Butlletí creat pel centre per tal d'exposar línies de treball, metodologia i resultats dels estudis realitzats en el camp de la cultura tradicional.

1. Butlletí del
Centre d’Estudis
Tradicionals ACAF
(Nº.1, setembre de 2009)

2. sumari editorial ___________________________________ 3
tema d’estudi _____________________________ 5
• Cultura tradicional i identitat contemporània:
Jordi Montesó
formació, pilar fonamental ______________ 31
• Escola d’Estudis Tradicionals:
Mª Pilar Cercós
divulgació i indústria musical ___________ 41
• Llotja de Música Urbana.
Patrimoni cultural, desaprofitat:
Joan Gil
un canal per a la innovació ______________ 53
• Sitja, investigació i desenvolupament:
Jordi Montesó
2

3. editorial
CENTRE D’ESTUDIS TRADICIONALS, UNA DECLARACIÓ
D’INTENCIONS
“Cap on camina un grup de creients quan veuen que el Déu amb el que creien no
és més que un constructe social ideat per uns homes que han ensenyat a altres homes als
quals els ha interessat oblidar que eixe Déu fou inventat pels seus mentors?”
Aquest controvertit sil·logisme, molt lligat a un pensament postmodernista, ha
estat el motor de prega del Centre d’Estudis Tradicionals ACAF des del seus inicis fa
ara vuit anys, concretament des de l’abril de 2002 on ens instituírem amb el nom
d’Associació Cultural Aigua Fresca. Set anys han passat des d’aleshores, set anys
d’experimentació, de formació, d’estudi i d’instrucció, fins que hem arribat a aquest
punt, moment en el que ens hem sentit preparats per a parlar, i per a fer parlar.
Més cru que viure disconforme en silenci dintre d’un sistema establert al que li
endevines clivelles i esquerdes intel·lectuals, d’una fe corrompuda, és decidir-te aixecar
la veu i adonar-te’n de que no eres l’únic que les veu. Més cru pel simple fet de que
quan t’has manifestat i has trobat correligionaris ja no cap el silenciar, ni tornar-te a
sotmetre al règim imperant, tard o d’hora la pressió, la vergonya, o la complicitat, faran
que desafies el sistema, d’una o d’altra manera.
Aquesta resignació la sofrírem nosaltres quan algun de tots gosà comentar sobre
les incoherències i artificialitats dels cànons folkloristes, estàndards que aferraven la
nostra creació musical a un stablishment pseudo-ancestral. Inevitablement sis individus
sentien més la frustració que un de sol i advertien sis cops més incongruències en el
treball dels grups folklòrics que tan sols un. Així doncs, en una sinèrgia inicialment
involuntària ens decidírem per no callar i començar un treball d’experimentació i
formació que ens portés a descobrir i conèixer les intencions d’aquells homes que
3

4. construïren el nostre legat cultural. Si més no, també a denunciar a aquells altres que ens
obligaren a oblidar aquells orígens mitificant un essencialisme pervers i ideològicament
manipulat.
No pretenem desmuntar-li la paradeta a ningú, però “Cap on camina un grup de
creients quan veuen que el Déu amb el que creien no és més que un constructe social?”.
Nosaltres ens hem pautat el nostre propi camí en un full que creiem en blanc, però que
resultà estar replet de renglons perversos i originals.
En aquesta línia han anat sorgint projectes com Sitja i el seu nou treball
Musicabulari que exposem en aquest butlletí, espectacles com Fandango o Melismàtic
on l’ACAF hem experimentat i hem indagat en els nostres orígens musicals, o hem
mirat de comparar i aprendre diverses línies de treball d’altres cultures com el flamenc.
Hem creat espectacles, participat de bureos, de trobades, de fires, de festivals
tradicionals o d’avantguarda, hem creuat marques culturals i hem estirat les nostres
pròpies, hem tastat el sabor insípid de les barreges i les fusions i la fortor de la naftalina
provinent dels sectors més rancis de la nostra cultura.
En definitiva, hem estat ballant entre el folklore i el treball d’avantguarda durant
molt de temps tractant de trobar nexes i discrepàncies, i ens hem esforçat per trobar
formes d’articulació entre la pretèrita cultura tradicional i la present identitat
contemporània.
En aquest Butlletí, canal a través del qual l’ACAF pretenem fer-vos arribar la
nostra manera actual d’entendre el treball en la cultura tradicional, veureu les
conclusions a les que hem arribat, els projectes hem aconseguit desenvolupar i que ens
conformen en l’actualitat: l’Escola d’Estudis Tradicionals, la Llotja de Música Urbana i
Sitja.
Els que hem deixat de creure hem trobat un camí entusiasmador, més consolidat
del que creiem al principi, i més experimental, més empíric, més científic i menys
feacient i dogmàtic que aquell del que partírem. A través del nostre Butlletí us
convidem a conèixer-lo, o si ja el sabeu a recordar-lo, i per què no, a seguir-lo.
Jordi Montesó
Centre d’Estudis Tradicionals ACAF
4

5. tema d’estudi
CULTURA TRADICIONAL I LA IDENTITAT CONTEMPORÀNIA
Jordi Montesó
“ La configuració moderna, al mateix temps que s’oposa a la configuració tradicional,
se situa no obstant dintre d’ella.”
Louis Dumont
Tradició i el trencament del sistema.
Pocs termes dintre de les ciències socials han estat usats i manipulats de tant
diverses formes i maneres en la seva definició com és el concepte de tradició, o cultura
tradicional. Lligat a interessos, ideologies, moviments i paradigmes, el concepte tradició
ha adquirit matisos que englobarien des de la mera consuetud al contundent
essencialisme dels pobles. Nosaltres, partint de que mantenim una concepció semiòtica
de cultura, hem cercat una definició que posés l’accent en la pròpia producció
simbòlica. Així, respectaríem i compartiríem la definició que veu a la tradició, o cultura
tradicional, com al conjunt d’expressions materials i immaterials produïts per la societat
rural de l’Occident europeu en el període que compren des de l’Edat Mitja fins el segle
XX.(Díaz, 1992. Carril; Espina, 2001). Així però no limitaríem la definició al conjunt
d’expressions i productes de la societat, al nostre parer, i posem gran accent en aquest
punt, la cultura també implica processos, formes, mètodes, una vessant procedimental. -
No som sols el que ens conforma i el que produïm, també com produïm forma part
integra del que som -.
Obviant de moment l’aspecte de la producció material i immaterial i els
procediments que abordarem més endavant, és inevitable posar èmfasi, en primer lloc,
en dos aspectes que considerem cabdals en aquesta definició, el localisme i la situació
5

6. temporal. Pel que fa al primer trobem que tota cultura tradicional a la nostra societat ve
lligada a un espai local determinat, al món rural, a les societats camperoles, ramaderes,
és a dir, unides a un sistema social anterior al nou règim industrial fruit del capitalisme
imperant. Pel que fa al segon terme, la situació temporal, molts autors marquen un límit
temporal, sempre flexible a particularitats, que finís arran del segle XX on el propi
procés d’industrialització acaba amb tota societat pròpiament rural i amb ell amb la
societat tradicional. - Límit temporal sobre el que posarem l’accent i afegirem algunes
objeccions.-
Es defineix d’aquesta manera a la cultura tradicional com a un fruit d’una
societat ja pretèrita (Dacosta, A., 2008), vinculada a un temps desaparegut i en pobles
que, en molt concretes situacions, han quedat extingits o absorbits pels nous sistemes
industrials. Afirmen els autors, doncs, la impossibilitat de trobar en l’actualitat cap
vincle amb la cultura tradicional, aquesta ha quedat pressa pel passat deixant-nos el
legat del que anomenen cultura popular o folklore1, un esforç artístico-social que
s’afanya per recuperar elements aïllats d’un holisme cultural com és la Tradició.
Nosaltres compartim la idea de que les societats tradicionals estan en fase
d’esvaniment o, en cas contrari, absorbides pels estats moderns i, amb ells, sotmeses al
poder i el domini de la burocràcia central que els fa perdre el seu model de producció en
pro d’un sistema de tributs i industrialització. Ara bé, que la cultura tradicional haja
desaparegut irremeiablement amb l’avanç de la industrialització, no ho afirmem amb
tanta rotunditat.
Les societats del present europeu, les societats occidentals del segle XXI, són
clars productes dels models industrials i urbanístics del sistema capitalista en la seva
major part. Aquest model, recolzant-se en els processos econòmics i en maximitzar la
producció, han acabat per recolzar la seva epistemologia en una sèrie de models
racionals on l’individu és la unitat indisoluble a partir de la qual es compon l’estat. Les
institucions que ençà de la revolució industrial conformaven, intricades en un tot
unificat, els patrons culturals i històrics dels nostres pobles, s’han atomitzat ara amb el
1
Folklore: de l’anglès folclore i aquest de folk, “poble”, i lore, “coneixement”). Acunyat per l’arqueòleg
anglès William Thoms en el seu artícle “The Atheneum” l’any 1846. Aquest autor el referí en relació al
que aleshores és coneixia com “antiguitats populars”, una col·lecció d’antigues tradicions populars
(intenció predominant durant el Romanticisme).
Actualment està generalitzada la definició que associa el folklore amb el cos d’expressió format pels
coneixements relatius a la vida i les costums populars. Rep el mateix nom l’estudi d’aquestes matèries.
6

7. requeriment dels nous models articulant-se en esferes autònomes. (Polanyi, K. et al,
1957) Els individus, per tal de subsistir i prosperar, han anat adquirint especialitzacions
i desenvolupant un conjunt de rols definits que l’han aïllat en unes determinades esferes
quedant indistints a la globalitat social. En societats preindustrials els individus són
partícips de la societat en la seva globalitat, comparteixen i conformen ells mateixos el
total del text cultural en el que es desenvolupen. En el capitalisme, degut a la seva
complexitat, l’individu es veu immiscit exclusivament a un determinat nombre de
institucions deixant la resta a altres individus sota la direcció i administració de la
burocràcia vigent que manté la unitat d’estat.
Si considerem com a característica fonamental de les societats tradicionals eixa
integració institucional, trobem en la especialització d’esferes i la conseqüent
atomització del sistema, un motiu clar i determinant per a parlar de l’abolició d’aquestes
societats tradicionals. Podem dir, per això, que la cultura tradicional ha desaparegut
completament amb eixos models de societat? Seria, per contra, possible continuar
parlant de cultura tradicional dintre dels sistemes industrials?
Si ens cenyim a la definició de Díaz, Carril i Espina, que hem donat a l’inici del
text, la resposta a la primera pregunta és sí, la cultura tradicional quedà en pretèrit al
moment en que la “Gran transformació”2 canvià el sistema social. Seguint aquests
paradigmes trobem que morta la màquina, morta la producció. Abans d’eixa “Gran
Transformació” els diversos elements que componien les manifestacions tradicionals
anaven entreteixits a les diferents institucions socials. La música i la dansa anaven
unides als ritus estacionals, que venien moguts per cerimònies agràries que
mobilitzaven a tota la població i implicaven models econòmics, socials, polítics,
ideològics, parentals... tot era apercebut per l’individu social com un conjunt indivisible
d’elements que conformava el que ara diem tradició, una Gestalt ben cosida i
indiferenciada.
Seguint aquests paràmetres, tota intenció de recuperar, reproduir o reinterpretar
la tradició en el nostre present, queda en la més absurda desmembració de la pròpia
idea.- Ja no resulta tradicional fer un bureo recreat per trenta experts a una plaça urbana
en motiu de l’aniversari d’un grup de danses i patrocinat pel govern donat -.
2
La “Gran Transformació”, terme assignat per K. Polanyi en l’obra del mateix nom, The Great
Transformation, Londres, 1944. Referència al trencament que suposa l’aparició del sistema de mercat al
respecte d’altres sistemes vigents. Apel·la al capitalisme com a destructor de la societat en relació a
l’atomització que comporta la moral individualista del liberalisme econòmic.
7

