1. Narrador:
Nicolau era un bon xicot. Sempre estava de bon humor i era un gran
violinista. Però tenia una gepa que era la seua preocupació. Pobre Nicolau!
Com patia! Un dia el contractaren per a tocar en el banquet d’un casament.
Tocà molt i bé. Al final estava cansat. Seria ja mitjanit quan es posà en
camí cap a sa casa. Per arribar havia de creuar un bosquet. Al poble tots
sabien que aquell lloc era la residència d’uns nans simpatíquíssims.
Puja música..............................................................................................................
Nicolau caminava molt a poc a poc . Tenia el cap pesat pel vi que li havien
donat a la boda. La lluna brillava al cel com una reina enmig de les
estrelles. L’aire era tebi. Hi havia molta pau i tranquil·litat, però Nicolau,
amb el record del seu defecte físic, no estava a gust.
Puja música (efecte campanades)...........................................................................
El rellotge de la torre de l’església pròxima donà les dotze campanades de
mitjanit. Al moment, Nicolau va veure aparèixer molts nans que, molt
alegres, li tallaven el pas cantant i ballant al seu voltant.
Primer Nan:
Nicolau, per què no toques el teu violí i acompanyes el nostre ball? Si ho
fas, et promet una recompensa.
Nicolau:
Encara que estic cansat i sense que em doneu res, tocaré el que vullgueu.
Podreu cantar i ballar a gust.
Segón Nan:
Sabiem que eres complaent. Passaràs una bona estona amb nosaltres i
seràs el nostre amic.
Primer Nan:
Bé! Ja hem cantat i ballat prou esta nit!. Prou! Ara, amic, digues que vols
de nosaltres. Et podem donar diners, fortuna, bellesa, el que vulgues.
Narrador:
Nicolau es quedà pensatiu. No sabia que triar. Podia demanar diners, però
ell no era ambiciós ni malgastador. Amb el que guanyava en tenia prou. En
canvi portava sobre les seues esquenes una cosa que li molestava. Volia
veure’s lliure de la seua gepa però no sabia com. Per això...
Nicolau:
Mira, amic nan, et demane que em lleves açò! (La gepa). T’ho agrairia
moltíssim! Seria tan feliç!

2. Primer Nan:
Ho puc fer xicot. Si ho podem fer. Et veuràs lliure de la teua gepa. Ves-
te’n a casa tranquil. Camina espaiet. La teua gepa es fondrà amb la llum de
la lluna i quan arribes a casa...
Nicolau:
Qué! Què passarà?
Primer Nan:
Que ja no tindràs gepa.
Puja música..............................................................................................................
Narrador:
Nicolau aplegà a sa casa pel matí a l’eixida del sol. Però abans
d’entrar passà per davant del portal de Martí, el sabater del barri, al
que saludà. Martí també era geperut. Treballava de matí al seu taller.
Al veure a Nicolau sense gepa, molt sorprés li digué:
Martí:
Hola Nicolau! Bon dia! Però que has fet amb la teua gepa?
Narrador:
Nicolau no s’havia adonat encara de que la seua gepa havia desaparegut
per a sempre i arrimà la mà per a comprovar-ho.
Nicolau:
Què dius home? Però, serà possible? No, no ho crec!
Martí:
Doncs, és cert. No tens més que veure. Toca, toca i veuràs.
Nicolau:
Xé, què bé, xé què bé, xé què bé!
Martí:
Amic, açò no pot ser natural! Què has fet tu per llevar-te la gepa?
Nicolau:
Què jo sàpia res. Pot ser no t’ho cregues, però no sé com dir-t’ho.
Martí:
Doncs aleshores, qui dimonis te l’ha llevat?
Nicolau:
Qui? Doncs hauran segut els nans! No poden ser altres!
Martí:
Els nans? De qui parles?

