Treball realitzat per Raquel Yern de 1r de batx B a la matèria de CMC

1. Raquel Yern Torres 1erB
SALINITZACIÓ DELS AQÜÍFERS
1.En què consisteix?
Un aqüífer és una formació geològica que emmagatzema i transmet aigua sota
terra. L’aigua s’emmagatzema en coves, túnels i zones de roques i sediments.
Són dipòsits d'aigua de pluja que s'ha infiltrat a la terra. Quan l'aqüífer es troba
al costat de la costa, és present l'amenaça de l'aigua salada procedent del mar
i es pot donar que hi entri aigua marina a dins. Amb la baixada del nivell freàtic
dels aqüífers degut a la seva sobreexplotació, es permet l’entrada de l’aigua de
la mar i salinitza tot l’aqüífer.
Un 20% de l’aigua que cau sobre les nostres illes s’infiltra en la terra i passa a
dipositar-se en grans bosses que es diuen aqüífers. Aquesta infiltració és
possible per mor de la constitució calcària de la majoria del nostre sòl que
permet l’escolament de les aigües superficials.
2.-Les aigües subterrànies.
Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície de la
terra i que generalment s'acumulen en aqüífers, que són formacions
geològiques on s'emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració
i la fissuració de la roca. Quan el volum d'aigua que s'emmagatzema sota terra
és considerable i clarament diferenciat, s'anomena una massa d'aigua
subterrània. Les aigües subterrànies són part essencial del cicle hidrològic.
Aquestes aigües subterrànies han estat aprofitades pels humans des de fa
segles. Hi ha assentaments que cercaren els afloraments naturals com és el
cas de Sóller, Pollença, Lluc, Llucmajor, Felanitx…, colonitzacions agrícoles
que es feren en base a aquestes aigües extretes amb sínies i molins.
3.-Aqüífers. Tipus d'aqüífers.
Tipus de flux Tipus de litologia
Dipòsits al·luvials i planes
Aqüífers porosos no consolidats
costaneres actuals
Terrasses, cons i dipòsits
antics
Aqüífers mixtos amb permeabilitat Materials sedimentaris
intergranular i/o per fissuració
Materials volcànics i
sedimentaris
Materials granítics
Predomini detrític
Predomini calcari
Aqüífers consolidats amb
permeabilitat per fissuració i/o
carstificació Alternança de nivells calcaris
i margoargilosos
Alternança de nivells calcaris,
detrítics i margoargilosos

2. 4.-Els aqüífers a les balears.
Les reserves hídriques de Mallorca es troben al 69% de mitjana, les de
Menorca al 66% i les d’Eivissa al 55%, en alguns llocs on l’aigua és
especialment abundant com l’aqüífer mallorquí de Sa Marineta, que està al
90%, o el de Sant Carles de Eivissa, que arriba al 96%. El director general de
Recursos Hídrics assegura que la situació de les reserves de les illes és molt
bona i permet afrontar amb tranquil·litat el subministrament per a diversos anys.
A la bona situació de les reserves es suma a més la possibilitat de recórrer a
les dessaladores en cas que fos necessari.
La situació és molt bona excepte en algunes zones com la Marina de Llevant
que està al 40%, o Felanitx que està al 66 %.
L’evolució durant la darrera dècada ha estat però molt favorable, amb forts
increments gairebé del doble en totes les illes.
Els aqüífers de Mallorca estan a més del doble de la capacitat que tenien. A
Menorca, ara arriben al 66%. A Eivissa estan també el doble.
La millora de la situació dels aqüífers es pot atribuir als anys humits i en un
percentatge menor a l’agricultura que cada vegada consumeix menys aigua i a
les infraestructures de dessalació.
5.Causes de la salinització.
Si es treu artificialment més aigua de la que entra naturalment dins l’aqüífer, el
nivell baixa fins al punt de situar-se per sota el nivell de la mar. Quan això
passa, l’aigua salada de la mar flueix cap als aqüífers contràriament al que
seria el seu cicle natural: vessar el sobrant cap a la mar. Aquest procés s’ha
detectat principalment en els aqüífers propers a la costa que són els més
explotats i els més contaminats, però pot estendre’s cap als aqüífers de
l’interior.
Una franja de transició separa l'aigua salina de la dolça i així s'impedeix que
una contamini a l'altra. No obstant això, l'excessiva perforació de pous en
zones properes altera aquest equilibri i acaba apropant terra endins l'aigua del
mar.
Un dels factors que més ha contribuït a aquesta salinització dels aqüífers ha
estat la intensiva urbanització de la costa.
L'àrea de la ciutat d'Eivissa va ser testimoni de la destrucció dels seus recursos
hídrics subterranis en només tres o quatre dècades, després de mil·lennis
d'equilibri.
En els anys seixanta, amb l'arribada del turisme de masses i la multiplicació de
la població, el volum subministrat per aquestes fonts es va quedar insuficient i
va ser necessària la recerca de nous recursos. A més d'augmentar la
profunditat de la font de es Gorg, es van perforar una sèrie de pous al torrent
de sa Llavanera i al Prat de Vila. Aquests pous aprofitaven les aigües d'un
aqüífer situat molt a prop de la superfície, connectat a més amb el mar. Per
aquest motiu i pel creixent nombre de pous, ben aviat la intrusió marina va
afectar l'aqüífer i va començar la salinització de gran part de ses Feixes que
envoltaven la ciutat.
Allò va ser el primer pas d'un procés que acabaria desembocant en la
salinització total de la plana on s'assenta la ciutat. D’aquesta manera, davant
l'empitjorament de la qualitat de l'aigua i en vista de l'increment de la població,
es va optar per explotar l'aqüífer de sa Serra Grossa, al nord de la ciutat.

