Fi

1. PLATÓ
BIOGRAFIA
- Neix 427 Ac Atenes, de família aristocràtica.
- La mort de Sòcrates, que ell considera una gran injustícia, el porta a
abandonar Atenes als 20 anys.
- A Siracusa coneix Dio, fill de Dionís I tirà de la ciutat, i es fan molt amics.
- A Sicília, es relaciona amb els pitagòrics.
- 387 a C amb 40 anys, torna a Atenes i funda L’ Acadèmia, 1er centre de
formació política i intel·lectual dels joves grecs, que es pot considerar la
1º universitat europea on va dirigir i ensenyar fins a la seva mort al 347
aC.
- Alguns dels seus diàlegs més importants son fruit d’aquells
ensenyaments: Banquet, Fedó, República i Fedre.
- 367 i 361 aC torna a Siracusa per intentar que Dió pugui fer les reformes
politiques a la cort de Dionís II
- CARTA VII Ens explica totes les peripècies de l’afany de Plató per
construir a Siracusa el somni ideal de la República.
LA TEORIA DE LES IDEES
CANON: Regla de proporcions ideals.
Cerca del cànon (de la perfecció).
Una de les grans aportacions de la cultura grega ha estat l’esplendor artístic.
L’escultor cercava aquesta perfecció que d’alguna manera semblava estar ja
dins d’ell mateix.
La matemàtica grega també buscava la idea de perfecció. Per ex, el cercle era
la línia més perfecte.
La geometria, admirada per Plató, li serà un bon exemple per la seva teoria de
les idees.
Els objectes geomètrics son idees. La idea de triangle, de circumferència, línies
que no depenen de les múltiples realitzacions que trobem en el món sensible.
Els dibuixos geomètrics son com un intent d’aproximar-se a la forma ideal amb
el desig de veure les coses en si, amb el pensament.
1

2. LES IDEES PLATÒNIQUES
Hi ha dos mons diferents:
El món sensible canvia contínuament i és el que percebem amb els sentits.
El món ideal no canvia mai, és immutable i només el percebem amb
l’enteniment.
Els objectes del mon sensible participen de les idees, tenen certa realitat
encara que sigui imperfecte i suposi un reflex del món ideal o intel·ligible.
Objectes com la cadira, taula, llibre existeixen des del moment que participen
de la idea de cadira, taula o llibre.
El món sensible, per tant, és un món aparent i sotmès a l’esdevenir, no és real
perquè és una ombra del mon intel·ligible.
Les idees constitueixen a més a més, el fons dels valors estètics que arrelen en
la ment i en el llenguatge: bondat, justícia, bellesa, amor, etc. Si diem aquest
home és just, tenim el coneixement per saber que volem dir.
Hi ha d’haver quelcom bell en si o just en si.
En si significa l’ideal d’aquests conceptes.
LA IDEA DEL BÉ
El món de les idees està jerarquitzat :
- Idea del bé en si.
- Idees ètiques i estètiques (bellesa, justícia...).
- Objectes matemàtics.
- Idees dels objectes i éssers del mon sensible.
2

3. La idea del bé en si és l’horitzó on prenen sentit els actes de l’home, i el punt
de referència de les altres idees. “No necessita pressupòsits que la justifiquin”.
És el fonament de tot ésser. Un veritable en si.
L’ÀNIMA I EL CONEIXEMENT
El concepte d’ànima en Plató
Ànima (psique) → significa respirar, vida.
Les característiques de l’ànima
- Principi de la vida del cos i l’element oposat a la corporeïtat.
- Es mou per si mateixa, i transmet aquest moviment al cos, que d’ altra
manera seria inert i mancat de vida
- És anterior al cos i la seva unió és accidental i temporal, ja que és
separable.
- Simple, immortal, intel·ligible, uniforme i indissoluble.
- No és visible, ja que pertany al món intel·ligible.
- A diferència de l’ànima el cos és mortal, multiforme, irracional, mor i es
corromp, perquè pertany al món sensible.
- Se’n va cap a un lloc diferent, noble, invisible, diví, immortal.
- Pot ser arrossegada pel cos que l’atreu amb els seus desitjos, aleshores,
l’ànima es fa pesada, lligada a les coses terrestres com beure, menjar,
etc.
- Però si l’ànima, no es deixa enganyar pels sentits, i es recull en si
mateixa, amb ajuda de la filosofia, pot alliberar-se d’aquests lligams.
- Plató defensa la immortalitat de l’ànima, i la seva transmigració d’uns
cossos a uns altres.
- Descriure com és la naturalesa de l’ànima no és a l’ abast de la ment
humana, per això Plató utilitza:
3

4. - Mite del carro alat: Una auriga guia un carro amb dos cavalls, un bo i
formós i un altre tot el contrari. Un dels cavalls es atret pel món material
i desestabilitza el carro, fent caure les tres ànimes en un cos terrestre,
fonent ànima amb cos i fent sorgir un home mortal.
Les tres forces de l’ànima
Segons Plató l’ànima, aquest motor que es mou a si mateix, està formada per
tres forces, o parts que tenen a la vegada diferents funcions i es localitzen en
llocs específics del cos:
La part racional, ens diferencia dels animals i suposa l’element més elevat,
s’assembla al que és diví i també és immortal. Es troba en el cervell i la seva
missió és conduir les altres dues parts de l’ànima. Les seves virtuts són la
saviesa i la prudència. Aquesta part de l’ànima és la que hi entén (logistikón).
La part irascible, es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és
una font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa.
Aquesta part de l’ànima és la que vol, voluntat ( thymoeides )
La part concupiscible, Té a veure amb tendències o desitjos menys
controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l’apetit sexual o el
desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temperància davant els
excessos.
Quan l’ànima racional exerceix correctament la seva funció i, com l’ àuria, guia i
controla les altres dues ànimes es produeix l’ harmonia en l’ individu que
desprès serà reflex de l’ harmonia social.
Les maneres de conèixer que té l’anima
A) EL MÓN D’ALLÒ QUE ES VEU.
B) L’HORITZÓ DE LES IDEES.
C) LA LLUM DE LA IDEA SUPREMA: EL BÉ
Aquests tres nivells determinen tres maneres de conèixer:
1. Mitjançant la sensació (aesthesis) a través de la qual se’ns fa present el
món. Es el 1er filtre a través del qual el MÓN arriba a nosaltres,i per la
seva simplicitat, pot ser enganyós.
2. En el nivell en que trobem les idees l’ànima és la forma de coneixement ,
que ja no és immediata com la sensació. Gairebé no es toca el món
4

