la càmera

1. Maria Tuset
1r B

2. ÍNDEX
• 5.1 - La càmera i l’ull humà.
• 5.2 - La llum.
• 5.3 - Els materials sensibles.
• 5.4 - El diafragma i l’obturador.
• 5.5 -El visor.
• 5.6 - Els objectius.

3. 5.1 - La càmera i l’ull humà
• La càmera fotogràfica i l’ull humà tenen nombroses similituds. Podem dir que la càmera
bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem
relacionar algunes parts d’aquesta amb les de l’ull.
• Diafragma  iris de l’ull
• Lents  cristal·lí de l’ull
• Material sensible  retina de l’ull
• Objectiu  lent de l’ull
• En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o
diafragma) i convergir en un punt ( per l’acció de les lents o del cristal·lí ) la imatge arriba
invertida a la retina o a la pel·lícula.

4. Diferencies d’ambdós aparells
• Visió selectiva: la visió humana
està controlada en part per
l’ull i en part pel cervell, cosa
que permet veure el que
interessa prescindint de la
resta d’informació, la càmera
no pot i ho capta tot.
• Enfocament: l’ull quasi mai
produeix una imatge
desenfocada, pel contrari, si
no es tracta d’una càmera
d’enfocament automàtic
aquesta s’ha d’enfocar cada
vegada que enquadrem
quelcom.

5. • Bidimensionalitat: la càmera redueix un
escena tridimensional a una imatge de
dues dimensions. La imatge que es crea al
fons de l’ull és també bidimensional, però
el cervell, gràcies a la informació que
aporten els dos ulls des de dos punts de
vista diferents, la sintetitza.
• Efectes òptics: a través de jocs entre lents,
les càmeres poden aconseguir
determinats efectes, com corregir
determinades perspectives, augmentar la
grandària d’objectes propers, etc.

6. • Angle de visió: l’ull té un sol angle de visió,
només podem veure un espai determinat.
Segons el tipus d’objectiu, la càmera pot
tenir diversos angles de visió.

7. 5.2 - La llum
• La llum , apart de ser l’element bàsic que
ens permet obtenir imatges, també és un
material més de la imatge que ens pot
ajudar a conferir un aspecte o altre a allò
que s’estigui fotografiant o gravant.
• La llum pot variar la forma, la grandària i
la qualitat d’objectes, espais i materials.

8. • La llum és l’element que ens permet veure
les coses i també captar les imatges a
través de la càmera. Tots els dispositius de
les càmeres estan pensats per rebre i fer
una lectura correcte de la llum.
• El fotògraf o operador de càmera ha de
saber determinar les característiques de la
llum d’una escena i utilitzar tots els
mecanismes per aprofitar-ne o paliar-ne
els seus efectes.

9. Característiques de la llum.
• La llum és una forma d’energia electromagnètica que es trasllada en línia recta en
el buit a 300.000 km/seg.
• La llum quan topa amb alguna superfície o alguna substància, pot reaccionar de
diferents maneres:
- Transmissió: directa/difusa/parcial
- Reflexió: directa/ difusa/ parcial/ selectiva
- Absorció.

10. Els colors
Es classifiquen:
• Primaris o additius: roig, verd, blau = llum blanca.
• Secundaris substractius: roig + verd = groc/ roig+blau=
magenta/ blau+verd= cian
• Suma de complementaris = llum blanca ( roig+cian)
• Temperatura de color: a part de la quantitat de llum i de
color, existeix la temperatura de color. La temperatura
s’inicia en el zero absolut: -273Cº kelvin. A més blau, més
temperatura de color.
Els colors són resultat de la
descomposició de la llum blanca. La
reflexió i absorció de part dels raigs de
l’espectre lumínic en la superfície dels
cossos i en diferents substàncies és la
que ens provoca la percepció de
colors. El color és el resultat de
l’absorció, per part dels objectes, de
part de l’energia lumínica i el reflex de
la restant que serà la que rebran els
nostres ulls.

