Noticia publicada al diari ara.cat el 02/05/2012

1. ARA.CAT
3+2; 4+1 = frustració
E. GIMÉNEZ-SALINAS
| Actualitzada el 02/05/2012 00:00
El 1999 la Declaració de Bolonya va suposar un revulsiu per a les universitats europees.
Havia estat motivat principalment per dues qüestions: d'una banda, Europa, bressol de la
cultura, estava perdent competència, no només davant dels Estats Units sinó també
d'alguns països emergents. Les que tradicionalment havien estat les millors universitats
ja no es trobaven entre els primers llocs dels rànquings. D'altra banda, davant
l'experiència positiva de mobilitat estudiantil a través dels programes Erasmus, es va
veure que aquella era una bona manera de contribuir a crear una Europa més sòlida,
centrada en el coneixement. Per desenvolupar aquests conceptes es va crear l'anomenat
Espai Europeu d'Educació Superior.
Després de la Declaració, la majoria de països europeus van portar a terme l'adaptació
dels seus estudis a l'anomenada arquitectura Bolonya (grau, màster i doctorat), de
manera que a principis del segle XXI, i més concretament el 2002, la majoria dels estats
ja havien reconvertit els seus estudis, per cert no exempts de dificultats i protestes
estudiantils.
A casa nostra i ara fa exactament una dècada (2002-2012) va començar el llarg procés
de reconversió al model Bolonya, un inacabable teixir i desteixir en funció del ministre
o la ministra de torn. En aquests anys hem tingut fins a sis ministres d'Educació,
cadascun dels quals ha volgut implantar el seu programa, amb la consegüent destrucció
d'una part del que s'havia fet anteriorment. Així hem fet i desfet el camí fins a assolir la
meta de la implantació de Bolonya el 2008, és a dir, amb sis anys de retard respecte de
la mitjana europea.
La majoria d'estats membres van configurar l'anomenat sistema Bolonya en un
3+2: tres anys d'estudis de grau i dos de màster (o el que és el mateix, 180 crèdits +
120 crèdits). Aquesta era la idea que dominava a Espanya fins al 2006. Però el 2007 la
ministra Cabrera va optar per l'anomenat 4+1 (quatre anys de grau i un de màster). Ja
aleshores des de Catalunya es va alertar de com era d'absurd seguir un sistema
diferent de l'europeu... No va servir de res: un cop més, es va fer cas omís dels nostres
advertiments.
Aquests anys han estat una bogeria per a les nostres universitats: ens hem vist obligats a
reconvertir tots els nostres estudis a graus i màsters; a ser avaluats, corregits i en alguns
casos fins i tot casos suspesos per les agències de qualitat. En conseqüència, tots els
estudis de grau (excepte els que tenen directrius europees) tenen una durada de quatre
anys. De manera que les carreres de cinc anys es van reduir a quatre, mentre que les de
tres es van incrementar fins a quatre. Tot molt igual, tot molt uniforme...

2. La feina d'adaptació que es va fer durant tots aquests anys va ser molt dura. A la meva
universitat, en què vam reconvertir uns 80 títols, si comptem les hores de dedicació que
va suposar la gestió, planificació i adequació dels títols, així com el procés de
tramitació, he calculat que tot plegat va suposar un cost aproximat d'1.500.000 euros
que vam haver d'assumir íntegrament nosaltres. I estem parlant d'una universitat no
gaire gran! ¿Poden fer-se una idea, doncs, del que ha costat la reconversió de tot el
sistema universitari espanyol? I el que és pitjor: aquestes quantitats ingents de diners no
van anar d'una manera directa a la millora del sistema, sinó que es van haver de fer
servir per pagar la gran burocràcia que s'havia generat. I es clar, quan va arribar el
moment de tirar endavant la implantació de Bolonya, vam topar amb la realitat i se'ns va
dir que s'havia de fer "a cost zero", perquè desgraciadament va coincidir amb l'arribada
de la crisi.
Amb més o menys encert, totes les universitats hem seguit el mateix procés, i aquest
any es graduaran els estudiants de les primeres promocions dels nous plans d'estudis.
Arribats a aquest punt, el més sensat seria esperar un temps, avaluar les reformes i,
prenent com a base les conclusions extretes, fer els canvis necessaris. Però un cop més
sembla que no actuarem amb sentit comú, ja que el ministeri d'Educació està pensant
a restablir graus de tres anys; una nova reforma, en definitiva, sense saber ni tan
sols si l'anterior ha funcionat.
Em pregunto si ara que s'ha anunciat l'augment de les taxes universitàries, algú s'ha
aturat a calcular el que ha costat la reforma i el cost que pot tenir un nou canvi. No
m'oposo a l'augment d'impostos si és absolutament necessari, però estic radicalment en
contra de la mala gestió del diner públic.
Més enllà dels problemes de finançament i de l'augment de taxes acadèmiques -els
deixo per a un pròxim article- les universitats necessitem estabilitat. Els canvis
requereixen el seu temps i sobretot la possibilitat de ser avaluats. Sense deixar de banda
que professors i investigadors hem estat imbuïts de tanta burocràcia que hem acabat
dedicant més temps a la maleïda paperassa que a la nostra pròpia feina.
Corren mals temps, és cert, estem espantats i sembla que algunes fites assolides en
sanitat i educació estan en perill. Per salvar-les, un cop més carreguem una part
important de les tintes sobre el contribuent. Però avui els meus dubtes planen sobre la
responsabilitat de la gestió del diner públic, i no només em refereixo a la gestió
negligent, sinó a aquella que és fruit d'una falta de planificació.
Finalment, tan sols un prec, un desig i una proposta:
El prec: que cada sastre (ministre/a) no faci el seu nus.
El desig: que deixem només a Penèlope la feina de teixir i desteixir.
La proposta: encara que errarum humanum est , som a temps de rectificar.