Introducció programari lliure

Generalitat de Catalunya
Departament d’Educació
Institut Caparrella
UF2: Introducció
En aquest apartat veurem els passos essencials que se segueixen en la majoria dels
processos d'instal·lació de GNU/Linux, i que seran complementats posteriorment amb
els tallers d'instal·lació. Si bé cada distribució té el seu entorn d'instal·lació propi, en
totes hi ha uns passos bàsics per a instal·lar el sistema operatiu, i que es descriuran de
manera resumida. És important notar que avui dia qualsevol de les distribucions té una
instal·lació molt optimitzada que necessita molt poca atenció de l'usuari, ja que obté
informació del maquinari subjacent, per la qual cosa, generalment, per a un usuari
novell no és necessari prendre decisions importants (distribucions com Ubuntu o
Fedora, per exemple, són instal·lacions pràcticament automàtiques).
També hem de tenir en compte que un usuari novell pot iniciar el seu camí en el món
Linux amb un altre tipus d'execucions de GNU/Linux que no modifiquen l'ordinador i
permeten treballar en el sistema operatiu sense haver-ne d'instal·lar un altre. És altament
recomanable iniciar els primers passos sobre un GNU/Linux live: l'usuari s'ha de baixar
la imatge del sistema operatiu, crear-hi un CD o DVD i arrencar des d'aquest dispositiu
sense tocar el disc dur de la màquina. Aquest tipus de distribucions (és recomanable
utilitzar Knoppix, per la seva eficiència i versatilitat en les seves versions per a CD,
DVD o USB) tenen "l'inconvenient" que per a desar el treball de l'usuari s'ha de fer
sobre un dispositiu de disc USB, ja que si es desa sobre el sistema d'arxiu, com que és a
la RAM, es perdran les dades.
Una altra opció totalment recomanable com a introducció (o com a forma de treball
habitual) sense haver de tocar el sistema operatiu d'una màquina és treballar amb
màquines virtualitzades. Per a això, es recomana utilitzar VirtualBox, que permet
arrencar una imatge o instal·lar-ne una sobre un sistema operatiu amfitrió (host); tant en
32 bits com en 64 bits és altament configurable i si no volem fer una instal·lació es
poden trobar gran quantitat de distribucions amb les seves imatges ja fetes, com per
exemple a http://virtualboxes.org/images/, que té aproximadament 30 distribucions de
Linux i 15 distribucions d'altres sistemes *nix o fins i tot d'Android o sistemes no *nix.
És important que abans d'instal·lar un nou sistema coneguem adequadament els
components maquinari que tenim instal·lats en el nostre ordinador per a poder
configurar-lo adequadament, encara que la distribució que utilitzem incorpori detecció
de maquinari. És possible que en un sol disc dur tinguem instal·lats dos sistemes
operatius (dualboot) o més totalment independents, i si bé el procés d'instal·lació d'un
altre sistema operatiu al mateix disc no hauria d'interferir amb les particions dels altres,
és aconsellable fer còpies de seguretat de tots els documents importants.
És necessari, abans de començar, tenir informació de la marca i el model de la targeta
gràfica, la de so, la de xarxa, la marca, el tipus i les característiques del monitor, i també
qualsevol altre maquinari especial que tinguem (la resta del maquinari serà detectat pel
sistema: placa base, la CPU i la memòria RAM).
Generalment, totes les distribucions de GNU/Linux proporcionen algun tipus de mitjà
per a l'arrencada del procés d'instal·lació, i el més comú és un CD o DVD d'arrencada,
Document
Programació de Mòdul Professional de Cicle Formatiu
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
1 de 16
La versió vigent d’aquest document es troba en el sistema informàtic www.iescaparrella.cat