11. Control de la llum.
• Moltes càmeres porten incorporats
sistemes que permeten equilibrar les
intensitats lumíniques d’una escena
• S’ha de tenir en compte també on ens
col·loquen o com col·loquem allò que
és vol fotografiar o enregistrar, per
evitar incidències directes de llum,
reflexos excessius, contrallums, etc.
• En fotografia química s’ha de fer un bon
control de la llum durant la presa i el
processat. En fotografia digital també és
necessari fer una bona presa però les
qualitats lumíniques de la fotografia es
poden modificar amb l’ordinador a
posteriori.

12. Dispositius que permeten el control de
la llum:
• Fotòmetres: són els dispositius que
mesuren la quantitat de llum d’una
escena concreta.
• Diafragma i velocitat d’obturació: ens
permeten controlar l’exposició.
• Filtres: Discriminen els raigs que entraran
a la càmera.

13. • Equip d’il·luminació: Es pot manipular la
llum d’una escena, procurar una bona
il·luminació o mitigar els efectes de la ja
existent amb elements propis d’un equip
d’il·luminació
• Làmpades de tungstè: són com les
bombetes casolanes però amb més
potència. Utilitzen aquest tipus de llum:
- L’spot: és un aparell d’il·luminació que emet
un feix d’amplada variable. Aquest focus
permet difondre o concentrar la llum
segons si acostem el punt de llum a la lent
o l’allunyem.
- El FLOOD o focus de difusió és una làmpada
de tungstè a dins d’un reflector en forma
de plat. Proporciona llum uniforme.

14. • Reflector de quars: permeten enfocar on es vulgui.
• Reflector rectangular o TOTA-LIGHT: la làmpada és allargada i
proporciona un feix de llum ampli i uniforme. S’utilitza
normalment per a llums secundaries
• Difusor: làmpada allargada dirigida a l’interior d’un aparell.
Aquesta és potent però suavitzada i serveix per a la il·luminació
general.
• Reflectors parabòlics o quars PAR: tenen la superfície en forma
parabòlica. S’utilitzen per a proporcionar major intensitat
lumínica als punts concrets.
• Flaix: és una de les llums artificials més utilitzades per a
solucionar puntualment la baixa lluminositat d’una escena. El
flaix determina la qualitat de la il·luminació, és una llum dura i
directa que pot ser que ens faci veure elements molt plans i
espais entre ells molt contrastats. S’ha de vigilar amb el rebot
de la llum que pot cremar imatges.
• Torxes: son unitats de quars portàtils que permeten treballar
aguantant-los amb la mà. Proporcionen llum potent i dura.
Làmpades de quarts o halògenes:
aquestes làmpades estan fetes de
filaments de tungstè col·locats dins
d’un tub de quars on hi ha un gas
halogen. Aquest tipus de làmpades
poden anar incorporades a diferents
dispositius:

15. • Reflector de quars
• Difusor
• Flaix
• Reflector rectangular

16. Complements.
• Suports: trípodes,trípodes amb
perxes, pinces...
• Paraigües: amb superfície interna
reflectant, proporciona llum tova.
• Banderes: làmines metàl·liques que
es posen davant de les llums per
limitar l’àrea de llum projectada.
• Plantilles: per a projectar ombres.
• Pantalles: planxes sobre les quals
rebota la llum. Estan recobertes de
poliester per una cara i de làmina
d’alumini per l’altra per a utilitzar-los
com a reflector tou o dur.
• Difusors: fulles de materials
translúcids per a difondre la llum.
• Filtres: normalment són de vidre o
plàstic per a variar els tons dels focus.
• Viseres i cons: per a orientar o
concentrar la llum.
• Gasa: redueixen la intensitat del
focus de llum.
• Malles metàl·liques: distribueixen la
intensitat del focus de llum.

17. • Suports.
• Paraigües.
• Banderes.

