Revista Annals d’Urologia 2004-09

EDITORIAL
F. J. Blasco Casares
Director de Annals dÚrologia
EDITORIAL: UN NUEVO AÑO, UNA NUEVA VISION
Annals dÚrologia publicó en su último número de 2003 la mitad aproximada de resúmenes del Simposi de
Salou y publica la otra mitad en este primer número de 2004. A partir de ahora, Annals tendrá como objetivo la
publicación de los resúmenes de cada convocatoria del Simposi Institucional de la Societat Catalana
dÙrologia. A lo largo de 2004 está prevista la aparición de tres números en cada uno de los cuales se incluirá
una editorial que, a diferencia de lo que ha pasado hasta el momento, no sólo versará de temas casi técnicos de la
revista sino que podrá dar cabida a editoriales de contenido más profesional o más científico.
Sabemos perfectamente el alcance de nuestras propuestas y la repercusión de las mismas. Somos conscientes
de la brutal cantidad de información que recibe cualquier urólogo bien sea en forma de congresos y reuniones,
revistas en papel, informaciones por internet, etc. Es un hecho diario que nos desborda. No obstante, siguen
apareciendo nuevas publicaciones, una tras otra, al mismo tiempo que las ya existentes siguen reformándose. Y
es precisamente este hecho el que nos renueva en nuestro empeño en mantener una publicación que de cabida a
las inquietudes comunicativas de los urólogos catalanes, en catalán y castellano.
Esas mismas inquietudes tienen también un foro especial en nuestra web, que este año comienza a ampliar sus
perspectivas. Durante el año 2004 esperamos poder disponer de una web que interese al urólogo, que pique la
curiosidad de quienes nos visiten y, sin poder concretar por ahora más, haga de la web de la catalana una web al
alcance de todos y para todos. Como puede desprenderse de este párrafo, la web y la revista pretenden ser una
unidad mediática, hasta cierto punto indisoluble. Al igual que antes las revistas incluían informaciones de muchos
tipos, fechas de reuniones, convocatorias de trabajo, premios, etc, ahora son las web las que permiten un
amplísimo abanico de información. Una parte de ella es estática (como lo fue antes el papel), es decir, no cambia
de una conexión a otra, permanece de semana en semana, de mes a mes, de año a año, simplemente se
acumula. Otra parte de la web se actualiza continuamente, "perdiéndose" el contenido una vez pasado. Esta forma
de aportar información cambia radicalmente las posibilidades de acercarse a un "lector" potencial y abre nuevas
expectativas.
A lo largo de 2004 y 2005 esperamos encontrar las claves que permitan que la web de la Catalana y su revista
Annals dÙrologia se hagan un hueco en nuestra atención.
Página 1 de 1Annals d'Urologia
05/02/2007file://E:Docs Internetwebswww.scurologia.catannalsanticnumero9editorial.html

Annals d`Urologia, Vol. 4, num. 1
RTU DE TM VESICAL: L’ALTERNATIVA AMBULATORIA
A LA INTERVENCIÓ AMB INGRÉS
J. Sánchez, J. Uría, L. Ibarz, JM. Cos, JL. Gago, M. Arzoz, J. Areal, L. Cecchini, L. Praun, JM. Saladié.
Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.
Barcelona
Introducció i objectius: analitzar el procés substitutiu que s’ha practicat al nostre
Servei amb la progressiva incorporació de la CMA (Cirurgia Major Ambulatòria) com
alternativa totalment vàlida per la realització de determinades RTUs (Resecció Trans
Uretral) de Tm vesical (Tumor Vesical).
Material i mètodes: el progressiu augment del nombre i grau de dificultat
d’intervencions practicades al programa de CMA es manifesta plenament en la
incorporació de la RTU de Tm vesical en aquests programes. Al nostre Centre van
practicar-se l’any 2002 27 intervencions d’aquest tipus a la Unitat de CMA, respecte el
total de 178 practicades (índex de substitució del 15%). Els requisits bàsics per poder-se
realitzar a aquesta Unitat van ser els propis del pacient (socials i de calitat de vida), del
tumor (menys de 3 implants, aspecte papilar i menys de 2 cm de diàmetre major), Així
com de logística hospitalària.
Resultats: del total de pacients intervinguts, més de la meitat van ser tumors primaris
(58%), essent la resta reintervencions per petites recidives. En 9 casos va acompanyar-
se de BMN. Només en 2 casos va ser necessari perllongar l’estada postoperatòria
immediata fins les 8 hores, sense arribar mai a ser necessari l’ingrés. No s’han observat
complicacions infeccioses, si bé tots els pacients foren tractats amb 3 dosis
d’antibioticoteràpia profilàctica. Només un cas va consultar a Urgències per hematúria
un cop retirada la sonda vesical. La comparativa respecte a despesa sanitària i qualitat
assitencial són molt superiors a la intervenció feta sota el sistema d’ingrés tradicional,
indispensable malgrat tot, en un gran nombre de casos en què no és adecuada la
alternativa ambulatòria.
Conclusions: actualment al nostre Servei, la realització ambulatòria de RTU de Tm
vesical s’ha convertit en la primera opció, en casos seleccionats, en front de la
intervenció sota ingrés hospitalari tradicional.

DIVERTICLES D’URETRA FEMENINA
Arzoz M; Ibarz L; Sánchez X; J. Gago J; Bayona S; Uría J; Saladié JM
Servei d’Urologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona
Introducció:
El diverticle dúretra femenina és una entitat sovint infradiagnosticada, en ocasions
asimptomàtica, que s´ ha de sospitar davant de pacients amb simptomatologia refractaria
i inespecífica del tracte urinari inferior.
Observació Clínica: Durant els últims cinc anys s´ han diagnosticat al nostre servei
quatre casos de diverticles dúretra femenina. Dáquestes, dos presentaren clínica de
tumoració a nivell de paret vaginal anterior, una d´ història dínfeccions urinàries de
repetició i un altre amb clínica d´ incontinència urinària désforç. Com a mitjans
diagnòstics hem disposat de lúretroscòpia, la cistouretrografia miccional, lécografia
tranvaginal i la RNM pèlvica. En tots els casos es realitzà una diverticulectomia
tranvaginal i, en un dels casos es feu una colporrafia durant el mateix acte quirúrgic.
En el seguiment posterior sóbservà un cas de persistència del diverticle, pel que es
realitzà una diverticulotomia transuretral.
Discussió:
El diverticle d´ uretra femenina és una entitat poc freqüent, amb una incidència actual
del 1-6%. Pot aparèixer a qualsevol edat, però és més comú a la 3-5ª dècada. Hi ha dues
teories sobre lórigen d´ aquests diverticles, la que creu que són congènits, i la que
defensa q són adquirits.Hem de sospitar aquesta entitat davant de qualsevol pacient amb
simptomes crònics del tracte urinari inferior. El 80% dels diverticles d´ uretra són
simptomàtics, essent la polaquiúria i la urgència , els més freqüents. Es consideren
patognomònics, presents en el 50 % dels casos, el dolor a nivell uretral després de la
micció, la sensació de massa periuretral i la sortida de pus per la uretra després de la
pressió de la massa.
Amb el temps han anat sorgint diverses proves diagnòstiques: La uretroscòpia ens
permet visualitzar l´ orifici uretral, tot i que aquest pot passar desapercebut. La
cistouretrografia retrògrada i miccional és un mètode poc invassiu però, d´ una
sensibilitat baixa ja que no permet distendre adequadament la uretra. Aquesta tècnica,
utilitzant pressió positiva amb doble baló augmenta la sensibilitat diagnòstica ja que
permet distendre la uretra però, requereix d´ un instrumental específic i, no és innòcua.
Lécografia transvaginal és un bon mitjà diagnòstic que permet determinar el tamany, el
nombre, localització, contingut i gruix de paret del diverticle, tot i que no permet fer el
diagnòstic diferencial amb dáltres patologies com quists. La RNM és el mètode més
novedós utilitzat, és innòcua i permet delimitar les diferents estructures tissulars , fent
possible detectar les lesions més petites i fins i tot aquells diverticles confinats a la
paret uretral que no comuniquen amb la llum. Actualment hi ha estudis que recomanen
l´ us dáquesta tècnica com a primer mitja diagnòstic davant la sospita de diverticle.
El tractament, pot esser conservador , però en la majoria dels casos és quirúrgic.La
diverticulectomia transvaginal és la tècnica més efectiva ,i per tant la d´ elecció, podent

associar cirurgia correctora díncontinència en els casos necessaris.En cas de
persistència o recurrència sóptarà per una diverticulotomia transuretral .
Conclusions:
El diverticle dúretra femenina és una entitat poc freqüent, molts cops
infradiagnosticada que hem de sospitar davant de qualsevol pacient amb clínica
recurrent del tracte urinari inferior. Disposem de varies proves diagnòstiques que soles
o combinades poden confirmar el diagnòstic de sospita, essent actualment la RNM la
délecció, així com dún tractament quirúrgic la majoria de vegades resolutiu.

