Pròleg del meu "llibre" Més enllà de les muntanyes. Espero que us agradi :)

1. PRÒLEG
LLEGENDA
Unes fosques i punxegudes plantes del mig del bosc li arrancaven el vestit i li ferien
despietadament la pell. Els seus ulls blaus com el mar brillaven. De desesperació? Segurament
no. De por? No pas. Era una brillantor intensa de decisió; i no s’aturava malgrat tots els
obstacles que la mare natura li posava. Sabia que si ho feia, aniria a parar allà on anaven a
parar tots els que no complien la nova llei. Els seus rossos cabells llargs onejaven al vent que
produïa ella mateixa en córrer. Els tenia mullats per la pluja que feia poc que havia cessat, però
les rebels ondulacions i els rínxols no es rendien mai i malgrat tot ja començaven a formar-se.
Va trepitjar un bassal de fang i aigua, va saltar per sobre un tronc d’arbre caigut, va caure per
algunes pendents empedregades va quedar molt adolorida, però no es va aturar. Hauria fet el
correcte? El seu cap pensava sense descans i a una velocitat vertiginosa. Estaria bé, el seu
poble, la seva gent, tenint en compte que ella havia fugit? Provablement només per haver-ho
fet, al haver ella desaparegut, ells haurien d’estar completament salvats i resguardats de tot
problema. “Ell” creuria que els havia traït i abandonat per la por de perdre el poder, i la
perseguiria només a ella. Anava bé la seva espontània carrera fins que una fletxa se li va clavar
a l’espatlla. Després una altra. Els seus passos, es van fer més lents i feixucs, i la visió se li feia
escassa. Ara sí que estava perduda. Però no vençuda, havia complert el seu propòsit, i això era
bo. Durant molt de temps no s’haurien de preocupar per res, estarien salvats. Tots menys ella,
però allò li era igual. Va caure a terra. Amb els ulls mig tancats, va poder veure com els dos
homes baixaven dels cavalls i s’acostaven a ella. Ambdós anaven vestits amb una cota de malla
de color negre amb un símbol daurat al ben mig: dues espases creuades rere un gran duc. El
símbol dels L’un duia l’arc i les fletxes, i li va semblar que li deia alguna cosa indefinida a l’altre.
El segon, va assentir, va desenveinar la fosca però letal i afilada daga i la va aixecar a l’aire.
Tornava a ploure, i això li agradava. Una mort bonica, almenys. Amb les primeres gotes
relliscant-li per la galta, va somriure, conscient de tot, i va tancar els ulls, mentre la mort, se
l’emportava per sempre més.
87 anys més tard, naixia jo.
1