Cs 14-cbinterior

CAMINO DE SANTIAGO
Abril-maig 2014
CAMINO
VASCO INTERIOR

TÍTOL V xcdfgr
2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR
SANTO DOMINGO
DE LA CALZADA
LA PUEBLA DE
ARGANZÓN
VITORIA-GASTEIZ
SALVATIERRA-
AGURAIN
ZEGAMA
Hernani
Tolosa
Irun
HARO
ANDOAIN
La preparació ha estat llarga però desacurada. No
començo a parlar-ne fins a finals de gener o febrer.
En JL ha de valorar el calendari i, quan finalment
es decideix, ja som a darrers de març. I diu que no
pot venir.
M’he plantejat diferents camins -portuguès, arago-
nès, basc interior...- i finalment em decideixo pel
CAMINO VASCO INTERIOR (CVI= 106, dirien els ro-
mans).
Les causes de l’elecció són que té la mida justa (7-9
dies), sembla assequible tot i alguns desnivells... i
és fàcil arribar i tornar dels extrems. Accedir a Irun
és més fàcil que anar a Somport; tornar de St. Do-
mingo és més senzill que tornar des d’algun punt
entre Lisboa o Porto.
Ni JL ni altres possibles acompanyants. Quedo jo
sol. Doncs endavant. Cal encaixar la data entre set-
mana santa i els compromisos laborals de maig. Hi
ha sort i queda una setmana a l’entorn del primer de
maig. El sindicat em perdonarà.
M’ho prenc amb molta calma. Massa. Vaig deixant
coses per lligar. Al final cometo alguns errors ton-
tos, com ara no prendre un portamines com cada
any o deixar-me el gorro d’hivern.
Surto el divendres al matí amb tot l’equip cap a la
feina, no hi haurà temps per passar per casa a reco-
llir. M’adono que tinc fred al clatell: porta’m el gorro
a l’estació si em véns a acomiadar.
Puntualment a les 15:30 tocades surt el tren. M’ha
tocat taula (bé) i passadís (malament). Em poso a
la finestra i la noia (Saragossa-Pamplona) no hi té
inconvenient (es passa el temps amb la tablet i el
mòbil, mirant una pel·lícula).
El viatge no es fa excessivament llarg tot i la dieta
de cervesa (2,40 euros i calenta!), els bocates i ave-
llanes que jo porto. Primeres notes, primeres fotos.
Reconèixer els paisatges mentre és possible, gau-
dir dels nous (els Monegros no són el mateix ara a
la tarda que a l’alba, com l’any passat).
Truco a l’alberg d’Irun. Respon una senyora, em
que diu que no pot reservar-me plaça, però que em
posarà amb els catalans...(del Prat de Llobregat).
La senyora no ha entès que truco des de Saragos-
sa. Quan arribo, tres hores més tard, s’excusa: ha
donat el llit a altres i m’ofereix el soterrani (si em
sembla bé; no té altra cosa). L’alberg és aprop de
l’estació: quan arribo a la cantonada ja es veuen
caminaires a la porta i em criden: és aquí, escales
amunt.
2 32 3

0
5
10
20
15
30
25
2014 - CAMINO VASCO INTERIOR
JORNADA
DIA
La diana es produeix a ritme lent, fins a un punt
d’inflexió on tot es precipita: llums, moviment, mot-
xilles, bastons. El primer en aixecar-se és l’home
que tantes ganes tenia de tancar els llums al vespre
anterior. Neguitós ve a demanar-me que l’hi obri la
porta: la clau l’hi va demanar l’alberguera per do-
nar-me-la a mi, que era dels darrers d’arribar.
La infermera, la brasilera i algun altre encara dor-
men. Un cop recollit tot i la motxilla feta pujo al pis:
avui hi ha desdejuni d’alberg (l’únic en tot el camí).
A l’entorn d’una taula gran ens anem acomodant a
mesura que queden llocs: pa de barra, melmelada
Lidl, llet i cafè (sí, aquell líquid negre molt calent
que sol tacar la llet). I sucre per si algú en vol. En
el fons va molt bé que a l’alberg t’ofereixin aquest
àpat calent abans de marxar. No sempre pots sortir
a caminar amb un mínim escalf ni trobar un bar o
cafeteria on fer el mateix costi el que costi.
Tot i un mapa d’Irun on s’explica per sobre com
sortir-ne, jo segueixo els catalans de lluny amb la
confiança estúpida de trobar un senyal o una marca
que aclareixi la separació dels camins NORTE i IN-
TERIOR. Quan me n’adono he fet un o dos km i sóc
fora d’Irun pel camí equivocat.
Aquest any porto tecnologia per primer cop, però
no l’he provat mai sobre el terreny. Google Earth,
Maps,... i a Dropbox els tracks de les diferents eta-
pes. No puc combinar-ho tot en una sola app i els
he d’usar a l’hora. Evidentment -per això sóc un
home!- res de tornar enrere. Intento fer una dre-
cera: carretera amb trànsit, afegim-hi unes obres,
zona urbana i més obres amb carrers tallats amb
tanques on dono voltes i més voltes. Al final he de
saltar com un lladre per marges i tanques. Costa re-
conèixer el terreny entre l’ortofoto i el terreny real,
tan modificat. I de sobte la fletxa. Eureka, ja hi sóc.
Cap més problema d’itinerari en hores. Ara els pro-
blemes seran diferents.
El cel és gris i comença a gotejar. I després plou,
ara si ara no. El relleu comença a ser complicat: tot
el matí a base de moltes i fortes pujades i baixades,
vinga creuar serres i rieres perpendiculars al Can-
tàbric. Molts trams de pista còmode (si descomp-
tem el relleu), però també camins decents i corriols
infectes, autèntics pedregars.
Primera gran novetat: després de setmanes de
dubtes entre tres parells de sabates, les escolli-
06:55. Sortida
IRUN
DIA 26 abril (DS)
JORNADA 1
13:40.
Astigarraga (cim)
Hernani
Dinar
des (unes Asics comodíssimes de les que estava
enamorat...) han perdut el do de la impermeabilitat,
l’eficàcia del GORETEX. Al primer pas per l’herba
molla he quedat amb els peus xops. I així per tota la
setmana. I la pluja hi ha ajudat quan ha calgut.
Vaig endinsant-me en el país, deixant enrere la ciu-
tat i entrant en un món rural, molt periurbà, on hi ha
un aparent però estrany equilibri entre cases de re-
sidents que treballen a ciutat i cert aire de pagesia.
Les ovelles -quasi l’únic bestiar visible- semblen fer
més de tallagespa i animal de companyia que de
negoci ramader. El paisatge està esquitxat de ca-
ses, una aquí, dues allà. Molts camins són asfaltats
per moure’s en cotxe, units per algun corriol que fa
drecera.
La previsió diu que no hi ha res, cap zona de ser-
veis o poble, fins passat Astigarraga. Ni tan sols
un aixopluc per poder esmorzar protegit de la plu-
ja alternant. De sobte, entre un grup de cases, en
una intersecció, dos paios xerren a la porta d’una
casa. Quasi cap senyal ho indica, però pregunto si
és un bar. Em responen que si. Aquí l’euskera do-
mina com a llengua quotidiana i comuna. Jo he de
defensar-me en llengua imperial. Entro en una sala
rectangular, gran, amb una barra al costat fosc i una
columna al mig. L’aspecte és com si fos de fa 40
anys. Algun estri, fotografies i calendaris seriosos
sobre la paret. Demano si em poden fer un entrepà,
ja que no hi ha res a la vista. “Queso, chorizo,...”.
Oferta curta i obtinguda amb dificultat. I una llauna
de cervesa (en previsió que “una cerveza” sempre
és un quinto). El tipus jove, parsimoniós, em ser-
veix una birra de marca desconeguda (enllaunada a
Madrid) i un tros de barra de pa mediocre amb dos
talls de formatges del gruix d’una sola de sabata
nova. El formatge extraordinari. Si coneguessin el
pa amb tomàquet...! Després el tallat me’l fa l’avi
(demanar sacarina em fa sentir ridícul). I seguir.
Més i més puja i baixa. Algunes baixades són de
vertigen i cal fer-les amb molt de compte. Al fons
d’una vall una vaca crida amb desesperació dintre
d’una nau de granja. Un pagès passa amb un 4x4
arrossegant un neumàtic molt gros, sembla que per
aplanar i obrir camí en alguns trams no asfaltats.
Aquí hi ha més ramaderia. Cal creuar alguns tan-
cats, passant sobre la tanca. Estan molt bé, són se-
gurs i pràctics, però són un perill si patines, i pots
caure de cul i rodalies sobre el filat espinós.SEGUEIX
4 5

