2. 2
Índex
1- Introducció...........................................................pàg.3
2- Història de Perpinyà............................................pàg.4-8
3-Historia de la catedral.........................................pàg. 9-12
4- Descripció..............................................................pàg.13
5-Sepulcre reial.........................................................pàg. 14
6-Òrgue.......................................................................pàg.14-17
7-Opinió personal ..........................................................pàg. 18
3. 3
Introducció
La Catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà és seu episcopal
des de 1601, quan s'hi va transferir la seu de la diòcesi d'Elna
(substituint llavors la catedral d'Elna) i, des de 1817, seu de la
diòcesi de Perpinyà-Elna.
La catedral de Perpinyà, d'estil gòtic, va ser construïda a partir
de 1324 a l’ indret de
l'antiga església de Sant
Joan el Vell i de la capella
primitiva dels Córrecs. El
1433, amb el suport del
bisbe Galceran, es va
desenvolupar com un temple
d'un únic espai, abandonant-
se la idea inicial de 3 naus.
El 1601 va aconseguir la categoria de catedral en traslladar-se’n
a Perpinyà els bisbes i el capítol d'Elna. L'any 1817 va ser molt
important per a l'edifici, ja que la ciutat es converteix en seu
única de la diòcesi de Perpinyà.
La seva façana és molt austera i el seu portal és del segle XVII.
A l'interior hi resten les fonts baptismals i romàniques i també
els retaules gòtics de Sant Pere i de la Magrana. Destaca l'altar
major, d'estil barroc, fet de marbre, obra de Claudi Perret, i el
seu orgue, que data de l'any 1506. També hi ha una capella que
conté la talla gòtica del Devot Crist, que se suposa que és de
procedència germànica.
4. 4
Historia de Perpinyà
Perpinyà (cooficialment, en francès, Perpignan) és la capital del
departament francès dels Pirineus Orientals i del districte
homònim. Perpinyà és la capital de la comarca històrica del
Rosselló i de la Catalunya Nord. Històricament va ser capital del
comtat del Rosselló, del
regne de Mallorca, i de la
província del Rosselló.
La població, el 2009, era
de 129.925 habitants a la
ciutat en si. La
mancomunitat de
municipis de Perpinya Mediterrani tenia una població total de
més de 310.000 habitants (2011). L’àrea metropolitana tenia el
2009 gairebé 500 000 habitants, sent així i a la vegada, la
segona area metropolitana de Catalunya i del Languedoc-Rossellò.
Els darrers anys la Vila ha promogut amb l'eslògan Perpignan la
Catalane / Perpinyà la Catalana. L'any 2008 la ciutat va ser
distingida com a Capital de la Cultura Catalana.
L'11 de juny de 2010 el ple municipal aprovà, per unanimitat, la
Carta municipal per a la llengua catalana, establint el català com a
llengua oficial de Perpinyà, juntament amb el francès.
5. 5
L'origen de la vila no és clar: sembla que es va fundar al paratge
d'una explotació agrícola romana, anomenada vil·la perpiniani.
Només a partir de l'edat mitjana més especialment el segle X la
vila comença el seu veritable desenvolupament. Essent la capital
del comtat codel de Rosselló des d'aquesta època, va anar
creixent en importància, fins i tot va atraure el bisbe, que
normalment
El 1172 Perpinyà s'integra a la Corona d’Aragó . El residia a Elna.
1197, Perpinyà disposa d'una carta municipal que estableix la seva
organització. Els seus habitants gaudeixen de privilegis extensos,
com el fet de poder elegir els
cònsols, un per cada classe social.
Entre 1276 i 1344, Perpinyà arriba a
la seva edat d'or; la vila esdevé
capital de la Corona de Mallorca la
seva població i la seva superfície es
quadrupliquen en menys d'un segle. És
l'època dels grans tallers, de la
catedral i del Castell Reial Palau dels
Reis de Mallorca. El 1344 perd el seu
estatut de capital per la reintegració del Regne de Mallorca a la
Corona d'Aragó. Des de 1346 va ser afectada fortament per la
pesta negra i la ciutat no se'n va recuperar. El 1415 va ésser seu
de la Conferència de Perpinyà.
Durant el segle XVI es van entaular diferents guerres entre
l'imperi de Carles V i el Regne de França per establir la
6. 6
preeminència a Europa. La quarta (1542 - 1544) fou
declarada per França conjuntament amb una aliança amb l'imperi
Otomà,
Dinamarca i Suècia, i durant el seu transcurs les tropes imperials
comandades pels capitans Cervellón i Machichaco van resistir el
setge francès fins l'arribada de l'exèrcit de Fernando Álvarez
de Toledo y Pimentel, el duc d'Alba.