8. És per això que molts autors són del parer que la tradició és un model que
desaparegué amb l’avanç de la industrialització i el món urbà. Ni tan sols és possible
establir un arrelament evolutiu complet entre la cultura tradicional i la cultura popular
actual ja que ambdues resten dissociades (Fernández de Paz, 1997). La manca de
ruralitat, l’associació de la cultura popular a un elenc d’experts, l’escolarització
institucional, la folklorització, el proteccionisme o la persecució político-ideològica, la
influència dels mitjans de comunicació, la intenció turística, i, sobre tot, l’atomització o
la pèrdua de totalitat en la representació, porten a una clara desintegració de la cultura
tradicional donant lloc a una nova forma de manifestació simbòlica que converteix un
estil de vida, el tradicional, en un producte, en un valor més del mercat actual.
Estem d’acord en que la producció tradicional així definida ja no tindria cabuda
en el nostre sistema actual pels motius aquí enumerats,- de fet som del parer que, en
ciències socials, res pot ser definit de manera estanca i seguir sent advertit en la societat
-. Ara bé, quantes societats occidentals no continuen realitzant manifestacions, més o
menys espontànies, derivades de la cultura tradicional? Quantes societats no basen la
seva cohesió social i la seva identitat en els elements artístics i socials propis de les
seves cultures tradicionals? Cap ni una, totes continuen usant els productes tradicionals.
La modernitat, els estats-nació, basen la seva unitat territorial en aquest romanticisme
essencialista i la cultura tradicional ha estat integrada en els nous models per tal de
mantenir unida la població sota el domini del poder d’estat. En molts casos no podem
parlar de cultura tradicional com a un estil de vida pròpiament dit, però és inevitable
referir-se a la cultura tradicional com a eina o ferramenta ideològica al servei de les
diferents ètnies.
Som del parer de que la cultura tradicional no ha estat exterminada de manera
obligada, existeixen casos en que aquesta continua subsistint sota el consentiment dels
estats. També hi ha casos en que ha estat convertida en eina ideològica i casos en que
directament la violència de l’estat s’ha encarregat d’esborrar-la del present social del
seu poble. Per a nosaltres el trencament social no ha estat l’únic responsable de la
desaparició de la cultura tradicional com a estil de vida, és més, no creiem que
l’atomització institucional siga ni tan sols una causa primordial i única. Trobem alguns
casos etnogràfics en els que molts dels elements de la cultura tradicional han estat
articulats, amb considerable viabilitat, amb les pressions del nou sistema industrial.
Com a exemple citem les “cases” gallegues o les “masies” catalanes en les que la
cultura tradicionals del món rural ha sobreviscut amb els continus convits del sistema
8

9. industrial que els inunda. (Exemples els podem trobar en Moreno Feliu, P., 2004, i en
Narotzky, S.,2004)
Per a nosaltres, a l’atomització de la societat preindustrial, caldria afegir la
responsabilitat i intencionalitat que han tingut els estats-nació i ses intencions
homogeneïtzadores on les ètnies dominants han tractat de subjugar qualsevol digressió
amb una violència encoberta en forma de folklorisme i cosificació. Creiem que el fet
fragmentari de la cultura tradicional fereix severament el concepte, però afirmem que la
cosificació a la que el cànon falsament ardit dels folkloristes sotmeté a la tradició resultà
quasi mortífer per a aquesta.
No pretenem, per això, desprestigiar el treball dels folkloristes de manera sui
generis que en molts casos, sobre tot al llarg del segle XX, s’embegueren del necessari
positivisme i del rigor científic indispensable per al treball de camp, però si ens aferrem
severament al denunciar la intenció ideològica que s’hi instaurà a sobre dels seus
treballs ja des de mitjans del segle XIX i que arriba fins als nostres dies.
Els folkloristes arrossegaren amb ells els ideals romàntics de finals del segle
XVIII. Inspirant-se en l’idealisme alemany, embeguts del particularisme històric i
interessats en les essències dels pobles, renegaren de tota idea evolutiva doncs
consideraven que les essències magatzemades eren eternes i immutables i no canviaven
ni se transformaven amb el pas del temps. S’instal·laren en l’immobilisme d’una manera
massa còmoda i convertiren en producte artificiós el que era propi d’un dinàmica social
més o menys viva aleshores.
El que critiquem del treball de molts treballs folklorics és la densa impressió que
han infringit a la cultura tradicional d’una ideologia consevadora, filla del nacionalisme
essencialista i catòlic i d’eixa contrarietat en vers a l’evolucionisme. No, per això, i em
reitero, considerem el treball dels folklòrics tendenciós en tots els casos, però si al XIX
la renaixença revestí de nacionalisme els sabers tradicionals, al XX fou el franquisme el
que els impregnà de “nacionalismo” espanyol. Poc de marge quedà per als cientificistes.
Tradició, Folklore i Identitat.
Hem parlat de com la fragmentació de la societat rural ha comportat una
desmembració de la cultura tradicional, per a molts autors quasi sinònim d’extinció. En
tot cas són evidents les dificultats que afegeix la fragmentació alhora de representar o
rememorar els elements tradicionals. Així però no és aquesta la única complicació que
9

10. troba la tradició, no menys luctuosa resulta l’acció que exerceix sobre ella el cànon o
l’estandardització.
Molts vestigis de la cultura tradicional, sobre tot els materials, han arribat a
nosaltres com a elements obsolets, bé siga pel fet de perdre la seva funcionalitat, bé siga
per la deixadesa dels objectes identitaris per d’altres de caràcter industrial. (Dacosta, A.,
2008) Parlem d’indumentària, parlem de mobiliari, eines, etc.. Pel que fa als
immaterials el que trobem, en molts casos, és un deteriorament progressiu on el
significat final de ritus o de la festa ha invertit el seu lloc amb el significant, substituït, a
sovint, per un fals cànon que atempta contra el propi esperit reproductiu de la cultura
tradicional (Lemaire; Stovel, 1994).
Aquestes paraules extretes d’un article de Dacosta (Musealizar la tradición)
ajuden a introduir el paper que el folklore ha tingut en el deteriorament de la cultura
tradicional als pobles de l’Europa Occidental amb el seu cànon essencialitzador.
La cultura tradicional parteix de ser en primer lloc un tipus específic de
manifestació cultural. Cal doncs que definim que és cultura per a poder parlar de
l’efecte que la folklorització ha tingut sobre tal concepte.
Per a nosaltres la cultura és un concepte semiòtic (Geertz, C., 1973: 20), un
conjunt d’elements simbòlics, un conjunt de trames de significació que el propi home ha
creat i en les que es veu immers (Weber, M., 1920) que és desenvolupa a través del
procés d’interacció social. Però la pròpia definició amaga una paradoxa, a pesar de la
seva idoneïtat, la cultura no es pot definir més que a través d’un artificiós tall transversal
en mig d’eixe procés d’interacció social. La cultura és una manifestació de la vida
social, un procés, i aquesta només podem aprehendre-la a costa de la seva artificialitat,
de la seva cosificació. El fet de pretendre tancar la cultura en un concepte estanc atura el
curs natural en el que ella es dóna, una trama de relacions socials d’intercanvi simbòlic.
La cultura tradicional està exposada al mateix criteri d’interacció processual. El
fet de pretendre definir-la automàticament l’artificialitza. El folklore ha aturat el procés
de desenvolupament de la cultura tradicional aferrant-la a una sèrie de cànons,
convertint eixe continuum en un seguici de compartiments aprehensibles i cosificats. El
que denunciem no és més que un intent de metamorfosetjar la tradició en folklorisme,
un tipus de representació contemporània d’una tradició a la que tracta de suplantar
equiparant-se a ella en termes d’autenticitat (Martí, 1996: 78).
10

11. Hem parlat abans del poder d’influència dels estats-nacions alhora de poder
preservar o abolir la cultura tradicional. Tot estat basa el domini de la seva existència en
la unitat, en la homogeneïtat dels seus ciutadans davant la diferencia amb els que ell
consideres com “els altres”. L’estat, per a ser funcional, necessita assolir l’autoritat de la
jerarquia, la relació de poder, el sotmetiment dels homes (Clastres, P., 1978). L’Estat
fonamenta la seva existència en la homogeneització de les ètnies que el conformen, la
pluralitat pot generar conflicte i aquest pot conduir a la segmentació o a la fissió de
l’estat la qual cosa, si més no, genera esforç i desgast a l’èlit dominant per mantenir
unida la seva cort. D’aquesta manera, allò ètnic es presenta com un incòmode problema3
contra el que els estats responen amb l’ampli ventall d’eines subjugadores en una
manifestació de violència legitimitzada.
La violència que l’estat pot infringir a una ètnia donada parteix sempre de la
seva legalitat, donat que l’estat té poder per generar lleis que emparen tal acció. Aquesta
legalitat és consubstancial amb la pròpia existència de l’estat. (Moreno, I., 1994). Per tal
d’eliminar el pluralisme ètnic se desencadena eixa violència etnicida. Esta, però, no té
perquè desembocar en cap mena de conflicte armat ni partir de l’agressió física.
L’espectre de violència estatal és tan ampli que abraça des de la lluita armada fins a la
marginalitat o la ridiculització dels marcadors identitaris de les ètnies adjacents.
Per a nosaltres, l’essencialisme dels folkloristes resulta molt susceptible de ser
usat com una arma de doble fil. Per una banda la trobem com una forma de violència
subtil, preventiva però terrible, de l’estat contra les ètnies que es reafirmen amenaçant la
homogeneïtat. Si establim de manera fixa i legítima quins marcadors identitaris defineix
una ètnia els seus formants tendiran a ser el que el cànon demanda que siguen, a costa
de sentir que perden la identitat si pretenen el canvi de substància. Si definim una ètnia
d’una determinada manera i evitem el seu canvi i reafirmació, serà més fàcil dominar-la
i mantenir-la a ratlla. Aquest ús específic del folklore el trobem molt explícit al llarg de
la dictadura franquista sobre els diferents pobles que componen l’estat espanyol sota la
idea unificadora de la Espanya oficial.
Per l’altra banda, però per semblant motiu, la folklorització, es pot veure com
una arma defensiva que les pròpies ètnies usen contra l’estat, emparant-se en un
essencialisme nacionalista. Si em defineixo d’una determinada manera remarcaré les
3
Moreno, I., ¿Violencia étnica o violencia de estado?: Nacionalismos estatalistas, etnonacionalismos y
minorías étnicas, Universidad da Coruña, 1994.
11