CONTINUACIÓ JORNADA
40
30
35
45
50
60
55
Una parada per descansar i beure sota uns arbres
en un seient de troncs aprofitant que no plou . Fang,
bassals, asfalt, terra. Una hora més tard arribo a un
aparcament sota un turó. El camí puja al cim entre
boires on anuncien una ermita. Arrisco i passo de
llarg: segueixo per la pista; efectivament el camí
torna a baixar. Era Santiagomendi (alberg que jo
suposava a baix).
La baixada a Astigarraga és un calvari: llarga, cons-
tant, molt pendent. Eterna fins al pla. Allà, on no
hi havia d’haver res, ara és ple de blocs de pisos
nous i gent. Pregunto per Astigarraga a un home
gran assegut en una terrassa de bar: ja m’he pas-
sat. Sembla caminant, però és del lloc. Xerrem. Amb
bona voluntat intenta trobar-me un lloc per dormir.
I truca (amb el meu mòbil) a un hostal. Oye, soy Eu-
sebio: El de la Dolores, si!
Res, no hi ha ni un forat als dos hostals que coneix.
Llavors maleeix el festival ese de Hernani, el culpa-
ble del problema. Hernani no té alberg, i els hostals
són plens: hi ha una fira de productes de la terra i
altres coses i els firaires omplen els allotjaments.
Cal dinar com sigui i seguir 10 km més fins a An-
doain. A Hernani se sent la música de la fira a la
meva dreta i es veu moviment festiu.
L’experiència em diu que no tempti al destí i si tro-
bo un lloc per menjar l’agafi. Hi ha una taverna -tot
són tavernes (taberna)- amb taules buides i pintxos
a la barra. Tres pintxos i una canya. Descobreixo
que les canyes, aquí, són més grans que les cerve-
ses. M’afilio al gremi de la canya. Un altre pinxo i
una altra canya. Després de reconstruir-me -motxi-
lla, capelina, barret- torno a caminar. Mentre dinava
ha plogut. Tardarà poc a tornar-hi.
Creuo una plaça, ara amb les parades tancades.
“Lord del Formatge”, diu una. Els pocs firaires que
queden es fan bromes mentre recullen i tanquen,
també han de dinar.
Aquí -en algun punt d’Hernani- surt una variant del
camí, de la que no he trobat massa informació. Si
que queda clar que té menys serveis i és més fe-
réstega. Les condicions del moment no permeten
ni plantejar-me-la. En tot cas no n’he vist ni rastre
enlloc. És la variant que passa a tocar de Loyola. Jo
sempre he estat d’Elgorriaga (un poble navarrès).
Aixoplugat sota l’autovia, confirmo que, com a mí-
nim, no m’he equivocat; vaig per bon camí. Trobo
un camí de riu, una artèria de mobilitat esplèndida
que marxa amunt. Ja en parlarem.
Andoain
17:00. Alberg municipal
Plou. No pararà fins a Andoain; 10 km de pluja per
havent dinat van bé. Tot i que aquest tram és un
camí de colesterol i moltes altres utilitats, ni l’hora
ni el temps fan que hi hagi gent. Un parell de joves,
que caminen amb molt poca cosa, venen de baixa-
da. Paro a xerrar-hi un moment i un em demana si
puc parlar-li en anglès. I jo que els feia bascos! Són
dos israelians que venen de Santo Domingo i volen
anar a dormir a Santiagomendi. No els queda res!
El camí desfila entre el riu i els polígons, general-
ment endreçat. En els punts on es produeix el salt
de terme, el canvi de municipi, és on solen haver-hi
més problemes. Mala senyalització, diferents estats
de les infraestructures, etc. El de sempre. A An-
doain ha deixat de ploure. Jo ja vaig xop fins ben
amunt. He hagut d’anar traslladant el mòbil i la car-
tera a butxaques i llocs més protegits, ja que els
pantalons no garanteixen la seguretat hídrica que
el mòbil i els bitllets mereixen.
Evidentment, a l’alberg no m’esperava ningú. Un
cartell a la porta diu que al carrer d’Extremadura
hi ha la policia local, on donen les claus. Un mal
croquis ho explica. Els carrers son irregulars, a
voltes amb escales. A la fi ho trobo. Em donen les
claus després d’omplir fitxa i segellar la credencial.
Demà al marxar he de tornar-les.
Sóc sol a l’alberg. Tota una escola d’infants per a
mi sol. Els llits a l’aula de les nenes. Els serveis
escales amunt, al sector dels nens. I dic nens per-
què els urinaris de dalt eren allà a baix, a un pam
del terra. I cada cop que calia, apa, escales amunt
i escales avall, obrir i tancar la porta amb la clau. I
apuntar bé.
El poble era mort, poca gent al carrer. Un bar obert,
tranquil, amb un grup que sembla de vídues (sis
dones i un home) fent-la petar i esperant per bere-
nar una truita de patates (horrorosa si era com la
meva) i una copa de crianza. Una parella gran seu
sola ran del vidre en una altra taula. Ell xafardejant
i criticant-ho tot. Ella donant-li la raó sempre. La de
segles que deu fer que dura la cosa.
El carrer era inhòspit, podia ploure a qualsevol mo-
ment. Portava molts km a coll i un fart de pujar i bai-
xar. Qualsevol se’n va a passejar. Pregunto si tenen
infusions rares: un roiboos. I més tard un pintxo
de truita de patates -ja ho he dit, horrorosa- i una
canya.
En un moment que no plou fotografio i passejo per
les voreres mòbils del carrer i retorno a l’alberg.
Comprovo que la roba molla s’eixuga, constato que
l’estufa no va; escales amunt, escales avall, llegir
i planificar la jornada següent. I ja fa dos dies que
solament menjo entrepans i pintxos.
6 7

0
5
10
20
15
30
25
7:45 Cafè
Tot i matinar acabo marxant tard. Cal recollir tota
la roba finalment eixuta, tancar totes les portes de
l’alberg. Cal portar les claus a la policia local: no els
trobo! Ara! Comentar-los que l’estufa no funciona.
Avui, dia de sort: trobo un bar. Alguns ja esmorzen:
torrades, cafè amb llet. Jo també. Un savi local posa
al corrent a les cambreres sobre interessantíssims
temes musicals de dècades pretèrites.
La sortida d’Andoain és agradable, fresqueja, però
l’amenaça de la pluja és present. Ha plogut fins fa
poc. Es veu gent, poca, que surt a caminar. Passo
per l’aiguabarreig del Leizaran i l’Oria. Aquest és
el riu que ordena la vall que vaig seguir ahir des
d’Hernani i que seguiré avui fins dalt.
Un cop fora d’Andoain es creua el riu. Seguirem la
major part del temps pel marge esquerre. El recor-
regut no és especialment maco ni interessant ja que
es barregen zones industrials i urbanes amb camps
i petits boscos. I el riu, present tot el temps. Dóna
la sensació que en altre temps es passava per Adu-
na (pujant i baixant), però ara ens ho estalvien: se
segueix la carretera, prop del riu i amb poc pendent.
A Villabona aquest cap de setmana tenen circ: ca-
valls i camells prenen la fresca ran de carpa, sota
un sol feble i incipient. Al lleó de l’anunci no se’l
sent. Potser no n’hi ha. Recupero el riu i amunt.
Aquí s’inicia un camí peatonal maco ran de riu. De
fet ran de via, ja que la segueix fidelment. El trànsit
pel camí és quasi nul. El sol no acaba de triomfar.
Gent, sola o en petits grups camina amunt i avall.
Pràcticament ningú saluda, i tots van amb el parai-
gües, com qui porta la black berry (la de veritat, la
bola negra), esclavitzats pel déu de la pluja.
Avui he de felicitar les Montserrat. No puc obli-
dar-ho tot i que no solc saber mai a quin dia visc.
Passo una hora o més buscant un lloc del camí on
hi hagi un grup harmònic i atractiu de flors naturals.
Res de res. Ha arribat la primavera, però encara no
és efectiva. Arreu hi ha flors, quatre flors. Abunden
unes margarides molt menudes i diverses flors gro-
gues. Però res de grups guapos i xulos, conjunts
harmònics. Acabo fent la foto d’unes flors de par-
terre en una rotonda: aquestes si que fan goig, però
no són ben naturals. Hauran de fer el fet. Que bé
que va això del mòbil: foto, tramesa i missió acom-
plida. Aquest any no quedaré malament. Segur?
Andoain
DIA 27 d’abril (DG)
JORNADA 2 A l’alçada d’Irura el sol va agafant força. Passat
Anoeta un punt de dubte en el camí. Un Home em
crida perquè no el perdi. Els que han fet Camino un
cop o un altre es revelen. La resta segueixen muts i
solitaris el seu propi camí.
A Tolosa ja fa un bon sol. Són les 10:00 i caldria
anar per esmorzar. Quan em decideixo -una pastis-
seria i cafeteria- em diuen que allà d’entrepans no
en fan, que si vull esmorzar decentment que vagi
un parell de carrer més endins.
Em decideixo per un bar, d’aspecte tranquil, amb
poca gent. Demano si em poden fer un entrepà. Cla-
ro que sí, acaba de llegar la cocinera! Em consulta
les mides. És oriental, potser no acaba d’entendre’m
bé. O no m’he explicat. M’assec, demano una canya
i a esperar. Passa la cuinera cap al carrer i torna al
cap de poc amb una peça de pernil envasada al buit.
I poc després apareix l’entrepà: un panet minúscul
amb uns talls de pernil dintre. Comento a la cam-
brera (és qui mana) sense cap intenció concreta,
que me l’esperava més gran. Esto es un pintxo! qué
quieres, un bocadillo? Pues que te haga un bocadi-
llo, claro. Ningun problema! Als pocs minuts apa-
reix el bocata. Llamp! Quin canvi. Ara potser massa.
El pa és tou, sense tomàquet, clar. El pernil és bo.
La gana no falta. Al final, amb l’ajuda d’una segona
canya tot passa. I un tallat. Carretera i manta.
El camí recupera el riu tot creuant Tolosa. Passo
ran de la plaça de braus on fan algun festorro: mú-
sica tradicional i gent entrant i sortint. Ran de plaça
es creua el pont i canvio de marge. Un passeig ran
de riu. Ja als afores, un petit parc o zona de lleure,
entre art i esbarjo, amb troncs d’arbres pintats fent
formes diverses, molts en forma de llapis de color.
Aquí comença un nou tram de camí de riu. A aques-
tes hores molt transitat. Molt ben condicionat, agra-
dable i còmode. El riu canta a sota, a la dreta, la
carretera a sobre, a l’esquerra, ni se sent. És creuen
carreteres, ponts i viaductes, però el camí segueix
amunt amb molta gent: l’autentic camí multifuncio-
nal al servei dels ciutadans. Gulas del Norte a l’altra
riba.
Canvi de marge de riu, creuar Alegia i seguir. Aquí
canvia el panorama. El camí passa d’anar enganxat
al riu a la carretera. La carretera també és especial:
els festius passa a ser una carretera per a ciclistes
de 8 a 15. Estols de ciclistes, amunt i avall. La resta
de dies deuen haver d’anar pel la via peatonal.
Deixem la carretera per creuar Oriar, que està de
festa, com a tot arreu. I mal senyalitzat, i un altre
caminant que em guia. I tornem a la carretera. Itsa-
sondo.
Tolosa
Aduna
Ordizia
Esmorzar
14:00
SEGUEIX
8 9