El 9 de maig 1462, pel Tractat de Baiona, Joan II d'Aragó
comtats de Rosselló i Cerdanya, a canvi d'ajut militar per valor
de 200.000 escuts per fer front a la Guerra Civil Catalana. El
1473 Pere de Rocabertí al
capdavant d'un exèrcit, recuperà
Perpinyà, que és recuperada pels
francesos el 10 de març de 1475.
Des de 1479, Perpinyà entra en
una lògica militar, tancada en
muralles poderoses que seran
reforçades en totes les èpoques.
El 1542 durant la Guerra d'Itàlia,
delfí de França va assetjar
Perpinyà amb 40.000 homes. Les
tropes imperials comandades pels
capitans Cervellon i Machichaco, que en una sortida van
inutilitzar l'artilleria francesa que atacava les muralles, van
resistir fins l'arribada de l'exèrcit de Fernando Álvarez de
Toledo y Pimentel, el duc d'Alba, provocant la retirada del delfí
de França.
7. 7
Durant la Guerra dels Segadors va ser ocupada per
tropes franceses recolzades pels catalans revoltats el setembre
de 1642. Després de la rendició de Barcelona davant el rei Felip
IV el 1654, la Generalitat de Catalunya s'hi va traslladar. La
signatura del tractat dels Pirineus (1659) entre Lluís XIII i Felip
IV comporta l'annexió de la ciutat, i la resta de la Catalunya del
Nord a la corona francesa.
El 1660 la Generalitat és suprimida per la monarquia francesa
Amb la creació del departament de Pirineus Orientals, poc
després de la Revolució Francesa (4 de març de 1790), Perpinyà
es converteix en la capital del departament. Malgrat el seu
estatut de capital provincial (i després intendència i d'un Consell
Sobirà, Perpinyà vegeta: la ciutat del
començament del segle XIX és més o
menys la mateixa que al segle XIV.
S'enderroca les muralles al
començament del segle XX, i la ciutat
s'estén sobre la plana del Rosselló.
La seva aglomeració concentra avui la
majoria dels habitants del departament. D'uns anys ençà, la
ciutat sembla trobar un cert dinamisme, entre altres gràcies a
l'acostament entre les autoritats locals i la
8. 8
Catalunya. A més, la construcció del Théatre de l'Archipel, del
cèlebre arquitecte Jean Nouvel, hi hauria d'atraure nombrosos
nouvinguts
Es troba al centre de la comarca i plana del Rosselló, malgrat que
part del terme pot considerat com a part de les subcomarques
adjacents del Riberal del Tet i la Salanca. És ser vorejada al sud
per la serralada dels Pirineus, a l'oest i al nord per la regió de les
Corberes i a l'est per la mar Mediterrània, i la travessa el riu
Tet.
Administrativament és un municipi francès dividit en 9 cantons,
on s'inclou el terme de Cabestany dins del 3r cantó i de Bompàs
dins del 7è. Aquests actuen com a circumscripció electoral per a
les eleccions al Consell General del departament dels Pirineus
Orientals, del qual n'és la prefectura..
9. 9
Història de la catedral
El 1324, el rei Sanch de Mallorca i el bisbe d'Elna col·loquen la
primera pedra de la nova església parroquial dedicada a Sant
Joan Baptista.
Les 2 inscripcions encastades als contraforts del tercer revoltó
commemoren aquest esdeveniment. Després de la caiguda del
reialme de Mallorca, la pesta negra i les guerres successives
aturaran la seva construcció fins al principi del segle XV. El 1416,
Guillem Sagrera treballa de mestre d'obra de Sant Joan. Se li
atribueix la construcció de la formosa sala capitular situada al
sud del cor de l'església. A aquesta època, s'abandona el plànol
amb 3 naus, que s'havia previst en principi de construcció, per un
plànol més simple, amb nau única i capelles laterals. Caldrà
esperar fins al 16 de maig del 1509 per veure la consagració de
Sant Joan el Nou. El 1601, es promou la col·legiata catedral
romànica d'Elna. El porxo d'entrada i la torre del rellotge, amb la
seva gàbia molt elegant de ferro forjat, daten de la 1a meitat del
segle XVIII. La particularitat de Perpinyà resideix en la
conservació de la 1a església d'estil romànic al costat de la nova
església construïda, per la seva banda, en un estil gòtic molt
sobri, i fins i tot gairebé auster.