12. meves diferències al respecte de l’ètnia dominant, si essencialitze o estandarditze i
aconsegueixo legitimar eixa imatge, l’estat ho tindrà més difícil per subjugar-nos. Part
d’aquesta ideologia la mencionàvem abans en referència a la Renaixença, al
Rexurdimento, al Fuerismo Basc del segle XIX on s’emfatitzaven les diferències i el
particularisme vers la força de l’estat espanyol.
Trobem, en qualsevol cas, que la folklorització no és un procés desintencionat i
lliure d’acció, aquest forma part de tot un paradigma fortament ideologitzat i impregna
amb ell els resultats de les seves tasques. Si reprenem el concepte de cultura que
oferíem abans, trobem que la folklorització el que pretén no és més que definir i
apropiar-se dels marcadors identitaris que defineixin una determinada ètnia en un
moment donat. Usar la cultura com a eina política, seleccionar elements fragmentaris de
la cultura tradicional i convertir-los en marcadors identitaris que defineixin de manera
essencialista la pròpia comunitat. Aquests elements, aquests cànons, escollits en funció
de la ideologia que promoga l’escomesa, miraran d’ennoblir o de ridiculitzar l’ètnia, en
tot cas, pretendran convertir la cultura tradicional en una eina política al servei del
poder. És el poder el que crea la identitat, (Butler, J., 1993), les categories definitòries
venen imposades exteriorment, i el folklore pot arribar a ser una eina molt eficaç al
respecte d’aquesta intenció.
Un efecte col·lateral, però, d’aquesta intenció de polititzar la cultura tradicional
en pro de crear una identitat ètnica determinada, és l’extermini de la pròpia cultura
tradicional pel simple fet d’estandarditzar-la, de canonitzar-la, d’enclaustrar-la en
tipologies concretes i determinades dotades d’una substància artificial. El fet d’aturar el
curs històric de negociacions de significats socials, el fet de tipificar i establir els
patrons comportamentals d’un determinat poble a partir d’un determinat moment,
porten a l’abolició de la cultura tradicional. Quan a la tradició se li imposa un cànon
(una partitura, una patró per a un vestit popular, un motlle per a una joia, un esquema
ritual estandarditzat), la tradició mor i se converteix en un altra cosa. (Dacosta, A.,
2008).
La intenció etnopolítica és, pot ser, un dels motius primordials que vinculen
folklore, tradició i identitat. Existeixen però altres motivacions més comercials que
justifiquen una tendència contemporània per reviure la tradició. És observable que molts
dels protagonistes dels actuals sistemes industrials han tingut els seus orígens, la seva
infància, en el món rural, immersos dintre de la cultura tradicional de la que s’han vists
12

13. desarrelats al mudar-se a les ciutats i abandonar els treballs del camp. Esta població
genera un espai de demanda de productes socials vinculats a la cultura tradicional. Es
tracta de dotar de resignificació el passat a través de productes culturals presents
(Ciselli, G., 2001) i el folklore ofereix, de manera més o menys desvirtualitzada, degut a
la càrrega ideològica que arrossega, una representació d’eixe passat abolit i severament
transformat en forma de producte manufacturat i llest per a la comercialització.
L’economia de mercat dels models capitalistes conserva una tendència imminent
de convertir en producte tot allò que es vincula al seu model social. La cultura
tradicional, a través de la folklorització, ofereix en safata un producte comercial dirigit a
una demanda abans explicitada. Si desmembrem la cultura i la empaquetem en
productes aprehensibles (peces d’indumentària, espectacles de danses, elements
decoratius) Si aconseguim convertir els processos en elements aprehensibles,
quantificats, tenim davant de nosaltres un subjecte objetivitzat, cosificat, i per tant, un
producte amb el que podem comerciar.
Amb el creixement del turisme europeu i estatal les èlits adverteixen en el
folklorisme una manera d’engrossir les seves arques a través de l’incipient turisme.
Abandonen doncs la intenció ideològica i es revenen a un interès purament comercial.
Passem d’un ús del folklore totalment tendenciós i impregnat d’ideologia a un folklore
buit, desarrelat, asèptic, desinfectat i disposat per a la venda interna i l’exportació.
No estem disposats a emetre un judici de valor al respecte d’aquest mercat de
productes donada la dificultat de saber si pogués donar-se d’altra manera en aquesta
societat. El cas és que, a través del folklore, gairebé des de la seva instauració al segle
XIX, la tradició ha tendit a convertir-se en un objecte al servei del poder, tant per
manipular a les diferents ètnies, com per a comerciar. El patrimoni històric entre el que
trobem la cultura tradicional, forma part d’un complex projecte cultural destinat a
rentabilitzar en termes econòmics la demanda turística d’aquests productes.
Som del parer que la mercantilització dels productes tradicionals no té perquè
anar en detriment del propi procés tradicional, no és l’economia de mercat la que ofega
la tradició, aquesta podria anar articulada amb el manteniment de les costums
tradicionals. Com hem dit abans, la tradició comporta inherent un dinamisme, parlem
d’un corpus simbòlic creat o recreat el caràcter del qual és ritualitzat i repetitiu
(Hobsbawm, E., 2002), parlem d’una reinterpretació constant del fet etnològic.
(Dacosta, A., 2008).
13

14. Existeixen casos en els que s’aconsegueixen mantenir els esquemes culturals de
la tradició sense renunciar al producte de mercat. Mantenir les tècniques i les formes
tradicionals no implica renunciar a fer noves creacions contemporànies que s’escapen al
cànon, que li donen l’esquena al folklorisme. Si partim d’una relectura històrica dels
elements tradicionals, si en el treball de creació emprem eixe elenc de materials i eines,
si els sotmetem a una contínua revisió que mantinga viva i present la realitat tradicional,
veurem com els elements de la cultura tradicional escapen dels cànons i recuperen el seu
dinamisme intern. No existeixen, per això, músics que continuen fent de la jota un
element de composició contemporània i de venda mundial? No existeixen, a cas,
orfebres que seguint tècniques i models tradicionals fan dissenys d’avantguarda dintre
de l’art contemporani?
Es tracta, simplement, d’articular el nostre passat tradicional amb la
contemporaneïtat actual, però per això és precís fer abans una nova lectura de la cultura
tradicionals que ignore i neteje a la mateixa de les ideologies que l’han impregnada amb
l’adhesió del folklorisme.
Models diacrònics i sistemes globals.
«Ni les societats, ni les cultures deurien donar-se per suposades, com si
estigueren configurades per una essència interna o un pla magistral, sinó que les series
culturals i les series de les series estan contínuament en construcció, deconstrucció i
reconstrucció, sota l’impacte de múltiples processos que afecten a diversos camps de
connexions socials i culturals» (Wolf, E., 1984). Aquest epígraf introdueix la intenció
del model que pretenem oferir.
Hem vist com els estats, i els nacionalismes contraris a l’estat, usen, o estan en
disposició d’usar el folklore com a una ferramenta política cosificadora. Convertida la
cultura d’una ètnia en producte i usant la capacitat legitimadora que aporten certes
institucions com el govern, la religió o el parentiu, doten a les cultures, a les ètnies,
d’una essència immutable i perenne. Esta genuinitat, estable i perdurable, en molts
casos es usada pel poder per a conduir a la sublimació de l’ètnia i al domini d’esta en el
marc polític de l’estat. Així però, de la mateixa manera que pot sublimar una comunitat,
en altres casos, esta essencialització, condueix maliciosament a l’extinció de la pròpia
ètnia, en molts casos per la simple manca de referència amb el context canviant en el
14

15. que es desenvolupa. El que es cerca, en aquest cas, és la indefensió social de la
comunitat davant els continus envits del context social en el que es desenvolupa, pel
simple fet d’acceptar el seu destí com a fruit o conseqüència de ser el que són, de la
seva essència inherent. La folklorització limita el ventall creatiu de respostes de la
societat al enclaustrar-la en un predefinit tipus social. “Som el que som i per tant actuem
en conseqüència”. La folklorització orientada al domini polític aconsegueix fer
predibles les accions i les respostes de l’ètnia dominada assegurant així la sensació de
controlabilitat per part de l’èlit.
Amb una o altra pretensió, estos pobles, hereus d’un passat, veuen com la seva
història queda reduïda a un extracte aïllat i descontextualitzat, un segment arrancat de la
història, per a ser usat com a determinant marcador identitari i element definitori del que
ells com a ètnia són, o deuen de ser.
Aquest ús despòtic i instrumental de la cultura, especialment centrat en la cultura
tradicional dels pobles europeus, no sols condemna a mort la pròpia cultura tradicional
sinó que pretén despullar de la seva història als pobles per tal de convertir-los en
objectes manipulables i accessibles a la dominació. Aquest fenomen ha estat
freqüentment vist en la construcció europea dels estats-nació així com en el propi procés
colonial. A la pràctica el que es fa és escollir de la història d’un poble el tret o el conjunt
de trets que més ajuden a les pretensions dominadores de l’èlit, i usant la força
legitimadora de les institucions al servei del poder, convertir eixos trets en marcadors
identitaris del propi poble, marcadors immutables, permanents, sacralitzats, mistificats.
El que és fa és dotar l’ètnia d’una substància definitòria (Wolf, E., 1982) que la
defineixi i a través de la qual els seus ciutadans es sentin representats, una essència
dotada de valor místic i acceptació popular, que emmarque i tipifique al poble sota uns
paràmetres prefabricats. La posterior dominació gairebé està servida en safata d’argent.
Si despullem les ètnies de la càrrega ideològica d’aquells que pretenen definir
als pobles sense història, trobem una realitat ben distinta. Seguint els treballs de Wolf,
som del parer que els pobles estan dotats inherentment d’una història local que
transcendeix tot intent d’estandarditzar i homogeneïtzar, una història que els conforma i
els fa particulars, una història que cal articular amb el món global del present que
envolta al propi poble. Cal situar el subjecte antropològic entre allò local i allò global.
(Wolf, E., 1982).
Els pobles són el que són a través d’una llarga construcció social, les vivències,
les petjades dels grans esdeveniments fundadors queden en una memòria (col·lectiva)
15

