2. REPUBLICANS I DEMÒCRATES (capítol 17)
L’oposició entre repúblicans i
demòcrates en els EEUU equivaldria,
mutatis mutandis, a l’enfrontament en
Roma durant el període republicà
entre aristòcrates (optimates) i
populars. Sovint, els líders de les dues
faccions eren patricis o nobles, però
una facció defensava més els
interessos dels privilegiats (optimates)
i l’altra s’atribuïa la defensa dels
interessos del poble (populars).
Els optimates o conservadors
desitjaven limitar el poder de les
assemblees populars i augmentar el
poder del senat.
Els populars o reformistes volien
incrementar el poder de les
assemblees i estendre el dret de
ciutadania als pobles sotmesos per
Roma.
En el s.II aC l’economia romana funcionava
molt bé, però el repartiment de la riquesa no
va ser equilibrat: els rics es van fer més rics i
els pobres, més pobres.
Reforma agrària dels germans Grac: des de
la magistratura del tribunat de la plebs
proposen limitar les possessions dels rics i
repartir les terres entre els pobres. No
s’arriba a posar en pràctica perquè primer és
assassinat un germà i després morí l’altre.
Els germans Gracs
3. Enfrontament entre Màrius
(representant dels populars) i Sil·la
(representant dels aristòcrates).
Màrius era un ”homo novus” (la
primera persona d’una família
plebea que arriba a cònsol). Havia
reformat l’exèrcit fent-lo
professional . Així va tindre molts
èxits (contra Jugurta, contra els
teutons i cimbres). Avantatges i
inconvenients de l’exèrcit
professional: és molt més eficaç,
però es fa fidel al general que li
paga i li adjudica una part del botí.
Els generals políticament
ambiciosos es senten forts per a
satisfer les seues pretensions,
perquè tenen un exèrcit darrere
recolzant-los. Perill de guerres
civils.
PRIMERA GUERRA CIVIL: MÀRIUS/SIL·LA (s. I aC)
Sil·la, líder de la facció dels aristòcrates, va
obtindre èxits en la guerra social (els pobles
aliats de la P. Itàlica contra Roma, reclamant el
dret de ciutadania) i més tard contra
Mitrídates, rei del Pont.
Marius i Sil·la
4. Màrius, aprofitant l’absència de Roma de Sil·la, va marxar contra Roma i va obtindre el
consolat. Després de la mort de Màrius, Sil·la s’enfronta als seguidors de Màrius i els
venç. Dictadura de Sila (82 aC), deportacions i assessinats molt nombrosos. Deroga les
lleis aprovades pels populars. Abdicació inesperada i retir de la vida pública.
Màrius: Cimbres i teutons Sil·la: El regne del Pontus
Ad libitum: debat entre la llibertat (partits de dreta) i la igualtat (partits d’esquerra).
La república romana segons l’historiador Polibi és una barreja de monarquia
(consolat), aristocracia (senat) i democràcia (assemblees del poble)
5. RAMAT AMB ROSTRE HUMÀ (capítol 18)
Després de Sil·la dos conflictes: Sertori, partidari de Màrius, va iniciar una revolta en
Hispània contra Roma; a l’est el rei Mitrídates del Pont continuava desafiant l’autoritat
de Roma. Pompeu el Gran acaba amb les dues amenaces i a més fa front a l’alçament
dels esclaus sota el lideratge d’Espàrtac, un gladiador i mercenari de l’exèrcit romà
d’origen traci (73 aC). Prèviament Cras havia combatut contra ells en diverses ocasions i,
de fet, va acorralar Espàrtac, que morí lluitant. Cras va manar fer una crucifixió massiva
d’esclaus al llarg de la Via Àpia, rabiós perquè Pompeu li havia llevat el protagonisme en la
resolució del conflicte.
Pompeu i Cras, tot i que rivalitzaven per la seua ambició política, es van presentar junts al
consolat per mútua conveniència (70 aC).
Ordre social basat en l’esclavitud. Tipus d’esclaus (tonsores, ornatores, praegustatores,
delicia…..) Consideració jurídica dels esclaus com a coses.
Què pensa l’autor
del llibre del fracàs
de la revolta dels
esclaus?
6. PIRATES EN EL MEDITERRANI (capítol 19)
En el s. I aC. hi havia una gran inseguretat en el Mediterrani perquè estava ple de vaixells
pirates. Tenien el seu refugi en la regió de Cilícia, a l’est del Mediterrani i eren d’orígen
molt divers: delinqüents romans, legionaris desertors, esclaus evadits….La pirateria
s’havia convertit en la seua forma de vida: segrests de persones per a exigir un rescat,
requisament de les càrregues dels vaixells, atacs i saquejos a les ciutats costeres….
Contra ells la guerra convencional no valia. No donaven la cara, fugien davant de la flota
romana, però la victòria sobre ells era només aparent, perquè al poc temps es tornaven a
organitzar. L’any 68 aC. van entrar al port d’Òstia i van cremar la flota dels cònsols. Hi va
haver una situació de crisi, perquè els subministraments eren enfonsats o saquejats.
Pompeu va aconseguir véncer els pirates arraconant-los a Cilícia. Allí els va donar la
oportunitar de reinserció instal·lant-los com a grangers i inclús els va crear una ciutat,
Pompeiòpolis.
