3. BERNAT
ARTOLA
Biografia
Va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament
de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel,
Francesc i Vicent. Des d'infant va viure envoltat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a
banda de les arts plàstiques conreava la música com afeccionat. Aviat, Artola va destacar per la
seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l'ingrés a l'«Instituto General y
Técnico» de Castelló. A l'Institut va tenir l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt
influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX, com ara Eduard Julià
Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura va ser
anterior a la seua carrera literària; l'any 1914va fundar en companyia de Joan Baptista
Porcar l'«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activitats li van
permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels
quals esdevindiren amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important
«generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes, Vicent Sos
Baynat o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest.
A les primeries dels anys 1920 es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estudis
d'arquitectura, empès per la seua família. No obstant això, no trigarà a descobrir la seua
vertadera vocació en les lletres, canviant d'estudis malgrat les preferències familiars.
A Barcelona va començar a escriure els primers poemes, obtenint l'any 1925 el seu primer èxit,
en guanyar la Viola d'Or als Jocs Florals de València amb el seu poema L'Ermità, que el va
projectar com una promesa de la poesia més enllà de la seua ciutat natal. L'any següent (1926)
va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb les dotze Cançons d'Amor.
L'any 1929 va publicar el que pot qualificar-se del seu primer recull de maduresa: Elegies, obra
que va ser lloada per Miguel de Unamuno, amb qui Artola va mantenir una amistat epistolar,
i Eduard Martínez Ferrando, i que va fer augmentar més encara l'estimació de la seua ciutat pel
seu poeta. També va participar en les «Taules de Poesia», organitzades a València per la
revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929.
En tornar de Barcelona i fins l'any 1936 en què va començar la seua activitat de professor (en
realitat a Barcelona no havia aconseguit el títol de llicenciat, que obtindria l'any 1936 per
la Universitat de Salamanca) Artola es va dedicar de ple a la creació, portant una vida de «bon
vivant» lliure de preocupacions econòmiques. Són anys d'una gran activitat, amb viatges a
Barcelona, València, Madrid iSalamanca, en què va produir una gran quantitat d'obra en català
i en castellà i en què també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia
4. més com afecció que com ofici. L'any1930 va dibuxar la portada i les caplletres de l'edició
del Tombatossals de Josep Pascual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que va ser
guardonat amb el premi anual de la «Cámara Oficial del Libro» de Madrid. El 1931 va
publicar L'art novell, un estudi d'estètica on manifesta el seu pensament artístic. El 1935,
publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentre conclou els estudis a
Salamanca.
L'any 1936 fa els cursets per convertir-se en professor encarregat de curs a l'Institut on
treballava son pare. El 1937, malgrat no agradar-li massa les manifestacions de caràcter
col·lectiu, gaudir d'un aferrissat esperit d'independència i no estar massa interessat per la
política, va participar al Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes, celebrat a València,
formant part de la delegació valenciana junt amb Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf
Pizcueta i Ricard Blasco.
En acabar la guerra va ser depurat i fins i tot va estar empresonat durant una nit, sent posat en
llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia aleshores un període marcat
per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeixement pel nou govern del
rang de professor guanyat mitjançant els cursets de 1936 i en part per la seua personalitat lliure
i inconstant. A partir de 1940 es va implicar en la vida social de Castelló de la Plana, com
assidu membre de diverses tertúlies i com a organitzador d'esdeveniments de caire festiu, com
serà l'establiment de lesFestes de la Magdalena que començaven a adquirir la fesomia i el
caràcter actual. La seua obra pren dues vies divergents; per una part es va dedicar a la poesia
de caire popular (per exemple llibrets de gaiates i de falles) i per altra a la producció més
introspectiva. La darrera quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals
del Segle XX. Així mateix col·labora amb diversos diaris i manté la seua activitat
«jocfloralística». L'any 1943 col·labora en l'estrena a Castelló de l'òpera La filla del rei Barbut,
de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues
poesies.
L'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia a Castelló i amb la necessitat de
trobar una ocupació estable, es va traslladar a Barcelona on esperava comptar amb el suport
de Joan Iglesias, company de Salamanca i vicerector de la Universitat de Barcelona. Després
d'uns msos es va traslladar a Madrid. El seu període madrileny es va caracteritzar per una
creixent desconnexió del món literari valencià i per les dificultats econòmiques, en haver de
guanyar-se la vida amb col·laboracions puntuals a revistes i a la ràdio i alguna aventura
editorial. Va gaudir d'algunes ocupacions temporals gràcies al suport de Joan Iglesias i de José
Camón Aznar, amb qui va desenvolupar una gran amistat. El 1955, amb 51 anys, es va casar
amb Enriqueta Castellets Folch i l'any següent va nàixer el seu únic fill a València, on s'havia
traslladat la seua muller per a l'ocasió.