CONTINUACIÓ JORNADA
40
30
35
45
50
60
55
Segura
17:00. Alberg municipal
ZEGAMA
Beasain
14:35 - 16:20 Dinar
Ordizia ja és una població més gran. L’ambient fes-
tiu és present als carrers: pintxos, vermuts i vins.
Sense notar el canvi ja trobo Beasain, bon lloc i
bona hora per pensar en dinar.
Taberna. Això és tot el que es veu. Ni un restaurant,
i ja començo a estar tip de pintxos i entrepans. Fa
més de 48 hores que no menjo altre cosa. Finalment
em decideixo, abans que s’acabi el poble. Entro al
primer bar i pregunto a la noia si es pot menjar algo
que no siguin entrepans i pintxos, un plat normal.
Ja surt l’amo a preguntar què passa. Jo, recordant
altres moments de risc dic que res, que si puc men-
jar alguna cosa. Te va bien un poco de lomo, unos
huevos i unos pimientos? I tant! De fet jo voldria un
menú, però qui s’atreveix a queixar-se! Li comento
a la noia com desitjo arribar a la Rioja per prendre
una menestra o unes verdures. No pica, no en de-
uen tenir.
Mentre m’espero em porten una tapeta (costilla gui-
sada) i més tard, quan ja m’estic menjant el llom,
una llesca de pa amb dos talls de formatge del país.
Li explico que no, que gràcies, que no puc més. Me
l’embolica amb alumini i per més tard. Farà servei.
Molt amics, ens acomiadem amb foto i tot. Oblit: no
vaig segellar la credencial.
A la sortida del poble hi ha un monument del Memo-
rial Democràtic (o equivalent) amb record i llistat
de les víctimes de Franco -locals i forànies- mortes
en aquella zona durant la guerra i la postguerra.
A l’altre banda del riu hi ha una mena de parc amb
edificis antics, tradicionals. Al creuar el pont s’arri-
ba a l’alberg. L’alberguer és a fora, fent el cigarret
amb un amic. Segello. Sento no poder quedar-me.
M’explica que queden setze km per Segura. QUÈ?
No eren set? Aquí resulta que hi ha dues opcions,
la de muntanya (16 km, llarga i ves a saber quin
relleu i quin terra!), i la curta, suau i urbanita. Porto
30 km. No estic per bromes ni per sorpreses.
Segueixo el camí-vorera ran de carretera. En algun
punt es perd la senyalització. Tiro d’intuïció i al
cap d’una hora i mitja arribo a Segura. L’alberg es-
perat.
Pregunto pel poble on és l’alberg. Ningú en sap res,
no m’aclareixen on és. Pregunto a un grup de nois
-entre 10 i 15 anys- i de cop un d’ells em pregunta:
Que ets català?. Si! I tu? No, però el meu pare és
del Prat de Llobregat. El felicito per tenir la sort de
conèixer l’euskera, el català, el castellà i, possible-
ment alguna altra llengua. M’acompanya fins aprop
de l’alberg i adéu i gràcies. I l’alberg? Cap rètol.
A la fi una reixa, una mena de convent o caseta
anglesa amb jardí. Tancat i barrat. Passen unes
dones i torno a preguntar. Debe de estar cerrado.
Un home en bermudes texanes obre la porta d’un
garatge, el mossèn! Confirma que està tancat i que
la única solució és el turisme rural del poble o anar
directament a Zegama, demanar la clau al bar no-
sé-quantos i anar a l’alberg municipal. Les dones
m’animen, elles van de colesterol i faran quasi tot el
camí, anada i tornada. Les acompanyo.
El darrer km l’he de fer tot sol. Ni rastre de bar,
però quan entro al nucli hi ha dos o tres bars, cap
el buscat. A la fi, a la plaça, l’últim, el bar! També
allotjament i restaurant. Estan enfeinadíssims amb
el menjador ple de gent: encara van pels xupitos i
els cafès. Fa una calor terrible, una xafogor insu-
portable. Després d’un temps que em sembla etern
m’atenen d’una revolada: las sábanas, son tres eu-
ros, vaya al fronton, siga a la derecha, un edificio
grande... No he entès res. Seguirem preguntant. I
tant si he de preguntar! Finalment el trobo, camu-
flat darrere un poliesportiu i tancat amb una porta
de garatge. De fet és un accés a un poliesportiu.
Provo una clau, entra però no obre. L’altre no en-
tra. Tornem-hi amb la primera. Impossible. Surto
al carrer. Busco, miro, res. Ha de ser això! Torno a
barallar-me amb les claus i res. Provo per un accés
per l’altre cantó. Tampoc. Desesperat truco al bar.
M’engeguen de males maneres, que hi vagi d’aquí a
una hora, que tenen feina.
Ara si que no se pas què fer. Desesperat pregunto a
una parella que baixa del cotxe si hi ha policia local.
No. Ell analitza el problema, decideix tornar a pro-
var-ho, m’acompanya i desencadena el meu major
ridícul: amb cert esforç, obre el cadenat. Tot rau en
que jo ja devia estar massa esgotat i poc hàbil. Els
anys i els km.
Aquí és on han vingut a dormir les canadenques i
han tornat els llençols i les claus mentre jo esperava
al bar. És una gran sala poliesportiva poc endreça-
da, amb quatre lliteres en un racó. Els lavabos són
a baix, passant per una escala exterior i creuant tot
un pati cobert però obert per un extrem. Lavabos de
nois i de noies. Nets. Dutxa oberta, de poliesportiu,
amb una aigua esplèndida, càlida i abundant. Ara
bé, l’excursioneta per a cada esdeveniment corpo-
ral o neteja promet una nit moguda.
Com nou, però cansat, vaig a passejar pel poble:
directe al bar de la competència. Cal hidratar-se: ai-
gua i cervesa (deuen pensar que estic boig). Primer
contacte amb les canadenques: xerrem una estona.
Prenc quatre notes, truco a casa, responc les ru-
cades del mòbil... I sopar: evidentment, un pinxo.
Toca anar a dormir d’hora, descansar i recuperar.
10 11

0
5
10
20
15
30
25
7:40 sortida
DIA 28 d’abril (DL)
JORNADA 3
Cal tancar-ho tot. Acomiadar-se dels lavabos de
baix i de la sala-dormitori de dalt. Tancar la porta
del carrer i dur la clau al bar (deje las llaves en el
buzón de debajo!). I a fer el cafetonet i la pasta al
bar d’ahir, que són més bona gent.
Ha plogut i tot és moll. Hi ha prou llum com per sortir
i iniciar la pujada, que promet ser forta. San Adrián
6,4 km (7,3 segons Google Earth). La cosa promet.
Comença suaument, pel fons d’una vall saltant so-
bre el rierol. Plafons turístics, baranes, ponts vells i
canalitzacions abandonades. Finalment es creua la
carretera i s’agafa una pista asfaltada. Per sort no
posa el pendent: faria mal només de veure.
Amb una hora de camí (8:40) he fet solament 2,5 km,
i 280 m de desnivell. En deuen quedar cinc-cents.
Plovineja i la boira ronda arreu. A les 9:40 encara
falten 2,3 km, i el desnivell superat és de 750 m.
Hem fet el més difícil? Possiblement, però ara la
pluja ho empitjora.
El camí es divideix i la senyalització no en diu res.
Passo per un refugi, i seguint els senyals vaig a re-
trobar l’altre camí: una drecera. Mai arriba el túnel.
Però arriba un pla, i m’endinso en una fageda fan-
tasmagòrica amb la boira i els vells arbres coberts
de molsa. Em recorda les històries de bruixes (de-
ien els cristians) que narra Toti Martinez de Lezea
en algunes de les seves novel·les. I el túnel també
és un lloc important en aquelles històries de màgia,
superstició i lluita entre cultures. Creuar la fageda
és el més interessant de l’esforç, tot i que les mar-
ques de trànsit als camins fa pensar que altres no
pateixen pas tant.
Finalment la boira ja ho cobreix quasi tot. Plou amb
ganes, entro en zona alta, ja sense arbres. Arribo
a la capella, que té una caseta adossada. Amb di-
ficultat s’endevina el forat negre del túnel a l’altre
cantó de la vall. Caldrà baixar una mica i pujar un
altre cop: allò sembla un castell càtar! Cal saltar
una tanca, amb filat espinós. El prat està amarat i
quan arribo a la zona sense herba les roques llises
patinen i exigeixen cura, atenció i bona vista.
I pujada, amunt, fins al túnel. Un mur, amb una por-
ta tapa l’entrada, i dintre hi ha restes d’edificaci-
ons, amb signes d’excavació (arqueològica?). I una
capella; no podia faltar. Hi ha unes goteres al bell
mig del cau natural i passa un aire fred que entra
per l’altre extrem. Vaig ben moll. Intento eixugar-me
ZEGAMA
una mica, menjar, descansar (encara queda puja-
da? Sí). L’aturada ha de ser curta: no espero ningú
i fa fred: no cal encantar-se.
Cal tornar-se a posar la roba molla (barret, capelina,
jersei) i anar per feina. Per sortir cal ajupir-se, el
forat té el sostre baix. Tot és roca; el terra rellisca
i el camí és pèssim. Aquest forat deu ser una mena
de sima. Un cop a fora es veu algun altre punt pro-
per on el terra té aspecte de filtre, d’embut, per on
l’aigua deu circular amb facilitat i la pedra obtura
parcialment el forat. A cada cantó de túnel, però so-
bre tot aquí, es troben restes dels vells camins (ro-
mans, medievals, ...), ja que això era un dels passo
naturals de la zona càntabra cap a la Castella orien-
tal. Els faigs tornen a dominar el territori.
I quan arribo finalment al canvi de vessant una se-
nyalització de senders diversos posa a prova el cri-
teri dels caminants. No sé on deu anar l’altre (Estí-
baliz?; de fet hi ha marques de Camino cap als dos
costats). Prenc el correcte... segons les previsions.
Fageda avall, amb forts pendents, se succeeixen
corriols arriscats (mullena, fang, més fang, aigua,
terra molt irregular), camins, pistes, fins arribar al
pla ja amb roures coberts de líquens.
Cap al final de la baixada una curta variant del camí
deixa la pista i s’endinsa pel bosc per un corriol
complementat amb construccions de fusta (ponts,
passeres), que el fan assequible a tota mena de vi-
sitants, que permeten superar la mullena i el fang
generalitzats.
Al pla apareixen interseccions amb un GR i el camí
Ignasià, amb els que comparteix recorregut uns
breu trajecte. Apareix un sol tímid. Vaques que pas-
turen i una sobtada sensació molt forta de calma,
de placidesa molt especial mentre la boira va desa-
pareixent i el sol dóna llums estranyes. Zalduondo
és un veïnat tranquil, sense altra cosa que cases
aïllades de poble generalment molt arreglades: se-
gones residències o gent que treballa a ciutat.
La carretera, de molt poc trànsit i planera, porta a
Ordoñana (poble petit) i a Salvatierra-Agurain. A la
fi un poble amb cara i ulls. Un carrer longitudinal el
travessa: placetes, restaurants, serveis... Una quin-
zena de Harleys aparcades sota un porxo. Al cap
d’avall del carrer un home se m’acosta: el cicero-
ne salvador. Em posa en contacte amb l’alberguer,
amb qui quedo per després de dinar. I m’aconsella
on menjar, a ca el José Mari, el Gordo (devia ser
l’avi!). Finalment un dinar com cal. Dels millors de
tot el camí.
Trucar a l’alberguer, quedar, allotjar-me. Bugada.
Una altra gran dutxa. Tarda gris. Trobada al poble.
Sopar al José Mari.
10:40. Descans
Túnel de San Adrián
Coll
Zalduondo
Ordoñana
AGURAIN / SALVA-
TIERRA
14:20
12 13