16. que es transmet de generació en generació (Abélès, M., 1997). És la contínua
construcció la que defineix i conforma la identitat dels pobles. La conformació de la
identitat popular és un procés de constant negociació dels propis marcadors, del propi
entramat simbòlic, de les trames de significació que la representen.
Esta història comporta un cúmul de sabers, de valors, de creences, d’eines i
estratègies en definitiva que ajuden a la comunitat a adaptar-se al seu entorn immediat.
D’aquesta manera nosaltres som el que som gràcies al cúmul d’experiències (història) i
al nostre constant diàleg amb l’entorn. Aquest entorn que obliga constantment a posar
en tela de judici eixos sabers acumulats per la història. El context canvia, les
interaccions amb altres pobles són cada cop més fluides i mundials, els pobles canvien,
la tecnologia avança a marxes forçades i els sistemes de mercat envaeixen tots els
racons del món portant amb ells nova informació, nous canals de diàleg, noves
respostes, i noves preguntes. Tot aquest flux d’imputs són advertits per la pròpia
comunitat i es veu alterada per ells. No som elements aïllats en un laboratori, som
pobles en interacció amb altres pobles, societats que beuen d’un context natural, que
fluctua, que es desgasta, que es consumeix a través d’un temps que corre i no espera. La
història ens aporta eines d’interacció i defineix la manera en que ens mostrem al món, el
món canvia, varia, divergeix i amb ell la nostra història també s’altera, es pertorba,
modifica, adquireix nous sabers i noves construccions, creix, inevitablement. Aquesta
dialèctica és la que conforma la nostra identitat, un constant revisionisme dels nostres
patrons culturals, una contínua construcció, deconstrucció i reconstrucció dels
marcadors identitaris que usem, en un moment i un espai, com a nostres.
Així doncs, veiem com és la pròpia comunitat la que, davant de la pressió
externa, les crisis internes i el bagatge estructural i procedimental que ha adquirit al
llarg de la seva història, negocia a cada vicissitud la seva pròpia identitat. No, no
existeix cap essència impertorbable que ens definirà eternament com a poble pel simple
fet que els conceptes, les estratègies d’adaptació, els valors, són caducs per necessitat,
doncs el món en el que ens desenvolupem canvia, així com ho fan les ètnies per tal
d’adaptar-se i sobreviure. Si un poble s’aferrés de manera inamovible a uns marcadors
identitaris fixes i inalterables tindria dos opcions inevitables, canviar el seu entorn, a
saber, el món, o disposar-se per al col·lapse social i la crisi interna.
- Un exemple de manipulació dels marcadors identitaris en funció de la
supervivència ètnica el podem trobar en: Stallaert, C., 2004. Estratègies flamenques per
a Brussel·les: Una batalla perduda?-
16

17. Plantegem, doncs, un model de construcció ètnica basat en la contínua
negociació dels propis marcadors identitaris. És aquesta la única manera en la que
veiem possible la incorporació dels elements de la cultura tradicional en aquest món
industrial, urbà i global. Així que, tornant a la cultura tradicional, si pretenem incrustar a
l’actualitat extractes estancs i compartimentats d’eixa tradició al present social, el que
estem fent és portar al present, representar, una postura folklorista, no mostrem tradició,
mostrem folklore. Per tal de portar al present els elements tradicionals, cal que adquirim
les estratègies, les eines tradicionals, si més no, aquelles formes d’interactuar amb el
medi, aquella hexis Aristotèlica, l’habitus de Pierre Bourdieu, i les sotmetem a
negociació. Ha de ser, i de fet és, la comunitat la que jutje i decideixi, en funció de les
circumstàncies globals del sistema-món, quins d’eixos elements tradicionals li són útils
i funcionals en l’actualitat i vol adquirir-los com a part del bagatge històric. Aquest
procés s’està fent a cada pas històric de la comunitat i s’hagués fet amb molts dels
elements de la cultura tradicional sinó haguessin estat folkloritzats, estandarditzats i
manipulats ideològicament amb fins particularistes d’una èlit determinada. El fet
d’haver sigut apropiats amb intencions ideològiques extragué del procés de negociació
social els habitus, els procediments de la cultura tradicional, estos deixaren de ser
patrimoni popular i passaren a ser eines de l’èlit qui dictaminaren com devien reproduir-
se, en quin moment i davant de quines persones. En front aquesta artificialitat, la funció
del ritual, la intenció de la festa, quedaven en la més insulsa funcionalitat, i com que la
negociació resulta implacable car la subsistència de l’ètnia depèn d’ella, estos elements
quedaren fora del present cultural dels pobles. És per això que defenem que la
folklorització és una de les majors responsables de la mort de la tradició.
Si existeix cap possibilitat de recuperar i integrar en el nostre present social
reminiscències de la cultura tradicional, estes passen per fer una nova lectura de la
història dels pobles de l’occident europeu. Una nova lectura que revise el global de la
cultura tradicional mirant de extreure tots els elements ideològics que el folklorisme li
ha adherit, una lectura, quasi hermenèutica, que allibere a la tradició de la lacra de
l’essencialisme folklòric, de les pressions ideològiques, de la tendenciositat de les èlits.
A partir d’aquí cal que re-negociem, com a poble, com a ètnia, el conjunt de significants
de la cultura tradicional des de la visió contemporània, la visió, inevitablement, sempre
present, sempre local (Friedman, J., 2003). Re-visant procediments, re-passant
instruments i eines, re-aprofitant metodologies i formes d’entendre, és com podrem re-
17

18. cuperar la cultura tradicional incorporant-la en el nostre bagatge de ferramentes
històriques.
És així com el músic podrà agafar una de les famílies tradicionals i interpretar-la
en clau contemporània, és així com l’orfebre usarà tècniques antigues per a fer dissenys
d’avantguarda. És així com la cultura tradicional quedarà integrada en la cultura
contemporània, impregnarà totes i cadascuna de les esferes que atomitzen la present
societat capitalista. És així com la cultura tradicional quedarà integrada en el global de
les institucions socials i no desmembrada en les distintes esferes especialitzades.
Reprenent de la cultura tradicional, no un conjunt d’elements segmentaris com feu el
folklorisme, sinó una manera d’entendre i enfrontar la vida, un conjunt d’eines i
instruments socials, serà la manera en que aquesta forma d’entendre la vida, aquesta
filosofia, aquest fato de processos immaterials, quedarà integrat en el bagatge d’eines i
estris adaptatius, identitaris, cohesionadors, i conformadors de la cultura contemporània
i, amb ella, part integradora de la identitat contemporània.
Un exemple concret, la música tradicional
valenciana.
La meva pretensió no passa per fer un repàs històric de les vicissituds de la
música tradicional al País Valencià, aquest ardu treball quedaria més en mans dels
historiadors i musicòlegs, als que de passada anime a que s’hi posen mans a la feina ja
que no hi ha massa treball fet al respecte. Jo em centraré, concretament, en la relació
que manté la construcció social de la identitat valenciana amb l’ús de la cultura
tradicional com a fons d’armari. Serveixi aquest apunt per justificar i excusar la meva
superficialitat alhora de citar concrecions ja que la meva lectura es concretarà en
justificar la relació identitat-cultura-societat i no de passar revista a la història de la
música tradicional valenciana.
«El folklore pròpiament dit, com a disciplina que parteix en Europa al llarg del
segle XIX amb l’objecte d’estudiar la cultura popular de la societat tradicional, no ha
tingut cap presència al País Valencià durant el seu moment de Renaixença» (Ariño, A.,
18

19. 1989, Pròleg a Torrent, V.). La justificació que ofereix aquest autor ve donada en
relació al model socioeconòmic dels valencians en el moment de la industrialització.
En molts indrets europeus, la necessitat del folklorista s’alimentà de l’avanç de
la industrialització i la desaparició sobtada de la cultura tradicional. Al País Valencià,
els modes de vida tradicional no es van esfondrar bruscament amb la revolució burgesa.
Donada la gran expansió econòmica que el país va sofrir arran del segle XVIII, les
comarques valencianes van quedar al marge del procés industrialitzador. (Cucó, A.,
1971). Aquí el tipus de creixement econòmic, a diferència d’altres llocs europeus, es
basà en l’agricultura. Molt del capital que en altres pobles s’invertí en la indústria aquí
anà dirigit al sector agrari o es perdé en processos bancaris per manca d’una banca
autòctona. (Giralt, E., 1968). Són molts els autors, no sols Cucó, els que acusen a la
burgesia valenciana del segle XIX de ser una classe social confusa, contradictòria i
inoperant, i la responsabilitzen de la deriva socioeconòmica, i amb ella ideològica,
d’aquella època.
Aquesta decantació als models agraris permeté, però, que cultura tradicional,
adherida a un estil de vida rural, durés fins dates ben recents. Si bé és cert, la
industrialització no començà a guanyar presència fins l’arribada dels anys vint del segle
XX, moment en el que el folklore comença a guanyar presència al territori valencià.
(Ariño, A., 1989).
La tardança, a més, vingué puntejada pel contrapunt valencià al respecte d’una
renaixença, que si a finals del segle XIX en la major part d’Europa es basà en una
corrent conservadora i medievalitzant, com fou el cas de Catalunya, aquí es volcà en un
primer moment sobre una tendència cosmopolita propera al prerromanticisme francès,
que retardà, si més no, l’arribada de l’esperit restaurador propi de la renaixença. Aquest
ralentiment, però, no evità la decantació ulterior de la influència francesa al
romanticisme històric walterscottià que caracteritzà el moviment folklòric a Europa
occidental. (Cucó, A., 1971). Agrupacions com Lo Rat Penat (abans de la seva
castellanització a la primera dècada del segle XX), València Nova, la Joventut
Valencianista, etc. es convertiren en representants exponencials de la renaixença i el
folklorisme al país i anaren revestint d’ideologia patriòtica, d’un valencianisme
incipient, d’un particularisme substancial, tot treball vinculat als valencians. Amb ells
vingué també la recopilació de la cultura popular, el folklore resultava una bona eina
legitimadora de la política nacionalista valenciana. El procés essencialitzador dels
19

20. elements de la cultura tradicionals estaven en marxa al servei d’una màquina ideològica
sota la denominació de Valencianisme.
Tot aquest moviment ideològic que impregnà la cultura es convertí aviat en una
aferrissada tempesta social entre valencianistes, catalanistes, castellanistes i demés -istes
que pogueren sorgir. Tots ells usaven i desusaven la folklorització dels elements
populars al seu caprici per remarcar els marcadors identitaris que els calgués per tal de
legitimar la seva idea de “ser valencià”. En poques ocasions s’exemplifica de manera
tan fidel la frase de Friedman de que és el poder qui crea la identitat.4
Així, foren moltes les institucions i els personatges interessats en aquest procés
romàntic de recopilar elements de la cultura, aleshores popular. El procés
d’estandardització i aplicació de canons a la nostra producció material i immaterial fou
frenètic. Aparegueren en aquest període les conegudes escoles o acadèmies de ball amb
l’adherida figura de mestre de ball que, en paraules de Torrent, V., 2007, intervé de
manera substancial introduint canvis d’una certa sofisticació en les coreografies
tradicionals -els balls de comptes- i preparant el terreny per a l’aparició d’escenaris i
introduint la indumentària antiga.
El major inconvenient, i lamentable contrapassa amb la que topem aleshores és
amb la escassa o inexistent, en la majoria dels casos, formació metodològica i rigor
científic d’aquelles llargues llistes percaçadores d’essències i amplificadores de la
diferència i el particularisme. Estudiosos com Martí Gadea, Badenes Dalmau, Cebrià i
Mezquita, Bodria, Francesc Martínez, Lopez-Chavarri, etc., en paraules d’Ariño, 1989,
no deixen de ser col·leccionistes, afeccionats, amb escàs esquema interpretatiu i
inexistent positivisme. Caldria, almenys, posar un seriós accent en la manca de formació
i rigor etnogràfic que demostren els treballs resultants.
De l’any 1919 fins a 1923, els valencians visqueren sota la dictadura del general
Primo de Rivera. La crisi social a València havia arribat a un extrem de paroxisme i els
extrems polítics arribaven a fregar el doctrinisme. Ara, sota el primoriverisme, i a pesar
de les primeres restriccions lingüístiques, la dreta valenciana imposà el criteri
regionalista. Amb ell, moltes de les iniciatives culturals i valencianistes abans
esmentades, desaparegueren del plànol oficial.
4
Cal ressenyar que aquests moviments polítics s’aferrissaven força als nuclis urbans on la
industrialització començava a deixar les seves empremtes i els pressió demogràfica a créixer. A l’interior
del País Valencià, lluny de les aglomeracions urbanes, la cultura tradicional continuà aliena a cap
transformació i sobrevisqué almenys de manera íntegra fins al franquisme.
20

