T.7 L'estructura dels ecosistemes.pdf

Tema 7
L’estructura dels ecosistemes

1. L’ecologia
• És la ciència que estudia les interaccions entre els éssers vius
i el lloc on viuen.
• Els organismes interactuen amb el medi ambient dins del
context de l'ecosistema.
• Un ecosistema està format per dos elements bàsics que
interactuen: el component viu o biòtic i el component físic o
abiòtic.

1. L’ecologia
• Població: conjunt d'individus d'una mateixa espècie que
habiten en un indret determinat.
• Comunitat o biocenosi: conjunt de poblacions de diferents
espècies que viuen relacionades en un mateix indret.
• Medi o biòtop: part abiòtica de l’ecosistema (medi,substrat i
factors fisicoquímics)
• Ecosistema: conjunt format pels éssers vius d'un indret
(comunitat o biocenosi), el medi físic i químic d'aquest indret
(biòtop), i les interaccions que s'estableixen entre tots aquests
elements.
• Ecosistema= biocenosi + biòtop

2. El biòtop
• Part abiòtica (no viva) de l'ecosistema.
• Consta de:
– El medi que envolta els organismes
– El substrat sobre el qual es fixen, s'aguanten o es desplacen els
organismes.
– Els factors ambientals fisicoquímics que influeixen en la vida
dels organismes

2. El biòtop
2.1 EL MEDI
• Fluid que envolta els éssers vius: aire o aigua.
Medi aeri
• Constituït pels gasos que formen l'atmosfera propera a la
superfície (N₂:78%, O₂:21%, CO₂:0.03%), el vapor d'aigua i les
partícules en suspensió.
Medi aquàtic
• Constituït per l'aigua que
forma els mars, oceans,
rius, llacs, etc.
70% superfície terrestre

2. El biòtop
MEDI AQUÀTIC
• En el medi aquàtic distingim quatre grups d’éssers vius depenent de la
zona on visquin:
– Nèuston: animals que viuen associats a la pel·lícula superficial de
l’aigua
– Plàncton: éssers diminuts que es desplacen a la deriva prop de la
superfície: fitoplancton (fotosintètics) i zooplancton ( animals)
– Nècton: conjunt d’animals nedadors
– Bentos: sobre el fons marí o lacustre
NÈUSTON

2. El biòtop
PLÀNCTON
BENTOS
NÈCTON

2. El biòtop
MEDI AERI
• Els organismes que viuen en el medi aeri necessiten estructures de
sustentació que impedeixin que s'esclafin contra la superfície per
l'efecte de la gravetat.
Per exemple l'esquelet dels
animals i el teixit llenyós
(cel·lulosa, lignina) dels vegetals

El sargàs gegant (Macrocystis pyrifera), és un alga que pot assolir els 30 m
d'alçada fins a la superfície. Manté la flotabilitat gràcies a unes vesícules de gas que
té en cadascuna de les seves fulles. Quan s'extreuen de l'aigua, aquestes algues
cauen massivament. Al no presentar estructures de sustentació reforçades amb
cel·lulosa o lignina no poden sostenir el seu propi pes. Pel contrari, la sequoia roja
(Sequoia sempervirens), un arbre d'igual alçada que l'alga ha de dedicar més del
80% de la seva biomassa al teixits de sosteniment i conducció per l'efecte de les
forces gravitacionals.

2. El biòtop
2.2 EL SUBSTRAT
• Conjunt de substàncies que formen la superfície sobre la
qual els organismes es fixen, s'aguanten o es desplacen.
• Sòl, aigua, roca, fons arenós... Però també el cos d’altres
éssers vius.