PRÒTESI ENDOURETRAL PERMANENT COM A TRACTAMENT
DE L’ESTENOSI URETRAL: SEGUIMENT A LLARG TERMINI
M. Serrallach, J. Ponce de León, Ll. Gausa, M. Montlleó, M. Crego,
A. Rosales, J. Caparrós, H. Villavicencio
Servei d’Urologia. Fundació Puigvert.
Barcelona
Introducció
S’exposa la nostra experiència i seguiment a llarg termini en l’ús de pròtesis permanents
endoluminals per estenosi d’uretra.
Pacients i mètodes
De Gener 1991 a Febrer 1998, 25 pacients amb estenosi uretral que es van tractar amb
pròtesi endouretrals. Prenem en consideració la causa. Característiques (distribució,
longitud, recidives i tractaments previs), seguiment radiològic, clínic i fluxomètric, post
col·locació i en controls posteriors.
Resultats
El nombre previ d’intervencions va ser de 0 a 6 (mitja de 2,3). Interval entre l’última
manipulació i pròtesi de 1 a 31 mesos (mitja de 7). Única en tots els casos, longitud de 2
a 4 cm. en 21 pacients i > 4 cm en 4 pacients, localitzant-se 16 bulbars, 5 bulbo—
membranoses i 4 bulbo-peniana.
De les col·locacions, 16 van ser Wallstent i 9 Memoterm (2 casos van requerir 2
pròtesis). El 75% van presentar complicacions, 7 immediates (4 incontinència precoç, 2
sagnat autolimitat i 1 infecció), i 18 tardanes, de les quals 13 van ser reestenosi (1 amb
litiasis vesical i 1 amb infecció), 2 incontinència persistent, 1 flemó amb posterior
fístula uretro-perineal, 1 sagnat i 1 infecció. Perduts de seguiment 2 pacients. El grau de
satisfacció miccional a l’últim control va ser del 47% amb un seguiment mig de 5,4
anys (4 a 11 anys). El control fluxomètric a llarg termini (17 p.) 41% van mantenir un
flux > 12 ml/s i només el 29% > 15 ml/s, dels quals 2 havien estat re-intervinguts per
obstrucció. Del total, el 45% va necessitar reintervenció, 10 per formació de neouroteli i
1 per estenosis d’un altre localització, amb 9 estenosis parcial i 2 total, 7 global, 3 en
extrem proximal i 1 distal. En 9 es va necessitar desobstrucció (RTU/uretr. interna) i 2
exèresi amb uretroplastia (en un altre centre).

Conclusions
Els resultats a llarg termini confirmen un elevat percentatge de complicacions
(immediates 36%, tardanes 75%). El 45% va requerir reintervenció. Es va aconseguir un
50% de millora simptomàtica a llarg termini, però només el 29% van mantenir un flux >
15 ml/s. Del total, només el 16% de pacients van presentar resultats satisfactoris. No
creiem que les pròtesis endouretrals representin un tractament eficaç per a les estenosis
uretrals. Només les indicaríem en pacients molt seleccionats amb factors que
contraindiquessin una cirurgia major.

ESPONDILODISCITIS I INFECCIÓ DE QUIST DE TARLOV COM
A COMPLICACIONS EXCEPCIONALS D ÚNA BIÒPSIA
PROSTÀTICA TRANSRECTAL.
Hospital universitari Germans Trias i Pujol // Servei dÚrologia
Badalona // Barcelona
M. Arzoz; J.Areal; X.Sanchez; J.L.Gago; L.Praun ; L.Ibarz; J.M. Saladié.
INTRODUCCIÓ: Les biòpsies prostàtiques transrectals ecodirigides són procediments
ambulatoris en que les seves complicacions majors, essencialment septicèmies, són
infreqüents , però potencialment molt greus i fins i tot mortals. Dúna altra banda, estan ben
descrites les espondilodiscitis com a complicacions osteoesquelètiques diferides de
septicèmies tractades de manera incomplerta.
Presentem un cas déspondilodiscitis i infecció de quist de Tarlov com a
complicacions excepcionals dúna biòpsia prostàtica transrectal.
OBSERVACIÓ CLÍNICA: Pacient de 59 anys que ingressa al nostre hospital per quadre
febricular i lumbalgia invalidant. Com a antecedents destaca una neoplasia de pròstata
clínicament localitzada, dignosticada aquest any per PSA de 4.39 ( lliure 17%) i Bx pròstata
( realitzada en un altre centre , sota cobertura antibiòtica amb Ciprofloxací) ,així com,
quadre de shock sèptic a les 48 hores de la biòpsia que requerí ingrés a la unitat de Cures
Intensives dún altre centre, on es realitzen hemocultius i urocultius, positius per a un E. coli
resistent al Ciprofloxací i sensible a la Cefuroxima, iniciant tractament amb aquesta durant el
periode adequat. El pacient presentà desde lálta, malestar general , febrícula persistent i
dolor lumbosacre progressiu i invalidant pel que acudeix al nostre centre, on sévidencia
anèmia , sense leucocitòsi, sense desviació a lésquerre ni repercussió clínica sistèmica ;
Hemocultius positius per a E.coli resistent a Ciprofloxací i sensible a la Gentamicina i
Cefotaxima; RNM lumbosacre compatible am espondilodiscitis L5 –S1 incipient i quist de
Tarlov depenent de S3 sobreinfectat. Es relitza TAC i PAAF de l ésmentat quist obtenits
líquid purulent amb cultiu negatiu. Dácord amb el Servei de Traumatologia sínicia
antibioticoterapia e.v, decidint postposar de tres a sis mesos la cirurgia de próstata pel que
sínicia hormonoterapia adjuvant.
DISCUSSIÓ:A la nostre sèrie dúnes 2300 biòpsies prostàtiques transrectals practicades des
de lány 1992, la majoria sota profilaxis antibiòtica amb Ciprofloxací, hem evidenciat un
0.65% díngressos per quadres febrils, variant la clínica desde un simple quadre febril fins
a la septicèmia amb repercussió hemodinàmica greu. Dáquests pacients que presentaren
quadres febrils, menys el 50% dúrocultius i el 15 % dels hemocultius eren positius, sempre
per a E. Coli ( el 70 % resistent al Ciprofloxací). Tosts van respondre al tractament mèdic.
No hem trobat cap cas descrit a la literatura déspondilodiscitis secundària a
septicèmia després dúna biòpsia prostàtica, tampoc cap referència a sobreinfeccions de quist
de Tarlov en septicèmies i menys dórigen urològic.El mecanisme dínfecció de lésmentat
quist sembla haver estat per contiguïtat. La majoria de les espondilodiscitis són degudes a
disseminació hematògena a partir dún focus primari. En un 20 % dels casos són produïdes
per un BGN, sobretot en pacients añosos amb infeccions urinaries per aquests gèrmens.

Línici de la clínica sol ser ràpida, afectant més freqüentment a la regió lumbar, associant-se
en un 10-15% dels casos dáfectació neurològica,que és per si mateixa indicació de cirurgia.
Clínicament , presenta un diagnòstic diferencialcdificultós amb les metàstasis vertebrals. Els
quists de Tarlov son quists dárrels nervioses espinals, sobretot localitzades a nivell sacre,
amb una prevalença actual dún 4´6 %. La majoría de vegades es comporta de forma silent,
sols un 1 % dels casos són simptomàtics, presentant-se com a lumbalgia, ciàtica o dèficits
neurológic , essent així el diagnòstic diferencial amb altres patologies molt ampli. La punció
guiada per imatge i el tractament quirúrgic són els tractaments més emprats per als quists
simptomàtics.
CONCLUSIONS:Les complicacions greus de les biòpsies transrectals de pròstata són
baixes, i solen presentar-se com a quadres sèptics. El tractament deficient de qualsevol
septicèmia pot ser causant de complicacions amb alta morbiditat com es el cas de les
espondilodiscitis. La sobreinfecció del quist de Tarlov, si bé anecdótica, creiem que ha estat
responsable de gran part de la clínica del nostre cas.
Casos com aquest, ens han de fer complir escrupulosament els tractaments
antibiòtics ens els quadres febrils ( sobretot si els hemocultius són positius ) dórigen
urinari; tanmateix serveixen com a recordatori de les complicacions excepcionals que
poden aparèixer després dúna biòpsia prostàtica tranrectal.

ANGIOMIXOMA AGRESSIU DE BUFETA I PRÒSTATA.
DESCRIPCIÓ D’ UN CAS.
Cecchini Rosell, Ll; Ruíz Domínguez,J.M; Gomà, M*; Gago Ramos,J; Sánchez Macías,X; Arzoz, M;
Ibarz Servio, L; Areal Calama,J; Uría González-Tova, J; Saladié Roig, JM.
Serveis dÚrologia i Cirurgia del Transplantament i d’Anatomia Patològica*.
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.
Introducció.
El terme dángiomixoma agressiu va ser definit per anomenar una neoplàsia
mixoide de creixement lent que es localitza preferentment a les regions genital, perineal
i pèlvica. És molt més freqüent en dones (6:1). Malgrat que és un tumor de creixement
lent, infiltra els teixits tous perirectals i perivaginals.
S’ha de diferenciar d’altres neoplàsies mixoides de característiques benignes,
com l’angiomiofibroblastoma, per la tendència que té per la recurrència local. Malgrat
això, no s’han descrit casos amb metàstasis.
El tractament és l’extirpació complerta. Aquesta pot ser difícil pels seus marges
infiltrants fet que explica l’alt índex de recurrència.
Cas clínic
Es tractava d’un home de 56 anys que va consultar per una síndrome prostàtica.
El tacte rectal va resultar sospitós perquè es podien palpar uns nòduls molt aparents a la
pròstata. Els nivells de PSA van sortir normals i la biòpsia TR de próstata, repetida, no
va trobar evidència de neoplàsia. Es va practicar una ressecció trasnsuretral i léstudi
anatomopatològic va ser informat de tumor fibromixoide.
Es realitzà una TC que mostrava la presència de nòduls homogenis, paravesical
D el de mida major, i diversos nòduls a l’àrea prostàtica que infiltraven els espais
laterorectals i la fosseta obturatriu E.
Amb aquests resultats es va decidir practicar una cistoprostatectomia radical
amb enucleació dels nòduls pararectals i intraelevador. Es va desestimar la derivació
urinària ortotòpica.
L’estudi anatomopatològic definitiu va informar d’una lesió multinodular, els de
major mida localitzats a parts toves vesicals i prostàtiques, que infiltraven pròstata i fins
a nivell de la submucosa vesical sense afectar la mucosa. Histològicament es
caracteritzava per cèl·lules elongades o estrellades, amb escassa atípia sobre un fons
mixoedematós, amb escasses mitosis. Immunohistoquímicament expressaven
difusament vimentina, desmina i receptors d’estrògens i de progesterona, essent la S100
negativa. L’expressió de desmina el diferenciava del sarcoma fibromixoide de baix
grau.