21. La dimissió, l’any 1930, de Primo de Rivera, i la dictablanda de Berenguer feren
trontollar de nou la societat espanyola. A València, la caiguda de la dictadura tornà
l’efervescència prèvia al dictador. Les corrents extremes i antitètiques de nou sortien als
carrers. Les postures republicanes i autonomistes es combinaven amb els monàrquics i
espanyolistes i s’enfrontaven als que proclamaven l’aparició de l’Estat valencià.
La proclamació de la II República rematà amb un important impuls al
valencianisme polític. De nou la cultura queia en mans dels nacionalistes valencians que
proclamaven la nació valenciana a bots i barrals usant de nou l’essencialisme
particularitzador. La cultura i la política miraven de barrejar-se intencionadament per tal
de legitimitzar les intencions nacionalistes. Joaquim Reig defenia les tesis del
valencianisme totalitari, la idea de que el “self-governement, el fet de la nacionalitat, és,
en essència, un problema de cultura, i més que una qüestió de política, un fenomen
bàsicament espiritual” (Cucó, A., 1971). Aquesta ideologia generà afeccions i
dissensions de tot tipus, però la idea calà en molts sectors nacionalistes. Aparegueren, al
seu torn, entitats com L’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) que pretenien fer
proselitisme patriòtic de la cultura i progrés universitari valencià. Tot plegat desembocà
en una forta politització de la Universitat valenciana. A tota aquesta ratafila d’elements
políticosocials s’uní un inquiet marxisme representat per un bast moviment intel·lectual
i en revistes com Nueva Cultura.
L’extremisme polític al que s’arribà al País Valencià durant la República, el gran
creixement que sofrí el valencianisme polític davant altres forces democràtiques i
esquerranes finí radicalment l’any 1936 amb l’inici de la Guerra Civil. Els estudis
culturals s’aturaren per necessitat.
El 1939, amb la victòria del bando Nacional, El general Francisco Franco encetà
un llarg període de dictadura. Totes les ideologies alternatives: valencianistes,
esquerranes, republicanes... quedaren oficiosament silenciades durant molt de temps. La
cultura popular, els treballs folklòrics realitzats els anys anteriors, foren apropiats per la
Sección Femenina del règim i sotmesos a un escrupulós procés de reconversió i
adaptació a la nova ideologia espanyolista.
Apareixen llavors, dintre de la Sección Femenina i Educación y descanso, els
coneguts grups folkòrics de Coros y Danzas. Amb la mateixa força ideològica que el
valencianisme usà les tradicions populars folkloritzades per tal d’emfatitzar la seva
21

22. unitat com a poble i la seva diferència nacional, el franquisme l’usà per a demostrar la
unitat de la pàtria espanyola. Les lletres populars, les rondalles, les cançons, foren
sotmeses a un escrupulós sesg ideològic. La llengua “Española”, el catolicisme moral,
el feixisme aplicat, foren les directrius que marcaren un important procés de
manipulació i regeneració total dels marcadors identitaris del poble valencià. Els grups
de Coros y Danzas, foren un important instrument de divulgació, proselitisme i
reeducació de la nova joventut espanyola al que el règim hi posà gran accent. Poques
xiquetes valencianes fugiren de formar-ne part d’algun d’aquests grups. En ells els
valors del franquisme s’instruïen a traves del folklore valenciano, un folklore ara
conformador de la pàtria única i indivisible. L’essencialisme, la cosificació a la que els
folkloristes de la renaixença sotmeteren a la tradició valenciana, era ara usat pel
franquisme amb una intenció ben contrariada. Convertida la cultura en producte només
calia canviar-li l’embolcall per tal de enlairar els ideals artificiosos de la Nueva España.
Els Coros y Danzas recuperaren y modificaren no sols les lletres de les cançons,
també esmenaren balls i cerimònies, generaren coreografies basades en la seva
interpretació del folklore valencià, alteraren els procediments i els contexts, tot per tal
d’afermar i remarcar els valors, la moral, la ideologia i els rols dels nous ciutadans que
volien generar. De nou, la folklorització servia en safata d’argent la cultura tradicional
dels valencians al poder vigent. Ans era al valencianisme, ara a l’espanyolisme.
Que el franquisme pretengués alterar el marcadors identitaris del poble valencià
no significa que aconseguís acabar amb la identitat valenciana. Si és cert que, sobre tot
en els nuclis urbans i industrials, la ideologia franquista calà severament, segurament
perquè en les ciutats el control de la població resultava més senzill. Ara bé, en els
pobles rurals, la cultura tradicional continuà viva a través de la comunicació oral, en
bureos, en celebracions, en festes, que si ja no gosaven de l’oficialitat i de l’espai públic
que temps abans acostumaven, sobrevivia en espais més privats i en moments més
selectes. Així però perdurà, més o menys impregnada del folklorisme franquista, més o
menys alienada i oblidada, més o menys atomitzada per la inevitable incursió dels
models industrials, però perdurà malferida als quasi quaranta anys de dictadura.
Poc abans de la mort de Franco, a finals del seixanta, començaren a aparèixer
nous elements del ressorgiment. Els nacionalismes començaven a reaparèixer des de la
clandestinitat arran de l’Estat espanyol, el poble clamava una obertura al món exterior,
dels Estats Units i alguns països europeus arribaven flaires hippies, moviments socials i
22

23. populistes que movien masses vinculant-se a les tradicions autòctones, la música folk
s’obria pas amb autors com Bob Dylan, Joan Baez... El ressò es deixà sentir al país amb
l’aparició de bandes com el Grup de Folk, que deixaren petjada a les comarques
valencianes amb l’aparició d’un considerable nombre de grups, entre ells Equip
València-folk i posteriorment Al Tall. (Torrent, V., 2007).
Aquest moviment encobert es descarà amb la mort del general i la implantació
de la monarquia parlamentària, l’estat democràtic i la posterior constitució de 1976. En
aquest moment el ressorgiment del nacionalisme pren la bandera de la tradició a través
de l’anomenada recuperació dels nous folkloristes valencians. Donada per perduda la
cultura tradicional, necessitats de reconstruir una identitat basada amb marcadors
autòctons, propis dels valencians, es miren de recuperar aquells elements estructurals
que durant la renaixença s’acordaren com a elements essencials dels valencians, calia
tornar a ser valencians. La recuperació lingüística reprenent les Normes de Castelló de
1932, celebracions o festivitats reprimides pel règim feixista, la literatura en llengua
pròpia, i sobre tot, la música. Totes les manifestacions culturals d’un poble, el valencià,
foren l’objectiu a recuperar, reinterpretar, netejar, purificar, reprendre de les perversions
que el franquisme els havia adherit. Calia fer una relectura del folklore valencià que tan
malmès i bescanviat havia deixat la Sección Femenina durant la dictadura i recuperar
aquella essència valenciana extreta de la cultura Tradicional. “Sols així podríem
recuperar la nostra identitat”.
Cal destacar, però, que si les bases folklòriques sobre les que se basà el
valencianisme d’inicis del segle XX foren dubtosament científiques, els fonaments
metodològics de la majoria dels treballs de recuperació de la democràcia, especialment
en l’àmbit de la música i les danses, no aporten major rigor metodològic ni intenció
explícita de mantenir un positivisme rigorós. Ans al contrari, el que s’observa és una
ànsia i un recel per oblidar el franquisme i tornar a ser el que en la renaixença deien que
érem els valencians. - Sortir de les brases per a caure al foc.-
Amb l’inici del període democràtic aparegueren amb ell diversos moviments
folklòrics vinculats al que, indiscriminadament s’anomenà música tradicional, música
popular, música folklòrica, música d’arrel... Rondes, rondalles, agrupacions
folklòriques, Centres d’estudis folklòrics, a la majoria d’ells se’ls conegué popularment
com a “grups de danses” donat que oferien una mostra folklòrica que unia a sobre d’un
escenari dansa, música i indumentària reprenent els motius de les antigues escoles de
ball dels anys vint. Com a pioneres del moviment trobem grups com Alimara a
23

24. València, Baladre a Muro d’Alcoi, el Raval a Vila-real, o el Ramell a Castelló de la
Plana, o d’altres que, com és el cas del Grup Castelló, que fou fundat durant el
franquisme, l’any 1953, mudaren paulatinament la seva ideologia seguint la línia del
ressorgiment valencianista.5
Aquestes organitzacions, foren, en part, responsables, en part, difusores,
d’aquest esperit retrobador, d’aquesta ànsia per recuperar la identitat valenciana.
Inspirant-se amb estudis de folkloristes com els abans esmentats, Martí Gadea, Badenes
Dalmau, Lopez-Chavarri, etc., i basant-se amb el treball de nous investigadors folklòrics
com Fermín Pardo o Salvador Seguí, tornaren a posar a sobre els escenaris, com a
producte cultural i folklòric, aquells extractes artificials i cosificats de la cultura
tradicional valenciana.
Per altra banda els grups de folk, que apuntaven maneres abans de la caiguda del
règim, pretengueren donar una visió diferent, més oberta de la cultura tradicional, més
espontània, apartada dels clitxets folkloristes, però molt més polititzats que els propis
grups de danses.
Parlem de grups com Al Tall, els Pavesos, etc.. Aquests usaren elements de la
cultura popular que mantenien a mode de survivals reminiscències aïllades de la cultura
tradicional, i els barrejaven amb elements folklòrics i peces de recuperació, componien
noves músiques sobre melodies tradicionals sempre sobre un clar component
reivindicatiu. Amb major o menor encert, segons casos, aconseguiren, però, elaborar un
nou producte que aconseguí escapar de les pretensions immobilistes dels folkloristes.
Als vuitanta aparegué, fins i tot, un oasi en mig del desert folklorista, etiquetat com la
Riproposta. Una proposició de treball que es dirigia en la direcció contrària al
folklorisme i a la ideologia romàntica de la renaixença. Així però, la mateixa èlit
política que s’autoanomenava progressista i esquerrana, paradoxalment, s’encarregà de
silenciar-la de manera passiva.
Així, el particularisme històric i l’exaltació de les diferències seguí vigent.
L’accent caigué respecte de la cultura castellana a la que es desenvolupà una fòbia
complexa i controvertida a causa de les distàncies que marcà la preponderància d’alguns
elements de la cultura castellana durant el franquisme i que s’arrossegà a la democràcia
5
Val a dir que durant la transició i el nou model democràtic, cadascú interpretà el valencianisme de
diferent manera. Uns preferiren adherir-se al patró catalanista, d’altres per contra seguiren la línia
valencianista de lo Rat Penat o la Nova València. Aquesta esquizofrènia identitària evidencia si més no
l’arbitrarietat i la influència ideològica i política alhora de determinar els marcadors identitaris que
defineixen una ètnia.
24

