Camino de santiago. navarra. 2007.

3. Nota prèvia
Els 4 J que protagonitzen, juntament amb el Camino i els seus pelegrins, aquestes
cròniques, van començar a caminar junts el 2006 a Santo Domingo de la Calzada
(SDC). L'any anterior (2005) 3J havien fet de Roncesvalles a SDC. Jo (Ja) encara
havia de començar a caminar.
El present relat és el del meu Camino, el que no vaig fer el 2005, i que ara el faig
sense els 3J, en solitari (és un dir-).
Anada, dimecres 29 - dijous 30 d'agost
Jo, xulo i diferencial, he volgut començar el Camino Francés a França, a St. Jean
Pied-de-Port (SJP), on per a molts comença realment. Arribar a SJP no és fàcil.
Tot i la Unió Europea, l'únic llaç que SJP té amb la Península són uns taxistes que
s'en beneficien i els euros amb que se'ls paga. No hi ha cap transport públic que
uneixi banda i banda del Pirineu per la N-135 que passa per Roncesvalles.
Per tant, o em rasco la butxaca i pago un taxi, o perdo hores i diners i volto per Irun,
Hendaia, Baiona i SJP. La millor solució: en baixar del tren a Pamplona (dijous 30,
5:35 del matí) prendre un taxi emparaulat el dia abans que per 80€ em porta a SJP.
En baixar del tren -puntual!- el taxi és a lloc; em truca avisant-me: "ya te veo! Es-
toy en..." "La furgoneta aparcada..?" (un monovolum blanc, amb el rètol de taxi).
"Si!". Llavors els dos taxistes locals -de Pamplona-, que esperen presa, em veuen
passar de llarg. Cabrejats, surten a organitzar-la. Escridassada entre els defensors
del seu territori i el suposat usurpador. Jo els dic que callin, que el tinc contractat
per telèfon des del dia anterior. Possiblement algun d'ells és de l'empresa que em
demanava 100€ per la mateixa feina. Llei de mercat.
Andoni no xerra massa; quan ho fa sol parlar de futbol o bé dóna consells i avisos
sobre el Camino. "Por aquí cruza la carretera,... aquí se come bien,...aquí hay un
albergue...".
A les 7:10 em deixa a l'aparcament en front de l'entrada de la ciutadella de SJP.
Quatre consells impossibles més, pagar i adéu.

4. JORNADA 1 (25 km) DIA TEMPS Orisson és un alberg nou. Bar, sala/restaurant. Molt bon
aspecte. Més seriós que Untto. Segell. Orisson és un
30.08.07 bon lloc per fer nit si es vol partir l'etapa. Seguir. Som
al tram de pujada més forta: replà, pujada, replà,... Ens
St. Jean Pied de apropem a les planes alpines. els boscs i les valls agrí-
Port - coles -de gran bellesa- queden molt per sota. La boirina
Roncesvalles impedeix les fotos, però no la visió de paisatges finíssims,
amb aquell verd sublim que tant ens agrada al humans.
Cases minúscules esquitxen el fons la vall. Els ramats ta-
0 A St. Jean Pied-de-Port (SJP) comença la versió ibèrica clàssica del Camino Francés. quen aleatòriament de punts blancs el paisatge. Un altre
Qui no s'atreveix o no pot fer aquesta etapa -suposadament una de les més dures de ramat envolta la pista. Una pastora moderna -jove, àgil,
tot el Camino- comença a Roncesvalles. Com ja he dit costa més arribar a SJP que fer ben equipada- controla el ramat (1000m). Les ovelles
l'etapa. Hi ha un recorregut alternatiu algo més fàcil passant per Valcarlos -poble del ens miren amb desconcert: què foten aquests? Els im-
taxista Andoni- on hi ha un alberg. Actualment, però, el traçat difícil té dos albergs al mensos voltors donen voltes sobre nostre, mirant d'esco-
5 llarg del camí: Untto i Orisson, on hi ha petits albergs privats (Orisson és el més nou i llir les tapes: pelegrí?, ovella? , cavall? Poden escollir.
modern). A part dels pelegrins, SJP dorm. Impossible posar un segell a la credencial.
M'heu de creure: hi he estat. Tot planejant s'arriba el que deu ser la Creu Thibault i
l'humilladero (sona molt malament, oi?) (10:50, 1250m).
En baixar del taxi a SJP a les 7:10 un (hom, que diria Josep Pla) queda sorprès per la Aquí es deixa definitivament la pista, un tram de pujada
10 bellesa del poble. Primer la fresca i la calma matinal, la llum, el blau imperant al paisat- de pocs metres, però molt dura, ens porta a una pista de
ge, els fanals que sobreviuen a la nit. Després la ciutadella, el carrer que la travessa, terra. Suaument -comparant amb el que ja hem fet- ens
els comptats pelegrins que van marxant. D'on surten? semblen aparèixer per qualse- anirà fent pujar fins al cim (coll de Lepoeder, 1430 m). És
vol lloc. El carrer gira, baixa i arribes a la porta de sortida de la ciutadella i el pont sobre una pista ample, generalment còmoda, que caminarem
el riu. Foto. En creuar el pont entres en el camí, és la sortida. Ara tot és pujada. Ni idea envoltats de boira. Tot aquest tram es fa amb una visibili-
15 de com serà, però sempre anirà amunt. La previsió meteorològica s'ha acomplert: a la tat de 25 m. Aquí ja no hi ha pelegrins. Molts ratos vas sol.
nit ha plogut, el terra és humit, però ja no és moll. Queden núvols al cel: miracle. Hi El món, l'univers, té un diàmetre de 50 m. Ni Big Bang
seran tot el matí, una bona companyia per fer camí de pujada. Tot el camí tindrà, fins ni res. Soledat absoluta. Els crèduls poden aferrar-se als
arribar a la part més alta, la mateixa cadència: tram pla, tram de pujada, com si fos una seus déus. Els que no, poden analitzar el món en la seva
escala. Els primers graons són més fluixos, després la cosa es complica, cap al fina major senzillesa: la poma que cau. La felicitat. EL cel es
20 torna a suavitzar-se. Superats els mil metres les planes solen ser més llargues. pot tocar amb els dits. El món s'acaba a un tir de pedra.
Quan hi ha sort els arbres apareixen al costat i fan com-
Cap a les 7:40 paradeta: el cos entra en calor, la jaqueta abriga massa. M'aturo. Treure, panyia. La font de Roldan; massa moderna, massa pos-
guardar, beure i tornem-hi. M'atrapa u senyora anglòfona. " Tens por dels gats negres? tissa per ser aquí. Desentona.
ets supersticiós?" "què? Quin gat?" La senyora s'excusa, diu que és una broma , que
25 si l'he entès. Llavors veig el gat negre, un tros enllà, i entenc la broma. Li faig un co- Darrera pujada. Comença la baixada (11:55, 1430m).
mentari conciliador i amable. Acabo de carregar-me la motxilla i segueixo. Possiblement Descans. Vint metres més avall cruïlla. Cartells. Ronces-
dormirem al mateix alberg, però no l'he reconegut. De mica en mica la pujada es va fent valles a 3,8 i a 4 km. Pots triar. Comentem les opcions
més forta. amb Sra. francesa. Ella tira pel curt. Jo pel recomendado.
Sempre m'he preguntat per què és el recomanat: no hi
30 Finalment un petit boldró de cases -o una casa amb diversos cossos- Untto. Segell ha cap explicació. I a més, és un recorregut essencial-
(el primer!). Alberg, bareto -no arriba a bar-. Demano a la madamme si em pot fer un ment -amb excepcions- lleig. Un bosquet i algun marge
entrepà. Entrepà no. Torrades, melmelada i mantega sembla que sí. Jo he vingut molt amb flors són l'únic tram d'interès. Molt avall, una carre-
carregat, no sabia què em trobaria. Porto pa i fuet, ja m'espavilaré. Que em pot fer un tera, una creu de pedra amb la inscripció ETA, una ermita
cafè? Diu que si. Passen els minuts. Insisteixo. Que sí! Passats 15 minuts apareix moderna d'una lletjor notabilíssima. Un sender irregular
35 amb una safata amb dos cafès, una gerra amb llet, pa torrat, mantega i melmelada. Un baixa ràpid fins a darrere de Roncesvalles (12:50). A les
cafè per a mi. la resta per una noia alemanya (?) que esta escrivint el seu diari. Se li 13:00 tanquen l'oficina per donar número per a l'alberg,
espatlla el boli. N'hi deixo un, però prefereix esmorzar. Jo també. m'ofereix llet pel cafè. fins a les 4, en que obren l'oficina i l'alberg. A dinar amb
Sí, gràcies. Quan acabo d'esmorzar li pregunto si serà a Roncesvalles. Porto dos bolis motxilla, suat, i amb poques opcions. Cal comprar el ti-
i n'hi podria deixar un fins llavors. O no m'entén o no sap on acabarà. Em torna el boli. quet pel sopar del pelegrí (8€).