Institut Caparrella
per la qual cosa és necessari configurar la BIOS perquè pugui arrencar (boot) des de
CD/DVD. Les instal·lacions són autoguiades i és important parar atenció a la selecció
de l'idioma i del teclat per a evitar problemes des de l'inici (si bé es podrà configurar
posteriorment).
La partició del disc dur és una de les parts més crítiques de tot el procés, ja que implica
dividir el disc dur en diverses seccions que seran considerades independents. Si ja tenim
un sistema operatiu instal·lat al nostre ordinador, el disc estarà particionat en una o
diverses particions, però si el disc és nou, tindrà una única partició. Per a instal·lar
GNU/Linux hem de disposar, almenys, d'una partició per a ús propi (si bé és possible
instal·lar-lo sobre altres sistemes d'arxius, no és recomanable aquesta opció per
qüestions de rendiment i fiabilitat) i una altra de més petita per a una extensió de la
memòria RAM de l'ordinador, anomenada partició de swap (generalment del doble de
la memòria RAM instal·lada).
El procediment més comú per a reduir, crear o canviar la mida de les particions és
utilitzar eines com les disponibles a Windows Vista, 7 (Administració de discos o
l'aplicació fips amb llicència GPL i per a sistemes FAT) o en qualsevol Linux live. Es
pot usar gparted per a modificar la mida d'una partició ja creada sense perdre'n el
contingut (si bé es recomana fer còpies de seguretat dels arxius més importants). El
procediment recomanable és engegar amb una Linux live i utilitzar la instrucció
gparted, que és molt eficient i segur.
Com a primer pas és recomanable que GNU/Linux utilitzi dues particions al disc dur
(una per al sistema de fitxers i l'altra per a la swap). Si bé totes les distribucions tenen
un particionament guiat, es pot fer de manera manual amb diferents utilitats (fdisk,
cfdisk, diskDruid, etc.). La manera com GNU/Linux identifica els discos és amb
/dev/hdX per als discos IDE i /dev/sdX per als SCSI i Serial ATA, en els quals X és una
lletra, corresponent al disc al qual ens vulguem referir: /dev/hda és el mestre del primer
canal IDE, /dev/hdb el segon i així successivament (o /dev/sda el primer disc SCSI o
SATA i /dev/sdb el segon, etc.). L'aplicació d'instal·lació ens farà una llista dels discos i
haurem d'escollir sobre quin volem fer la instal·lació.
Quan creem una partició podrem escollir entre primària o lògica. En un disc dur podem
tenir fins a 4 particions primàries i fins a 64 lògiques. Si no necessitem més de 4
particions, podem elegir qualsevol dels dos tipus. Si en necessitem més, haurem de tenir
en compte que les lògiques se situen dins d'una de primària (fins a un màxim de 16 per a
cada una), de manera que no podem tenir 4 particions primàries creades i després afegir-
ne de lògiques. En aquest cas, n'hauríem de crear 3 de primàries i fins a 16 lògiques en
la quarta partició primària.
Quan es crea una partició s'ha d'indicar quin sistema de fitxers utilitzarà (Linux ext3,
Linux ext4, Linux swap o un altre) i una vegada fetes les particions, desarem la
configuració i hem d'indicar al procés d'instal·lació on volem situar l'arrel del sistema de
fitxers (root filesystem) i la swap del sistema, i a partir d'aquest moment es podrà
continuar amb la instal·lació.
Una part important de la instal·lació són els mòduls del nucli, que són parts de
programari especialitzades que treballen amb alguna part del maquinari o del sistema.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
2 de 16