2. El biòtop
2.2 EL SUBSTRAT
• EL SÒL és el substrat més important del medi
aeri
• Format per l’alteració de roques i les restes
orgàniques
• Resultat interacció litosfera, biosfera, atmosfera i
hidrosfera
• Estructura vertical en horitzons (capes)
o Horitzont A: terra superficial, rica en humus
• Horitzont A0: matèria orgànica no
descomposta
• Horitzont A: matèria orgànica en
descomposició + minerals
o Horitzont B: terra rica en sals, precipitades
de A, amb argila, minerals,...
o Horitzont C: roca mare
o Horitzont C1: roca mare disgregada,
fragmentada.
o Horitzont C2: roca mare inalterada

2. El biòtop
2.2 EL SUBSTRAT
EL SÒL
Els animals tenen adaptacions anatòmiques segons la vida que
porten i el sòl en el que visquin:
• Els animals hipogeus (baix terra) solen ser allargats, tenir potes
excavadores, els sentits més desenvolupats,... Molts no presenten
pigmentació i són cecs. En aquest grup s’inclouen els que vien en
cavernes.
• Els animals epigeus (viuen damunt del sòl) han d’adaptar el seu
cos al tipus de sòl on viuen: superfície de recolzament major, amb
coixinets per amortir els cops,...

En els animals terrestres és imprescindible que el
sistema locomotor estigui adaptat al tipus de sòl
en que desenvolupen la seva activitat. Per
exemple les potes dels diversos animals són
diferents segons el tipus de sòl en que es mouen.
Els animals que viuen en sòls durs i
compactes tenen cascos, peülles o urpes
dures, que faciliten que s'arrapin bé al
sòl.
Els animals que viuen en sòls poc
consistents tenen, generalment, més
superfície de contacte amb el sòl. D'aquesta
manera, el pes de l'animal es distribueix
sobre una superfície més ampla, i això evita
que s'enfonsi. Per exemple, els antílops
aquàtics, animals que viuen als pantans
africans, són molt semblants als que viuen a
la sabana, tant pel que fa a la grandària
com al pes, però en canvi tenen les peülles
molt més grans, de manera que s'enfonsen
menys en els sòls fangosos. Aquestes
peülles, però, no són gens efectives en sòls
compactes perquè fan difícil poder córrer.

Els animals que viuen a l'AIGUA (peixos, tortugues marines, dofins, etc) tenen un
seguit de característiques semblants, que són adaptacions al medi aquàtic i a la
natació.
El cos dels animals aquàtics és hidrodinàmic, forma que ofereix menys resistència
al desplaçament. Tots tenen forma de fus, que és la més adequada per nedar.
Molts peixos tenen el cos cobert d'una substància que els fa lliscosos, fet que
afavoreix encara més el seu desplaçament per l'aigua.
Les extremitats dels animals aquàtics són amples. Un aleta d'un peix és molt més
efectiva per nedar que el braç d'una persona. Això es deu al fet que quan el peix
mou l'aleta, desplaça molta més aigua, amb la qual cosa s'impulsa millor. Aquesta
adaptació també es dona en els insectes i en els crustacis que en mouen per l'aigua:
tenen les potes més amples que les dels mateixos animals terrestres.

•Les adaptacions dels animals que viuen sobre un altre són diverses.
•Els paràsits solen presentar estructures de fixació

Els factors abiòtics són aquelles característiques físiques i químiques
del medi ambient susceptibles de variar al llarg del temps i que
influeixen en els organismes vius, provocant en ells respostes
diverses.
En són exemples...
•La temperatura
•La llum
•La humitat
•La salinitat
•La pressió
3. Els factors abiòtics

Cada espècie té, per a cada factor abiòtic, uns límits de tolerància, més
enllà d’aquests límit l’espècie no pot sobreviure.
Aquells límits en què l'activitat biològica és més eficaç constitueixen els
marges òptims

Euri-: gran amplitud de
tolerància
Esteno-: poca tolerància
Existeixen organismes que poden viure en intervals de valors molt amplis
d’un determinat factor abiòtic, se’ls anomena organismes eurioics
(euriterms, eurihalins). Altres
organismes, en canvi, només toleren intervals molt estrets: són els
organismes estenoics (estenoterms, estenohalins).

