El conte guanyador de 3r d'ESO, per David Benito

1. El Diari de la fi del Món
Oh no, quin horror, a les notícies ho estan anunciant, ja m’ho temia, però no pensava que
podia arribar tant aviat, la fi del mon ha arribat. El compte enrere comença, han anunciat que
solament queden 5 dies per a que tot acabi, cinc dies desastrosos on passaran moltes coses,
vaig a dormir, que dema comença tot el desastre.
1r dia: M’aixeco per uns terribles terratrèmols, tot cau, sortim de les cases perquè en
qualsevol moment ens pot caure els sostre damunt nostre.
Oh no, no puc més, no se si aguantaré fins al final, veig que gent plora, cauen les cases, nens i
molts cadàvers estesos al terra, veig a la meua millor amiga Natàlia que s’ha mort, la veig allí
i no puc ni descriure el meu sentiment en veure-la morta, milers de llàgrimes cauen damunt
seu i els polos que no es poden consolar.
Continuo el meu camí, desesperat del que pugi passar més, m’apropo al meu institut, i el veig
tot a terra, molts poden pensar que millor, però jo hem torno a desesperar perquè veig a terra
el meu lloc, la meva segona casa, on he passat coses dolentes però també moltes de bones, un
lloc on he conegut gent, on el meu futur s’anava desenvolupant però que ara un moviment de
la terra la parat. Trobo uns cartons, ja es tard, vaig a dormir, a veure que ens espera demà.
2n dia: Sento sirenes contínuament, fa molta claror, gent buscant aigua, milers d’incendis,
persones cridant desesperades mentre les llames van cremant i acabant amb la vida de la
persona. Mare meva no pot ser, el meu millor amic, em ve a mi tot ple de llames demanant
auxili i aigua, no hi puc fer res, jo tampoc en tinc, es va cremant davant meu i cridant fins que
el foc acabat de matar-lo, m’apropo a ell i el veig tot cremat, els seus ossos i el seu cadàver
que ha patit. No ho puc veure me’n vaig corrents fins que ja no puc més, em torno a trobar al
mateix lloc de els meus cartons per a dormir, però sol queda part de els cartons, ja que està tot
trencat. Bé es igual em gito a dormir.
3r dia: Veig molta terra volant i molta brutícia, veig que s’apropa un terrible huracà, tot
caminant per evitat el huracà veig a una de les meues amigues, Bea, que s’ha tornat boja, no
se’n recorda qui soc ni tan sols sap qui es ella li dic que marxi que ve un huracà i no em fa
cas, està asseguda al terra tot cridant i repetint la paraula mama. Me’n vaig no puc esperar
més a que em vingui el huracà i tampoc vull veure com mort ella. No puc parar de plorar i de
pensar com hem pogut matar la terra així, com així, dia a dia sense fer res amb les mans
plegades, no han servit de res les alertes ni les campanyes contra el canvi climàtic, cada dia
anàvem enmerdant el planeta.
4t dia: Comença a ploure, no es una pluja normal, és pluja àcida, desfà la meva roba, però
trobo un lloc on refugiar-me, la gent es va desfent perquè no troba cap amagatall, els crits no
et deixen continuar, no serveix de res tapar-se les orelles, sents igual el desastre
mediambiental. De repent veig a la persona que estimo, a la persona que li anava darrere, veig
que li afecta la pluja i es va desfent poc a poc, cridant i plorant al mateix temps, la pluja àcida
para però no serveix de res ella, ja ha mort i ni tan sols li he pogut dir el que sentia per ella.
5r dia: Avui ja és el últim dia, diuen que s’acosta un tsunami, es veritat s’està apropant ja el
veig, es impossible evitar-lo, s’està acostant, em despedeixo de la terra dic que hem acabat
amb el lloc de la vida, han matat la terra i no ho hem evitat, ja està aquí, 5, 4. 3, 2, 1...