Tempo rubato
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Tempo rubato

on

  • 240 views

 

Statistics

Views

Total Views
240
Views on SlideShare
240
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Tempo rubato Tempo rubato Document Transcript

  • Tempo rubatoM. Pilar López BastidaPremi al millor treballAssegut d’esquena al taulell va mirant el sucre que es desfà enmig dels cercles que fa la cullereta enremenar el cafè. Al seu costat en Manel se l’ha pres d’un glop.–Au vinga, Sebastià, afanya’t, que aviat obriran les portes.En Sebastià no li ha respost, com si no l’hagués sentit. Avui fa un posat més planyívol quehabitualment. Gairebé no ha badat boca des que s’han trobat baixant pel carrer de la Font. Mai noha estat gaire falaguer, en Sebastià, però des de fa un temps s’ha tornat més reservat. Quan elveuen capficat, en Manel i en Jaume, el cafeter, li pregunten quina peça ha preparat per avui.Llavors en Sebastià, amb una mímica ben apresa, posa les mans damunt del taulell a punt perteclejar un piano imaginari, mira cap al sostre, per inspirar-se, mentre les mans nervioses ienèrgiques es desplacen del mig cap als costats i tornen cap al centre i fa veure que els dits toquenmentre entona tot xiulant sempre la mateixa cançó, la polca de la sarsuela La taza de te.Palplantats els dos homes es miren i branden el cap com dient: sempre entabanant-nos i després entoques una altra! Però aquell diumenge de març del trenta-dos no és com els altres diumenges. Elcafè del cinema és més buit que mai. Només dos vells, sota el rellotge esgrogueït i polsós queencara no ha tocat les cinc, juguen a cartes. En Jaume eixuga copes i mira la cua que es comença afer per comprar les entrades. La Martina obre la taquilla mitja hora abans de començar la sessió,però si la cua arriba al carrer i la gent no es pot posar a recer a l’entrada, obre la finestreta mésaviat. Avui, la Martina encara no ha arribat.–Sebastià, no et prenguis les coses tan a la valenta –consola en Manel. Tard o d’hora havia desucceir: la Dietrich agrada més que la Swanson, ves què hi farem! Que se’ns ha acabat la feina?Doncs bon vent i barca nova, noi!Llavors en Sebastià, com si es despertés mira els ulls d’en Manel i li diu:–Te’n recordes del dia que ens va agafar en Figueres i ens va dir que ens volia veure al seudespatx?–Sí, és clar que me’n recordo. Era el dia que vam passar la d’aquella noia que cremaven, com esdeia? –fent un posat com si rumiés.–Joana d’Arc, devia ser, no? –responent-se ell mateix.–Justa la fusta, tu ho has dit, Joana d’Arc –assentint en Sebastià.–El martiri, potser?–No, La pasión de Juana de Arco –rectifica en Sebastià.Després d’un breu silenci, en Sebastià, dolgut però com si li haguessin donat corda, diu:–Va començar afalagant-nos: que sense nosaltres el cinema Mundial no fora el que és i que sitomba que si gira i després de tants compliments, al capdavall de tot, ens diu que tancava portes ique ens fotia fora, el malparit. 1
  • –Com si fos ara, me’n recordo –diu en Manel donant-li la raó.–Tu rai, Sebastià, que pots anar en qualsevol conjunt, fins i tot de vocalista, ves què et dic; o alsenvelats de festa major o en una orquestrina d’aquelles que toquen al ball dels senyors.–No serà el mateix –respon amb preocupació, en Sebastià.