25. per inèrcia social. Destacar en aquesta línia serioses propostes per tractar la combinació
i barreja d’elements trans-ètnics amb altres cultures. La idea encoberta, afirmar la
identitat valenciana lluny d’Espanya, apartar el complex d’inferioritat que la dictadura
havia imposat a la pròpia identitat. La fusió ètnica, la barreja musical amb altres
cultures, advocava sobre tot per un nou constructe social, la cultura mediterrània, un
concepte que pretenia obrir la nova cultura valenciana a un mercat i a un auditori major
i més difós, recuperant la presència dels valencians al món, tan oblidada durant el
franquisme.
Aquestes agrupacions, els grups de folk, donaren pas a noves maneres
d’entendre i llegir una cultura tradicional obsoleta rera els patrons preponderants del
folklorisme. Obriren les mires a un sector dels valencians en quant a que els marcadors
que els definien a mode d’estàndards folklòrics no eren més que una manera concreta,
particular i idealista del que devien de ser els valencians tipificada per uns intel·lectuals
ja pretèrits.
Cal destacar com a paradigmàtic, dintre del moviment de restauració, l’exitosa
restauració i academització de l’ús de la dolçaina. Resulta abrumador el nombre
d’escoles, agrupacions, colles que es consolidaren i tornaren a fer de l’instrument un
fenomen social que gaudeix avui dia, d’un autèntic populisme general i d’un incipient
estatus acadèmic que, ben gestionat i no deslligant-la del sentit que li atorguen els seus
orígens, pot conduir l’instrument a un lloc de considerable estima.
No amb tanta promulgació, segurament degut a la dificultat tècnica, però amb
una clara tendència alcista, el sector dels cantadors d’estil, han pretès un nou estament i
han sabut consolidant-se, a prop dels noranta, en una de les variants artístiques més
apreciades del País Valencià.
Amb el temps, la intensitat tendenciosa i político-sosial anà decreixent. A
mesura que el franquisme i la seva imposició identitària quedava lluny en la memòria,
que el jovent, que agafava ara les regnes de les associacions, ja no venia del franquisme
sinó que havia nascut en democràcia, els elements identitaris del folklorisme valencià és
normalitzaren i les tensions gairebé desaparegueren. Aquesta normalitat i el creixement
dels models industrials i del mercantilisme cultural, produïren l’inevitable conversió de
la política en economia. El folklore, el ressorgiment, la recuperació, tan la provinent
dels grups de folk, com la que emanaven els grups de danses, es revestí d’un producte
estandarditzat i coreografiat disposat en un format prest per a la venda.
25

26. El comprador d’aquest producte cultural es revesteix en diversos rols presents en
la societat valenciana i divergeixen en factors tan bàsics com l’edat, l’ètnia d’origen (no
oblidem que el País Valencià és cada cop més plural i heterogeni a nivell d’ètnies), la
corrent política, situació geogràfica, etc.. Sempre és difícil tipificar en ciències socials,
és inevitable caure en sesgs i etiquetatges poc empírics, però la utilitat de tal procés és
considerable. Així, tenint present la impossibilitat d’agrupar totes les variants podem
agrupar els consumidors en uns perfils definits a continuació.
Quan parlàvem de la relació entre tradició, folklore i identitat, em mencionat
com molts dels protagonistes dels actuals sistemes industrials han tingut els seus
orígens, la seva infància, en el món rural, immersos dintre de la cultura tradicional de la
que s’han vists desarrelats al migrar a les ciutats i abandonar els treballs del camp. Hem
apuntat com esta població genera un espai de demanda de productes socials vinculats a
la cultura tradicional. Intenten dotar de resignificació el passat a través de productes
culturals presents (Ciselli, G., 2001). El folklore els ofereix, de manera més o menys
desvirtualitzada, una representació d’eixe passat abolit i severament transformat en
forma de producte manufacturat i llest per a la comercialització.
Un altre consumidor d’aquest producte cultural és el valencià urbanita, nascut
durant el franquisme, que demanda manifestacions que legitimitzen una identitat lliure
de la imposició de l’èlit espanyolista. En molts casos aquest és un consumidor altament
polititzat, de mitjana edat, que alterna un progressisme econòmic, car es defineixen com
marxistes, amb un conservadorisme nacionalista, car són valencians. Els grups de folk,
en la majoria dels casos, però també alguns grups de danses amb un folklore menys
pronunciat, són els seus productors predilectes.
Existeix també el propi elenc d’experts, folkloristes i músics d’arrel que, a la
vegada que produeixen, consumeixen molt dels productes elaborats per col·legues. A
aquest grup s’uneixen la resta d’experts que toquen el tema de prop, antropòlegs,
etnomusicòlegs, i demés disciplines vinculades amb la història i la cultura tradicional.
Un nou grup de consumidors és el turisme estranger. Tan si venen al País
Valencià a consumir i gaudir del Patrimoni monumental, cultural i natural, com si són
assistents als, cada cop més freqüents, festivals internacionals de danses i de músiques
d’arrel que es donen arreu de tota Europa i on els grups valencians gosen d’una
important presència. Indicador, a la par que instigador important, la figura dels festivals
internacionals alhora de mercantilitzar i difondre el producte cultural.
26

27. Són moltes i diverses les maneres actuals de presentar la cultura tradicional en el
sistema de mercat, tantes, pot ser, com indústries culturals hi ha. Em reiteraré al dir que
no serem nosaltres els qui jutgem ací la idoneïtat o no de mercantilitzar de tal manera el
producte cultural d’un país. És evident que existeixen tant conseqüències positives com
negatives al respecte. Per açò s’hi fan contínuament jornades que debateixen i miren de
regular línies de treball al respecte de la gestió turística i cultural del patrimoni.6
Pel que fa a la identitat és evident que la mercantilització, que la cosificació dels
elements de la pròpia cultura, els alienen del propi agent cultural. Aquest efecte però no
ve produït per la comercialització del producte sinó pel mateix fet de convertir en
producte un element que a priori es presenta integrat dintre del procés d’interacció
social. Aquesta alienació, doncs, ja es produeix al mateix moment de folkloritzar els
elements tradicionals. Un cop estandarditzat el procés, el que s’hi faça amb el producte
afecta de manera indirecta a la identitat, ja que, un cop cosificat està ja extret, arrencat
del propi agent.
A mode de conclusió.
Les qüestions clau ronden al voltant de les noves disposicions de la identitat al
respecte de la tradició valenciana. És aquesta la imatge que els valencians volem oferir
al món, una imatge basada en uns estàndards folklòrics que defineixen el que som a
partir d’un moment històric determinat, sense cap opció a un passat més fructífer i
perllongat? És la que realment oferim? És construeix, la identitat dels valencians,
actualment sobre eixos patrons, creguts essencials? O estos han quedat tan desfasats i
antiquats que ja ben pocs valencians es senten identificats amb ells? Ha quedat la
cultura tradicional exclosa de la identitat valenciana a causa de la estandardització i la
cosificació de les èlits de la renaixença o, per contra, s’ha integrat procedimentalment
en el nostre bagatge històric? Existeix la possibilitat de que aquestes agrupacions
socioculturals, que les institucions valencianes, que els experts en matèria professional,
adoptin noves perspectives més integradores, procedimentals, holístiques? És possible
que deixen de girar-li la cara als fenòmens socials que conformen, i es conformen, al
6
Citarem per als interessats diverses jornades que entitats com “Solc. Música i tradició al Lluçanès”, fan
al respecte de manera freqüent. També n’hi parla de Turisme i Cultura Popular la revista “Caramella,
revista de música i cultura popular” Vol. VII (juliol-desembre de 2002).
27

28. país: el plurilingüísme, la varietat ètnica, la cada cop més jerarquització de classes, la
dissolució dels límits fronterers, la mobilitat social, les creixents xarxes de comunicació,
la inaturable interdependència dels pobles? O, per contra, estem condemnats a un
trencament cultural entre els folkloristes i els autors contemporanis? Cap la possibilitat
de basar la nova producció cultural, la gestió del patrimoni, des d’una perspectiva que
pose l’accent en la part procedimental de la cultura tradicional, en el com, i no en els
productes que hem heretat dels folkloristes, en el què?
La resposta a tantes qüestions queden en el present social dels valencians, han de
negociar com i de quina manera gestionen els propis marcadors identitaris i si cal
mantenir presents els elements de la cultura tradicional o no. Les produccions materials
i immaterials han quedat clarament desfasades al present social dels valencians, pot ser
l’accent cal que recaiga en el procediment, almenys aquesta és la nostra visió. Si
aconseguim fer dissenys contemporanis a partir de tècniques i models tradicionals pot
ser aconseguim fer com els orfebres abans esmentats. No podem retornar la tradició,
pretendre-ho és caure en engany, però sí està en les nostres mans canviar l’accent, fins
ara bolcat en la producció recopilada pels folkloristes, als procediments incorporats en
el nostre bagatge històric que passen de generació en generació en una memòria
històrica permanent. Deixem les peces de museu als museus, i preguntem al poble
valencià com són ara, i on volen anar.
Bibliografia:
- Abélès, M., La Antropología política: nuevos objetos, nuevos objetivos. Revista
Internacional de Ciencias Sociales. Nº153, septembre de 1997.
- Ariño, A., Pròleg de 1989 a Torrent, V., La Música Popular, Ed. Alfons el
Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis I Investigació, València, 1990.
- Bourdieu, P., Esquise d’un theorie de la practique, Géneve: Droz, 1972.
28

29. - Butler, J., Bodies That Tatter: Ouu the Discursive limits of Sex. New York:
Routledgeutler, 1993.
- Caravantes, C.,M., Folklore e institucionalización. Revista Española de
Antropología Americana, vol. XIV. ED. Univ. Complutense., Madrid, 1984
- Castres, P., La Sociedad contra el Estado. Monte Ávila editores, 1978.
- Ciselli, G., Los usos del pasado. Memoria, historia y esfera de lo público en los
ferrocarriles del norte de Santa Cruz. Revista de Antropología Experimental.
2001. (http://revista.ujaen.es/rae).
- Cucó, A., El valencianisme polític, 1874-1939. Ed. Afers, Catarroja, 1999.
- Dacosta, A., Musealizar la tradición. Reflexiones sobre la representación
pública del pasado. Revista de Antropología Experimental. Nº8, 2008., texto 8:
97-106. Universidad de Jaén.
- Díaz, J. La memoria permanente. Reflexiones sobre la tradición. Salamanca:
Ámbito, 1992.
- Dumont, L. Ensayos sobre el individualismo. Ed. Alianza, Madrid, 1987.
- Friedman, J., Los liberales de la Champagne y las nuevas clases peligrosas:
reconfiguraciones de clase, identidad y producción cultural. Culturas en
contacto. Encuentros y desencuentros. coord., García, J. L., Barañano, A.,
Ministerio de educación, cultura y deporte, 2003.
- Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Ed. Gelisa, Barcelona, 2000.
- Giralt, E., Problemas históricos de la industrialización valenciana. Estudios
Geográficos 2, pp. 112-113. 1968.
- Lemaire, R., Stovel, H. (Coords.) Documento de Nara sobre la Autenticidad.
Convención sobre el Patrimonio Mundial. UNESCO, ICCROM, ICOMOS, Nara
1994.
- Martí, J., El folklorismo. Uso y abuso de la tradición., Rousel, Barcelona, 1996.
- Moreno, I., ¿Violencia étnica o violencia de estado?: Nacionalismos
estatalistas, etnonacionalismos y minorías étnicas, Universidad da Coruña,
1994.
- Moreno Feliu, P. Modelos de género e ideologías del trabajo en Galicia. Entre
las Gracias y el molino satánico. Lecturas de Antropología económica. P.337-
349., Cuadernos de la UNED. Madrid, 2004.
29

