1. COMENTARI DE TEXT
“-Considera –digué Sòcrates- si pel que fa a les conseqüències del
que dèiem, opines igual que jo. Perquè a mi em sembla que, si
existeix alguna cosa bella fora del bell en si, no podrà ser bella per
cap altra causa si no és pel fet de participar en aquell bell en si. I el
mateix dic sobre tots els altres casos. Estàs d’acord sobre aquesta
mena de causa?
-Hi estic d’acord.
-Si és així -féu ell-, no entenc ni puc comprendre aquelles altres
causes dels savis, sinó que, si algú em diu que qualsevulla cosa és
bella perquè té un color ufanós, o per la seva figura, o per
qualsevulla raó d’aquestes, les deixo córrer totes, ja que tot plegat
només em causa confusió, i em quedo amb la convicció simple,
elemental i potser ingènua, que una cosa és bella només per la
presència o comunicació d’aquell bell en si, sigui quina sigui la
circumstància i la manera com això es produeixi. Perquè sobre
aquest particular no estic en disposició de fer-m’hi fort; en canvi, sí
en el fet que és per la bellesa que totes les coses belles són belles.”
PLATÓ, Fedó (100c-d)
1.Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades.
En aquest fragment del Fedó, Plató explica a partir d’un exemple (la bellesa,
en aquest cas) el què són les Idees, és a dir, allò que fa que una cosa sigui
el que és. Així doncs, la idea de la bellesa és la Bellesa en si, “allò que fa
que” les coses siguin belles, independentment del que pensem. I la nostra
opinió sobre la bellesa estarà equivocada si no expressa el que la Bellesa és
en si mateixa, ja que el que cadascú pensi no canviarà aquest concepte de
bellesa, degut a que es pot concebre com a tal i es pot anomenar bella. És
una manera de dir que, només els filòsofs poden conèixer la Bellesa i altres
Idees semblants, perquè han estat educats com Plató volia i s’han lliurat de
les falses opinions (doxa) que hom s’havia fet sobre tot això.
2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents
paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas:
a)“participar” fet d’expressar la relació dels particulars amb una Idea,
és a dir, assemblar-se a les Idees. Quant més ens assemblem, millors som.
b) “causa” és el perquè de les coses. Les Idees són causa de les coses.
3.Quines raons té Plató per afirmar que les qualitats de les coses
depenen de la participació en les idees? (Haureu de referir-vos als
aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents
encara que no apareguin explícitament en el text).
La relació entre idees i coses s’anomena amb diverses expressions. Des del
punt de vista de les coses, es diu que és una relació de participació i
1

2. d’imitació. Les coses participen de les idees, ja que les primeres imiten a
aquestes últimes. Per Plató, l’ànima és l’única que pot conèixer aquestes
idees, ja que defensava la divisió entre cos i ànima. L’ànima en un principi,
viu al món de les idees i per una falta moral és condemnada a unir-se al
cos. El cos és un càstig per a l’ànima: durant la vida de la persona l’ànima
s’ha d’anar purificant amb bones accions i coneixement. Si ho fa, en morir
el cos, l’ànima tornarà al món de les idees, si no, tornarà a unir-se a un
altre cos. Per això el pensament platònic defensa que no es pot buscar el
que ja es coneix perquè seria inútil, ni el que no es coneix perquè si no
sabríem el que busquem ni com ho hem trobat. En definitiva, no busquem
el que desconeixem; buscar és recordar el que ja coneixem: conèixer és
recordar. És a dir, la reminiscència és el record de l’ànima, ja que aquesta
recorda tot el que va conèixer en el món intel·ligible.