40 Carrego i adéu. Fins aquí el camí ha estat una pista asfaltada, perfecte. Ara comença
un tram curt de drecera, per camí de carro, amb la vaca pixant al mig. Poc més amunt
continuarà la pista fins a Orisson i més enllà.
45

5. JORNADA 2 (42 km) DIA TEMPS tard es revifa. En la segona xerradeta està asseguda a la
llitera, i per les cuixes que llueix amb tota la normalitat,
31.08.07 cal quedar-se amb la idea de la senyora. Molt més en-
davant (al final del viatge) sabré que viu al carrer Balmes
Roncesvalles - de Barcelona.
Pamplona
En l'autobús de la tarda han arribat molts pelegrins nous.
Etapa doble Uns començaran aquí. Altres han contractat els taxis -que
ja esperaven carnassa- per que els portessin a SJP. Els
que es queden són els madrilenys amb qui he sopat, un
0
pare i un fill i una parella catalana, i molts altres que no
controlo. L'alberg, regentat aquests dies per us holande-
sos, s'omple. Als meus peus hi apareix la noia del boli de
l'hora d'esmorzar.
5
Primera nit. Sala immensa, un centenar de persones.
Però els roncs no són suficient com per impedir dormir
Roncesvalles no és un lloc per a pelegrins. Allà pensen en els turistes, als que cal plu- mínimament, tot i les interrupcions i les excursions als
mar. I els pelegrins són turistes pobres. Les hores que van de l'arribada al anar a dormir lavabos. Els europeus són molt matiners. Tot i que diana
-en el meu cas de les 13:00 a les 21:30- s'han d'omplir amb el poc que hi ha. Visitar és a tot arreu a les 6, molt abans ja es lleven. A les sis i
10 l'església, Silo de Carlomagno, camins de l'entorn, bar, botiga, oficina de turisme,... poc ja hi ha qui surt. Em llevo tranquil•lament, fent temps,
entretenir-se amb les matrícules dels cotxes aparcats. Vaja, una feinada. No hi ha cap per no acabar massa d'hora. Amb tot, fart d'esperar, a
espai acollidor per estar-se. L'alberg no obre fins a les 16:00 -la gent fa cua a l'entrada, les 6:45 em poso a caminar. És fosc. Fins a les 7 no hi ha
pelats de fred (i som a finals d'agost!)-; hi ha molt poques opcions, pocs espais i petits una llum decent, i a aquesta època cada dia s'endarrereix
per passar les llargues hores fins al vespre. La única solució estirar-se al llit. Els dos uns minuts. Fins l'Alto de Metzkirit se succeeixen pistes,
15
restaurants -el de rics i el de pobres- no tenen més que un minúscul bar incòmode i
petit. Resumint, la tarda més avorrida dels darrers anys. Dino al restaurant de rics un
menú de 16 € segons l'anunci, que surt per més de 21 €: IVA a part, cervesa no entra
(3 €), cafè tampoc. I et tracten com si fossis un perdulari. I els ofèn que no mengis de
la carta (per cert, res de l'altre món).
20
Algú deu obligar als dos restaurants a fer un menú de pelegrins per al sopar, quan ja
han arribat els caminants del matí que venen de França i els nous que arriben amb
l'autocar, cap allà a quarts de vuit. Fan dos torns, i val 8 € que cal pagar per endavant.
Menú desconegut. Als dos restaurants igual. I aquí és on al restaurant dels rics els
25
pica: encara et tracten més com a perdulari. Seure tots barrejats en taules grans està
bé si no fos per les formes. Menú: primer, macarrons; segon, truita de riu a la navarresa. asfalt/carrer i sender-pista (definició meva: sender de 50-
Postres, iogurt ensucrat. Visca la varietat. No es compliquen pas. El pelegrí , que va 100 cm d'ample, amb tractament del terra amb grava i tot-
per a diabètic, té cura de la dieta i mai pren pasta i coses amb sucre per sopar (com u, com una bona pista). El sender-pista és freqüent al Ca-
a mínim. Això pot passar a altre gent). Busco una forma de negociació. La culpa, ve- mino en el tram de Navarra. Avanço gent, els darrers tres
30
nen a dir, és meva per no anar a sopar a la carta. Per no haver demanat què hi havia nois crec que són italians. A Burguete -carrer-carretera
i no haver renunciat al menú del pelegrí. Després de provar de fer-me sentir culpable llarg i de suaus corbes. De sobte, quasi no es veuen, les
o renunciar, m'ofereixen una amanida i una cuajada, que accepto. Resumint, menjo el marques: gir de 90 graus. Sempre més he tingut el dubte
mateix primer i postres -encara que amb menys guarniments- que he menjat per dinar, de si els italians el van veure. Jo, per més que em giri, no
però 2,5 vegades més barat. Sopo en companyia -a la taula som uns dotze- d'una els veig més. I al Camino tots anem com un ramat. Com
35
parella (30 anys?) de madrilenys, ella amb una cabellera negra i rinxolada, ell amb una l'erri el del davant...pot causar un desastre. Després de
calva més avançada que la meva. Pa chulo, yo! Burguete, una bona plana. Al final una pujada, baixada i
torna a pujar. Aquí comença la baixada en serio. Primer
A la tarda, en donar-me el primer cop de cap a la llitera -exclamacions vàries- una veu un prat fins a l'Alto de Metzkirit, (que és a baix, per on
des de darrere em diu: "vaja, veig que ets català. Devem ser els únics!". És una senyo- passa la carretera. Aquí comença un descens per sen-
40
ra de certa edat -em diu després que són 60 anys-, estirada i tapadíssima a la llitera ders pedregosos i irregulars, alterant-se amb tota mena
del costat. La primera impressió -prima, cabell blanc i molt curts, predomini dels colors de terres: pistes artificials tipus Port Aventura, corriols do-
grisosos, dintre el sac,...- o monja o senyora molt senyora. Va sola. Ha fet el camí lents, etc.
des de St. Jean Pied-de-Port (SJP) pel camí fàcil, per Valcarlos, i està cansada. Més
45

6. JORNADA DIA TEMPS bergs públics. N'he de triar un: el de l'esquerra, sempre.
Un bell pont, un santuari discret i l'entrada a Burlada.
El camí travessa Burlada de punta a punta, per carrer
principal. Jardins, places, ajuntament,....finalment s'aca-
ba. Tres pelegrins van al davant. Pamplona no pot ser
massa lluny. Els hauria d'atrapar, poden ser determinants
per trobar llit...o no. Són dues dones i un home. Ell passa
endavant. Les avanço. L'atrapo. Xerrem. És irlandès -em
cauen bé els irlandesos-, m'ofereixo per buscar lloc junts,
per no perdre'ns, ell irlandès, jo coix... Travessem el riu.
0 És al mateix moment d'ini- Cartell d'alberg (privat, no ens servirà). Ens perdem. Un
ciar la baixada quan sento bon home ens instrueix. Pujada. El mateix home apareix
una punxada al lateral del i ens torna a assessorar. Tot i anar equivocat en part,
genoll dret. Una tendinitis l'encerta prou com per que arribem bé a on volíem anar.
marcarà la resta del Ca- L'alberg és nou, fa un mes que l'han estrenat. Poca gent
5 mino, fins a Santo Domin- de Pamplona el coneix. Una església convertida en un
go de la Calzada. Primer útil alberg de 4 estrelles.
aguantes. Després poma-
da, després Ibuprofeno,...