3. Nicolau:
Sí, d’uns nans que em vaig trobar al bosc a mitjanit quan venia a casa.
Em demanaren que els tocara el violí. Ho vaig fer amb molt de gust. Ells
ballaren i cantaren. En acabar volien donar-me diners o fortuna o bellesa.
I jo vaig triar aço últim. Ja veus ara mateix podria ser riquíssim però he
preferit quedar-me sense gepa.
Martí:
Eres un beneït. Haver agafat la fortuna. Què importa la gepa? Malgrat tot
et felicite.
Puja música..............................................................................................................
Narrador:
A soles ja en casa, Martí pensava en el seu veí, en la gepa d’un i altre, en
els diners, en ser ric. Va eixir al carrer. La nit era serena. La lluna brillava
al cel. Es posà a caminar i se n’anà al bosc. A falta de violí tocà la flauta.
Com tots els dies aparegueren els nans i el rodejaren rient.
Primer Nan:
Què et porta a estes hores per ací, sabater?
Martí:
La veritat és que no ho sé, però...sé tocar la flauta. Mireu. Podem cantar i
ballar junts, si voleu. No tinc pressa.
Segón Nan:
Si tu vols.
Narrador:
En la nit serena i tranquil·la els nans cantaven i ballaven. Martí tocava la
flauta. En eixir el sol es retiraren a descansar. Però abans...
Primer Nan:
Amic se n’anem. Què vols per haver-nos acompanyat?
Martí:
Vosaltres ja conegueu a Nicolau. A ell li donareu tot el que us demanà. Si
us pareix bé, a mi em podeu donar el que ell no va voler.
Primer Nan:
Ho has demanat i ho tens concedit. Et donarem el que el teu amic no va
voler.
Narrador:
I l’àvar Martí se’n tornà a casa desilusionat. Caminava espaiet, quasi
desesperat. Maleïa la seua mala sort. Àvar i ambiciós anava en busca dels
diners que el seu amic desprecià i no va caure en el compte que era la gepa
el que Nicolau no volia. Els nans no li donaren diners perquè no els ho va
demanar i li deixaren la gepa perquè era precisament el que Martí no volia
tindre. Bona lliçó la dels nans! No cregueu?
Puja música..............................................................................................................
Fí

4. Narrador:
Hi havia un pescador, Pepet, al que no se li escapava un sol peix. Tots els
dies agafava la seua cistelleta de pescador (hams, ploms, suros, molt
enceb...) i amb la seua canya al muscle, au! a pescar truites al riu. Però
aquell dia tornà a casa avorrit . No havia pescat res. Estava desesperat.
Aleshores li digué a la seua dona:
Pepet:
Però què passarà amb les truites d’aquest riu? Ni una, dona, ni una! Ni que
s’hagueren mort totes!
Fermina:
Això et passa per gos. Matina, Pepet, matina i ja veuràs!
Pepet:
Bé, dona, ja ho faré, ja ho faré i veure’m el què passa.
Fermina:
Això, això! Ja ho veure’m! Però no aplegarà el dia en que tu matines,
perquè tu...
Narrador:
Al dia següent Pepet s’alçà prompte, anà al riu com de costum i llançà la
canya. Esperà una estona i...
Pepet:
Vaja! Ja piquen! Una truita! Comença bé el dia. Tenia raó la meua dona.
No hi ha res com matinar. Altra! Ah, ah, ah! No està mal! I una altra! Però,
què ha passat ací? Vaja, me’n vaig a casa!
Puja música..............................................................................................................
Pepet:
Fermina, mira el que porte!
Fermina:
No t’ho deia jo, Pepet! Sols que com eres tan cabota...
Pepet:
Tres truites, i de les bones! I com demà fa un any que ens casarem Ho
anem a celebrar. Convidarem al senyor alcalde, el nostre amic. Ja tenim
una truita per a cadascú.
Fermina:
Sí, està bé, el podem convidar!
Narrador:
I sense pensar-s’ho més, Pepet anà a casa del seu amic l’alcalde per a
convidar-lo a dinar el dia següent. L’alcalde acceptà y quan ja s’acostava
l’hora del dinar, Pepet li va dir a la seua dona:
Pepet:
Fermina, avisa’m quan tingues a punt les truites per anar a buscar
l’alcalde.
Puja música..............................................................................................................