CONCEPTE D’ADAPTACIÓ
L’adaptació és l’adequació dels organismes a l’ambient on viuen.
Aquesta adequació, fruit de la selecció natural i, per tant, qüestió de
supervivència, afecta tant les seves característiques anatòmiques (de
forma), com les fisiològiques (de funcionament) i les etològiques (de
conducta).
Si el talp està adaptat a la vida subterrània, amb les extremitats anteriors excavadores i amb
els òrgans dels sentits modificats, i el peix ho està a la vida aquàtica, amb la forma
hidrodinàmica, la bufeta natatòria, la línia lateral que li permet captar la composició química de
l’aigua, etc., és perquè aquesta manera de ser els ha permès de sobreviure i colonitzar
aquests hàbitats i deixar-hi descendents.

3.1 LA TEMPERATURA
Medi aeri: oscil·lació tèrmica elevada tant al llarg del dia com per efecte
estacional. En el desert es poden tenir diferències de més de 40 o
C entre la
temperatura del dia i de la nit. En zones de clima continental extrem es
poden donar diferències de més de50 entre la màxima a l'estiu i la mínima a
l'hivern.
T mínima enregistrada: - 89,2 o
C (Antàrtida) T
màxima a l'ombra: 60 o
C (Sàhara)
Medi aquàtic: les temperatures no són tan extremes a causa de l'elevada calor
específica de l'aigua i de la menor densitat de l'aigua en estat sòlid que en estat
líquid.
La major part de la massa d'aigua dels oceans es troba a una temperatura entre
els 2 o
C i 4 o
C.
La temperatura de l'aigua a la superfície sí que presenta més oscil·lacions: varia
entre els -2 o
C, a les latituds polars, i 30 o
C a les zones equatorials.

3.1 LA TEMPERATURA
Adaptacions dels animals a la temperatura
Cal distingir entre les estratègies que segueixen els animals homeoterms,
capaços de mantenir la temperatura corporal constant, com els ocells
i els mamífers, i la dels animals poiquiloterms, la temperatura corporal
dels quals canvia amb la del medi extern, com els
rèptils, amfibis, peixos, insectes i altres
invertebrats.

3.1 LA TEMPERATURA
Estratègies dels animals homeoterms
Cobertes aïllants com el pèl, les plomes o una capa de greix gruixuda sota la pell per
suportar el fred.
Pèrdua d'aigua per transpiració per refrigerar el cos quan la T és molt alta.
Hàbits posturals, per tal de modificar la relació S/V. Per exemple arrupir-se quan fa fred,
disminueix la relació S/V (a l'exposar menys superfície al medi), reduint-se així la pèrdua
de calor. Al contrari exposar més superfície del cos a l'aire augmenta la dissipació de calor.
La piloerecció crea una capa d'aire entre la pell i l'ambient augmentant l'aïllament.
Colors clars de la pell o de les plomes per reflectir les radiacions o bé colors foscos per
absorbir-les.
Tremolors (contracció involuntària dels músculs esquelètics) per augmentar la producció
de calor.
Hàbits crepusculars per evitar les hores de més insolació.
La migració per evitar les èpoques desfavorables.
Letargia hivernal o estival.

3.1 LA TEMPERATURA
Estratègies dels animals poiquiloterms
•Hàbits conductuals com buscar la llum del Sol o l'ombra
- Allunyar-se al màxim del fred amagant-se sota terra o en refugis
o buscant l'ombra dels arbres.
- Prendre el Sol per escalfar-se, romandre a sobre de pedres que
retenen la calor...
•Hàbits posturalscom estirar molt les potes per allunyar-se del
terra calent, tal com fan els insectes i els llangardaixos del desert.
•Entrar enestat de letargia reduint el metabolisme tant com poden
durant les èpoques desfavorables (hibernació o estivació)
•Hàbits crepusculars per evitar hores de més insolació
• La migració per evitar les èpoques desfavorables.