A la fí, al cap de dues hores L'alberg té dos pisos, a cada un d'ells hi ha dues fileres
10 comença a mitigar el dolor. de cambres amb tres lliteres a cada una. Sota les lliteres
un carret amb rodes per pelegrí, per deixar les coses.
Viscarret és un poblet pe- Un luxe. Lavabos moderns, tipus gimnàs. Dutxa, final-
tit, creuat per la carretera, ment! Compartim llitera amb en Daniel. Les del costat són
però no pas longitudinalment: és com un 8, on la carretera separa dos grups de cases. dues parelles (35?) d'aspecte europeu (holanda?) a les
15
Anunci: Bar Juan. Costa de trobar, però a la cantonada hi ha algo similar a un bar. Un que amb prou feines saludarem. Surto i passejo un xic
antre, fosc, sense quasi taules, on la Sra. Paca atén al públic. "Buenos dias. Qusiera per la ciutat. Em situo. La plaça de l'Ajuntament, el carrer
desayunar. Puede hacerme un bocadillo?" La resposta és un clàssic del Camino, un de l'Estafeta, etc. Consulto a la farmàcia el meu proble-
de cada dos dies te la repeteixen: "Aún no ha llegado el pan. Lo siento." I afegeix, ge- ma. Errada: no compro més Ibuprofeno (ni res més fort);
nerosa: " Le puedo hacer unas tostadas con el pan de ayer, con mantequilla..." demà em farà falta.
20
Demano el pa torrat, sol, i una cervesa (que aquí sempre ha de ser un quinto). Men-
jaré el darrer tros de fuet que em queda. Després ella apareix amb una truita espa- Busco un bon lloc per fer uns pinxos i una bona cervesa,
nyola. Per què no ho ha dit? Quina visió del negoci tenen! Demano un tros de truita tot el meu dinar. Són 3/4 de sis. Una altra volta i retorno
-sossa, sense ceba- i més tard un tallat. a l'alberg. Localitzo a en Dani. Li proposo fer-li de guia
25 -què carai sé jo de Pamplona?; però més que ell, si-. Do-
A l'Alto de Erro un descans: el genoll. M'avancen ciclistes i caminants; i un gos. Per nem un volt, li explico quatre coses, i el convido a sopar.
aquesta zona apareix el primer monument al un pelegrí mort en acte de servei, un Cal anar per feina, que després tanquen l'alberg... Més
japonès. Crec que s'en troben tants en aquest tram -els Pirineus- com a la resta del pinxos i dues cerveses (cada un). Donem un tomb. Anem
Camino. El camí és irregular, amb freqüents baixades -on el genoll fa més mal- i puja- a buscar algo d'abric. Em diu que ha quedat amb unes
des. Molts pelegrins m'avancen. Cap a Zubiri el dolor ha afluixat. No hi entro, segueixo amigues; anem a un bar irlandès on han quedat. Trobem
30
a Larrasoaña, el destí previst, per una zona minera. el bar -ha costat- i fem una cervesa per esperar. No han
vingut. Sortim. Les trobem al carrer, ara arriben. Tornem
L'alberg de Larrasoaña és tancat, falta una hora i mitja. Algú, metre busco l'entrada a entrar. Més cervesa, i ja són cinc. Xerrem, xerren. Es
de l'alberg, m'escridassa: W Les meves vambes no són botes! No ens posarem pas fa tard. M'impaciento. A la fi ell em diu que si vull puc anar
d'acord. No sóc capaç d'esperar tant. Creuo el pont i recupero el camí. Paradeta: po- passant, que elles dormen en un hotel i que ell....anirà a
35
melo, isostar, breu descans i a seguir. Què carai, fins a Pamplona. Són 15 km més, dormir a l'hotel, al terra, diu. M’he quedat amb el dubte
però sense presses es poden fer. Aquí hi ha un bon tram de sender-pista, que no és de si va aconseguir escalar algun llit, i quin. No el veuré
pla com ho pinten al croquis, però pot passar. De tant en tant es canvia de marge del més. A dormir.
riu. Ara els pelegrins són molt pocs. Els que baixaven de Roncesvalles es queden
a Zubiri o Larrasoaña. Els que han començat en aquests pobles ja són avall de fa
40
hores. Passat Zabaldika hi ha un tram complicat, amb el camí fet malbé -esllevissa-
des- que han arranjat fent una volta per més amunt. Paradeta. Fruits secs i aigua. Al
migdia fa calor i es fa llarg. A la fi arribo a una zona més civilitzada: autovies, ponts,
camins laterals, ...i finalment Trinidad de Arre. Cartell informatiu. Pamplona té dos al-
45

7. JORNADA 3 (26 km) DIA TEMPS
01.09.07
Pamplona -
Puente la Reina
0 En aquesta època el moviment s'inicia molt aviat als albergs. Em desperta el soroll de
l'entorn, tot i no se molt ampli. Els veïns ja es lleven. Clar de lluna europea, fugaç. Jo
faig el ronso, és d'hora. Finalment cal aixecar-se. Cafè, xocolata i pastilla (com cada
dia) i l'Ibuprofeno. També em poso una genollera que porto per si de cas. Lentament
tots anem sortint de l'alberg, jo ho faig a les 6:45. Anar de nit per les ciutats no és tant
5 complicat. Als dos o tres quilòmetres estem perduts -o no?-, i ens arrepleguem dues no-
ies, una que va sola, un japonès i jo. Retrobem el camí. Camino un rato amb les noies.
Són de Madrid -molt madrileny per aquí, he!-. Em recorden les Annes de Burgos, del
maig passat a León. També treballen juntes, són més joves,... i, passat Cizur Menor, no
taronja amb dos textos: A Puente la Reina 7 km. L'altre
les veuré més. Per tant, no hi ha més dades.
no el recordo. Aprofito per preguntar-li si té més samarre-
10 tes amb respostes a altres preguntes. Accepta la broma,
A Zariquiegui molts esperem trobar-hi un baret per esmorzar. La pujada comença poc
respon que per ara no. Em fa el tallat, l'agafo bé i el
després de Cizur, i cap a Zariquiegui es fa més forta. El poble és petit, desert, i sense
pago. Les olotines i els xiquets van fent, no tenen pressa.
cap servei de res. Un bar (ho és?) tancat allà en un racó. Arrambat a una paret hi ha
Comenten l'interès d'anar a Eunate, que és molt maco,...
un banc al sol. Una parella de francesos esmorzen; ja acaben. els faig companyia.
15 Marxen. Quedo sol. Altres passen. Amb cara de desil•lusió pregunten per algun lloc on
Marxo. A Muruzàbal es pren el camí a Eunate. Decideixo
esmorzar. Em faig una foto amb el temporitzador: si no me les faig jo, qui me les farà?.
anar-hi, avui el camí és curt. Baixada, camps, plantacions
Passa un paio estrafolari, amb una vestimenta rara i un cove a l'esquena. M'explicaran
d'espàrrecs, blat de moro,... Reguen. Entre la calor i la
més endavant que aquest fa el camino pagant-se les despeses amb els donatius que
humitat la cosa es fa pesada i llarga, xafogosa. A la fí ar-
recull de tocar la mandolina (o algun instrument). Intento fotografiar-lo amb discreció.
ribo a Eunate. El conjunt d'Eunate és molt maco. "es una
20 Passa més gent, entre elles dues noies que atraparé.
de las más sorprendentes que encontraremos en el Ca-
mino de Santigo. De estilo románico, fue construida en el
En la pujada al Monte del Perdón trobo un paper al terra, aguantat amb pedres, amb un
siglo XII. La arquería poligonal que la rodea es el origen
text en català "Drusila i Ferran, ànims...." que no vaig fotografiar (fallada!). El signen
de su nombre, ya que Eunate significa cien puertas en
unes noies. No sé si és del dia o del dia abans, però no pot ser massa vell. Penso que
euskera." (internet). Faig temps per si arriben les olotines,
25 pot ser de les noies d'abans, i les atrapo per veure si són catalanes... Volen fer-se una
m’agradava la companyia. Però el que arriba és el dolor.
foto en un camp de gira-sols. M'ofereixo a fotograsfiar-les. Són de Saragossa, i una viu
El genoll es desperta, i comença fer-me patir. La marxa
a Pamplona. Les torno a veure a l'alto del Perdón...i Adéu. Aquí hi fa aire, fresca relati-
a Obanos i a Puente la Reina serà criminal, amb pujada
va, que amb la suada més val evitar. Comença la baixada. Ara entenc el nom: el camí
i baixada inútil, solament per fer-nos passar per dintre el
és tant dolent i impresentable que tot Navarra hauria de demanar Perdó per permetre
poble. A Obanos estan de festes. Tenen parades de fira.