Institut Caparrella
En les distribucions actuals simplement s'ha de seleccionar quin dispositiu tenim
(monitor, xarxa, so, gràfics) i la instal·lació carregarà pràcticament tots els mòduls
necessaris, encara que en la majoria hi ha processos d'autodetecció, per la qual cosa no
serà necessari seleccionar pràcticament res. Si algun mòdul no s'inclou durant la
instal·lació, és possible fer-ho després amb ordres com insmod o modprobe (per a
afegir un nou mòdul), lsmod (per a fer una llista dels instal·lats), rmmod (per a
eliminar-ne algun) i també modprobe (per a provar-ne algun i, si funciona correctament,
incloure'l en el nucli). Tots aquests mòduls són fitxers binaris que solem trobar en el
directori /lib/modules/versió-del-sistema-operatiu/.
Després de configurar els mòduls que s'inclouran en el nucli del sistema operatiu,
haurem de configurar la xarxa (si tenim la targeta necessària). Encara que en aquest
document no entrarem en detall sobre xarxes, descriurem els conceptes necessaris per a
poder fer aquest pas de manera bàsica. La primera dada que sol·licitarà la instal·lació és
el nom del sistema (per a referir-nos-hi de manera amigable) i a continuació demanarà si
a la nostra xarxa utilitzem un mecanisme anomenat DHCP (consisteix a tenir un
servidor especial que s'encarrega d'assignar automàticament les IP als ordinadors que
engeguen). Si utilitzem aquest mecanisme, ho hem d'indicar, i si no, ens preguntarà la
IP (quatre nombres entre 0 i 255 separats per punts) i la màscara del nostre ordinador
(quatre nombres entre 0 i 255, i és comú utilitzar 255.255.0.0). Si no coneixem aquestes
dades, ens hem de dirigir a l'administrador de la nostra xarxa. Seguidament haurem
d'introduir l'IP de la passarel·la de la nostra xarxa (dispositiu o ordinador que actua de
pont entre la nostra xarxa local i Internet; si no tenim cap dispositiu d'aquest tipus,
podem deixar en blanc aquest camp).
A continuació, hem d'especificar el servidor (o servidors) de noms que utilitzem,
anomenat DNS, que és una màquina que ens proporciona l'equivalència entre un nom i
una adreça IP (és a dir, ens permetrà conèixer per exemple la IP de www.uoc.es de
manera transparent). Si no sabem quins són, haurem de recórrer a l'administrador de la
xarxa.
Si som en una xarxa local podem consultar l'administrador perquè ens proporcioni tota
la informació necessària o, si tenim un altre sistema operatiu instal·lat a l'ordinador, en
podrem obtenir aquesta informació, però en cap cas no hem d'inventar aquests valors, ja
que si l'ordinador està connectat a una xarxa local pot generar problemes a altres
ordinadors.
Una vegada configurats aquests aspectes, haurem de seleccionar si volem instal·lar un
petit programa al disc dur perquè en el procés d'arrencada de l'ordinador puguem elegir
quin sistema operatiu dels que tenim instal·lats volem arrencar (fins i tot si només hem
instal·lat GNU/Linux). Les aplicacions més usuals són el lilo (Linux loader) o el grub
(recomanat) (GNU, grand unified bootloader), que tenen per objectiu iniciar el procés
de càrrega i execució del nucli del sistema operatiu que li indiquem interactivament o
per defecte després d'un temps d'espera. Totes les distribucions (si no hi ha problemes)
detecten si tenim algun altre sistema operatiu instal·lat en el disc dur i configuren
automàticament el sistema d'arrencada. Aquest programa generalment s'instal·la en
l'MBR del disc mestre del primer canal IDE o SCSI, que és el primer lloc que la BIOS o
EFI de l'ordinador inspecciona buscant un programa d'aquestes característiques.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
3 de 16

Institut Caparrella
L'últim pas de la instal·lació és la selecció de paquets per instal·lar a més dels
estrictament necessaris per al funcionament bàsic del sistema operatiu. La majoria dels
processos d'instal·lació inclouen dues maneres de seleccionar els programes del sistema:
bàsic o expert. Amb el procés de selecció bàsic, s'agrupen els paquets disponibles per a
grans grups de programes: administració, desenvolupament de programari, ofimàtica,
matemàtiques, etc.; és una opció recomanable per a fer els primers passos. Si no
seleccionem un paquet després es podrà fer una instal·lació posterior amb l'eina de la
qual disposen totes les distribucions per a instal·lar o desinstal·lar paquets. Debian
GNU/Linux va ser una de les primeres a incloure aplicacions per a gestionar els
paquets; s'anomena apt i és molt útil per a fer el manteniment i actualització de tots els
paquets instal·lats fins i tot en el sistema operatiu mateix.
Si la instal·lació no ha funcionat correctament, pot passar que no puguem arrencar cap
dels sistemes operatius instal·lats (ni el nou ni l'anterior), però totes les distribucions
tenen un mode de rescat en l'arrencada (rescue mode), que ens permetrà arrencar el
sistema GNU/Linux des del CD/DVD, accedir al disc dur i arreglar aquelles coses que
no han funcionat o recuperar el sistema operatiu inicial, si bé per a alguns casos són
necessaris una sèrie de coneixements avançats en funció de quina hagi estat la causa
d'error.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
4 de 16