0
5
10
20
15
30
25
6:40 sortida
DIA 29 d’abril (DM)
JORNADA 4
L’alberg és a la sortida del poble, en una gran avin-
guda anomenada calle de los Fueros. Ahir, en ar-
ribar a Salvatierra buscava el carrer. Pel nom pen-
sava que seria un carrer cèntric. Doncs no. És una
avinguda, com una carretera de sortida del poble,
ja als afores. En aquesta zona exterior del poble hi
ha la zona esportiva, la caseta de la Creu Roja, la
benzinera. L’altre cantó del carrer és ple de blocs
de pisos.
Per iniciar el dia passo per la benzinera, a vegades
hi ha un petit bar. No tenen cafè, però m’informa la
noia d’un bar amagat a l’altre cantó del carrer. La
cosa va bé.
A mesura que s’aixeca el dia el sol va fent acte de
presència, deixo els polígons i entro al camp obert,
pla, agradable i còmode. Plaer de caminar. Són els
millors km del dia: la fresca, el sol a l’espatlla, la
meva ombra allargada que em precedeix, silenci
(trencat pel la carretera bastant llunyana a la dre-
ta i algun tren a l’esquerra), cereals, faves (moltes
faves!), boscos a l’horitzó... una taula de surf de
nyigui-nyogui ran de carretera, cargols (molts car-
gols sempre creuant el camí; suicides!), flors... La
calma abans de la tempesta.
Passo un primer boldró de cases (Gazeo) i una rec-
ta tant o més plàcida em porta a Ezkerekotxa, poble
un xic però més gran. Ran d’església una curiosa
casa de dominguero-motero: tot són motius de mo-
tard en l’entorn de la casa de poble. Cases xalet a
banda i banda i un caserío al final, gran, amb gats
i gossos. Un cadell és darrere sa mare, en un racó.
No farem bones relacions.
La resta del camí és planer, còmode, amb sol mode-
rat (això creia jo! He acabat tot socarrimat de cap i
de cara). Pel camí es troben infraestructures inver-
semblants: un gran pas de vianants (escales, ram-
pes, ponts...) sobre la via en mig d’una plana on no
hi ha res més que uns sembrats i un petit bosc.
Més enllà el camí creua una carretera que mena a
Alegria. El nom ja convida a anar-hi. Doncs no. És,
ben segur, l’únic lloc en tot el camí del dia on un
pot (podria) trobar un bar per esmorzar decentment.
Desviar-se no implicaria pas tanta distància. Un
somnia, imagina, malpensa, idealitza, que a Alegria
hi haurà molt del que suggereix: farres, guateques,
orgies, poden batejar els nens amb gintònic i mol-
tes coses més, però no hi passa el CVI! Deu ser per
allò de ser tractats de pelegrins: la mortificació. Tot
el camí esperant de trobar un lloc on menjar. Res.
Paro passat Estíbaliz (que queda a la dreta, en un
turó, lluny del poble) i pregunto a una dona del po-
ble, ja desesperat, si hi ha un bar. No. Esmorzo,
assegut a la vorera: una galeta grossa i un grapat
d’avellanes. Em fan companyia uns nans de jardí
i quatre gats que em vigilen. Són blancs i rossos,
escanyolits. Trago d’aigua i a seguir.
A Argandoña s’agafa la carretera vella i després la
nova fins Askarza. Bastant trànsit en el llarg tram
que se segueix (2,5 km). Canvi de carretera fins aga-
far un camí. Un es pregunta per què la volta; s’intu-
eix un tomb innecessari; vist sobre la cartografia la
diferència és mínima i el trajecte és més còmode i
segur. Passo ran d’un camp d’aeromodelisme. Vola
una avioneta. Després un jet. Impossible fer-los una
fotografia decent, es comporten com el ocells. El
soroll és tan ben imitat com el propi aparell.
Es veu des de fa estona la capital basca darrere uns
turons. Els edificis grans sobresurten -gris, ver-
mell, gris,...- per sobre de la carena. El camí porta
a Arkaia. Veïnat que té un a església, unes ruïnes
de banys romans plenes d’herbes i una bellíssima
i interessant bolera popular, que trobo oberta i a la
que faig foto. No crec que el tomb per Arkaia sigui
per la bolera. Sobtadament em fiquen per un corri-
ol, passo ran d’un rierol, sota uns ponts i entro en
una zona d’expansió urbana en actiu: gran quantitat
de carrers, avingudes, edificis, paletes, tot en obres
i creixent! Impossible comprendre com pensen om-
plir-ho; tampoc és que es noti un impuls reproduc-
tiu per sobre de l’habitual o esperable.
Com sempre, entrar a ciutat es fa pesat i llarg. Faig
ús de la tecnologia i em guio entre carrers i avingu-
des fins el carrer de las Cuchillerías, ja al nucli an-
tic, on hi ha l’alberg de Gasteiz. Esplèndid. Modèlic.
Fitxar a l’alberg i després una dutxa magnífica. Sur-
to i passejo; un petit tomb per conèixer l’entorn. On
dinar? Desconec la ciutat i no tinc referències. Des-
prés de dubtes i mirar aquí i allà, dino en un restau-
rant a l’atzar. El Siete (7). Diuen que l’he encertat.
A la taula del costat Fermín s’acaba un menú del
dia. És un home molt gran, molt alt, cec, orgullós,
de caràcter dur, client de cada dia. La cambrera el
tracta amb afecte i cordialitat.
La tarda no és acollidora: pluja, sol, vent,... una
mica de tot. Tomb urbà. Descobertes i descansos.
Sopar al Sagartoki. Pintxos, però memorables i vol-
guts.
Estíbaliz
Vitòria-GASTEIZ
AGURAIN / SALVA-
TIERRA
Gazeo
Ezkerekotxa
Ctra. d’Alegria
Burgelu
Aeromodelisme
Askarza
Arkaia
Argandoña
14 15

0
5
10
20
15
30
25
6:40 sortida
DIA 30 d’abril (DX)
JORNADA 5
Amb la conya de ja trobaré un bar més endavant, no
trobo on prendre el cafè matinal. A més em perdo,
passejant per tota la Bonanova de Gasteiz, Mendi-
zarroza i el seu Pedralbes. A la fi trobo el camí i una
zona de creixement urbà amb els carrers posats.
Les cases, xalets o blocs, queden per al futur: mig
o llarg termini.
A la vista del que m’espera decideixo esmorzar: Ga-
leta, avellanes i xocolata amb fragments de taronja,
assegut en banc, en ple desert proto-urbà. Aprop
passa una carretera i els conductors em mirem
dubtant si sóc caminant o mendicant.
Disposat a no trobar res fins al final deixo la ciutat
(o el que en queda). El camí m’apropa a la carretera
on hi ha una benzinera i, just abans, un restaurant
tancat. Per si de cas miro a la banda de la carre-
tera: Abierto. Les finestres tancades. Provo d’obrir
i la porta cedeix. Saludo, demano si em poden fer
un cafè i m’excuso: acabo de menjar. Compro una
ampolla d’aigua a preu de regal. Xerrem. És un bici-
grino. Ha fet fragments de Camino i considera que
als ciclistes se’ls maltracta bastant. Xerrem i inter-
canviem experiències. Buen camino.
Segueixo. Plana fins a Subijana i, llavors, comença
la pujada. És un dejà vu del Monte del Perdón (entre
Pamplona i Puente la Reina). Una pujada de cert pes
però decent (si exceptuem el fang) fins a un coll on
comença una baixada quasi recta, dreta i pedrego-
sa. Trobo un monticle de pedres, entre les quals hi
ha algun fòssil discret, senyals diverses (senders,
CVI, Caminos Naturales), i un bosc mediocre que
es va espessint. Prop de la carena hi ha algun em-
bolic de senders i, passat un pla, la carena defini-
tiva, amb el sol com a convidat. La plana s’obre da-
vant dels nassos i la baixada convida a trencar-se
alguna cosa important. Me l’agafo amb molta parsi-
mònia, buscant fòssils (risc de distreure’m i acabar
malament), però amb la lentitud que convé.
Villanueva de Oca és petit i sense interès, tot i que
arriba la furgoneta del repartiment del pa, fent so-
nar la botzina diferents vegades. Cal prendre la in-
transitada carretera i tirar avall fins passar sota la
N-I i tombar cap a la Puebla de Arganzón. Sóc al
condado de Treviño, a la província de Burgos (per
ara, crec que volen eliminar tal rucada administra-
tiva).
A la rotonda d’entrada des de la carretera -com a
tots els pobles de Burgos- hi ha un plafó informatiu
del Camino: un planell del poble, pictogrames dels
serveis, informació sobre el següent poble, etc.
Entre altres coses, indica on és l’alberg. La placa la
deuen haver fer alguns savis de Burgos. L’alberg no
ha estat mai allà.
El poble, per a més similituds, em recorda molt Pu-
ente la Reina, però el riu i el pont estan canviats de
lloc i no es poden comparar. Pel carrer em trobo un
home que qualificaria, com a mínim, d’estrany. Em
diu moltes coses. Entenc que és l’alberguer i que
ara ve, que va a deixar unes coses a casa.
Jo, decidit i informat, creuo el poble fins a l’alberg.
No el trobo. Pregunto. No en saben pas res. Allà mai
hi ha hagut un alberg. Vuelva al pueblo i pregunte
en el bar de la plaza. Allà a la porta hi ha el Vicente
que em mira sorneguer (no recordo qui em va donar
el nom). Seu tranquil, s’espera, m’espera. Al veu-
re’m somriu, sempre somriu, amb un somriure bur-
leta que incomoda però que no mostra cap malicia.
Xerra bastant, però costa horrors entendre alguna
paraula.
Es tracta de seguir-lo, esforçar-se en escoltar i veu-
re què pesques. Em porta carrer enllà, en direcció
perpendicular al carrer principal. Arribem a l’al-
berg, me l’ensenya. Puc triar llit, i m’indica on ha
dormit una libanesa, cosa que entenc gràcies a que
em mostra el full de registre: Lebanon. Allà em que-
do, sol un altre cop. Avui se suposa apareixeran les
canadenques, cap al tard, com sempre.
Bona dutxa, bugada de les dues mudes per poder
acabar la setmana i pregar que hi hagi sort i s’eixu-
gui. Tota la tarda amenaça pluja, fins a darrera hora.
Llavors fa un sol ben maco.
Vaig a dinar al restaurant de la carretera (són dos,
no sé quin m’aconsellava Vicente). En tot cas no
m’agrada. El Ministerio els ha fet una bona putada.
Els han fet una esplèndida variant per fora, però la
carretera N-I vella ha quedat, amb totes les barreres
i impediments que es van anar acumulant per ga-
rantir la seguretat mentre el trànsit es complicava
a la N-I. Ara és un desert, sense cotxes, ple de tan-
ques, barreres, passos a desnivell per a vianants.
Anar del poble als restaurants no val la pena. Sobre
tot després d’haver-los tastat.
Tarda vetllant per la roba estesa. Estones de sol,
passeig per zona de riu darrere el poble, que apro-
fito per dibuixar. Cap a les 6 trobo les canadenques
dinat al bar. Xerrada. Més tard prenc algo per so-
par (uns calamars a la romana de pot que pregonen
com a chocos). Cervesa tostada molt bona. Vida de
poble al bar.
LA PUEBLA DE
ARGANZÓN
Vitòria-GASTEIZ
Gometxa
Subijana de Álava
coll-carena
Villanueva de Oca
Gometxa
16 17