30 que el Camino passi per un tram -sort que és curt, un km, diria jo- tant dolent. És tot
Semblen estar a punt -o acabar de fer- algun acte, tenen
una tartera de pedres com de palets de riu. A la fi s'arriba a la plana, on ja hi ha camps i
les tanques per als braus muntades, però no tancades:
alzines. Aquí el camí és agradable. Atrapo algun grupet, entre ells a un de dues noies i
no hauré de córrer.
un (o eren dos?) xiquets. Elles són d'Olot, el xiquet va caracteritzat d'Eudald Carbonell,
i no és pas massa més jove que jo. Seguim tots el poc que queda fins arribar al primer
Puente la Reina és un poble curiós. El carrer Major, un
35 poble, Uterga.
carrer anell al seu entorn i poc més. La carretera per fora.
Dos albergs, un és el clàssic -on no em quedo per no
Uterga és petit, però té un alberg; descobrim que és modern i guapo. Privat. El bar és
tenir rentadora (vull fer bugada)- i un de privat. Estic molt
obert i podrem esmorzar!... a les 11 del matí! La cambrera va atabalada. Està nervio-
fotut del genoll. Després de dinar m'aconsellen de tru-
sa...massa gent. Quan la cosa es calma demano: pinxo de truita -sembla que no hi hagi
car al 112. Em donen cita per un metge d'urgència, que
40 res més en tot el Camino!- i cervesa. Pago. Quan he pagat, el pinxo ha desaparegut.
m'aconsella descansar i em recepta Voltaren. Després de
Ep! M'en prepararan un altre...metre busquen qui es fot el meu. M'assec a la terrassa,
donar-hi voltes decideixo agafar el bus a Pamplona i el
al sol. Un gat em festeja. A la fi la truita. Un cop enllestida torno a dintre a demanar el
tren a Tarragona. Abandono.
tallat. La noia està més calmada, i ja fa broma. Porta una samarreta ajustada de color
45

8. JORNADA 4 (43 km) DIA TEMPS
05.09.07
Puente la Reina
- Los Arcos
0 Dotze km a aquesta hora, amb el sol que fa, es fan llargs. La pista és ampla, els arbres
molt escassos. En diferents punts amb arbres trobo pelegrins aixoplugats del sol, apro-
fitant les poques ombres. En algun cas molt ben amagats, sents el soroll i els desco-
breixes allà sota. Poca gent pel camí. La plana és esplèndida, amb vinyes i cereals, ja
segats. A l'horitzó turons amb petits boscos i grans campassos.
5
En algun punt m'he perdut. Possiblement seguint el pelegrí de davant que s'ha saltat
un canvi de camí. I jo al darrere. Ell s'espera, jo l'atrapo, ens mirem. Si no recordo
malament crec que és el brasiler -Bahía, l'anomeno; no en se el nom-, més endavant el Hi ha un grup ibèric en el que hi ha una noia de Tarra-
tractaré en diferents moments. Ell diu que cap a la dreta. Jo que a l'esquerra. No ens gona. Fan soroll al vespre, abans de ficar-se al llit. Uns
10 posem d'acord. Jo passo: prenc el camí de l'esquerra. Si vol venir que vingui. I ve. Un matrimonis francesos, que fa rato volen dormir, al meu
km més avall trobo un camí que ve per l'esquerra i que porta els senyals del Camino. costat, es queixen. Un comenta que els espanyols i els
Hem recuperat el camí. No se si és el que seguia o la variant del Jurra, però tant li fa. italians W Les irlandeses dormen al costat d'un altre grup
I crec que era el que seguíem, però ves a saber on i com l'hem perdut. Des del fons de francesos -tres homes granadets i un xicot bastant
d'aquesta vall -com els fondos del Garraf- no es veu res, no se sent res, no es possible més jove- amb els que intercanviem bromes.
15 intuir quasi res. On carai deu ser los Arcos? Encara hauré d'esperar. Més pelegrins al
marge, a l'ombra. Més fondo i més sol. Serà ara? a la fí, una baixada i, al cap d'avall,
les primeres cases. El poble és llarg, i cal recórrer tot el carrer fins arribar al centre: la
plaça, l'església, el pont i l'alberg a l'altre cantó del riu.
20 Trobo una de les darreres places a l'alberg. Hostalers belgues. Els pregunto si puc
dutxar-me o val més que vagi per dinar. Em diu que tranquil, que fins les quatre o les
cinc cap problema. Em dutxo i vaig a dinar. A tot arreu em diuen que han tancat, res de
res. A la fi al bar de la benzinera una noia em diu que pot fer-me algo. Negociem una
amanida i uns talls de llom amb pebrots. Avui és com si comencés el Camino. No conec
25 ningú. He de fer noves coneixences. Apareix Bahía -el brasiler- ; més tard descobriré
les dues irlandeses de Pamplona. Cadascú fa la seva. Passeig pel poble. Novel•la.
Ben d'hora a sopar, cal assegurar-se el sopar i anar a dormir aviat. Em poso en una ter-
rassa d'un dels restaurants que m'han donat carabassa al migdia (fora orgull). Amanida
30 i ajoarriero. Cervesa gran. Estic al cor del poble, on la gent passeja, els nens juguen,
les senyores prenen un refresc i el senyors... A la que s'amaga el sol fa vent i fresca,
i m'hauré d'afanyar. La cambrera em recorda a algú. Hi dono voltes, costa, però al
final descobreixo la germana desconeguda de R.C. Després li explico, és una noia molt
trempada, potser la mestressa. Mireia és basca, viu a Navarra i té un nom que creu
35 català.
L'alberg és un dels del montón, dos edificis, poc espai, lliteres apilotonades, res de
l'altre món. Els hostalers belgues s'han informat. No hi deu haver assecadora de roba.
Ells són generosos i s'esforcen en portar des de la seva Bèlgica una eina que ajudi:
40 porten una escorredora de rodet, com aquelles dels anys 50 o 60 -jo recordo haver-ne
vist alguna, i no pas a casa, que vam saltar de la mà a la centrifugadora. Quins temps
aquells!
45

9. les dues irlandeses de Pamplona. Cadascú fa la seva. Passeig pel poble. Novel•la.
Ben d'hora a sopar, cal assegurar-se el sopar i anar a dormir aviat. Em poso en una ter-
rassa d'un dels restaurants que m'han donat carabassa al migdia (fora orgull). Amanida
i ajoarriero. Cervesa gran. Estic al cor del poble, on la gent passeja, els nens juguen,
les senyores prenen un refresc i el senyors... A la que s'amaga el sol fa vent i fresca,
i m'hauré d'afanyar. La cambrera em recorda a algú. Hi dono voltes, costa, però al
final descobreixo la germana desconeguda de R.C. Després li explico, és una noia molt
trempada, potser la mestressa. Mireia és basca, viu a Navarra i té un nom que creu
català.
L'alberg és un dels del montón, dos edificis, poc espai, lliteres apilotonades, res de
Dotze km a aquesta hora, amb el sol que fa, es fan llargs. La pista és ampla, els arbres l'altre món. Els hostalers belgues s'han informat. No hi deu haver assecadora de roba.
molt escassos. En diferents punts amb arbres trobo pelegrins aixoplugats del sol, apro- Ells són generosos i s'esforcen en portar des de la seva Bèlgica una eina que ajudi:
fitant les poques ombres. En algun cas molt ben amagats, sents el soroll i els desco- porten una escorredora de rodet, com aquelles dels anys 50 o 60 -jo recordo haver-ne
breixes allà sota. Poca gent pel camí. La plana és esplèndida, amb vinyes i cereals, ja vist alguna, i no pas a casa, que vam saltar de la ma a la centrifugadora. Quins temps
segats. A l'horitzó turons amb petits boscos i grans campassos. aquells!