3. Nombrosos pous van ser perforats en la dècada dels 70 a la falda de la
muntanya, alguns amb profunditats que superaven els 200 metres.
Però, novament, la intensa explotació d'aquest aqüífer, que també estava
connectat amb el mar, va conduir a la salinització de gran part del sistema,
incloent-hi els propis pous d'explotació. Va ser així com, a mitjans dels anys
setanta, les aigües de sa Serra Grossa no superaven els 200 mg/l d'ió clorur,
però a finals dels 80 s'havia arribat ja a superar els 1.000 mg / l.
Les coses encara anirien a pitjor i a principis dels anys 90 la qualitat de l'aigua
subministrada per la xarxa d'abastament era tan dolenta que no podia usar-se
per res, excepte per rentar, i tot i així arruïnava rentadores, termos,
rentavaixelles i canonades.
L'origen del problema de la salinització dels aqüífers pot ser causa de la
influència dels materials pels quals circula l'aigua (guixos o evaporites), a la
recirculació d'aigües de reg, carregades de sals afegides en els tractaments
agrícoles a què se sumen les sals dissoltes del sòl, o la intrusió marina,
provocada per la invasió de l'aigua de mar als aqüífers costaners quan es
realitzen bombaments excessius.
6.-Com combatre la salinització dels aqüífers.
Les solucions per evitar la salinització de cada aqüífer han de partir de conèixer
la seva naturalesa. Així, a la lògica mesura de reduir el bombament d'aigua
dolça, s'han de sumar altres solucions com l'anàlisi en detall de la situació de
l'aqüífer abans de construir embassaments d’aigües amunt d'aquest, ja que
això suposarà una greu minva en la seva recàrrega natural i, possiblement, la
seva salinització si no es garanteix un cabal de recàrrega.
D'altra banda en zones d'intrusió molt localitzada d'aigua marina, es fa
imprescindible la reducció del bombament, extreure aigua a menor profunditat o
fer-ho en zones situades més terra endins.
La recàrrega artificial dels aqüífers és una altra solució per evitar la salinització,
tant perquè frena l'avanç de l'aigua salada com perquè incrementa la quantitat
d'aigua dolça. En aquest sentit, la depuració de les aigües residuals urbanes,
per exemple, permet que aquestes siguin utilitzades en el regadiu agrícola o de
camps de golf, i aquesta aigua serveixen com barreres hidràuliques contra la
intrusió marina.
7.-Aqüífers salinitzats a les Balears.
L'illa de Formentera constitueix un únic aqüífer format per materials permeables
i actua com una esponja al mig del mar, això facilita que l'aigua penetri de
manera natural terra endins i formi fins i tot llacunes salobres, com s'Estany
Pudent. Al centre de Formentera i en les seves parts més elevades hi ha pous
que extreuen aigua dolça de l'aqüífer i, tradicionalment, la població local ha
actuat amb precaució i cura en aquest tipus de perforacions per no danyar el
sistema. Però a causa de la sobreexplotació turística, el 1995 la gairebé única
font de proveïment de Formentera procedia ja de dues plantes
dessalinitzadores, una pública i altra privada.
A la resta de les Illes Balears, altres exemples d’aqüífers salinitzats que podem
trobar són a: s’Estremera, Calvià, Na Burguesa, Pla de Palma, Llucmajor de
Llevant, Marina de Llevant, Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Carles, Sant Josep
i Eivissa.