Els pirates eren- segons l’autor de llibre- com els terroristes de hui en dia. No respecten la
llei, ningú està lliure de les seues accions. Ara bé, els terroristes de hui en dia són més
perillosos perquè viuen entre nosaltres. Per poder acabar amb aquest perill no és prou la
victòria militar, sinó que se’ls ha de donar una alternativa per a guanyar-se la vida; si no,
tornaran a l’únic que saben fer, saquejar , amedrentar….
7.
8. L’ART DE PARLAR ( capítol 20)
El període de la república, sobretot l’últim segle, és una època de molt de debat
polític, de confrontació entre optimates i populars. L’ascens a les magistratures a
través del cursus honorum suposava presentar-se com a candidat i convéncer els
possibles electors. El domini de l’oratòria podia obrir moltes portes en els
tribunals de justícia (reputació com a advocat), però sobretot en el camp de la
política (debats del Senat o de les assemblees del poble).
Entre els oradors més brillants estàn Hortensi i Ciceró. Ambdós es van enfrontar
en el procés judicial contra Verres, al qual Ciceró va acusar de corrupció. Quan va
guanyar aquest plet, Ciceró es va convertir en el millor orador de Roma.
Són també famosos els seus discursos contra Catilina, un senador insatisfet, que
volia donar un cop d’estat i assassinar Ciceró. Aquest es va enfrontar cara a cara
amb ell en el senat i va posar al descobert tot el complot.
En els últims moments de la república , Ciceró pren part per Octavi (el que més
tard serà l’emperador August) i pronuncia un discurs molt dur contra Marc
Antoni, anomenat Filípiques, perquè recordava el de l’orador grec Demòstenes
contra Filip de Macedònia. Més tard, quan Octavi i Marc Antoni s’associen per
convinences polítiques, és evident que Ciceró cau en desgràcia: els sicaris de
Marc Antoni el maten i col·loquen el seu cap i mans en la tribuna dels oradors.
Així va acabar la llibertat d’expressió.
9. Ad libitum:SOBRE ELS DISCURSOS
Un discurs, per a ser bo, havia d’estar ben construït. Les fases en el procés
d’elaboració d’un discurs són: inventio ( o pluja d’idees), ordo o dispositio
( distribució de les idees al llarg del discurs), elocutio (escritura amb forma
literària), memoria (memorització del discurs, res de llegir-lo), declamatio (
pronunciació: to de la veu, gestos, silencis, intensitat…)
Un discurs brillant té quatre parts: exordium o introducció (per a
guanyarse a l’auditori), narratio (exposició de la qüestió, qui, què, per què,
on, quan, com, amb quins mitjans), argumentatio (presentació de proves o
arguments favorables i refutació dels desfavorables), peroratio
(recapitulació i conclusió).
Però la paraula, tot i que és molt poderosa en el debat, no és suficient: s’ha
de passar a l’obra:
-Non verba, sed facta (no paraules, sinó fets)
-Verba movent, exempla trahunt (les paraules mouen, els
exemples arrosseguen).
10. CAPÍTOL XXI: LA GUERRA DE LES GÀL·LIES
La romanització dels territoris conquistats era vista pels romans com una
mena de “favor”, que suposava traure de la ignorància i de la barbàrie els
seus habitants per convertir-los en ser civilitzats.
Això va fer Juli Cèsar amb la seua campanya militar de conquesta de les
Gàl·lies, tal com ell mateix ho conta en els Comentaris a la guerra de les
Gàl·lies ( De bello Gallico).
100 aC: Naixement de Juli Cèsar, de la família
Júlia, emparentada segons la tradició amb Iulus
(el fill d’Eneas, nét de Venus).
Participa des de ben jove en la vida pública:
-càrrecs religiosos: sacerdot de
Júpiter (85 aC), pontífex maximus
(63 a C).
-càrrecs militars i polítics en l’òrbita
del “partit del poble”: tribú militar
(71 aC), qüestor (69), edil (65), pretor
(62), propretor a Hispània (61).
11. 60 aC: es crea un pacte secret- anomenat pels historiadors primer
triumvirat- entre Cèsar, Pompeu i CrasCèsar, Pompeu i Cras, tres polítics de tendència
popular, que pretenien neutralitzar el poder dels conservadors.
59 aC: amb l’ajuda del triumvirat, Cèsar aconsegueix el consolat. El
seu col·lega és un tal Bíbul, que pràcticament va ser relegat de la
presa de decisions. Per això aquest any es coneixia
humorísticament com “l’any del consolat de Gai i Cèsar.”
12. 58 aC: Cèsar nomenat procònsol (=governador) de la Gàl·lia Cisalpina, Il·líria i la
Gàl·lia Transalpina (Narbonense). Inici de la conquesta de la Gàl·lia cèltica.
56 aC: renovació del triumvirat en la conferència de Lucca. S’acordà que Pompeu
i Cras es presentaren al consolat l’any següent i des d’eixe càrrec promulgarien
una llei per la qual a Cèsar se li allargaria el proconsolat en la Gàl·lia 5 anys més.
També s’haurien de procurar per a ells mateixos un govern proconsular
semblant al de Cèsar. A Pompeu li correspondria Hispània i a Cras, Síria.
13. 52 aC: Revolta dels gals capitanejats per Vercingetòrix, de la tribu dels auverns.
Setge d’Alèsia i derrota definitiva dels gals.
Batalla d’Alèsia Rendició de Vercingetòrix, de Lionel Royer