Alguns ocells, com ara les grues de la
fotografia, quan arriba la tardor migren
a zones amb condicions climàtiques
més favorables. A la primavera,
repeteixen el viatge en sentit invers.
Iguana del desert (Dipsosaurus
dorsalis), canvia de color per
absorbir més o menys radiació
solar.

Regla de Bergman (per a aus i mamífers)
Dintre d'un grup homogeni d'espècies properes, la mida
més gran es troba en les espècies que es troben a les
regions més fredes.
La pèrdua de calor és proporcional a la superfície mentre que la
generació de calor es proporcional al volum, per tant un animal més
corpulent i amb una forma que permeti tenir més massa conservarà
amb més facilitat la seva temperatura interna.
L'explicació de la regla es troba en que en els animals més
corpulents la superfície és més petita en relació al volum (relació
s/v menor) la qual cosa afavoreix la conservació de la calor.

Regla de Allen (per a aus i mamífers)
Els apèndixs animals (cua, orelles, potes...) són més curts com
més fred sigui el clima.
Els apèndixs curts suposen una menor superfície corporal, i per tant
més retenció de la calor. Els grans serveixen per dissipar-la millor i
refriger el cos.
Un bon exemple el tenim si comparem l'aspecte del fènnec ("guineu"
del Sàhara) amb les orelles immenses i la cara allargada amb el del
guineu àrtic d'orelles petites i musell curt.

3.2 LA LLUM
•La radiació solar que arriba a la Terra comprèn un ampli espectre
de longituds d'ona.
•El segment més important per a la vida és una banda que va dels
380 nm al 750 nm: la llum visible.
•La llum visible és la radiació que impulsa la fotosíntesi.

3.2 LA LLUM
•La llum té una influència decisiva en la distribució de les plantes,
ja que és necessària per fer la fotosíntesi.
•Per tant, només hi ha plantes als llocs il·luminats.
•Plantes heliòfiles: busquen la màxima insolació.
•Plantes esciòfiles: adaptades a l’ombra, busquen zones menys
assolellades o la ombra d’altres vegetals.

3.2 LA LLUM
Els vegetals terrestres presenten una distribució estratificada que
arriba a la seva màxima expressió a les selves o boscos tropicals:
- Estrat arbori
- Estrat arbustiu
- Estrat herbaci
- Estrat mucínic
- Estrat edàfic

3.2 LA LLUM
•Als mars i oceans trobem dues zones diferenciades:
•Estrat fòtic: estrat superficial, il·luminat, fins 200 metres. És
on trobem els organismes fotosintètics i on pot haver una
estratificació: Horitzons d’algues.
•Estrat afòtic: no aplega la llum, no hi ha fotosíntesi.

3.2 LA LLUM
ADAPTACIONS DELS ANIMALS A LA LLUM
Coloració críptica: és la que permet confondre’s amb
el medi.
Coloració mimètica: quan al que s’imita és un
organisme perillós sense ser-ho
Coloració aposemàtica: és una coloració vistosa i
contrastada que exhibeixen alguns animals per
advertir de la seva perillositat o que són verinosos

3.2 LA LLUM
ADAPTACIONS DELS ANIMALS A LA LLUM
• Altres adaptacions:
– Bioluminiscència
– Animals cavernícoles:
• Falta de pigments
• Cecs

3.2 LA LLUM
EL FOTOPERíODE
•És el lapse de hores de llum
respecte de la foscor
•Molts éssers veuen modificat el seu
comportament per aquest fet.
•Els animals poden ser nocturns,
diürns o crepusculars. Anualment també
influeix en les migracions, la muda, la
reproducció, la letargia, etc.
•En les plantes el fotoperíode és molt
important: la germinació, la floració, la
caiguda de la fulla i la brotada es veuen
influïts.