10. 10
Construïda entre 1324 i 1509, al costat d'una església anterior
dedicada a Sant Joan, la de Sant Joan el Vell (Saint-Jean-le-
Vieux), dels segles XII-XIII (consagrada el 1246), que es
conserva al costat nord. L'església, seu de la parròquia antiga de
Perpinyà, creada el 1025, va esdevenir seu d'una comunitat de
canonges agustinians en 1102.
Des de 1230, va ser unida a la seu episcopal d'Elna. El 1324, quan
la ciutat va ser capital del Regne de Mallorca, el rei Sanç
començà a bastir el nou edifici amb la intenció de convertir-lo en
la seu de la diòcesi en el futur.
El pla inicial era d'una església de tres naus, transsepte i una
capçalera amb tres absis, amb capelles als costats. Les obres
s'interromperen als vint anys d'haver començat, sense haver
completat més que l'absidiola sud de la capçalera. La fi del regne,
el 1344, i la pesta negra detingueren la construcció. Fins al
bisbat de Jeroni d'Ocon, al començament del segle XV no es va
reemprendre. El mestre d'obres va ser llavors el mallorquí
11. 11
Guillem Sagrera, el 1416, que hi continuarà fins al seu retorn a
Mallorca en 1422.
La nau única amb 7 revoltons, coberta amb un arc ogival, puja
fins a uns 26 metres d'altura. La capçalera de tres absis abriga
retaules de molta qualitat: el retaule de Sant Pere al Nord, (cap
al 1500), el retaule de la
Verge a la Magrana al
Sud (1480-1490), així
com el formós retaule
de marbre de l'altar
major, dedicat a Sant
Joan Baptista i esculpit
pel borgonyó Claude
Perret a principis del
segle XVII, en un estil
encara influenciat pel
renaixentisme . Un pas
habilitat condueix a la
famosa capella Nostra
Senyora dels Correchs.
Es tracta, però, del braç
meridional de Sant Joan el Vell amb l'absidiola integrada a la
nova construcció d'estil gòtic. Abriga una Verge amb el Nin
datada del 1300.
El mobiliari abundant de la catedral reflecteix l'evolució de la
sensibilitat religiosa a través dels segles, del gòtic fins al
neoclassicisme del segle XIX. Les pintures murals de les capelles
12. 12
laterals les va fer Jacques PAUTHE entre el 1864 i el 1873,
salvat de la capella de la Verge Immaculada. Les vidrieres de la
catedral es varen instal·lar entre el 1847 i el 1867 en l'estil
neogòtic. S'ha de destacar també les fonts baptismals
esculpides de marbre blanc, una obra preromànica dels segles
VII/VII que prové de l'antiga església Santa Maria de Malloles,
o el púlpit de fusta esculpida del segle XVIII.
L'orgue gran, classificat als Monuments Històrics, data del final
del segle XV. Aquest instrument prestigiós comporta 58 jocs
repartits sobre 4 teclats i pedalers, o sigui 5075 tubs.
Els grans panells pintats de la caixa, datats del 1504, es
conserven actualment a la Capella de la Porta de Betlem.
13. 13
Descripció
La catedral és d'estil gòtic
meridional: nau única de gran amplitud
(80 metres de llarg, 18 d'ample, 26
d'alçada), amb set voltes de creueria,
amb un transsepte curt i absis cobert
per una volta de set panys.
La façana occidental no ha estat acabada. En les restauracions
dels segles XIX i XX, la finestra gòtica de façana va ser
reconstruïda, ja que prèviament havia estat substituïda per una
obertura rectangular. La porxada i la torre del rellotge daten del
segle XVIII.
El mobiliari és ric. Entre les peces conservades cal destacar-ne:
el retaule de l'altar major (s. XVI-XIX).
l'orgue (amb parts de 1504 .
les portes pintades i la decoració són de llavors)
els vitralls neogòtics (segons meitat del XIX)
el Sant Crist del s. XIV, a la Capella del Sant Crist. La
construcció d'aquesta capella remunta als anys 1534-1543.
S'erigí per a acollir el famós Crist renà del principi del
segle XIV, una obra major de l'art europeu. Aquesta
escultura es data precisament del 1307 gràcies al text d'un
pergamí que es trobava en la cavitat de les relíquies situada
al tòrax.