5. exterior encara que s’hi faci referència: és el territori, és la doxa, les
opinions.
Segons plató, per accedir al coneixement del món intel·ligible, hi ha 3 camins:
1. A TRAVÉS DE LA DIALÈCTICA
- Ell món sensible es divideix en imatges (grau d’esser ) que poden ser
apreheses amb d’Imaginació ( eikasia ) I coses que són captades per
mitjà de la pistis ( creença). Plató adjudica 1 grau de coneixement
general per a quest món: la doxa ( opinió).
- No pot haver-hi coneixement científic del món sensible, perquè és
particular i canviant i només pot haver-hi ciència d’allò que és universal i
immutable, es a dir, del món de les idees, que s’aprehèn a través de la
veritable ciència, l’episteme.
- El món intel·ligible es subdivideix en:
• OBJECTES MATEMÀTICS ( grau d’esser )
• IDEES
- Un cop al món de les idees, el filòsof arriba fins a la idea del bé en sí
que fa intel·ligible la resta de les idees i que Plató compara amb el Sol
del món sensible que amb las seva llum fa visibles els objectes i les
ombres.
2. A TRAVES DE LA REMINISCÈNCIA
L’ànima ja ha estat en el món de les idees i pot recordar-lo. Conèixer és
recordar.
- Si l’ànima existia abans que nosaltres existíssim, precisament per això
hem conegut abans, allò que desprès arribem a ser.
- Segons Plató en el MENÓ: Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi, més
que recordar ( anamnesi).
- Preesxistència: Abans de la nostra vida en el temps concret en què ens
ha tocat existir, hem tingut una altra vida , i hem adquirit notícia d’allò
que ara, quan recordem, sabem.
- Segons Plató en el FEDÓ, l’ànima ja no és només aquell motor de la
vida amb diferents possibilitats d’entendre el món i percebre’l, sinó 1
recipient de la memòria; 1 memòria que ens ve d’1 vida anterior a
aquella de la qual som conscients.
5

6. 3. A TRAVES DE L’AMOR
- L’ esser humà desitja allò que és bell i bo, i l’amor l’ajuda empenyent-lo
al coneixement de les idees supremes, la BELLESA I EL BE.
- L’ànima, que és de la mateixa naturalesa que les idees, sent 1 impuls
amorosí anhela tornar al món intel·ligible al qual pertany.
- L’ EROS ( impuls amorós) ,pel qual sentim la projecció cap a l’ ALTRE,
és un fet de la nostra manera de ser, i el descobrim contínuament , en l’
experiència de la nostra pròpia vida en els fenòmens de
simpatia,solidaritat,amistat, tendresa, confiança, compassió, etc.
- Aquest impuls cap a l’Altre, que es manifesta en l’Amor, és ,
L’OBJECTIU DE LA BELLESA, 1 bellesa que comença en la
contemplació de les coses belles d’ aquest món, i que acaba ascendint
cap a altres formes en les quals no hi ha cap imperfecció.
El mite de la caverna
En el llibre VII de la REPÚBLICA, Plató explica el procés del coneixement a
través del mite de la caverna:
Al fons de la caverna, es troben , lligats de peus i mans, uns presoners,
obligats a mirar sempre en davant, envoltats d’ombres i encadenats al món
sensible i aparent de l’opinió ( doxa ). Per ells, el món, és allò que veuen.
Estan condemnats a veure allò que els altres els mostren, només coneixen el
món per la seva aparença. Una aparença sense substància, sense cos i
reflectida en l’ombra.
Un dels presoners, és guarit de la ignorància i alliberat de les cadenes.
S’aixeca, veu, i ascendeix fins a la sortida. Allà necessitarà acostumar-se a la
llum del sol per poder admirar els objectes.
Finalment aquest alliberat percebrà la llum del Sol contemplant-lo en si mateix i
entenent que és la causa de tot allò que ha vist.
Aquest ascens cognoscitiu el portarà a adonar-se de la ignorància en què vivia
a la caverna i a compadir-se dels seus companys.
Plató ens presenta la vida com un procés d’ alliberament i un camí que cal fer
en una direcció. MÈTODE, vol dir camí per recórrer, el veritable filòsof
s’allibera de les ombres a través de la dialèctica i, recorrent el difícil camí d’
ascensió cap a la saviesa, arriba al món veritable de les idees.
El presoner un cop alliberat, no es deté en el gaudi que li ofereixen la realitat i
la llum,llum amb que veu la veritat, sinó que experimenta un sentiment de
6

7. solidaritat i baixa a comunicar-ho als seus companys. D’ aquesta manera,
sembla que en tot procés de coneixement hi ha un component moral, una
actitud de solidaritat: el saber no és el saber si no es comunica,si no s’ensenya,
si no serveix per sentir la necessitat de compartir i educar.
L’ARETÉ DE L’INDIVIDU
Areté i virtut comparteixen el significat d’excel·lència,de mèrit, de bo, de positiu
per a qui ho posseeix.
Antigament, en la cultura grega, en la Illada i l’Odissea,la bondat d’un home es
concentrava en ser un bon guerrer, l’aristòcrata, amb les seves gestes en la
guerra i en la política sobresortia per damunt dels altres. Però en els mateixos
poemes en que trobem la narració de gestes, descobrim també un fons
d’amistat,de generositat, de noblesa, que va ampliant el significat originari del
terme areté.
El significat platònic d’ areté
Segons Plató, el fet d’aprendre determinades formes d’excel·lència humana, no
és per dominar als altres, sinó per dominar-se a un mateix, i això implica el fet
de conèixer-se a si mateix.
Així doncs, l’areté es basa en el coneixement, ja que per aprendre una forma
de millorar com a persones, hem de saber primer què busquem i què volem
ser.
Al llibre IV de LA REPÚBLICA, és on Plató desenvolupa els conceptes de
prudència, temperància, fortalesa i justícia
Plató concep la virtut com a harmonia de les tres parts de l’ànima. L’ànima
racional ha de ser prudent i conduir l’ànima irascible, per a aconseguir l’home
virtuós, harmoniós i just.
Un altra virtut, la saviesa, és concebuda per Plató com a prudència, però també
fa referència al coneixement superior de les idees de justícia o del bé. L’ànima ,
per mitjà del coneixement i utilitzant el procés dialèctic, es purifica separant-se
del cos i ascendint del món sensible al món intel·ligible.
Hi ha una estreta relació entre l’antropologia platònica ( l’ànima i el
coneixement), l’ètica 8tres virtuts sotmeses a la racionalitat ) i la política (tres
7