3.2 LA LLUM
EL FOTOPERíODE

3.3. LA HUMITAT DE L’AIRE

En els animals la incorporació d'aigua es fa principalment amb l'aliment
o amb la beguda (hi ha animals que capten la humitat a través de la
superfície corporal com llimacs, granotes etc.); una altra part de l'aigua
és aigua metabòlica (produïda en les reaccions del catabolisme).
La pèrdua d'aigua es fa per evapotranspiració, també per l'orina, la
suor, etc.

Tegument impermeable (exoesquelet de quitina, pell
queratinitzada, escates)
Estructures que retenen l'aire i creen una microatmosfera humida
(plomes, pèls).
Secrecions mucoses que mantenen la pell humida (llimacs, cucs de
terra)

Aparell respiratori a l'interior del cos
Fecundació interna
Desenvolupament embrionari a l'interior d'ous o l'úter matern
Hàbits especials (nocturns, enterrament, migració...)
Capacitat de beure aigua del mar (animals marins)

Les plantes absorbeixen aigua pels pèls absorbents de les arrels i la
transporten pels vasos d'arrels i tiges fins les fulles, d'on surt l'excés
d'aigua en forma de vapor pels estomes (evapotranspiració)
Quan una planta perd més aigua de la que pren es marceix i pot morir.

Les adaptacions més importants de les plantes per evitar la
deshidratació i la mort són:
• Arrels molt llargues
• Fulles petites, amb epidermis gruixudes i molt cutinitzades, amb pocs
estomes, transformades en espines.
• Pilositat abundant
• Tiges i fulles suculentes.
• Fecundació a través del pol·len
• Formació de llavors en les èpoques de més sequera

Amb relació a les necessitats hídriques que tenen les plantes, es poden
establir els grups següents:
• Hidròfiles (han de viure en medis aquàtics)
• Higròfiles (necessiten llocs molt humits per viure)
• Xeròfites (estan adaptades a ambients secs)
• Mesòfites (plantes amb necessitats moderades d'aigua)

3.4. LA PRESSIÓ
L'atmosfera terrestre té massa i és atreta cap a la Terra per la gravetat,
en conseqüència exerceix una pressió sobre aquesta que rep el nom de
pressió atmosfèrica, que pot definir-se com el pes que exerceix una
columna d'aire sobre una determinada superfície. A nivell del mar és de
760 mm Hg.
A mesura que augmenta l'altura,
la densitat i la pressió
atmosfèrica disminueixen, i amb
aquestes, la quantitat d'oxigen
disponible.

3.4. LA PRESSIÓ
Els mecanismes de captació de l'oxigen han de ser més eficaços en els
organismes que viuen a gran altitud.
Els animals que viuen sota condicions baixes de pressió, com les llames
dels Andes, molt ocells o els animals aquàtics de rius i llacs d'alta
muntanya, presenten hemoglobines especials amb més afinitat per
l'oxigen.

3.4. LA PRESSIÓ
La pressió hidrostàtica és la força per unitat de superfície que exerceix
l’aigua sobre un cos.
•Entre les adaptacions a la pressió hidrostàtica està la bufeta natatòria,
una cambra amb aire que ajuda a ascendir o descendir als peixos.
•Els peixos abissals solen ser plans i sense bufeta, per evitar la ascensió
a la superfície i ser aixafats per la pressió.

3.5. LA SALINITAT
La salinitat és la concentració de sals minerals dissoltes a l’aigua.
Mar: mitjana de 35g/L
Aigua dolça: 0.5g/L
En general el medi intern del organismes és més salat que l’aigua dolça i
menys salat que l’aigua de mar.
Els organismes han d’estar adaptats al tipus de salinitat del seu medi, del
contrari poden morir.
Osmosi: quan dues dissolucions amb diferents graus de salinitat es troben
separades per una membrana semipermeable (deixa passar l’aigua però
no les sals), aquestes dissolucions tendeixen a igualar-se i per tant l’aigua
passa d’un medi més diluït (hipotònic) fins a un medi més concentrat
(hipertònic).