0
5
10
20
15
30
25
6:40 sortidaBBBBBBB
DIA 1 de maig (DJ)
JORNADA 6
Inici prometedor. La previsió que el forn obre a les
6:00 és falsa. Quan hi arribo a les 6:45, encara és
fosc, està tancat. Hi ha una noia dintre: Lo siento,
me tienen prohibido abrir antes de las siete. Res,
a caminar en dejú. Cauen gotes, el cel és negre de
núvols. A l’aixopluc de la parada del bus em poso la
capelina i a caminar. S’ha acabat la pluja.
Primer tram per la N-I vella, està deserta: quina sen-
sació d’abandonament. El camí segueix de lluny la
nova N-I de la que se senten els camions i es veuen
encara els llums. S’acaba el pla i emprenc la pujada
a Burgueta: nom molt adequat, és un veïnat ple de
cases d’aspecte xalet senyorial recentment cons-
truït. Molta noblesa, cap persona pels carrers. Ni
un gat. A la plaça paro per esmorzar i prenc les pas-
tilles de primera hora, un trago d’aigua i a seguir.
Curt tram de paisatges agraris plans i sense addi-
tius, muntanyes baixes, núvols foscos i poblets a
la llunyania. Algun camp de colza trenca l’avorrit
verd continu. A la dreta, invisible, queda la vall amb
la carretera i el riu Zadorra, afluent de l’Ebre.
S’acaba la plana alta i baixo a Estavillo, petit poble
que no es creua, solament passo per l’extrem infe-
rior. S’arriba al pla. Primers senyals de civilització:
un peatge a l’autopista; passem de l’Espanya real
(Burgos) al País Basc.
Al cap de poc el camino es divideix: cap a la dreta el
Camino de Bayona, que va a Miranda d’Ebre i Bur-
gos. A l’esquerra el meu (CVI), cap a Haro i Santo
Domingo (queden 41 km). Quedarà pendent aquest
curt tram a Burgos per una altra ocasió.
La plana esdevé ondulada, amb pujades i baixades
que permeten perdre de vista el món. A cada vall
els camps preciosos de cereal primaveral, els pocs
camins que els creuen, el cel gris i encapotat, l’ab-
soluta solitud, el silenci, el camí. Jo.
Més enllà dels puja i baixa una plana més gran em
mostra Berantevila, un poble petit, solitari, prome-
tedor. El camí no mostra, a priori, per on hi arribaré.
Les diferents opcions que prometen baixar al poble
van fracassant. Al final una sola opció, per la dreta,
per la punta oest. El camí passa de llarg. M’hi nego.
Ara és el moment d’un cafè, un descans. Dos-cents
metres; no vull anar més enllà. Al darrer moment
hi ha sort, un bar discret i amagat. A aquestes altu-
res un tallat és suficient. I tornem a la carretera per
prendre un camí de pujada. Un home que pregunta
si vaig a Santiago; el decebo: acabo en Santo Do-
mingo.
Cal superar una altra pujada. Des del cim s’endevi-
na Miranda d’Ebro a la dreta. Cal baixar a una altre
cop avall fins a Zambrana, poble discret, ja al pla,
del qual solament observo el cementiri. Encara no
ha tret el nas el sol: segueix tapat. Fa estona que se
senten trets; entenc que sigui dia de caça d’algu-
na cosa, però no comprenc com poden sonar tants
trets. Serà alguna altra cosa?
Aquí em trobo, un altre cop, amb els Caminos Na-
turales (Ministerio de Medio Ambiente): el Camino
del Ebro, que tants cops he desitjat fer des del Del-
ta fins a Fontibre (tot arribarà!). Compartirem camí
fins a Haro.
El camí passa ara ran de carretera, molt transitada
de cotxes, és primer de maig. A la zona de Yeseri-
as, on hi ha el trencall cap a Salinillas de Buradón,
comença una nova pujada que promet ser forta. Jo
he allargat la jornada (prevista a Briñas, ara fins a
Haro) i tinc pensat saltar-me la pujada. Seguiré per
la carretera, ran de la N-I. De fet faig una trampa (?)
dirien els puristes, i passo per un lloc asfaltat (pe-
cat senderista), però no em sento culpable de res.
La sorpresa apareix quan la carretera entra en un
túnel. Vaig preparat (porto un llum frontal) i sembla
que el túnel té un xic de marge lateral. Però això no
evita certa sensació de risc. Un pensament em ve
al cap: sempre hi ha hagut el túnel? Possiblement
hi ha una carretera vella per fora. Canvio de marge,
passo al cantó del riu i busco: allà hi ha asfalt.
Salto la tanca (la bionda), i baixo per un talús de
pendent relativa ple d’herbes altes. I trobo la car-
retera vella. M’assalta el silenci, la solitud. Som jo,
el riu i les parets de pedra. La carretera voreja un
congost espectacular. Roques verticals, altíssimes,
coronades a l’altre cantó per l’ermita de san Feli-
ces. Sóc sota la Concha de Haro. Posaré imatge de
Google Earth per mostrar-ho. Jo, des de baix no ho
percebo. El voltors sí. Volen sobre meu, com a Lum-
bier i altres llocs, diuen que és una zona habitual. A
la carretera vella, tan deixada, amb alguna esllavis-
sada, esquerdes i herbes, no hi ha passat mai més
cap cotxe! Al costat el riu i, el tren de mercaderies
a l’altra banda.
De retorn a la carretera arribo a la rotonda, on con-
flueix el camí deixat i l’entrada a Briñas. De Briñas
a Haro hi ha un preciós camí fluvial ample, plàcid,
còmode, fins al pont de Briñas. Creuo el pont i el
camí perd l’encant, fins a Haro. Com que és festa,
les bodegues són plenes de visites. Un cop a Haro
truco a l’alberguer, busco l’alberg. Faré vida festiva
a Haro.
LA PUEBLA DE
ARGANZÓN
HARO
Burgueta
Estavillo
Berantevilla
Zambrana
Inici drecera
Final drecera -rotonda
Briñas
18 19

0
5
10
20
15
30
25
11:15. Bus
DIA 2 de maig (DV)
JORNADA 7
Com deia Antonio (l’alberguer de guàrdia a Haro)
passada una pujada inicial, tot és pla. Es tarda un
xic a arribar a la pujada; després hi ha una petita
vall entre mig. I tota la resta, efectivament, és pla.
Surto d’Haro negre nit, més d’hora que mai. Hi hau-
rà un bar? Els visibles i els vistos ahir no, però en
trobo un ben a prop. Cafè i pasta, les pastilles bà-
siques i al carrer. Carretera fins passat el Parque
Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, Bur-
gos, 14 de març de 1928 – Shaktoolik, Alaska (USA),
14 de març de 1980).
Cap al nord, al meu darrere, hi ha unes bones nu-
volades, per davant és tapat, però no sembla gran
cosa, i alguna clariana. Entro definitivament en
l’àmbit de la vinya, tot i que aquí deu ser el límit
occidental de la Rioja.
Poc abans de Zarratón, mentre baixo a una petita
vall, un arc de Sant Martí penja sobre l’horitzó -so-
bre Santo Domingo-, com si fos la bandera d’arriba-
da. Entre tanta meditació transcendental m’atrapa
la pluja que ve de darrere, però allà mateix s’acaba.
Per ara. Com tants poblets, res de res; una tossa
immensa amb campanar i quatre cases. Camí en-
llà, de tant en tant es veu alguna clapa assolellada,
però en general està tot tapat.
A Madrid de los Trillos, a l’alçada de Cidamón, uns
gossos estacats i xics borden i salten, mentre un
altre plenament dominguero vol fer-la més sonada.
Surten els habituals amos que ronden per allà a co-
municar-me que no hace nada. Sabessin la gràcia
que em fan a aquestes alçades.
Finalment prop de Bañares surto a la carretera i
apareix el sol, escanyolit darrere els núvols. Cal
creuar el poble, allargassat, metre la carretera tom-
ba a la dreta. Ni rastre de cap bar. Finalment veig un
carter repartint. Com aquest no ho sàpiga anem bé.
Allá, en la tienda. Tiene que subir un piso. Pregunto
a la botiguera i m’envia cap a dalt per la porta del
costat. El bar és immens, una gran sala, antiga i
quasi sense taules, amb una llarga barra i finestres
a cada extrem. Una noia morena surt de darrere. En-
trem en la negociació de què hi ha (res a la vista) i
de què podria haver-hi. Imaginació no massa, bona
voluntat si. Acabem amb un original acord: truita
de xoriço. Ja se sap, els xoriços solen destacar pel
ous que tenen. Una canya de cervesa i més tard un
tallat.
Més enllà d’aquestes normalitats, la noia es passa
el temps fregant els mobles. Tot lluu com una pate-
na.
Darrere la barra hi ha un espai dedicat als herois
de l’amo. On altres tindrien Franco o algun sant,
aquests hi tenen el Che, Fidel i un desconegut (pot
ser José Antonio? Massa contrast, no?), També hi
ha una frase sense signar: ¿De qué te sirve tener di-
nero, trabajo y estabilidad, si con eso no consigues
la felicidad? Més tard treu el cap l’amo (?), explica
que és de Tolosa i que d’aquí a pocs dies obren un
bar nou a baix al carrer i que tancaran aquest. Xerro
amb la noia, que té cara d’immigrant. És romanesa;
ara resulta que també hi ha romaneses morenes!
Jo la feia d’algun racó d’Amèrica. Abaix hi ha el fill
(segur!). També morè, també neteja: frega el terra.
Reprenc el camí, perdent-me entre els diferents
carrers de la sortida per fotografiar l’església. Tot i
l’espai, és tan voluminosa que no em cap a la foto.
A la fi la fletxa groga del carall, i uns revolts fins
enfilar la recta un cop passat un túnel sota el tren.
Dues dones surten a caminar; m’avança un paio a
pas fort. S’aniran perdent pel camí. Cereals, horts
familiars, colza i algun conreu desconegut, voregen
el camí. Es posa a ploure. Surt el sol. Torna a plou-
re. Sol. Núvol.
Finalment arribo a Santo Domingo de la Calzada
(SDC). I la calçada és plena de pelegrins procedents
d’Azofra, pel camí francès.
Està núvol. Podria tornar a ploure. Un cop aquí, no
vull encantar-me fins saber els horaris dels busos.
Pregunto a un paleta per l’estació i m’indica on és.
Hi ha un bon tros. Quan arribo (11:15 h) veig que no
hi ha finestra de venda a la glorieta de vidre que fa
d’estació. Hi ha un conductor que puja al seu bus i
li pregunto per si hi ha algun bus cap a Logronyo. El
de atrás, que sale ahora. Cony! Corro cap allà. Està
arrencant, ja porta un parell de metres de marxa.
S’atura, carrego motxilla al maleter i cap a Logro-
nyo! Quina xamba!
Ran de carretera fan una autovia, tot en obres. Pas-
sem per pobles que poc o molt conec de quan vaig
fer el Francès: Azofra (aprop), Nájera, Navarrete.
Veig -ara de dia- l’embassament de la Grajera. Final-
ment Logronyo; gran tomb per carrers i avingudes
fins a l’estació de busos.
Prop de l’estació de busos hi ha la de trens. En un
moment em bescanvien el bitllet del diumenge per
un d’avui per les 14:30. Canvi a Saragossa i a les
7 a Barcelona. Tinc dues hores per perdre. Fi de
trajecte.
SANTO DOMINGO
DE LA CALZADA
HARO
Zarratón
Bañares
6:40 sortidaBBBBBBB
20 21