Institut Caparrella
UF2: Introducció al programari lliure
Què és el Linux?
Per una banda, un ordinador és un conjunt de peces que es poden veure i tocar com, per
exemple, el teclat, el monitor, la torre, la disquetera, la gravadora de DVD i també el
processador, la placa base, la memòria RAM, la tarja de xarxa, etc. Tot plegat té un
nom: maquinari.
Per una altra banda, per tal de fer funcionar l'ordinador són necessàries les aplicacions.
Les aplicacions són els programes informàtics que fan que la màquina ens sigui útil per
realitzar accions com ara processar textos, imatges, navegar per Internet, etc.
El sistema operatiu d'un ordinador és el conjunt de programes que permet que el
maquinari executi les ordres que li donen les aplicacions que nosaltres utilitzem. Per
exemple, fan que, en prèmer una tecla, aquesta ens aparegui al monitor o que la tarja de
xarxa transmeti al cable de xarxa els paquets que contenen parts d'un correu electrònic
que estem enviant per Internet. La tasca principal d'un sistema operatiu és carregar a la
memòria els programes emmagatzemats al disc dur i fer que el processador executi
aquests programes.
Amb aquestes explicacions, ja podem entendre que el Linux és un sistema operatiu, com
ho són també l'MS Windows XP, l'MS Windows 2003 o l'UNIX.
Tux, la mascota de Linux
Tècnicament, el Linux és un sistema operatiu multiusuari i multitasca, cosa que
significa que un mateix ordinador pot tenir més d'un usuari connectat en un moment
donat i que pot executar més d'un programa alhora. Actualment, la major part dels
sistemes operatius ho són, però l'any 1994 quan va aparèixer el Linux no era això.
Una distribució de Linux és el nucli del sistema operatiu (en anglès, kernel) més un
conjunt d'aplicacions i un programa de instal·lació.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
5 de 16

Institut Caparrella
Els programes s'agrupen en paquets. Una distribució estàndard conté el paquet de la
interfòcie gràfica d'usuari (GUI, Graphical User Interface), el paquet de l'entorn
d'escriptori i els paquets que porten les aplicacions de cada distribució.
GNU/Linux en acció
Les distribucions més famoses de Linux són Debian, Suse, Red Hat, Knoppix,
Mandrake, Slackware i Gentoo, juntament amb les seves derivades. Per exemple,
Ubuntu és una distribució basada en Debian; Fedora, en Red Hat; Kororaa, en Gentoo i,
d'aquestes, en deriven moltes altres, entre elles la Linkat que està basada en Suse.
Història de Linux i el programari lliure
Als orígens de la informàtica personal, el programari es distribuïa amb el codi font, és a
dir, el llistat d'instruccions que constituïen el programa, de manera que qui l'emprava el
podia modificar i adaptar a les necessitats pròpies.
Cap al 1980, les empreses d'informàtica, preocupades per la competència, deixen de
lliurar el codi font amb el programari i distribueixen els seus productes sota llicències
que restringeixen cada vegada més els drets dels usuaris: prohibeixen la modificació i
l'estudi del seu codi, patenten qualsevol idea que es pugui utilitzar en un programa (com
l'hiperenllaç o la descàrrega de fitxers en una xarxa) i fan signar als programadors
acords de confidencialitat sobre el seu treball.
En 1985, el físic Richard M. Stallman perd la feina de programador al laboratori
d'intel·ligència artificial del MIT (Massachussets Institute of Technology) per no voler
signar un acord de confidencialitat i, preocupat pel caire abusiu de les llicencies de
programari, decideix crear l'organització sense ànim de lucre Free Software Foundation
(FSF). La FSF es fixa com a objectiu el projecte de crear un clon del sistema operatiu
comercial Unix utilitzant sols programari lliure. Aquest projecte s'nomena GNU (GNU
is Not Unix).
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
6 de 16

