1. DEFINICIÒ ALGUNES IMATGES DEL ROMANTICISME MANIFESTACIONS CULTURALS MÉS INFORMACIONS CARACTERÌSTIQUES MÚSICA I N I C I O I N I C I O INICIO A REVEURE

2. DEFINICIÒ : El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII , inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme , donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

3. CARACTERÌSTIQUES El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot: La major importància del sentiment enfront la raó. La forta tendència nacionalista de cada país. La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat. La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina. La creativitat enfront a la imitació neoclàssica. L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada. És propi d'aquest moviment: Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia ( Don Joan , el pirata , Prometeu ) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les histories fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, la escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.

4. MANIFESTACIONS CULTURALS El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe , (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock . El Romanticisme alemany no va ser un moviment unitari. Per aquests fet es parla en la història literària de diferents fases del Romanticisme. Una etapa fonamental foren els anys noranta del segle XVIII (Primer Romanticisme), però les ultimes manifestacions arriben ben bé fins la meitat del segle XIX. Els filòsofs dominants del romanticisme alemany foren Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph Schelling (els fundadors del Idealisme Alemany ). Els autors més importants va ser-hi Novalis, Ludwig Tieck, Friedrich Schlegel, Clemens Brentano, August Wilhelm Schlegel, Achim von Arnim, E.T.A. Hoffmann, i Friedrich Hölderlin . Postromàntic es podria considerar a Heinrich Heine. El Romanticisme francès el seu manifest a Alemanya (1813), de Madame de Staël, encara que tingué per precursor en el segle XVIII a Jean-Jacques Rousseau . Al segle XIX sobresortiren Charles Nodier, Víctor Hugo , Alphonse de Lamartine , Alfred Victor de Vigny , A lfred de Musset , George Sand , Alexandre Dumas (pare) i Alexandre Dumas (fill) , entre d'altres, son els majors representants d'eixa estètica literària. El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya ; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. Alguns poetes com James Macpherson o Thomas Chattertonnventores varen ésser inventors d'heterònims medievals, però el moviment sorgí a la llum amb els anomenats poetes lakistes (Wordsworth, Coleridge, Southey), i el seu manifest fou el pròleg de Wordsworth a les seves Balades líriques, encara que ja ho havien presagiat en el segle XVIII Young amb els seus Pensaments nocturns o l'originalíssim William Blake . Lord Byron, Percy Bysse Shelley i John Keats son els poetes canònics del Romanticisme anglès.

5. MÚSICA Els compositors romàntics mantenen un fort vincle amb la literatura. Tant és així que el que avui coneixem per Lied ( cançó ), tot i que ja s'havia conreat abans del Romanticisme, culmina durant aquest període i adquireix la màxima expressió d'unió entre melodia i poesia . Per tant, un dels trets que més caracteritza les biografies dels compositors romàntics, i un fet que els distingeix dels músics dels segles anteriors, és que són persones obertes a les altres arts, sobretot a la literatura i intenten entendre també en pintura i filosofia . Viuen el seu temps, participen en tertúlies i expressen els seus ideals polítics. Un altre dels elements característics és que molts d'aquests compositors tenen al costat dones excepcionals que els donen justa rèplica humana i intel·lectual i sovint també musical. Aquest és també un símptoma del canvi de mentalitat en aquest període. Algunes d'aquestes dones excepcionals són: Cossima Liszt, George Stand, Alma Schindler i Clara Wieck A grans trets, el romanticisme en la música, es pot dividir el Romanticisme en quatre grans períodes: Les bases del Romanticisme amb Ludwig van Beethoven ( 1770 - 1827 ) i Franz Schubert ( 1797 - 1828 ). La primera generació romàntica amb Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1809 - 1847 ), Frédéric Chopin ( 1810 - 1849 ) i Robert Schumann ( 1810 - 1856 ). La segona generació romàntica amb César Franck ( 1822 - 1890 ), Anton Bruckner ( 1824 - 1896 ) i Johannes Brahms ( 1833 - 1897 ). El postromanticisme amb Gustav Mahler ( 1860 - 1911 ) i Serguei Rakhmàninov ( 1873 - 1943 ). Va ser un període fructífer i apassionant per a la música , en paraules del literat E.T.A. Hoffmann : La música és la més romàntica de totes les arts.

6. EL ROMANTICISME Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s’estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents. La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l’activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l’escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l’administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l’aristocràcia, transformà el model d’universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc. Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l’opinió pública, posà tot els seu èmfasi en un mot: la Llibertat. « Libertad en literatura —escriví Larra—, como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época »; « le Romantisme —afegí Victor Hugo— n’est que le Libéralisme en littérature ». Així, adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella data i les projectà sobre el futur. L’un i l’altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l’originalitat; incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d’aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», esclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc.

7. En terres catalanes, els primers símptomes d’un canvi social i literari aparegueren cap al tombant dels segles XVIII-XIX, alhora, en llengua castellana i en llengua catalana. El Diario de Barcelona , per exemple, publicà en castellà textos originals —o traduïts— que, segons Guillem Díaz-Plaja, «són plens de regust romàntic» (per exemple, la imitació de Las noches lúgubres , feta per un «Catalán melancólico», etc.). A més, es van representar i publicar versions d’obres com Misantropía y arrepentimiento , d’August von Kotzebue, etc. Pel que fa al món de llengua catalana, el baró de Maldà mostrà algunes actituds i féu algunes descripcions de paisatge relativament pròximes a les preromàntiques. I el comte d’Ayamans adaptà Cadalso i compongué poemes en la mateixa direcció. En els primers decennis del XIX, aquests símptomes s’anaren definint a poc a poc. Entre 1800 i 1833, alguns editors com Alzine, a Perpinyà, Cabrerizo, a València, i Bergnes de las Casas, a Barcelona, publicaren els autors romàntics més importants: Chateaubriand, Lord Byron, Walter Scott, Manzoni, etc. Entre el novembre del 1823 i l’abril de 1824, sortí a Barcelona una revista, El Europeo , que constitueix la primera manifestació militant i coherent del moviment. « El carácter principal del estilo romántico propiamente dicho —hi diu un dels redactors, Luigi Monteggia — consiste en un colorido sencillo, melancólico,sentimental, que más interesa al ánimo que a la fantasía ». I afegeix: « Quien haya leído El corsario y El peregrino , de Lord Byron; el Atala y el Renato , de Chateaubriand; el Carmañola , de Manzoni; María Stuard , de Schiller, tendrá una idea más adecuada del estilo romántico de lo que podamos dar nosotros en abstracto ». S’hi afirma que Walter Scott és « el primer romántico del siglo », s’hi fa una Análisis de la cuestión agitada entre románticos y clasicistas , etc. Finalment, entre 1830/33 i 1840, després d’uns anys de persecució i dispersió provocades per la reacció absolutista, es produïren la revolució burgesa i, alhora, la romàntica.

8. E L R O M A N T I C I S M E

9. Moltes Gracies per el vostre ATTENCIÓ Aquest treball fà per : B A D R O U I C H Amb el grup de : -Badr OUICH -Edgar EGEA -Abdelmajid O K