5. Fermina:
Ja hi pots anar, perquè les tinc preparades i en un moment estaran fregides
amb pernil.
Narrador:
Fermina contemplà les truites tan dauradetes i com que tenia molta gana li
va apetir tastar-les.
Fermina:
Però, què bones deuen d’estar! Vaig a provar una a veure si estan ben
adobades. Prendré un mosset de la meua, nomes un poquet. Guau, què
saborosa i què bona! Ai! Si me l’he menjada tota. Vaig a tastar la del meu
marit, no li vaja a faltar sal...Doncs, està boníssima! I aquesta altra? Guau!
Està per xuplar-se els dits!
Narrador:
Quasi sense adonar-se’n, Fermina es menjà les tres truites i en veure que
s’havia quedat sense cap truita i estirà les mans al cap. La cosa ja no té
remei es va dir a si mateixa tan fresca.
Fermina:
Bé, i què?. Si l’alcalde vol truites, que les pesque al riu, jo no vull que es
menge les que ha pescat el meu marit.
Puja música..............................................................................................................
Narrador:
A poc a poc i xarrant, com bons amics, apleguen Pepet i l’alcalde disposats
a menjar.
Pepet:
Fermina! Que ja estem ací! Quan vulgues mengem!
Alcalde:
Bon dia, Fermina!
Fermina:
Hola, senyor alcalde! Ja està tot preparat. Prenga cadira senyor alcalde i
agafe una copa de vi.
Narrador:
Fermina cridà el seu marit i, molt baixet, li diu que vaja a la cuina i que
esmole bé els ganivets, perquè el pa està dur i no el pot tallar.
Pepet:
Un moment, amic, que torne de seguida. Ves picant mentrestant ipren una
altra copeta.

6. Narrador:
Fermina, en sentir el soroll d’esmolar els ganivets, pegà un crit.
Fermina:
Ai! Senyor alcalde! No ho sent vosté? El meu marit s’ha tornat boig. Sap
que és el que està fent?
Alcalde:
No,dona, no ho puc saber. Però què fa?
Fermina:
Que...què fa? Ai, senyor alcalde! està esmolant els ganivets per a tallar-li a
vosté les orelles. Fa uns dies que li ha entrat eixa bogeria. Per això l’ha
convidat a vosté a dinar. Vaja-se’n, vaja-se’n senyor alcalde, que ja ve!.
Alcalde:
No podia suposaral cosa d’aquest bon amic. Me’n vaig, me’n vaig!
Puja música..............................................................................................................
Narrador:
Passà una estona i Fermina se’n va anar a la cuina on estava el seu marit,
tota espantada i amb les mans al cap.
Fermina:
Ai, Pepet! Saps una cosa? Que el senyor alcalde s’ha escapat amb les
truites...
Narrador:
Pepet, s’enfadà i escapà a córrer, amb el ganivet a les mans, darrere d’ell
cridant:
Pepet:
Eh! Amic! No corregues tant. Deixa-me’n una almenys.
Narrador:
Però conta la història que l’alcalde, sense parar de córrer i mort de por,
girà el cap i cridant digué al seu amic:
Alcalde:
Com? Què dius? No, no i no! Ni una ni dos, que les meues orelles no són
per a vos.
Puja música..............................................................................................................
Fí