Institut Caparrella
Richard Stallman, pare del moviment GNU
Per dotar el programari lliure d'un corpus legal, on s'estableixen els drets i deures dels
usuaris i desenvolupadors de programari, la FSF desenvolupà la llicència GPL (GNU
Public License).
La llicència GPL es pot consultar en anglès a l'adreça gnu.org. També es pot accedir a
una traducció no oficial de la llicència a l'adreça gnu.cat.
A tall de resum, la llicència GPL garanteix a les persones que s'hi acullen les següents
llibertats:
 Llibertat d'executar el programa en qualsevol lloc, amb qualsevol propòsit i per
sempre.
 Llibertat d'estudiar i modificar el programa per adaptar-lo a les necessitats
particulars de cadascú, aspecte que exigeix l'accés al codi font.
 Llibertat de distribució de còpies del programa, cobrant o no.
 Llibertat de millora del programa, però amb la condició de fer públiques les
millores introduïdes i distrubuir-les sota la llicència GPL, aspecte que exigeix
l'accés al codi font.
Un dels èxits d'aquesta llicència rau en aquest últim punt, ja que les millores d'un
programa lliure donen com a resultat un altre programa lliure, que pot ser estudiat i,
successivament, millorat.
L'èxit del projecte GNU fou immediat i, el 1990, ja s'havien produït sota llicència GPL
la major part de les aplicacions que calen perquè un sistema operatiu com UNIX pugui
ser utilitzable: editors de textos, compiladors i intèrprets de comandes. Però tots aquests
programes sols es podien executar sobre un sistema operatiu comercial UNIX, ja que el
projecte GNU no havia desenvolupat el kernel, el nucli del sistema operatiu que
gestiona el maquinari i permet executar els programes.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
7 de 16

Institut Caparrella
Al 1991, l'estudiant d'Enginyeria Informàtica finlandès, Linus Torvalds, estudiava a la
Universitat d'Helsinki el kernel de Minix, un sistema operatiu, obra del professor
d'Arquitectura d'ordinadors i Sistemes Operatius, Andrew S. Tanenbau, semblant a
UNIX, però per a l'aprenentatge acadèmic. Atret pel repte i per pur hobby, creà el seu
propi kernel, anomenat Linux, i el va distribuir per Internet sota llicència GPL.
Ràpidament, multitud de programadors milloraren aquest nucli i, el 1994, aparegué la
versió 1.0.
Linus Torvalds, creador de Linux
En encaixar les ferramentes del projecte GNU i el nucli de Linux, va néixer el primer
sistema operatiu lliure anomenat GNU/Linux o, simplement, Linux.
Llicències
Habitualment, es confonen els termes programari lliure i programari gratuït, tot i que
són conceptes diferents. La confusió ve donada perquè en anglès el programari lliure
s'anomena free software i la paraula free es pot traduir com a lliure i també com a
gratuït.
La llicència GPL no prohibeix vendre el programari lliure. De fet, hi ha distribucions de
Linux comercials que els usuaris poden comprar i que tenen suport tècnic.
Així doncs, parlar de programari lliure és parlar de llibertat i de coneixements
compartits, no de preu.
Inspirades en la llicència GPL, han aparegut altres llicències que, sobre la base del marc
legal vigent en matèria de propietat intel·lectual, miren de facilitar la distribució i l'ús de
continguts. La més coneguda d'aquestes llicències és l'anomenada Creative Commons
que permet als creadors i creadores que terceres persones utilitzin i/o modifiquin les
seves obres amb determinades condicions establertes per les mateixes persones que les
han creades. Aquestes condicions van des del "Tots els drets reservats" a "Cap dret
reservat".
Podeu trobar més informació sobre Creative Commons a culturalliure.cat i
cat.creativecommons.org
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
8 de 16

Institut Caparrella
La mascota del projecte GNUGNU/Linux en l'actualitat
Richard Stallman continua el seu apostolat pel programari lliure, fent conferències arreu
del món en anglès, francès, espanyol o indonesi.
Linus Torvalds treballa per a la corporació sense ànim de lucre Open Source
Development Labs (OSDL), patrocinada, entre altres, per Intel, IBM i HP, des d'on
coordina el desenvolupament del kernel, ajudat per uns 200 programadors voluntaris en
tot el món.
El projecte GNU ha assolit el seu objectiu de desenvolupar un sistema operatiu lliure.
Actualment, s'ocupa de desenvolupar nou programari lliure, com GNOME, un entorn
gràfic d'ús intuïtiu.
La FSF vetlla per garantir els drets dels usuaris d'utilitzar, copiar, modificar i distribuir
programes lliures amb l'objectiu de crear programari que ajudi al desenvolupament dels
pobles, l'accés universal a la cultura i el dret a la lliure expressió. Darrerament ha
coordinat, amb èxit, la campanya de rebuig de l'aprovació de les Patents del Programari
al Parlament Europeu.
Linux és un sistema operatiu estable, senzill d'utilitzar, ràpid i segur. El disseny no
permet l'execució de virus ni programari espia. Anualment, grans companyies de
seguretat informàtica premien amb 15.000 euros qualsevol persona que infecti amb un
virus el sistema operatiu Linux i, any darrere any, el premi continua desert.
Usos de Linux
Alguns dels usos de Linux són els següents:
 Com a sistema operatiu per a l'ordinador d'escriptori, s'estima que milions
d'usuaris l'utilitzen a tot el mon.
 Al món empresarial, és utilitzat per grans empreses com IBM, Sony, Mercedes-
Benz o Boeing.
 Google utilitza Linux als seus servidors.
 Aproximadament un 25% dels servidors d'Internet utilitzen Linux.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
9 de 16