8. classes socials en què predomina una ànima i la seva virtut i funció
corresponent).
Es pot aprendre l’areté ?
El Menó analitza si l’areté es pot aprendre.
Si l’ésser humà pot millorar la seva pròpia naturalesa
Quins objectius i quina nova idea d’home portarà aquest aprenentatge.
Plató conclourà en el Menó, que la virtut ni es dona per naturalesa ni es
pot aprendre. Que l’areté no és simple opinió (doxa), ja que quan
contemplem un acte virtuós coincidim a reconèixer-lo. Segons Plató,
l’areté és un do diví i una opinió vertadera, per això el reconeixem com
quelcom universal.
LA TEORIA POLÍTICA DE PLATÓ
La justícia , ideal de la comunitat
El model ideal d’organització ciutadana segons Plató s’ ha de basar en la
justícia.
Per aconseguir això:
- S’ha de tenir una clara idea de justícia
- Superar la tirania, l’engany i l’egoisme particular d’ alguns ciutadans que
intenten imposar per la força la seva visió de la política.
- Educar als ciutadans però sobretot als polítics.
- Aquesta educació portarà el poder als més intel·ligents i generosos .
- L’Estat és un reflex del ciutadà: així com quan en l’home regna
l’harmonia i la justícia, per que cada funció de l’ànima actua com li
correspon, quan en la ciutat cada classe fa el que li ha de fer, es
produeix harmonia social i justícia col·lectiva, objectiu del filòsof
governant.
Els nivells d’organització de l’Estat
Plató planteja la mateixa divisió que en l’ànima individual:
- Nivell superior logos, racionalitat i reflexió. En aquest nivell hi trobem els
governants (archontes) elegits pels guardians (phylakes) i que basen la seva
superioritat en el saber (sophia), una forma d’intel·ligència que implica
8

9. generositat, altruisme i idealisme. La missió d’aquests governants “filòsofs”és
legislar basant-se en la justícia. El filòsof autèntic , és el que ha assolit el món
de les idees i per tant és l’únic capaç d’implantar la justícia en la ciutat.
- Nivell dels guardians, que tenen la missió de defensar l’Estat dels possibles
atacs exteriors. Aquests , igual que els filòsofs , no poden tenir bens materials, i
la seva dedicació ala comunitat ha de ser total. És interessant que Plató doni a
les dones d’ aquesta classe els mateixos drets i la mateixa educació que als
homes; Plató s’oposa a les idees tradicionals que discriminaven la dona.La part
de l’ànima que correspon als guardians és l’irascible (thymos) l’ànim, l’energia ,
la força; i la seva virtut és el valor (andreia)
- Nivell inferior de la ciutat, camperols, comerciants, artesans ocupats a
aconseguir l’aliment diari. Però que tenen al mateix temps la noble missió de
mantenir les altres dues classes. Són el fonament econòmic de la polis. La
seva funció de l’ànima és ( epithymetikon) l’ànsia que acompanya les
necessitats més elementals del cos i la vida. La seva virtut és la temperància
(sophrosyne) que controla i equilibra aquests impulsos.
Els règims polítics
En la REPÚBLICA, Plató estableix per primera vegada en la nostra cultura, la
relació entre els ciutadans i el règim sota el qual viuen.
La gran obsessió d’en Plató va ser la construcció d’una ciutat justa i feliç en la
realitat. La seva obra era una ciutat “ en paraules”.
Aristocràcia
És el règim més perfecte, perquè és la intel·ligència la que a través d’un rei o
d’uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme domina l’ Estat
i permet establir l’equilibri entre les classes socials. No és un govern basat en el
llinatge, sinó en la capacitat.
A partir d’ aquest règim superior, els altres règims manifesten una decadència
inevitable.
Timocràcia
Aquí la passió domina la raó i s’ambicionen honors i riqueses. Predomina la
classe militar i els representants oprimeixen les classes inferiors. Però igual que
l’aristocràcia, acabarà corrompent-se
Oligarquia
Es tracta del tipus de govern en què manen els rics, sense que el pobre tingui
accés al poder.
9

10. Un sistema polític d’aquest caràcter produeix un tipus “d’home sòrdid”, que
busca noves maneres de guanyar i gastar diners. Un acumulador de tresors
que oblida que l’únic tresor polític: el de l’educació i la solidaritat. Aquest desig
insaciable de riquesa corromp els ciutadans i acaba corrompent el règim
sencer. Es forma doncs una nova forma d’organització política.
Democràcia
La democràcia neix quan els pobres guanyen i estenen el poder , per eleccions,
a tothom. Hi haurà doncs llibertat , i es podrà escollir altres formes de vida.
Però com que els oligarques van negar la veritable educació al poble, aquest
gaudí de llibertat i aquest imperi dels desitjos corrompen al seu torn la
democràcia i preparen un altre règim més violent.
Tirania
“ L’excés de llibertat, que no acaba essent més que un excés d’ esclavatge,
tant de l’individu com de la polis”. El poble acaba acceptant, per això, el tirà que
sembla establir un ordre, encara que sigui fals.
RENE DESCARTES ( 1596-1650 )
BIOGRAFIA
Descartes va néixer a La Haye ( França ), en un petit poble que avui porta el
seu nom, en una família benestant. Va estudiar als jesuïtes. Es va llicenciar en
dret i mes tard es va allistar als exercits del Princep Maurici de Nassau i del duc
Maximilian de Baviera, i finalment es va instal·lar a Holanda, des d’on va
mantenir una amplia correspondència amb diverses personalitats politiques i
intel·lectuals, i que constitueix una part important de la seva obra.
L’any 1637 va anar a Estocolm perquè la reina de Cristina de Suècia volia
aprendre de la seva filosofia, però l’estada a la cort sueca va ser breu , ja que
va morir de pulmonia al cap de pocs mesos.
René Descartes pot ser considerat el pare del Racionalisme ( raó abans dels
sentits ) i la filosofia moderna
10