En algun punt m'he perdut. Possiblement seguint el pelegrí de davant que s'ha saltat Hi ha un grup ibèric en el que hi ha una noia de Tarragona. Fan soroll al vespre, abans
un canvi de camí. I jo al darrere. Ell s'espera, jo l'atrapo, ens mirem. Si no recordo de ficar-se al llit. Uns matrimonis francesos, que fa rato volen dormir, al meu costat, es
malament crec que és el brasiler -Bahía, l'anomeno; no en se el nom-, més endavant el queixen. Un comenta que els espanyols i els italians ce sont pareill! Les irlandeses
tractaré en diferents moments. Ell diu que cap a la dreta. Jo que a l'esquerra. No ens dormen al costat d'un alrte grup de francesos -tres homes granadets i un xicot bastant
posem d'acord. Jo passo: prenc el camí de l'esquerra. Si vol venir que vingui. I ve. Un més jove- amb els que intercanviem bromes.
km més avall trobo un camí que ve per l'esquerra i que porta els senyals del Camino.
Hem recuperat el camí. No se si és el que seguia o la variant del Jurra, però tant li fa.
I crec que era el que seguíem, però ves a saber on i com l'hem perdut. Des del fons
d'aquesta vall -com els fondos del Garraf- no es veu res, no se sent res, no es possible
intuir quasi res. On carai deu ser los Arcos? Encara hauré d'esperar. Més pelegrins al
marge, a l'ombra. Més fondo i més sol. Serà ara? a la fí, una baixada i, al cap d'avall,
les primeres cases. El poble és llarg, i cal recórrer tot el carrer fins arribar al centre: la
plaça, l'església, el pont i l'alberg a l'altre cantó del riu.
Trobo una de les darreres places a l'alberg. Hostalers belgues. Els pregunto si puc
dutxar-me o val més que vagi per dinar. Em diu que tranquil, que fins les quatre o les
cinc cap problema. Em dutxo i vaig a dinar. A tot arreu em diuen que han tancat, res de
res. A la fi al bar de la benzinera una noia em diu que pot fer-me algo. Negociem una
amanida i uns talls de llom amb pebrots. Avui és com si comencés el Camino. No conec
ningú. He de fer noves coneixences. Apareix Bahía -el brasiler- ; més tard descobriré

10. JORNADA 5 (29 km) DIA TEMPS
06.09.07
Los Arcos -
Logroño
0 A l'alberg de los Arcos hi ha poc espai. Com que alguns es posen en marxa molt d'hora,
tothom ha d'aixecar-se. Molts ens trobem llevats i apunt de sortir, i és negra nit. Crec
que ha estat el dia en que he sortit més fosc, per tant, més d'hora. Abans de sortir
m’acomiado de les irlandeses, no sabem si ens veurem més. Les fotografio. Igual faig
amb en Bahía. Marxo, intentant anar amb el grup. Xerradeta amb la tarragonina. A me-
5 sura que s'aclareix el dia començo a fer la meva. Atrapo a Bahía. Anem junts un tram.
Ell es posa a fer una marxa forta. Quan fa això pateixo per ell, no ho veig clar. Fem un
parell de km així. Llavors, de cop, frena i diu que prou, que faci la meva. Això m'ho farà
un parell de cops més; cada dia.
10 Sortida de sol. Paisatges suaus, delicats, que passem del gris blavós als ocres mati-
nals, cels de blau profund, rostolls humits, taques d'arbres. En general, els camins cada visitar i conèixer una mica.
dia són més agradables, més planers -tot i les pujades i baixades sobtades- , ens anem
acostant al ritme dels paisatges castellans que tant em meravellaren el maig del 2006. S'espera un pelegrí que és el primer. Jo el segon. Re-
Ara és final d'estiu, la natura té un altre estat, els colors no són els mateixos, però poc sultarà que té companya, i jo seré el tercer. Són madri-
15 a poc es fa la conversió. lenys (un canadenc ens preguntarà pel orígens; quan el
de Madrid sap que sóc de BCN posa mala cara. Llavors
Sansol i Torres del Rio podrien ser el mateix poble, solament es separa un barranc, ho justifica en base a la rivalitat futbolística; no sé si és
que cal baixar i pujar. Carrers drets, buits, sense gent, ni bars per cafè, ni res de res. això, però la relació serà bona i llarga). Anem deixant les
Passada la carena es comença a veure al fons una zona molt urbana, però tardarem motxilles i fent cua, n'hi ha per una hora i mitja. El carrer
20 molt a arribar-hi. Costa d'arribar a Viana que, tot i no ser molt gran, se la veu senyora, es va omplint. Quan passen cotxes, cada cop és més difí-
noble. Com passa a tants llocs, el camí el fan pujar al poble, per després poder baixar. cil. El sol avança, ara ja no som a l'ombra. Cal canviar de
És un poble amb molt edifici noble i/o religiós. Alguns ara són hotels. El travesso sense banda. Davant hi ha la Policia Local i un cartell: Ruavieja,
ser capaç de trobar un lloc on esmorzar. Ho faré ja a la sortida del poble, en un banc a com l'orujo. La paret d'enfront és una església-museu on
peu de camí, on fa el mateix un ciclista. Viana fa actes culturals en honor/record dels fan una exposició.....que acabaré no veient, tot i que és
25 seu príncep, en César Borgia, aquell precursor dels moderns prínceps/polítics del libe- gratis per als pelegrins.
ralisme sense escrúpols, també un bon fill de... I, a més, fill de p. (Papa).
Finalment arriba l'hora. Un hostalers catalans, granadets
A pocs km de Viana veig unes figures. Dues persones -home i dona- amb les seves (sobre els 70?) ens atenen. Em posen en una habitació
respectives motxilles. Per l'escarola -cabellera negra que sobresurt per sobre d'una de 24 places del primer pis. Bany d'homes al segon. Do-
30 motxilla- penso en els madrilenys del sopar a Roncesvalles. Quan els atrapo, ho són! nes al primer. Corrents a dutxar-nos. Quatre dutxes. una
M'expliquen les causes de la seva lentitud, els desitjo sort i tiro endavant. correcta, una falta mitja carxofa, les dues restants...so-
lament la mànega. Sota la meva llitera descobreixo un
Finalment s'albira Logronyo. L'entrada i la sortida d'aquestes ciutats sol ser llarga. Pri- company de feina (que no coneixia). El món és molt petit.
mer hi ha una fase de rodalies en que no es veu la ciutat, és a l'altre cantó d'un turó. Net i polit, a Logronyo, quasi al final del trajecte: toca dinar
35
Trobo les grans infrastructures que l'envolten i la comuniquem, entro en una xarxa de bé. Dono una volta, els madrilenys em parlen del carrer
vies de mobilitat alternativa -exclusió de vehicles de motor- que envolta tota la ciutat i Laurel, on hi ha el tapeo. Després de molt buscar trio un
connecta aquesta amb el medi natural/rural exterior. Una meravella. Molta despesa en asador -el Portalón- on prenc unes verduretes, entrecot al
monuments al Camino innecessaris. Finalment la pujada s'acaba i comença la baixada. roquefort, un postre de xocolates, tallat, aigua i vi -Puerta
Primera aturada: una senyora que té una paradeta en un punt del camí: Felisa, Higos, Vieja, de Bodegas Riojanas (ampolla petita)-, total 37 €.
40
agua y amor. Publicistes, apreneu-ne! Jo no sé si la pobre dona ven gran cosa. Més
avall horts a l'esquerra, tallers a la dreta, moteros de poca cilindrada i l'entrada a Lo- I la tarda? Massa llarg d'explicar.
gronyo. Aviat arribem al pont, que és l'entrada real a la ciutat, i en tres minuts l'alberg.