18. • Pantalles.
• Difusors.
• Gasa

19. Disseny de la il·luminació
La direcció de la llum:
• Frontal o anterior
• Tres quarts
• Lateral
• Set octaus
• Posterior o contrallum
• Frontal inferior
• Silueta
• Frontal superior
• Zenital
A l’hora de dissenyar la il·luminació
per a una presa o rodatge, tindrem en
compte:

20. • Frontal o anterior
• Tres quarts
• Lateral

21. • Set octaus
• Posterior o contrallum
• Frontal inferior

22. • Silueta
• Frontal superior
• Zenital

23. La forma de propagació de la llum:
• Directa. Quan la incidència de la llum és directa, parlem de llum dura; prové d’una
font forta de llum forta i normalment allunyada de l’objecte. Aquesta llum provoca
ombres marcades, pot augmentar els contrastos, la brillantor de les superfícies i
destacar els colors.
• Difusa. El feix de llum no es propaga en la mateixa direcció uniformement. Això
s’aconsegueix amb un difusor col·locat davant la font de llum. Parlem de llum tova
quan és una llum difosa i suau que provoca poc contrast. També matisa els colors i
la brillantor de les superfícies.
• Rebotada. Per mitigar la intensitat de la llum, fer que arribi més suau o de manera
indirecta, es poden utilitzar reflectors, pantalles o d’altres perquè reboti.
• Filtrada. La naturalesa de la llum que genera la font lluminosa es pot variar amb
filtres que seleccionin els raigs que il·luminaran l’escena.

24. • Directa • Difusa

25. • Rebotada • Filtrada

26. 5.3 - Els materials sensibles
LA PEL·LÍCULA
• PARTS: Les pel·lícules fotosensibles tenen
diferents capes:
• Suport de la pel·lícula ( de cel·lulosa o
poliester). A la part inferior del suport hi
ha un pigment antibaf que impedeix la
reflexió de la llum.
• Capa adhesiva
• Emulsió fotosensibles
• Capa protectora de gelatina per a protegir
l’emulsió i evitar que es ralli.

27. • CARACTERÍSTIQUES : Les pel·lícules
sensibles es diferencien:
• - Pel seu format ( mida i nombre de
negatius que pot obtenir)
• - Pel tipus d’emulsió.
• - Pel tipus d’imatge que produeixen.
• - Pel seu índex de sensibilitat a la llum.

28. • Les pel·lícules per a negatius en blanc i
negre tenen una capa d’emulsió
fotosensible que quedarà més o menys
afectada per la llum. En canvi, les
pel·lícules en color tenen tres capes
d’emulsió: una blava, una verda i una al
roig. Cada una queda afectada per una
longitud d’ona diferent.
• Cada capa conté uns productes químics
que produeixen un pigment quan queden
afectats per la llum i se les revela. Aquest
pigment serà el color complementari de la
longitud d’ona que afecti l’emulsió de la
capa.
• La capa sensible al blau – groc.
• Al verd – magenta.
• Al roig – cian.
• Si mirem el negatiu, veurem que els
colors no coincideixen amb la realitat,
son els seus complementaris. Al fer les
còpies del negatiu, aquest deixarà
passar la llum que tornarà als colors
complementaris originals.

29. SENSIBILITAT :
• Menor temps d’exposició. Si és més sensible serà més
ràpida, quedarà més ràpidament afectada i els temps
d’exposició podran ser menors o no necessitarem tanta
llum per obtenir la fotografia.
• Definició. Si en una pel·lícula bastant sensible els halurs
de plata són m és grans, això afectarà a la definició de
la imatge que s’obtingui. Aquesta tindrà un gra més
gran i, per tant, menys definició. Amb les pel·lícules poc
sensibles succeirà el revés, tindran més definició i seran
més aptes per a fer còpies a gran format
• Contrasts. El gra fi permetrà captar més varietat de
tons i definirà millor les gradacions tonals. Amb el gra
gruixut el contrasts serà més gran.
La sensibilitat de l’emulsió depèn
de la qualitat del material sensible
però també de la mida de les
seves partícules.
El fet que una pel·lícula sigui més
o menys sensible determinarà els
següents aspectes:

