8. CEMEX tornarà a fabricar ciment a la planta de
Sant Feliu de Llobregat
L'empresa ha expressat la intenció d'utilitzar combustible derivat de
residus, com massa forestal de Collserola o marro de cafè
La nova direcció de la multinacional CEMEX es van reunir durant el mes d’octubre amb el consistori de
Sant Feliu de Llobregat per presentar el nou pla d’empresa. Deixaran de fabricar ciment a la planta
d’Alcanar i traspassaran la producció a la planta santfeliuenca. A partir del mes de gener, la planta situada
a les Terres de l’Ebre només farà funcions de distribució i comercialització. Cal destacar que la fàbrica
santfeliuenca va deixar de fabricar ciment fa més d’un any i, fins ara, només es dedicava a moldre.
9. Residus com a combustible
L'empresa també ha comunicat la intenció d'utilitzar residus per fer
funcionar el seu forn. Es tracta d'una decisió que seguirà causant
polèmica i que pot comptar amb el rebuig de les entitats ecologistes
locals i supramunicipals. De fet, cal recordar que durant els darrers anys
s’ha viscut una forta oposició de la població de Sant Feliu a la crema de
residus a la cimentera CEMEX de Sant Feliu, una circumstància que ha
generat manifestacions i actes de protesta a la ciutat i la creació de la
Plataforma Aire Net. Fonts municipals han manifestat que CEMEX
“compta amb autoritzacions” per utilitzar massa forestal i marro de café
com a combustible. “Es tractaria d’un combustible homologat”, segons
l'Ajuntament. Tot i això, el consistori ja ha demanat a l’empresa que
presenti les llicències i les autoritzacions corresponents. Des de
l’Ajuntament també s’ha manifestat que es faran més reunions amb
l’empresa per tal de tractar aquest tema.
10. Davant l’anunci de CEMEX, l‘Ajuntament va decidir convocar una reunió
amb totes les entitats de la ciutat que treballen pel medi ambient per tal
d’informar de la nova situació. La reunió amb aquests col·lectius, que va
comptar amb la presència de representants de diferents partits polítics,
de col·lectius ecologistes com Aire Net i el Centre d'Ecologia i Projectes
Alternatius de Sant Feliu i de persones vinculades a associacions de veïns
i veïnes, es va celebrar el dilluns 7 de novembre. Durant la reunió de
dilluns, a més, les entitats santfeliuenques dedicades a la preservació del
medi ambient van criticar la utilització de residus com a combustible i
també la contaminació acústica que generaran els camions.
11. CEMEX aposta per l’ús de combustibles derivats de residus
El 29 de setembre, representants de l’empresa CEMEX van assistir a
ExpoRecicla 2011, una fira internacional centrada en la recuperació i el
reciclatge industrial. A Saragossa, la directora de Sostenibilitat de CEMEX
España, María García Villán, va presentar els avantatges mediambientals
de l’ús dels combustibles derivats de residus i va manifestar que aquest
procediment els ha permès reduir les emissions de CO2 “en 105.000
tones durant el 2010”. Amb aquestes declaracions, sembla que la
multinacional utilitzarà residus a la planta de Sant Feliu.
12. CEMEX tornarà a fabricar ciment a la planta de
Sant Feliu de Llobregat
L'empresa ha expressat la intenció d'utilitzar combustible derivat de
residus, com massa forestal de Collserola o marro de cafè
La nova direcció de la multinacional CEMEX es van reunir durant el mes d’octubre amb el consistori de
Sant Feliu de Llobregat per presentar el nou pla d’empresa. Deixaran de fabricar ciment a la planta
d’Alcanar i traspassaran la producció a la planta santfeliuenca. A partir del mes de gener, la planta situada
a les Terres de l’Ebre només farà funcions de distribució i comercialització. Cal destacar que la fàbrica
santfeliuenca va deixar de fabricar ciment fa més d’un any i, fins ara, només es dedicava a moldre.
13. Residus com a combustible
L'empresa també ha comunicat la intenció d'utilitzar residus per fer
funcionar el seu forn. Es tracta d'una decisió que seguirà causant
polèmica i que pot comptar amb el rebuig de les entitats ecologistes
locals i supramunicipals. De fet, cal recordar que durant els darrers anys
s’ha viscut una forta oposició de la població de Sant Feliu a la crema de
residus a la cimentera CEMEX de Sant Feliu, una circumstància que ha
generat manifestacions i actes de protesta a la ciutat i la creació de la
Plataforma Aire Net. Fonts municipals han manifestat que CEMEX
“compta amb autoritzacions” per utilitzar massa forestal i marro de café
com a combustible. “Es tractaria d’un combustible homologat”, segons
l'Ajuntament. Tot i això, el consistori ja ha demanat a l’empresa que
presenti les llicències i les autoritzacions corresponents. Des de
l’Ajuntament també s’ha manifestat que es faran més reunions amb
l’empresa per tal de tractar aquest tema.