El 1956, un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li fa albirar la
possibilitat d'obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable. La
desitjada plaça, però, no va arribar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a
causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenatge al poeta es van succeir a la seua ciutat
natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va dedicar un estudi al seu butlletí d'abril-juny
de 1959. A València se li va retre homenatge pòstum a la Universitat i a Lo Rat Penat.
[modifica]Poesia
En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i
el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim
coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista;
5. per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però
també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el
qual intenta maridar la poesia culta i la popular.
Segons Joan Fuster[1] « [Bernat Artola] amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una
poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la
d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la
preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia
valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió
exacta de les paraules espesses del lèxic terral ».
[modifica]Obres
1926 Cant d'amor. Ausias, poema presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1926
sota el pseudònim de "Bernat de Rafalafena" [2]
1927 Elegia. València, poema presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1927[3]
1928 Elegies
1933 Santoral, en castellà
1935 Terra
1941 Festívoles
1945 A l'ombra del Campanar
1947 Poble
1947 Llàntia viva
1950 Tornaveu
1950 Raons i paraules
1950 El delme del temps
1950 Miratges
1951 Lledons
1951-1952 Recès de solituds
1952 Veus i cançons
1953 Fulles del temps
1954-1956 Collita
1968 (data de l'edició) Olivera i Llorer
Bernat Artola i Tomàs neix el 20 de desembre de 1904 a Castelló de la Plana.
El seu pare, Bernat Artola Soligó, treballa com a delineant a l'Ajuntament i és professor de dibuix i
la seva mare, Carme Tomàs Traver, fa de mestressa de casa. Artola viu una infància feliç a
Castelló de la Plana, on mostra ja des dels seus anys a l'institut una predisposició per les lletres.
L'any 1922 finalitza els estudis de Batxillerat i, per influència familiar, comença a col·laborar a
l'estudi d'arquitectura del seu oncle, l'insigne arquitecte Francisco Tomás Traver.
Anomenada per Azorín la capital cultural del País Valencià, Castelló era en els ays de la preguerra
una activa societat intel·lectual, que combinava una tendència pairal i populista amb una
renovació literària que volia superar el jocfloralisme imperant. Bernat Artola forma part de la
"Generació de 1930", així anomenada per haver-se presentat amb l'antologia La poesia valenciana
en 1930. És el Castelló de la poesia costumista, de les Escenes castellonenses de Salvador Guinot
o el Tombatossals de Josep Pasqual Tirado, però també el Castelló de la Taula de Lletres
Valencianes(1927-1930), escenari d'una literatura, en definitiva, que es debat entre el passat i el
futur.
Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis
6. de Castelló i aquest interès pel dibuix i la pintura fa que s'incorpori a l'Agrupación Ribalta, fundada
l'any 1914 pel seu amic Juan Bautista Porcar. Paral·lelament, Artola escriu els seus primers
poemes: l'any 1925 guanya la Viola d'Or als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el
poema "L'Ermità", i el 1926 publica Cançons d'Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la
Flor Natural al popular concurs literari. Des del 1920 l'Ajuntament publica un butlletí, el "Boletín de
la Sociedad Castellonense de Cultura", on Artola publica alguns dels seus primers poemes.
Traslladat a Barcelona, comença els estudis d'arquitectura l'any 1926, però els abandona per
entrar, l'any 1928, a la Facultat de Lletres, on té com a professor, entre d'altres, a Manuel de
Montoliu. El 19 de maig d'aquell mateix any és designat Bibliotecari del Consell Directiu de
l'Ateneu de Castelló, i participa en les trobades de la revista Taula de Lletres Valencianes els anys
1928 i 1929 respectivament. L'any 1928 apareix el llibre Elegies, elogiat per Miguel de Unamuno.