30. Índex de sensibilitat
• Les pel·lícules de 100 ASA són les de consum habitual
pel gran públic. Són aptes per a exteriors il·luminats.
Ofereixen qualitat d’imatge.
• Les de 200 i 400 són més sensibles i aptes per a dies
ennuvolats i interiors. Són pel·lícules que utilitza el
públic en general.
• En els mateixos casos es pot utilitzar 800 que té un gra
més gruixut que el 400
• 400 ASA és molt utilitzat en pel·lícula en blanc i negre.
La sensibilitat es mesura segons
l’estàndard ASA de l’ISO. Com més
sensible sigui la pel·lícula, més
lluminositat podrà captar, per tant
necessitarà menys temps
d’exposició o obertura del
diafragma. La definició de la
pel·lícula també disminuirà com
més sensible sigui aquesta.
Caldrà, doncs, trobar un equilibri
òptim entre definició i
lluminositat.

31. 5.4 - El diafragma i l’obturador
- el diafragma -
• El diafragma és el dispositiu que regula la
quantitat de llum que entra a la càmera.
• Està format per un conjunt de laminetes
que se solapen, determinant en el seu
centre un orifici de diàmetre variable que
controla la quantitat de llum que passa a
través seu, de la mateixa manera que
l’amplada d’un embut determina la
velocitat a la que passa el líquid que es
buida.
• El diafragma pot tenir diferents obertures
per a deixar passar més o menys la llum.
• L’obertura del diafragma té una numeració
pròpia expressada en números “f”
utilitzada per a totes les càmeres. Els
números “f” són l’expressió matemàtica
de la relació entre l’obertura real i la
distància focal de l’objectiu.
• El diafragma determina també la
profunditat de camp que s’esten per
davant i darrera del subjecte enfocat

32. - L’obturador -
• L’obturador és un mecanisme situat
davant la pel·lícula o en el sensor
fotosensible que impedeix que la llum,
que entra per l’objectiu a través del
diafragma,arribi a aquests dos elements.
En definitiva, és la cortina que s’obre i es
tanca al prémer el disparador de la
càmera.
• L’obturador és un mecanisme molt precís i
ràpid que permet limitar l’exposició a
temps molt breus i controlar, per tant, el
temps d’exposició. Parlem de velocitat
d’obturació per referir-nos a la velocitat
amb què l’obturador s’obre i es tanca.
• La velocitat d’obturació es regula per
segons o per fraccions de segons. Més o
menys totes les càmeres disposen d’unes
velocitats semblants, tot i que n’hi ha que
estan limitades només per un cert
interval.

33. • Tipus d’obturador.
-L’obturador central, situat dins de
l’objectiu, semblant al diafragma,
anomenat també “entre lents”. Solen
disposar d’obturadors d’aquest tipus
les càmeres de format mig i gran
format.
-L’obturador de pla focal, que està
compost per unes làmines o cortines
situades davant de la pel·lícula o del
sensor. És el tipus d’obturador més
usual en càmeres de petit format

34. Captar el moviment
• Congelació de moviment. Consisteix en aconseguir que una
imatge d’alt dinamisme en pla moviment aparegui com
congelada en mig d’aquest moviment de manera que
proporcioni a l’espectador la visió d’un instant que normalment
l’ésser humà no capta de forma separada i estàtica.
• Desplaçament. Consisteix en ajustar un temps d’exposició prou
lent a la càmera com perquè el moviment del motiu al
fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat dins
d’una foto en la qual les altres coses apareixen nítides. De la
mateixa manera, també es pot aconseguir captar una
instantània en la qual el motiu romangui nítid mentre que tots
els altres elements a la foto apareguin moguts.
El moviment és un dels principals
motors d’expressivitat en la fotografia,
ja que els éssers i objectes fotografiats
sovint estan en moviment mentre que
la fotografia és eminentment una
instantània congelada en la qual res no
es mou.
Els dos efectes més habituals respecte
al moviment són:

35. • Congelació del
moviment.
• Desplaçament.