14. Davant l’anunci de CEMEX, l‘Ajuntament va decidir convocar una reunió
amb totes les entitats de la ciutat que treballen pel medi ambient per tal
d’informar de la nova situació. La reunió amb aquests col·lectius, que va
comptar amb la presència de representants de diferents partits polítics,
de col·lectius ecologistes com Aire Net i el Centre d'Ecologia i Projectes
Alternatius de Sant Feliu i de persones vinculades a associacions de veïns
i veïnes, es va celebrar el dilluns 7 de novembre. Durant la reunió de
dilluns, a més, les entitats santfeliuenques dedicades a la preservació del
medi ambient van criticar la utilització de residus com a combustible i
també la contaminació acústica que generaran els camions.
15. CEMEX aposta per l’ús de combustibles derivats de residus
El 29 de setembre, representants de l’empresa CEMEX van assistir a
ExpoRecicla 2011, una fira internacional centrada en la recuperació i el
reciclatge industrial. A Saragossa, la directora de Sostenibilitat de CEMEX
España, María García Villán, va presentar els avantatges mediambientals
de l’ús dels combustibles derivats de residus i va manifestar que aquest
procediment els ha permès reduir les emissions de CO2 “en 105.000
tones durant el 2010”. Amb aquestes declaracions, sembla que la
multinacional utilitzarà residus a la planta de Sant Feliu.
17. Molt bon dia a tothom, companys i companyes.
Vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat fa trenta-cinc
anys però ja fa més de deu que visc a Viladecans
amb la meva petita família.
18. Em dic Neus, i tinc vint-i-cinc anys.
Tot just el passat juliol vaig acabar la carrera, i ara
sóc graduada en Gestió i Administració Pública, i
com no podia ser d’una altra manera treballo a la
Generalitat, o com li diuen alguns, a “la casa gran”.
19. Doncs res!! Ara ja sabeu una mica més de mi!!
En fi companys, espero no haver-vos avorrit amb
amb el meu discurs i fins aviat.
20. Sóc persona aparentment tranquil·la però els dubtes
sobre la meva capacitat em porten problemes a
l’hora d’assolir els reptes.
21. Molt bon dia a tothom, companys i companyes!
Vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat fa trenta-cinc
anys, però ja fa més de deu que visc a Viladecans
amb la meva petita família.
22. Em dic Neus i tinc vint-i-cinc anys.
Tot just el passat juliol vaig acabar la carrera i ara sóc
graduada en Gestió i Administració Pública. Com no
podia ser d’una altra manera treballo a la
Generalitat, o com li diuen alguns, a “la casa gran”.
23. Doncs (,) res, ara ja sabeu una mica més de mi!
En fi , companys, espero no haver-vos avorrit amb
amb el meu discurs i fins aviat.
24. Sóc persona aparentment tranquil·la , però els
dubtes sobre la meva capacitat em porten
problemes a l’hora d’assolir els reptes.
32. Ser i sí ser, eixa és la qüestió (una altra cosa seria com)
Durant una època de la meua vida infantil em vaig proposar seriosament
la possibilitat de convertir-me en un xiquet. No, no és que em sentira
com un xiquet, és que desitjava haver nascut xiquet, no xiqueta. Els
primers pensaments els vaig tenir a l’edat de 6 anys. Els xiquets anaven a
classe amb pantalons i jersei, però raret era el dia que jo no portava
alguna vestimenta que em deixava les cames a l’aire i, a sobre, solia
portar:
una o vàries flors, amb tija o sense ella
una o vàries cintetes, amb el llaç de fàbrica o per fer a gust de la mare
randeta blanca i calada que picava com un dimoni
alguna pinzellada en tons pastís, sovint de color rosa
aquelles mànegues inflades que semblava que se t’havia eixit un muscle i
te’l subjectava el vestit
Clar, els xiquets portaven sabatilles esportives, però amb els vestits i
faldetes que jo portava, el que calia era una bona sabata, amb o sense
passador, que em feia pupetes als talons i als dits, encara que portara els
calcetinets, blanquets i també caladets, que no llevaven el fred… però
que eren ben mudaors!
33. Recorde una falda (des d’ací li done l’enhorabona al dissenyador per
haver-se jubilat) de punt blau marí, amb ratlles horitzontals en blanc, roig
i groc… crec que d’aquesta ja us he parlat, perquè era una cosa
esperpèntica… El dia que li vaig dir a ma mare “esta falda no me la voy a
poner más, ni ésta ni ninguna”, vaig començar a traçar el camí per
convertir-me en xiquet. Els pantalons van passar a ser l’única cosa que
s’adequava a la meua nova realitat! Els xiquets no porten faldes si no
viuen a Escòcia!!