3.5. LA SALINITAT

3.5. LA SALINITAT
•Hi ha organismes que no poden regular la seva pressió osmòtica, la seva
concentració salina interna depèn del medi (algues i molts invertebrats), són els
poiquilosmòtics. Aquests organismes són estenohalins ja que només poden
viure en ambients de salinitat molt estables.
•Contràriament, els homeosmòtics (com la majoria dels peixos) poden regular
la concentració salina del seu medi intern. Tot i així la majoria ho fan d'una
manera poc eficaç per la qual cosa són també organismes estenohalins.
•Unes poques espècies homeosmòtiques són eurihalines, és a dir suporten
grans canvis de salinitat. És el cas d'alguns peixos com l'anguila i el salmó,
alguns crustacis com l'Artemia salina i la gamba Palaemonetes.

3.6 ELS CORRENTS DEL MEDI
• Corrents del medi són moviments que presenten:
– Aigua
• Migracions
• Adaptacions al xoc del mar amb la costa (forts ancoratges, foradar
la roca,...)
• Al rius: Ventoses, amagar-se sota les roques,
– Aire
• Dispersió de pol·len
• Migracions
• Escurçaments de les ales
• Mida petita de plantes
• Nius a terra

4. LA BIOCENOSI
•La biocenosi o comunitat és la part biòtica (viva) de l’ecosistema.
•Formada per les poblacions de les diferents espècies que viuen
relacionades en el mateix biòtop.
•Les relacions entre els organismes s’anomenen relacions biòtiques:
•Relacions intraespecífiques
•Relacions interespecífiques

4. LA BIOCENOSI
4.1 LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES
•Són les relacions biòtiques que s’estableixen entre els individus
d’una mateixa espècie.
•Poden ser:
•Temporals o perennes
•Cooperatives (beneficioses) o de competència (perjudicials)
Donen lloc a les
associacions
intraespecífiques
Donen lloc ala
territorialitat
Associacions familiars, colonials, gregàries i societats estatals

4. LA BIOCENOSI
4.1 LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES
•Els avantatges que aporta la vida en grup es coneix amb el nom
d'efecte de grup.
•El desavantatges que sorgeixen quan la densitat de població és
excessiva s'anomenen efecte de massa. Els més importants són
l'esgotament de l'aliment per sobreexplotació, l'acumulació
d'excrements i la falta d'espai vital per reproduir-se i tenir cura de les
cries.

4. LA BIOCENOSI
4.1 LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES COOPERATIVES
ASSOCIACIONS FAMILIARS
•Són les que s'estableixen entre els progenitors i la seva
descendència.
•Finalitats fonamentals: reproducció i atenció a la prole.
•Tipus:
•Parental monògama
•Parental polígama
•Matriarcal
•Patriarcal
•Filial

4. LA BIOCENOSI
Parental monògama: un mascle i una femella amb les seves
cries (la majoria d'aus)
Tant els peixos papallona com la majoria d’aus romanen amb la mateixa parella tota la vida

4. LA BIOCENOSI
Parental polígama: un mascle i diverses femelles amb les seves
cries (ex. cérvols, lleons)
És el cas dels lleons i dels lleons marins

4. LA BIOCENOSI
Matriarcal: una femella amb les seves cries (ex. aràcnids)
És el cas d’escorpins i elefants

4. LA BIOCENOSI
Patriarcal: un pare amb les seves cries

4. LA BIOCENOSI
Filial: formada tan sols pels fills que són abandonats pels pares
(la majoria de peixos i insectes)
Els peixos abandonen els seus ous, i quan neixen els alevins s'agrupen en grans bancs
per defensar-se millor.