Sorpresa, està tancat. Però avui em quedaré. Això és una ciutat gran i val la pena de
45

11. JORNADA 6 (35 km) DIA TEMPS
07.09.07
Logroño-Azofra
A Navarrete hi ha molts ceramistes. El camí va una prime-
ra part entre vinyes i després s'ajusta a ran d'autovia. Hi
0 La tarda anterior va ser inesperada. Primer migdiada. A les cinc intent d'entrar a la ha un punt amb una variant que puja a Ventosa -això vol
Catedral: obren a les 6. Cafè a la plaça. Apareixen les irlandeses: "Podem seure?" Quí dir fer un o dos km més-. Com que preveig negocis amb
és el guapo que diu que no? Colacao amb llet i copa de vi blanc per una, vi i algo més la mare natura, prenc el camí de Ventosa, que ofereix
l'altre. Xerrada, ampliem coneixença. "On són els bars de tapes?" "Al carrer del Laurel, més amagatalls. Ventosa queda dalt d'un turó. El camí
jo us hi portaré". Era tot tancat! Busquem una farmàcia, les irlandeses són molt sensi- passa per sota el poble i marxa a recuperar el camí de la
5 bles al sol i necessiten factor 50, etc. Després tabac. Trobem els francesos. Expliquen majoria. Uns nois amb bici criden dalt del poble, mentre
que ja pleguen -menys un- i ens acomiadem, petons, fotos, etc. Seguim passeig. De jo fotografio el pelegrí fàl•lic. Segueixo i trobo -oh sorpre-
cop, a les 7, Cliona agafa gana, i avisa que amb gana té molta mala llet. Ja som dos. sa- una bodega: Vallformosa Rioja. Ja sé d'on treuen
Cal entrar al primer restaurant. Demanen birres i pizza. No, la rossa vol TINTO DE VE- les grans gerres amb que assenyalen les seves vinyes al
RANO, com els francesos de fa un ratet. El cambrer ho aconseguirà. Jo unes tapetes Penedès! Els nois de la bici m'atrapen. Són dos i el pare,
10 senzilles, encara em pesa el dinar. De cop tenim calor: recollim tot i sortim a la terrassa. i són de Terrassa! Arribo al camí general i, a la pujada,
A la taula del costat dos paios que elles ja coneixen s'acaben de menjar unes paelles. atrapo els nois. Aviso carinyosament al petit: "Tranquil, no
S'acosten per fer-nos companyia i demanen uns vinets. Tertúlia fins a les 9. Passen ets el primer ciclista que avanço tot fent el Camino". Més
pelegrins: és un continu de saludar i dir adéu. Els nous tertul•lians són Uwe (alemany, tard, quan m'avanci es venjarà. Però encara l'atraparé un
uns 40 anys) i un anglès que no se com es diu (li diré Tom, uns 50 anys). A les 9 dic altre cop passat Nàjera.
15
adéu i m'en vaig a dormir. Deu minuts més tard arriben Uwe i Tom: dormen a la llitera
del costat de la meva. Un cop a l'Alto de san Antón es veu una gran i amplia vall.
Molt pobles omplen l'horitzó, vés a saber quin és Nàjera:
Miracle! (més tard ho comentarem amb altres pelegrins): una nit silenciosa, sense cap el de més lluny! Atrapo a Bahia, fem camí junts un tros
roncaire! A les 6 em desperto. Els de Madrid ja són llevats. i molta gent està en dansa. fins que afluixa. Hi ha un creuament de carretera dels
20
Surto molt d'hora: els trams urbans són fàcils de nit (ens pensem). Passo per davant del més perillosos que he vist al Camino, però sembla net. Al
parlament de la Rioja. Uns carrers més. Una senyora alemanya cau al terra. Entre uns final s'arriba a Nájera. És un poble grandet, allargassat.
quants se l'ajuda a aixecar-se. Ens distraiem; ens perdem. Un logronyès amatent ens Comences pels barris perifèrics i cap endins. Pelegrins
corregeix. Carrers, voreres amples, parcs, carrils de mobilitat alternativa que s'endins- per tot arreu. Allà a l'altra vorera veig els madrilenys. Se-
en en l'espai rural fins arribar al Parque de la Grajeta. Inesperat: dalt d'una pujada uns gueixo, fotos al riu, i arribo abans a l'alberg. Tres senyo-
25
tipus pesquen; caram, un embassament. El voltem. Aula educativa ambiental. Vinyes res esperen assegudes al sol. Obriran a les 14:30 !
experimentals. Pujada, just en sortir el sol. Atrapo a Uwe al cim, assegudet gaudint del
sol. Baixada cap a la plana i, passada l'autovia, pujar a Navarrete. Per aquí atrapo a Descans, despedida i a seguir. Alegria, de Nàjera se surt
Tom. Ens perdem, no veiem cap senyal. Prenc la davantera, com dimoni. En uns 20' per una pujada notable. Avanço als nois de Terrassa!
som a Navarrete. Al primer que veig li pregunto si som a Navarrete. "Si. I el camí pas- (Moià és molt Moià!). Un cop a dalt una plana ondula-
30
sa pel carrer d'allà a dalt." Faig senyals d'OK a Tom que ve al darrere, i a altres que da, amb turons i vinyes. Ara ve allò de la poca gent en
el segueixen a ell. A dalt trobem pelegrins que venen pel bon camí. Nosaltres hem fet les segones parts d'etapa llarga. Soledat. Uns passejants
drecera (?). Bar de pelegrins, un que està preparat i assortit! Entrepà de pernil (calent) turistes venen en direcció contrària. Molt més endavant
cervesa i tallat. He dit pernil! atrapo un.... japonès, lent, pelut, molt morè, de vestimen-
35
ta rara. A la fi uns pobles a la llunyania, per sort Azofra
serà el primer, a la dreta. Cartells anunciant un restaurant
amb un menú....per salivar.
Arribo al poble. Hi ha un alberg. Quan el veig veig la llum:
40
em quedo. Entro, m'apunto i m'instal•lo. Un alberg muni-
cipal de cinc estrelles superior! Habitacions de dos llits
amb armaris, llum individual, banys espaiosos,... una me-
ravella. Una bona dutxa i a dinar!
45

12. JORNADA 7 (16 km) DIA TEMPS
08.09.07
Azofra - Santo
Domingo de
la Calzada
0
5
10
M'en vaig al centre -a 100 m- on hi ha els dos restaurants. Sento música. Una precessó serà la darrera caminada colze a colze. La vall va pujant,
amb nois i noies disfressats de pamplonicas (o he de dir navarricos?) amb pantalons i acaba amb una forta pujada. A dalt hi ha un golf i una ur-
i camisa blancs i faixa vermella. Darrere hi va la gent del poble i entre mig un pendó, banització digna de la Comunidad Valenciana., una mu-
15 una Mare de Déu i un sant, que són portats a coll i be. Ball a la plaça. Jo vaig al restau- nió immensa de cases noves entre Cireñuela i Cirueña.
rant: "Hoy està cerrado, estamos de fiestas!" L'altre igual. Sembla mentida, com se'ls Terrible. A Cirueña, passat el Barrio Bajero, hi ha un bar,
acut de tancar els restaurants per ser les festes? Això és vida de poble, i el demés són just al cap d'amunt d'un carrer llarg, en pujada. Però es
punyetes!. Corrent a la botiga -per sort és oberta- a comprar dinar i sopar...de llauna menja bé: truita de patates, xoricet, cervesa, tallat i segell.
i algo de fruita. A l'alberg cal avisar a la gent. Dino el que puc, i tothom s'espavila. Els Sortir, tornar a baixar tot el carrer a buscar el camí i fer el
20 de Terrassa fan espaguetis, tria el menú el Miquel, el fill petit (10-12 anys). Hi ha molta darrer tram de sis km, una horeta. Caçadors, camps amb
gent. Calculo unes 56 places. Va arribant gent: Ube, Tom, i molts desconeguts. Apareix reg per aspersió, pelegrins vistos de lluny El Camino és
la senyora de Balmes. Els estenedors s'omplen, com les banderes d'oració del Tibet, hi una gran ratlla recta amb taques que avancen. Als afores
ha moments que fan goig. Miro el programa de les Festes. Avui toca: Missa i proces- de Sto. Domingo (SDC) atrapo al quebequois, canadenc
só, campionat de mus, degustació de choricillo i vi, Ball amb orquestra (4 sessions, la molt trempat a qui al matí he regalat una ampolla d'aigua
25 darrera a les 4:00 a.m.), xocolatada i crema del toro. A l'alberg ens garanteixen la porta que em sobrava. La hi demano, "Gràcies per portar-me-
oberta tota la nit. Es prepara una gran nit. Tarda de relax i sol al pati. Xerrar amb uns i la. No!, que és broma!". Ja me la donava!
altres. Volta pel poble. Cap a les 6 l'alberg és ple. Envien la gent que arriba al poliespor-
tiu i a l'alberg vell. A les set anem a pel xoricillo: per un euro un bocata i un got de vi. En El primer que es troba en arribar a SDC és l'oficina de tu-
Josep de Terrassa convida. Desprès m'hi torno. I comença el ball. És prou animat. Els risme. Hi ha els madrilenys informant-se! Són a tot arreu!
