1. FOUCAULT, Michel. «L’ordre del discurs». A: FOUCAULT, Michel, L’ordre del discurs i altres escrits . Barcelona: Laia, 1982, pàg. 103-147. [Lliçó inaugural al Collège de France, pronunciada el 2 de desembre de 1970]

2. L’autor: Michel Foucault Foucault (1926-1984), doctor en Filosofia, va ser un dels pensadors francesos de més repercussió de la segona meitat del segle XX. Des del maig de 1968, va participar activament amb grups de lluita social; especialment va treballar per aconseguir reformes penitenciàries en favor dels presos. Així, el 1975 va ser expulsat de l’Estat espanyol per protestar contra l’execució de membres dels grups ETA i FRAP.

3. Introducció a l’edició catalana El treball de «L’ordre del discurs» en l’edició catalana de l’editorial Laia s’inclou amb altres textos de Foucault en el llibre, el títol del qual remarca la importància d’aquest, tot i que no és la part més extensa i no representa ni una quarta part del llibre.

4. Què hem d’entendre per discurs? «El discurs —la psicoanalisi ens ho ha mostrat— no és simplement allò que manifesta (o amaga) el desig, és també allò que és l’objecte del desig; i puix que — i això la història no para d’ensenyar-nos-ho— el discurs no és simplement allò que tradueix les lluites o els sistemes de dominació, sinó allò pel qual i mitjançant el qual es lluita, el poder, del qual hom tracta d’emparar-se» (pàg. 107-108).

5. El control del discurs «En tota la societat, la producció del discurs és ensems controlada, seleccionada, organitzada i redistribuïda per un cert nombre de procediments que tenen la funció de conjurar-ne els poders i els perills, donant-ne l’esdeveniment aleatori, esquivar-ne la feixuga, terrible materialitat» (pàg. 107).

6. Sistemes d’exclusió que incideixen en el discurs Sistemes externs: Concerneixen la part del discurs que posa en joc el poder i el futur. Sistemes interns: E xerceixen el seu propi control i dominen la dimensió del discurs de l’esdeveniment i l’atzar. Principis de classificació, ordenació i distribució del text.

7. Sistemes d’exclusió externs La paraula prohibida La partició de la follia La voluntat de veritat De fet, les dues primeres es poden incloure en la tercera.

8. Sistemes d’exclusió externs La voluntat de veritat tendeix a exercir pressió i certa coerció sobre els discursos, com per exemple la literatura occidental que s’ha basat en la versemblança i la recerca del discurs vertader. Aquesta idea, però, no és més que un element d’exclusió i cal replantejar-nos la voluntat de veritat contra la veritat, tal com ja van fer Nietzsche, Artaud i Bataille.

9. Sistemes d’exclusió interns El comentari L’autor La disciplina El principi de la disciplina s’oposa als altres dos principis. Aquest permet construir, però cenyint-se a unes regles establertes. Constitueix una mena de sistema anònim a la disposició de qualsevol persona per formular indefinidament proposicions noves.

10. Sistemes d’exclusió interns Normalment, se sol veure en la fecunditat d’un autor, en els múltiples comentaris i en el desenvolupament d’una disciplina una gran font de recursos per a la creació de discursos; però no hem d’obviar que es tracta d’uns principis de coerció que té com a funció la restricció del discurs.

11. Un altre grup de sistemes d’exclusió Rituals Societats de discursos Grups doctrinals Apropiacions socials Són els que determinen les condicions de la posada en joc, és a dir, imposen un cert nombre de regles que no permeten que tothom hi tingui accés. Per això hi ha parts dels discursos que són més transparents i són de més fàcil accés i d’altres de molt més opaques i d’accés difícil per al subjecte que hi vulgui accedir.

12. Elisió de la realitat del discurs en el pensament filosòfic Subjecte fonamentador L’experiència originària La mediació universal El discurs no és més que un joc d’escriptura, de lectura i d’intercanvi, que situen el discurs en l’ordre del significant.

13. Elisió de la realitat del discurs en el pensament filosòfic Per contrarestar això, s’ha de tornar a qüestionar la voluntat de veritat, s’ha de restituir el caràcter d’esdeveniment al discurs i desfer-se finalment de la sobirania del significant.

14. Exigències de metodologia Principi de capgirament: Allà on es creu reconèixer una font de discursos i es valora positivament, realment s’hi dóna el joc negatiu d’una circumscripció i una rarificació del discurs. Principi de discontinuïtat: Els discursos han de ser tractats com a pràctiques discontínues que s’encreuen, es juxtaposen i també s’exclouen o s’ignoren. Principi d’especificitat: Cal entendre el discurs com una pràctica que els imposem on els esdeveniments del discurs troben el principi de la seva regularitat. Regla d’exterioritat: No s’ha d’anar del discurs cap al seu nucli interior, sinó al revés, del discurs cap a les seves condicions externes de possibilitat.

15. Anàlisis del conjunt crític Hi actua el principi de capgirament. Aquesta part de l’anàlisi fa referència als sistemes d’embolcallament del discurs i prova de localitzar i resseguir els principis d’ordenamentació, d’exclusió i de rarificació del discurs.

16. Anàlisis del conjunt genealògic Hi actuen els sistemes de coerció, les normes específiques de cada disciplina i les condicions d’aparició, de creixement i de variació. Es refereix a «les sèries de la formació efectiva del discurs: prova de copsar-lo en el seu poder d’afirmació, i, amb això, entenc [...] el poder de constituir dominis d’objectes tocant als quals podran ser afirmades o negades proposicions vertaderes o falses» (pàg. 141).

17. Georges Dumézil Va analitzar l’economia interna d’un discurs sense utilitzar els mètodes de l’explicació tradicional ni del formalisme lingüístic. Va descriure les transformacions d’un discurs i les relacions amb la institució. Va utilitzar el sistema de les correlacions funcionals.

18. Georges Canguilhem Va mostrar que s’havia de fer història de la ciència com la història d’un conjunt d’ensems coherent i transformable de models teòrics i instruments conceptuals.

19. Jean Hyppolite Es distancia de Hegel. No concep la filosofia com una totalitat capaç de pensar-se en el moment del concepte, sinó que feia de la filosofia «una tasca sense termini: sempre matinera, la seva filosofia no arribava mai al punt d’acabar-se» (pàg. 144).

20. Jean Hyppolite Dominis de saber que invocava entorn de les seves pròpies qüestions:

21. «L’anàlisi del discurs així entesa no descobreix la universalitat d’un sentit, sinó que, amb un poder fonamental d’afirmació, treu a la llum el joc de la rarificació imposada» (pàg. 141).

22. Ciceró Pascual Cardona Història de les ciències del llenguatge