Conclusions
L’angiomixoma agressiu és una tumoració poc freqüent i difícil de dignosticar.
El tractament ha de procurar una extirpació complerta de la lesió per evitar la
recurrència local.
Bibliografia:
- “Benign Soft Tissue Tumors and Pseudotumors of Miscellaneous Type” in Enzinger
and Weiss’s Soft Tissue Tumours; 4th
ed; Weiss, SW, Goldblum, JR (au); Mosby, St.
Louis, Missouri, USA; 2001.

VALOR PRONÒSTIC DEL DNA TUMORAL CIRCULANT EN
MALALTS AMB CÀNCER VESICAL.
GAGO RAMOS JL; FONT POUS, A*; AREAL CALAMA J; CECCHINI ROSELL Ll; SANCHEZ
MACIAS J; ARZOZ FÀBREGAS M; IBARZ SERVIO L; SALADIÉ ROIG JMª.
Servei d’Urologia i Cirurgia del Trasplantament.
*Servei d’Oncologia mèdica.
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
Introducció: La detecció del carcinoma de cèl·lules transicionals de bufeta actualment es
fonamenta principalment en la cistoscòpia i la biòpsia. La citologia d’orina té una baixa
sensibilitat pel diagnòstics de tumors de baix grau. El pronòstic del càncer de bufeta
depèn, entre d’altres, de la seva detecció precoç.
S’accepta que les neoplàsies s’originen del resultat de l’acumulació de múltiples
alteracions, induint a mutacions i errors de la replicació de l’ADN . Les cèl·lules
tumorals poden alliberar ADN a la sang perifèrica. La detecció d’alteracions de l’ADN
circulant en diversos fluids humans (orina, sèrum i plasma) pot ser un mètode no
invasiu per la detecció del càncer de bufeta.
Material i mètode: Presentem dues sèries de malalts, 17 pacients amb neoplàsia vesical
‘de novo’ i 36 cistectomitzats, als quals se’ls va analitzar l’ADN tumoral circulant a
partir d’una mostra de sang perifèrica.
Discussió: Hem detectat un augment dels nivells d’ADN tumoral circulant en pacients
amb malaltia loco-regional o metastàsica respecte pacients sense evidència de malaltia.
Els pacients que després d’una cistectomia radical per tumor vesical presenten una
concentració major d’ADN tumoral circulant tenen una pitjor evolució de la seva
malaltia.
Conclusions: Un increment significatiu dels nivells d’ADN s’ha observat en pacients
amb malaltía loco-regional o metastàsica, en comparació amb pacients sense evidència
de malaltia. Un nivell elevat d’ADN tumoral circulant després de la cistectomia s’ha
correlacionat amb alt risc de recaiguda o una probabilitat supervivència menor al
comparar-los amb el grup de pacients que presentaven un nivell d’ADN circulant baix.
L’anàlisi dels nivells d’ADN circulant tumoral al sèrum pot ser útil per
identificar pacients amb alt risc de recaiguda. Pacients amb nivells d’ADN alts després
de la cistectomia poden ser candidats a quimioteràpia adjuvant.

EL MARCADOR NMP22 EN EL SEGUIMENT DESPRÉS DE
TRACTAMENT AMB BCG
A. Bujons, JC. Iglesias, C. Gutiérrez, B. Juaneda, A. Rosales, J. Palou, J. Salvador, H. Villavicencio
Servei d’Urologia, Fundació Puigvert. Barcelona
Introducció
L’aparició de nous mètodes diagnòstics en tumors vesicals, ha obert noves possibilitats i
variació d’esquemes en el diagnòstic i seguiment del tumor vesical superficial. El
NMP22 determina un augment de proteïnes de la matriu nuclear. La presència de
catèter, litiasi o infecció contraindiquen la utilització per disminuir la seva especificitat.
Valorem la utilització després d’una tanda de BCG en el control als 3 mesos.
Material i mètodes
A tots els pacients tractats amb instil·lacions de BCG, se’ls practicà cistoscòpia,
citologia i NMP22 en el següent control. Prèviament, es va comprovar, mitjançant tira
reactiva, l’absència de leucòcits o nitrits a l’orina.
Resultats
S’han valorat 23 pacients post-BCG. Quatre presentaren recidiva tumoral (NMP22
positiu en dos d’ells). Dels 19 pacients sense recidiva tumoral, el test fou positiu en
només 2 pacients; 1 havia presentat infecció urinària recent. Dos pacients amb combur
positiu: un amb cultiu positiu, el NMP22 fou positiu malgrat el tractament amb
antibiòtics; en l’altre pacient amb cultiu negatiu, el test va ser negatiu.
Conclusions
El test de NMP22 es pot utilitzar després de BCG ja que aquest tractament no altera, en
el primer control, la seva sensibilitat.
Aquest estudi preliminar permet afirmar que la BCG no contraindica la utilització
d’aquest test per al seguiment del tumor vesical superficial.

PSEUDOTUMOR INFLAMATORIO VESICAL
R. Martos Calvo, JM Abascal Junquera, E Trilla Herrera, S Esquena Fernández, C Ramírez Sevilla, Y. Id
M´hammed, I. De Torres*, J. Morote.
Servicios de Urología y Anatomía Patológica*. Hospital General Universitario Vall d´Hebron.
El pseudotumor inflamatorio es una lesión benigna poco frecuente y de etiología
desconocida. El rabdomiosarcoma vesical es la principal entidad en la que se plantea el
diagnóstico diferencial. El estudio inmunohistoquímico negativo de marcadores
específicos para tejido muscular fundamenta la caracterización de esta entidad. El
carácter benigno de este proceso obliga a realizar un tratamiento conservador.
Se describe la clínica, diagnóstico inmunohistoquímico y tratamiento de un caso
diagnósticado en un varón de 22 años sin antecedentes urológicos de interés.

INFILTRACION LEUCEMICA VESICAL UNICA EN
PACIENTE CON ANTECEDENTES DE CARCINOMA
TRANSICIONAL UROTELIAL.
JL González Sala, N. Hannaoui, E.Vicente, MA Cabezuelo*, C.Abad, A.Prera, D.García, J.Prats.
Unitat d´Urologia. Servei de Patologia*.
HOSPITAL DE SABADELL. CORPORACIO PARC TAULI.
INTRODUCCION :
La incidencia de otros tumores primarios asociados con tumor transicional
vesical no es frecuente. Esta circunstancia es más común en pacientes con
neoplasias pulmonares, laríngeas y prostáticas.
Presentamos un raro caso de asociación de neoplasia transional urotelial, con
leucemia linfática crónica tipo B que se descubre por la afectación vesical de la
misma.
CASO CLINICO :
Paciente varón de 79 años con antecedentes de Nefroureterectomía total D por
Neoplasia transicional y RTU Tm vesical transicional superficial recidivante
(última resección en Enero/01),siguiendo BCG endovesical .
En control Cistoscópico se evidencia lesión de aspecto infiltrante a nivel de pared
lat. D y engrosamiento difuso de pared vesical.
Se practica RTU+BMR con A.P. : infiltrado linfoide en Corion y capa muscular
compatible con Leucemia linfática crónica tipo B.
TAC abdomina: engrosamiento pared vesical y múltiples adenopatias mesentéricas.
Biopsia médula ósea muestra el mismo tipo histológico que a nivel vesical.
Completado estudio por Serv. Hematología inicia tratamiento v.o. con LK.
COMENTARIO :
El infrecuente caso comentado presenta la rara eventualidad del compromiso del
proceso linfoproliferativo con afectación ganglionar/medular y que sea la vejiga el
único compromiso parenquímatoso (hígado,bazo,etc. sin infiltración) .

FEOCROMOCITOMA VESICAL. NOU CAS I REVISIO
Comet-Batlle J, Torrent Quer N, Montserrat Orri V, Lopez Bonet E*, Casas Tarrus M*, Ordis Dalmau M,
Alvarez Alvarez L, Valiente Amarilla CR.
Servei Urologia i Anatomia Patològica*. Hospital J. Trueta (Girona)
INTRODUCCIÓ: El feocromocitoma vesical és una rara entitat i el seu comportament
biològic és freqúentment incert. El 90% dels feocromocitomes es desenvolupen a la
medul·la suprarenal. Els feocromocitomes extraadrenals (també anomenats
paragangliomes) tenen normalment una localització intraabdominal, procedents de
ganglis simpàtics o de l’òrgan de Zuckerkandl, situant-se en un 1% dels casos a la pared
de la bufeta urinària. Aquesta patologia és doncs una rara entitat, ja que suposa menys
del 0,1% de totes les neoplàsies vesicals.
MATERIAL I METODE: Presentem aquí un cas de feocromocitoma vesical en una
pacient hipertensa que va debutar amb hematúria, i que després de la ressecció, amb
l’informe AP de paraganglioma de la bufeta, es va procedir a l’estudi complet
corresponent. Totes les proves van resultar negatives. Discutim en aquest cas el resultat
anatomopatològic de la peça obtinguda per RTU i el contrastem amb eltres autors que
publiquen casos simlars.
RESULTATS: En la revisió de la literatura es pot observar que el tractament d’aquests
casos ha variat sensiblement segons l’autor. Proposem, d’acord amb la literatura, el
seguiment i el tractament conservador en aquest cas, que haurà de ser de per vida
CONCLUSIÓ: El feocromocitoma vesical és un tumor molt infreqüent que pot tenir un
comportament molt variable, amb risc de progressió i metàstasi en alguns pacients.