7. *Primera part: “L’HERÈNCIA.”*
Música..........................................................................................................
Narrador:
Els tres germans, Joan I, Joan II i Joan III, treballaven davant el
molí. En això, entrà el Notari.
Puja música................................................................................................
Notari:
Açò és el molí d’En Joan, per favor?
Joan I:
És ací!
Notari:
En Joan pare, és mort?
Joan II:
És mort.
Notari:
De veritat?
Joan III:
De veritat!
Notari:
Doncs ara que ja ho fet les quatre setmanes de dol hem obert el
testament davant el jutge i ara us el llegiré (El desplega i començà a
llegir)
“Jo, en Joan Joan pare, deixe als meus tres fills Joan Joan el gran
(reverència del fill), Joan Joan el mitjà (reverència) i Joan Joan el
petit (reverència), tots els meus bens, i els repartesc com segueix:
Al meu fill Joan Joan el gran...
Qui és Joan Joan el gran?
Joan I:
Un servidor.
Notari:
Bé doncs....Al meu fill Joan Joan el gran, com a gran, li deixe el
molí”

8. El molí és per a tu.
Joan I:
Moltes gràcies. Vaig a moldre el meu blat. Adéu (Ix pel fons)
Puja música..................................................................................................
Notari:
“Al meu fill Joan Joan el segon...”
Qui és Joan Joan el segon?
Joan II:
Un servidor.
Notari:
Bé doncs... “Al meu fill Joan Joan el segon, com a segon, li deixe el
ruc”. El ruc és per a tu.
Joan II:
Gràcies senyor! Em puge dalt del meu ruc i me´n vaig.
Adéu! (Ix per l’esquerra)
Puja música..................................................................................................
Notari:
“Al meu fill Joan Joan el petit...” Ets tu?
Joan III:
Sembla que sí... No en queda cap més...
Notari:
“...com a petit, i per no deixar-lo sense res, li deixe el gat.”
Joan III:
(Molt enfadat) El gat?...El gat! El gat!
Notari:
Adéu xicon.
Joan III:
(Molt enfadat) Guardeu-vos el gat! Què voleu que faça jo amb un
gat? Ai, desgraciat de mi! Desgraciat de mi!
Notari:
Xicon, és una herència com una altra qualsevol. A un home li van
tocar en herència 5 pessetes, i no les va llançar, no. Les va posar en
un bon negoci i avui és milionari. No és bo menysprear cap do de
Déu. Ell et dóna un gat, no? Segurament és pel seu bé. Adéu. (Se’n
va).
Joan III:
Ja tinc un gat!. El meu germà gran té el molí, el mitjà el ruc i jo... jo
tinc el gat! Jo tinc el gat! (Tot açò molt furiós).
Ja veurem que hem faig jo d’un gat.
Ni el seu menjar s`ha de trobar.
Puja música..................................................................................................
Gat:

9. (entra caminant a quatre potes) Meau...Meau...
Joan III:
Mira-te’l! Em deu haver sentit i no es deixarà agafar!
Gat:
Meau...Meau...Mona amo...mon amo...
Joan III:
I ara! Parla! Parla i tot!
Gat:
Mon amo, que em voleu matar, i sofregir amb tomaca i romaní?
Pobret de mi! Com si fos un miserable conill...Meau...meau...
Joan III:
A veure! A veure! Em fas llàstima, plores com si fores un criatura.
No creia que m’entengueres.
Gat:
Si t’entenc. Sóc molt intel.ligent jo.
Joan III:
Intel.ligent?
Gat:
I viu! Comparar-me amb un conill, l’animal més ruc del món. Mon
amo això no està bé.
Joan III:
Home! Jo no ho sabia! És la primera vegada que parles.
Gat:
Els pobres gats en sentim moltes de fresques! I tot pels gossos. Tot
per culpa dels gossos.
Joan III:
No plores, no et vendré ni et menjaré. Però tinc la intenció de viatjar
molt, i tu no em podràs seguir.
Gat:
Porteu-me al coll, mon amo.
Joan III:
Ui, peses massa!
Gat:
Doncs compreu-me unes botes.
Joan III:
Botes?
Gat:
És clar. Em canse de caminar a quatre potes. Si camine sols amb les
de darrera se’m gastes. Embolicades amb cuir no es gasten. Així
pareixeré una persona. Què us sembla?
També un jupetí i un barret, anirien bé.