30. - Narotzky, S. La renta del afecto: Ideología y reproducción social en el cuidado
de los viejos. Entre las Gracias y el molino satánico. Lecturas de Antropología
económica. P. 321-336., Cuadernos de la UNED. Madrid, 2004.
- Polanyi, K., Arensberg, C.W., Pearson, H.W., El sistema económico como
sistema institucionalizado. Free press. Nova York. 1957.
- Stallaert, C., Estrategias flamencas para Bruselas: ¿Una batalla perdida?,
Perpetuum mobile. Entre la balcanización y la aldea global, Anthropos,
Barcelona, 2004.
- Torrent, V., Música Tradicional al País Valencià des dels inicis de la
democràcia.
- Weber, M., Economía y Sociedad, Fondo de Cultura Económica. (FCE.
Colombia), 1997.
- Wolf. E., Cultura, Panacea o problema? American antiquity 49. 393-400. 1984.
- Wolf. E., Europa y la gente sin historia. Fondo de Cultura Económica, México,
2005.
30

31. formació, pilar fonamental
ESCOLA D’ESTUDIS TRADICIONALS
MªPilar Cercós
Evolució en l’ensenyament de la dansa tradicional.
La transmissió oral fou durant molt de temps l’única escola per a la major part
de la població, especialment per la població rural. Aquesta era la forma en que la gent
aprenia la cultura i les formes identitàries del seu poble, entre elles, les maneres de
representar eixos elements culturals, així era amb la dansa i la música, elements de la
cultura que formaren part d’una tradició oral, amb el pas del temps, en la transmissió de
boca en boca, de generació en generació. La celebració de festes als masos i les places
dels pobles feien fluir les danses i la gent podia adquirir nous coneixements de dansa o
música en la imitació de la resta de participants, era habitual que entre la gent hi hagués
balladors experts que tenien majors coneixements i que solien ser exemple per a la resta
de persones, la dansa estava viva, oberta a moviments, a canvis, a negociacions
estètiques i funcionals.
De manera reglada no fou fins l’època anomenada de la Renaixença quan, al
País Valencià, comencen a florèixer institucions disposades a recopilar i promoure
elements de la nostra cultura i de la nostra identitat, vinculades al moviment folklorista,
corrent amb orígens en la filosofia romàntica. Lligat a aquest moviment, molt pròxim a
un ideal nacionalista i conservador, comencen a formar-se les primeres escoles de
dansa. En aquestos centres es creen coreografies a partir del material recopilat per les
distintes institucions promotores del folklorisme i s’estandarditzen els balls vinculant
31

32. una musica i el seu ball a una població o comarca concreta. La intenció fonamental
d’aquestes escoles es l’ensenyament i la difusió de la música i balls considerats pels
folkloristes com a propis de la cultura tradicional valenciana, a la par que se centren i
potencien l’ús d’un ball fonamentat en la seguidilla tradicional i que s’estén ràpidament
per les esferes altes de la societat valenciana, el bolero.
Aquest ball és composat i ensenyat per nombrosos professors de música i dansa
arreu del territori valencià per la creixent demanda, en primera instància per les classes
distingides, posteriorment ja de manera més popular, instaurant-se com ball habitual
entre les classes més baixes. Aquest impuls fa que cada cop es creen més boleros i amb
passades més elaborades que porten a guanyar elegància i majestuositat al ball.
Durant els anys del franquisme, la cultura valenciana i tota la tasca de promoció
de la nostra identitat realitzada durant la Renaixença es veié greument alterada per
l’“españolismo” imperant. Tot element cultural que sortís del patró establert pel règim
era, simplement, indegut i, per tant, anul·lat. En aquest context político-social és l’estat
qui crea les tendències culturals, i, en aquest cas concret de la dansa, és a través de la
Sección Femenina com ho fa, un espai on les dones poden donar el seu suport al règim i
aprendre els valors que aquest desitja i promulga entre elles.
D’entre les activitats que es creen a les seus locals d’aquests moviments, trobem
els grups de Coros y Danzas, on es fa una recopilació de les danses i la música
tradicional seguint la línia d’estudis folkloristes però amb ideologia franquista, es
coreografien les danses per ser representades als teatres de manera adient als nous
ideals, traduint al castellà les lletres de les cançons, adaptant-les a la moral i les creences
polítiques del règim. Aleshores es borren trets fonamentals de la nostra identitat i
tradició degut a les radicals prohibicions del govern franquista, perdem aleshores
elements populars com son les representacions i interpretacions personals dels passos de
ball i la representació espontània d’aquests en qualsevol lloc i no necessàriament dalt
d’un escenari o de manera pautada.
Amb la transició i l’arribada de la democràcia, les escoles de caire folklòric
destinades al públic infantil i juvenil, resultaren molt fèrtils arreu del País Valencià.
Moltes d‘aquestes foren creades per grups nascuts durant el franquisme i adquiriren
certa importància en l’àmbit cultural valencià. Fonamentades en activitats orientades a
32

33. la dansa i al cant majoritàriament, les trobem, sobre tot a partir de la meitat de la dècada
dels 80, en escoles vinculades directa o indirectament als grups de danses. Aquestes
noves escoles s’integren dintre de les activitats extraescolars que es realitzaven a moltes
escoles d’educació primària valencianes o dintre de les activitats d’Associacions
Culturals destinades al públic infantil.
La finalitat primària del treball educatiu en l’àmbit del folklore en aquest
moment es va convertir, entre d’altres, en aconseguir formar pedrera de balladors i gent
de rondalla per als grups de danses.
En la majoria de les ocasions, eren els propis grups els que promovien dites
activitats escolars o escoles de dansa, habitualment recolzats per les institucions locals i
provincials, amb la intenció de mostrar el seu interès per la recuperació de la identitat i
la cultura dels nostres pobles, minvades en l’època política anterior, així com la seua
promoció i difusió. Mostra clara d’aquestes intencions són la creació de molts Festivals
Internacionals de danses.
L’ensenyança en aquestes escoles es basa fonamentalment en l’aprenentatge
adquirit durant la renaixença, tractant d’eliminar els residus que ens llegà el franquisme,
majoritàriament s’utilitzen les mateixes coreografies d’inicis del XX i es miren de
recuperar les lletres de les cançons dels treballs folkloristes. Alguns grups han intentat
recopilar balls perduts amb el franquisme però sense tenir, en la majoria del casos, gaire
efectivitat en el procés de recopilació, doncs les persones que poguessin recordar alguna
cosa son ja molt ancianes, així però, la solució adoptada ha sigut completar la dansa en
el que intuïtivament han pensat que era el correcte, relegant el que originalment
pretenien abastar amb un treball de camp, amb un treball de creació i reinterpretació.
33

34. Les escoles de cultura tradicional.
Segons el folklorista nord-americà Richard M. Dorson, les bases d’estudi que
segueixen els folkloristes son:
- La literatura oral: fa referència a les formes tradicionals de l’expressió parlada,
cantada o fònica. Incloent dins d’aquest àmbit d’estudi la narrativa folklòrica, els
generes breus de l’expressió oral i la cançó tradicional.
- La cultura material: correspon a les tècniques, les habilitats manuals i les
receptes transmeses de generació en generació i subjectes a les mateixes forces
de la tradició conservadora i variació individual de l’art verbal.
- Els costums populars: compren un àrea d’estudi que s’ocupa de la interacció
dels grups, més no pas de les realitzacions individuals. Dorson explica que
aquestes costums sovint estan íntimament units a certes creences populars
profundament arrelades com son festes i celebracions, medicina popular,
processons, els jocs...
- Les interpretacions artístiques populars: aquestes inclouen la música, la dansa i
el teatre popular, ja que es caracteritzen per l’execució deliberada d’activitats
artístiques per part d’individus i grups específics amb instruments musicals
populars, vestuari coreogràfic i utilleria teatral.
Partint de la definició de cultura tradicional esmenada en l’article “Cultura
tradicional i la identitat contemporània” que obri el butlletí i analitzant l’estudi de
Richard M. Dorson, ens plantegem la següent qüestió: són, les escoles de caire folklòric
realment escoles de cultura tradicional?
Realment aquestes escoles i grups on s’aprèn per la posterior representació en
públic els balls o el que queda dels balls tradicionals, no deuríem de denominar-se en
cap cas escoles de dansa tradicional, el nom al que caldria cenyir-se és escoles de
folklore i com a tal deurien reconèixer els seus treballs, és fàcil perdre’s en l’analogia
entre folklore i cultura tradicional quan aquests termes són radicalment distints i a
voltes, fins i tot, contradictoris.
34

35. Si observem la forma de treballar del anomenats grups de folklore actual,
aquesta és manifesta fonamentalment, i segurament de manera no intencionada, en
l’alienació de les persones que componen el grup. Un ball s’aprèn basant-se en la
continua repetició dels passos i les formes dels balls tradicionals o del que creuen que
són tradicionals, doncs se basen en l’estandardització coreogràfica d’un estudiós,
limitant les formes interpretatives i personals de cada individu que forma part del grup,
cosa que elimina tota personalitat en la representació, element propi del ball tradicional.
Un element que revalida aquesta tendència és la freqüència en que s’hi troben casos de
balladors en els que reconeixem en quina escola de folklore han après a ballar sols
observant els seus moviments i la seva interpretació, cenyit a uns patrons, format en un
canon estàtic i omniscient.
Aquesta estandardització, aquesta aposta per el canon, per matisos diferents del
mateix canon, genera en la controvèrsia competitiva on un grup es creu millor que un
altre quan s’aconsegueix que tots els seus balladors adopten unes formes interpretatives
el mes similars possibles, es busca la perfecció com en els grans ballets clàssics, tan
lluny de l’espontani i natural ball popular del període considerat com a tradicional.
Segurament aquest pensament és prou contrari al que tindrien fins no fa massa la
gent dels pobles, la veu popular, doncs la cultura beu de les diferencies individuals i
personals i la riquesa augmenta de manera proporcional a la varietat, així és nodreix tota
cultura, fins i tot l’anomenada tradicional.
A banda d’intentar aconseguir la “perfecció interpretativa”, és una practica comú
en les escoles voler representar en els seus espectacles, escenificacions del dia a dia del
segle XVIII i XIX, festes a casa, als carrers dels pobles… al període considerat
tradicional, les manifestacions culturals de dansa i música tenien com a finalitat celebrar
esdeveniments històrics i/o personals, així doncs, si hem reduït la interpretació en el ball
en una simple repetició de moviments, basant-nos en una estandardització de la dansa,
de la indumentària, del atretzo de l’escenari, quin es el sentit d’interpretar dalt d’un
escenari un dia en la vida d’un poble més enllà del sentit estètic i hedonístic? Perdem
doncs tota la referència funcional i social de la dansa? Seguim reafirmant identitat o per
contra ens allunyem cada cop més del present dels valencians? Museu o societat?
Aquesta seria la darrera pregunta.
35