El Camino Vasco Interior (CVI) el vaig conèixer a partir del llibre EL
GRAN CAMINANTE, d’Antxon González Gabarain, Bolitx, un basc
que resumeix les seves anades i vingudes pels camins de Santiago
en un relat lineal explicant el seu darrer viatge de casa seva a San-
tiago. Va morir als pocs dies d’acabar-ne la redacció. El llibre me’l
va fer conèixer en CG i me’l va trametre per missatger (19 €) el pare
de l’autor. És el millor dels quatre o cinc que he llegit d’aquest estil.
http://www.diariovasco.com/v/20121218/costa-urola/emocion-flor-piel-
presentacion-20121218.html
http://historiadeguipuzcoa.
blogspot.com.es/2007/08/
san-adrian-la-boca-del-tiem-
po.html
EL CAMINO VASCO INTERIOR: BOLITX I EL TÚNEL
KM (Kari i May). Són canadenques. Van sortir d’Irun
un parell de dies abans que jo. Professores de llen-
gua/es a algun lloc del Canadà, prop d’Ottawa. Par-
ticipen en activitats de formació en llengües de les
que es fan als estius, on s’ensenya anglès (i altres
llengües?) a joves (estudiants) i adults (general-
ment professors) d’altres països que van al Canadà
a fer una estada. Ja m’imagino que deu ser assequi-
ble a tothom, cursos populars. I així va la cosa.
Les conec a Zegama. Mentre jo, mig mort, espero
ser atès en aquell antre de xafogor del bar i res-
taurant Ostatu, elles apareixen per darrere: vénen
a tornar les claus, no es volen quedar a l’“alberg”
municipal. Més tard les trobaré al bar, i farem la pri-
mera xerrada. M’expliquen que han rebutjat el poli-
esportiu: We are pilgrims, not homeless people, es
justifica K.
L’etapa del dia següent ens ha de dur a Salvatierra-
Agurain. Me les trobo cap a les sis de la tarda, di-
nant al restaurant José Mari.Tampoc van a l’alberg
(aquest cop està prou bé!). Dormen al mateix José
Mari, que té de tot. Els pregunto com els ha anat el
dia. Han sortit en mig de la pluja i la boira. Han pu-
jat fins la capella a 500 m del túnel de San Adrián...
i llavors, en una cruïlla han trobat una “ecs” (em
costa entendre a M, fins que hi caic: un pas barrat)
i han seguit per l’altre camí. Hores després han ar-
ribat a Zegama, d’on havien sortit a les 8 del matí.
Han agafat un taxi i cap a Agurain, on les trobo jo
fent un sopar-dinar i reduint al record un entrecot
del menú de la casa com el que jo ja he oblidat. Ens
acomiadem i ja ens veurem demà a Vitòria.
Arriben a l’alberg de Vitòria prop de les sis de la
tarda. M’ho comenta la recepcionista de l’alberg.
Decideixo esperar-les i aprofito per descansar al
vestíbul. Cap a les set no han baixat. Sento que puc
fer-me el pesat i no m’agrada. Decideixo oblidar-les
i anar-me’n jo sol a sopar. És molt trist menjar sol.
Torno enrere i demano a quina habitació són. Tru-
co i me les trobo apunt de sortir. Els proposo que
m’acompanyin al Sagartoki a fer un pintxos. Hi es-
tan d’acord, però han de passar a fer un parell de
coses abans.
1) La farmàcia. K té problemes als peus, alguna but-
llofa... una llaga de collons! El farmacèutic, jove i
angloparlant, la tracta meravellosament.
2) K vol veure un movie star. M i jo pensem en Sean
Connery o algú per l’estil. Finalment, caiem en l’er-
ror: MOVISTAR. K ve sovint a Espanya. Ja ha fet
deu camins (entre llargs i curts) i té un telèfon per
quan ve a Celtibèria. Fa vuit mesos del darrer cop i
ha d’actualitzar la targeta del telèfon. Trobem, final-
KM ment una botiga Movistar. Hi ha cua llarga. Decidei-
xen que elles es queden i que jo vagi per les meves.
Ja vindran quan acabin.
Torno a ser on era: sol; al final he d’anar al Sagar-
toki sol. Apareixen al bar quan jo ja en surto, ja he
sopat. Tornem a entrar. Es partiran un menú de pint-
xos.
Donem un petit tomb per la ciutat vella de camí cap
a l’alberg. Juguen a pujar a les voreres mecàni-
ques... Demà serà un altre dia.
La Puebla de Arganzón. És el darrer lloc on és pre-
vist coincidir. Com és habitual, també apareixen
tard i me les trobo dinant a mitja tarda al bar. Tenen
prou sort, no han anat al restaurant. Mentre acaben
de dinar sec amb elles i prenc un gelat. Després
xerrem una estona, sopo unes rabes (res, uns cala-
mars a la romana!).
M s’acaba de jubilar. El camino és un auto regal de
jubilació. I parlem de llengües, entre altres moltes
coses. Era professora d’anglès, alemany, francès i
àrab. M’explica i insisteix que el valenciano és una
llengua diferent del català -suposo que ho ha après
dels seus exquisits alumnes- i jo intento, no sé pas
amb quina dosi d’èxit, explicar-li algo d’història i de
lògica lingüística, si més no crear-li algun dubte. I
que ho estudiï quan arribi a casa. Al final, fins i tot,
m’ensenyen fotos dels néts.
Tenen previst arribar a Santo Domingo el dissabte.
Han quedat allà amb algunes professores de llengua
espanyoles (de Madrid), amigues de les estades al
Canadà. Serà alguna d’aquestes la valencianista?
Ens acomiadem, fem la foto i adéu per sempre.
Demà van a Briñas i jo a Haro, per avançar camí.
L’endemà a les sis apareixen a l’alberg d’Haro, amb
les amigues. Aquestes simpàtiques madrilenyes se
les emporten primer a l’hospital d’urgències, ja que
M porta coixa des de que va caure el primer dia i
després de vins per Haro.
Preparar l’equipatge exigeix cura. Cada any, per
prendre notes o dibuixar, prenc, com a mínim, un
portamines o un llapis. Aquest any m’havia comprat
un retolador permanent. Error. Massa gruixut i tra-
vessava el paper.
No duia res més, i vaig demanar a la mare rossa
d’Irun (que era la de la meva taula al tren) si me’n
podien deixar, canviar o vendre un. La bona dona
em va regalar un boli de propaganda que duia, el
qual va fer la seva feina durant tres o quatre dies
OBLITS I RECONEIXEMENTS
(un altre cop el 50%, ara de temps), fins que va fa-
llar. Les més sinceres gràcies.
Mentre dinava a Salvatierra va fallar. El xicot del
restaurant, en veure que m’hi barallava, em va re-
galar el seu (el de prendre les comandes), que va
acabar el viatge.
En les condicions que estava era molt difícil fer-se
amb qualsevol cosa. Fins i tot un llapis. Gràcies a
tots.
22 23

la pista coberta de moqueta. Serveis al pis de sota,
nets i amb bona dutxa, amb un vestidor-bany de do-
nes i un d’homes.
SALVATIERRA. Antiga casa de la Creu Roja (CR),
amb bany, cuina-menjador, habitació amb lliteres
i garatge per a l’ambulància. Aquest està tancat, i
la creu de la paret exterior l’han pintat per sobre
per que no es vegi... del tot. Matalassos a prova
de soldats de CR, folrats amb impermeable. Cuina
sense rentadora però amb rentaplats (ja se sap, els
soldats). I l’encarregat-alberguer, que insisteix: el
albergue está muy bien, para passar una noche. El
que passa és que els caminants han de passar mol-
tes nits, una darrera l’altra, en albergs. Sí, aquest
està bé per un dia. Però falten estenedors (els sol-
dats devien portar la roba a netejar a casa), té so-
mier de ganxos, el gran perill per als caps,... Bibli-
oteca, amb llibres de restes de sèrie, per a soldats.
VITORIA-GASTEIZ. Alberg de la Catedral. Lluny de
la catedral. Nou de trinca en un edifici vell, modern,
habitacions de poques lliteres, amb armaris i bany
a cada habitació. I tot modern a l’estil dels hotels,
amb targeta-clau per a tot. I llençols nets, però en-
congits (coses del cotó). T’has de fer el llit, pots
prescindir del sac. Sales comunes, wifi, cuina in-
dustrial a prova de manasses, etc. I molt ben situat
dins del nucli antic.
LA PUEBLA DE ARGANZÓN. Casa del mestre, a to-
car de l’escola, amb un petit pati i un parc al cos-
tat. Cuina-menjador, doble bany a baix i la resta de
cambres repletes de llits i lliteres, com més millor.
La netedat suficient de cuina i bany contrasta amb
el descuidat estat dels llits matalassos. Estenedor
exterior. Solament hi ha una clau lligada a un clauer
molt gros, que se sol deixar sota l’estora per si han
d’entrar els altres. Alcatraz. Tot a prova de lladres.
HARO. Un xalet als afores del nucli antic, ara dintre
de la ciutat moderna. Sala d’estar-menjador, cuina.
Bany a cada planta, lliteres arreglades, tot net i po-
lit. Algun criteri massa original i poc encertat, com
tapiar els peus de les lliteres, per raons d’intimitat;
ara no es pot penjar roba per eixugar. El respon-
sable principal, quan va de Camino (ara està fent
el Portuguès), dorm d’hotel. Mai entendrà algunes
necessitats dels caminants als l’albergs, com em
reconeix Antonio, l’alberguer de guàrdia.
El CVI és un camí curt, que fa de pont entre els ca-
mins del Norte i el Francès. Els caminants que co-
mencen a Irun, o els que hi arriben venint de Fran-
ça, a Irun han de triar. Sembla ser que abans solien
escollir el Francès, per major seguretat.
El CVI té uns 200 km, però ja comença a haver-hi
variants. La informació, però, és escassa i fragmen-
tada i la senyalització xunga. Els serveis...
Tot i la seva poca llargada, el CVI és una bona i
variada mostra dels camins que conformen la cada
vegada més gran xarxa de Caminos de Santiago. Ho
és físicament, com a camí (amplades, desnivells,
textures) i també com a mostrari d’albergs.
CAMINO VASCO INTERIOR (CVI)
ELS ALBERGS
Al CVI hi ha tota mena d’albergs, prou curiosos i
variats com per dedicar-los una pàgina.
Irun. Dels dos que hi ha solament conec el del car-
rer Berroa, proper a l’estació. És en un pis i no vaig
veure’n les instal·lacions. Solament el menjador i la
cuina al matí. És l’únic on ofereixen al caminant la
possibilitat de prendre alguna cosa abans de mar-
xar (i tothom ho aprofita): cafè, llet, llesques de pa
amb mantega i melmelada.
Quan vaig arribar era ple. Jo vaig dormir al soterra-
ni, una mena de garatge al qual s’entra per una por-
ta metàl·lica des del carrer, tot baixant uns graons.
Entre estanteries plenes de material de lampisteria
hi ha 9 lliteres còmodes, baixes però segures. L’es-
pai és desangelat, però té el seu lavabo i un urinari
darrere, un paravent, i un quartet amb una tassa de
wàter. Una estufa sorollosa acompanya als sorolls
que produeixen els baixants al llarg de la nit i el
clinc-clonc de les escales de pujar al llit de dalt que
no estan fixades.
ANDOAIN. Escola de nens i nenes tancada, a la
planta baixa d’un bloc de pisos. A l’aula de les ne-
nes hi ha 8 llits, protegits amb plàstics (de poc ús,
vaja). Serveis al pis de dalt, a l’ala dels nens, amb
una dutxa bona (nova) i la resta d’instal·lacions de
quan allò era una escola. Destacar els urinaris po-
sats a l’alçada de primer de bàsica.
ZEGAMA. Alberg municipal. En un racó de la im-
mensa sala del poliesportiu hi ha quatre lliteres. La
pista és multiusos, i la sala té de tot a l’entorn de
24 25