36. Combinació del diafragma i la
velocitat d’obturació
• Tant amb el diafragma com amb la velocitat
d’obturació regulem l’exposició de llum. Amb el
primer regulem la quantitat, amb la segona el
temps d’exposició.
• Podem regular la llum a través de l’obturador i el
diafragma. Veiem-ne dos casos.
• si volem fer una fotografia d’un espai molt
il·luminat, podem tancar molt el diafragma o bé
emprar una velocitat ràpida
• si volem fer una fotografia d’un element poc
il·luminat i que està en moviment, necessitarem
una velocitat ràpida per a congelar el moviment.
• Si contràriament, volem fer una fotografia amb
un diafragma obert perquè ens interessa que hi
hagi poca profunditat de camp, però resulta que
l’escena és molt lluminosa, entrarà massa llum i,
per tant, haurem d’equilibrar-la utilitzant una
velocitat ràpida per a fer que el temps
d’exposició sigui curt.

37. • Conforme tanquem el diafragma, obtenim una major profunditat de camp. Així
conclourem que la profunditat de camps és inversament proporcional a l’obertura
del diafragma.
• La distancia focal també influeix en la profunditat de camp. Així, un objectiu de
distància focal curta té més profunditat de camp que un objectiu de focal llarga.
• En resum, si s’augmenta l’obertura del diafragma cal reduir el temps d’exposició,
en cas contrari, la fotografia quedaria molt clara. Igualment, per a captar la llum
que hi ha en l’escena, si es redueix l’obertura del diafragma cal allargar l’exposició,
sinó quedaria una imatge fosca.

38. 5.5 - El visor
• El visor és un dispositiu a través del qual
s’observa el subjecte o objecte que serà
fotografiat, fent possible compondre
l’escena i enfocar. N’hi ha de dos tipus:
• VISOR DIRECTE. S’anomena així perquè el
dispositiu visor és independent de
l’objectiu. El visor directe té un problema
anomenat paral·lelisme o paral·laxi,
accentuat en les fotografies en les que el
subjecte està a prop de la càmera, és a dir,
el problema es que el visor no coincideix
amb la imatge enfocada per l’objectiu.
Aquesta és la raó per la qual s’han creat
altres sistemes com el visor reflex.
• VISOR REFLEX. La imatge projectada en la
pel·lícula per l’objectiu està de cap per
avall i invertida lateralment, per tant, el
fotògraf contempla l’escena en la seva
posició real.

39. • Visor directe. • Visor reflex.

40. 5.6 - Els objectius
• Les lents són els elements refringents limitats per dues cares més o menys corbes que
desvien la trajectòria dels raigs de llum. Una càmera pot tenir una lent composta. Anomenem
objectiu al sistema òptic d’una càmera format per una o per conjunt de lents simples situades
al llarg d’un eix. Moltes càmeres porten objectius mòbils. Es poden canviar segons el que es
vol fotografiar.

41. Elements d’una lent:
• Focus: punt posterior a la lent on
convergeixen els raigs de llum.
• Pla focal: pla vertical on es situa el
focus, on es forma la imatge.
• Centre de curvatures: els centres de
les esferes de les cares corbes de la
lent.
• Centre òptic: punt interior de la lent
on passen els raigs sense desviar-se.
• Eix òptic: eix que passa pel centre
òptic i els centres de curvatura.
• Distància focal: distància entre el
centre òptic i el focus.
• Pla de l’objecte: un dels plans que
conté l’objecte representat.
• La distància focal és molt important
ja que serà un dels elements que ens
distingirà els objectius. És a dir, com
major sigui el grau de desviació de la
llum de la lent, més curta serà la seva
distància focal i a l’inrevés, com més
petit més distància focal.

42. Tipus d’objectius.
• Els objectius es classifiquen segons la seva distància focal. La distància focal
ens indicarà l’angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i
capacitat d’enfocament. Això ens fa dividir els objectius en quatre grans grups:
• Normals
• Angulars
• Macros
• Teleobjectius

43. • Objectiu normal. Té una distància focal de
50mm per aconseguir una perspectiva
similar a la d’un ull humà. Es caracteritza
per la poca distorsió i la naturalitat que
ofereix en la perspectiva, excepte en la
presa fotogràfica realitzada des de molt a
prop. La imatge que ens resulta s’acosta
molt a la real. Es recomana per a la
fotografia en general i és el més adequat
per aprendre els principis bàsics de la
fotografia.