La meua idea es va afermar encara més quan veig prendre la comunió. A
mi, que havia decapitat més Nancys que cap xiqueta del voltant, només
feien que regalar-me nines! I anells! I bragues!!!!! Ni un llibre, ni una
carpeta, ni una motxilla… i per suposat, res del que li van regalar al meu
veí: un tren elèctric, una màquina d’escriure, airgamboys, el ‘fuerte
apache’… Collons!! A un tio que et rep a la seua habitació, acabat
d’operar, i té les angines que li han tret dins d’un flascó amb alcohol
damunt la tauleta… per què no li regalen la Nancy Infermera??!! Bé, açò
de les historietes del meu veí i jo ho deixaré estar, de moment.
34. Vist que no se me respectava la meua poca femineïtat, vaig optar per una posició radical:
canviar-me de nom. Eva és un nom normal, encara que, als inicis de la meua vida, el meu
nom era Evamaria, així, tot seguit. Ma mare va decidir que era massa llarg per dir-lo tantes
vegades (una mica trasto, açò també ho deixaré), i me’l deixà, afortunadament, en Eva. Però
seguia sent un nom femení… així és que em vaig decantar pel nom més baronívol que se me
va ocórrer en aquell moment: ara em diria Agustí. Cada vegada que ho pense, m’agafa un
calfred… Agustí… saps o què? No sé d’on ho vaig treure això, perquè no en coneixia
cap, d’Agustí! Ho vaig comunicar solemnement a casa i vaig avisar que no respondria per
cap altre nom que no fóra aquest. Inclòs, vaig començar a posar el meu nou nom en
companyia dels meus cognoms de tota la vida a les llibretes, als llibres i a tots els llocs on
normalment les persones solem posar el nom. No cal ni dir que ma mare va fer puto cas del
meu desig… i jo vaig passar molts dies sense contestar quan em cridaven per “Eva”. La
qüestió és que me’n vaig adonar que no ho anava a aconseguir així… i vaig desistir.
Als 10 anys vaig fer un altre intent de canvi radical a lo Llongueras. Ma mare em deixà anar
sola a la perruqueria per primera vegada i li vaig dir a la perruquera: “molt curt i amb
cresta”. La perruquera em va preguntar: “però… ta mare t’ha donat permís”. I jo: “que
sí, que sí que ho sap”. I la dona va posar cura, la veritat, perquè la cresta va tenir un efecte
devastador quan vaig arribar a casa… On abans hi havia una mitja melena llisa i ben
pentinada, ara hi havia… bé, tinc fotos que no es poden descriure amb paraules. Fa això la
meua filla i no la deixe eixir al carrer fins que no li haja crescut el pèl almenys 10
centímetres!! Ma mare va agafar el raspall, el va mullar, i amb dues raspallades rabioses em
va deixar el cap com si fóra un frare… perquè la cresta va passar a ser un floquet que no em
tapava ni les entrades… lavirgen, quin espant! No cal ni dir que els quatre pisos que baixava
cada dia per anar al carrer eren el temps que utilitzava per autocardar-me la cresta… que
ma mare era més forta i més gran, però jo tenia un parell d’ovaris del tamany de dos melons
d’Alger!
35. Això passà, com tantes altres manies que vaig tenir. Després, durant l’adolescència, vaig
aprendre a viure com un tio amb aparença de tia… a més, de tia jamona! A l’orquestra, el
primer any, muntava i desmuntava com els companys (els bafles no els podia carregar, però
els monitors sí!); al conservatori, quan tocava en un grup de saxos, el baríton el tocava jo, y
que nadie me levante la voz!; quan un tio, entrant jo a un bareto, es feia el graciós davant
els amics pegant-me una palmada al cul, l’enganxava del jersei i el llençava contra la barra
(encara estan rient-se els teus amics… eh, balòstia de collons?)… Ai, sinyó… con lo que yo he
sido…!
Ara continue pensant que, d’haver nascut home, en l’època que m’ha tocat viure, tot
hagués estat més fàcil per a mi. L’únic consol és que tinc una filla que té les castanyes més
grosses que sa mare i que, quan és hora de parar taula i els homes de casa romanen
asseguts al sofà, com si la cosa no anara amb ells, es posa braços en gerra, es plantifica
davant la tele i solta un “ja esteu alçant el cul d’ahí i parant taula, que nosaltres no som les
vostres criades… o us apague la tele i no sopeu!”.
Aaaaaiiiixxx, ara entenc que nostrosinyó m’ha donat l’oportunitat d’educar una fera que no
necessita voler ser un xiquet per tenir el que li és just i el que mereix. La meua Pau sóc jo… o
almenys, el que jo hagués volgut ser.
