Historia de l'art

1. El Romanticisme
Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de
predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d'una reacció romàntica que sintonitza amb
l'oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments
nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.
Aquesta divisió es basa en la consideració dels conceptes clàssic i romàntic com
antagònics i excloents. El Neoclassicisme aporta elements nous que podem considerar
preromàntics, alhora que perdura la tradició classicista més enllà dels límits cronològics
exposats, tant en la seva temàtica com en la tècnica pictòrica.
Efectivament, al costat d’un art que respecta els criteris uniformadors de les Acadèmies,
apareixen ben aviat símptomes de trencament amb la tradició clàssica, fins i tot en
pintors que s’identifiquen inequívocament amb el Neoclassicisme o que han estat
formats dins les seves normes. Aquesta ruptura amb la tradició arriba per dos camins:
 En l'aspecte temàtic o ideològic, per l'aparició de nous temes. Durant segles, la pintura
s’havia limitat als temes religiosos, mitològics i, des del Renaixement, al retrat i el
paisatge. Paradoxalment, és Jacques-Louis David, la gran figura del neoclassicisme
pictòric, qui introdueix el tema històric, els temes revolucionaris i l’exaltació de l'heroi
contemporani (Marat, Napoleó), avançant-se d’aquesta manera al Romanticisme.
 En l'aspecte estrictament pictòric, Goya (pràcticament coetani de David) trenca amb la
tradició heretada del Renaixement: introdueix composicions complexes, punts de vista
casuals, el predomini absolut del color sobre la línia, la pinzellada solta i ràpida, etc.
D’aquesta manera recull l’herència dels grans mestres del Barroc, sobretot Velázquez i
Rembrandt, i s’avança als moviments pictòrics contemporanis.
El marc històric
La difusió del Romanticisme coincideix amb el període de les revolucions burgeses i
l’aparició dels nacionalismes, des del final de l’època napoleònica fins a mitjans del
segle XIX (1848 podria ser la data simbòlica). Recordem els aspectes clau del moment
històric:
 Les revolucions burgeses de 1820, 1830 i 1848. Els artistes romàntics s’identifiquen
amb la burgesia revolucionària i amb el concepte genèric del poble referit al conjunt de
classes socials no privilegiades.
 Les lluites d’independència nacional de Bèlgica, Grècia i altres països. El cas de Grècia
és especialment simbòlic per als intel·lectuals, alguns dels quals, com Lord Byron, hi
lluitaren fins a la mort.
 Els inicis de la industrialització al continent europeu i la consegüent aparició del
proletariat industrial i de les organitzacions obreres.
 La revolució dels transports (ferrocarril, vaixell de vapor) i el desenvolupament dels
mitjans de comunicació: apareixen diaris i revistes, es viatja més, es desenvolupa el
correu regular, etc. Les idees i les modes artístiques es difonen amb rapidesa.
 En el món artístic, és l’època dels salons i de les exposicions; a més, pren importància la
figura del crític d’art, fonamental en la formació del gust del públic i en l’èxit dels
artistes.

2. Característiques generals del Romanticisme
El terme Romanticisme ha estat utilitzat amb significats diversos. Cal no confondre el
moviment romàntic vuitcentista amb el significat col·loquial de la paraula “romàntic”
en l’actualitat.
El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que tant afecta l'art
com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. Les seves
arrels ideològiques hem de buscar-les en alguns dels grans pensadors del segle XVIII,
especialment Rousseau, i en la filosofia alemanya lligada al naixement del nacionalisme
(Fichte), sense oblidar que algunes de les grans figures intel·lectuals de la Il·lustració
anticipen idees i actituds sobre la llibertat creadora de l’artista que els posen en contacte
amb el Romanticisme; el cas de Goethe (1749-1832) és potser el més significatiu.
Com a trets generals del Romanticisme, assenyalem:
 La diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i
costums nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable
en la creació artística.
 L’aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les
revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.
 L’historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals (la historiografia
romàntica és a la base de tots els nacionalismes del segle XIX, des de l’alemany fins al
català) i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en
aquell moment agitat i convulsionat.
 L’exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica
Espanya estan de moda, així com també una religiositat propera al misticisme. En el
mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic
és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca d'una raó vital.
https://www.youtube.com/watch?time_continue=5&v=5ZHvr_twtIo
La pintura romàntica
 El predomini del color sobre la línia (ja evident en l’obra de Goya) i el tractament de la
llum per tal d'esfumar les figures i accentuar el cromatisme (llums de tempesta, aurores,
crepuscles, etc.).
 El dramatisme de les composicions, marcades per la preocupació pel moviment i per la
complexitat compositiva. Interessen els gestos violents, els detalls anatòmics i
ambientals. Fins i tot, el moviment s'accentua en situar els personatges sobre una base
inestable (La llibertat guiant el poble de Delacroix).
 La tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, herència dels pintors venecians,
dels barrocs flamencs i de Goya.