AMILOIDOSIS VESICAL SECUNDARIA A ENFERMEDAD
DE CASTLEMAN
JL González Sala , E Vicente , N Hannaoui , MA Cabezuelo*,A Prera ,C Abad, D García , J
Prats
Unitat d´Urologia.Servei de Patologia*.
HOSPITAL DE SABADELL.CORPORACIO PARC TAULI.
INTRODUCCION :
La Enfermedad de Castleman se caracteriza por una Hiperplasia linfonodal
gigante que se presenta frecuentemente en tórax,cuello,retroperitoneo,pelvis y
mesenterio.Se describen dos tipos histológicos : vascular hialino y vascular
plasmático.
Presentamos un raro caso de Amiloidosis vesical secundaria a dicha
enfermedad.
CASO CLINICO :
Paciente varón de 59 años que presenta dolor abdominal difuso de dos años de
evolución . A la exploración física se aprecian adenopatias axilares e inguinales
cuya biopsia muestra una Hiperplasia linfoide compatible con Enfermedad de
Castleman. Presenta dolor abdominal agudo con leucocitosis practicándose
Laparotomía exploradora que muestra Peritonitis purulenta secundaria a
tumoración localizada en mesocolon D,realizándose Hemicolectomía D con
resección de íleon terminal e ileostomía.
El estudio histológico muestra material amiloide AA en estructuras vasculares
de pared intestinal íleocólica y grasa mesentérica.
Durante el postoperatorio inicia Hematuria anemizante, practicándose estudio
Cistoscópico que muestra hiperemia difusa vesical. Se practica BMR vesical
cuya A.P. muestra infiltración extensa de pared vesical por material amiloide.
Se instaura tratamiento con Corticoides,Ciclofosfamida y Colchicina .
COMENTARIO :
Tras revisar la literatura presentamos el primer caso de asociación entre E.
Castleman y Amiloidosis vesical clínica . Si bien se trata de una enfermedad
benigna,debe hacerse un seguimiento de estos pacientes por haberse descrito
casos de malignización .

TECNICA DE NESBIT EN LA INCURVACIÓN CONGÉNITA DE
PENE
Buisan O. , Rodriguez J , Prats JM , Arbelaez S , Franco E , Serrallach N.
Servicio de Urología del Hospital Universitario de Bellvitge.
INTRODUCCIÓN
La incurvación congénita de pene presenta una incidencia aproximada de un 0.4/1000 ,
la deformidad esta causada por una desproporción de los cuerpos cavernosos y
esponjosos. Según sea la afectación dara incurvación ventral o lateral ( afectación
cuerpo cavernoso y esponjoso ) o lateral ( afectación de amboc cuerpos cavernosos).
Esta defromidad puede ocaionar dificultades en la penetración y la consulta se suele dar
en momento de la dolescencia.Se han propuesto diferentes métodos de corrección , pero
parece que el mas efectivo y con menos complicaciones es la técnica de Nesbit.
OBJETIVOS
Presentar nuestra serie de pacientes tratados con técnica de Nesbit , sus resultados y
grado de satisfacción.
MATERIAL Y MÉTODOS
Presntamos 19 pacientes estudiados de forma retrospectiva con una edad media de 25.8
años (19-37) . De estos 14 presentaron incurvación ventral , 3 lateral y 2 ventro lateral.
Se evaluaron con autofotografia el 63% , de ellos 8 tenian angulos entre 30 y 45 grados
y 2 superior a 45 grados.El 84% presntaba dificultad a la penetración y el 15%
imposibilidad.
En 13 casos fue necesario realizar mas de una resección.
RESULTADOS
En un 94% la correción de la incurvación fue completa y el grado de satisfacción fue
completo en el 89.47%.Los pacientes insatisfechos fueron dos uno por corrección
incompleta de la incurvación que requirió segunda cirugía y el otro por recidiva precoz.
CONCLUSIONES
La técnica de Nesbit es una buena técnica sin apenas complicaiones que ofrece una
corrección completa en la mayoria de casos y un alto grado de satisfacción al paciente.

LEISHMANIASIS VESICAL EN TRANSPLANTADO RENAL: UNA
CAUSA INFRECUENTE DE HEMATURIA
C. Vallejo, E. Trilla, S. Esquena, Y. Id´Mhammed, J.M. Abascal, C. Ramírez,
R. Martos, A. Celma, C. Salvador, E. Allende*, J. Morote
Servicio de Urología y Anatomía Patológica*, Hospital Valle de Hebrón, Barcelona
La leishmaniasis es una infección zoonótica que afecta a roedores, perros y diversos
mamíferos salvajes. La enfermedad se transmite cuando la hembra de la mosca de la
arena del género Phlebotomus ingiere amastigotos al picar para alimentarse con la
sangre de un mamífero infectado. El hombre puede adquirir la enfermedad si se adentra
en este ciclo.
Presentamos el caso de un varón de 54 años de edad transplantado renal, que acudió al
Servicio de Urgencias de Urología de nuestro centro por presentar hematuria
macroscópica y bloqueo vesical por coágulos. En la Ecografía abdominal solicitada se
observó la existencia de una vejiga urinaria con engrosamiento mural focal en cúpula
vesical compatible con proceso neoformativo vegetante a dicho nivel. Se procedió
posteriormente a realizar cistoscopia y RTU biopsia de dicha tumoración. El informe de
anatomía patológica mostró una tumoración de mucosa vesical constituida de un
adenoma nefrogénico con presencia de macrófagos cargados de microorganismos
sugestivos de leishmanias.
Ante este hallazgo anatomopatológico, se procedió a realizar biopsia-aspiración de
médula ósea que confirmó el diagnóstico de infección visceral por Leishmania (Kala
azar), iniciándose tratamiento según pauta con Anfotericina B-Liposomal.

AFECTACIÓN UROLÓGICA DE LA ENDOMETRIOSIS
Ramón Dalmau, M., Salinas Duffo, D., Blasco Casares, FJ., Ibarz Servio, L., Ruiz Marcellán, FJ.
Centre de Litiasi Renal. Servei d´Urologia. Institut Universitari Dexeus.
Introducción:
La endometriosis es una enfermedad en la que aparecen glándulas endometriales,
funcionalmente activas, fuera de la cavidad uterina. Ocasionalmente puede afectar al
tracto urinario ya sea extrínseca o intrínsecamente. La localización fundamentalmente
es pelviana afectando al aparato genital pudiendo en esta localización producir
afectación urológica por compresión. La afectación intrínseca del tracto urinario se
presenta en el 1% de los casos siendo la vejiga urinaria el órgano más frecuente seguida
del uréter.
La clínica es muy variable pudiendo estar la paciente asintomática, siendo hallazgo
casual por exploraciones complementarias, o presentar disuria, polaquiuria,
imperiosidad, dolor hipogástrico o hematurias cíclicas.
Material y Método
Presentamos 10 pacientes con afectación del tracto urinario por endometriosis:
• 3 endometriosis vesical.
• 1 endometriosis ureteral.
• 6 endometriosis pelviana con afectación ureteral.
Todos los casos excepto uno han sido diagnosticados en el último año, siendo alguno de
ellos consulta urgente en el transcurso de cirugía ginecológica.
El tratamiento médico o quirúrgico de cada caso dependerá de la afectación ocasionada
y de la edad de la paciente.
Comentarios
Nos ha llamado la atención el aumento de incidencia de la afectación urológica que no
sabemos si se corresponde con aumento real de frecuencia de la endomentriosis o quizá
con mayor gravedad de la enfermedad.
Nos gustaría destacar la importancia del estudio previo del tramo urinario en
endometriosis pelvianas ya que lo pueden comprometer.

CAS CLÍNIC: SOBREINFECCIÓ D'URÉTER CEC EN PACIENT
AMB DOBLE SISTEMA EXCRETOR RENAL BILATERAL.
Arch, A; Luque, MP; Capdevila, S; Garcia, E; Peri, Ll; Agud, A; Santos, Y; Truan, D; Gutiérrez, A;
Alonso, P; Alcover, J.
Hospital Clínic. Barcelona
Dona de 27 anys que consulta a Urgències per quadre de dolor lumbar esquerre i febre
de fins a 39ºC, associat a síndrome miccional.
Antecedents personals: Apendicectomia i intervinguda de septe vaginal.
Analítica: 23410 leucòcits (10 NNS), funció renal conservada.
Ecografia abdominal: estructura tubular que sembla dirigir-se al ronyó, amb estenosi
proximal, que segueix el trajecte ureteral, amb ecos al seu interior i amb aprimament
progressiu (uréter dilatat amb via intrarrenal normal).
TAC abdominal: duplicitat renal esquerre amb marcada dilatació d'un dels uréters, amb
atròfia completa del parènquima renal en relació amb l'uréter dilatat.
UIV: desplaçament extern del RE amb correcte funcionalisme i uréter lumbar desplaçat
medialment sense visualitzar-se possible parènquima atròfic.
Cistoscòpia: evidència d'un únic meat ureteral esquerre, amb zona propera d'aspecte
cicatritzial. Impossible el cateterisme.
IQ: Nefrectomia de l'hemirronyó superior esquerre atròfic més ureterectomia de l'uréter
corresponent amb sortida d'abundant material purulent.
Correcta evolució postoperatòria.
UIV i ecografia de control amb bon pas de contrast a bufeta.

OSTEOSARCOMA RENAL PRIMARIO : UNA PATOLOGIA
AGRESIVA
J. Aymerich, M. Muniesa, F. Bellés, I. Español*, M. Pujol**,M. Alberola**
Servicio de Urología, Oncología Médica * y Anatomía Patológica **
Hospital Cruz Roja de L´Hospitalet (CSI). Barcelona
El Osteosarcoma renal primario es un tumor extraordinariamente raro, con menos de
veinte casos publicados en la literatura revisada, presenta un curso clínico muy agresivo
con rápida aparición de metástasis pulmonares y hepáticas. La ausencia de respuestas
prolongadas a la cirugía y a la quimioterapia condiciona, en todos los casos descritos,
una evolución fatal en pocos meses.
Presentamos un caso de osteosarcoma renal primario, diagnosticado incidentalmente en
un paciente de 73 años tras presentar traumatismo costolumbar derecho por caída
accidental. A la exploración destacaba una gran masa en hipocondrio derecho,
realizándose TAC abdominal que demostró la existencia de una tumoración de 20 x 16
x 15 cm en riñón derecho compatible con neoplasia renal, sin diseminación a distancia.
Se realizó Nefrectomía radical mediante laparotomía media y hemicolectomía derecha
por infiltración tumoral del ciego. El informe anatomopatológico mostró un
osteosarcoma renal primario con áreas de diferenciación condroide. Controles
posteriores objetivaron el desarrollo de metástasis pulmonares y hepáticas, así como
recidivas múltiples retroperitoneales. A pesar de seguir tratamiento quimioterápico
según esquema COSS.82, falleció a los tres meses del diagnóstico.