–Jo, si vols que et sigui franc –diu en Manel decidit–, m’ho prenc com una jubilació perquè a mi noem llogaran en cap altre lloc per canviar els rotllos de pel·lícula i si he de menjar sopes escaldadescada vespre en menjaré, que ja en sé de passar-la magre. A partir de diumenge que ve, ningú no empodrà prendre les partides de botifarra al Casinet.En Sebastià sembla com si no se l’escoltés i en sonar el primer timbre s’aixeca d’una revolada i pujacap el primer pis. Avui no duu la carpeta de les partitures. En Manel l’estalona. Pugen l’escala depressa i al replà s’aturen encara panteixant. A la cartellera nova la mirada es detura a la lligacamaque pinça el voraviu de les calces –enfarfegades de puntes i fistons– de la Dietrich. El ángel azul, lapel·lícula es diu així.El piano, cobert amb un mantell de vores ratades, està col·locat prop de la barana, just davant de lacabina de projecció, i des d’on es pot veure bé tota la sala. En Sebastià aixeca curosament la tapa itoca el si bemoll, després el la natural i torna al si, per assegurar-se que continua desafinat comsempre ho ha estat.En Manel endreça les bobines rere els vidres mentre la sala s’omple de mica en mica. Damunt delpiano un full informa de la pel·lícula que fan avui: El maquinista de la General, durada 78 min. AlSebastià li sona el títol; potser és de Buster Keaton?El segon timbre acaba de sonar i el cinema és gairebé ple, fins i tot a les llotges del prosceni hi hagent. En Manel ha posat el primer rotllo a la màquina i els llums de la sala s’han apagat. EnSebastià, assegut a la banqueta del piano, es frega els palmells de les mans i es fa massatges aldits, com estirant-los. Les tecles blanques resplendeixen en la foscor. Només un petit llum de pinçail·lumina la part del faristol sense partitura.En Manel ha fet una ganyota quan ha sentit el grinyol de la moviola, després l’aparell ha fet unabatzegada quan el corró dentat que desenrotlla la pel·lícula s’ha encallat. Finalment l’aparell hacomençat a xerricar com sempre i l’home ha fet un gest d’aprovació.Amatent, en Sebastià mira la pantalla. Primavera del 1861. Una locomotora avança a camp obert.Acords decidits i la mà dreta que intueix una melodia.Cara de pedra, li diuen. Cara de pedra, perquè és plana, grossa, pàl·lida, inexpressiva? –va pensant.Vol allistar-se a l’exèrcit per anar a la guerra, quina guerra? Els estats del sud contra els del nord, oa l’inrevés, tant se val; d’Amèrica, és clar.Imatges de camp. Aires de dansa pastoril? –provem, diu en veu baixa.Glissandos i la mà esquerra que no afluixa en els acords majors. Apareix l’Anabelle. Torna lamelodia, ara molt més clara. Els ulls clars i la mirada embadalida de la noia l’han fet recordar elfesteig amb l’Antònia. La seva joventut, més de vint anys enrere, està lligada a aquell cinema. Cadadiumenge ell l’anava a buscar per anar junts cap al Mundial. Ella abans d’entrar, es bevia una orxata,tant si era hivern com si era estiu –deia que, com que els amos del cafè eren valencians, hi tenien la 2
  • mà trencada. Després s’asseia al seu costat i s’hi estava fins que la pel·lícula s’acabava. Feia goigde veure-la, tota tibada i empolainada amb aquella brusa blanca de tavelles que s’havia cosit ellamateixa i les sabates de xarol –que, com que li anaven una mica justes i li feien mal, se les treia totjust apagar els llums.El festeig va durar quasi dos anys durant els quals no va deixar mai d’acompanyar-lo. A la mitja parts’agafaven les mans i es miraven als ulls. Ella li resseguia els dits d’un a un i després els amagavadins les seves mans. No li deia res, però amb aquest gest li feia saber que havia tocat bé. Devegades s’acostava els dits a la cara per besar-los. Després de casats no va anar mai més alcinema. S’havia tornat malcarada i rondinava tothora.En Manel assegut en una cadira de balca va balancejant-se i pica les mans damunt les camesseguint el ritme de la música. En Sebastià se’l mira de gairell. És un poca-pena –pensa. Sempre hoha estat, sembla que no se n’adoni que ens quedem sense feina.Johnny Gray continua manegant-se sol amb la locomotora –treu paranys de la via i redreçatravesses al compàs del rittornello de la melodia que apareix i desapareix per resoldre’s amb unimparable accelerando final. La reproductora s’ha aturat fent un escarritx i la roda de la cinta s’haacabat. El remoreig de veus i el fregadís de les cadires omple la sala quan els llums s’encenen.