedros/bq/glycogen.htm

38. Midó 36
Midó
El midó és, juntament amb el glicogen, un homopolisacàrid de funció de reserva energètica a l'estar format
d'anòmers α de glucosa cosa que li permet hidrolitzar-se fàcilment alliberant els monosacàrids quan sigui necessari.
Com els altres polisacàrids, no és soluble en l'aigua. Açò li permet una idonietat davant els monosacàrids i disacàrids
perquè la concentració de les cèl·lules en què es troben es manté inalterada i s'eviten problemes osmòtics.
El midó es troba en els amiloplasts de les cèl·lules vegetals, sobretot en les llavors, les arrels i les tiges. També
apareix en alguns protoctists.
El midó es compon en realitat de dues o tres molècules:
• Amilosa: Està formada per α-D-glucopiranoses unides mitjançant enllaços (1→4) en una cadena sense ramificar.
Aquesta cadena adopta una disposició helicoïdal i té sis monòmers per cada volta d'hèlix.
• Amilopectina: També està constituïda per α-D-glucopiranoses, encara que forma una cadena ramificada en la
qual hi ha unions (1→4), com en el cas anterior, i enllaços (1→6) que originen llocs de ramificació cada dotze
monòmers.
La proporció entre aquests dos components varia segons l'organisme en el qual es trobi.
El midó constitueix la principal font glicídica de l'alimentació humana, ja que és un dels aliments bàsics de la dieta.
Abunda en els productes de consum diari, com ara les patates, els cereals, els llegums o el pa, i la seva hidròlisi, que
es du a terme durant el procés digestiu, permet obtenir una gran quantitat de molècules de glucosa.
Quitina
La quitina és un dels components principals de les parets cel·lulars dels fongs, del resistent exoesquelet que tenen la
majoria dels insectes i altres artròpodes, i alguns altres animals.
És un polisacàrid, compost d'unitats d'acetilglucosamina (exactament, N-acetil-D-glucos-2-amina). Aquestes estan
unides entre sí amb enllaços β-1,4, de la mateixa forma que les unitats de glucosa componen la cel·lulosa. Així, es
pot pensar en la quitina com a cel·lulosa amb el grup hidroxil de cada monòmer reemplaçat per un grup
d'acetilamina. Açò permet un increment dels enllaços d'hidrogen amb els polímers adjacents, donant-li al material
una major resistència.
És el segon polímer natural més abundant després de la cel·lulosa. S'usa com a agent floculant per a tractaments
d'aigües, com a agent per a curar ferides, com a espesseïdor i estabilitzador en aliments i medicaments, com a resina
bescanviadora de ions. És altament insoluble en aigua i en solvents orgànics degut als enllaços d'hidrogen que
presenta la molècula. La quitina es torna soluble en àcids minerals diluïts quan perd l'acetil del grup acetilamino,
convertint-se en quitosana. Presenta un interès tecnològic, aprofitat ja pel luthier Stradivarius per envernissar els seus
instruments musicals. Actualment s'estan realitzant proves industrials per la fabricació de materials substitutoris dels
plàstics, aprofitant les característiques de ser renovable i biodegradable.
Contrari al que generalment se sol pensar, la quitina no forma part de les petxines dels mol·luscs del gènere
Gastropoda. Aquestes estan formades per una combinació de nacre, conquiolina, aragonita i carbonat càlcic.
El terme quitina deriva del mot grec χιτών, que significa túnica, fent-hi referència a la seua duresa.