El Xokoa és un bar que no fa molt que ha obert. Al
STREET VIEW encara surt la imatge del Delize, amb
el cartell se traspasa penjat al vidre.
Tip de no veure cap restaurant pròpiament i cap lloc
on parlessin de menú -sembla que allà tot es mou a
base de pintxos!-, acabo al Xokoa. Vaig de dret a la
noia i li pregunto si es pot dinar, menjar algo que no
sigui a base de pa. Surt de darrere la barra un paio
amb un to autoritari: Què passa aquí? Hòstia! Jo ja
anava manso, però encara m’hi poso més si peri-
lla el menjar. Pregunto que si tenen algun menú o
puc menjar res, més enllà dels pintxos i els bocates
habituals. Te hago unos filetes de lomo con un par
de huevos y pimientos? Firmo. Firmaria qualsevol
cosa. Doncs, apa, a seure i endavant. Demano una
canya. Al cap d’un moment em porta una tapa de
costella guisada (no sé com, però exquisida. M’ho
va explicar, però no estava per orgues). I després
arriba el plat.
Mentre m’esperava la noia em pregunta d’on sóc:
catalán, de Barcelona. M’explica que disposen de
“pantumaca”, tot gràcies a unes catalanes que fa
quinze dies van passar i els van explicar la recepta.
Fins i tot els van escriure pa amb tomàquet en un
paper, però ells ho han adaptat, i ho tenen a la pis-
sarra-paret on tenen les propostes per als clients.
Ells són ITZIAR (de Vitoria) i RAMON. Una mostra
de l’encant i saber fer que solen tenir la gent dels
locals de per allà. Després del llom i els ous no te-
nia gana per a més. No volia postres, pues toma un
poco de queso, em diu en Ramon. I Em porta dos
talls de formatge amb una mica de pa. Impossible.
Pués te lo llevas. I me l’embolica amb Albal.
Agraït i ja relaxat, els dic que es posin guapos, que
els faré una foto. I tant, que si van posar bé! I més.
I em va explicar coses sobre les fotos i els dibuixos
de les parets del fons. Disseny del bo, diuen. Fa poc
que han obert. Molta sort.
XOKOA. Nafarroa etorbidea, 16. BEASAIN.
Va costar menjar bé. El divendres, el dia d’anar
cap a Irun, tot el dia a base d’entrepans. El dissab-
te pintxos. I el diumenge començava amb pintxo i,
en queixar-me, me’l canvien per un bocata de dos
pams. Ja n’estava tip de pa -mai amb tomàquet,
sempre tirant a sec-, tenia unes ganes boges de fer
un menú normal. I enyorava arribar a la Rioja per
poder prendre una menestra. Perquè per aquí -de
fet per tot arreu- quan no tenen un menú a la vista
tot ho arreglen amb pintxos, bocates, xoriço o llo-
millo i, sobretot, ous. Ous ferrats o truites, tant li
fa. Sembla una regla universal espanyola arreglar
els problemes amb ous.
El Xokoa de Beasain va ser un punt d’inflexió. A
partir de llavors, el concepte bar-restaurant es nor-
malitza, i poc o molt, un àpat normal -primer plat,
segon plat, postres- l’he pogut fer cada dia. A Sal-
vatierra, fins i tot, dos cops. I quan he anat de pint-
xos ho he fet per gust.
A la Txanton Taberna de Zegama les truites i els
seus pintxos eren molt millors, que els de la cafete-
ria d’Andoain (ni tinc el nom ni l’he trobat; sort per
ells), una de les pitjors truites que mai he provat.
A Salvatierra-Agurain la casa del José Mari (que ves
a saber per què li diuen el Gordo; devia ser el pare
o l’avi). El millor àpat de tots, possiblement per ser
el primer pròpiament dit.
A Vitoria Restaurante el 7. El contacte via BCN tam-
bé me’l recomanava.
Bar Ansotegi. Puebla de Arganzón. No cal anar a
l’aventura i creuar la N-I vella i abandonada i totes
les seves barreres i veure si el bo és l’un o l’altre o
cap (Km 333 o bé la Legua). Ara bé, no demaneu els
chocos, que us portaran calamars a la romana.
Haro. Insuperable en dies festius. El Bar restaurant
Obarenes és un bon lloc. A aquest local, amb nom
de muntanyes, hi vaig dinar molt bé. No puc recu-
perar el nom de la taverna on vaig sopar un parell
de pintxos i un vi. Un amic m’ha parlat del Terete, el
qual vaig veure i em va fer dubtar, però era el primer
que vaig trobar... i mai agafo el primer, si puc.
Portava mesos pensant que quan arribés a Logro-
nyo em sobrarien 3 o 4 hores i que me n’aniria al
Portalón a fer com fa set anys: verduretes, entre-
cot i tres xocolates regat tot amb D.O. Rioja. Però
d’entrecots ja en duia alguns i no tenia pas tant de
temps. Vaig prendre un entrepà de calamars horro-
rós en un bar prop de l’estació i dues canyes (aquí
ja són més petites!). La necessitat d’entrecot ja es-
tava satisfeta.
EL QUE HEM MENJAT Restaurante - Zumitza -
Jatetxea
Kale Nagusia Kalea, 50
20120 Hernani.
Gipuzkoa
Bar Obarenes
Plaza de la Paz,
Haro
La Rioja
La batalla del vino es una
Fiesta de Interés Turístico
Nacional, que se desarro-
lla anualmente durante la
mañana del 29 de junio,
festividad de San Pedro,
en la ciudad de Haro (La
Rioja) España.
Consiste en remojar con
vino tinto a otros partici-
pantes hasta quedar com-
pletamente morados y ti-
ene lugar a unos 6 km al
norte de la localidad de
Haro, en el paraje de los
Riscos de Bilibio, situa-
do junto al lugar conocido
como Las Conchas, por el
que el Ebro hace su entra-
da en La Rioja. (Wikipe-
dia).
Restaurante el Siete
Cuchillería Aiztogile
Kalea, 3
01001 VITORIA-GASTEIZ,
ARABA
José Mari
Hostal - Restaurante
Calle / númeroMayor. 73
C. P. 01200 Salvatierra
ARABA
Telèfon 945300042
26 27