Institut Caparrella
 Ajuntaments, corporacions comarcals i locals i governs: l'ajuntament de Munic
només utilitza Linux. El govern del Brasil ha implantat Linux al Banco do Brasil
i l'empresa petroliera estatal.
 Moltes de les pel·lícules d'animació i efectes especials s'han desenvolupat amb
Linux: Stuart Little, Shrek, Titanic, Matrix Reloaded, Star Wars: Episodi II i III,
El senyor dels Anells, Harry Potter, ...
 La NASA i l'agència espacial europea utilitzen Linux en alguns dels seues
projectes.
Distribucions de Linux
Un dels avantatges del Linux és que el seu codi està disponible en Internet i qualsevol
persona o empresa amb coneixements de programació pot adaptar-lo a les seues
necessitats, millorar-lo, traduir-lo o personalitzar-lo. El resultat d'aquest treball
s'anomena distribució Linux o distro.
Algunes distribucions són de pagament i ofereixen suport tècnic, com Red Hat o Suse.
Premeu a la imatge per visitar la pàgina oficial de la distribució.
Logo de Novell Suse
Altres distribucions es poden descarregar gratuïtament. Les més conegudes són:
Ubuntu, Fedora, Gentoo, Mandriva i Debian.
Logo de Ubuntu
Les distribucions Linux són el resultat de l'esforç milers de voluntaris en tot el mon. Per
fer-nos una idea de la feina que suposa crear una distribució, prendrem per exemple la
distribució Debian Linux, creada el 1993. La versió 3.1 d'aquesta distribució fou
llançada el 2005 i consta de 14 Cds replets de programes. Hi participaren 1.400
voluntaris de tot el món, que han implementat més de 200 milions de línies de codi que
generaren més de 15.000 programes.
L'esforç que suposa crear una distribució es pot mesurar amb el mètode COCOMO
(Constructive Cost Model). COCOMO és un model estadístic per a inferir quin és el
cost, el temps i el número d'empleats que es necessiten per a crear una aplicació
informàtica. Utilitzant aquest mateix model, s'estima que si una empresa volguera crear
una distribució com Debian Linux, necessitaria 50.000 empleats, es tardaria quasi 9
anys i tindria un cost de 7.500 milions de dolars.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
10 de 16

Institut Caparrella
Logo de Debian
Distribucions educatives
A banda de les grans distribucions que es desenvolupen arreu del món, la filosofia del
programari lliure permet que cada comunitat pugui tenir una distribució adaptada a les
seves necessitats concretes. Aquestes distribucions parteixen d'una altra com Debian,
Ubuntu, RedHat, Fedora, Suse, etc. i l'adapten incloent-hi les aplicacions i eines
destindades a satisfer les necessitats pròpies de cada comunitat.
El cas de la Linkat és la distribució de Linux promoguda pel Departament d'Educació de
la Generalitat de Catalunya que està basada en la versió 9.1 de Novell SUSE.
A l'Estat Espanyol existeixen diferents distribucions de Linux orientades a l'educació.
Acostumen a ser promogudes per les administracions autonòmiques . Aquestes
administracions aporten un capital inicial per tal de promocionar la distribució fins que
la comunitat d'usuaris és prou gran i activa com per que s'automantingui. Entre altres,
podem destacar les distribucions de la Junta de Extremadura, la d'Andalusia, València,
Castilla La Mancha, Comunitat de Madrid. També tenen distribucions a Melilla amb el
Melinux, a Euskadi amb Euslinux, i altres que no han arribat a implantar-se
satisfactòriament.
Actualment, des del MEC hi ha la tendència a coordinar les distribucions de les
diferents comunitats per tal d'evitar la repetició innecessària de tasques.
LinEx
A Extremadura tenen LinEx (http://www.linex.org/). És un projecte de la Consejería de
Educación, Ciencia y Tecnología de la Junta de Extremadura. Es tracta d'una distribució
basada en Debian i adaptada per al seu ús en l'àmbit educatiu.
Linex
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
11 de 16