ENFERMEDAD DE VON HIPPEL-LINDAU: UNA
PRESENTACIÓN ATÍPiCA
C. Ramírez, J.M. Abascal, S. Esquena, R. Martos, E. Trilla, C. Vallejo, F. Serrallach, A. Celma, C.
Salvador, I. de Torres, E. Murio, J. Morote.
Servei d´Urologia. Hospital General Universitari Vall d´Hebron. Barcelona
INTRODUCCIÓN:
La enfermedad de Von Hippel-Lindau es un trastorno hereditario (autosómico
dominante) caracterizado por la presencia de un conjunto variable de lesiones, que
ocasionalmente afectan al sistema genito-urinario. Se presenta un caso en el que la
afectación urológica constituye la manifestación principal del cuadro clínico.
Paciente varón de 39 años de edad sin alergias madicamentosas ni hábitos tóxicos
conocidos, con antecedentes patológicos de angiomatosis retiniana bilateral que debutó
a los 18 años con disminución de la agudeza visual, amaurosis residual del ojo izquierdo
y estrabismo divergente. A los 38 años presentó desprendimiento de retina en ojo
derecho que precisó tratamiento quirúrgico, realizándose TAC cerebral que fue normal
y RMN cráneo-medular que evidenció lesiones nodulares compatibles con
hemangiomas extramedulares en C2-C4, D2-D3 y D11-D12. La gammagrafía ósea fue
negativa y en el estudio de cribado la TAC abdómino-pélvica y la angio-TAC
evidenciaron: imágenes quísticas en cuerpo y cola del páncreas, lesiones quísticas y
tumoración sólida hipervascularizada en riñón derecho, tumoraciones sólidas (dos) en
riñón izquierdo, adenopatía retroperitoneal adyacente a la vena renal izquierda.
Clínicamente el paciente se encontraba asintomático, siendo las exploraciones física y
analítica normales. Ante el diagnóstico clínico de tumor renal bilateral y posible
adenopatía metastásica se realizó: nefrectomía parcial derecha, nefrectomía radial
izquierda, pancreatectomía corporo-caudal y linfadenectomía periaórtica. El paciente
evolucionó favorablemente durante el postoperatorio. La anatomía patológica confirmó
los siguientes diagnósticos: carcinoma de células claras en riñón izquierdo (pT1,
Fuhrman II), carcinoma de células claras en riñón derecho (Fuhrman III, con márgenes
quirúrgicos libres de tumor), paraganglioma retroperitoneal y tumores neuroendocrinos
múltiples pancreáticos.
En el caso expuesto la afectación urológica principal se presentó en forma de
carcinoma renal de células claras bilateral, precisando tratamiento quirúrgico,
resultando la adenopatía pararrenal izquierda negativa a enfermedad metastásica,
tratándose de un paraganglioma retroperitoneal. Tras seguimiento de un año, el paciente
se encuentra clínica y radiológicamente libre de enfermedad.

LA NOSTRA EXPERIENCIA AMB EL SISTEMA REMEEX EN EL
TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE LA INCONTINENCIA
URINARIA D’ESFORÇ FEMENINA.
Bucar Terrades S, Blasco Casares FJ.
Hospital Municipal de Badalona.
En els últims anys l’actuació quirúrgica sobre la incontinència urinària femenina ha
sofert importants canvis, motivats per l’aparició de noves tècniques quirúrgiques.
Aquests procediments han fet que els resultats terapèutics hagin millorat
considerablement. Tant és així, que l’actitut davant aquesta freqüent patología com és la
incontinencia urinaria femenina ha canviat en positiu, donat que les tècniques
clàssiques ens tenien acostumats a resultats moltes vegades deçebedors.
Presentem la nostra experiencia amb el sistema REMEEX. Aquest dispositiu té la
característica de ser regulable en el moment de la implantació i en el cas d’una possible
recidiva futura.
La seva indicació principal és per disfuncions esfinterianes intrínseques, encara que es
troba indicat en tot tipus d’ incontinencia urinaria d’esforç. Els resultats publicats fins
ara son altament satisfactòris, més si es té en conte que en molts casos es tracta de
pacients ja operades previament i recidivades.
Presentem la nostra experiencia amb 10 casos de pacients tractades amb aquest sistema
com a tractament inicial de la seva incontinencia. Les pacients intervingudes
presentaven una incontinencia urinaria a petits o mitjans esforços, pura o amb un menor
component d’urgència miccional, i associada o no a prolapse vesical.
El resultat ha estat efectiu en totes elles,. Dues pacients han presentat urgencia
miccional de nova aparició i no hem observat cap complicació important. En dos casos
hem observat l’exteriorització de la malla per vagina, que hem resolt una amb
tractament conservador i una altra amb estrògens locals.
Revisem alguns detalls de la técnica quirúrgica que hem variat, com son el tipus d’
agulles utilitzades i el fet de colocar-les des de l’espai suprapúbic a vagina, técnica que
ens dona més seguretat i control.

NUCLEANTES HETEROGÉNEOS E INHIBIDORES DE LA
CRISTALIZACIÓN EN LA LITIASIS OXALOCÁLCICA
Conte,A.; Grases,F.; Perelló,J.; Isern,B.; Costa-Bauzá,A.
Consultas Médicas Policlínica Miramar. IUNICS. Universitat de les Illes Balears
Introducción
Actualmente sabemos que la nucleación heterogénea juega un papel muy importante en
la formación de los cálculos de oxalato cálcico monohidrato de cavidad, de manera que
la tendencia a formar estos cálculos en presencia de nucleantes heterogéneos
únicamente está contrarrestada por la presencia de determinados inhibidores de la
cristalización. Si se considera el mecanismo por el que actúa un inhibidor de la
nucleación heterogénea, es evidente que la efectividad del mismo dependerá en gran
medida del tipo de nucleante heterogéneo sobre el que actúe. En esta comunicación se
presenta un estudio comparativo de la acción de distintos nucleantes heterogéneos y sus
inhibidores.
Material y métodos
Se han utilizado tanto sistemas tipo “batch” en el que el nucleante heterogéneo se
mantiene en suspensión en la orina artificial, como sistemas en flujo en los que el
nucleante heterogéneo se mantiene inmovilizado en el interior de una cámara por la que
fluye la orina artificial. El seguimiento de la cristalización del oxalato cálcico se ha
efectuado mediante medidas fotométricas en el primer caso, y evaluando el calcio
cristalizado mediante ICP-plasma en el segundo caso. Se ha estudiado
comparativamente la actividad nucleante del fluoruro cálcico y de la mucina (una
glicoproteína) en presencia de distintos inhibidores de la cristalización (citrato,
pirofosfato, fitato, glicosaminoglicanos). La evolución del sistema se ha seguido
también mediante microscopía electrónica de barrido.
Resultados y discusión
Se ha observado que en presencia de elevadas concentraciones de fluoruro, el fluoruro
cálcico formado presenta una notable capacidad para actuar como nucleante
heterogéneo del oxalato cálcico monohidrato, tanto en suspensión como cuando los
cristales de CaF2 están inmovilizados. La mucina sólo manifestó una importante
capacidad como nucleante heterogéneo en estado inmovilizado. En presencia de
fluoruro cálcico como nucleante heterogéno, únicamente el fitato y el pirofosfato
manifestaron importantes efectos inhibidores. En presencia de mucina el único inhibidor
que en concentraciones fisiológicas fue capaz de impedir completamente la
cristalización del oxalato cálcico fue el fitato. El pirofosfato manifestó importantes
efectos inhibidores, siendo destacable que en este caso el citrato y los
glicosaminoglicanos también manifestaron actividad inhibidora, aunque no suficiente
para impedir completamente el proceso de cristalización del oxalato cálcico.

EVOLUCIÓN DE LOS TIPOS DE CÁLCULOS RENALES MÁS
FRECUENTES DURANTE LOS ÚLTIMOS 20 AÑOS
Conte,A.; Grases,F.; Gracía Raja,A.; Ramis,M.; Montesinos,V.; Costa-Bauzá,A.
Consultas Médicas Policlínica Miramar. IUNICS. Universitat de les Illes Balears
Introducción
Es un hecho conocido que la composición de los cálculos renales más frecuentes ha ido
cambiando con el paso del tiempo. Así, por ejemplo, se sabe que en la Edad Media los
cálculos infecciosos de fosfato amónico magnésico eran mucho más frecuentes que en
la actualidad. Existen, sin embargo, pocos estudios detallados sobre los cambios
experimentados por los cálculos renales en el transcurso de las últimas décadas. En esta
comunicación se presenta un análisis de los cambios experimentados por los diferentes
tipos de cálculos renales durante los últimos 20 años.
Material y métodos
El estudio se ha realizado sobre 3321 cálculos renales remitidos entre los años 1985 y
2002 por Hospitales de la Comunidad Balear al Laboratorio de Investigación en Litiasis
Renal del IUNICS para su estudio. Este estudio se ha efectuado utilizando la
metodología propia del Laboratorio que implica el uso de microscopía estereoscópica,
espectroscopía infrarroja y microscopía electrónica de barrido + microanálisis por RX.
Este estudio permite clasificar los cálculos renales en 11 tipos principales (1, 2) que son
los que se han utilizado para evaluar los cambios que se han producido durante estos
últimos 17 años. Con el fin de efectuar los estudios comparativos correspondientes, este
periodo se ha dividido en 3 etapas que van desde 1985 a 1993 (n = 974), desde 1994 a
1998 (n = 1207) y desde 1999 a 2002 (n = 1140).
Resultados y discusión
Durante estos últimos 17 años se observa un claro incremento de los cálculos de oxalato
cálcico monohidrato papilar que pasaron de un 9.9% (85/93) a un 16.3% (99/02), un
ligero incremento de los cálculos de oxalato cálcico monohidrato de cavidad que
pasaron de un 15.5% (85/93) a un 16.1% (99/02), una ligera disminución de los cálculos
de oxalato cálcico dihidrato que pasaron de un 30.4% (85/93) a un 29.2 (99/02), una
disminución de los cálculos mixtos de oxalato cálcico dihidrato / hidroxiapatita que
pasaron de un 13.2% (85/93) a un 11.7% (99/02), una importante disminución de los
cálculos de hidroxiapatita que pasaron de un 8.8% (85/93) a un 5.4 (99/02) y un
incremento de los cálculos de ácido úrico que pasaron de un 9.1% (85/93) a un 12.0%
(99/02). El porcentaje de cálculos infecciosos de fosfato amónico magnésico
prácticamente no se modificó. Considerando los factores etiológicos relacionados con la
formación de estos cálculos (1), cabe destacar como hechos más relevantes el aumento
de factores que favorecen las alteraciones del epitelio papilar (necesarios para el
desarrollo de este tipo de cálculos), un claro incremento del déficit de inhibidores de la
cristalización del oxalato cálcico (factor ligado al desarrollo de los cálculos de oxalato