3.  L’aparició de temes d'actualitat (revolucions, guerres, desastres) i la gran importància
del tema històric (la Història és, en realitat, l'actualitat del passat), que ja hem vist a
David i Goya. Tindrà també importància el paisatge, a través del qual apareixen molt
sovint les innovacions tècniques.
Tot i que les manifestacions pictòriques del Romanticisme són molt diverses, podem
indicar les característiques bàsiques de la pintura romàntica:
Antecedents pictòrics
L’exposició, el 1819, del quadre de Géricault El rai de la Medusa es considera com
l’inici del romanticisme pictòric, però a moltes obres anteriors s’hi poden veure
elements clarament romàntics.
Ja hem esmentat els elements romàntics presents a l’obra de Goya. També alguns
pintors anglesos contemporanis de l’aragonès presenten trets preromàntics en els seus
quadres plens de visions oníriques i d’un erotisme fred com Füssli (1741-1825) i
William Blake (1757-1827), poeta místic i visionari que reflecteix els seus deliris
religiosos en gravats i aquarel·les molt poc valorats en el seu temps, però que avui són
considerats com un precedent important del Surrealisme. Podríem incloure-hi també el
grup dels natzarens, pintors alemanys establerts a Roma com a comunitat artístico-
religiosa, on destaca Peter Cornelius.
La pintura romàntica a França
França, centre i bressol de totes les revolucions vuitcentistes, va ser també el centre
neuràlgic de tots els moviments artístics del segle XIX. Francesos són els dos grans
pintors del moviment romàntic: Géricault i Delacroix.
Theodore Géricault (1791-1824) va tenir una vida breu i una mort tràgica a
conseqüència d’una caiguda de cavall. En un principi, la influència d’un deixeble de
David, Antoine-Jean Gros (1771-1835), és determinant i pinta quadres de caire
“napoleònic” (Oficial dels hússars a cavall). L’any 1819 exposa el seu quadre més
important: El rai de la Medusa, autèntic manifest del romanticisme pictòric. El realisme
de Géricault s’accentuà en obres posteriors com els retrats de bojos i delinqüents
realitzats per encàrrec d’un metge, amb finalitats científiques, o els que mostren, com si
fossin natures mortes, braços i cames amputats. Tot i la seva mort prematura, l’obra de
Géricault suposa un canvi d’orientació en la pintura francesa comparable al que suposa
la pintura de Francisco de Goya en la pintura espanyola. Delacroix els admirà a tots dos
i els va fer universals a través de la seva obra.

4. Eugène Delacroix (1793-1863) és, sens dubte, la gran figura de la pintura romàntica.
Fins i tot la seva vida és plena d’aspectes romàntics: d’origen poc clar (probable fill
il·legítim de Talleyrand), malalt i tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i
d’altres artistes del moment i revolucionari fins a un cert punt (l’aparició de corrents
socialistes el 1848 va fer palès el seu esperit burgès, més aviat conservador).
En la seva obra és evident la influència de Gros i Géricault. Dels artistes anteriors va
admirar Rubens, els venecians, Velázquez i, especialment, Goya. La influència de
Géricault i el Rai de la Medusa és clara en alguna de les seves obres primerenques
com La barca de Dante (1821) que representa el descens als inferns de l’autor de la
Divina Comèdia.
La guerra d’independència de Grècia contra l’Imperi turc és el tema de dues obres: La
matança de Quios (1824) i Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi, l’impacte
emocional de la qual va ser enorme en uns espectadors que s’havien educat en l’esperit
del classicisme grec i que havien conegut la mort de Byron lluitant al costat dels grecs.
La influència de Rubens i la passió per l’exotisme són evidents a La mort de
Sardanàpal, que narra el moment en què el rei assiri ordena l’assassinat de les seves
dones i els seus cavalls abans de l’entrada dels seus enemics a Nínive. La violència
barroca de l’escena és remarcada per la tècnica solta i la intensitat dels colors; al mateix
temps, els cossos nus recorden inevitablement Rubens.
L’obra més coneguda de Delacroix és La llibertat guiant el poble (1830), el primer
quadre polític de la pintura moderna, que exalta la insurrecció popular del 28 de juliol
de 1830 contra la monarquia borbònica restaurada.