11. Tractat de les passions humanes (1650)
Aquestes últimes publicades pòstumament
El pensament de Descartes te una gran importància
Descartes vol convertir la filosofia en la ciència de la veritat. La raó està per
sobre dels sentits. Els sentits sovint ens enganyen.
Innatisme Hi ha idees que són anteriors a la experiència. No depenen de la
experiència. Idees innates.
El cogito es el procés o l’activitat del pensament i pel valor que li atorga
Descartes, passa a ser una entitat o substancia. Es la primera veritat trobada i
també la primera veritat modèlica. Et serveix de criteri per a trobar noves
veritats
El cogito representa la descoberta efectiva de la consciencia, que passa a ser
la realitat primera.
Descartes dedueix a partir del pensament, el primer principi de la filosofia, així
com el model exemplar de totes les altres veritats que cal trobar: l’evidencia
com a criteri de certesa. Per aquest nou mètode Descartes s’inspira en el
procediment que segueixen les matemàtiques, perquè nomes els matemàtics
han arribat a deduccions verdaderes, que es poden demostrar.
La reflexió filosòfica, ja no es al mon exterior ( mon material per ARISTOTIL o
mon ideal per a PLATO ), sinó, que es troba en el mon interior del subjecte, la
subjectivitat.
Es per això que descartes es considera el pare de la filosofia moderna perquè a
partir de la seva obra tota investigació filosòfica comença per un anàlisi del
reialme de la raó i de les seves capacitats cognoscitives.
Per Descartes, el jo (no Deu) es la primera veritat segura i distinta. Èmfasi
per primer cop de la idea del JO per damunt de DEU.
Descartes considera que per arribar a la veritat, s’ha de seguir un mètode o
camí correcte, eliminant l’error.
11

12. Aquest mètode es basa en les nostres capacitats d’intuïció i deducció que ens
permetran assolir uns raonaments que s’han de fonamentar en principis sòlids.
Hem de descartar els prejudicis, que son judicis que hem fet precipitadament, i
que poden ser provocats per les passions, entre d’altres coses.
INTUÏCIÓ: Quan arribem a assolir intel·lectualment quelcom de forma clara i
distinta.
DEDUCCIÓ: Quan arribem al coneixement de coses mitjançant d’altres coses
que ja coneixíem amb certesa.
EL METODE CARTESIÀ
El Mètode Cartesià consta de 4 regles:
1. REGLE DE L’EVIDENCIA Evitar tots els prejudicis i admetre com a
vertader tot allò que pugui ser conegut per la ment de forma clara i
distinta.
2. REGLE DE L’ ANÀLISI Dividir cada dificultat en el màxim nombre
de parts, les que siguin necessàries per estudiar-la i arribar a la
millor solució.
3. REGLE DE LA SÍNTESI Conduir el pensament de forma
progressiva, des de l’objecte mes simple, fins al mes complex per
arribar als principis generals o lleis. Ajuntar la realitat un cop
separada. Ho comprendrem tot junt.
4. REGLE DE L’ ENUMERACIO A partir d’aquestes lleis, observar els
fets concrets per veure si les lleis es compleixen i no hem oblidat cap
dada. Consisteix a revisar tot el procés fins a estar segurs de no
ometre res.
12

13. En la recerca d’aquesta primera veritat que exigeix la regla de l’evidencia
Descartes utilitzarà el dubte metòdic, que es una eina metodològica, un
mètode d’acostament a la veritat. L’objectiu del dubte es “ rebutjar com a
absolutament fals tot allò que pogués imaginar el mes petit dubte, per veure si
desprès d’ això quedava alguna cosa entre les meves creences que fos del tot
indubtable “.
EL DUBTE METÒDIC
Segons Descartes el nostre objectiu ha de ser arribar a un saber segur i cert,
construït per la nostra raó en que puguem confiar mes enllà de tot dubte.
De que es possible raonablement dubtar?
a) Podem dubtar sobre el coneixement que prové dels sentits. Es
millor no fiar-se d’allò que ja ens ha enganyat abans.
b) Sobre les representacions imaginatives de la ment sobre el mon.
No es pot distingir el somni de la vigília, el que veiem i pensem
mentre dormim del que veiem i pensem quan estem desperts.
c) Es pot desconfiar de la raó, del pensament racional. Fins i tot els
raonaments matemàtics mes senzills poden estar equivocats,
malgrat que semblin correctes.
d) HIPOTESI DEL GENI MALIGNE, que ens fa veure com a evident
i vertader allò que en realitat potser es fals.
e) Dubte sobre mi mateix.
f) Dubte hiperbòlic: dubtar sobre el propi dubtar.
g) No es possible dubtar sense pensar, i si penso, necessariament
existeixo, cogito ergo sum
La consciencia d’un mateix (influencia de sant Agustí ) es la primera veritat
clara i evident.
Es el primer fonament sobre el qual es basa la ciència i la filosofia en la
modernitat.
13

14. COGITO ERGO SUM, ( penso, aleshores existeixo ) la primera veritat esdevé
model d’evidència per a totes les altres veritats. Però no es garantia de que les
idees sobre el mon siguin del tot vertaderes (Hipòtesi del Geni Maligne); per
tant nomes DEU, pot garantir la certesa d’aquestes idees.
L’EXISTÈNCIA NECESSÀRIA DE DEU
La demostració de l’existència de DEU es recolza en l’Argument Ontològic de
Sant Anselm.
El primer pas es l’examen de les idees:
1. Idees creades per a la meva consciencia
2. Idees que provenen del mon exterior
3. Idees que provenen de DEU
La idea de DEU no pot provenir del mon exterior ja que aquest ens proporciona
idees confuses.
Tampoc de mi mateix, ja que es tracta de la idea d’un esser infinit i jo soc finit.
Per tant nomes pot provenir de DEU mateix, es una idea innata. DEU implanta
les idees innates en la nostra ment, per això son clares i segures.
DEU és allò més perfecte que puguis pensar, només pot venir d’ell mateix.
La demostració de l’existència de DEU, desfà la hipòtesi del geni maligne.
TEORIA DE LES SUBSTANCIES
1. Substancia divina: DEU, l’esser perfecte
2. Substancia pensant: el jo, equival l’esperit, l’anima o la ment
3. Substancia extensa: la realitat exterior, el mon material
14

15. Descartes fa aquí aquesta distinció
a) Qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida,quantitat, lloc i
temps, i la base del nostre coneixement vertader sobre el mon. Son
racionals.
b) Qualitats secundaries: provenen dels sentits, de la imaginació, color,
sabor ,tec. Son subjectives.
A conseqüència d’aquest anàlisi, Descartes introdueix la idea del
MECANICISME. El món es una màquina.
PARADIGMA MECANICISTA
La maquina com a metàfora del mon. L’univers,la natura, els animals i també
l’home, son maquines.
Aquesta metàfora es basa en el primer principi del Racionalisme: Es vertader
allò que es clar i evident. La maquina es el prototipus de fet lògic i racional.
Però si l’home es tant sols una maquina, on es la moral , la ètica,la
consciencia, la voluntat o la llibertat humana ?
El mecanicisme no pot explicar , per exemple, la teoria de la gravetat de
Newton, perquè com es pot explicar mecànicament l’existència d’una força
invisible que afecta la matèria?
Segons el dualisme antropològic l’home es composa de dues substancies:
RES EXTENSA, cos. Allò que percebem amb els sentits.
RES COGITANS, pensament o anima . El jo que pensa.
15