30 hispans hi participen, les japoneses fan el que poden -saltar i riure- els nordeuropeus Fem broma. Ells també han d'agafar un bus.
seuen al bar, prenen vins i s'ho miren. Conec pelegrins nous: en Miquel (l'H), Silvia, de
la Conca de Barberà -divertida, interessant, fem una gran xerrada-, la seva germana Volta cultural per SDC: carrers, plaça major, botigues,
i una altra noia, canadencs rarillos, etc. en acabar la primera sessió de ball xerrem un ajuntament,... Tornem-hi: els madrilenys. Fotos (amb la
rato al bar i m'en vaig a dormir, l'hàbit pesa. seva cambra); ells em fotografien amb la meva.
35
Comparteixo habitació amb un adolescent germànic i ufanós. M'el trobo dormint amb Bus a les 11:30. A les 15:00 a Saragossa. Mitja hora més
el llum encès. Dormo bé. Em desperto a les 6:30, miracle! Sembla impossible. Avui no tard bus a Cambrils, on arribaré a les 7. Fi de trajecte. El
tinc pressa. Em llevo tranquil•lament, prenc cafè a l'alberg -de màquina- m’acomiado genoll i el Voltaren han funcionat bé.
de tothom i surto just en començar a fer-se de dia. Primers metres amb la rossa eu-
40 ropea que feia taula amb Uwe i Tom ahir al bar. Paro a fer fotos, camino, al final ens
separem. Va fent-se de dia. És dissabte, dia de caça. Els camps són plens de cotxes,
caçadors gossos i escopetes. Cal anar amb compte. Mentre faig fotos m'atrapa Bahia,
que deu pujar des de Nàjera; aquest si que s'ha llevat d'hora. Fem camí junts un rato ,
45

13. Dies 2, 3 i 4 /09/07 El Retorn a Puente la Reina (sempre trobo que els falta
un de a aquest poble) és molt diferent de l'arribada del
Descans primer dia. Passejo, fotografio, trobo fins i tot les farmàci-
es -obertes, ara que no calen-; un poble maco. Poc més
amunt del poble passa una autopista. Han hagut de fer un
pont, i per a una població com Puente la Reina s'hi han
lluït -no ironitzo-: és un pont dels que s'en diu de disseny,
bé, millor d'enginyeria, ja que no és exagerat ni fora de
lloc, però és realment un senyor pont modern.
A diferència del 1er dia, l'alberg és ple. Costa trobar lloc.
Els cels nocturns per aquests pobles encara valen la
pena, i tant al vespre com al matí es pot gaudir d'ells. El
poble, vista des del pla de l'alberg, a certa alçada, és ben
maco.
Tornar a casa abans d'acabar va ser dur; una decisió rà-
pida però conscient. Ho deixava. Res em comprometia a
seguir aguantant. EL viatge va ser llarg: sis hores d'es-
pera a Pamplona per agafar un tren en el que totes les
places que quedaven eren de seient. Però vaig arribar a
dormir, en especial a la matinada, i va venir d'un pèl com
no em desperto passat Tarragona (08:00 am), el meu
destí. Trucar per que em vinguin a buscar -si volen- i un
cafetonet.
Descans, tot el dia. Al vespre un petit passeig. El genoll,
amb més de 30 hores sense Ibuprofeno es queixa una
mica, poc. L'endemà comprar el Voltaren segons la re-
cepta del metge de Navarra. No en prenc mentre no faci
mal. I no cal. És dilluns, i ja a primera hora el cuc del ca-
mino comença a rascar. Vaig a mirar horaris, ho insinuo a
la família. A la fi decideixo que sí, que no puc estar sense
intentar-ho. Quan tornaré a tenir una oportunitat tant cla-
ra? Ja sé que s'en riuran, criticaran, posaran verd,...i, ai
si fallo! Ai de mi si he de tronar sense haver acabat.
El dimarts a les 10:30 surt el bus. Després de passe-
jar-me per mitja província de Tarragona agafa l'autopis-
ta cap a Saragossa. No entra a la ciutat, ens deixa tres
quarts d'hora en una àrea de serveis fora de l'autopista,
plena d’autobusos i camions, amb preus de categoria,
serveis de pena i menjar dolent. Una instal•lació que deu
tenir vint-i-cinc o trenta anys, penosa. Al matí pel•lícula,
a la tarda una altre (Kevin Costner buscant la dona morta,
però resulta que té una filla). L'arribada és prevista a les
5:30. Arribem poc després de les 5. Es curen en salut. Hi
ha un bus a Puente la Reina a les 6. Més car que la vingu-
da de fa tres dies. "M'ho expliques?", "Es que passa per...
" I a mi què m'importa! Jo pagaria més per arribar abans,
no més tard. RENFE també fa aquestes multiplicacions
de pans i peixos.

14. BAHIA -nom fictici- . Brasiler, té 62 anys. Ja ha fet el UWE. O com s'escrigui. Alemany, d'uns quaranta anys.
camí un cop, i diu que el vol repetir als 72 i als 82. En Em recordava -algú em va ratificar- a Carles Sabater,
el fons se’l veu molt sol, parla portuguès i prou, i li costa el músic desaparegut. Trempat i sempre somrient. Com
fer-se entendre. Explica que a Brasil camina 20 km cada molts, caminava sol, a la seva. Feia tot el camí. Li vaig ex-
dia. Va tot el dia amb l'uniforme de camuflatge, porta la plicar com eren els albergs possibles en el tram que tenia
motxilla coberta amb una funda vermella impermeable, per davant i jo conec. Vam tenir -juntament amb Tom- una
faci el temps que faci, i un garrot llarg de fusta massissa conversa interessantíssima sobre les carxoferes i els
amb el que no voldria enfrontar-me, i que ha de cansar cards. Crec que el vam convèncer, però quan vaig reunir
més que ajudar. casualment les proves, ell estava intentant un ligue amb
una rossa d'aspecte bàltic i vaig optar per la discreció.
LES IRLANDESES. Cliona (la morena) i la rossa (no he
aconseguit recordar el nom!) són les persones amb que SILVIA. (De) la Conca de Barberà. No va especificar el
més temps dec haver passat en aquests dies, tot i ser poble. Noia molt trempada i xerraire, traductora (ale-
ben poc. Cliona (kliina, amb una i ben llarga) és un nom many), caminava amb la seva germana i una altra noia. I
irlandès poc comú. Ella és productora teatral i viu a Du- just ara té un novio -hem fet tard!- de fa un mes. Per pro-
blin. La rossa (tampoc recordo la feina) viu a Limerick, la ximitat, crec que encara pot ser que ens arribem a veure
ciutat que pateix la mala imatge de la novel•la de F. Mc- algun dia i anem a caminar per les terres del sud. Vam
Court les cendres d'Àngela. Cliona volia ser el diumenge tenir una bona xerrada.
a Santo Domingo de la Calzada, volia veure per la TV
un partit important de rugbi. Em va saber greu, però vaig TOM. Aquest anglès d'uns 50 anys és com el meu doble.
haver de desil•lusionar-la. Després volen fer un salt mo- L'edat, un genoll que fa una mica el que vol, bon camina-
toritzat a Galícia per acabar el camino a temps per tornar dor, bon menjador -ell i Uwe eren els de les paelles a les
a la feina. Tot i comprar-se la roba cada una a la seva 6:30 p.m.-. I era qui més m'afalagava: no parava de dir
ciutat, es van trobar a l'aeroport amb la mateixa jaqueta que jo era l'únic que l'havia avançat en el Camino. Amb ell
turquesa idèntica. Mala sort. negociavem el tema de la carxofa amb Ube, i retrobava el
camí perdut a Navarrete. Matava el temps fent sudokus i
ELS FRANCESOS. Un de tants grups, similar al dels 4J. prenent vins amb altres pelegrins.