39. Article Sources and Contributors 37
Article Sources and Contributors
Glúcid Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6309625 Contribuïdors: Bestiasonica, Enric, Jordicollcosta, Leptictidium, Lohen11, Mgclape, Peer, Pepetps, Pere prlpz, Qllach, 8
anonymous edits
Ribosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6255938 Contribuïdors: Leptictidium
Desoxiribosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6209657 Contribuïdors: BQmUB2009163, Bestiasonica, Mgclape, ToniSagSau
Fructosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=5754927 Contribuïdors: Aidan, BQmUB2009115, Bufalo 1973, Capgròs, CommonsDelinker, Hei hei, Joanjoc, Llull, Renato Caniatti,
ToNToNi, Vriullop
Glucosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6323518 Contribuïdors: Bestiasonica, Capgròs, Fajardoalacant, Hei hei, Imartin6, Joanjoc, Jordicollcosta, Llull, Lohen11, Loupeter,
SilviaCatalán, ToNToNi, Vanderflauen, Victor M. Vicente Selvas, Vriullop, 7 anonymous edits
Galactosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=5629513 Contribuïdors: Capgròs, XaviSiC, 3 anonymous edits
Lactosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6251693 Contribuïdors: Barcelona, Capgròs, Edustus, Toni91, XaviSiC, 5 anonymous edits
Maltosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6253508 Contribuïdors: Davidpar, Oriolvallverdu26, Qllach, Slastic, 1 anonymous edits
Sacarosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=5886564 Contribuïdors: Aleator, Capgròs, Javierito92, Joanjoc, Jordicollcosta, Osias, Slastic, Viktor, Xavierc, 2 anonymous edits
Cel·lulosa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=5889271 Contribuïdors: Antoni Salvà, Bestiasonica, Capgròs, Joanjoc, Lohen11, Natalia22, Pepetps, Ssola, 8 anonymous edits
Glicogen Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6197115 Contribuïdors: Bestiasonica, Jmarchn, Jordicollcosta, 1 anonymous edits
Midó Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6333748 Contribuïdors: Capgròs, Guillem d'Occam, Jmarchn, Jolle, Mbosch, Pepetps, SMP, 11 anonymous edits
Quitina Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=6203078 Contribuïdors: Bestiasonica, Capgròs, Jordicollcosta, Jsoler, Pepetps, Sax, 5 anonymous edits

40. Image Sources, Licenses and Contributors 38
Image Sources, Licenses and Contributors
Fitxer:Nuvola apps edu miscellaneous.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Nuvola_apps_edu_miscellaneous.png Llicència: desconegut Contribuïdors: Alno, Alphax,
Augiasstallputzer, Bobarino, Cwbm (commons), Kimse, Martin Kraus, Pseudomoi, Rocket000, Stannered, WikipediaMaster, Wutsje, Ysangkok, 3 anonymous edits
Fitxer:Sugar White.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Sugar_White.jpg Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: Donovan Govan.
Fitxer:D-glucose color coded.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-glucose_color_coded.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Original uploader was
ClockworkSoul at en.wikipedia
Fitxer:Alpha-D-glucopyranose-2D-skeletal.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Alpha-D-glucopyranose-2D-skeletal.png Llicència: Public Domain Contribuïdors:
Benjah-bmm27, Wickey-nl
Fitxer:Beta-D-glucopyranose-2D-skeletal.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-glucopyranose-2D-skeletal.png Llicència: Public Domain Contribuïdors:
Benjah-bmm27, Wickey-nl
Fitxer:Ribofuranose-2D-skeletal.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Ribofuranose-2D-skeletal.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:Benjah-bmm27
Imatge:AlphaHelixBALL.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:AlphaHelixBALL.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: Pinguin.tk,
TimVickers, WillowW
Imatge:ViquiCat.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:ViquiCat.svg Llicència: logo Contribuïdors: Ebrenc, Rocket000
image:Deoxyribose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Deoxyribose.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: E rulez, Edgar181, NEUROtiker,
Sunridin
Image:Deoxyribose1.PNG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Deoxyribose1.PNG Llicència: Public Domain Contribuïdors: Akane700
Fitxer:Fructose.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Fructose.svg Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 2.5 Contribuïdors: Edgar181, Sunridin
Fitxer:Alpha-d-fructose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Alpha-d-fructose.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: Edgar181, Magister
Mathematicae, OsamaK, Rob Hooft
Fitxer:Beta-d-fructose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-d-fructose.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: Edgar181, Magister
Mathematicae, Rob Hooft
Fitxer:Beta-L-fructosa.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-L-fructosa.png Llicència: desconegut Contribuïdors: Hei hei, Joanjoc, Llull
Fitxer:relativesweetness.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Relativesweetness.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Ewen
Fitxer:Fruits.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Fruits.jpg Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 2.5 Contribuïdors: User:bertilvidet
