3. Localització
Què és la zona costanera? On està localitzada?
La zona costanera està composta per diverses zones:
Costa rocosa.
Costa sorrenca.
Estuaris, deltes i llacunes.
4. Característiques
fisicoquímiques
Temperatura del mar. Precipitacions.
Llum del mar.
Densitat del mar.
Salinitat.
pH.
Pressió del mar.
6. 1. El flaret té una boca adaptada per l’aliment viscos.
7. 2. Els gripaus tenen pell molt més resistent a la dessecació què la d’altres amfibis i per tant poden
independitzar-se molt més de l’aigua.
8. 3. La foca posseeix un pannicle adipós o capa de greix molt dens sota la pell, el que li permet
conservar la calor.
9. 4. La gavina, està adaptada a la natació per a poder alimentar-se.
10. 5. Els musclos zebra són capaços d'adaptar-se a qualsevol condició climatològica, i per tant,
suportar corrents d'aigua més forts.
11. 6. Els ocells que viuen en la costa tenen els peus palmats tant per a caminar com per a propulsar-se
al nadar.
12. 7. El poll de mar per a poder-se engatxar als peixos, té unes potes amb ganxos i aleshores
succionar la sang.
13. 8. Els mol·luscs, aquests posseeixen un llarg peu muscular que li permet fixar-se en la sorra o en la
roca per desplaçar-se o bé per protegir-se del cop de les onades.
14. 9. En els equinoderms, citem l'estrella de mar, la qual posseeix cinc braços o múltiples de cinc que li permeten caminar sobre les roques
gràcies a l'acció d'uns fins tubs acabats en ventoses, anomenats "peus ambulacrales", els que només existeixen en la part inferior de
l'animal. Adherint-se i deixant-los anar alternativament, l'estrella s'arrossega en qualsevol direcció, a voluntat. Una altra forma de
traslladar d'aquests animals és fent tombarelles.
15. 10. Els mitjants més utilitzats pels invertebrats per resistir la sequera inclouen l’enquistamen o l’enterrament temporal, la utilització
de les microvariacions d’humitat, els desplaçaments a aigües permanents l’adquisició d’una forma adulta amb ales o també
l’adaptació dels períodes de repoducció als moments més favorables.
16. 11. Un mecanisme de resistència del cargol, Theba pisana, és l’agrupació dels individus.
17. 12. Els artròpodes tenen la capacitat d’eliminar els seus excrements en forma sòlida, cosa que els
permet sobreviure als ambients molt secs.
18. 13. La capacitat de regulació osmòtica per la utilització de les excretes urinàries també permet als
amfibis de resistir les variacións de salinitat.
19. 14. Dins el delta del Roine, els flamencs han conduït un comportament en que utilitzen indrets originats per les activitats humanes, ja
que les salines estan mantingudes a nivell constant des del principi de la primavera fins a mitjan estiu, troba aliment regular i també
una massa d’aigua que preserva als flamencs i als seus ous dels mamífers depredadors.
20. 15. Les serps de mar presenten la capacitat de tancar completament els orificis nasals durant
la immersió.
22. 1. Les algues que viuen a la zona litoral han de tenir modificacions corporals que els permetin adaptar-se a una zona castigada per
onatges freqüents. Per vèncer aquesta condició de l'ambient han desenvolupat estructures de fixa a la part inferior del tal·lus; aquesta
estructura de fixació rep nom de peu. A causa d'aquest mecanisme de fixació, les algues poden adherir-se a les roques de la zona
litoral per evitar ser arrossegades per l'onatge.
23. 2. A la zona d'alta mar, les algues han de desenvolupar estructures que els permetin surar, les de grans dimensions posseeixen
estructures flotadoras plenes d'aire, i les de mida reduïda, filaments per augmentar la superfície de contacte amb l'aire, el que els
permet la flotació.
24. 3. Per a poder-se alimentar, els tentacles de les anemones es disparen amb el mínim frec, llançant a la víctima un filament en forma
d'arpó que injecta una neurotoxina paralitzant. A continuació, els tentacles porten a la indefensa presa a la boca.
25. 4. L’enciam de mar tolera tant salinitats altes com baixen les podem torbar tant a estuaris com a la
costa.
26. 5. L’interior del kelp té una estructura de bresca que dóna gran resistència per a suportar l'embat
de l'onatge.
27. 6. Algues microscòpiques del tipus de les clorofícies, per mitjants d’unes arrels, absorveixen les
substàncies nutritives.
28. 7. En les zones costaneres on hi ha vent, les plantes adopten ports rastrers i amb formes
arrodonides.
29. 8. La flora més propera al mar, s’han adaptat per a poder soportar amb certa normalitat l’alt
contingut de salinitat.
30. 9. En l’horitzo supralitoral, tan sols s’hi han pogut adaptar algunes espècies resistents, com els
líquens de gènere Verrucaria. Aquests, formen unes taques negres extremadament primes.
31. 10. Les espècies arbòries capaces d’instal·lar-se en la proximitat immediata o fins i tot sobre les dunes, han d’enfrontar-se amb
nombrosos problemes específics d’aquest medi. En especial, han d’arribar a conviure amb la sal, les boires i la sequera i han
d’aconseguir créixer en substrats ocasionalment mòbils. El pi pinyer, el pinastre o el pi blanc són un exemple.
32. 11. Les monocotiledònies que es estan en un medi salí, gaudeixen de la facultat d’excretar la sal
per les arrels.
33. 12. Les quenopodiàcies del gènere Salsola i les gramínies del gènere Ammophila posseixen mecanismes cel·lulars
de regulació osmòtica que eviten la destrucció de llurs sistemes enzimàtics, ja que han de respondre tan a la salinitat
com amb els problemes de sequera.