16. Però Descartes no explica de forma clara i evident com es relacionen dues
substancies que son metafísicament diferents. Segons ell, la glàndula pineal,
és el punt en que l’ànima connecta amb el cos. Per mitjà d’aquesta glàndula,
l’ànima mou els esperits i actua sobre el cos.
MORAL PROVISIONAL
1º Màxima per evitar problemes politics i religiosos: Hem de seguir els
costums i les lleis del país on ens trobem però conservant la nostra religió i les
nostres creences.
2º Màxima de la moral provisional: Ser responsables dels nostres actes i
perseverar en els nostres objectius, apartant-nos de qualsevol indecisió o
remordiment.
3º Alterar els propis desitjos abans que l’ordre natural de les coses. Fugir de
les passions.
Cal destacar l’ aportació cartesiana a l’ anàlisi de concepte de “ generositat” i
“lliure albir”.
El lliure albir, és de si la cosa més noble que pugui haver en nosaltres. Quan
l’home és lliure, es fa d’alguna manera com DEU, que és pura llibertat
creadora.
L’home generós és el que està disposat a fer una vida no pas de vanes
alegries, sinó de treball de perfeccionament en profunditat.
DAVID HUME ( 1711-1776)
16

17. L’Empirisme neix a les illes britàniques. No existeix res que no tingui el seu
fonament en l’experiència. Les idees que no tinguin el seu fonament en
l’experiència, no existeixen. Nega radicalment la existència de les idees
innates. Es contraposa al Racionalisme.
David Hume és l ’Empirista universal. Es un escèptic moderat , no nega la
realitat.
TEORIA DEL CONEIXEMENT
- Està basada en l’empirisme.
- Tot el coneixement de la realitat l’adquirim a traves dels sentits ( no hi
ha coneixements innats )
Hi ha 2 tipus de percepcions:
a) Les impressions: Dades immediates de l’experiència (sensacions,
passions i emocions)
b) Les idees: Copies o imatges atenuades de les impressions. Totes les
idees provenen d’impressions prèvies mes clares i intenses.
- L’experiència es l’única font de coneixement.
- Coneixem mitjançant les impressions i les idees, partim de la
experiència.
- Tot allò que no es pugui experimentar no podrà ser conegut i no podrem
donar-ne raó.
17

18. Hume creu que tots els nostres coneixements sobre la veritat o la falsedat, tots
els objectes de la raó o investigació humanes poden ser de dos tipus que son
mútuament excloents.
Hume fa una altra divisió de les percepcions, , en simples i complexes:
Per exemple, el sabor, l’olor o el color d’una poma es presenten unides
( percepció complexa ) però són distingibles unes de les altres ( percepcions
simples).
LES LLEIS D’ASSOCIACIÓ D’IDEES
Les lleis d’associació d’idees són 3
1. Semblança: Consisteix a passar d’una idea a una altra de semblant.
Per exemple, quan mirem un quadre que representa un paisatge i la
imaginació ens porta a pensar en l’original, el paisatge mateix.
2. Contigüitat espai temps: Si prenem les idees d’objectes que es
troben en l’espai i el temps la ment tendeix a recorre’ls de forma
contínua. Per exemple, si algú ens descriu una habitació que es troba
en una casa fàcilment podem imaginar la resta de les dependències.
3. Causa i efecte: Quan contemplem un esdeveniment (efecte)
immediatament pensem en la causa que l’ha produït. És la connexió
més forta que fa la fantasia i la que fa que la ment recordi ràpidament
una cosa; és el fonament de la crítica a la metafísica.
ELS OBJECTES DE LA RAÓ: RELACIONS D’IDEES I QUESTIONS DE FET
18

19. a) Relacions entre idees: Tenen a veure amb les ciències formals.
Pertanyen a l’ àmbit de les matemàtiques ( geometria, àlgebra i
aritmètica ), i es consideren afirmacions intuïtives o demostrativament
certes.
Per exemple, que dues vegades cinc es igual a la meitat de vint,
expressa una relació entre aquests nombres. No cal recórrer a
l’experiència per comprovar-ne la veracitat.
L’origen de les idees és l’experiència (els sentits ), aquesta és l’únic
camí per arribar a la veritat.
Tota idea és un conjunt mental adquirit a través de la percepció i per
tant, la ment és com un full en blanc que hem d’anar omplint.
b) Questions de fet : Les qüestions de fet no es poden deduir de les
relacions d’idees; pertanyen a l’experiència i constitueixen raonaments
probables. Tots els raonaments sobre les qüestions de fet semblen
basar-se en la relació causa-efecte. Les qüestions de fet, aquelles que
ens donen coneixement de la realitat, es fonamenten en la relació de
causalitat. Son sempre veritats contingents. Els raonaments sobre
qüestions de fet, a diferencia dels raonaments sobre relacions d’idees,
sembla que es fonamenten en la relació de causalitat. Nomes els
raonaments basats en la relació de causalitat permeten anar mes enllà
de la nostra memòria i els nostres sentits.
Es basen en les ciències empíriques o fàctiques ( naturals i socials) Les
ciències fàctiques utilitzen les matemàtiques ,però es basen en
l’experiència.
LA CRÍTICA A LA METAFÍSICA
En la seva primera obra, Hume fa una critica contundent del PRINCIPI DE
CAUSALITAT ( tot efecte te una causa necessària ) i de la RELACIO CAUSA-
EFECTE ( hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte que
determina).Segons Hume, la idea de causalitat no prové de cap impressió ni
esta justificada, com que no tenim impressions de connexions necessàries
entre fenòmens, no es possible cap coneixement immediat de les causes.
19