–Què en faran del piano? –cavil·la en Sebastià mentre la mirada se li perd al capdamunt del galliner.Anirà, de ben segur, a parar a cal drapaire i algú amb fortuna se l’endurà per arraconar-lo en unacambra polsosa –es diu, abatut.–Si me’l pogués emportar a casa, tocaria cada vespre per a l’Antònia i ella ballaria al tombant de lataula del menjador –imagina en Sebastià a qui se li ha dibuixat un lleu somriure als llavis. A ritme devals, sí; com la Georgia del Charlot. No duria el vestit de lluentons –escotat i cenyit a la cintura– ni elrínxol al bell mig del front que les jovenetes han posat de moda, però potser l’Antònia tornaria asomriure.Els ulls de l’Anabelle tornen a ser a la pantalla. En Johnny l’amanyaga i l’acarona en la nit quepassen al ras. Melodia que recorda una cançó de bressol. L’endemà el perill s’haurà acabat. Arpegisa la mà dreta, ara a la mà esquerra per a una escena on els farbalans del vestit d’ella semblenpapallones que voleien entre les agosarades acrobàcies de L’home que mai no riu en la sevaparticular odissea ferroviària.La tossuderia d’en Buster Keaton li recorda el caparrut Chaplin, aquell escanyolit que volia fer-se ric.Que bé s’ho havien passat veient La quimera del oro! Recordava l’Antònia ventant-se al seu costat irient per les butxaques a l’escena on en Charlot vol cuinar una bota. Treia els cordons, els posava alplat i amb un ganivet tallava la sola, després, d’un en un, escurava els claus com si fossin les restesd’un bon rostit. En Sebastià i l’Antònia no es posaven d’acord en l’escena que els havia agradat més.Ella deia que la del pollastre i ell s’estimava més la de la dansa dels pans que havia tocat a ritme deminuet i que va acabar amb uns picats molt escaients. L’Antònia se l’havia mirat de reüll i vasomriure. Després ell –eufòric pel vist-i-plau d’ella– va atrevir-se amb els primers compassos de lamarxa d’Elgar –la primera de pompa i circumstància– que feia poc havia sentit a la ràdio per almoment en què en Charlot –ja ric– s’embarca per tornar al seu país. 3
  • Segueixen amb atenció els tràfecs d’en Johnny Gray per sortir de l’atzucac. Un crescendo de greusacompanya la locomotora quan s’estavella pendent avall. Melodia a octava alta; la mà esquerra, larepeteix. L’Anabelle balanceja amb coqueteria el mirinyac encartonat i mira complaguda en Johnnyquan es posa l’uniforme militar.En Manel ha encès el llum de la cabina i endreça els rodets. La cinta s’ha acabat. A la pantallablanca el contorn del the end sembla tremolar. En Sebastià continua tocant una variació sobre ladarrera melodia. Aplaudiments per a Buster Keaton o per al comiat del cine mut o per al final delMundial o per tot alhora. En Manel se n’ha anat i en Sebastià continua tocant. Xiulets que vénen deles llotges del primer pis. Les cortines de vellut, lentament i feixuga, tanquen l’escenari i la pantallaha quedat amagada. La sala es va buidant al so de d’una peça d’Enric Morera, Cap al tard.En Sebastià es recrea amb els legatos i fa una improvisació de la melodia principal. I quan està apunt de canviar de tonalitat es gira i veu que allà, asseguda darrere seu, hi ha l’Antònia. Continuatocant. Un to més agut, noves alteracions, notes clares, i melodia que acaba amb un llangoróstempo rubato pitjant el pedal. L’acord final ressona amb força en tota la sala buida.L’Antònia se li acosta i junts tanquen la tapa del piano. No es diuen res. Les mans es freguen. Per unmoment tot va ser igual que un diumenge d’abans, però la mirada de l’Antònia era trista. Tot eraigual que un diumenge d’abans, però ablanit pel temps.La Dietrich –desvergonyida– s’ho mira des de l’escala estant. 4