Institut Caparrella
Guadalinex
A Andalusia tenen la Guadalinex. També està basada en Debian i promoguda per la
Junta de Andalucia. Té en funcionament un seguit de fòrums i entorns wiki amb molta
participació per part de la comunitat d'usuaris. A més, també té una distribució no
educativa orientada a l'ús personal.
Guadalinex
Lliurex
A València s'ha desenvolupat el Lliurex ( http://lliurex.net/ ). El LliureX és el projecte
de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana que té com
a objectiu principal la introducció de les noves tecnologies de la informació i la
comunicació basades en programari lliure en el sistema educatiu de la Comunitat
Valenciana. També està basada en la distribució Debian.
Lliurex
Max
A Madrid Max (http://www.educa.madrid.org/web/madrid_linux/index.html) representa
la distribució de la Consejería de Educación de la Comunitat de Madrid. En aquest cas
l'èmfasi s'ha posat en el progamari destinat a impartir els continguts de informàtica dels
currículums de l'educació no universitària, així com en els entorns que permetin al
professorat no especialista la elaboració, l'ús i la distribució de continguts educatius en
format digital.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
12 de 16

Institut Caparrella
Max
Molinux
A Castilla-La Mancha tenen Molinux (http://www.molinux.info/). En aquest cas la
JCCM ha fet una inversió amb uns objectius que van més enllà de l'educació. Preten
oferir un sistema operatiu amb les aplicacions estàndars (processador de textos, full de
càlcul, etc.) útil a empreses, individus i comunitat educativa.
Molunix
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
13 de 16

Institut Caparrella
Exercici de lectura obligada.
Mente compartida
LA AFIRMACIÓN DEL GOBIERNO DE LOS EE.UU. de que Microsoft tiene el monopolio del
mercado de sistemas operativos puede ser la aseveración más obviamente absurda jamás
presentada por la mente legal. Linux, un sistema operativo técnicamente superior, se
regala, y BeOS está disponible por un precio nominal. Esto es sencillamente un hecho,
que hay que aceptar te guste o no Microsoft.
Microsoft es realmente grande y rica, y si hay que creer a algunos de los testigos del
Gobierno, no son muy agradables. Pero la acusación de monopolio sencillamente carece
de sentido.
Lo que realmente está pasando es que Microsoft se ha hecho, de momento, con cierta
ventaja: dominan la competición por la mente compartida, así que cualquier fabricante
de hardware o software que quiera ser tomado en serio se siente obligado a fabricar un
producto que sea compatible con sus sistemas operativos. Dado que los fabricantes de
hardware escriben drivers compatibles con Windows, Microsoft no tiene por qué
escribirlos; a todos los efectos, los fabricantes de hardware están añadiendo nuevos
componentes a Windows, convirtiéndolo en un sistema operativo más capaz, sin cobrar
a Microsoft por sus servicios. Es una buena posición en la que estar. El único modo de
combatir a tal adversario es tener un ejército de programadores altamente competentes
que escriban drivers equivalentes de forma gratuita, que es lo que hace Linux.
Pero la posesión de esta ventaja tecnológica es diferente de un monopolio en cualquier
sentido normal de la palabra, porque aquí el dominio no tiene nada que ver con los
resultados técnicos o el precio. Los antiguos monopolios de barones ladrones eran
monopolios porque controlaban físicamente los medios de producción y/o distribución.
Pero en el negocio del software, los medios de producción son los hackers que escriben
código, e Internet es el equivalente a los medios de distribución, y nadie afirma que
Microsoft controle eso.
Aquí, por el contrario, el dominio se encuentra en las mentes de la gente que compra
software. Microsoft tiene poder porque la gente cree que lo tiene. Hace mucho dinero. A
juzgar por los recientes procedimientos judiciales en ambos Washingtons, pareciera que
este poder y este dinero impelieron a algunos ejecutivos muy peculiares a trabajar para
Microsoft, y que Bill Gates debiera haber realizado tests de saliva antes de darles
tarjetas de identidad de Microsoft.
Pero este no es el tipo de poder que encaja con cualquier definición normal de la palabra
monopolio, y no es regulable legalmente. Puede que los tribunales ordenen a Microsoft
que haga las cosas de otro modo. Incluso puede que partan la compañía.1
Pero en
realidad no pueden hacer nada respecto del monopolio de la mente compartida, a menos
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
14 de 16