20. Segons Hume, el fonament per inferir el futur des del passat no és una idea
lògica. No existeix una connexió necessària entre la causa i l’efecte que ens
porti a suposar que el futur sempre serà igual que el passat.
Quan veiem un grup d’idees que es succeeixen entre elles desenvolupem un
hàbit o costum i tendim a creure que existeix una relació necessària entre
elles.
La discussió filosòfica sobre la causalitat es redueix al costum adquirit de
suposar que d’esdeveniments semblants ( causes ), se succeiran els mateixos
fenòmens ( efectes ).
L’experiència depèn d’un principi de la naturalesa humana que s’acaba
imposant com una forma de ser pròpia de l’home: un ésser de costums i hàbits.
Per això l’home s’inclina a viure com si el futur fos semblant al passat, per
poder viure amb hàbits i costums.
Les conseqüències d’aquesta crítica són fonamentals en l’àmbit científic. La
filosofia de Hume suposa una profunda ruptura amb l’ideal grec que
considerava que la ciència tenia un caràcter universal i necessari. El fet que la
connexió necessària causa-efecte sigui producte d’un hàbit ens condueix a
l’escepticisme i al relativisme.
Aquest canvi de concepte serà clau per al progrés de la ciència, perquè la
ciència es mou en el marc de la creença, no pot pretendre tenir un caràcter
invariable sinó probable, ha d’investigar incansablement i ser sotmesa
constantment a revisió. Les ciències de la naturalesa (com la física) només
poden formular lleis probables però mai necessàries.
CRÍTICA AL IDEA DE SUBSTÀNCIA: La substància és innata, intuïtiva i
evident, però no trobem la impressió corresponent.
El món extern es divideix en :
- Idea de món ( res extensa )
- Idea de jo o ment ( res cogitans)
- Idea de Déu ( res infinita )
20

21. Segons Hume tenim impressions com les dels objectes del món extern, que
tornen a nosaltres constantment. Es produeixen canvis que ens semblen
coherents però és la imaginació la que dona coherència a aquests canvis. La
idea d’una existència continua dels cossos és el fonament de la idea
d’existència diferent de les nostres percepcions
Hume afirma que cal confiar en el testimoni de l’experiència passada i en el
costum com “la gran guia de la vida humana”
Entre les nostres impressions no hi ha un JO únic al llarg de tota la nostra vida.
El JO no és més que un feix d’impressions que ens hem habituat a trobar
unides. La identitat pot explicar-se gràcies a la memòria: per mitjà de la
memòria podem connectar les impressions successives sobre les nostres
vivències i per tant l’error consisteix a confondre successió amb identitat.
No tenim impressió de cap poder absolut o d’un ésser omnipotent que pugui
ser causa eficient o primer motor de tot l’univers. Hume afirma que no sabem si
existeix Deu, no pot ser una idea causal i no el podem deduir del món exterior.
ETICA
Hume proposa una filosofia pràctica molt senzilla.
Aquí apareix la seva teoria ètica sobre la moral del sentiment. Defensa un cert
utilitarisme i hedonisme que justifiquen les accions morals.
Hume denuncia la fal·làcia naturalista, que es produeix quan intentem deduir
regles o recomanacions morals partint de proposicions sobre qüestions de fet.
EMOTIVISME MORAL. Importància de les emocions en tant que influencien en
les accions. Els valors,les normes i els imperatius morals es basen únicament
en els sentiments i no en la raó o el coneixement
Hume rebutja que l’ ètica es pugui fonamentar en la raó. Els judicis morals no
són objectes de la raó, es basen en el sentiment. Les distincions morals sobre
el vici i la virtut deriven d’un sentiment o una emoció no de la raó.
Per a Hume, la moral es una qüestió de sentiments, no de coneixements.
21

22. Hume critica el racionalisme moral, que defensa que la bondat i la maldat son
tan objectives i clares com les veritats matemàtiques. Les regles de moralitat,
no son conclusions de la nostra raó. La raó és i ha de ser esclava de les
passions. En les nostres accions ens deixem endur per les passions i no per la
raó.
SIMPATIA = EMPATIA. És la condició bàsicament social de l’existència
humana. Es troba en l’origen de totes les valoracions morals. La simpatia té
l’origen en la utilitat d’una acció de cara al bé comú
VIRTUT. Suma d’aquelles accions que ens fan sentir bé.
VICI. Suma d’aquelles accions que ens fan sentir malament.
L’esser humà és capaç de superar els seus sentiments egoistes posant-se en
la pell d’un altre ( empatia ), jutjar sobre l’única cosa moralment important: la
voluntat de fer feliç la humanitat.
JOHN STUART MILL ( 1806-1873 )
BIOGRAFIA
Neix a Londres, de família d’ origen escocès. El seu pare James Mill, filòsof i
economista l’educa en les llengües clàssiques, les matemàtiques i la historia.
Va viure 3 anys a França on va estudiar química, botànica i francès. Al tornar a
Londres funda la Utilitarian Society, per difondre el principi utilitarista de la
màxima felicitat per al màxim de gent.
La estricta educació rebuda va fer del petit Mill una maquina de pensar, però
sense cap interès ni experiència emocional. Arrel d’una crisi personal als 20
anys, es replanteja els seus objectius vitals i entra en contacte amb el valor
dels sentiments i amb la poesia. Al 1851 es casa amb Harriet Hardy
Taylor,escriptora, assagista i col·laboradora amb qui compartia ideals politics.
UTILITARISME
22

23. John Stuart Mill va tornar a Londres, on convençut de les idees de Jeremy
Bentham (1748-1832 ), i del seu pare James Mill ( 1773-1836 ) va fundar la
Utilitarian Society, per difondre el principi utilitarista de la màxima felicitat per al
màxim de gent.
L’ utilitarisme de Jeremy Bentham, basa la moral en la realitat del plaer i el
dolor.
Segons Bentham, tant sols es pot considerar bo i obligatori, allò que condueix
al màxim plaer o felicitat del màxim nombre de persones possibles.
Bentham volia convertir la moral en una ciència exacte.
Els Mill, pare i fill, segueixen la línia de Jeremy Bentham. A mes a mes, Mill fill
es notable pels seus estudis de lògica, plasmats en la seva obra “ la inducció “,
d’economia “principis d’economia política”, política “sobre la llibertat” , i religió.
L’ utilitarisme es podria definir com a ètica que afirma que és bo allò que ens es
útil per a ser feliços.
Una acció és bona si afavoreix l’ increment de la felicitat i dolenta si contribueix
a la seva disminució.
Plaer= felicitat
Dolor=infelicitat
Els individus valen pel que fan i no pel que representen.
CARACTERISTIQUES DE L’ÈTICA UTILITARISTA
L’ utilitarisme implica una teoria del coneixement, una sociologia i una ètica.
La idea principal és que hem de ser feliços fent el que és útil.
Te 4 característiques:
1. Teleològica: Creu que les accions humanes prenen sentit per la
seva finalitat: ser feliç.
L’ utilitat es l’instrument per arribar a ser feliços.
2. Conseqüencialista: Considera que el be ha de ser avaluat per les
seves conseqüències.
23