cálcico monohidrato) y una notable disminución de alteraciones urinarias ligadas a
valores de pH superiores a 6.0 (factor implicado en el desarrollo de cálculos de
hidroxiapatita).
Referencias
1.- F. Grases, A. Conte, A. Costa-Bauzá, M. Ramis. Tipos de cálculos renales. Relación
con la bioquímica urinaria. Arch. Esp. Urol., 54, 861-871 (2001)
2.- F. Grases, A. Costa-Bauzá, M. Ramis, V. Montesinos, A. Conte. Simple
classification of renal calculi closely related to their micromorphology and etiology.
Clin. Chim. Acta, 322, 29-36 (2002)

URETEROCEL SIMPLE ESTENÒTIC. TRACTAMENT
ENDOSCÒPIC.
Mora Nadal, J. I., LLopis Manzanera, J. i Ponce Campuzano, A.
Servei d’Urologia. Clínica Girona. GIRONA.
Presentem en aquest video la confirmació endoscòpica del diagnòstic de sospita
ecogràfica en un cas d’ureterocel simple estenòtic que es va resoldre amb la pràctica
d’una meatotomia ureteral simple amb tissores endoscòpiques i posterior ampliació amb
nansa de Collings.
Es tracta del cas clínic d’una pacient de 16 anys d’edat que va consultar per
dolor lumbar i a flanc esquerre i amb antecedents d’infeccions repetides del tracte
urinari superior (pielonefritis).
El diagnòstic de sospita es va fer gràcies a l’estudi ecogràfic i el diagnòstic de
confirmació fou possible durant la exploració endoscòpica que va precedir a la
realització de l’acte terapèutic. No fou possible la realització d’una urografia
endovenosa doncs la malalta referia una possible al.lèrgia al contrast iodat.

TRATAMIENTO ENDOSCÓPICO DE LA ESTENOSIS
URETEROVESICAL EN LA NEOVEJIGA ILEAL PADOVANA.
Caballero J.M., Borrat P., Martí L., Ristol J.
SERVICIO DE UROLOGÍA.
HOSPITAL MÚTUA DE TERRASSA. TERRASSA (BARCELONA).
PRESENTACIÓN EN VÍDEO
Introducción:
La estenosis uretero-ileal en pacientes sometidos a cistectomía radical y
sustitución vesical ortotópica supone una de las complicaciones más frecuentes que
debe intentar tratarse como primera opción con técnicas endoscópicas y percutáneas
antes de recurrir a la cirugía abierta.
Caso clínico:
Paciente varón monorreno afecto de un adenocarcinoma de próstata y tumor
vesical G3T1 múltiple al que se le practicó cistoprostatectomía radical y sustitución
vesical (neovejiga ileal padovana) presentando posteriormente estenosis urétero-vesical
completa que provocó cuadro de anuria obstructiva. Efectuada nefrostomía percutánea y
paso de guía ureteral se procedió a la resección del área de estenosis vía transuretral
permitiendo la colocación de un catéter ureteral doble J. La evolución posterior fue
satisfactoria efectuándose recambios periódicos de catéter ureteral.
Conclusión:
El abordaje endoscópico de la estenosis urétero-ileal en este tipo de pacientes
supone un recurso con bajo índice de complicaciones que puede en algunos casos evitar
la práctica de cirugía abierta.

TÈCNICA DE NESBIT COM A TRACTAMENT DE LA
MALALTIA DE PEYRONIE A CIRURGÍA MAJOR
AMBULATÒRIA.
GAGO RAMOS JL; COS CALVET JMª; AREAL CALAMA J; CECCHINI ROSELL Ll; URIA
GONZALEZ-TOVA J; SANCHEZ MACIAS J; IBARZ SERVIO L; SALADIÉ ROIG JMª.
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
Introducció: La malaltia de La Peyronie és una entitat no molt infreqüent que afecta
sobretot a homes de mitjana edat. Implica l’aparició d’una placa fibròtica localitzada a
l’albugínea dels cossos cavernosos penians que produeix la seva incorvació durant
l’erecció, ocasionalment amb dolor i impossibilitat de penetració.
La presència de disfunció erèctil concomitant sol empitjorar la clínica i els resultats
terapèutics.
Els diferents tractaments mèdics descrits durant la fase inflamatòria de la malaltia tenen
en general uns resultats poc satisfactoris. En plaques ja establertes amb incorvació
estable com a mínim d’un any, el redreçament segons la tècnica de Nesbit o les seves
variants segueix essent un tractament vàlid, especialment en absència de disfució erèctil.
Es tracta de procediments quirúrgics senzills però que tradicionalment han consumit
recursos en forma de dies d’ingrés i hores al quiròfan de cirurgia major.
Material i mètode: Presentem una sèrie de 28 pacients intervinguts a la Unitat de
Cirurgia Major Ambulatòria del nostre centre. Cap d’ells tenia associada disfunció
erèctil prèvia clínicament significativa.
A tots se’ls va practicar una anestèsia regional per realitzar un redreçament penià segons
la Tècnica de Nesbit, ocasionalment amb alguna petita modificació. Van ser alta a
domicili a les poques hores amb sonda vesical, antibioticoteràpia profilàctica, flutamida
i hidrocortisona.
Discussió: Cap dels pacients va requerir atenció o reingrés en el postoperatori per
complicacions immediates. Cap dels pacients va referir deteriorament de la seva funció
erèctil; tots ells manifestaven poder realitzar una penetració i un acte sexual amb menys
dificultats que abans de cirurgia.
Es va valorar els controls fotogràfics en erecció aportats pels pacients entre les 4 i 6
setmanes següents a la cirurgia: a 5 dels 28 (18%) la correcció de la incorvació no va ser
complerta; s’ha de dir que es tractava de pacients amb incorvació prèvia severa en penis
d’escassa longitud. En aquest casos el redreçament quirúrgic complert no es va portar a
terme per no exagerar l’escurçament penià que comportaria.
Conclusions: La intervenció de Nesbit és una tècnica practicable a l’àmbit de cirurgia
major ambulatòria, amb un índex mínim de complicacions i uns resultats gratificants si
es realitza una correcta selecció dels pacients. La seva inclusió als programes de cirurgia
major ambulatòria estalvia recursos sanitaris, col.labora a la reducció de llistes d’espera,
augmentant la comoditat i grau de satisfacció dels pacients.

PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA. TÈCNICA
PAS A PAS.
Cecchini Rosell, Ll; Areal Calama, J; Saladié Roig, J.Mª.
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.
L’aparició de la prostatectomia radical per via laparoscòpica ha revolucionat la
cirurgia urològica actual. Té l’avantatge de ser una indicació freqüent però
l’inconvenient de ser una tècnica d’aprenentatge costós.
La cirurgia es pot dividir en set passos:
1.- dissecció posterior: dissecció de deferents i vesícules seminals; obertura de
fascia de Denonvilliers;
2.- dissecció anterior: alliberament de la bufeta de la paret abdominal anterior;
dissecció dels espais lateroprostàtics i obertura de la fascia endopèlvica;
3.- dissecció coll vesical: dissecció del coll, secció de la uretra a aquest nivell,
comunicació amb l’espai posterior;
4.- pedicles laterals: coagulació i secció dels pedicles laterals; preservació dels
fascicles neurovasculars erectors si s’escau;
5.- àpex prostàtic: punt hemostàtic al complex venós de Santorini i secció; secció
uretral;
6.- anastomosi uretrovesical: reconstrucció vesicouretral;
7.- deixar l’abdomen: extreure la peça, comprovar el camp, deixar un drenatge,
tancar els orificis de 10mm.
Aquesta pel·lícula pretén mostrar aquests passos i facilitar la divulgació de la
tècnica quirúrgica.

Comunicació a Sessió de Videos
IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa SSoocciieettaatt CCaattaallaannaa DD’’ UUrroollooggiiaa..
Salou 2003
Growing Teratoma Toràcic-abdominal.
Autors E. Franco Miranda, G. Ferrer Recuero*, N. Serrallach Milà, M.A. Lopez
Costea, R. Pujol Rovira, L. Riera Canals, J. Rodríguez Tolrá, S. Colom Freixas, J.M
Prats Puig, O. Buisan Rueda.
Institució Departament
Servei d’ Urología.
Servei de cirurgia Toràcica *
Hospital de Bellvitge.
L’ Hospitalet de LLobregat. Barcelona
INTRODUCCIÓ
Presentem un cas de tumor germinal de llarga evolució politractat amb orquiectomia,
quimioterapia i linfadenectomia abdominal en un altre centre. Actualment es detecta una
gran massa compatible amb Growing Teratoma amb afectació abdominal i toràcica.
TÈCNICA
Vía de accés toràcic-abdominal per 8è
espai intercostal i laparotomía mitja. Es tracten
aspectes pràctics de la dissecció i les maniobres per facilitar l’exèresi.

