1. Refugi antiaeri de la plaça del Diamant
Durant la guerra civil espanyola (1936-39) es van enfrontar els franquistes
contra els republicans, degut a que alguns sectors com ara l’església i la classe
alta es veien perjudicats per la 2a República. En aquesta època Espanya no
tenia avions de guerra, i per tant els franquistes van sorprendre als republicans
ja que van rebre ajut aèria dels alemanys i italians, és a dir, Hitler i Mussolini, ja
que eren governadors feixistes. Els primers bombardejos van ser a Madrid i a
Barcelona van començar a caure a partir del març de 1937. Els avions
bombarders venien de l’illa de Mallorca, on el franquisme havia triomfat amb
certa rapidesa.
En un principi van tenir mancances per contrarestar els atacs aeris ja que
només podien veure’ls i sentir-los perquè no s’havia inventat el radar. A partir
d’aquell moment es començaran a crear mesures per localitzar i eliminar els
avions enemics, el que s’anomena defensa activa. Es construiran doncs
fonolocalitzadors, que capten i amplifiquen el soroll dels avions. També es van
fer servir radioescoltes, homes que vigilaven des de una barca i enviaven
senyals de radio si localitzaven avions enemics; i els guardes de costa que
observaven des del port de Barcelona amb uns prismàtics. Es van fer també
canons de llum per poder localitzar els avions durant la nit. Es va utilitzar
artilleria antiaèria que consistia en quatre canons repartits per la ciutat, tot i que
això no era gaire útil ja que era molt difícil encertar els avions d’aquesta
manera.
En veure que la defensa activa no era molt efectiva van decidir aplicar la
defensa passiva, és a dir, intentar resistir els atacs com es pogués. Tota
Barcelona es va omplir de cartells amb consells per els atacs aeris i missatges
esperançadors. Per poder resistir també es van utilitzar soterranis particulars
per construir refugis improvisats. Per elevar el nivell de seguretat i eficàcia dels
refugis l’ajuntament va fer construir refugis per cada barri, amb les mesures
adequades, els quals eren però de pagament. També es van utilitzar els
bombers, brigades de desenrunament i ambulàncies.
El refugi de la plaça del Diamant té una capacitat de 300 persones, i s’havia de
pagar dues pessetes a la setmana per família. Les escales d’accés són molt
inclinades i per tant perilloses, així podem deduir que hi podrien haver passat
molts accidents, ja que l’afluència de gent i el pànic general eren elevats. Les
normes del refugi eren que estava prohibit baixar armes ni menjar, tant com
parlar de política o religió, ja que podia causar baralles. Com a tots els refugis
també hi ha una infermeria però molt mal equipada degut a que només
constava de dos llits i una farmaciola que tenia trossos de roba vella per fer
embenatges, aigua i en bons temps també alcohol.