24. 3. 3. Prudencial: La primera condició per assolir la felicitat i el primer
criteri d’utilitat és la prudència.
4. Agregativa: Segons els utilitaristes, els plaers,o la felicitat poden ser
calculats i mesurats d’ alguna forma.
L’ utilitarisme és una ètica constructivista per que considera que la felicitat
humana es pot construir sobre principis racionals i en definitiva útils.
Si substituïm “plaer” per “ benestar”, tindrem una ètica que serà seguida per la
immensa majoria d’individus.
A l’ utilitarisme se l’ha criticat dient que és una ètica reduccionista, és a dir,
només és bo allò que és útil i res més.
TIPUS D’UTILITARISMES
a) Utilitarisme dels actes
b) Utilitarisme de les regles.
a) Calculem en cada circumstància quin grau màxim de felicitat podem
obtenir. Cada acció té unes conseqüències i són elles les que ens
permeten judicar el seu valor.
b) És un intent d’universalitzar criteris i bàsicament la norma utilitarista del
“màxim plaer per al màxim nombre”.
El bé o el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d’una acció
concreta, sinó des de les conseqüències d’una regla universal. La norma
depèn de la utilitat però també crea utilitat.
Mill posa èmfasi en la noció de bé comú “ el bon acte és el que produeix més
plaer al major nombre de persones”. L’ideal utilitarista és el benestar general i
no el personal.
Mill estableix una jerarquia de plaers:
24

25. - Plaers nobles: cultura, altruisme, sentiments i emocions
- Plaers baixos: sensorials.
Mill distingeix entre:
- Felicitat: Només es pot arribar a ser plenament feliç quan es viu envoltat
de gent que també ho és. És un fet solidari.
- Contentament: Consisteix en el fet de “ estar bé”. És purament
personal, es dona en individus que no han assolit encara la autonomia
moral.
En definitiva es pot estar content en la dissort però no ser feliç.
Mill adopta com a propis el principi d’utilitat i l’equiparació de la felicitat amb el
plaer.
Per a Mill d’utilitarisme es basa en la dignitat humana
“Més val un home insatisfet que un porc satisfet” es a dir, millor ser un Sòcrates
insatisfet que un neci satisfet.
Només pot ser útil allò que ens sigui autèntic i no falsejat.
Els humans només podem ser feliços si hi ha:
1. Auto desenvolupament, es a dir, capacitat de créixer i de conèixer i per
tant de poder modificar les nostres opinions.
2. Individualitat, és a dir, si la pressió de la societat és molt forta hi ha
coacció, per tant no hi pot haver llibertat.
Aquests dos elements formen la dignitat humana sense la qual no pot haver-hi
felicitat.
25

26. L’interès actual del pensament de Mill, es troba en la seva defensa del
liberalisme, es a dir, en la concepció de la societat basada en la llibertat
política i econòmica i en el valor de la individualitat.
Defensa la democràcia pel seu valor educatiu.
Mill té una actitud dialogant i reflexiva, és una mena de reformista social
civilitzador, que promociona la noblesa d’ esperit. Està a favor de la llibertat
individual , de pensament, d’expressió i de religió ,del dret a fer vaga, del
sufragi femení, del dret a rebre educació i de la llibertat dels pares a educar als
seus fills com els sembli millor, defensa la igualtat social i política entre sexes,
la distribució equitativa de la riquesa produïda per la cooperació social i està
totalment en contra de l’esclavitud.
Critica la misèria que acompanya la revolució industrial capitalista i pensa que
l’Estat ha de defensar les llibertats individuals, no ha d’intervenir gaire en la
política econòmica deixant a tots els sectors econòmics en un lliure mercat,
lliure manufactura, baixos impostos, lliure mercat laboral i mínima intervenció
per part dels governs. Per que no és possible ser feliç en un marc d’infelicitat
col·lectiva.
L’Estat ha de fer un càlcul utilitarista que garanteixi els nivells màxims de
satisfacció i felicitat i que minimitzi el dolor i el malestar social.
Sempre estarà per davant la satisfacció i felicitat del col·lectiu respecte a la de
l’individu.
Proposa, de fet, una reforma social profunda.
La consciència moral, que forma part de la naturalesa humana i del desig de
viure i es relaciona amb el desig de viure en societat i amb l’afectivitat i simpatia
emocionals, ens obliga a actuar en bé del col·lectiu.
LA LLIBERTAT
La llibertat per Mill, és la pròpia individualitat i el dret a tenir intimitat.
Com a lliberal, Mill considera que l’home és alhora un ésser extern ( interessat
en el afers públics), i intern ( amo de si mateix )i pel que fa a ell, la seva
independència és de dret, absoluta. Sobre ell mateix, sobre el seu cos i el seu
esperit, l’individu és sobirà.
Per tant la llibertat humana és integral i incondicional, i l ‘única justificació per
limitar la llibertat d’un individu és impedir que faci mal a algú altre.
26

27. Mill té com a objectiu el canvi progressiu de la societat a través de l’acció
d’individus lliures...si jo puc canviar com a humà, tota la societat ho pot fer.
CRITIQUES A L’ UTILITARISME
La crítica més important entre d’ altres, que s’ha fet de l’ utilitarisme, és que es
tracta d’ una ètica de mínims, ja que sempre resulta molt difícil establir els
mínims de qualsevol valor.
Un utilitarista seria partidari del mal menor si és útil per evitar un de pitjor. I així
la moralitat es va degradant produint cada cop uns mínims més mínims.
Això ha estat lamentat per la condició aristotèlica que consideren que la
moralitat ha d’anar cap a l’excel·lència i no cap als mínims.
També es planteja el problema de què passa quan el que és útil no és just.
Es critica també que els tipus de felicitat no son comparables ni compatibles,
es a dir, no a totes les persones les fan felices les mateixes coses. Per tant la
idea del màxim bé per al màxim nombre es fa realment difícil.
FRIEDRICH W. NIETZSCHE (1844- 1900)
BIOGRAFIA
Neix a Rouen (Saxònia) en una família de pastors luterans.
Reb una sòlida formació en llengües clàssiques i als 25 anys és nomenat
catedràtic de filologia clàssica a la universitat de Basilea.
L’atreu la filosofia de Schopenhauer, i la música. És amic de Wagner.
La seva producció filosòfica és molt àmplia, tot i que no va tenir èxit en vida.
Va patir de mala salut i al 1879 abandona definitivament la universitat i
comença a viatjar per Europa, cercant un clima millor per a la seva salut.
La seva relació amb les dones va ser sempre difícil i conflictiva.
27

