Proves de síntesi de Competència comunicativa per a professionals de les TIC. www.elsmeusapunts.es

1. Exemples PS
PS CCPTIC 11/06/2011
La prova de síntesi consisteix en l’elaboració d’un text breu en què l’estudiant ha de demostrar tant el
domini de les propietats textuals com la capacitat de síntesi, competència essencial per a qualsevol
estudiant universitari.
Enunciat:
Redacteu una conclusió de 150 paraules per a l’article següent.
Navegar per Internet des del televisor
S’anomeni Web TV o Televisió 2.0, l’invent sembla a hores d’ara una adaptació natural: unir el televisor de la sala d’estar amb l’ordinador del despatx i navegar tranquil·lament amb un comandament a
distància sense moure’s del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la
xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar
a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els
usuaris amb èxit.
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat
televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si es multipliquen pels 4.000
milions d’espectadors potencials que tindria una futura Televisió 2.0, a més de afegir-hi la possible
segmentació per gustos, edats, països, etc., és evident que hi ha base per a un negoci molt pròsper i
que pot interessar moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des
de tots els racons del planeta?
Només per als grans
El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Internet no
es poden limitar les iniciatives a un determinat model de televisor o a una regió de la xarxa en concret,
sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes
dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que
s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot a tothom, i això és una fita que molt poques empreses estan en condicions
d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per
a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet, són aquestes
empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a
centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que
funciona d’una manera similar a l’iPod, l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de
música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és
exactament una Televisió 2.0, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.
Google TV: fusió total
Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el
programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat,
anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema
operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. El fet que estigui molt
estès permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
1

2. A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un
desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon
amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda, la
caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa amb un cable.
Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col·laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Es tracta d’una acció que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple,
per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel·lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o
bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a
les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment, l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un
èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també un funcionament lent amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de
cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés
a continguts que en teoria són tancats.
Apple TV
Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, erò sempre segons
el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les
aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i
seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que
ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac. Es connecta a la xarxa d’una
banda i a l’ordinador ¾sempre un Mac¾ o al televisor, de l’altra, encara que també es pot connectar a
l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple
TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel·lícules i les sèries. També és possible
veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no permet navegar amb llibertat.
Netflix
Netflix no és cap desenvolupament específic, sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en
temps real i sota demanda que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per la seva àmplia oferta. No obstant
això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa s’endarrereix. En l’actualitat també
ofereix, en col·laboració amb les seves productores, programes de televisió en reproducció en temps
real, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una Televisió 2.0 que Apple TV.
Consumer,
abril de 2011 (Adaptació)
PS CCPTIC 01/2012
Enunciat:
Escriu una conclusió de 150 paraules per al text següent.
(el text era aquest:http://revista.consumer.es/web/ca/20111001/internet/76142.php)
RECORDAR QUE EL DICCIONARIO ESTA PERMITIDO CATo CAS según el idioma que se escoja para
2

3. la resolución.
Saludos
Maria Comas
PS CCPTIC 18/01/2012
Bueno acabo de realizas la PS y la conclusion a desarroyar esta ves ha sido acerca de los ESCRITORIOS VIRTUALES.
http://revista.consumer.es/web/es/20090101/internet/74415.php...Mostra’n més...
Escritorios virtuales: La oficina instalada en la Red, una realidad cómoda y económica | Revista | E
revista.consumer.es
Escritorios virtuales: La oficina instalada en la Red, una realidad cómoda y eco...Mostra’n més...
PS CCPTIC 20/06/2012
Redacteu una conclusió de 150 paraules per a l’article següent.
Internet accessible a tots
En la gran urbs que és Internet també hi ha barreres arquitectòniques que dificulten els discapacitats
moure’s per les seves avingudes. No és un problema que es limita a les persones cegues; els discapacitats motors i els que, sense arribar a la ceguesa, tenen problemes de visió, troben impediments per
solcar l’oceà més vast de coneixement creat per l’ésser humà.
No obstant això, no hauria de ser així. La tecnologia permet que els continguts d’Internet siguin accessibles per un amplíssim ventall de persones. Els símils amb el món tangible són evidents: no és més
car ni més difícil construir una rampa que unes escales, però no sempre es fa. Per sort, ja existeixen
alguns periòdics que han engegat versions accessibles per a discapacitats, i s’espera que en el futur
proper les grans empreses se sumeixen a fer webs accessibles. En aquestes noves versions els continguts són idèntics, solament canvia la forma de presentar-los. En comptes d’estar preparats per a un
col·lectiu en concret, s’intenta realitzar una eina útil per a diferents grups de persones, que l’adapten
a les seves necessitats específiques.
Encara que la total accessibilitat de la xarxa encara és alguna cosa llunyana, la veritat és que les persones amb dificultats físiques per accedir a Internet disposen ja d’algunes ajudes. Per exemple, moltes
persones grans, o que simplement pateixen problemes severs de miopia o astigmatisme, es troben
amb dificultats per llegir en pantalla. La lletra en els monitors sol ser massa petita i no sempre es dissenya per aconseguir el major contrast possible. Afortunadament, un alt nombre de navegadors moderns
permeten alterar la mida i el color de la font perquè aquesta sigui més visible. Això no obstant, si
aquests canvis s’apliquen a webs convencionals el resultat pot ser desastrós: una pàgina completament
trastocada en la qual és impossible llegir cap text. En canvi, la versió accessible, per la seva senzilla
configuració, permetria canviar el color i augmentar la grandària del text tant com es necessiti. A més,
existeixen programes que magnifiquen un àrea concreta de la pantalla. La institució que fixa els estàndards de la World Wide Web (el W3 Consortium) ofereix de forma gratuïta alguns programes que
augmenten zones concretes del monitor com si d’una lupa es tractés.
Les persones cegues constitueixen el col·lectiu que més necessita d’una edició especial per no quedar
fora del ciberespai. Internet, des dels seus inicis, és un mitjà visual en el qual la resta de sentits, com
l’oïda, han quedat relegats a un segon pla. La immensa majoria de la informació rau en textos i imatges
que, tal com estan presentats, queden fora de l’abast de les persones invidents. Amb l’ajuda de sistemes específics, és possible superar aquestes barreres. L’eina més útil és, sens dubte, el sintetitzador de
3

4. veu, que llegeix de viva veu els textos d’una pantalla. Aquest mètode, a més de para cecs totals, es pot
usar al costat de l’ampliació de part de la pantalla perquè persones amb restes de visió segueixin la
lectura del document. A més, existeixen aparells que tradueixen al braille el text de la pantalla, encara
que es tracta d’un mètode que encara resulta bastant car.
D’altra banda, estan els discapacitats motors. Manejar un ratolí requereix d’una destresa motora que,
en ocasions, es dóna per suposada. Hi ha tota classe de minusvalideses que impedeixen a l’usuari
utilitzar el teclat i el ratolí per navegar. Per a aquestes persones s’han creat programes de reconeixement de veu o dispositius especials que els permeten navegar per les webs amb una certa facilitat
ajudats per ordres vocals o teclats adaptats. Però, perquè tots aquests sistemes funcionin, és important
que la configuració de la pàgina sigui senzilla i segueixi un ordre lògic. Un disseny arevistat, com és
habitual a les pàgines web, és encara un gran impediment a l’hora d’arribar a la informació. Per això
seria desitjable que els dissenys de webs tinguessin en compte certes pautes per confeccionar pàgines
accessibles, com les recomanacions de la Iniciativa per a l’accessibilitat en la Web, que es troben disponibles en www.w3.org/wai.
“La Xarxa per a discapacitats”, Revista Consumer (text adaptat)
4