Amics de feia dies de les irlandeses. Jo, de fet o que
recordi, els he viscut 24 h, de los Arcos a Logronyo, on ELS TERRASSA. Només en se els noms (Josep, Josep i
pleguen tres d'ells. Solament el dels cabells més blancs Miquel) pel registre de l'alberg, on van arribar abans que
seguirà, expliquen. Mentre passen el temps, prenent el jo i van avisar que un paio sol, amb pantalons curts i bar-
tinto de verano, sembla mentida que siguin francesos! ret, era a punt d'arribar. Gràcies, la senyora de l'alberg ja
m'esperava. Amb tants tocaios haviem de fer bona com-
LES JAPONESES. Ha de ser tot un problema cultural, tot panyia. vam sopar junts -bocata de choricillo i vi- i també
els fa molta gràcia, tot els sorprèn, i elles també fan molta vam ballar amb tota la colla. Aquest pare, solitari i agosa-
gràcia i sorprenen. Tot i pressuposar-les-hi una edat, eren rat, anava amb poquíssim equipatge i dos nanos entre 10
com nenes de cole davant un espectacle de pallassos. i catorze anys (?). Clar que solament volien fer un parell
En canvi, pel camino o a l'alberg són molt discretes i ama- de dies, però... si senyor. Felicitats.
bles, quasi invisibles. En el fons, tota un virtut.
ELS MADRILENYS. De fet de madrilenys n'he trobat uns
quants, i els que no dec saber. Aquests són els que vaig
EL FATXA. Aquest individu d'aspecte tant elegant -samar- trobar a Logronyo, després a Nájera, després a Santo
reta, banyador, xancletes, paquet de tabac a la cintura- Domingo de la Calzada. Al primer moment tot molt bé,
va al centre del poble, al bar a comprar vés a saber què. fins que el canadenc va preguntar-nos d'on érem. Ma-
M'expliquen que va organitzar una tangana a l'alberg el drid. Barcelona. Cara de pòker. Llavors ho argumenta en
dia abans i que, més que la dona, qui l'acompanya sem- base al futbol i la rivalitat. Més endavant tot va anar com
bla l'esclava (i pel que jo he vist i sentit, també ho firmo). una seda. Cap problema. Vam dormir de costat, em van
Això si, criticava al Gobierno, explicava que havia estat a informar sobre les tasques de Logronyo, ens vam foto-
la marina mercant i per berenar prenia una ampolla de vi grafiar els uns als altres, i vam acabar junts en el bus
-del que venen a l'alberg- i menjava amb molt poca finor cap a casa (fins a Logronyo). Dirà dels catalans, però el
(per dir-ho fi). El Camino és obert a tothom. darrer que li vaig veure ficar a la motxilla era un ...fuet
Tarradellas!

15. PUBLICITAT. Qui no fa propaganda no ven, ja ho deia en
Jaimito. Baixant del Monte del Perdón, abans d'entrar a
Murruzabal, un comença a veure visions. Petites targetes
de visita per terra, penjades dels arbres per un fil, ...
LA SENYORA DEL CARRER BALMES. Només hem co- Un massatgista -activitat freqüent i útil al llarg del cami-
incidit dos cops, la primera nit i la última. De l'aixafament no- ofereix els seus serveis. I com que res millor que la
i horitzontalitat del primer moment a l'alliberament del fi- publicitat directa i agressiva, va cada dia i empastifa el km
nal. Hauríeu de veure com ballava country, i tot el que previ a l'entrada del poble de targetes propagandístiques.
calgués, com un més dels pelegrins del pavelló hispànic
-en front de l'estàtic germànic i nòrdic- (amb excepció de
la canadenca....d'aspecte sud-americà!). Vaig dir-li adéu
el darrer dia a les 7 del matí. Ella marxaria a poc a poc,
sense presses, tenia tot el temps del món. Ella va a San- L'HERÀLDICA. Sempre m'ha sorprès aquesta afecció
tiago, i hi arribarà. Un dia arribarà. I serà abans que jo, tant castellana per l'heràldica. Veig que també aquí. A
que m'he d'esperar al proper mes de maig, si el genoll cada poble un munt de cases sol tenir els seu immens es-
no ho impedeix. cut a la façana. Lleons, àligues, ossos, barres, cadenes,
camps, arbres, estels, ...de tot. En el fons em fascinen,
P.D: Fa 15 anys ja va fer el Camino. no pas per un mínim interès en el tema. Mai m'ha interes-
sat, no he demanat mai a cap empresa especialitzada les
armes del meu cognom. Però em passo el Camino fent
fotos, una darrere l'altra, d'escuts d'armes de la noblesa
AL PELEGRÍ(NA) DESCONEGUT. Són molts, homes i -quanta noblesa!- hispànica. No m'estranya que els cal-
dones. Per alguna raó em fixo més en uns que altres, gués tot sud Amèrica per donar-los una mica d'esbarjo i
però això ho deu fer la calor o el vent o el sol. És una exercici. M'ha sorprès, però, trobar a los Arcos l'escut del
llàstima que el camino, que tanta relació permet i afavo- "gay león" (pels obtusos, joc de paraules amb rei león,
reix, encara deixi al tinter tantes i tantes persones que, una pel•lícula infantil d'animació). Es que no es pot estar
vist i no vist, desapareixen amb la mateixa rapidesa amb per tot.
que han arribat. Uns per la disfressa, altres per ser tant
normals, unes per un look, altres per un somriure, indivi-
dus, parelles i grups conformen una barreja esplèndida
de la vida. Fins i tot els pelegrins que podríem anomenar
autèntics -que també n'hi ha- també tenen alguna faceta ELS SENYALS I ELS RÈTOLS. Els que em coneixen
interessant, per més que, possiblement, són els que amb saben del meu interès per als rètols i senyals. Més que
més dificultat s'entra amb contacte, ja que a la fi tots ens els escuts, els rètols dominen els meus arxius fotogràfics.
ajuntem per afinitats, que el sisè sentit detecta. Però, molt especialment, m'agraden els continguts, allò
que sobta, incongruent, rar. Recordo sempre amb afecte
el carrer Perillós, al centre del Perelló. Per Navarra i la
Rioja he trobat coses ben divertides: El Barrio Bajero de
Cirueña, d'on vaig sortir il•lès. La calle Rebote, al cos-
ELS GATS. No sóc massa amant dels animals domès- tat de l'ajuntament de Villaturta. No és d'estranyar que si
tics (el meu psicoanalista sap per què) però tampoc els agafa un rebote acabi algú amb l'ull a la virulè. O simple-
detesto. I quan tres gats entren -o com deia l'anglesa, es ment, si se li ha torçat el dia agafi un rebote. A Azofra te-
creuen- al teu Camino, cal tenir-los en compte. El negre nien retolats els carrers sense cap mena de placa, el nom
de St. Jean PdP, el gris de Lorca i el blanc de Chirauqui pintat a la paret, i aire. No sorprendrà, doncs, a ningú que
(possiblement). Aquest darrer era immòbil darrere la rei- tinguessin el millor alberg municipal del Camino, un ajun-
xa, comptant pelegrins, com qui veu passar la processó tament ben gestionat permet fer molt pel ciutadà. Molt in-
de les festes. Contràriament el de Lorca mendicava en- teressant és que a Santo Domingo de la Calzada tinguin
tre pelegrins afamats algunes sobres de l'entrepà. De fet una plaça dedicada a los Administradores de Fincas, que
eren dos gats a Lorca, prou misèrrims els dos, la pena em mereixen tot el respecte, però em sorprèn. No seria
que inspiraven i la insistència en demanar els salvava. El més lògic dedicar-la als enginyers de camins? Allò que
francès, elegant, negre i digne, feia la seva, per això era en diem vandalisme -p.e.: pintar rètols- pot arribar al sata-
a França. nisme: Jardín Satànico (Azofra). Adéu botànica. t arribar
al satanisme: Jardín Satànico (Azofra). Adéu botànica.