El 1930, ja retornat a Castelló, organitza el Museu Provincial de la ciutat. Aquell mateix any, el 24
de setembre, mor la seva mare, i Artola inicia una etapa una mica bohèmia, participant en
l'ambient cultural de la ciutat, assistint a tertúlies, realitzant feines de dibuix, disseny i
arquitectura -col·labora amb arquitectes com Francisco Tomás Traver, Vicente Traver Tomás, José
y José Meyer i dissenya la coberta del llibreTombatossals, de José Pascual Tirado, que obté el
primer premi de la Cambra del Llibre de Madrid-, i escrivint poesia diversa -aquell mateix 1930
escriu el Santoral, un poemari en castellà inspirat en vides de sants.
La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d'influència paterna –la qual
cosa fa que es matriculi a Madrid a l'Escola d'Aparelladors–, i el de les humanitats, pel qual,
finalment, es decanta, reanudant els estudis de lletres a la universitat de Salamanca (1935-36),
on té com a professor Miguel de Unamuno. El 1935 publica el poemari Terra.
Finalitzats els estudis a Salamanca, el poeta torna a Castelló, on s'hi estarà fins al 1952. El 1937
participa en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a València, i durant
la guerra civil participa en la denominada Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, recuperant,
custodiant i salvant nombroses obres d'art. El 1937 entra a formar part de la Secció Filològica de
l'Institut d'Estudis Valencians i durant el curs 1939-1940 obté el títol de "Maestro de Primera
Enseñanza". Al final de la guerra, un grup de falangistes el deté, però gràcies a les gestions del
seu germà Francisco no ha de passar més que una nit al calabós.
L'autor té una vinculació sempre molt activa amb els esdeveniments les diverses institucions
castellonenques: col·labora en l'estrena de l'Òpera "La filla del Rei Barbut", llibret de Manolo
Segarra i música de Matilde Salvador, realitzant-ne el "Proemi" i uns versos contra la censura per
haver-ne prohibit el primer intent de representació; el 1943 la Diputació Provincial li encarrega
una reproducció artística de l'Escut Nacional pel despatx del president; i participa activament en la
Junta Central de Festejos fundada l'any 1944, que organitza les Festes de la Magdalena. El 3 de
febrer de 1945 mor el seu pare. Inicia col·laboracions al Diario Mediterráneo.
A mida que es recupera la normalitat cultural a la ciutat, Bernat Artola torna a participar en
algunes tertúlies amb artistes castellonencs del moment com Paco Alloza, Ramón Bonet (BON) o
Tomás Colón Bauzano. Ja des del principi de la seva aventura poètica, però de manera més
acusada durant la postguerra, la seva poesia es caraceritza per seguir dos estils diferenciats: en
un canta i analitza irònicament el seu poble -com ho mostren els versos de Festívoles: tres
poemes populars (1941), A l'ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satiric) (1947); en
l'altre segueix un camí poètic més intimista i metafísic -és el cas de Llàntia viva: planys i
cançons(1947) o Olivera i llorer (1950).
Havent venut la seva casa de Castelló, i després d'un període desafortunat a Barcelona –on ni tan
sols les gestions de Joan Iglesias, "Delegat del Ministerio de Información y Turismo", serveixen per
què trobi alguna feina remunerada–, Artola viatja a Madrid, la primavera de 1953, i inicia un
periple per diversos domicilis i diverses feines. Col·labora amb alguna institució i, a través de José
Camón Aznar, duu a terme algunes feines per la revista Clavileño. El 13 de març de 1954 es
constitueix l'"Editora Llatina S. A.", de la qual és Director Tècnic. En plena vida madrilenya, el 12
d'abril de 1955, es casa –a la Capella del Sant Calze de la Catedral de València– amb Enriqueta
Castellets Folch. I no és fins l'any 1956 que troba feina, finalment, com a professor. Segueix
escrivint sobre art per algunes publicacions madrilenyes, com Revista de Ideas
Estéticas, Goya o Levante i prepara l'exposició "Un siglo de pintura española (1856-1956)", procés
que el duu a una peregrinació de recerca a Barcelon, València, Salamanca, Xàtiva i Granada.
La seva activitat poètica durant aquests anys de vida madrilenya no s'atura: Collita és el darrer
llibre publicat en vida, escrit entre el 1954 i el 1956. El 19 de juny de 1957 neix el seu únic fill,
Bernat. El 8 de maig de 1958, després d'una sèrie de complicacions a l'artèria aorta, Bernat
Artola mor. L'any 1968, pòstumament, i amb pròleg de Germà Colon, apareix Olivera i llorer. El
1983, l'Ajuntament de Castelló publica en tres volums les seves obres completes.
