1. CONTES DE BRUIXES
NONELL DE LA NEU
Va viure fa uns quants segles, als Pirineus catalans, un xicot anomenat Nonell més
bell que un àngel, de frondosa barba i llarga cabellera rossa, que feia estralls als cors
de totes les joves que el coneixien. Però tenia un mal costum, i era que per a poder
gaudir-les, a totes les
prometia en matrimoni i
desprès no complia.
Al cap de poc temps de
ser abandonada, la
primera noia que va
confiar en les promeses
de Nonell, va acabar per
morir víctima del mal
d’amors. Però encara no
l’havien enterrada, quan
el seductor la feia la cort
a una segona dona. També li va prometre casar-se amb ella, única manera de poder-
la tenir. Però un cop va haver saciat la seva luxúria no va trigar en abandonar-la, per
fer una idèntica promesa a una tercera. Després a una quarta, i a una cinquena... així
fins a un total de set, set infelices i confiades noietes que al saber-se enganyades van
caure malaltes i van anar morint una darrere una altra, completament oblidades pel
jove seductor, que en cap moment va tenir cap remordiment.

2. Aquell hivern fou
especialment cru, va caure
neu molt aviat a la tardor,
amb torbs ben forts i un
fred de mil dimonis. Un dia
van arribar fins la casa de
Nonell un pare i una filla,
buscant un lloc on
aixoplugar-se d’una
nevada impressionant que
els havia sorprès durant el viatge. El xicot els va acollir i com que les neus van persistir
durant els dies següents fent impracticables els camins, durant quinze dies van
romandre els forasters a la seva vivenda.
Val a dir que la filla del viatger era d’una bellesa tan exquisida i d’una gràcia especial,
que Nonell no va trigar en enamorar-se perdudament d’ella. Però el sentiment del jove
aquest cop no responia a un caprici, sinó que era el resultat d’un amor autèntic i
profund. Tot i que sí que és veritat que, també en aquest cas, i per ser fidel al seu
costum, va proposar-li matrimoni de seguida.
- T’estimo amb tota la meva ànima i vull fer-te la meva esposa! – va exclamar
emfàtic un matí, caient de genolls als peus de la noia-. Si no aconsegueixo que
siguis meva per sempre, la meva existència no tindrà sentit!
La forastera el va mirar als ulls uns instants, va sospirar profundament i va respondre:
- Està bé, seré la teva dona. Però amb la condició que el dia que reprengui el
meu viatge, tu em segueixis a peu fins a casa meva, que està molt lluny d’aquí.

3. El galant va estranyar-se de la proposta, però quan el setzè dia, la parella va reprendre
el viatge, Nonell va caminar decidit darrere del cavall que duia la dona dels seus
somnis. Com que el pas dels genets era molt lleuger i la neu molt espessa, el noi aviat
es va sentir esgotat. La vella amazona es girava de tant en tant però sorprenentment,
enlloc d’apiadar-se’n al veure’l defallir, se’n burlava. Més tard, quan el noi ja era a punt
de caure extenuat i s’anava quedant
enrere, la bella desconeguda, sense
deixar de somriure malignament per
un sol instant, es va posar a cantar:
En vas matat una, en vas matar dos
En vas matar tres, en vas matar
quatre
En vas matar cinc, en vas matar sis
En vas matar set; la vuitena no la
mataràs
I per ella moriràs.
- Maleïda sigui la meva sort –
va exclamar en Nonell
desesperat-. Tant de bo fos
un gos per anar tant de
pressa com els cavalls!
Per què va expressar aquest desig! Només haver pronunciat les paraules, un pelatge
espès li va cobrir tot el cos i la seva estatura va arribar a proporcions gegantines,
estripant la seva roba i deixant-lo nu en mig de la ventada. Al mateix temps, es
col·locava a quatre potes de manera instintiva, deixant darrere seu unes empremtes
estranyes sobre la neu, les petjades del monstre en que s’havia convertit. I tot i que va
córrer i córrer sense aturador, mai no va arribar a atrapar al cavall de la dissort. Diuen
els vells que encara avui segueix corrent pels cims nevats dels Pirineus catalans,
darrere el seu amor impossible.
Tot i que mai ningú no la va tornar a veure, els camperols intueixen la seva presència
els dies de fortes nevades, quan el rumor del vent es barreja amb els sorolls del bosc,
alterant les seves hores de descans. Llavors se senyen de pressa, creient que així
allunyaran de les seves llars una fatal presència.

4. Diuen uns que aquella estranya dona era una fetillera poderosa. Diuen altres que en
realitat era el mateix diable. I hi ha qui també assegura a més, que Nonell, només
recobrarà la seva autèntica figura humana quan algú sigui capaç d’abatre’l d’un tret,
moment en que es lliurarà de l’encantament o embruix, com prefereixin que el té pres.
HISTÒRIA I LLEGENDES DE LES BRUIXES CATALANES
Editorial : LOS LIBROS DEL “CUENTAMIEDOS”- 2009