10. Pujar música................................................................................................
Joan III:
Em sembla que tinc alguna cosa vella per ací darrere.
Gat:
(Ja camina dret) Anirem per la carretera. Us mantindré de la meua
caça: conills, perdius, guatlles...i potser, potser si em teniu
confiança...
Joan III:
Què?
Gat:
Potser us faré la vostra fortuna. Aleshores agafe el vostre barret, el
bastó i el vostre farcell (botes posades). No estic desconegut? Au,
anem!
Joan III:
Germans, germans! (Apareixen els germans).
Joan I:
Què hi ha?
Joan II:
Què passa?
Joan III:
Me’n vaig amb el meu gat!
Gat:
Adéu, senyors!
Germans:
I parla!
Gat:
I camine i balle i parle! Duc moltes coses dins el farcell del meu amo
el marqués de Carabàs. Anem cap al seu castell.
Germans:
(Rialles) Marqués de la carabassa! (Rialles)
Gat:
Adéu senyors!
Germans:
Adéu! (Més rialles)
Puja música..................................................................................................

11. *Segona part: “AL BOSC.”*
Narrador:
El gat estava caçant per al seu amo.
Gat:
(Amb un sac obert, caça un conill, una perdiu, una guatlla...etc)
Cui,cui,cui. Ja tinc un conill. Cui, cui, cui. Ja tinc una perdiu. Cui,
cui, cui. I ara una guatlla. Pense que ja en tinc prou.
Narrador:
Se n’anà al camí del bosc on passejava el rei amb el seu seguici.
Gat:
Majestat, majestat, majestat! (Fent reverències)
Rei:
(Moltes rialles) Un gat que parla!
Gat:
Vinc a oferir-vos uns regals del meu senyor, el Marqués de Carabàs.
Tots:
Ooooooh! Un gat què parla!
Princesa:
Ooooh! Què bé parla!
Gat:
Ací teniu, un conill, una llebre i una guatlla!
Princesa:
Quin respecte! És un regal molt atent.
Rei:
Però, qui és el Marqués de Carabàs? No he escoltat mai parlar d’ell.
Servent I:
Ni jo.
Servent II:

12. Ni jo tampoc.
Servent III:
Ni jo. D’on és?
Servent I:
Això,això, d’on és?
Narrador:
El gat tornà altres dies amb més regals. Al cap de cinc setmanes,
estaven el gat i el seu amo raonant.
Gat:
M’heu comprés, mon amo? Així que vegeu al rei i el seu seguici pel
camí, despulleu-vos.
Joan III:
Despullar-me?
Gat:
Amagueu els vestits sota una pedra i fiqueu-vos a l’aigua fins al
coll...i més amunt encara.
Joan III:
No sé nadar.
Gat:
Aleshores sols fins el coll i movent molt els braços.
Joan III:
Si no em toca banyar-me encara. Avui és dimecres i em toca banyar-
me el dissabte.
Gat:
Res, al riu. Feu-me cas que les carrosses ja ixen del palau
(assenyalant cap el palau).
Puja música..................................................................................................
Narrador:
Aplegaren el rei i tot el seu seguici.
Gat:
(Moltes reverències) Majestat, majestat, majestat!
Rei:
Què hi ha gat?
Gat:
Ací us ofereisc l’última cacera com a homenatge lleial, servicial i
senyorial.
Rei:
Quin respecte!
Princesa:
Quin respecte!
(Aleshores s’escolta llunyana la veu de Joan III des del riu dient:)
Joan III:

13. Auxili, auxili que m’ofegue!
Gat:
(Ix fora d’escena, observa el que hi ha al riu, i torna cridant) Socors,
auxili! El meu senyor el Marqués de Carabàs s’està ofegant! Ajudeu-
me!
Rei:
(als servents) Aneu
corrent i ajudeu-lo.
Però com a estat?
(Adreçant-se al gat)
Gat:
No sé...No sé...
Ha volgut collir una flor.
Li agraden tant les flors!
Princesa:
Collir una flor...! Ai! Jo em desmaie! (Cau als braços del rei)
Rei:
Filla meua! Estimada!
Gat:
Vaig jo també a ajudar-los.
(Des de darrere el decorat s’escolta la seua veu) Ja és salvat senyor!
Rei:
Filla meua gràcies a Deu, el marqués de Carabàs ja està fora de
perill. Vingau ací els dos.
Gat:
(Des de darrere del decorat) No té roba!
Rei:
Que es vesteisca.
Gat:
(fora d’escena ) Li han furtat la roba uns lladres.
Rei:
(A un dels servents) Dugueu-li alguna roba meua, ràpid, vull
saludar-lo i donar-li les gràcies per tants regals.
Puja música..................................................................................................
Gat:
Aquest és el meu amo, el marqués de Carabàs!.
Rei:
Molt de gust.
Princesa:
Tenia moltes ganes de conèixer-vos.

14. Joan III:
(reverència) Us salude molt atentament majestat i a vos us bese la
mà.
Rei:
(A la princesa sols, en secret) Us agrada?
Princesa:
Si m’agrada molt!
Rei:
On és el vostre castell, us portarem nosaltres.
Joan III:
Doncs...és...
Gat:
Aneu per aquest camí. Jo aniré al davant a preparar el dinar.
(A Joan III en secret) Tu amo festeja a la Princesa.
Narrador:
El gat marxà cap al castell de l’ogre i a tots els camperols que veia
els deia:
Gat:
Camperols, de qui són aquestos camps de blat?
Camperols:
De l’ogre el nostre senyor!.
Gat:
Doncs si voleu salvar-vos d’ell a qui us pregunte li direu que són del
maqués de Carabàs.
*Tercera part: “AL CASTELL DE L’OGRE.”*
Narrador:
I així aplegà al castell de l’ogre.
Ogre:
Qui hi ha?
Gat:
Dispenseu senyor. Estava obert i he entrat.
Ogre:
Ha, ha, ha, ha! Un gat que parla! Parla! Saps que qui entra al meu
castell no ix, me’l menge.
Gat:
Ja ho sé però volia conèixer un ogre. M’han dit que podeu
transformar-vos en altra bèstia qualsevol, un elefant, un lleó...

15. Ogre:
Si, que no t’ho creus gat ridícul? Doncs obri eixa habitació i ho
veuràs.(L’ogre entra a l’habitació, fora de l’escena. S’escolta la seua
veu sols)
Ara en converteisc en lleó.....graaaaaaa, ...........graaaaaa.........
I ara en bou....mmmmmm...mmmmmmmm.......
Gat:
Si però m’han dit que sols podeu convertir-vos en bèsties grans i no
en xicotetes. Podeu convertir-vos en.......ratolí?
Ogre:
No eh? Ara ho veuràs....!
Gat:
Així et volia veure jo.........(entra i se’l menja)
(Ix menjant un ratolí). I ara a preparar el meu convit per al rei.
Criats, criats...Prepareu un bon dinar, l’ogre ha desaparegut ja.
(Trompetes, arriba el rei, la princesa i Joan III amb tot el sèquit.
Rei:
Marqués de Carabàs, com hem vist teniu uns camps molt ben
conreats i ara un castell molt ben preparat.
Joan III:
Si senyor, gràcies al meua administrador el gat.
Rei:
He pensat, de donar-vos la mà de la meua filla la princesa. Us
sembla bé?
Joan III:
No m’atrevia a demanar-la!
Princesa:
Em voleu per muller?
Rei:
Eh, eh, un moment! Serà a canvi de que em doneu el vostre
administrador, el gat.
Gat:
Que m’aneu a regalar ara?
Rei:
És per a fer-vos conseller major i després quan el vostre amo siga rei
li ajudareu a governar.
Gat:
Així molt bé. Però ara a taula, a dinar. Criats, criats, el menjar.
Tots:
Visca,. Visca, visca el gat amb botes.

16. FI