36. Realment el motiu de representació ha canviat totalment del motiu original, ja no
es commemora una festivitat o una reunió entre amics, hem perdut en moltes ocasions
els passos, la riquesa personal e individual, el sentit primordial d’algunes de les lletres
usades en les cançons, etc..
Aleshores la pregunta és manté: ensenyem a través de la escola folklòrica la
cultura tradicional? I s’afegeix una de nova: realment els valencians som sers
homogenis, fragmentaris, aïllats del context que ens envolta, sers ideals?
Responent a les preguntes anteriors des de la nostra visió, no, no creiem que
l’anomenat moviment folkloric oferisca, almenys actualment, una visió completa i
sincera del que nosaltres entenem com a cultura tradicional. Essencialista, idealista,
segmentari, particularista, vinculats a elements del nacionalisme europeu, tan lluny de la
realitat social dels nostres temps, un poble en continues traces de canvi, en continua
interacció social i la identitat encara tracta d’ofereir a través d’elements estancats des
d’inicis del segle XX, tan lluny de la nostra realitat social.
El folklore idealitza la realitat, des de la nostra perspectiva no podem
comprendre una representació vinculada a la cultura tradicional que s’haja mantinguda
inamovible des del segle XX sense perdre la referència social, és pràcticament inviable.
Com hem dit abans, per a nosaltres no té sentit representar una festa davant d’un
públic sense estar, per exemple en la data de celebració d’aquesta, ni amb els menjars
vinculats a la celebració, ni amb els elements de parentiu, ni amb les noves tecnologies
que ara ens sobrepassen. Si avui dia no considerem que la jota es balla amb un telèfon
mòbil a la butxaca, ens estem convertint en escultures de d‘argila, estàtiques, incapaços
d’adaptar-nos cultural i estèticament a la realitat social contemporània, i perdent cada
cop més la referència social i el popularisme que tant caracteritzava la nostra cultura en
el període tradicional.
Ara ens plantegem altra qüestió:
Els xiquets que estan aprenent en les escoles de folklore entenen realment el
sentit del que fan i el que estan aprenent o el que fan és simplement una representació
d’un ball ideat per un folklorista sense saber on comença la part beguda del popularisme
tradicional i on comença la part creativa i representacional del propi folklorista? A
36

37. voltes, i amb més malícia, cabria preguntar, sap el propi mestre de ball on està eixa
línia?
Fent una visió global podem dir, com nomenarem anteriorment, que la base de
l’ensenyament a les escoles de vessant folklòrica es l’aprenentatge vicari, a través de la
imitació o la mimesi. Els xiquets aprenen a copiar els passos dels professors que actuen
com a models magistrals, passos elaborats i treballats, estandarditzats i immortalitzats
per estudiosos. A través d’aquest mètode d’ensenyament, els xiquets aprenen elements
fraccionats de la cultura tradicional sense tenir una visió holística de la tradició,
aleshores són incapaços d’articular l’aprenentatge, no aconsegueixen lligar eixes peces
de museu amb la seva identitat, amb el que ells són ara, en el present. Aprenen elements
dispersos inspirats en elements tradicionals, però lluny dels temps contemporanis i poc
referenciats en la realitat tradicional dels seus avantpassats. Els nens que estudien a les
escoles folklòriques són incapaços de sentir com a propis els balls tradicionals, com a
part del seu bagatge social, com a part de la seva trama identitària, estan massa lluny de
la seva forma de comportar-se. A no ser, per això, que convertim el propi ball
estandarditzat, la jota de Vilafranca per exemple, en costum, valga la redundància, un
ball estàndar desvinculat del món popular tornat a popularitzar un cop coreografiat i
pastaet, tan lluny ja de la paraula tradicional.
Una altra carència que trobem en aquest tipus d’ensenyament és el no saber
transmetre quina és la finalitat, ni la intenció i el sentiment de cada moviment, o la
finalitat de la música que interpreten amb el seu ball, és a dir, no saben si un ball ve
vinculat a una data, a una celebració, per motius festius, cerimonials, en quines zones,
etc., doncs molts d’aquest cursos no van acompanyats de cap explicació del sentit del
ball en el moment, una explicació històrica i contextual, s’ensenyen a ballar i prou, i
quan més ample siga el somriure, millor. Per a més inri, segueixen la manera folklorista
de tipificació assignant un poble a cada ball, com si fos patrimoni exclusiu d’una vila el
ball en qüestió. Però aquest és un altre os a rossegar.
Per altra banda, la mimesi porta a la falta de personalitat pròpia a l’hora de
plasmar certa coreografia, simplement són educats per a aprendre de forma mecanitzada
i monòtona, cosa que dista molt de la realitat, tornem a l’estàndard i la homogeneització
del patró folklòric.
37

38. Per tant, no es coneix la tradició, ni la historia, no es té una base de coneixement
ampli i distés, la metodologia en tots el àmbits folklòrics es limita a copiar però no a
indagar en el context pretèrit ni, molt menys, a personalitzar i in-corporar com
possiblement farien els joves al segle XVIII per causar bona impressió... els nens d’avui
dia desconeixen els mètodes, els processos vinculats a la dansa tradicionals i aquesta és
la gran carència del folklore, nàixer i morir en l’estandardització del seu treball.
La nostra proposta es basa en l’ensenyament de les formes i els procediments en
que es representava i s’usava el ball de manera popular, desglossant els les famílies
musicals i els balls que les acompanyaven en els passos que els composen i analitzant el
ball en totes les seues parts, assimilant a la par el sentit de la representació i el context
social en que es representava el ball, per exemple, busquem el dramatisme i la tristor
que tindrien els nostres avantpassats quan ballaven en festes de guardar i l’alegria que
evocarien al ballar una jota o a voltes l’intent d’enamorament o seducció que intentaria
el ballador.
D’altra banda tenim com a finalitat primordial donar una visió teòrica i històrica
del que s’anomena la Cultura Tradicional, per que es puga entendre la realitat de la
dansa en el marc històric i la realitat que té actualment.
Treballem també en facilitar l’adopció de personalitat pròpia en la interpretació i
posada en escena per part dels alumnes. Pretenem potenciar la creativitat des de la
contemporaneïtat amb elements i procediments que perduren, o ens han arribat, de la
cultura tradicional, intentant adaptar al present certs aspectes dels elements tradicionals
per tal d’aconseguir una millor comprensió en els nostres dies, d‘unes formes que no
tenen perquè ser estàtiques sinó que creem que han de adaptar-se en el temps sempre
sense perdre els trets que els caracteritzen com a procedents de la memòria col·lectiva i
per tant, de la cultura anomenada com tradicional.
38

39. Així, en el nostre programa didàctic es conforma dels següents elements curriculars:
Dansa. Evolució de la dansa tradicional valenciana dels seus orígens al segle XVIII
fins a la contemporaneïtat. Treball i creació de coreografies d’arrel tradicional.
Instruments tradicionals. Treballarem de manera pràctica l’ús d’instruments
considerats d’us popular en les diverses vares (guitarrons, guitarres, citra i llaüt,
vuit i bandúrria, percussions) aprenent tècniques tradicionals i possibles
capacitats dintre de les músiques contemporànies d’arrel.
Etnografia. Aquesta assignatura gira de manera transversal a les classes de dansa i
instruments. Ensenyem de manera molt bàsica i senzilla com treballar i estudiar
la tradició. Des del joc i la participació acostumem als alumnes a formar part de
manifestacions tradicionals, a recrear-les, a fer treballs de camp a petita escala.
Interpretació i Creació. També per a les dues modalitats d’escola. Se treballarà en
la creació i posada en escena d’un espectacle d’arrel tradicional replet
d’elements contemporanis en la que els alumnes formaran part en la creació i
divulgació del mateix.
La nostra intenció és oferir als alumnes una visió global, unificada i viva del que
coneixem com a manifestacions artístiques de la cultura tradicional valenciana
Seguint el treball habitual del Centre d’Estudis Tradicionals ACAF, els cursos
no es limiten a reproduir la tradició de manera estàtica sinó que el treball mira de veure
les nostres costums com si estiguessin en constant evolució, de manera dinàmica i
diacrònica. Eduquem als alumnes en les formes tradicionals donant-los sempre una
perspectiva actual i contemporània e intentant en tot moment, que els aprenents es
senten part íntegra i participativa de la nostra cultura i que puguen desenvolupar al seua
capacitat creadora i transmissora en les seues interpretacions.
39

40. Present i Futur:
Concloent ja el nostre primer curs de funcionament, l’escola de dansa compta
amb uns quinze alumnes iniciats, la d’instruments, comptant totes les seves variants
amb uns quaranta més, que han mostrat i mostraran el seu aprenentatge en dos
espectacles, un amb els alumnes de l‘escola de dansa i l‘altre amb els aprenents de
l‘apartat instrumental, organitzat per la secció de dolçainers i tabaleters gestionada per
l’A.C. el Trull.
Pel que fa als alumnes de la secció musical, aquests tancaren el curs el passat
mes de juny a l’Auditori de Vila-real davant la presencia de un nombrós públic, a la
cloenda es feu la representació d’un conte, bàsicament musical, de dolçaina i percussió i
amb l’acompanyament puntual de la dansa on participaren els alumnes de l‘escola.
L’escola de dansa farà la seua representació el mes de Març on es mostrarà a
través de la dansa, una visió històrica del procés folklorista i la cultura tradicional,
movent-nos des de la dansa popular del segle XVIII fins la contemporaneïtat que pot
tenir la dansa en els nostres dies. Aquest espectacle tracta d’apropar al jovent a la dansa
tradicional i fer-los participar d’ella aportant i in-corporant la seua forma d’entendre-la,
creant així vincles d’integració i comprensió.
40

41. divulgació i indústria musical
LLOTJA DE MÚSICA URBANA. PATRIMONI CULTURAL,
DESAPROFITAT
Joan Gil
Amb la mira ampla que caracteritza el Centre d’Estudis Tradicionals ACAF,
posa en marxa des de l’any 2006 durant el mes d’octubre la Llotja de Música Urbana,
primera fira de contractacions musicals del País Valencià. Des dels seus inicis la Llotja
s’ha convertit en un referent per a la indústria musical valenciana, catalana i balear, un
aparador important, una llotja d’ofertes musicals per a que artistes i programadors
troben en un mateix espai un lloc de trobada i d’intercanvi dinàmic i personal.
Fins a l’organització de la Llotja l’activitat de l’ACAF s’havia centrat en la
modernització de la música tradicional, posant-la als escenaris amb grau i envoltant-la
41