2. Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona, al 1861, i va morir a Aranjuez al 1931, va morir allà mentre pintava els jardins, va ser pintor, escriptor i dramaturg espanyol, va ser una figura molt important de la Renaixença literària i cultural de Catalunya, es va formar en el Centre de aquarel·listes de Barcelona. Va viatjar a Paris al 1889 i va viure a Montmatre amb dos companys. Es va familiaritzar amb el simbolisme i pintura a l’aire lliure,. Quan va tornar a España va fundar a Sitges un museu del “Cau Ferrat, També acostuma a anar a tertúlies del cafè “Els Quatre Gats, gracies a que tenia molts diners viatjava molt. Al 1908 va guanyar d'insígnia de la Exposició Nacional de Belles Arts. I també va escriure a diaris La seva pintura era impressionista i la seva temàtica els paisatges, rurals i urbans, retrats i obres modernistes, va començar amb figures humanes però va acabar nomes pintant paisatges. A la seva obra literària, escrita sempre en català hi ha drames com “L’alegria que passa”, “Cigals i formigues...” i novel·les costumbristes com “L’auca del senyor Esteve, que va ser adaptada al teatre.
3. La morfina Aquesta obra de Santiago Rusiñol simbolitza la morfina, que va ser una droga estesa a finals del segle XIX, ell va ser morfinòman, per tant coneix bastant be el tema. El quadre ens mostra una dona com si estigues malalta al llit, i utilitzes morfina per alleujar el dolor. Utilitza el color groc al llit, ja que representa la infermetat. La ma de la dona esta en tensió, agarrant el llit dramàticament, però el seu rostre mostra com la morfina comença a fer efecte i es veu relaxada i plaent . A la cantonada dreta es pot veure la signatura de Santiago Rusiñol.
4. L'alegria que passa Aquesta obra tracta sobre un poble desconegut, hi arriben uns gimnastes, creant dos mons, el mon dels gimnastes, en poesia, que representa la bohèmia, i el del poble, que els rebutja, escrit en prosa. Hi ha un personatge pont, en Joanet, que es el fill de l’alcalde, que tot i que pertany al poble, prefereix la vida dels artistes, ja que l’ha estudiada. Finalment els artistes acaben deixant el poble, enutjats pel seu materialisme i en Joanet ha de resignar-se a continuar vivint en aquest poble.
5. Fragment de l’alegria que passa. Mentre parlen, el Clown es va vestint i maquillant assegut a un tamboret davant un mirallet, a un cantó de la pista. En Joanet va mirant la Zaira de reüll. JOANET : — I... la noia és... la teva...? CLOWN : — No, per favor! No vull ningú al meu costat que em pugui demanar comptes! A mi m’agrada enamorar-me a cada port, i mantenir la il·lusió pel que m’espera a la següent parada. JOANET : — (admirat) Uau, quina vida! CLOWN : — Sí, noi; sóc lliure com el vent: No m’aturen les parets, no em retenen les arrels, ni m’empresonen els amors. Només sóc fidel al meu viatge i al meu art! JOANET : — Tot això és fascinant... Jo somnio en marxar, però em sento atrapat en aquest poble. CLOWN : — La gent s’arrapa a les quatre coses que té, però si et deixes anar és com dir: “tot és meu!”. JOANET : — És veritat. A més, un artista també es pot fer ric! CLOWN : — Bah, aleshores deixa de ser artista! Per volar has de ser lleuger, noi! JOANET : — És clar, tens raó. CLOWN : — Em fan riure tots aquests que se senten importants! Es lliguen al renom, a la imatge, o a les possessions sense veure que això els encadena sense remei! JOANET : — És terrible! I tant! CLOWN : — A mi, doneu-me un camí sense fi, sota el cel immens... JOANET : — Uf! Em creixen les ales de sentir-te! CLOWN : — Doncs vigila que no et trenquis el nas, que de volar se n’ha de saber.
6. Explicació En aquest fragment apareixen dos personatges de l’obra, en Clown, que es un dels gimnastes i en Joanet, que es el pont entre el mon del poble i el dels gimnastes. En Joanet li pregunta a en Clown si la Zaira es la seva xicota, i el li respon que de cap manera, que ell no vol cap tipus de lligams, vol ser lliure, i enamorar-se a cada port, sentir la il·lusió de no saber que et depararà el futur. En Joanet es veu meravellat per les seves paraules, i somia en ser algun dia com ell, però diu que se sent empresonat per el poble on viu. En Clown li contesta que la gent s’aferra a les coses que te però que si et deixes anar llavors tot es teu. A això, en Joanet li contesta que un artista pot ser ric també, amb la fama, i els diners que guanyi. Però en Clown li diu que per volar s’ha d’anar lleuger, es a dir que no pot endur-se tota una fortuna d’un lloc a un altre constantment, es riu de les persones que se senten importants i lliures quan tot el seu poder es el que els fa estar mes empresonats. En Joanet continua meravellat amb les seves paraules i esta d’acord amb tot ho que en Clown diu, i exclama que nomes de sentir-lo li creixen les ales, i ell l’adverteix que per volar se n’ha de saber, per no fer-te mal, es a dir has d’estar preparat i tenir les idees ben clares.
7. Conclusió Segons l’argument de l’obra i com hem vist al fragment de l’obra, les paraules d'en Clown parlen de la llibertat real, el poder fer el que vulguis sense que el poder et faci creure que ets lliure però realment t’empresoni. Es poden veure les esperances d'en Joanet, per poder ser com en Clown, i la seva impotència al tenir el seu pare com alcalde, que pensa que l’art es inútil i els consells que en Clown li dona, animant-lo. Es una obra característica del simbolisme.