4. LA BIOCENOSI
ASSOCIACIONS COLONIALS
Formada per individus originats per reproducció asexual a
partir d'un progenitor comú. Poden ser tots iguals (homomorfs)
o presentar diferències morfològiques i fisiològiques
(heteromorfs).
Volvox (alga colonial)
Physalia (colònia flotant de cnidaris)

4. LA BIOCENOSI
ASSOCIACIONS COLONIALS
Madrepora
Corall (colònia de pòlips)

4. LA BIOCENOSI
ASSOCIACIONS GREGÀRIES
Els individus viuen en comú durant un període de temps més o
menys llarg amb la finalitat d'ajudar-se mútuament en...
•La recerca d'aliment.
•La protecció davant dels depredadors o dels factors
ambientals.
•L'orientació durant les migracions.
•Per reproduir-se.
•Els individus que les constitueixen no tenen perquè tenir cap
relació de parentiu.

4. LA BIOCENOSI
ASSOCIACIONS ESTATALS
•Existeix jerarquia entre els individus del grup
•Solen ser diferents anatòmica i fisiològicament
•Es produeix divisió del treball
Exemples: societats d'abelles, vespes, formigues i tèrmits.

4. LA BIOCENOSI
4.1 LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES DE COMPETÈNCIA
•Entre individus d’una mateixa espècie poden donar-se relacions de
competència, com per exemple la rivalitat per l’aliment, l’espai, la llum,
l’aparellament…
Batalla d’impales
durant l’època de
reproducció

4. LA BIOCENOSI
4.1 LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES DE COMPETÈNCIA
La competència intraespecífica és un agent de
l'evolució, representa “la lluita per la vida” de
Darwin que condueix a la supervivència dels
individus més aptes, els quals aporten aquestes
característiques genètiques favorables a les
generacions següents.

4. LA BIOCENOSI
4.2 LES RELACIONS INTERESPECÍFIQUES
•Relacions biòtiques que s'estableixen en una comunitat
entre individus d'espècies diferents.
•Poden ser:
– Beneficioses per a les dues espècies (+/+)
– Perjudicials per a les dues espècies (-/-)
– Beneficiosa per a una i perjudicial per a l'altra (+/-)
– Beneficiosa per a una i indiferent per a l'altra (+/0)

4. LA BIOCENOSI
COMPETÈNCIA (-/-)
•Quan dues espècies competeixen pel mateix recurs
•Si les poblacions del mateix nivell tròfic lluiten per l’aliment parlem
de competència per explotació.
•Si lluiten pel territori parlem de competència per interferència.
•Alguns ocells competeixen a l’hora de niar, les espècies vegetals
poden competir per la llum, la malesa d'un jardí competeix amb les
plantes pels nutrients del sól i per l'aigua.
•La competència ha jugat un paper decisiu en l’evolució de les
espècies, ja que ha estat un factor de selecció natural

4. LA BIOCENOSI
DEPREDACIÓ (+/-)
•És l'activitat de captura i mort que exerceixen uns individus
(depredadors) sobre uns altres (preses).
•És un sistema de retroalimentació: els depredadors controlen
la població de preses, però el nombre de depredadors també
depèn de la disponibilitat d’aquestes.
•Els depredadors presenten adaptacions per la captura de les
preses, i aquestes mostren adaptacions destinades a la fugida o
a la defensa.

4. LA BIOCENOSI
DEPREDACIÓ (+/-)
Aquesta relació depredador/presa porta a un model ecològic de
comportament que rep aquest nom i que presenta gràfiques típiques.
Després d’augmentar la quantitat de preses augmenta el nombre de
predadors i quan aquest s’aproxima al valor k cau el nombre de preses,
cosa que provoca la caiguda del nombre de predadors, etc

4. LA BIOCENOSI
PARASITISME (+/-)
•Es produeix quan un individu, el paràsit, s’alimenta d’un altre
individu, el hoste, al qual perjudica sense causar-li la mort a curt
termini.
•Endoparàsits: viuen a l’interior de l’hoste
•Ectoparàsits: viuen sobre el cos de l’hoste
•Paràsits obligats: són paràsits durant tota la vida.
•Paràsits facultatius: només en alguna fase del seu cicle vital són
paràsits.

