Acròstic
Les nits llarguesde lluna plena, belles donzelles
Es pentinen la llarga cabellera
S’amaguen i de dia no es deixen veure.
Des de grans llacs fins als fons dels boscos,
O a les muntanyes, se n’acosten cants i rialles.
Nomes pocs afortunats les han pogut veure, amagats
Entre arbres i roques,
Si et veuen arranquen a córrer.
D’algun home s’han pogut enamorar i
Algunes, però, són bruixes i els han arribat a petrificar.
I si algun cop amb elles et vols casar, en un encanteri no podràs pronunciar o en
Girar-te entre esperits et desapareixeran.
Uns éssers bastant curiosos són. Si encara no saps de qui parlo, llegeix
Aquest poema i sabràs desxifrar-ho.