Fitxer:sucrase.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Sucrase.jpg Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: NuFS, San Jose State University
Fitxer:Fructose-glycogen.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Fructose-glycogen.jpg Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: NuFS, San Jose State
University
Fitxer:Fructose-triglyceride.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Fructose-triglyceride.jpg Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: NuFS San Jose
State University
Fitxer:Beta-D-Glucose.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-Glucose.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:Yikrazuul
Fitxer:Beta-D-glucopyranose-3D-balls.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-glucopyranose-3D-balls.png Llicència: Public Domain Contribuïdors:
Benjah-bmm27
Fitxer:Beta-D-glucose-3D-vdW.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-glucose-3D-vdW.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:Glucose Fisher to Haworth.gif Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Glucose_Fisher_to_Haworth.gif Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors:
User:Wikimuzg
Fitxer:D-glucose-chain-2D-skeletal-numbers.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-glucose-chain-2D-skeletal-numbers.png Llicència: Public Domain Contribuïdors:
Benjah-bmm27
Fitxer:D-glucose-chain-2D-Fischer.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-glucose-chain-2D-Fischer.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:D-glucose-chain-3D-balls.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-glucose-chain-3D-balls.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:D-glucose-chain-3D-vdW.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-glucose-chain-3D-vdW.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:Alpha-D-glucose-3D-sticks.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Alpha-D-glucose-3D-sticks.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:Beta-D-glucose-3D-sticks.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-glucose-3D-sticks.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27
Fitxer:Glucose equilibrium.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Glucose_equilibrium.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Calvero.
Fitxer:Cellulose-2D-skeletal.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Cellulose-2D-skeletal.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27, Edgar181,
Slashme
image:Beta-D-Glucopyranose.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-Glucopyranose.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:NEUROtiker
image:Beta-D-Glucose-6-phosphat.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Beta-D-Glucose-6-phosphat.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:NEUROtiker
image:Biochem_reaction_arrow_foward_YYNN_horiz_med.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Biochem_reaction_arrow_foward_YYNN_horiz_med.png Llicència:
GNU Free Documentation License Contribuïdors: Richard Wheeler (Zephyris)
Fitxer:D-galactose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:D-galactose.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: User:Rob Hooft
Fitxer:Lactose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Lactose.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: BorisTM, Calvero, Edgar181, Roo72
Fitxer:Lactose color.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Lactose_color.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: BLueFiSH.as, Calvero, Commander Keane,
Edgar181, Rosarinagazo
Fitxer:Maltose cyclic horizontal.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Maltose_cyclic_horizontal.png Llicència: Creative Commons Attribution 3.0 Contribuïdors:
User:Physchim62
Fitxer:Sucrose.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Sucrose.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Calvero, Edgar181, Fbd, Jodo, Joolz
Fitxer:Sucrose.gif Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Sucrose.gif Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 2.5 Contribuïdors: User:RedAndr
Image:Tango Globe of Letters.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Tango_Globe_of_Letters.svg Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 2.5
Contribuïdors: User:Jon Harald Søby
Fitxer:Cellulose-2D-skeletal.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Cellulose-2D-skeletal.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:Slashme
Fitxer:Cellulose-3D-balls.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Cellulose-3D-balls.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Benjah-bmm27, Edgar181
Fitxer:Glykogen.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Glykogen.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: User:NEUROtiker
Fitxer:Glycogen.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Glycogen.png Llicència: Public Domain Contribuïdors: Maksim, PatríciaR, 1 anonymous edits

41. Llicència 39
Llicència
Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported
http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/