28. Al 1889 pateix un col·lapse mental i es reclòs en un centre psiquiàtric. Les
cartes que va adreçar als seus amics en aquesta època son una clara
manifestació de bogeria.
Al 1900, mor sense poder ser conscient de l’èxit i la difusió que començaven a
tenir les seves obres.
Nietzsche, filòsof, poeta i music, es un escriptor extraordinari i ha estat
considerat el millor prosista en llengua alemanya i ha tingut una gran influencia.
La seva filosofia es divideix en 3 períodes:
1. ( 1869-1876 )
Es centra en EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA en que presenta
la dicotomia entre apol·lini , valors de la raó lligats a Apol·lo i
dionisíac, el si a la vida que surt del cor de Dionis; dues forces
permanents de la humanitat, dues maneres universals d’afrontar la
vida i d’expressar-la artísticament.
Com en Shopenhauer, Nietzsche, pensa que la vida es una realitat
irracional, es dolor i destrucció, però creu que a traves de l’art, es
pot fer front a la vida trobant l’equilibri i la plenitud.
En aquesta primera obra, Nietzsche expressa ja, el reconeixement
de la vida com a valor fonamental.
2. ( 1876- 1882 )
Apareix un Nietzsche negatiu, crític i escèptic davant les creacions
de la cultura occidental ( mon de les Idees, moral els esclaus,
impulsos decadents, ressentiment...), que mostra els autèntics
interessos que hi ha darrere de les concepcions i de les propostes
de la filosofia tradicional.
L’estil literari de les obres d’aquesta etapa es l’aforisme, un mitjà
que utilitza per transmetre pensaments destructius.
28

29. 3. ( 1882- 1888 )
Aquest període es el de màxima creativitat, on Nietzsche exposa
una filosofia més positiva i constructiva.
En AIXI PARLA ZARATRUSTA, torna el persa que va fundar la
moral al segle VIÍ, torna per fer un cant a la vida i per establir una
nova escala de valors.
Nietzsche és el seu profeta. L’ obra és una paròdia dels Evangelis.
Zaratrusta, igual que Crist, marxa de casa als 30 anys, es prepara
a les muntanyes i torna per a predicar el seu missatge.
En aquesta obra, Nietzsche exposa 4 grans temes:
1. La mort de Deu representa la mort de les veritats absolutes, de les
idees immutables, dels ideals que guiaven la vida humana, l’
enfonsament de la nostra civilització i la desaparició de tots els valors
eterns que Deu representava ( be, veritat, justícia, etc...)
Representa un nou temps, sense ideals, principis o valors.
Segons Nietzsche, el fet històric de la mort de Déu, ha tingut un efecte
doble: ha fet aparèixer el superhome però també ha generat el més
menyspreable dels essers: l’últim home, l’ home que viu la trista fi d’ una
civilització en la qual havien imperat grans valors ara ja desapareguts.
És el regne de l’ home sense grans objectius, l’ home que es veu
precipitat al nihilisme.
El nihilisme, presa de consciencia que Deu ha mort i que res, per tant,
no té cap valor, l’estat d’ànim de qui ha acabat perdent l’ànim, ja que
s’ha adonat que els successos no tenen cap sentit
Es l’ estat de l’ home mancat d’objectius pels quals valgui la pena lluitar i
de força per superar-se.
L’últim home, un esser menyspreable que no creu en res i que viu
miserablement una existència grisa. Representa l’home dels temps
29

30. actuals que no creu en res, però que es creu feliç, l’ home que cerca
només la comoditat i el seu plaer diari.
Però Nietzsche anuncia que es tracta d’una etapa temporal; un nou món
vindrà, diu, en el que hi seran altre cop, els valors més importants de la
vida.
És la civilització de l’ últim home i l’ adveniment del superhome.
2. El superhome, el nou déu terrenal .un esser que viu a la terra i per la
terra, és el sentit de la terra. La idea del superhome es l’ideal de l’home
de Nietzsche. El superhome, és el límit de la evolució humana, que lliure
de les antigues creences, segueix l’única llei de la seva voluntat i dels
seus desigs vitals. L’home superior del futur, déu terrenal, que ha de
donar un nou sentit al mon, l’ autèntic creador de nous valors
fonamentals en la vida.
El superhome, el nou home per a una vida nova, crearà els nous valors,
que ja no apuntaran al mes enllà, ni tampoc als valors terrenals, (raó,
veritat, ciència, progrés, democràcia, Estat,....)
Serà el pol oposat al darrer home.
S’ oposarà a tota difamació del món, a tot menyspreu pel cos, a tot
asceticisme.
El superhome serà un esperit lliure però alhora posseirà la innocència i
espontaneïtat del nen.
La transvaloració de tots els valors, desaparició dels vells valors i
sorgiment de nous valors generats a partir de la voluntat de poder. Nous
valors que emergiran directament dels instints vitals
3. La voluntat de poder, força que mou totes les coses i les empeny a
assolir estadis superiors de poder, de vitalitat, de creativitat.
L’etern retorn de totes les coses, la prova de foc que només el
superhome pot superar, l’assumpció que tot ha de tornar a passar
infinites vegades més i que per tant, cada instant de la vida ha de ser
volgut i viscut com si hagués de retornar eternament
30

31. Perspectivisme: Per a Nietzsche no hi ha una veritat única i invariable, el que
hi ha es una perspectiva des de la qual es contempla la realitat i s’analitza el
coneixement. Hi ha diverses interpretacions de la veritat més properes o
distanciades de la vida. Les possibilitats de pensament són les possibilitats del
llenguatge. Tot coneixement s’obté a partir d’ una determinada perspectiva. El
coneixement és una interpretació a traves del llenguatge.
Per a Nietzche, la veritat objectiva no existeix, és una il·lusió, una mentida que
s’ha oblidat que ho és. El coneixement que anomenem vertader és el que ha
estat útil tot i que pugui ser erroni. La presa de consciencia de l’engany que ha
significat la creença en aquest món, ha fet néixer la creença en el no- res. Per a
ell, el que dona acceptabilitat a una creença, no és la seva veritat, sinó la seva
utilitat o eficàcia. Una creença és forta en la mesura que és útil per al
desenvolupament de la vida. Per tant, no hi ha proposicions verdaderes, sinó
interpretacions més o menys útils als fins de la vida.
Nietzsche creu que la realitat és un canvi constant.
Vitalisme: La filosofia de Nietzsche centrada en el concepte de vida. Pensa
que per sortir del pou de misèria intel·lectual en que habita l’últim home, cal
encetar una nova filosofia impregnada de nous valors, capaç de dotar
l’existència, d’un nou sentit. Arrel del nihilisme queda clar que no hi ha valors
autèntics fora d’aquest únic mon terrenal. En aquest sentit, Nietzsche, no és un
pensador nihilista, sinó un pensador que nega, superant-lo, el nihilisme del
darrer home.
31

32. 32