44. • Angulars. D’aquests objectius diem que
són de focal curt i que tenen un gran
poder de cobertura. L’angle és més obert,
pot recollir més escena, però òpticament
ens fa la sensació que ens allunya d’ella.
Aquest fan que es deformin les
perspectives i que es variïn les distàncies
entre els elements: els objectes situats a
primer terme semblen més propers i els
situats un pla més enrere semblen més
llunyans i és fan més petits.
• Tot i que els angulars ens permeten
d’enquadrar un espai ampli, sempre
produeixen deformacions i distorsions en
els objectes i en les distàncies. De totes
maneres, a través de determinats
elements es poden corregir les distorsions
que aquests objectius produeixen
mantenint el seu angle de presa.

45. • Teleobjectius. Estan dissenyats per apropar els subjectes situats a gran distància ampliant la
imatge òpticament. Aquest objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per
acostar-se a elements molt llunyans.
• La distància entre un element situat a primer pla i el fons sembla menor i el fons mateix ens
sembla més proper del que és en realitat. Com més gran és la distància focal, menor és la
profunditat inherent a l’objectiu.

46. • Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no
permeten enfocar elements molt propers. Per últim, cal dir que els teleobjectius tenen un
lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o
mantenir el diafragma força obert.

47. • Macros. Serveixen per obtenir un
acostament màxim. Es caracteritzen per
ser capaços d’enfocar a distàncies molt
curtes, reproduint els elements o
imatges enfocades a un terç o un quart
de la seva grandària real. És ideal per a
fotografiar insectes i flors.

48. • OBEJECTIUS DE DISTÀNCIA FOCAL
VARIABLE ( ZOOM ). Aquest tipus
d’objectius permet variar la distància focal
sense canviar l’objectiu. amb aquesta
característica trobem els zooms gran
angular, els zooms macro, i els zooms
teleobjectius. És el tipus més versàtil i
l’opció més econòmica per a obtenir un
ventall de distàncies focals.

49. • ACCESSORIS • Lents d’augment. El que fan és disminuir la
distància d’enfocament.
• Anells extensors. Allarguen l’objectiu. Això
ens permet enfocar a menys distància un
element.

50. • L’ENFOCAMENT
Els objectius ens permeten:
• Que amb la càmera abastem un angles de visió determinat ( més obert o més
tancat ).
• Produir aberracions òptiques però corregir-ne d’altres.
• Modificar la sensació de les distàncies en profunditat.
• Acostar-nos a elements llunyans o a elements molt petits i propers.
• Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp.
• Obtenir una imatge enfocada.

51. • La profunditat de camp és un element que en molts casos podem controlar, podem decidir si
només volem un element enfocat i la resta d’imatge desenfocada o que tot allò que
enquadrem aparegui ben enfocat. Com hem anat veient, hi ha diferents paràmetres que
condicionen la profunditat de camp, recordem-los:

52. • L’obertura del diafragma determina la profunditat de camp.
Com més obert estigui el diafragma, menys profunditat de camp.
Com més tancat estigui el diafragma, més profunditat de camp.
• La distància focal de l’objectiu determina la profunditat de camp.
Com més curt sigui l’objectiu, més capacitat d’enfocament tindrà. En conclusió, podem dir que a
menys distància focal més profunditat de camp.
• La distància respecte a l’objecte enfocat determina la profunditat de camp.
Utilitzant un mateix objectiu, si enfoquem objectes llunyans tindrem més capacitat d’enfocament
que no pas si enfoquem objectes molt propers.

53. Podem dir que les condicions més aptes per a aconseguir molta profunditat de camp serien:
• Un objectiu de focal curt.
• Enfocar un objecte allunyat.
• Emprar un diafragma tancat.