14. 14
Sepulcre reial
A la catedral hi ha la tomba de
Sanç I el Pacífic, rei de
Mallorca i comte del 1començar
a construir l'actual edifici de la
catedral. El sepulcre, amb una
escultura jacent, és obra
de Frederic Marès i Deulovol.
També hi fou sebollida Esclarmonda de Foix, esposa del rei
Jaume II de Mallorca.
Orgue principal
L'òrgan bufet té una alçada de 19,75 metres i una amplada de
8,80 metres. Contenia, originalment un instrument de 21 parades
a dos manuals i pedal, construït per un mestre d'espanyol anònim.
Per sobre de la finestra de la consola, la cara del cub central del
primer pis tenia un arranjament rar de canonades mostra
invertits. Un resultat positiu es va afegir en 1550. André i el seu
fill Jean Eustache fan al 1682, algunes modificacions a
l'instrument, abans que Jean de Joyeuse faci els planós al bufet
15. 15
d'un nou òrgan de 28 parades en tres manuals i de pedal. De
1743-1744 es van dur a terme altres treballs (opinió) de Claude
Moucherel, i en 1786, per Jean Pujol (a més de quatre partits).
Després de la reconstrucció, lamentablement fet en 1844 per
Larroque .
L'estimació de Cavaillé-Coll, de 12 de novembre de 1850, preveu
l'eliminació de resultat positiu i la construcció d'un nou
instrument de 58 jocs per sobre de quatre manuals i pedal, 33
parades de l'instrument existent podrien ser retinguts i el
matalàs vell. Els travessers jocs dels fons i els conjunts
combinats estan equipades amb layes dobles. Totes les parts
entre el front del cas històric i la paret exterior de la catedral
s'han redistribuir:
Al nivell del fòrum, la consola amb nous teclats (54 o 25
notes) i lligar tots els elements mecànics de la nova tracció
i atreure nous manxa amb diferents pressions de vent (el
ventilador principal es troba en l'espai per separat);
El primer pis, darrere de la façana (processada) i
paral·lelament a ella, tots dos matalassos pedal diatònica, i
somiers perpendiculars a pedalar, cromàtic matalassos
Gran Òrgan (esquerra) i Bombarda (dreta, de fins al segon
pis).
El segon pis, en paral·lel a la paret, els dos nous matalassos
diatònica el positiu, així com què van deixar enrere el
costat positiu, en una caixa perpendicular al rellotge, el
color (ex de tornada positiva) de la història del matalàs
16. 16
A diferència dels vells costums, Cavaillé-Coll no sonava positiu en
la primera, però la tercera teclat manual i arreglar els teclats
diferents en funció de la seva intensitat: Bombarda (I) Gran
Òrgan (II) positiu
(III), onatge (IV).
L'artista, de fet, pel
que fa als segells,
només un instrument
amb dos manuals i
pedal, com el gran
òrgan i bombardeja
una banda, el relat
positiu i expressiu de
l'altra són,
respectivament, un pla
de so, cada pla també
està connectat a una
màquina Barker comú.
Els tubs més alts són
més de deu metres,
estan fets de fusta i
cobertes amb paper d'alumini - havien estat en silenci fins a
1854. Aristide Cavaillé-Coll va ser revisada acuradament per
trobar la seva veu original.
Aristide Cavaillé-Coll va ser nomenat el 1854 per operar una
reforma completa de l'instrument
L'òrgan va ser inaugurat 24 desembre 1857. S'han sotmès a
alguns canvis en un factor de Puget Maurici des de Tolosa, entre
17. 17
1928 i 1930 (sumant 17 partits). De 1991 a 1993, Jean Renaud,
Nantes, va lliurar l'instrument en el seu estat en 1857,amb
l'excepció del teclat estès (originalment 54 notes per a manuals i
25 notes per al pedal) i màquina Barker instal · lat per Maurici
Puget de
narració
expressiva.
Al febrer de
1899, el bufet
original va ser
classificat com
"Monument
Històric",
mentre que els
components
dipositats en una
capella, era al
febrer 1964.
18. 18
Opinió personal
No hem tingut cap problema alhora de buscar i trobar
l`informació, ja que ha Internet hi ha molt per triar i contrastar.
El vocabulari ha estat entenedor però hem tingut que buscar
paraules que no enteníem sobre la catedral i l’orgue.
També ens ha agradat fer aquesta Catedral perquè és d’un altra
país que va tenir molt a veure amb el nostre ja fa molts anys.
Em après coses de la catedral de Perpinyà i sobre el seu orgue.
Es ha agradat molt treballar junts perquè és més enriquidor i
divertit que fer-lo sol.