5. Als anys posteriors, Delacroix abandona els temes relacionats amb la realitat i se centra
en la literatura i en l’orientalisme. El seu viatge a Espanya, Marroc i Alger el posa en
contacte amb la pintura de Goya i l’introdueix en el cromatisme i la suggestió del món
àrab, aspectes que plasmarà en moltes de les seves obres de maduresa (Dones d’Alger,
1834. Cacera de lleons, 1855).
El paisatge romàntic a Anglaterra i Alemanya
El paisatge va ser el gran descobriment del Romanticisme anglès. Fins aleshores, els
paisatges eren reconstruïts per l’artista en el seu taller. Ara s’aprecia, per primera
vegada, que la realitat exterior no existeix per al pintor sinó en relació a les condicions
de llum de cada moment. Per això, John Constable (1776-1837) escull paisatges amb
núvols inestables, canviants, i els treballa amb una tècnica pastosa, espessa, aplicada de
vegades amb espàtula, lluny de la netedat i claror de la tècnica de moda: l’aquarel·la. És
un antecedent clar de l’impressionisme.
El paisatgista anglès més important és William Turner (1775-1851), que parteix dels
paisatgistes clàssics (Lorrain) però evoluciona cap a una tècnica que dilueix les formes
en una pols lluminosa molt suggestiva. En Pluja, vapor i velocitat(1844) la visió de la
natura queda distorsionada per la velocitat del ferrocarril i pels elements atmosfèrics
fins a perdre quasi bé els referents figuratius. En aquest sentit, és un precursor de
l’abstracció lírica del segle XX.

6. A la mateixa generació pertany l’alemany Gaspar David Friedrich (1774-1840),
paisatgista de tonalitats fredes que donen a les obres un aspecte misteriós i malenconiós;
la natura és quelcom distant, infinit, inabastable per a la menudesa de l’home. Viatger
davant un mar de boira (1818) reflecteix un respecte quasi religiós: el personatge,
d’esquena a la mirada de l’espectador, sembla reflexionar sobre allò que està més enllà
de la intel·ligència humana. El violent contrast entre proximitat i llunyania dóna una
força extraordinària al quadre.

7. L’art de Friedrich es pot considerar el paradigma del paisatge romàntic: immensitat de
la natura, fenòmens (boira, neu, pluja) que accentuen els jocs lumínics, personatges de
grans dimensions que semblen immergits en meditacions transcendents, sensació de
profunda tristesa. El sentiment religiós que traspua en els paisatges de Friedrich es fa
més evident en obres com La Creu a la muntanya (1808) o El monjo vora el mar (1808-
1810). En aquesta darrera es veu la figura diminuta i aïllada d’un monjo caputxí que
contempla la immensitat d’un mar buit, en una composició d’extrema senzillesa en què
la representació dels elements més monòtons del paisatge aconsegueix plasmar de
forma insuperable la soledat de l’home davant la creació d’un Déu absent. Friedrich
redueix el paisatge a tres franges de color: la terra, el mar i el cel, i situa la figura
humana molt per sota de la línia de l’horitzó, de forma que l’home queda empetitit
davant de la natura inabastable.
Algun crític ha comparat els paisatges del pintor alemany amb la música de Schubert, el
músic més representatiu del Romanticisme, que considerava normal que la música, com
la pintura de Friedrich, estigués mancada d’alegria.
La pintura d’història
El més important dels gèneres romàntics, des del punt de vista de la projecció
pública i el reconeixement oficial, fou la pintura d’història. Ja des de finals del
segle XVIII era normal buscar paral·lelismes entre els esdeveniments
d’actualitat i els d’èpoques passades, de manera que la pintura d’història
assoleix un valor d’exemplaritat, que ja és evident a l’obra de David
(Jurament dels Horacis). El gènere és molt apreciat a França i Espanya, i la
seva tècnica evoluciona des de la nitidesa del Neoclàssic fins al colorisme
romàntic. Tot i això, la pintura d’història perdura molt més enllà dels límits
cronològics del Romanticisme i conviu amb la pintura realista (la història com