Institut Caparrella
que agarren a cada hombre, mujer y niño en el mundo desarrollado y los sometan a un
largo proceso de lavado de cerebro.
El dominio de la mente compartida es, en otras palabras, una cosa muy rara, algo que
los creadores de las leyes antimonopolio nunca podrían haberse imaginado. Se parece a
uno de esos desquiciados fenómenos modernos de teoría del caos, algo relacionado con
la complejidad, en la que un montón de entidades independientes pero conectadas (los
usuarios de ordenadores del mundo), tomando sus propias decisiones, según una pocas
reglas elementales, generan un enorme fenómeno (el dominio total del mercado por una
sola compañía) que no tiene sentido por ningún análisis racional. Tales fenómenos están
llenos de puntos pivotales ocultos y enmarañados con extraños bucles de
retroalimentación, y no pueden entenderse: los que lo intentan acaban
1. Volviéndose locos
2. Rindiéndose
3. Desarrollando teorías desquiciadas, o
4. Convirtiéndose en consultores sobre teoría del caos muy bien pagados.
Puede que haya una o dos personas en Microsoft lo bastante tontas para creer que el
dominio de la mente compartida es una posición estable y duradera. Tal vez eso explica
alguno de los chiflados que han contratado en el sector de negocios, los fanáticos que
jueces enfurecidos constantemente llevan a los tribunales. Pero la mayoría de ellos
deben de tener la inteligencia para comprender que fenómenos como estos son
desquiciantemente inestables, y que no se puede decir qué suceso extraño y
aparentemente irrelevante podría hacer que el sistema pasara a una configuración
radicalmente diferente.
Por expresarlo de otro modo, Microsoft puede estar segura de que el juez Thomas
Penfield Jackson no emitirá una orden para que se reprogramen sumariamente los
cerebros de todos los habitantes del mundo desarrollado. Pero no hay modo de predecir
cuándo la gente decidirá, en masa, reprogramar sus propios cerebros. Esto podría
explicar parte del comportamiento de Microsoft, como su política de tener reservas
extrañamente grandes de dinero, y la angustia extrema que les entra cuando aparece
algo como Java.
Nunca he visto el interior del edificio de Microsoft donde están todos los altos
ejecutivos, pero tengo la fantasía de que en los pasillos, a intervalos regulares, hay
grandes cajas rojas de alarma atornilladas a las paredes. Cada una contiene un gran
botón rojo protegido por un cristal. Un martillo de metal cuelga por una cadena junto a
él. Encima hay un gran cartel que dice:
ROMPER EL CRISTAL EN CASO DE DESPLOME
DE LA CUOTA DE MERCADO
No sé qué sucede cuando alguien rompe el cristal y aprieta el botón, pero seguro que
sería interesante averiguarlo. Me imagino bancos arruinándose en todo el mundo
mientras Microsoft retira sus reservas, y paquetes de billetes de cien envueltos en
plástico cayendo del cielo. Sin duda, Microsoft tiene un plan. Pero lo que realmente me
gustaría saber es si, a cierto nivel, sus programadores respirarían aliviados si la carga de
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
15 de 16

Institut Caparrella
escribir la Única Interfaz Universal para Todo fuera súbitamente retirada de sus
hombros.
Document
Identificació
F147SD
Versió
00
Pàgina
16 de 16

Introducció programari lliure

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Introducció programari lliure

Similar to Introducció programari lliure (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (9)

Introducció programari lliure