A més a més, l’ànima també és un factor important dintre del model polític
que volia implantar Plató. En els governants-filòsofs hi predominava l’ànima
racional (nous), en els guardians (guerrers) la irascible (thymos), i en el
artesans i llauradors, l’apetitiva (epithymia). La prudència, la fortalesa i la
temprança eren les seves virtuts, respectivament. Aquest projecte es tracta
d’una utopia política que el filòsof va considerar possible, amb la finalitat de
construir una ciutat ideal on la mort de Sòcrates no fos possible, ja que
quedà molt traumatitzat per la mort injusta del seu mestre l’any 399 aC. La
ciutat ideal de Plató ha de ser una ciutat justa i els ciutadans han de ser
virtuosos, és a dir, cada ciutadà ha d’aconseguir que la part racional (que és
prudent) guiï la part irascible (que ha de ser valerosa) i totes dues dominin
la part apetitiva (que així serà moderada). Qui ho aconsegueixi serà
harmoniós i just. Per tant, la justícia a l’Estat consisteix en que cada ciutadà
s’ocupi de la feina que li correspon sense interferir en la dels altres. El nivell
d’estament en el qual els ciutadans es situaven, depenia del seu grau de
coneixement, per al qual Plató establí un sistema educatiu amb l’objectiu
d’educar als futurs governants de la polis. Gràcies a aquest fet, Plató
construí l’Acadèmia (considerada la primera universitat occidental i on no
s’hi podia accedir sense saber geometria), on ensenyà tot el seu
pensament, com per exemple la dialèctica (procediment pel qual el filòsof
accedeix al Món intel·ligible i coneix de quina manera les Idees es troben
relaciones entre si.) La dialèctica fa servir un mètode discursiu ascendent:
les hipòtesis són allò en què el dialèctic es basa per arribar a un principi no
hipotètic. Per fer-ho, no recorre a imatges en absolut, en contraposició amb
els matemàtics.
Amb aquest model polític, Aristocles defensava l’Estat aristocràtic i no
democràtic, però sí que tenia uns aspectes fonamentals: primer de tot
l’educació, que per descomptat, és l’aspecte més important; l’eugenèsia
(“que els millors s’acoblin amb les millors tant com sigui possible; i els
pitjors, al contrari”); l’abolició de la família i de la propietat privada (només
els artesans tinguin propietat privada i família. Les altres classes no, els
guardians, però, podien mantenir relacions sexuals i fills quan sigués
prescrit) per a garantir la igualtat i la concòrdia entre tots; i per últim, la
igualtat de la dona (considerava que a la ciutat no hi havia cap funció
específica per a homes com a homes ni de dones com a dones), fet
impactant en el segle IV aC.
2

3. 4.Compareu la teoria de Plató sobre la realitat amb la d'Aristòtil.
Plató és dualista, és a dir, diferencia dos mons: el món sensible i el món
intel·ligible. El primer està format per coses i els segon per idees.
El món visible (génesis), el qual es capta a partir dels sentits, és un món
fugaç, dominat pel canvi continu (Heràclit); i les coses particulars i
corpòries, com que no tenen essència pròpia, estan mancades de
consistència i de realitat, per això es diu que és un món fals i irreal, on les
coses són múltiples, corruptibles i mutables. Els objectes individuals de
l'experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només
còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. La majoria de ciutadans
es troben en aquest món, el món de l’opinió (dóxa). Només els filòsofs
poden accedir al món intel·ligible, el món de la ciència (epistéme) ja que es
capta mitjançant la raó. Un món compost per Idees que gaudeixen de les
característiques del Ser de Parmènides: cada idea és única, eterna i
immutable. Segons Plató, aquest és el món real, i per qui els volgués
conèixer, el filòsof atenenc proposà una mena de pla d’estudis en quatre
“cursos”. Plató parla de quatre graus de coneixement. Grau significa esglaó,
per tant, es tracta d’anar ascendint ens els coneixements. Primer, les
imatges del món: potser la literatura, la història i les belles arts. El que tots
han d’aprendre. Segon, l’estudi de les coses naturals: la física. A
continuació l’estudi dels astres: l’astronomia, és a dir, les matemàtiques. I
per fi, el cel diürn i el sol (que representen el món de les Idees i la Idea del
Bé): la dialèctica. Qui aconsegueix passar al tercer, ja no contempla
“coses”, sinó únicament “idees” i això el prepara per a l’últim grau de
coneixement: descobrir el món de les Idees. Un cop coneix la Bondat, la
Justícia, la Bellesa...en si mateixes es converteix en filòsof i per tant ja està
en disposició de governar la polis.
En canvi, Aristòtil ho redueix tot a una única veritat, no pot admetre aquest
caràcter separat de les essències. Admet que hi ha essències, però aquestes
es troben en les coses. No existeix, per exemple, la Idea (separada) d’ésser
humà; sí que existeix l’essència humana, però realitzada en els éssers
humans particulars. Per tant, si no existeixen les Idees com a realitats
separades, no existeix el món platònic de les Idees: no hi ha més món que
aquest: el de les coses. Aquestes coses són allò veritablement real,
defensava Aristòtil, el qual utilitza el terme substància (ousía) per designar
l’ésser real, l’entitat existent. Per això considera que substàncies són els
individus concrets i tota substància està composta per matèria i forma. No
hi ha més realitat que les coses o els individus particulars.
Malgrat discrepar del seu mestre i crear una nova teoria, Aristòtil era
platònic, no estava tan allunyat de Plató.
3