Primera nit: Irun. En arribar al soterrani de l’alberg,
amb les seves 9 lliteres, les parets plenes de pres-
tatges amb canonades i material de lampisteria, la
cabina del wc i el paravent de l’urinari i el lavabo
m’he de decidir a escollir una llitera entre les bui-
des. A la zona del racó del fons hi ha força gent. A
la de l’entrada són tres (un per llitera) ocupant la
part baixa. A la del mig hi ha una sola noia enfei-
nada amb el mòbil. Una morenassa, jove, totalment
equipada d’esportista, amb més aspecte de córrer
que de caminar. Dubto, però és la millor opció. El
dilema ara és dalt o baix. La llitera és molt baixa
(em queda a l’alçada de l’espatlla) i no s’hi pot seu-
re. Si són baixes se sol tocar i picar de cap a dalt.
Si la base és fusta o llistons, passa, però si és un
somier dels d’abans, amb ganxos, allà hi deixes la
pell del crani. És de fusta, s’hi pot estar: s’hi cap si
no tens cap. Millor; pujar i baixar té els seus incon-
venients. No ve més gent darrere meu: tota per mi.
Santa aixeca el cap, contempla els meus dubtes, i
guarda el mòbil. S’inicia un diàleg veïnal natural. És
Infermera, de Santander. Ha fet petits trams aleato-
ris de Camino amb amics. I vol provar que tal li va
sola. Feina a espantar mosques, tindrà! Li comento
que no se sol anar mai sol, però que si vol estar aï-
llada segur que podrà. No, no és això el que busca.
Simplement no anar en un grup definit prèviament.
No ha pas de patir si va pel camí del Norte. Desafor-
tunadament hi va.
M’explica que acaba de tornar de passar un mes de
pràctiques d’infermeria a Barcelona. Li pregunto
què tal li ha anat i si s’ha sentit rara, mal tractada,
en algun moment. Està encantada, vol tornar quan
pugui...
Prepareu-vos que no se sap mai ni el dia ni l’hora.
SANTA
Aquest medicament de venda lliure me l’ha introdu-
ït en JL. Ara, si cal, també jo el faig servir: un al dia,
a primera hora.
M’explica Kari que elles fan el mateix, i que al Cana-
dà solament venen el de 200 mg. Ella, cada cop que
passa per Celtibèria o que algú ve o va, es fa portar
Ibuprofeno de 600 mg cap a Ottawa. Pot ser que no
el venguin més barat per internet? Clar que si a les
farmàcies la tracten com a Vitoria, segur que ve per
repetir.
Però remenant trobo a Internet: ...un estudio mu-
estra que una dosis más baja alivia más rápido el
dolor leve y moderado. Reconanen 400 mg.
IBUPROFENO
Trobar-me dos israelians en direcció contrària em
va sorprendre. Sobre tot per que si ningú va, com
carai aquells vénen?
De què m’estranyo? Jo mateix des de fa temps
predico el dret a venir en lloc d’anar. Anar de pe-
legrinatge a Santiago? O venir de Santiago (de la
penombra del Botafumeiro i les supersticions clàs-
siques) a la llum i al saber de les universitats euro-
pees? En dic el Camí de la Llum.
Per què la gent va i no torna mai? Segur que n’hi ha
que ho fan, però deuen ser molt difícils de detectar:
solament es coincideix una nit a l’alberg. I qui sap
si algú va o ve a part de l’alberguer? Al Camino no
recordo haver-me creuat mai amb ningú.
Quina cara -posició, reacció- posarien els que fan
les estadístiques, els que controlen (o volen contro-
lar!) el cotarro si la majoria de gent comencés a fer
el camí en sentit invers?
De fet, abans el negoci devia funcionar en els dos
sentits, no crec que hi haguessin vols medievals de
tornada, ni tan sols trens.
Aquella part de la neurona que sempre vol fer una
mica la punyeta a l’establishment pensa sovint en
que un dia... Ho faré venint.
ANAR O VENIR
http://www.sagartoki.com/sagartoki/noticias.html
Conocido por sus numerosos premios, entre ellos el
de mejor barra de España según la guía "Lo mejor de
la Gastronomía", el Sagartoki ofrece algo completa-
mente diferente; una combinación perfecta entre el
picoteo de tapas y pintxos de autor con los sabores
tradicionales de la brasa. Todo, bajo la premisa de
las mejores materias primas y la constante evoluci-
òn, innovación y creación de nuevos productos.
Em van avisar des de Barcelona. Has d’anar al Sagar-
toki. A més, em van anar explicant tot el que havia de
prendre: txacolí de Guetaria (no n’hi havia), els pintxos
d’ou ferrat, truita (qualsevol),...
A aquests llocs no s’hi pot anar sol. Vaig esperar a l’al-
berg per anar-hi amb les canadenques. Llavors van que-
dar-se a Movistar a fer una gestió que no va ser. Vaig
acabar anant-hi sol (per consell d’elles, que tenien cua
per a estona!).
Hi vaig anar cap a quarts de vuit. Una hora tranquil·la,
amb poca gent. Vaig trobar un forat a la punta de la bar-
ra. El lloc impressiona, amb les tapes en urnes de vidre,
com les exposicions de joies. Clar que, llavors, mires els
detalls i toques de peus a terra: la pissarra, l’extintor,...
Quan ja duia dos pintxos i una copa veig l’oferta a la
pissarra: menú 5 pintxos + bebida = 10,80 €. M’acullo
al menú; un menú i una copa extra. Les tapes són extra-
ordinàries, val la pena.
Quan jo ja sortia em trobo amb elles, que arribaven de-
cebudes del tracte rebut a Movistar i sense solució al
problema. Insisteixo en que provin els pintxos. Al final
es repartiran un menú i una beguda extra entre les dues.
Calia veure la seva cara de gust i sorpresa al prendre el
pintxo de patata i ou ferrat.
SAGARTOKI, Calle del Prado. Vitoria.
28 29

La meva història personal no m’ha fet amic dels ani-
mals. Una greu malaltia infantil me’ls ha fet mirar
sempre amb certa recança. Ara puc mantenir una
bona relació amb un animal, sempre que no faci
molt l’animal ni sigui massa de dretes.
Deixo a banda els ocells: són uns cabronassos.
Quan aconsegueixes tenir tot l’equip a punt s’en-
volen. M’he aficionat a la fotografia de gats. Tots.
Sempre. Ells són independents i jo, aquí, també. Sí,
sí. Aquest any hi he afegit els cargols.
En canvi amb el gossos la cosa sol ser més irregu-
lar. Xerro amb ells -com qui xiuxiueja als cavalls a
cau d’orella- quan els trobo lligats o darrere d’una
tanca. Procuro calmar-los (evidentment sense èxit).
Ocasionalment se’n troba algun que calla o crida
molt poc. Amable i silenciós. El gos perfecte. Amb
tot, sempre actuo com ens deien al col·legi de la
infantesa: res de contacte físic.
L’experiència de Ezkerekotxa no ha contribuït pre-
cisament a millorar les coses. Un cadell és darrere
sa mare, en un racó. Mentre el miro la mare borda
i el cadell desapareix, té la lliçó apresa. La gossa
s’aixeca i m’amenaça, sobtadament... surt esperi-
tada cap a mi. O s’ha trencat la cadena o està sol-
ta. La cadena, d’uns dos metres, resta lligada a un
tronc o un tub, però pot arrossegar-ho. Ve de dret
a mi, m’amenaça (m’ataca?). Se situa a un metre de
mi. Em lladra i m’ensenya la dentadura amb tot el to
amenaçador possible. Jo porto la motxilla lligada, i
el bastó estacat darrere. No em puc defensar. Ves a
saber, potser això em va salvar de mals majors.
A mesura que passa el temps ho vaig acceptant:
crec que, realment, la gossa solament volia amena-
çar-me, defensar el seu cadell. En tot cas, jo, allà,
em vaig sentir atacat, i l’acolloniment va durar-me
dies. Els altres gossos a la seva. I l’amo absent.
Marxo. A uns 50 m em giro, per si li puc fer una foto
per tal de memoritzar (més?) el fet. Des de darre-
re d’unes andròmines el gos em vigila i, davant el
meu dubte, torna a l’atac. Giro cua, marxo decidit
però calmat (sense córrer, però per cames). Prova
superada. Adrenalina a tope. Ja lluny m’aturo, em
trec roba d’abric (ja fa prou calor) i una pedra de
la sabata. Alguna cosa dec haver après. Amb tot,
costa discernir entre el respecte i la distància, entre
l’afecte i la por, entre territori i maternitat.
GATS I GOSSOS
De tant en tant un es troba catalans. Solen abundar,
també al Camino. Clar que, estadísticament, solen
procedir de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però
algun cop n’apareixen d’altres, que són de poble.
I d’alguna manera, sempre se’m fan més propers:
Vic, Puig-reig, Olot, Reus, ... Ser de poble dóna una
altra qualitat, ni millor ni pitjor, però si diferent.
A part d’un breu intercanvi de paraules no vaig
poder anar més enllà. La parla entre ells els devia
delatar: catalans. I aquell accent... Una parella (es-
peculo) i una dona. Un breu diàleg. A cada frase
s’acota més el punt del Mapa: catalans, Osona, Vic,
Vinyoles (d’Orís)! Jo ja no puc afinar més.
Marxaven a sopar, amb la seva clau i la seva gana.
Jo ja havia sopat i no vaig afegir-me al grup. Ara
els coneixeria, seríem amics de FB i compartiríem
coses per Internet i un record més acurat.
A canvi, vaig conèixer la Santa, vaig passejar pel
carrer amb el raspall de dents en marxa (a l’alberg
dormien! No vull prendre el protagonisme a les ca-
nonades), vaig ficar-me al llit d’hora... I quan ja tots
dormíem (aparentment) van arribar i, fent el menor
soroll possible (o quasi), es van repartir entre dues
lliteres un xic més enllà.
VINYOLES D’ORÍS
Surto de Barcelona el divendres, en tren, després de la feina, a les 15:30. La
sort (el venedor!) m’ha adjudicat un seient amb taula (només dues a cada com-
partiment). Vaig sol fins a Tarragona. A l’andana de l’estació del Camp de Tar-
ragona hi ha molta gent. Entre el moviment veig per uns segons el fulgor d’una
cabellera pèl-roja. En uns segons s’obre la porta del compartiment i comença
a entrar gent, majoritàriament jove. Percebo una discussió entre ells, un cert
embolic que no segueixo. M’adono que parlen en euskera i no els puc seguir.
Resulta que són dos grups. Dues mares amb tres preadolescents (que seuen a
la taula del meu costat -quatre- i una mare a la meva) i un grup indeterminat de
monitors/es i adolescents/es que havien “reservat” taula i no tenen més que un
seient a l’altre extrem del compartiment. Tots són d’Irun i han passat uns dies
de la setmana de vacances escolars a Port Aventura.
Com que la solitària neurona masculina que ocupa el meu crani ha d’anar fent
via i mantenir-se activa, ràpidament he detectat alguns aspecte destacats en-
tre la concurrència. Podria dir, per exemple, collons quins culs! En algo cal
fixar-se, no? El relatiu moviment del grup més gran, que queda al meu darre-
re a l’altre cantó del compartiment, em permet detectar esplèndids exemples
del que en general s’entendria per un bon cul -ara parlo d’eròtica (masclista?
hormones!)-. A les taules s’hi han quedat les dues mares, crec que germanes:
la pèl-roja i la rossa (amb cara de Gerard Depardiueu; versió femenina, clar!).
Què destacar? Doncs no pas el pèl roig descuidat i escabellat, sinó les dimen-
sions dels culs, que tripliquen les mides de la talla mitjana de l’altre grup. Cinc
hores amb vuit culs bascos, i me’n correspon el 50%. En volum.
En tot cas, la relació va ser perfecta i amical durant tot el viatge. Crec que la
dona pèl-roja, fa 20 anys, podia causar estralls, que amb el temps s’han reduït
(en aparença) a un nano i una noia preadolescents que plàcidament fan braça-
lets tot el viatge.
Les fotografies que mostro no tenen res a veure amb el que acabo d’explicar,
són un acompanyament buscat per poder escriure aquestes quatre ratlles. Cal
reconèixer, però, la dificultat de la caça fotogràfica furtiva (i no solament de
culs), tant per la necessària discreció com per la mobilitat dels ens fotografi-
ats.
Passats els dies, encara veig basques pels carrers.
OCHO CULOS VASCOS
30 31

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR32 33

2014 - CAMINO VASCO INTERIOR 2014 - CAMINO VASCO INTERIOR34 35

CAMINO
VASCO INTERIOR
Abril-maig 2014

Cs 14-cbinterior

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (18)

Similar to Cs 14-cbinterior

Similar to Cs 14-cbinterior (20)

Cs 14-cbinterior