Comunicació a Sessió de Videos
IIXX SSiimmppoossii IInnssttiittuucciioonnaall ddee llaa SSoocciieettaatt CCaattaallaannaa DD’’ UUrroollooggííaa..
Salou 2003
Tumor renal i metàstasi ùnique de fetge
Autors E. Franco Miranda,J. Figueras Felip *, N. Serrallach Milà, M.A. López Costea,
L. Riera Canals, C. Torrecilla , J. Contreras García, S. Colom, O. Buisan Rueda.
Institució Departament
Servei d’ Urologia.
Servei de cirurgia general *
Hospital de Bellvitge.
L’ Hospitalet de LLobregat. Barcelona
INTRODUCCIÓ
L’afectació simultànea de fetge en un tumor renal amb posibilitat de fer cirurgia
combinada és infreqüent però posible. Davant d’aquesta situació, nosaltres practiquem
l’abordatge conjunt d’ambdos lessions sempre que siguin úniques o estiguin situades en
un únic lòbul.
TÈCNICA
L’abordatge es va realitzar fent laparotomia mitja-transversa , movilització total de
fetge, colecistectomia, aïllament del pedicle hepàtic i clambtatge del mateix. Es parlen
aspectes tècnics i maniobres facilitadores per l’exeresi del ronyó i la segmentectomia
hepàtica.

PIELOLITOTOMIA Y PIELOPLASTIA LAPAROSCOPICAS
Fariña Pérez LA; Cambronero Santos J; Dos Santos Wagner J y Zungri Telo ER
Urología, Centro Médico POVISA, Vigo
Introducción:
Los procedimientos poco invasivos de uretero-pieloplastia como son la endopielotomía
percutánea y la pieloplastia laparoscópica intra o retroperitoneal han demostrado su
lugar como procedimientos de elección para el tratamiento de la estenosis de la unión
pielo-ureteral, con menos morbilidad y menor estancia hospitalaria, y con costes
significativamente menores .
Caso Clínico :
Video quirúrgico de una mujer con estenosis de la unión pielo-ureteral bilateral de
muchos años de evolución, no obstructiva, bien compensada en ambos lados, pero con
descompensación reciente en el lado derecho, en forma de aumento de volumen de la
cavidad piélica. Simultáneamente, presencia en ese riñón de múltiples cálculos
caliciales que no son sintomáticos. Se muestran los pasos de una uretero-pieloplastia
laparoscópica con descenso de un flap de la pelvis redundante (flap tipo Scardino), y
extracción de los cálculos renales por medio de endoscopio flexible.
Comentario :
Una estenosis de la unión pielo-ureteral con pelvis redundante nos parece el caso más
adecuado para una corrección laparoscópica. El instrumental endoscópico flexible tiene
un gran valor añadido para resolver de manera poco invasiva algunos casos de litiasis
compleja.

NEFRECTOMIA PARCIAL LAPAROSCOPICA DE QUISTE
RENAL COMPLICADO
Fariña Pérez LA; Cambronero Santos J; Dos Santos Wagner J y Zungri Telo ER.
Urología, Centro Médico POVISA, Vigo
Introducción:
La nefrectomía parcial laparoscópica se está introduciendo como un procedimiento
estándar en el tratamiento de las lesiones renales neoplásicas de menor diámetro.
Material y Método:
Video quirúrgico de una mujer con una lesión de 2 cm de diámetro en la convexidad
de riñón izquierdo, etiquetada radiológicamente como quiste complicado.
Una exploración laparoscópica mostró un tumor de características mixtas, quísticas y
sólidas. Se muestra el acceso laparoscópico, la preparación del pedículo renal y la
exéresis de la lesión, que demostró ser un adenocarcinoma con componente quístico.
Comentario:
El acceso laparoscópico permite la exploración poco agresiva y el tratamiento de las
lesiones renales de pequeño diámetro sospechosas de ser malignas.

CISTECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA.
AREAL J; CECCHINI Ll; URIA J; ARZOZ M; GAGO JL; SANCHEZ J; IBARZ L; SALADIÉ JMª.
Servei d’Urologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
Introducció: Existeixen referències des del 1992 sobre l’abordatge laparoscòpic en el
tractament dels tumors vesicals infiltrants o de les bufetes desfuncionalitzades. Alguns
autors l’han practicat només en el temps d’exèresi, realitzant la derivació urinària
posteriorment amb minilaparotomies. Altres autors han publicat petites sèries de
cistectomies i derivacions urinàries totalment laparoscòpiques.
Al nostre centre hem practicat l’abordatge laparoscòpic per càncer infiltrant
d’uroteli en les cistoprostatectomies de 6 pacients, amb temps quirúrgics sempre
inferiors a les 3 hores i amb derivacions urinàries diverses per minilaparotomies
posteriors.
Filmació: Aquest vídeo vol mostrar les passes quirúrgiques que hem seguit en les
cistoprostatectomies laparoscòpiques. La col·locació i ubicació dels tròcars. L’obertura
del peritoneu al fons de sac de Douglas amb dissecció de deferents i vesícules seminals.
La dissecció d’ambdós urèters. L’obertura del peritoneu supravesical despenjant l’urac i
els lligaments umbilicals obliterats. La dissecció dels pedicles vesicals. L’obertura de la
fàscia endopèlvica. El control hemostàtic i secció del Santorini. La secció uretral. El
control dels pedicles prostàtics i l’extracció de la peça.
Conclusions: Creiem que és un procediment reglat, assequible per cirurgians amb
experiència laparoscòpica, amb un temps quirúrgic susceptible d’escurçar-se en
progressar a la corba d’aprenentatge i amb probables avantatges en pacients ben
seleccionats.

TÉCNICA DE NESBIT EN ENFERMEDAD DE PEYRONIE , UNA
BUENA TÉCNICA CON BUENOS RESULTADOS.
Buisan O. , Rodriguez J , Prats JM , Cuadrado JM , Franco E , Serrallach N.
Servicio de urología Hospital Universitario de Bellvitge.
INTRODUCCIÓN
Esta enfermedad se caracteriza por la pérdida de elasticidad de una parte de la túnica
albugínea del cuerpo cavernoso del pene condicionando una incurvación y fue descrita
por primera vez en el 1743 por François de la Peyronie .De etiología aun no aclarada
parece estar relacionada con una alteración en el mecanismo de la cicatrización que
implica una activación de la autoinmunidad con participación de la microcirculación ,
condicionando el depósito de material fibroso en la túnica albugínea. Típicamente se
presenta en pacientes mayores de 50 años con una incidencia de 3% y relacionado con
otras colagenosis como la enfermedad de Dupuytren. Aparece en dos fases una primera
llamada inflamatoria que se caracteriza por la aparición de incurvación progresiva y
dolor y de duración entre 6-9 meses , y una segunda llamada estacionaria o crónica en la
que desaparce el dolor , la incurvación ya no progresa y se puede presentar la dificultad
para la penetración.
Se han descrito múliples tratamientos médicos , sin buenos resultados.Los quirúrgicos
que corrigen la incurvación , ya sea realizando secciones , plicaturas, resecciones o
diferentes técnicas de plastias tienen por lo general resultados satisfactorios.
OBJETIVOS
Evaluar la eficacia y seguridad de la técnica de Nesbit para el tratamiento de la
enfermedad de Peyronie.
MATERIAL Y MÉTODOS
Hemos estudiado de forma retrospectiva los resultados conseguidos con dicha técnica
en 45 enfermos con una edad media de 57.6 años rango entre 41 y 73 .En todos ellos el
tiempo desde la estabilización sintomática hasta la intervención superó los seis meses
con una media de 9 meses. La evaluación se realizó con autofotografia en un 66.66%
(30) pacientes , presentando un 46.67% una angulación entre 30-45 grados y un 53.32
superior a 45 grados. El 56.5 % de los pacientes presentaron imposibilidad para la
penetración y el resto dificultades. El tipo de incurvación fue ; dorsal 35% , ventral
2.2% , lateral 17,86% , dorsolateral 42.22% y ventrolateral 2.2%. el 11,3% tenian
disfunción eréctil previa. Se realizó una sola resección en 9 pacientes (20%) y en el
resto se realizaron 2 o mas.

RESULTADOS
De los 45 pacientes 40 presentan corrección total de la incurvación y 5 parcial . están
satisfechos con los resultados el 86.6% y de los 6 no satisfechos tres tenian DEP previa ,
que al persistir tras la intervención , fue la causa de insatisfacción.Un paciente presentó
disminución de sensibilidad en el glande que mejoró en tres meses.Hemos tenido dos
pacientes con disminución permanente de sensibilidad en el glande y dos con recidiva
de la incurvación. No hemos tenido complicaciones postoperatorias importantes.
CONCLUSIONES
Es importante seleccionar bien a los pacientes que van a ser sometidos a la intervención
- mas de 6 meses tras la estabilización de la enfermedad
- no existencia de DEP previa
- no incurvaciones mayores a 90 grados
La técnica quirúrgica es sencilla , las complicaiones escasas y el grado de satisfacción si
no hay recidiva es alto..

ECTÒPIA ESPLÈNICA EN EPIDÍDIM
Raventós C, Orsola A, Trias I, Español I, Pagà J, Orsola I.
Clínica Plató. Barcelona
Cas Clínic
Pacient de 27 anys, amb antecedents de TCE el 2001 sense seqüeles i que consulta per
notar-se uns tumors en epidídim esquerre des de la infància i que han crescut els últims
mesos. Es realitza: Marcadors tumorals: normals. ECO escrotal i RM: 2 tumors sòlids
en epidídim esquerre, testes normals. A l’exploració la consistència és similar a quists
epididimaris, mòbils. Es practica exèresi de 4 estructures nodulars paraepididimàries,
amb l’estudi peroperatori sense criteris de malignitat. AP: Melsa ectòpica.
Discussió
La descripció d’aquests casos sol ser en infants i hi ha recollits un total de 138. Aquesta
fusió espleno gonadal es pot classificar entre continua i discontínua i no es diagnostica
fins que no s’opera. En un 37% dels casos descrits s’ha practicat orquiectomia davant la
sospita d’una neoplàsia primària. L’orquiectomia no és necessària ja que la dissecció
d’aquest teixit no sembla presentar problemes per tant, el conèixer l’existència
d’aquesta patologia pot evitar la cirurgia radical.

