1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: PaulaAlba
TENS EL DESTÍ A LES TEVES MANS, TRIA EL CAMÍ CORRECTE
Avui fa 5 mesos... El dia 2 de gener de 2011, va ser un dia molt especial per mi. Per què?
Doncs simplement, perquè vam començar a sortir. Tot anava perfectament fins que va arribar el
dia en que la felicitat es va acabar... i per sempre. Ara mateix us estareu preguntant que
significa això de fa 5 mesos oi? Tranquils, ara us ho explico tot.
Dia 17 d’agost de 2011. Eren les 10:45 quan ja m’havia llevat i vaig decidir trucar-lo:
Xavi: Si?
Júlia: Bon dia!
Xavi: Hola guapa.
Júlia: Com estàs?
Xavi: Una mica cansat, perquè acabo d’arribar de córrer amb el Gerard.
Júlia: Xavi! Ja et vaig dir que no volia que anessis amb el Gerard! És una mala influència per
tu... Ell pren de tot, i sempre està de festa... No vull que tu acabis així.
Xavi: Tranquil•la Júlia, ell no és com tu et penses. Amb mi és diferent, en el fons és bon noi.
Júlia: Ja t’he dit mil cops que no m’agrada que vagis amb ell, i tu continues...
Xavi: Perdona Júlia, intentaré de no anar tant amb ell, però entén-me, ell és el meu amic. Jo no
et dic que no puguis anar amb les teves amigues, tret de la Marta, que no la suporto...
Júlia: La Marta un altre cop... Ja n’hem parlat d’això, i he intentat de no anar-hi amb la Marta,
però és bona persona, i és la meva amiga... No ho saps acceptar o què?
Xavi: Clar, si sóc jo el que no vull la teva amiga, tu t’enfades, però si ets tu que no vols al
Gerard, jo no m’he d’enfadar? Vinga va, Júlia, madura una miqueta...
Júlia: Bé, si tu ho vols així...
Xavi: No, Júlia, tampoc és això!
Vaig penjar. No volia sentir més la seva veu en aquells moments, però després... la trobava a
faltar. Ja havíem parlat molts cops de la Marta i del Gerard, i no sé per què vaig tornar a treure
el tema. Al cap de 10 minuts, vaig rebre una trucada seva. Per culpa del meu orgull, no vaig
agafar el telèfon. Al cap de 5 minuts, em va tornar a trucar i, llavors sí, que el vaig agafar.
Júlia: Què vols?
Xavi: No vull que sempre ens barallem quan parlem d’ells dos. Haurem de fer un esforç i evitar-
los una mica. Va, Júlia, que ja saps que jo per tu ho donaria tot.
Júlia: Jo ja intento evitar-la, però tu, sembla que no facis res per fer-ho.
Xavi: Feia una setmana que no el veia, i avui m’ha dit d’anar a córrer i li he respost que sí... Ho
sento, sé que t’ho hauria d’haver comentat.
Júlia (Vaig deixar el meu orgull enrere): Bé, per aquest cop no passa res... Però, si us plau,
quan vulguis tornar a anar amb ell, avisa’m.
Xavi: D’acord, tranquil•la que ho faré. Et deixo, que se m’acaba la bateria. Adéu, t’estimo.
Júlia: Espera, espera! Em passes a buscar a les 21:00, no?
Xavi: Si, si, tranquil•la.
Júlia: D’acord, fins després. T’estimo.
Aquell t’estimo, el deia amb sentiment. L’estimava i encara l’estimo molt. Ja eren les 21:00. Van
trucar a la porta, i vaig obrir amb molt d’entusiasme, com si fos la primera vegada que el veia.
Me’l vaig trobar, amb la seva moto, i amb dos cascs a les mans. Vaig pujar amb ell a la moto, i
ens vam dirigir cap a la festa, on ens esperaven tots els nostres amics. A les 21:30 vam arribar,
i ens vam trobar amb tota la colla. La festa ja estava bastant animada. El Gerard ja anava una
mica begut i ja tenia un cigarret a la boca. Jo, veient com anava el Gerard, tenia por de que el
Xavi acabés igual. Al cap d’unes quantes hores jo ja en tenia prou, i vaig decidir parlar amb el
Xavi.

2. Júlia: Xavi, jo ja he de marxar, vas bé per portar-me?
Xavi: Si, si, jo vaig molt bé, però deixa’m fer l’última cervesa.
Júlia: D’acord, ja veig que no vas gens bé. Hauries de deixar de beure ja!
Xavi: Tranquil•la Júlia, que jo controlo. Va, que et porto a casa.
Júlia: Com vols agafar la moto en aquest estat? No ho veus que això és de bojos?
Xavi: Però si no passarà res! Mai ha passat res quan he agafat la moto, perquè hauria de
passar ara?
Júlia: Bé, jo me n’aniré amb la Laura, que ella va bé. Però només et dic, que tens només 18
anys acabats de fer... Tens el destí a les teves mans. Espero que triïs el camí adequat.
Xavi: D’acord Júlia, fins demà. Vaig marxar amb el cotxe de la Laura, que també duia a la
Marta. No deixava de pensar en com estaria el Xavi, estava molt preocupada, i no podia dormir.
Eren les 7:00 del matí, quan el Gerard em va trucar des de l’hospital.
Júlia: Si? Gerard: Hola Júlia.
Júlia: Què vols a aquestes hores? Gerard: És... és el Xavi. Ha tingut un accident...
Júlia: Com? On està? Com està? Gerard: Estem a l’hospital Sant Bernabé, i el Xavi...
Júlia: I el Xavi què? Digues, va!
Gerard: A veure Júlia tranquil•litzat... No han pogut fer-hi res, han intentat tot el que han pogut,
però el Xavi, ha mort...
Júlia (plorant): QUÈ!? Al final va agafar la moto...
Gerard: Júlia? Júlia estàs aquí?
Vaig penjar de cop. No m’ho podia creure, pensava que el Xavi em faria cas i triaria el camí bo.
Ell tenia tota una vida per davant, i en aquell moment sabia que tot havia acabat per sempre,
que mai més el tornaria a veure i que jo ja no tornaria a ser la mateixa. Ara ja fa 5 mesos, i he
estat tot aquest temps tancada a casa, sense parlar amb gairebé ningú, sense sortir de festa i
sense ell... Amb tot el que m’ha passat, he après que amb la vida no s’hi pot jugar, que tens un
llarg camí per recórrer i no has de deixar que es trenqui abans d’hora. Així que abans de fer
qualsevol tonteria para’t a pensar en el teu destí, i actua.