4. LA BIOCENOSI
PARASITISME (+/-)
Claviceps purpurea,
fong paràsit de gramínies.
Fasciola hepatica en fetge

4. LA BIOCENOSI
PARASITISME (+/-)
Poll, Pediculus humanus

4. LA BIOCENOSI
EXPLOTACIÓ (+/-)
Interacció de diverses espècies durant la seva activitat biològica, de
manera que unes espècies surten beneficiades (explotadores) a costa
d’altres (explotades), que són perjudicades.
El cucut comú (Cuculus canorus) posa els ous en
els nius d’altres ocells perquè li crien els pollets.

4. LA BIOCENOSI
EXPLOTACIÓ (+/-)
El pollet de cucut al néixer es desprèn dels seus molestos germans
adoptius, així totes les energies de la seva nova mare es concentraran en
la seva supervivència.

4. LA BIOCENOSI
COMENSALISME (+/0)
•Relació entre dues espècies en la que una (el comensal), se'n
beneficia sense afectar de forma significativa a l'altra (l'hoste).
•El comensal es nodreix de l'aliment sobrant, secrecions,
descamacions i altres restes de l'hoste, sense causar-li cap efecte
perjudicial ni beneficiós (+/0).
•A part del benefici tròfic, altres avantatges que obté l'espècie
afavorida poden ser protecció, hàbitat (inquilinisme), transport,
(foresi)...

4. LA BIOCENOSI
COMENSALISME (+/0)
Com l’esquirol i el pi,
o el pica-soques:
inquilinisme

4. LA BIOCENOSI
COMENSALISME (+/0)
I com el
peix
pallasso i
l’anèmona
que l’acull

4. LA BIOCENOSI
COMENSALISME (+/0)
La rèmora i el tauró (Foresi)

4. LA BIOCENOSI
TANATOCRESI (+/0)
Aprofitament per part d’una espècie de les restes, excrements,
esquelets o cadàvers d’una altra espècie, per protegir-se o servir
d’eines.

4. LA BIOCENOSI
MUTUALISME (+/+)
•És la relació en la qual s'associen dues
espècies (consorts) amb el resultat d'un
benefici mutu (+/+).
•No és una unió íntima.

4. LA BIOCENOSI
MUTUALISME (+/+)
Associació entre les molses i els troncs dels arbres. Per una banda la molsa
assoleix una alçada que no aconseguiria d'una altra manera i així no ha de
competir per la llum amb altres plantes del sòl. L'arbre aconsegueix humitat i
protecció davant els incendis.

4. LA BIOCENOSI
SIMBIOSI (+/+)
Associació de dos o més individus de diferents espècies que es
beneficien mútuament i no poden viure uns sense els altres.
Un exemple són els líquens,
organismes formats per un
fong i una alga simbionts.

Un altre exemple és el de les micorrizes, simbiosi que
es produeix entre fongs i les arrels dels vegetals.
Al vegetal li
proporciona una
série d’aventatges,
com ara major
captació d’aigua, de
nutrients, major
protecció davant
altres fongs
patògens i el fong
obté carbohidrats i
vitamines de la
planta o l’arbre.

4. LA BIOCENOSI
SIMBIOSI (+/+)
Les asociaciones
entre bacteris
intestinals i animals
hervíbors també són
exemples de simbiosi.

4. LA BIOCENOSI
ANTIBIOSI (+/-)
• Impossibilitant de que uns organismes visquin al costat d’uns
latres perquè aquests secreten una substància anomenada
antibiòtic, que provoca la mort.
• Ex. fong Penicillium.

T.7 L'estructura dels ecosistemes.pdf

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to T.7 L'estructura dels ecosistemes.pdf

Similar to T.7 L'estructura dels ecosistemes.pdf (20)

More from almualva

More from almualva (6)

T.7 L'estructura dels ecosistemes.pdf