ESQUISTOSOMIASI TESTICULAR.CAS CLÍNIC I REVISIÓ
BIBLIOGRÀFICA.
Gutiérrez Herraiz,A;Peri Cusí, LL;Truan D;Santos Y; Arch A; Garcia E;Agud A;Corral JM.
Resum : L'esquistosomiasi testicular és una entitat molt rara en el nostre medi;
malauradament l'increment de viatgers a zones endèmiques i l'arribada d'immigrants
d'aquests països pot augmentar la presència d'aquest cuadre clínic al nostre país.
Presentem el cas d'un pacient que tractat per un abscès d'epidídim dret va presentar en el
seguiment ambulatori una reacidiva del seu procès infecciós amb la presència d'una
masa testicular dreta,compatible amb abscès per ecografia. Refactaria al tractament
antibiòtic convencional , es decidí orquiectomia dreta. L'anatomia patològica evidencià
procès inflamatori crònic graniulomatós amb cél.lules gegants que englobaven ous de
Schistosoma.
Revisió de la bibliografia idiscussió vers la valoració d'aquest patogen com a dignostic
etiològic diferencial en l'estudi i tractament de les mases testiculars.

DOBLE TUMOR TESTICULAR (95% YOLK SAC I 5%
SEMINOMA PUR) EN UNA MATEIXA PEÇA
D’ORQUIECTOMIA.
PELLICE i VILALTA,C.; PINZON GUERRERO,J.; CASALOTS i SERRAMIA,J. I GIBERNAU i
CENTELLES,J.
PRACTICA PRIVADA (CLINICA DE N.S. DEL REMEI DE BARCELONA)
.- OBJECTIUS:
Emetre una sèrie de succints comentaris a prop del cas d’un baró que va presentar
un doble tumor testicular (TT): 95% yolk sac (YST) i 5% seminoma pur.
Tanmateix i aprofitant l’avinantesa revisar del que cal fer al davant dels TT mixtes i
en estadi I.
.- CAS CLINIC:
Baró de 41 anys que consultà per sensació de massa intraescrotal dreta.
EXPLORACIO FISICA: Massa pètria mal delimitada.
ECOGRAFIA ESCROTAL (US): Massa heterogènia.
TAC TORACOABDOMINAL D’ALTA DEFINICIO (TAC): Res a descatar.
MARCADORS TUMORALS (MCT): Alfa-feto-proteina molt aixecada (AFP: 1572)
DIAGNOSTIC: Neoplàsia gonadal maligna
TRACTAMENT: Orquiectomia radical oncoloògica.
DICTAMEN / ESTADIATGE: TT mixte / pT1 N0 M0.
EVOLUCIO: AFP normalitzada als tres mesos (3,06). Al any i mitg segueix controls
ambulatoris sense tractaments adjuvants ningun i sense l’evidencia de recidives, ni
metàstasis (MCT, TAC i US escrotal seriades absolutament normals).
- COMENTARIS:
Els TT son poc freqüents (1x 100000 barons i any). TT germinals (90-93%). TT no
germinals (5-85). Factibles presentacions mixtes, bilaterals o metacrònics. Hom pot dir
que actualment la mortalitat per TT es cada cop mes baixa.
YST (2,4% TT / 3% TT germinals / 6% TT no seminomatosos). Procedeixent
d’esctructures vitel.lines extraembrionàries. 93% amb AFP aixecada. Formes 2pures”
pròpies de l’infant (Amb millor pronòstic) i no de l’adult (1,5% “purs”). Hom descriu
fins a 11 patrons histològics. El no haber-hi els cossos de Schiller-Duval no exclou el
diagnòstic de YST. Metastatitza al pulmó (20%) i a ganglis retroperitonials (5%). Poc
sensible a la quimio-radioteràpia. En estadi I hi ha prou amb l’orquiectomia radical
oncològica. Obliguen a un sistemàtic i llarg control ambulatori (MCT, TAC i US)

TERATOMA MADURO Y CIRUGÍA DE LA MASA RESIDUAL
POSTQUIMIOTERAPIA
Trilla E 1
., Franco E 2
,Morote J 1
, Condom E., de Torres I., Serrallach N 2,
.
Servicios de Urologia Hospital General Universitario Vall d´Hebron (Barcelona) 1
y Ciutat Sanitària de
Bellvitge (L´Hospitalet de Llobregat) 2
.
INTRODUCCIÓN:
Los resultados en el tratamiento de tumores germinales avanzados ha variado de
forma importante en los últimos años desde el inicio de la aplicación de esquemas
quimoterapicos basados en el Cis-platino. Así mismo la cirugía en la enfermedad
diseminada ha ido adquiriendo un papel preponderante y claramente beneficioso en
aquellos pacientes con tumores avanzados recurrentes, con enfermedad activa
persistente (“desperation surgery”) y sobre todo en los pacientes con persistencia de
masas residuales tras la quimioterapia sistémica y marcadores negativos. Es en éstos
últimos, donde la cirugía sola (Teratoma maduro metastático), o asociada a
quimioterapia de segunda línea (Tumor viable) permiten alcanzar actualmente tasas de
curación elevadas.
OBJETIVOS:
El objetivo de éste estudio ha sido el análisis y evolución de los pacientes
afectos de teratoma maduro en las masas residuales postquimioterapia en ausencia de
tumor viable en una serie de 49 pacientes intervenidos en los últimos 7 años. Se
correlaciona con la histología del tumor primario (ausencia o presencia de elementos de
teratoma), localización de las masas resecadas, evolución de las masas metastasicas (
decremento/incremento-“Growing Teratoma”) y finalmente cirugía practicada.
PACIENTES Y MÉTODOS:
Se incluyen en nuestro estudio un total de 49 pacientes afectos de masas
residuales de localización retroperitoneal e intervenidos durante el periodo incluído
entre enero 1995 y enero 2001. En 46 casos se trataban de Tumores germinales
testiculares metastáticos y en 3 tumores extragonadales primarios retroperitoneales.
Todos los pacientes fueron intervenidos en la CSUB y por un mismo urólogo.
RESULTADOS:
Del total de pacientes 26 casos fueron teratomas maduros (53%), 15
fibronecrosis (30,6%) y en 8 pacientes el resultado fue de tumor persistente (16,3%).
Del grupo “Teratoma”, en 20 casos (77%) hubo presencia de elementos teratomatosos
en el tumor primario y en todos los casos excepto uno fué primario testicular.
Lógicamente todos los tumores primarios testiculares pertenecían a TG no
seminomatosos. Edad media de los pacientes: 31,3 años (20-47). Se resecaron un total
de 59 masas retroperitoneales de localización variable: 7 precavas, 4 paracavas, 13
interaortocavas, 13 paraaorticas, 3 hiliares derechas, 8 hiliares izquierdas, 2
retrocrurales, 4 iliacas derechas y 5 iliacas izquierdas. En 12 pacientes se practicó
exéresis de M1 pulmonares y en 1 de hígado, siendo la histología concordante con
teratoma maduro. En 14 pacientes hubo una reducción media de las masas antes y tras la
quimioterapia de un 67,5%, si bien en 7 pacientes asistimos a un crecimiento porcentual

de las masas (“Síndrome Growing Teratoma”) de un 34%. Es estudio
tomodensitométrico mostró una hipodensificación total o parcial de las masas de
teratoma a lo largo del tratamiento. La mediana de seguimiento de los pacientes fue de
35,5 meses. 20 pacientes permanecen libres de enfermedad, 4 presentan pequeñas masas
controladas y 2 fallecieron.
CONCLUSIONES:
La presencia de teratoma en las masas residuales postquimioterapia es altamente
frecuente sobre todo en pacientes que presentan elementos de ésta histología en el tumor
primario. Durante la quimoterapia es frecuente la hipodensificación de éstas masas así
como el crecimiento expansivo ocasional. El hallazgo de teratoma maduro en la masa
residual retroperitoneal determina una alta probabilidad de ésta histología en metástasis
de otra localización. La exéresis completa de las masas de teratoma permiten obtener
tasas de curación en torno al 98% de los pacientes.

EPIPLOCELE. CAS SUCCINT.
PELLICE i VILALTA,C.; PEREZ i BOTE,F. I COMAS i CASTELLS,S.
PRACTICA PRIVADA / GRANOLLERS
Prou bé sabem que no sempre un procés expansiu llojat en l’ària engonoescrotal
deurà de tenir natura neoplàsica (Benigna, maligna o metastàsica). Hom descriu també
d’altres com les hèrnies, epiploceles, hidroceles a tensió o les expansions al cordó de
processos iniciats en l’espai retroperitonial (Abscesos, pionefrosis, ect, ...).
En le cas aportat, el pacient consultà per induració engonoescrotal de mesos
d’evolució. Massa mal delimitada i amb aparent normalitat en la gònada subyacent.
Estudi ecogràfic (Ecografia urològica integral): Procés heterogeni, més evident a la
maniobra de Valsalva i amb normalitat gonadal bilateral.
Tractament: Sota abordatge quirúrgic engonal esquerra, exèresi d’un voluminós
apendix epiploic no reductible i que incarderat amb el seu sac, s’allotjaba fins i tot
ocupar la totalitat de la bossa escrotal esquerra. Cura radical herniària amb xarxa.
Normalitat testicular.

Revista Annals d’Urologia 2004-09

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (7)

Similar to Revista Annals d’Urologia 2004-09

Similar to Revista Annals d’Urologia 2004-09 (20)

More from Societat Catalana d'Urologia

More from Societat Catalana d'Urologia (20)

Revista Annals d’Urologia 2004-09