2. Teatre Modernista
Va ser una renovació teatral paral·lela a la que es feia a París.
Va començar amb obres i òperes clàssiques de totes les
èpoques que recollien totes les arts. Pretén canviar la
societat a partir de les idees que es narren al teatre. Vol que
els espectadors surtin del teatre amb nous temes per pensar.
Planteja problemes en la societat.
3. Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 -
Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou un pintor, escriptor,
col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista
polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. És un
referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del
seu temps.
4. La seva Vida i Trajectoria
• Malgrat la seva condició d'hereu de
l'empresa familiar, Rusiñol, a l'edat
de vint-i-vuit anys, casat amb Lluïsa
Denís i pare d'una filla de pocs
mesos, Maria, va decidir dedicar-se
professionalment a la seva màxima
afició: la pintura.
• Va marxar a estudiar a París i allà
en va sorgir el seu primer llibre,
Desde el Molino (1894) (un recull
d'articles apareguts regularment al
diari)
•va participar en el projecte dels
joves intel·lectuals modernistes
aplegats a l'entorn (1889 - 1893)
•És va convertir, a partir de 1894, en
el cap més visible del Modernisme.
5. Obres Teatrals
• L'alegria que passa (1891) • La mare (1906)
• L'home de l'orgue (1896) • Els savis de Vilatrista (1907)
•El jardí abandonat (1900) • La intel·lectual (1909)
• Cigales i formigues (1901) • El titella pròdig (1911)
• Llibertat! (1901) • El pintor de miracles (1912)
• Els Jocs Florals de Canprosa (1902) • L'homenatge (1914)
• El malalt crònic (1902) • Gente bien (1917)
• L'hèroe (1903) • L'acaparador (1918)
• El pati blau (1903) • Miss Barceloneta (1930)
• El prestidigitador (1903)
• El místic (1904)
• La bona gent (1906)
• Monòlegs (1906)
6. L’Alegria que passa
•És una obra teatral de caire
simbolista.
•Es va estrenar-se al Teatre Tívoli de
Barcelona l'any 1901. Té
traduccions en castellà, francès i
italià.
•La trama de l'obra tracta al voltant
d'un poble desconegut, en temps
contemporanis, que mostra el
conflicte entre prosa (poble),
poesia (gimnastes) i un personatge
pont, en Joanet, el fill de l'alcalde,
que, tot i pertànyer al grup del
poble, ha pogut estudiar i prefereix
la vida dels artistes.
7. JOANET: Sóc el fill de l'arcalde.
CLOWN (fent una reverència): Tan jove! (Assenyalant el carro.) Mireu, aquí és a
casa vostra.
JOANET: Gràcies. Sou tres, a la casa?
CLOWN: I el cavall i el mico.
JOANET: I escolteu: ¿Aquella noia és filla d'En Cop-de-puny?
CLOWN: I què ha de ser, sant cristià! Això es diu per salvar l'honor del carro. Ella
és filla d'algun tombant de camí, d'alguna casa de peó, o d'un palau de guarda-
agulles. Segur que nasqué de passo, com nosaltres perdona'm.
JOANET: I per què va amb aquest... home?
CLOWN: La va domar de petita.
JOANET (mirant al carro, pensatiu): Pobra noia! I vós, d'on sou?
CLOWN: D'on sóc! I que ho sabem mai, nosaltres? Segurament que vaig néixer a
un costat de carretera. ¿Heu vist, després d'una gran ruixada, que, a cada gota de
pols, hi neix una granoteta? Doncs aixís devia néixer.
JOANET: No em feu riure!
CLOWN: Res de riure. Una llàgrima de broma que degué caure a la pols, i jo
d'entremig de la llàgrima: apa, noi, un salt mortal i a la vida.
JOANET: Això és néixer a la ventura.
CLOWN: Això és néixer com una llavor perduda, com un gra de blat que ha caigut
del sac d'un carro i que els pardals no han volgut.
8. JOANET: Sense bressol.
CLOWN: Sense res. De segur que degueren batejar-me al regueró de la cuneta.
JOANET: I, per confits, una bona pedregada.
CLOWN: Què, pedregada! Un sol més gran que un tortell. Això, sí,.,quan vaig ser
al món ja van començar els treballs. A quatre anys ja servia de pilota.
JOANET: De pilota?
CLOWN: De pilota voladora. El bandarra que em cuidava els aliments, posat
d'esquena al coixí, em rebotia amb les cames, amb tant de garbo, que encara no
caminava i ja sabia de volar. Tot jo era un desllorigament. Per aquest joc de
carnadura i un somriure de criatura aventurera que tenia, a l'istiu sempre omplia
la safata.
JOANET: A l'hivern, no?
CLOWN: A l'hivern no se'n fa, de caritat. Tothom té mandra de treure les mans
del caliu de la butxaca.
JOANET: ¿I aquell Hércules és aquest que ve amb vosaltres?
CLOWN: I què ha de ser? Al menos pesava cent quilos més. Si això és una
papallona! Li deien En Barra-fixa.
