1. PAISATGISTES ANGLESOS ESCOLA DE BARBIZON ESCOLA D’OLOT Constable, Turner, Blake Corot, Th. Rousseau, Millet Berga i Boix, J. Vayreda, M. Vayreda

2. Pintura romàntica anglesa El paisatge romàntic va sobresortir a Anglaterra, a principis del segle XIX, de la mà de John Constable y Joseph Mallord William Turner. Ambdós artistes, tot i d’estils netament diferents, miraven de plasmar els efectes de la llum i de la atmosfera. Els llenços de Constable son poètics i expressen la cultivada suavitat del camp anglès, tot i el seu enfocament objectiu i científic, ja que al pintor l’atreia pintar a l’aire lliure on feia nombrosos estudis de las formacions dels núvols i prenia notes de les condicions lumíniques i climatològiques. A més, Turner buscà el sublim de la naturalesa, tot pintant catastròfiques tempestes de neu o plasmant els elements —terra, aire, foc i aigua— d’una manera borrosa, quasi abstracta. La seva manera de dissoldre las formes en la llum i en transparències de color tindria gran importància en el desenvolupament de la pintura impressionista francesa. A més d’aquest dos pintors eminentment paisatgistes, cal també esmentar el pintor visionari W. Blake.

3. J. Constable La catedral de Salisbury. 1831 Vista d’Epson. 1809 Estudi de núvols. 1822 Harnham Ridge, Salisbury 1820 o 1829 De dham Lock . 1817 11 ’ 4 x 23 ’ mm

4. J. M. W. Turner Sortida de sol al castell de Norham . Forn de calç a Coalbrookdale. Castell de Caernarvon. 1845 1797 1798 Vaixell de pesca entrant Allau als Grisons. 1810 Erupció a l’illa de S. Vincent. 1815 al port de Calais. 1803

5. Altres obres Vora del mar. 1828 El Tàmesi al pont de Waterloo. 1830-35 El darrer viatge del Temerari. 1838 Tempesta de neu. 1842 Pluja, vapor i velocitat. 1844

6. W. Blake Déu i els dimonis La creació d’Adam Déu jutjant Adam Satan exultant, sobre Eva El Blasfem La mort de la Verge

7. Escola de Barbizon Grup de pintors paisatgistes designats despectivament amb aquest nom, que s'aplegaven en aquest poble i que, admiradors dels paisatges de Constable, van intentar renovar el gènere del paisatge a mitjan segle XIX. Per entendre com n'era, de revolucionària, la seva actitud, només cal fixar-nos en l'opinió que en tenia el president del Saló Anual de Pintura de París, quan deia: “ Això és pintura de demòcrates, d'homes que no es canvien de roba i que es volen imposar a la gent del món. Aquest art em desagrada i em disgusta ” . Els principals representants són Corot, Daubigny i Millet en l'última etapa de la seva vida. Poden ser considerats precedents i precursors del paisatge impressionista.

8. C. Corot La Catedral de Mantes 1865-69 Vista de G è nova des del Passeig d’Acqua Sola. 1834 Pagesos sota els arbres, a l’alba c. 1840-45

9. Th. Rousseau Sota els bedolls, 1842-43 Temps de primavera, 1860 Roures de la Gorja d’Apremont c. 1850-52

10. Escola d’Olot No és fàcil definir estilísticament l’Escola d’Olot, ja que la ciutat estava força aïllada dels corrents artístics de l’època. Així, Joaquim Vayreda, format a Barcelona i coneixedor de l’art que es desenvolupava a París, aportà l’estil après amb el seu mestre Martí Alsina de filiació realista i Josep Berga l’autodidactisme de la pintura a l’aire lliure, així com un seguit d’iniciatives quant la temàtica: postes de sol, camps de fajol, ... El seu ideari estètic no és renovador: l’actitud de J. Vayreda i de Berga davant la natura era d’observació, segons “ les lleys naturals que Déu dictà als homens ” com constatava Berga, però no com una simple còpia, sinó embellint-la . Per a ells l’art estava inqüestionablement lligat a la religió; no responia a posicions realistes com l’Escola de Barbizon, tot i que pot semblar que tinguin punts en comú. L’Escola de Barbizon va ser una punta de llança d’una tendència pictòrica europea que també es va desenvolupar en altres indrets del continent, com al grup danès de Skagen, l’anglès de Norwich o el belga de Tervueren. Per la seva proximitat geogràfica, Barbizon és el referent dels pintors olotins que n’agafen la forma. En tots aquests grups el món rural, el paisatge, és el seu tema preferit per la facilitat d’obtenir una gran riquesa de matisos cromàtics i per les possibilitats compositives d’aiguamolls, conreus, pastures, reflexos aquàtics i atmosfèrics. La seva temàtica es refereix al paisatge i a la figura, sobretot dins del gènere de la pintura costumista. Cal tenir en compte aquest tret, ja que Marian Vayreda, relacionat també amb l’Escola d’Olot, de fet va per uns camins diferents, més propers als postulats natzarens que als trets realistes dels altres dos.

11. De manera que es pot concloure que la supeditació de l’art a la religió és el vincle que uneix Joaquim Vayreda i Josep Berga amb Marian. Les diferències rauen sobretot en l’assumpte, és a dir en el motiu, ja que el tema és el mateix: la creació divina, representada en paisatges tranquils o en el costumisme de la vida senzilla de la pagesia per uns, o en la grandesa dels fets històrics d’arrel religiosa per l’altre. Inicialment no va tenir gaire pes en el conjunt de la pintura catalana de l’època, però a partir d’una exposició celebrada a Sitges l’any 1892, l’Escola d’Olot comença a formar part de l’escola catalana de pintura, però en la creença que era una via en procés d’extinció. Ja a finals de la dècada dels 70, a Olot es van fer diverses exposicions d’arts plàstiques, on hi exposaren el bo i millor dels pintors catalans, juntament amb els olotins. Segurament la figura de Joaquim Vayreda no n’era aliena ja que els seus contactes amb els cercles artístics barcelonins influirien en convertir Olot, al menys temporalment, en la “Meca de l’art català”, on la natura que envoltava la ciutat era el seu principal reclam. En relació amb les tendències del panorama artístic català, els germans Vayreda y Berga van ser socis del cercle Artístic de Sant Lluc barceloní, que no es destacava precisament pel seu progressisme, ni en el camp social ni en l’artístic.

12. J. Berga i Boix El Mir, 1910 . 60x92 cm S/t Camp de fajol, 1897 . 26x36’5 cm Aplec, 1886 . 61’6x100 cm

13. J. Vayreda Camp de fajol, 1892. 61x115cm Arbreda i aiguamoll, 1885-90. 51x80’5 cm Contrallum amb filadora, nena i ramat, 1877 70’5x48’5 cm

14. M. Vayreda Un combregar a muntanya, 1887 225x161 cm J i M Vayreda. Les bugaderes, 1883 72x92’5 cm Santa Rosalia, 1901. 124x78 cm