8. a realitat del passat), sent un dels gèneres més característics de la pintura
espanyola del vuit-cents.
L'arquitectura historicista
Des del segle XVIII, els arquitectes havien buscat la inspiració en els models i
formes del passat. En primer lloc, l'antiguitat clàssica grega i romana va ser el
fonament de l'anomenat Neoclassicisme (en realitat, el primer estil
historicista); més tard, les expedicions de Napoleó van posar de moda
l'arquitectura egípcia, els viatgers romàntics van difondre la imatge exòtica
d'Espanya com a porta del món islàmic i la colonització anglesa difongué les
formes de l'arquitectura de l'Índia.
El Romanticisme significa un alliberament de l'esperit creador, una recerca
de tot allò que pot impulsar la imaginació, emocionar, trencar amb les normes,
exaltar el nacionalisme i la individualitat, etc. Aplicat a l'arquitectura això
suposa el principi de l'acceptació de qualsevol projecte basat en els estils
"històrics" o en les cultures extraeuropees excepte, és clar, el Classicisme, que
ha estat adoptat com a estil "oficial" pel poder, en contra del qual es rebel·len
els romàntics.
S'obre així un període en el qual predominen les obres basades en els estils
medievals, en l'art islàmic i en l'orientalisme. És el que
anomenem historicisme o, en un sentit més ampli, eclecticisme, ja que sovint
es barregen característiques d'estils diversos. El que va tenir més acceptació
va ser el Neogòtic perquè era el que es mostrava més obertament enfrontat al
Classicisme i també perquè a França, Anglaterra, Alemanya i els països del
nord d'Europa es considerava un estil "nacional" i no una importació d'arrel
llatina.
L'arquitecte francès Eugène E. Viollet-Le-Duc va ser el principal teòric i
impulsor del retorn al Gòtic. Va començar estudiant la teoria constructiva
gòtica i restaurant diversos edificis amb un tractament "ideal" de com devia
ser l'estil gòtic en estat pur; però més tard va projectar edificis de nova planta i
va interessar-se més pels aspectes estrictament constructius que no pas pels
decoratius; sobretot, va ser qui va reivindicar les estructures gòtiques com a
exemple d'utilització racional de tot un sistema articulat de suports i cobertes
tractats com un cos coherent. Això li va permetre utilitzar el ferro i els nous
materials per construir estructures noves seguint els models de les catedrals
gòtiques.
A Anglaterra, el Neogòtic va ser molt utilitzat, essent-ne l'edifici més
representatiu el Parlament de Londres, destruït per un incendi el 1834 i
reconstruït en estil gòtic perpendicular per Charles Barry. També

9. el pintoresquisme fou molt difós a les Illes Britàniques, com demostra la
construcció del Pavelló Reial de Brighton (1818-1821) per John Nash, que
s'inspirà en l'arquitectura de l'Índia, per bé que utilitzi el ferro a les columnes.
A Espanya és freqüent la construcció d'edificis de maó amb ornaments de
ceràmica vidrada, que recullen la tradició mudèjar. Finalment, cal assenyalar
l'evolució del Neoclassicisme cap a formes més ornamentals, que alguns
autors qualifiquen de Neobarroc com l'edifici de l'Òpera de París (1875)
de Charles Garnier.

10. Com aportacions fonamentals de l'arquitectura historicista cal remarcar:
 el trencament amb l'academicisme neoclàssic
 l'interès per l'estudi de les estructures constructives gòtiques i la seva
funcionalitat
 la possibilitat d'aplicació dels nous materials a formes arquitectòniques amb
"estil"